Tu Quebranto, Mario Benedetti

TU QUEBRANTO

Tu voz no quiere cantar
tu voz se esconde en el llanto
si pregunto tu quebranto
es sólo por preguntar

desde que tu pena existe
como un ileso sentido
todo está triste y cumplida
todo está cumplido y triste

no tiene melancolía
el limpio dolor que tienes
ya no te quedan rehenes
para obtener la alegría

tu voz no quiere cantar
tu voz se esconde en el llanto
si pregunto tu quebranto
es sólo por preguntar

tu pena no es tu tortura
tu pena es tu peregrina
quién sabe cómo termina
si termina la aventura

tu pena es un cautiverio
sin mar sin cielo y sin rosas
por sobre todas las cosas
tu pena es como misterio

tu voz no quiere cantar
tu voz se esconde en el llanto
si pregunto tu quebranto
es sólo por preguntar

tu voz se calla por sabia
y ese silencio es mejor
si tu dolor no es dolor
es que tu dolor es rabia

tu dolor es una espada
que hiere o corta o libera
tu pena es una manera
de vencer la madrugada

tu voz no quiere cantar
tu voz se esconde en el llanto
si pregunto tu quebranto
no me vas a contestar

Versos para cantar
Letras de emergencia (1969 - 1973)
Inventario
Mario Benedetti

Bruixes, Sangtraït

Diuen que fa molt de temps
es cremaven bruixes al mig del carrer.
Diuen que era una serp
qui sortia sempre del seu cos encès.

Que de nits sortien a l'encreuada del camí
Cantaven himnes, llegien misses del revés a mitjanit,
a prop del bosc.
Venent l'esperit, venent'se el cor,
comprant l'amor dels que no estimen.
Pagant amb sang d'un innocent.

Diuen que era ben cert
que el diable els donava part dels seus poders.
Diuen que era perquè
estimaven juntes al rei de l'infern.

Que de nits... etc...

Maltractament (ii)

Una altra història que a més de certa, és veritat.

Jo tenia 17 anys i portava una samarreta que deia INDEPENDENCE DAY 4rth of July, és a dir, una samarreta sobre la festa nacional dels Estats Units d'Amèrica (USA). I és una dada que pot semblar estúpida i innecessària però jo crec que va ser determinant.

Vaig anar a un SYP que hi ha al carrer Dragonera, a Palma a comprar pa. El que la meva mare, que m'esperava al cotxe m'havia demanat que comprés. Encara anàvem amb pessetes i el pa valia 97 pessetes. Vaig demanar qui era la última i m'hi vaig posar al darrera i en arribar al meu torn vaig demanar en mallorquí el que volia. La dependenta, ja grandeta, em va entendre perfectament i em va contestar en mallorquí. Després però no em tornava el canvi!!!! I vaig reivindicar-lo. (Per poc que sigui el canvi és el client qui l'ha de rebutjar, no poden decidir ells que tu no el voldràs). I el vaig reivindicar. I aquí tot va explotar.

Ella va començar a desbarrar en castellà i a dir-me que no m'entenia quan jo li explicava de què anava la cosa. Fins que va acabar per dir-me catalanufo agarrat i catalanista renegat... Li vaig demanar que no em faltés al respecte i a sobre les clientes que hi havia al meu darrera li varen donar la raó.

Estic convençut que la meva samarreta va resultar desiciva en els 'insults' sobre la meva pro-catalanitat que varen proferir... Que de fet denoten un gran grau d'analfabetisme en la dependenta.

Alien

Surto de casa i vaig de festa.
Hi vaig sol... No tinc un grupet d'amics amb qui sortir, i tots els amics que tinc tenen grupets consolidats. Cal aprendre a viure en la soledat. I sempre es pot conèixer gent...

Es pot?

No bec. No fum. No tenc cap excusa per conèixer gent. I dins meu comença una batalla... La batalla entre el mal i el pitjor. El be no existeix. La solitud de la diferència contra l'auto-odi del sentiment d'incomprensió. En un moment de la meva adolescència, ara ja fa 10 anys, vaig triar el camí de la salut... I ara, sovint pateixo...

I de vegades em fa por l'altra gent... Una por barrejada amb enveja...

Em fa por parlar amb noies que no conec perquè no vull semblar un voltor.
Em fa por parlar amb nois que no conec perquè em sento observat com un alienígena.

I potser simplement sóc un alienígena!!!! L'home-alien.

Puig de Sant Salvador, Felanitx

Sant Salvador és el puig més alt del Llevant i el Migjorn de Mallorca. Sant Salvador és un puig ple de llegendes i mites.

Un gegant es va haver de treure una pedra de la sabata a les seves faldes. Ara l'enorme roca 'sortida' de la sabata del gegant concedeix un desig per cada pedrada que s'hi fa amb la mà dolenta.

La Mare de Déu s'aparegué a un pastor de la zona i li encomanà la tasca de construir-li una esglèsia al capdamunt del puig. Al lloc de l'aparició s'hi va construir una capelleta mentre es construia l'esglèsia...

A dalt també hi ha un Cristo-Rei amb la mà dreta alçada cap endavant (alguns l'anomenen Cristo-Fuhrer), una creueta, i un monestir, els monjos del qual varen jubilar-se fa un parell d'anys.

Però les dues coses més importants del cim del puig són el repetidor de televisió que permet rebre els canals de tv a gairebé tot el Llevant i el Migjorn de l'illa i un restaurant.

El restaurant, que si té nom no el recordo, té una carta curta de plats tradicionals mallorquins. Bastant bé de preu (17 euros per persona). I la temperatura d'allà és realment agradable a l'estiu. Un bon lloc per anar a veure les Perseides (les llàgrimes de Sant Llorenç) després de sopar una estoneta.

I també hi fan berenars. A la meva família ens agrada molt pujar a peu el puig, aprofitant les dreceres que passen per la pedra del gegant i unes estacions que representen la passió de crist. Un cop a dalt berenam d'un bon pa amb oli amb pernil salat. I després tornam a baixar.

Gran exemple pràctic de la glosa aquella que diu

Vaig tenir paciència
de fer-li d'agenollat
Així, tot fent el pecat
ja feia sa penitència.

68 Pàgines de Sexe Universitari, Diversos Autors

L'Hiperbòlic és una revista universitària de les Illes Balears que de vegades es pot trobar també per les universitats del Principat... Com a bona revista universitària NO conservadora que és, té una secció dedicada al sexe. I el llibre del qual parlo avui,

68 Pàgines de Sexe Universitari

n'és un recull dels millors articles.

Editat per la pròpia editorial del diari, Hiperbòlic i inaugurant la col·lecció Lolitapop, dóna la visió més moderna i jove del sexe sense tabús ni tonteries, i sobretot prenent en consideració el punt de vista femení, ja que la major part dels articles van firmats per unes noies que es fan anomenar ATÒMIC GIRLS.

En realitat donen una perspectiva del sexe que està bastant allunyada de la meva visió... (Potser es podria dir que en algunes coses soc tradicional, però estaria obviant un milió de matissos). La qüestió és que malgrat la meva diferent visió en gran mesura és un bon instrument per aprendre coses noves, descobrir les nostres (dels homes) deficiències com a amants (i les nostres virtuts), i desmitificar moltes llegendes sobre la sexualitat femenina.

No sé si és fàcil de trobar al Principat, però en qualsevol cas, és una interessant (en la major part dels seus articles) lectura per als que el sexe no ens és un pecat mortal.

Comentari: és realment remarcable l'esforç de l'editor i la valentia de 5 universitaris/universitaries que s'han prestat a fer-se fotografies eròtiques i sensuals per acompanyar els articles. Certament valents. Certament Valentes.

68 Pàgines de Sexe Universitari
Hiperbòlic - Col·lecció Lolitapop
ISBN: 84-934671-5-4

Mar de Verí, Sangtraït

Em mira. Tremolo.
La cara em bull plena de foc.
L'estimo. Ho sento.
No mano jo dins el meu cor.
Si pogués perdre el seny fredament...

Es moren els dies
i amb ells em moro també jo.
Les hores s'empassen
hores d'amor que no tindré.
Si pogués guanyar al temps fredament...

Somnio manyagues
que amb els meus dits jo no em sé fer,
paraules callades que amb els meus llavis mai diré.
Si pogués besar el vent fredament...

La nit amaga els somnis que jo sé.
Quan penso no, sempre és que sí.
El seu somriure dorm sovint amb mi.
La seva veu em fa sentir
com si jo fos el seu amor.
Sols dins el llit...

Per art de màgia es converteix
en "algo" bo que guardo dins.
Ballem plegats sobre d'un mar immens,
fet de dolor, fet de verí.
Com si no fos el meu amor
s'en va de mi quan surt el sol.

La nit amaga els somnis que jo sé,
la llum del dia els fa morir.
Secrets d'amor guardats dintre del meu pit,
ple de dolor, ple de verí...
com si no fos el meu amor.

American Country, Festival Park

Posat a acabar ja amb el tema de la tarda-nit que vaig passar amb els meus cosins, toca parlar el restaurant al qual vaig anar i al qual vaig un cop a l'any... Nosaltres, amb un plat + beguda cadascun en varem sortir per 8 euros el cap. Bé de preu, però les raccions han tornat petites amb el temps!!!!!

Bé, segurament molts haureu anat algun cop o haureu sentit a parlar d'una cadena de restaurants de menjar americà i/o Tex-Mex que es diu Foster's Hollywood. Doncs aquest restaurant, també d'una cadena però que crec que només es a nivell mallorquí és d'un estil molt semblant.

És el típic lloc que va perfecte per als nens o per a menjars informals d'una nit de cine o una tarda de compres. La carta passa pels típics entrants-fritanga d'aquests que no son bons pel colesterol ni per la figura però renoi! Quin gust! La carta continua per les típiques amanides american-style, pels inevitables plats de carn tex-mex: costelles, hamburgueses, pinxos i el plat que més m'agrada, les Fajitas (preferentment mixtes). Sense oblidar els plats combinats i els postres redolços. No es pot abusar, però com diu la sàbia cultura castellana:

UNA VEZ AL AÑO NO HACE DAÑO

American Country
Festival Parc, Mallorca

Maltractament

Ahir explicava que vaig portar a M i X al cinema, a jugar a bitlles i a fer un tomb per un d'aquests complexes familiars que hi ha a Mallorca. El lloc es diu Festival Park i a més de molts restaurants i botigues de roba rollo Out-let (productes a preu tirat però amb petits defectes o over-stocks d'altres temporades), hi ha una bolera.

És New Park, una coneguda cadena d'instalacions d'oci. Entre aquestes instalacions hi ha les típiques màquines video-jocs, els jocs de punteria de bàsquet o pistoletes i coses d'aquestes i la nostra preferida: una espècie de disc que llisca sobre una taula amb dues porteries. Els dos que hi juguen han de ferir amb un accessori de plàstic el disc i fer-lo rebotar a les parets per ficar-lo a la porteria del rival.

Doncs varem posar l'euro corresponent per fer una partida en una de les taules i no va funcionar. Vaig anar al responable i li vaig dir - en català/mallorquí - que no havia sortit el disc. Ell va venir i ens va posar la partida en una altra taula. Fins aquí bé. Però la taula nova no marcava els gols i clar, perdia gràcia la cosa. I varem canviar de taula. La 3a taula tampoc marcava els gols i varem tornar a canviar de taula. I la 4a taula (diferent de la 1a) tampoc no ens va donar el disc. Li vaig tornar a dir al mateix encarregat i va tornar a venir. El problema va venir quan li vaig demanar - sempre en català/mallorquí - que en comptes de posar-nos la partida en la màquina que ho anava a fer, ho fes en una altra (que ens anava millor i ens agradava més) el paio em va dir:

- ¿Que dices que no te entiendo?

Li vaig repetir més a poc a poc i fent gestos i va repetir (abans que acabés de parlar i tot)

- No te entiendo.

Vaig flipar. Li havia dit moltes coses i m'havia entés per què ara de cop em deixava d'entendre.
Jo intentant posar-hi bona fe i fent moooooolts gestos bastant clars li deia:

- Ens pots posar una taula amb POR-TE-RI-A PE-TI-TA. PORTERIA PETITA.

Ensenyant-li que la mida del forat era diferent (si és mes petit dura més la partida i és més divertida) i demanant-li-ho sempre sense perdre l'educació. Clar, llavors de seguida vaig pensar... Com es diria en castellà? PORTERIA PEQUEÑA. És a dir, que el més complicat, la paraula porteria és ben igual i es pronuncia ben igual. I la part de petita era evident en els gestos que li feia.

Vaja que em vaig indignar, i no creieu que és un motiu catalanista radical (com dirien els castellanoparlants mallorquins, aquests que es neguen a apredre el que per ells és una 'lengua inferior e innecesaria') , és per respecte i atenció. No només no va fer cap esforç per entendre'm, si no que a més va fer tots els esforços per fer veure que no m'entenia. Em volia prendre per tonto... Jo, amb molta educació li vaig dir en castellà:

- Me puedes devolver el dinero.

Això ho va entendre molt aviat. Vàrem marxar i m'ho pensaré abans de tornar-hi.

En teoria, ets el client, el que pagues, i a sobre els has de donar les gràcies quan et perdonen la vida i et xulegen.

D'històries com aquestes o més increïbles però totalment certes vos en podria explicar a cabassos... En una altra ocasió...

Piratas del Caribe 2: El cofre del hombre muerto, de Gore Verbinski

La última cosa que vaig fer a Mallorca va ser portar als meus cosins segons més grans (entre ells son cosins: ella, M, en té 15 i ell, X, 13) perquè de cosinets segons en tenc 8!!! El més petit de 2 o 3 anyets.

Ja he perdut el fil. El que deia és que la última cosa que vaig fer a Mallorca va ser portar l'M (ella) i X al cinema, a jugar a bitlles (bolos) i fer un tomb...

Per X i per mi la película era clara: Piratas del Caribe 2: el cofre del hombre muerto. I a M també li anava bé, sobretot però no únicament per la presència de Depp.

Hi ha crítics que critiquen la película. (Gran frase per a la posteritat). Però M, X i jo varem disfrutar bocabadats com nens petits. Tota la película. I l'incert final d'estil: "tranquils que falten les postres" ens va il·lusionar.

De tota la vida he estat un enamorat de les películes mitológiques... (i de moltes altres, però ara no venen al cas, que torno a perdre el fil). I Pirates del Carib té alló que jo desitjo en una película. TOT. Acció, amor/morbo, intriga, suspens, girs, i personatges grisos (no estau farts de bons tan bons i dolents tan dolents..., d'herois perfectes i heroines de plàstic?). Tot amb un argument digne d'una bona película de pirates. I amb personatges fantàstics, inspirats en la mitologia però innovant... Sens dubte innovant. (Fantàstic el personatge de Davy Jones).

Els esquelets-semàfor (ara si ara no) de la primera ja em varen captivar (una altra excel·lent producció de Bruckheimer). I aquest cop no s'han quedat enrera.

Tampoc es queda enrera la Keira Knightley que als seus 21 anyets i després d'haver saltat a la fama als 16 per Quiero ser como Beckham, ja compta al seu currículum amb 2 Piratas (que seran 3 al 2007, l'esmentada postre), El Rei Artur i Orgullo y Prejuicio entre altres.

A més personalment la trob guapíssima. Una mostra excel·lent que el tamany dels pits no té cap importància en la bellesa. (És que no entenc una notícia que vaig llegir que ara està de moda que les noies entre 16 i 20 anys se'ls operin... No ho entenc. S'ha de ser...)


Bé, res, que la película a mi em va fascinar. (I als meus acompanyants també). I l'inquietud del coitus interruptus i seguido (en contrast amb el coitus interruptus i aparte d'algunes altres pelis) en espera de la tercera m'il·lusiona i m'impacienta alhora.

Bé si no us agraden les pelis d'acció i aventures, si no us agrada que us transportin a paratges inhòspits i inexistents, d'aquests que imaginàveu en els vostres jocs quan només ereu criatures... Si no us agrada que els directors barregin brillantment l'acció amb el sentit de l'humor. Si no sou capaços de relaxar-vos i deixar-vos portar. No l'aneu a veure.

Ara, per compensar la licència d'haver posat dues fotos innecessàries i desvinculades de la peli de la seva prota femenina Keira Knightley, en posaré una de cadascun dels protas masculins. Així apaivagaré, amb una mica de sort, les hipotètiques queixes de les hipotètiques lectores femenines d'aquest comentari.

D'una banda Johnny Depp broda de nou el seu paper de Capità Jack Sparrow, excèntic, egoista... El primer pirata hippy de la història. Genial interpretació tant a la primera com a la segona.

Aquest, per a mi, excel·lent i polifacètic actor és del milloret que ronda per Hollywood... Exigent a l'hora de triar els papers i molt compromés amb el cinema alternatiu... Si el voleu sentir tocar la guitarra, escolteu el tema Fade In-Out del disc Be Here Now d'Oasis. Sí! Com ho sentiu!

D'Orlando Bloom cal dir que no impressiona ni apassiona la seva actuació. De totes formes el seu paper no és molt lluït, ja que el seu personatge ha de contrastar amb l'excentricitat de Depp. Com a la vida real, Depp representa el típic home egoïsta i egocèntric ple de morbo per les noies, mentre que Bloom representa el típic home-medusa que es deixa endur pel corrent, mancat de caràcter, però fidel i dedicat amant. I Elisabeth Swann, el personatge interpretat per Knightley està ben al mig. Si ets una lectora femenina, tu amb quin et quedaries. I si ets un home, amb quin t'identifiques? En qualsevol cas, malgrat l'exigència del seu paper diguem-ne sub-protagonista, crec que Orlando s'hi ajusta perfectament pel que fa a la interpretació.

Jo, de Bloom em quedo amb la seva faceta d'Elf Imberbe del Senyor dels Anells, una altra saga de películes que em va fer tenir minúsculs orgasmes psicológico-mentals (la película, la pe-lí-cu-la, malpensats!). I és que, què voleu que us digui. Soc com un nen.

Alguien, Mario Benedetti

ALGUIEN

Alguien limpia la celda
de la tortura
que no quede la sangre
ni la amargura

alguien pone en los muros
el nombre de ella
ya no cabe en la noche
ninguna estrella

alguien limpia su rabia
con un consejo
y la deja brillante
como un espejo

alguien piensa hasta cuándo
alguien camina
suenan lejos las risas
una bocina
y un gallo que propone
su canto en hora
mientras sube la angustia
la voladora

alguien piensa en afuera
que allá no hay plazo
piensa en niños de vida
y en un abrazo

alguien quiso ser justo
no tuvo suerte
es difícil la lucha
contra la muerte

alguien limpia la celda
de la tortura
lava la sangre pero
no la amargura.

Alguien
Versos Para Cantar
Letras de Emergencia (1969 - 1973)
Inventario Uno
Mario Benedetti

Avui, un còmic: The Cartoon Guide To The Computer

Ja està, ja soc un altre cop a Barcelona. Aprofitant les Galàctiques Festes de Gràcia.... I les de Sants que venen després. A buscar curro i aixó. Però avui el tema és un altre.

Vaig veure aquest llibre en un prestatge del despatx del meu pare i li vaig agafar... Amb permís.

The Cartoon Guide To The Computer
Larry Gonick

Realment és un gran llibre, un còmic que explica de forma genial moltes coses (algunes de les quals a mi me les varen explicar tediosament a la carrera). I no només les explica de forma genial, sinó que a més ho fa de forma molt senzilla. Aixó si, en anglés.

Un repàs a la història de la informàtica amb alguns coneixements bàsics del món dels ordinadors.

M'ho vaig passar molt bé.

Profecia, Sangtraït

En un temps perdut dins de la foscor
deien els antics: " No hi haurà més
res per dir. Rèquiem pel món
serà el preu que pagarem."
S'obriran els cels. S'obrirà l'infern.
Llançarem un crit i morirem;
un sol crit per tot el món;
un sol crit ple d'odi i por.

Seran temps, sí,
de dolor, deia el llibre.

Cauran dents de foc sobre el nostre cos
mossegant tot el que és viu.
Com la serp mata l'ocell
per que sí, traïdorament.
Sempre serà nit, morirà el gran sol.
Mar i cel ben junts per fi.
La foscor ... Foscor i tenebres
regnaran sobre el destí.

Seran temps , sí,
de dolor, deia el llibre.

Però ja fa segles que són morts els savis.
Ja no hi ha llibres que ens parlin d'un fi.
Tot s'ha perdut dins la gran llegenda,
llençol d'uns déus que no van existir.

Que no me'l toquin, de Marta Sabaté

L'altre dia vaig trobar-me aquest llibre tirat per casa... Em va cridar l'atenció.

És lógic que ho fes, doncs fa més de 10 anys que sento una curiositat descomunal per entendre per poc que sigui els secrets de les relacions entre homes i dones.

És lógic que ho fes, doncs el llibre es un recull d'històries curtes sobre el món de les relacions humanes des del punt de vista femení.

I ha valgut la pena. Alguna de les històries m'ha agradat realment molt. Clar sempre n'hi ha alguna que no t'agrada. Però en conjunt... Un llibre molt apropiat per passar petites estones de forma molt agradable.

I en aquest cas, (a diferència d'altres llibres que he comentat a aquest blog), no tinc cap inconvenient (més aviat el contrari) a que li haguessin donat el Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira.

Que no me'l toquin
Marta Sabaté
Edicions La campana
Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira.

Respuesta con segunda, Mario Benedetti

Normalmente no comento los poemas o las letras de canciones que pongo en este blog porque prefiero que ellas hablen por si solas. De todos modos, hoy no puedo resistir la tentación. Este poema de Benedetti (Poemas de Otros (1973-1974). Epílogos Míos.) refleja quizás lo que yo espero, habitualmente, del arte de contar historias (literatura, teatro, cine, poesia, música)...
Porque hay tanto odio en el mundo que necesito leer amor...
Porque hay tanta infelicidad que me falta ver felicidad...
Porque abunda la injustícia, quiero luchar por la igualdad.
Ante tanta insatisfacción, quiero creer que, un dia, me podré sentir satisfecho...

RESPUESTA CON SEGUNDA

Y una pregunta de cajón

por qué será que mis Otros
escriben casi siempre
poemas de amor
con esperanza o desolación
con plenitud o soledad pero
poemas de amor
a una muchacha o a mujeres varias
al hijo o al paisito pero
poemas de amor
por qué será

una respuesta podría ser

ya que existen tantos Otros verdaderos
que viven enredados atrapados
por el pago al contado de sus odios
por el cheque cruzado de sus odios
por la loca carrera de sus odios
bueno entonces yo en el trance
de sentirme una vez poderoso
algo así como un vicediós
en ejercicio de la diosencia
en ese trance digo
de fabricar modestos y desprolijos Otros míos
Otros artesanales Otros casi caseros
con los nudos y sueños a la vista
no se me dio en el forro etc. etc.
o sea no quise
crear nuevos seres odiantes y odiables
sino hombres y mujeres queribles y querientes

bueno
una respuesta podría ser ésa

pero
como es natural
hay muchas
otras

a vos
lector mi prójimo
qué te parece.

Epílogos Míos
Poemas de Otros (1973-1974)
Inventario
Mario Benedetti

Without You, Mariah Carey

Realment, quines cursilades que soc capaç de posar al blog...
(Eh que si, princeseta?)
Suposo que en el fons soc un romàntic. (No rigueu!)

No I can't forget this evening
Or your face as you were leaving
But I guess that's just the way
The story goes
You always smile but in your eyes
Your sorrow shows
Yes it shows

No I can't forget tomorrow
When I think of all my sorrow
When I had you there
But then I let you go
And now it's only fair
That I should let you know
What you should know

I can't live If living is without you
I can't live I can't give anymore
I can't live If living is without you
I can't give I can't give anymore

TRADUCCIÓ:

No, no puc oblidar aquesta tarda
Ni la teva cara quan marxaves
Però suposo que això és el que hi ha
La història no para
I tu sempre somrius però als teus ulls
El teu dolor es fa ben clar
Si, ben clar

No no ho oblidaré demà
Quan pensi amb gran dolor
Que et tenia aquí al costat
Però et vaig deixar marxar
I ara és just tansols
Que et faci saber
El que has de saber:

No puc viure, si he de viure sense tu
No puc viure, no puc ja més temps
No puc viure, si he de viure sense tu
No puc ja, no puc ja fer més

Un dia a Western Water Park

Fa uns dies vaig anar a Western Water Park, un parc temàtic i aquàtic de Mallorca... Sí, un d'aquests llocs plens de guiris... I per unes hores em vaig convertir en un d'ells. La culpa la té una gran amiga meva, n'Angleseta, que tenia un passe VIP. I bona companyia i diversió gratuïta és un plan mmoooolt bó.

Vaig haver de matinar... De Porto Colom a Magaluf hi ha un troç... I em vaig haver d'aixecar a les 8 per ser a Magaluf a les 10:30.

El primer entrar i ocupar un espai amb els nostres trastos, posar-nos l'obligada cremita anti-sol (fins i tot varem pagar 6 euros per tenir dret a dues hamaques durant tot el dia!) i després plantejar-se què fer.

I el primer que varem fer va ser anar a un xou de salt a la piscina (no sé com es diu exactament)... Primer amb una comèdia infumable orientada en el "lejano (y cutre) oeste". Després el tema va millorar quan varen sortir saltadors de trampolí professionals... Un xou una mica més seriós i impressionant que culminà en un salt des de 30 metres. (Quart inferior dret de la fotomontatge de dalt).

Acte seguit varem anar a un altre xou... Un d'ocellets... Bé, tenia una primera part amb un cavall força tediosa i innecessària. El cavall era molt maco però la manca d'espai feia l'espectacle relativament poc vistós. Però l'espectacle pròpiament d'ocellets fou molt espectacular, valgui la redundància. Crec, (vaja, estic gairebé segur) que era el que abans estava a Port Aventura i que vaig veure allà fa dos anys. Estava prou bé... Alguns ocellets eren preciosos i divertits.

Després dels espectacles decidirem refrescar-nos a una piscina i començar a la principal atracció de tot park d'atraccions: les cues. Bé, l'objectiu original era saltar pels diferents tobogans i fistros. Però clar, les cues eren inevitables.

Les atraccions, habituals però passables. La primera es deia MegaSlide (fotomontatge d'abaix, quarts esquerres)... Era una barqueta flotadora a la qual puges i et tires pel típic tobogan... Va ser divertit i hi vàrem tornar a pujar.

També varem pujar a un que es diu Tornado (fotomontatge de dalt, quarts superiors) i que van dos, un al davant i l'altre al darrera sobre un flotador en forma de 8... Divertit si més no. A més aquest estava cobert i es veia res... De fet això és el més divertit, que no saps cap a on va. També hi vàrem pujar dues vegades.

Després va tocar el torn de la Crazy Race (fotomontatge de sota, quart inferior dret)... Un que et tires a sobre d'una colxoneta de cautxuc panxa avall... I l'aigua et ve contínuament a la cara i no veus absolutament res, i et costa fins i tot respirar...

Després varem passar a zones més tranquiles: la BathHouse (on voliem prendre un jacuzzi però estava tan ple i l'aigua tan... obscura que jo em vaig conformar amb una dutxa d'aigua glaçada que realment reactivava la circulació); i després el Wild River, un circuit circular amb corrent d'aigua que et permet relaxar-te a sobre de flotadors amb forma de donut... A més el recorregut té sorpreses com dutxes d'aigua glaçada, caratares i similars.

Per acabar em vaig pegar un massatget a sota una catarata molt forta... Després varem dinar (ella un entrepà, jo una amanideta) i varem prendre el sol un parell d'hores tot parlant de què haviem fet durant l'últim any i mig que ella havia passat amb el seu Angleset per Anglaterra.

Un dia mooooooolt divertit. Guiri per un dia.

Una de gitanos

Ayer fui con un primo mio de 12 años (X) y un amigo suyo (I) a jugar a fútbol a una cancha que hay cerca de casa... La pista estava llena de gente, de chicos que nos invitaron a jugar con ellos. El mayor tendria 16 y el menor tendria 8. Éramos alrededor de 14 e hicimos dos equipos de 7. Y todo iba bien... Hasta que llegó un follonero de 11?. Empezó a meterse con X e I y yo me harté y le dije venga, cambiate de equipo y no nos calientes más la olla... Pero se cambió de equipo y nos calentó más la olla.

Y así hasta que nos cansamos y decidimos irnos (pasabamos de todo). Ellos se lo tomaron mal... Sobretodo el follonero, que me amenzó con ir a llamar a su padre... Y que se aprovechó de que yo recogía nuestra pelota para dar un puñetazo a I.

Intenté (estúpida e inútilmente) hablar con ellos... Mientras ellos intentaban (estúpida e inútilmente) intimidarme... Amenazándome con darme de ostias... Con llamar a la família. Diciéndome que los payos y los gitanos se llevan mal... Les dije (y és cierto) que mi bisabuela era gitana. No se lo creyeron, però tampoco se lo dejaron de creer. Se lo tomaron a risa. Pero es cierto.

En todo momento les dije que si querian pegarme que lo hicieran tranquilos que no pensava ni salir corriendo ni devolverles las ostias. Que yo no era así y que no hacía falta ir por la vida pegando a la gente... No sé por qué pero no me dieron. Me acompañaron intimidatoriamente hasta casa pero no me dieron. Quizás justamente porque sabian que no me iria corriendo ni les daria motivos para darme más. Mientras X e I se habian ido ràpido con las bicis recibiendo algun zapatazo...

¿Por qué escribo todo esto? Porque quiero creer, porque sé, que ser gitano no es hacer daño, no es meterse con los payos pequeñitos... Ser gitano es un orgullo y estoy convencido de que hay muchos gitanos orgullosos de ser gitanos y orgullosos de ser buena gente.

Y que si estos chicos son así, seguro que no és por ser gitanos (aunque ellos lo crean así). Es por otro motivo, un triste motivo.

A todo gas 3: Tokyo Race, de Justin Lin

Bé, els que em coneixen saben que soc una persona més profunda del que pugui semblar en aquest bloc... Clar, el temps que dedico a películes com A Todo Gas 3: Tokyo Race és un percentatge minúscul en la meva vida. Però el fet és que les miro.

I evidentment no ho faig per 'admiració' a pardillos d'intel·legència inversament proporcional a la habilitat com el que interpreta Lucas Black, l'energúmen de la foto. Res més allunyat d'això. De fet, aquest tipus d'individus, els que sempre s'emporten les noies maques (i les no maques) i, per tant, que demostren la estupidesa generalitzada d'aquestes... (Val potser no és estupidesa, potser només és carències afectives o d'autoestima).

Tampoc ho faig perquè sigui un enorme o gran (ni mitjà) aficionat a còrrer amb el cotxe. De fet els que tendeixen a còrrer molt i molt més del permés no m'ofereixen una opinió diferent dels que es posen a jugar amb una arma automàtica a la teulada d'un barri residencial.

No ho faig tampoc per veure noies maques amb poca o gens roba provocativa... D'aquesta que entreveu les bellíssimes corbes d'una dona... (Per a mi equiparables a la bellesa de l'art).

D'altra banda, la protagonista surt relativament poc i tampoc no és res de l'altre món. Conec dones REALS que li donen 6 o 7 voltes en bellesa... (Sense comptar que la bellesa, si fos una equació matemàtica en cap cas seria independent de la simpatia, el caràcter, la intel·ligència)... Us en poso la foto... Per si no teniu cap intenció de veure la peli... La noia aquesta es diu... Nathalie Kelley. No crec que pugi el seu caché després d'aquesta peli.

Finalment, de la peli... No sé que dir-ne. El més positiu és que és molt entretenguda. Té un molt bon ritme... Però la resta... La resta suposo que és poc important... Perquè per fer una peli sobre el Japó, ja hi ha Lost In Traslation que és fantàstica al meu entendre (em va recordar molt els 10 dies que hi vaig passar).

Maleïda Policia, Sangtraït

A les 8 i quart a l'altura del convent
un sol crit li gela el cor demanant-li l'ajut,
i ell, com és fort i no és dolent, va cap allà
per a veure qui pot ser.

Quan hi va arribar aquell home ja era fred.
Només podia resar perquè entrés a dins del cel.
Com a bon cristià, com a ser humà que no és un sant
però creu en Déu i ho sent.

Maleïda policia...
Maleïda policia...

Mort! és mort! hi ha sang en el terra.
Dos trets, al cor i al pit, i encara s'el sent
cridant sense veu un nom que és el seu.
Sona un tro i un cop, encara més fort,
li trenca el pit i el crema com mai
li havia cremat el foc a la pell.

Maleïda policia...
Maleïda policia...

Deia la veritat, que ell no ho havia pas fet.
Només anava passejant, com sempre ho solia fer,
del nord al sud, de l'est a l'oest,
amb vent, amb fred, estiu, hivern i ploguent.

Són les 8 i vint a les portes del convent,
càntics gregorians s'esvaeixen al vent:
Kirie eleison, Criste eleison...
Que porti Déu la seva llei al món.

Mort! és mort!... etc...

Maleïda policia...
Maleïda policia...

Intimidad de Mario Benedetti

Soñamos juntos
juntos despertamos
el tiempo hace o deshace
mientras tanto

no le importan tu sueño
ni mi sueño
somos torpes
o demasiado cautos

pensamos que no cae
esa gaviota
creemos que es eterno
este conjuro
que la batalla es nuestra
o de ninguno

juntos vivimos
sucumbimos juntos
pero esa destrucción
es una broma
un detalle una ráfaga

un vestigio
y un abrirse y cerrarse
el paraíso

ya nuestra intimidad
es tan inmensa
que la muerte la esconde
en su vacío

quiero que me relates
el duelo que te callas

por mi parte te ofrezco
mi última confianza

estás sola
estoy solo
pero a veces
puede la soledad
ser
una llama.

Mario Benedetti
Canciones de Amor y Desamor
POEMAS DE OTROS
INVENTARIO

Felanitx ja té Gegants

L'altre dia vaig anar a la presentació dels Gegants de Felanitx. Com és habitual dos gegants, un mascle i un femella... (Aviat hi haurà qui en reclami de transexuals i de gays, sense cap tipus de problema per part meva, es clar). A la presentació hi va assistir la plana alta de l'Ajuntament de Felanitx, ben vestidots... I la batlessa, que diuen que vota al PP, de moment, es va congratular de que Felanitx tengui ja uns gegants... Cosa curiosa, que una batlesa d'un partit polític que vol acabar de destruïr la cultura mallorquina es congratuli d'aquest fet. Potser li passarà com al batle d'un poble de Catalunya que es va manifestar a favor de l'Estatut: l'expulsaran del partit? Sobretot a Felanitx, el meu poble, on la Casa d'Extremadura té més influència que el propi rector del poble. Bé, més enllà d'opinions polítiques jo personalment n'estic molt content. Així que reproduiré el tríptic que varen repartir durant l'acte. (La reproducció del text és textual, així podeu observar com 'tracten' el català/mallorquí aquestes persones).

El Gegant des Macolí: Diuen que un temps hi havia gegants damunt el puig de Sant Salvador. Un d'ells un horabaixa se'n pujava a les cases, daixo-daixo, i a mitjan pujada sentí cosa dins l'avarca. La se despassa de davant, i li cau un macolí d'unes dimensions que no us podeu ni immaginar, i seguí per amunt. Allà on va caure el macolí, allà romangué, i encara hi és: se diu el macolí des gegant, una rocassa com unes cases. Com pujau a Sant Salvador, el trobau a sa vorera del camí, un poc passat l'alzina.

(Immaginar amb dues emmes?, avarca o aubarca?, prestau especial atenció a la irregular utilització de l'article salat...)

Na Maria Enganxa: Conten que dins sa Font de Santa Margalida hi viu una bella i misteriosa dona, que per encanteri d'una mala fada, que estava gelosa de la seva bellesa i galania, la condemnà a viure per sempre dins els carrerons que hi ha baix de sa Font. Des de llavors, tresca per aquells passadissos mullant les seves vestidures dins les fredes aigües de sa Font.

Ai! d'aquell que gosa endinsar-se per algun dels portalets que haureu reparat hi ha davallant per l'escala, un a mà dreta i l'altre a l'esquerra, perquè na Maria, que sempre vetlla, surt del seu amagatall i amb un ganxo de collir figues l'enganxa per una cama i ... alça per endins falta gent! Diuen que només a mitjanit dels vespres de lluna, si gosau davallar dins sa Font i mirar l'aigua que hi ratja veureu clarament reflectida la seva bella imatge.

No puc

No puc dormir... Estrés.
Primer un missatge de mal gust.
Després el vent... El seu pas entre les cases el fa sonar com cants de sirenes... Com cants de llops.
I són les sis.
Els fils de ferro dels velams dels llots ballen amb el vent i tintinegen.
Intent reconciliar el son, intent continuar somiar i veig que la vida és laxa.
Últimament sé on em trobo però no sé on soc.

La Sombra de la Sospecha, de Clark Johnsson

L'Eva Longoria (més coneguda pel seu paper a Mujeres Desesperadas) dóna uns dels tocs femenins (l'altre toc ve de la mà de la ja llegendària Kim Basinger en el paper de dona adúltera del president dels EUA) a aquest thriller dirigit per Clark Johnsson. Sense cap dubte, La Sombra de la Sospecha no passarà a la història del cinema ni pel seu argument novedós i/o trencador. Tampoc pels papers de la gent que hi actua... Ni per les novedoses técniques narratives i/o de direcció.

Aquesta pel·lícula no passarà a la història. Però tampoc com una peli horrible. És més que una bona oportunitat per veure una película de suspense (sense passar-se), d'intrigues policíaques i detectivesques ben entretenguda que no es fa llarga ni curta... Ben proporcionada i amb l'únic inconvenient de que de tant en tant alguna de les escenes "ja ens sona" d'alguna altra pel·lícula o es veu venir d'una hora enfora. En qualsevol cas és una película que, vista sense pretensions, aconsegueix el seu objectiu principal: l'entreteniment.

Perdoneu la foto de la Longoria (evidentment no pertany al material de promoció de la peli, però qualsevol excusa és bona per posar una imatge guapa en un dels meus comentaris típics). Hi posaria fotos de les meves companyes sentimentals però soc massa gelós... :-D

En el cantó masculí destaca Kiefer Sutherland, que fa que més d'un compari la película a 24, la serie de la qual ell n'és el prota i que Sí que va resultar novedosa ja que narrava els aconteixements (de lluita contra amenaces terroristes) a temps real. No crec que aquesta comparació sigui molt intel·ligent, peró bé, és comprensible arran del prota.

Però el prota de veritat d'aquesta, com haureu pogut comprovar a les fotos de promo, és el Michael Douglas. La veritat és que alguns crítics de cinema són molt dolents. Fixeu-vos que han criticat que a la película el perseguit fos un Douglas, ja amb una edat i sense la forma física adequada... La veritat és que per l'edat, la forma física és més que adequada. A més aquests crítics no han entés excessivament la peli: el paper de Douglas és el d'un membre del Servei Secret que fa més de 20 anys que en forma part i que ha salvat la vida a més d'un president... Per tant no estam parlant d'un paper que pugui interpretar Johnny Depp, Orlando Bloom o Ethan Hawke, ja que justament representa que un membre del Servei Secret amb edat de jubilar-se ha de ser precisament aixó: gran.

I'll Be There, The Jackson 5 (i més tard Mariah Carey)

Aquests dies estic una mica tonto... I entre poemes d'amor del Benedetti i coses d'aquestes meves m'ha vingut de gust una pastelada (o més... qui sap)... Ja sé que el Jackson ara mateix té la imatge que es mereix... I la Carey té la imatge que es paga... I poca cosa més... Peró la cançó és tan bonica que fins i tot la versió de la Carey és maca... Però com l'èxit clàssic de Motown no hi ha res.

I'LL BE THERE (Jackson)

You and I must make a pact
We must bring salvation back
Where there is love,I'll be there

I'll reach out my hand to you
I'll have faith in all you do
Just call my name, And I'll be there

CHORUS:
I'll be there to comfort you
Build my world of dreams around you
I'm so glad that I found you
I'll be there with a love that's strong
I'll be your strength
I'll keep holding on

Let me fill your heart with joy and laughter
Togetherness, well it's all I'm after
Just call my name, and I'll be there
I'll be there to protect you
With an unselfish love
I'll respect you
Just call my name And I'll be there

CHORUS:

If you should ever find someone new
I know she'd better be good to you
'Cos if she doesn't, then I'll be there

TRADUCCIÓ:

Jo hi seré

Tu i jo hem de fer un pacte
I trobar la salvació, a l'acte
On hi hagi amor, jo hi seré.

T'estendré la meva mà
Confiaré en tot el que fas
Només digues el meu nom, que jo hi seré

Tornada:
Jo hi seré per recomfortar-te
Construir el meu món de somnis al teu voltant
Estic tant orgullós d'haver-te trobat!
Jo hi seré, amb un amor ben fort
Seré la teva força, no defalliré

Deixa'm omplir-te el cor amb alegria i rialles
Companyia, és tot el que busco
Només digues el meu nom, i jo hi seré
Jo hi seré per protegir-te
Amb un amor gens egoista
Et respectaré
Només digues el meu nom, i jo hi seré

Tornada

I si mai trobes algú altres
Ja li convé esforçar-se molt
Perquè si no, jo hi seré

Todavía, de Mario Benedetti

No lo creo todavía
estás llegando a mi lado
y la noche es un puñado
de estrellas y de alegría.
Palpo, gusto, escucho y veo
tu rostro, tu paso largo
tus manos y sin embargo
todavía no lo creo.

Tu regreso tiene tanto
que ver contigo y conmigo
que por cábala lo digo
y por las dudas lo canto
nadie nunca te reemplaza
y las cosas más triviales
se vuelven fundamentales
porque estás llegando a casa.

Sin embargo todavía
dudo de esta buena suerte
porque el cielo de tenerte
me parece fantasía.

Pero venís y es seguro
y venís con tu mirada
y por eso tu llegada
hace mágico el futuro.

Y aunque no siempre he entendido
mis culpas y mis fracasos
en cambio sé que en tus brazos
el mundo tiene sentido.

Y si beso la osadía
y el misterio de tus labios
no habrá dudas ni resabios
te querré más todavía.

Pregunta per a farmacèutics i químics: Coca-cola + Ibuprofen?

Una pregunta per a tots els farmacèutics i químics i biòlegs, presents i futurs.
Buscant al google Ibuprofen + Coca-Cola, he trobat una web en la qual, es veia en un experiment amb conills que beure Coca-Cola mentres prens el citat medicament fa que aquest s'absorbeixi molt més.

D'una banda, aneu amb compte. Si preneu dosis molt altes no prengueu Cocacola. O si preneu cocacola reduïu la dosi d'Ibuprofen... (Aquesta seria la principal conclusió de l'estudi, suposo).

La pregunta en qüestió és: què en penseu? Alguna explicació científica? Algun voluntari?

PC (Post comentum): Si algú es pregunta el motiu d'aquesta búsqueda al Google, la resposta és ben senzilla. M'agrada molt la Coca-Cola i per motius de salut (obvi?) he de prendre Ibuprofen i he recordat la llegenda urbana de quan era petit que diu que la coca-cola amb alguns medicaments fot el fetge. Així que pregunta per pujar nota:

Combinar la Coca-Cola amb algun medicament pot provocar problemes de salut? Per quin motiu? I si és així, per què no apareix a les contraindicacions dels prospectes dels medicaments en qüestió?

Si algú contesta alguna de les preguntes aquí formulades rebrà, totalment de franc, tot el meu agraiment!

15 Juliol 1099, Sangtraït

Cinc del matí, canta el gall,
li respon el tró
de mil veus cridant, sense por.
Van corrent pel camí,
sobre mil cavalls
sense veure res.

Tenen un destí - són creuats
Lluiten per l'honor.
Matar o morir - són creuats
Morir amb honor

Toquen les sis del matí,
15 de juliol,
mil noranta-nou,
l'hombra ja s'ha fos.
La llum i el destí
s'han donat la mà
mentre creix el bram

Tenen un destí - són creuats
Lluiten per l'honor.
Matar o morir - són creuats
Morir amb honor

Digue'm per qui,
digue'm per què,
en nom de qui,
en nom de què.

Callen les veus, mor el crit,
el silenci és viu
dintre dels seus cors,
tots ells l'han sentit.
Quin dolor dins del pit,
crema com el foc
quan forja l'acer.

Tenen un destí - són creuats
Lluiten per l'honor.
Matar o morir - són creuats
Morir amb honor

La búsqueda del mes

Més d'un cop he comentat que un xivato em diu què ha buscat la gent al google per arribar al meu blog. Inauguro aquesta nova secció, amb una de les búsquedes que més ha despertat la meva curiositat en molt de temps:

películes de mules

Películes de mules? El motiu se m'escapa, juntament amb la meva imaginació. (Un cas de zoofília?, o simplement un pagés jubilat amb nostàlgia). En una paraula, esmaperdut. (Així m'he quedat!)

Superman Returns, de Bryan Singer

Si, a Superman Returns també li ha arribat l'hora.

Sobretot sabent que Bryan Singer (que per als que no ho sapigueu ha dirigit películes com Sospechosos Habituales o X-Men 1 i 2, i ha produït series de la dimensió de House.

Bé, com la Superman primera i autèntica... No crec que hi hagi res. Però bé, Superman Returns està a l'altura de les espectatives.

El millor, sense cap dubte, és la direcció de casting. Molt apropiats tots els actors per als seus papers (a excepció, en tot cas de la Lois Lane).

El pitjor, també sense cap dubte, són algunes pifies de les evidents... Situacions impossibles des del punt de vista (pseudo)-científic. (P.e. l'escena on un helicopter està tranquilament posat a sobre la coberta d'una llanxa amb ones de 5 metres sense moure's ni un centímetre).

Com que això no és un spoiler no us revel·laré algunes coses que també m'han cridat l'atenció positiva o negativament. Segurament m'ho agraireu.

Potser en l'argument es troba una mica a faltar la dimensió professional de Clark Kent (la de la Lois Lane es menja tot el fil argumental en aquest sentit).

Com ja succeeix a Matrix 2 i 3 les escenes fetes íntegrament per ordinador són fàcilment detectables... La tècnica s'ha de perfeccionar en realisme i tal. Per tant el gremi d'actors pot estar tranquil perquè encara hi ha imatges que només ells poden filmar... Clar que cada vegada tenen menys feina...

En resum, Superman Returns és un còmic més, dels que s'espera entreteniment (s'aconsegueix), una mica de comèdia (no destaca en aquest punt, però té un parell de punts, com el del piano), una mica de romanç i molta tensió i acció, amb unes imatges i uns efectes especials que impresionin.

Fins aquí tot acceptable. Però li falta aquell punt que converteix una película en una gran película. Tot i que és remarcable la forma en la qual veus detalls d'Smallville (la sèrie) i de la sèrie protagonitzada pel Superman Etern, Cristopher Reeve. Per cert no els hagués costat gaire recordar-lo o fer-li una petita dedicatòria.

I per acabar amb aquest mega-apunt cinematogràfic, cal agrair tant als productors com al director com a l'encarregat de la banda sonora que mantinguessin el tema original de Superman, sí el de John Williams, ja que a hores d'ara esta totalment vinculat a l'heroi. Clar que crec que la banda sonora, tot i no ser del propi Williams està a l'altura de les circumstàncies, recuperant el mític tema adesiara.

Tu vida en 65', de Maria Ripoll

Ara ja fa uns dies vaig anar a veure aquesta película...
Hi vaig anar amb l'Erasmus de la Galàxia.

Tu vida en 65' és una d'aquestes películes que es podria definir amb una paraula: ESPAÑOLA. (Clar que vista la gran quantitat d'actors que surten a la peli que han passat pel cor d'una o altra forma... Alguns la definirien més aviat com a CATALANA). Per evitar conflictes podriem anomenar-la PENINSULAR. Però clar, els pobres Portuguesos no en tenen cap culpa.

La primera anècdota de la película doncs, va tenir a veure molt amb aixó: dues hiper-pijes de Sarrià (m'agrada anar a Cinesa Diagonal) que curiosament tot i que el cinema estava buit estaven assegudes al nostre costat, de cop es giren cap a nosaltres i ens pregunten escandalitzades (abans que comencessin tansols els anuncis): "És espanyola?" (De fet m'ho preguntaren amb ñ).

I els varem dir la veritat, que si que ho era. Tanmateix varen quedar-se fins que la película va començar. Però no va començar prou bé per a elles: un tio mirant una rentadora en marxa i explicant una metafilosofia sobre la familia i la rentadora... No varen trigar a marxar.

I de la peli... que en puc dir de la peli... En la línea de Los Amantes del Círculo Polar. Un munt de coincidències, d'atzar, d'"el-món-és-un-mocador" i tot això... En un to melodramàtic. Amb un cert grau de situacions còmiques, reflexions sobre la mort i... No sé... Un final certament desconcertant. Ple de mala llet pel que fa a com s'ha de quedar la protagonista...

El que més m'ha agradat és el tractament que s'hi fa de la homosexualitat (la tracta d'una forma tan natural, sense donar-li més importància de la que té...). Bé. I això que és un detall menor.

En qualsevol cas estic segur que hi ha moltes películes espanyoles que valen més la pena que aquesta, al meu entendre... Perquè per això de gustos....

Te quiero, de Mario Benedetti

Te quiero

Tus manos son mi caricia,
mis acordes cotidianos;
te quiero porque tus manos
trabajan por la justicia.

Si te quiero es porque sos
mi amor, mi cómplice, y todo.
Y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.

Tus ojos son mi conjuro
contra la mala jornada;
te quiero por tu mirada
que mira y siembra futuro.

Tu boca que es tuya y mía,
Tu boca no se equivoca;
te quiero por que tu boca
sabe gritar rebeldía.

Si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo.
Y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.

Y por tu rostro sincero.
Y tu paso vagabundo.
Y tu llanto por el mundo.
Porque sos pueblo te quiero.

Y porque amor no es aurora,
ni cándida moraleja,
y porque somos pareja
que sabe que no está sola.

Te quiero en mi paraíso;
es decir, que en mi país
la gente vive feliz
aunque no tenga permiso.

Si te quiero es por que sos
mi amor, mi cómplice y todo.
Y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.

Mario Benedetti
Canciones de Amor Y Desamor
Poemas de Otros
Inventario

Da Paolo, Avda. Madrid 63-73, Barcelona

Fantàstic restaurant italià.
Especialistes en peix a la italiana, també broden la carn, fan pizzes molt bones i la pasta és fantàstica. El chef és autènticament italià, que consti!
El local també és familiar i íntim, perfecte per a vetllades romàntiques o menjars de feina. Sense soroll, i amb un servei molt adequat i perfectament dimensionat a la cabuda del local. I a més crec que els divendres hi ha música en directe (n'hi solia haver).
De Dilluns a Divendres es pot disfrutar d'un menú per 10 euros amb 4 primers i 3 segons per triar. També tenen amanides molt bones.
L'altre dia hi vaig anar en pla 'celebració' (d'aniversari) i clar, sempre surt més caret que anar-hi en pla dinar a seques. Dos plats de pasta, dos plats de carn i dues postres, més begudes (coca-cola i aigua) varen sortir per 60 euros.

Els plats de pasta: un, raviolis farcits de carn amb salsa de tomàquet. Excel·lents. L'altre, tallarins amb salsa de tres formatges. També excel·lents.

Les carns: escalopins de vadella amb salsa de módena... Si bé eren bons, no és el millor plat de la carta. En canvi l'altre va ser també excel·lent, tagliatelle de bou amb ruccula i parmesà. Fantàstic. Més que recomanable.

Les postres: sorbet de llimona també molt i molt bó. I una crêpe amb xocolata desfeta. La xocolata realment bona.

Només de recordar-ho se'm fa la boca aigua...

Restaurant Italià Da Paolo
Avda. Madrid 63-73
Barcelona
15-30 euros persona

Mirall de silenci, Sangtraït

Tinc un somni cada nit:
les foscors s'omplen de llum
i el silenci canta amb mi,
Vull volar fins on ets tu!.
Entre núvols de colors,
com si fos un núvol més

Tinc un somni cada nit,
d'il·lusions que aixequem junts
fent un món de colors clars,
lluny del mal i lluny del bé.
Sempre junts farcits d'amor
és hermós però un somni bell

No tinc temps per ser el millor.
Si em dones temps potser ho seré.
Cavalcant vents, dalt de l'horitzó
Dona'm vida per tocar la teva pell.

Tinc un somni cada nit,
tan aprop però sempre lluny
quan la nit marxa amb el sol
tu també t'en vas amb ell.
Cavalcant el vent, fins l'horitzó.

Une frase de Pedigree, Simenon

- (...) Il n'y a rien de pluls lamentable qu'un mauvais prêtre.

Un concert d'Antònia Font

Ahir vaig anar a un concert d'Antònia Font. Feia 3 anys que no anava a cap concert. I ahir tocaven gratis a Felanitx, el meu poble. I els vaig donar una oportunitat, a veure si em divertia.

El concert va començar com començaria qualsevol bon concert... a un Auditòrium o Teatre: amb un grapat de temes que per escoltar estan molt bé però que no connecten (no animen, no entren) amb el públic. Batiscafo Katiuscas, Tokio M'és Igual, Darrera Una Revista, Mecanismes (una de ses més connecteres), Love Song, Nata (més tard, aquesta també va connectar) i Bamboo.

El públic es va animar més amb temes dels seus anteriors discos. De Taxi varen fer sonar, en un o altre moment temes com Vitamina Sol, Armando Rampas, Jo, Robot, Robot, Portaavions, Loco, Holidays i Astronauta Rimador.

D'Alegria, Alegria..., Alpinistes-Samurais, Vos estim a tots igual, Patxanga.

Pel mig Wa Yeah!, va triunfar... la única de l'últim disc que clarament va fer saltar incondicionalment el públic.

D'A Rússia, Canta, A Rússia, Focs Artificials i Tots Es Motors.

I d'Antònia Font, varen tocar, com a bis, S'Univers és Una Festa i Viure Sense Tu.

Personalment crec que com més antigues eren, més emocionaven al públic general.
Però bé, crec que el cas d'Antònia Font és d'aquests grups que s'han vist molt perjudicats per la bona acceptació que tenen entre la crítica. S'entesten en fer coses diferents, i s'obliden que la gent jove dels concerts el que vol és passar-s'ho bé. Una o dues cançons rares i lentes per descansar està bé, però 30 minuts de cançons que el public no poc ballar encara que vulgui... No és gaire apropiat.

Suggerència: que preparin dos repertoris, un per locals tancats i un per locals oberts. I que el repertori per a locals oberts tengui en compte que la gent a més de cantar també vol ballar, per poc que sigui.

En qualsevol cas, a la segona part del concert m'ho vaig passar molt i molt bé. Quan les cançons es varen animar més. Així que si aneu a un concert d'AF i arribeu tard... No us preocupeu, només haureu perdut mitja hora relativament avorrida.

Crònica d'una Acampada Jove: 3r dia i 4rt dia

El Dissabte ens varem llevar tard. I això que ens haviem anat a dormir d'hora però malgrat això el cansament era molt. Tot i llevar-nos tard tampoc no era massa tard, ja que els matins, a partir de determinada hora (anava sense rellotge), la calor era totalment insuportable.

Però a diferència del dia anterior, en comptes de dutxar-nos a les dutxes de la zona d'acampada varem anar a la Piscina Municipal de Sant Celoni, que tot i tenir una cabuda de 400 persones era ocupada per més de 700.

De fet quan varem arribar la piscina encara no era oberta i hi havia una cua considerable que no deixava d'allargar-se. A dos quarts d'onze la Piscina obria i varem obtenir un bon lloc a l'ombra. Pel meu parer anar a la Piscina en un marc com el de l'Acampada Jove, que és gratuïta, és poc pragmàtic, ja que molta gent (massa gent) també hi va i sembla inevitable que hi vagi una gentada i no sigui quelcom precisament còmode. I així va anar... Tot de punkis llançant-se en mode kamikaze a l'aigua fent perillar més d'un cap i esquitxant despietadament a tot quiski. Els altres fent castells a dins la piscina... Era realment interessant ja que sovint un banyador o un bikini era arrosegat indefectiblement, deixant a l'aire anatomies diverses. Aquesta crec que era la principal causa de la gran atenció que captaren els castells aquàtics. I finalment, per acabar de completar l'escena feliniana, un gripau. Sí, una rana, una granota, una cosa-verda-que-fa-croc-croc-i-salta-i-te-uns-ulls-saltons-i-menja-mosques-amb-la-llengua. Crec que ja m'heu entès. I això també va commocionar l'escena d'aigua dolça clorititzada, que per cert, estava prou bruta.

Tornant de la piscina, ben dutxadets, varem dinar. I varem anar a fer un tomb pel poble, amb un geladet molt bó inclós. Però com no podia ser d'altra manera, va ploure. (Gràcies a Deu, ja que la pluja implicava poder fugir de l'insuportable calor que podia arribar a fer). Aquest cop, però la varem veure venir i ja estavem plenament preparats per fer front a l'aigua sota la tenda, més tranquils per l'experiència que haviem adquirit el dia anterior. Va ploure fins gairebé l'hora del concert... Hora que nosaltres aprofitarem per anar a sopar d'un entrepà de llom amb formatge al bar que ens havia proveït el gel. I anàrem al CONCERT.

Quan el concert acabà, tornar a la tenda, amb sensació de que ens faltava alguna cosa (semblant a una crêpe) i pensant ja en l'endemà, dia del retorn a casa.

I el dia següent, més tard del previst ens llevàrem, arreplegarem les coses útils i necessàries i llançàrem a les escombraries les deixalles diverses... I empreguèrem el camí de retorn, passant per Sant Celoni, i una estació de gom a gom de joves bruts i malcarats i vells malsofrits, amb una 'informadora' de renfe inútil que no en tenia ni idea que contrastava amb un segurata privat, inusitadament simpàtic i inusitadament útil gràcies al qual varem saber què i com tornar a BCN, via Sants+L3.

En definitiva, una experiència diferent, relaxant fins a cert punt i exitant en bona mesura. D'aquestes que et recorden que hi ha altres maneres de gaudir la vida... I això que jo personalment no vaig beure ni una gota d'alcohol. (I en general el meu grup de 2 va beure molt poc). A més vaig veure molta gent coneguda, alguns dels quals fins i tot em van saludar, més o menys cordialment.

la Reconclusió: potser soc MASSA GRAN PER FER-ME JOVE

Crònica d'una Acampada Jove: 2n dia

El segon dia de l'Acampada Jove començava al matí. Eren les... A... Bé al matí. Dutxa d'aigua freda. (Les dutxes són una de les millors coses: una bona idea senzilla i pragmàtica). Adecentació i visita al poble... Al Condis. Al parc del costat de la Piscina pública. Dinar a allò que anomenaven Espai Natura... Un mini bosquet... I el noi que fa de fill del Fidel (Àlex Casanova) al Cor de la Ciutat, al qual, definitivament li agraden grups molt semblants als que m'agraden a mi, perquè ja és el tercer concert en què ens el trobem. Espai natura. I aleshores arribà la pluja.

Pluja entre les 4 i pràcticament les 7 de la tarda. M'encanta escoltar la pluja. I una tenda de campanya amb algú especial, durant més de 3 hores pot arribar a ser mooolt romàntic. I jo sóc un romàntic. Acaba de ploure i ens deixa el temps just per sopar i anar al concert. Però clar, el cansament deixa la seva petjada. I no varem veure acabar de veure el CONCERT.

A les 24:30 hores ja estavem sobant destrossats.

Absència d'Absència: Crònica d'una Acampada Jove: 1r dia

Dijous 5 de la tarda. Dels nervis. Maletes fetes i a punt per partir. Metro a Sants i Tren a Sant Celoni. Acampada Jove de les JERC. De política, res. Es tracta de música. Peró ja que hi vaig anar, faré un apunt amb les meves impressions.

Començaré pel final: en conclusió, m'ho esperava molt pitjor.

Al tren em trobo un conegut de la residència. Parlem 40 minuts sobre la gestió de la residència... Acaloradament, però m'ho vaig passar bé. S'aprén molt de les opinions dels demés.

El tren arriba a Sant Celoni. I xino xano carregats arribem a l'Acampada. Ens 'registrem' i ens posen la pulsereta. I veiem que moltes de les 10.000 persones que hi van anar aquell dia ja havien arribat... Tot està ple de tendes de campanya muntades. Tot i l'amenaça de pluja el cel està parcialment destapat, sense núvols negres. Montem la tenda i ja s'han fet les 21h. Busquem gel i beguda i anem al concert. Veure crònica 1r dia. Rebentats, la Galàctica Roterdamiana i jo ens fiquem a dins els nostres sacs de dormir. Son les 4 de la matinada.

El pitjor... El poc espai per a tendes i la mala organització per muntar-les per tal d'optimitzar l'espai. El més incomprensible és que les JERC, en una Acampada Jove, hi posin un joc de PaintBall, un joc d'estratègia militaroide on la gent s'ha de disparar mútuament amb bales de pintura i aconseguir sense ser ferit una bandera. Des del meu punt de vista pacifista em va posar els pèls de punta. El millor va ser que només 4 o 5 grupets petits de gents varen pagar els 8 euros per 20 minuts de disparar-se els uns als altres en dues partides. I sé del cert que 2 dels grupets, en particular els que van jugar les primeres partides eren voluntaris de la organització que pretenien 'animar' a la gent...

ABSÈNCIES

SAnts i SaNTes... Celofans. Tres dies, sense Internet?
CELofans idONIs.
Només seran o tres o cap. Dies.

Tenda de campanya, semi-civilització.
Tornaré, més o menys sencer.

D'Acampada vaig,
com si fos JOVE, que jove sóc peró no tant com era.
Encara recordo els dos Senglars Rocks... Un amb la Martona, la Cèlia i la Laia (amb 17 anys, una tenda de campanya i tres noies i ja veus, mira que haver-se de quedar amb les ganes).
L'altre va ser pitjor. Dues tendes, 6 éssers humans, poques persones. A mi em va tocar el Mont desamorat de Planosfera, i Planosfera. A l'altra la NuriNotequieresenterar (YeYe) i les 2 bessones del Camp Selvàtiques.
Eren altres temps. Concert a l'escenari fins a les 4 am. I concert entre les 4 i les 6 que surt el sol a la tenda del costat. "De Roquetes vinc, de roquetes vinc, de roquetes baixo..."

D'Acampada vaig, i d'Acampada vindré.
Aquest cop me'n vaig amb Erasmus de Roterdam. No sé si em mullaré... Peró diuen que segur que plou!

Cars, de John Lasseter, PIXAR i Disney

Molt bona película. Si Senyor... Fantàstica si no fos per una o dues coses que, per descomptat, a continuació exposaré. Aquest cop, la peli em va agradar tant que començaré pels petits defectes i acabaré amb les grans virtuts... Amb les virtuts.

Primera coseta que falla: l'argument. Ja sé que l'argument és essencial, que no és una 'coseta'. De fet l'argument no falla, només és massa previsible. Està bé per als nens. Però per a adults... Perqué sí, és d'aquestes películes que té dues dimensions, una clarament per a nens i l'altra amb bromes i missatges (de segones) per a que els adults també s'ho passin bé. A mi aquesta mena de películes realment m'agraden molt. Però l'argument és massa fàcil. Des del primer instant ja veus per on anirà la película. La humiltat, el companyerisme, la importància dels amics i de l'esportivitat.

Però en tot aquest missatge trobem la segona coseta que falla. Subliminalment a la història fa una apologia del món de les carreres, inclús fora de les pistes de competició. En una era en la que una de les principals formes de morir és a la carretera, s'hauria d'anar més amb compte a l'hora de trivialitzar el perill de la velocitat a uns nens i nenes que de grans portaran cotxes...

Un defecte, que crec que no és voluntari però els que fan pelis per a nens haurien de vigilar és que no hi ha cap cotxe amb veu femenina al mon de la competició de velocitat... Direu que és la realitat... Però personalment crec que les películes animades són el marc perfecte per imaginar realitats alternatives, més equitatives en tots els aspectes.

I per acabar falla una miqueta la intensitat d'algunes relacions. El personatge 'graciós' no fa ombra al peix desmemoriat de Nemo, i la història del prota és molt descafeinada.

També podria afegir que alguns crítics la troben massa llarga per al públic infantil. Però a mi la durada em va estar bé. Ara toca la crítica positiva: tret del que he esmentat la peli és perfecta.
Paisatges digitals perfectes. Efectes d'animació perfectes... La creativitat de l'equip artístic és genial!!! Algunes escenes són indubtablement obres d'art. I el doblatge a l'espanyol és relativament notable. A més el missatge que el progrés cruel és un retrocés per a alguns és molt apropiat sobretot tenint en compte la situació que es viu a indrets com Mallorca i Eivissa, on les autopistes esclafen el paisatge i els negocis d'algunes persones.

El primer (de Pedigree, Simenon)

(...)
- T'agrado?
Ell es posa vermell, es pertorba, no respon. Només a dins seu, amb els ulls tancats, pronuncia:
- T'estimo.
I aleshores sent per primer cop uns llavis apretant-se sobre la seva boca. És tan inesperat, tan meravellós que les llàgrimes omplen les seves parpelles a la vegada que una veu borrosa xiuxiueja a la seva orella:
- T'agrado ?
Ell només pot respondre retenint el cap d'ella contra el seu, amb les dues mans, tot acaronant galta amb galta, i enfonsant-se als negres cabells que ell respira.
- Ets feliç?
Ell no enten perquè ella alena tan fort, perquè l'abraça tant estretament amb el seu cos dur. El cos d'ella el recobreix de cap a peus, ella és a sobre seu, ell sent el frescor de les cames d'ella nusades a les seves, ell no es belluga gens, s'ha tornat a posar vermell, té vergonya, ja no sap exactament què passa, però voldria que tot plegat durés molt de temps, per sempre, una calor desconeguda l'ha penetrat, les seves mans tremolen, ell té por, sobretot, que ella parli, o que ella el miri, creu que totes les coses estranyes i meravelloses que li passen s'han de llegir, per força a la seva cara.

És un somni.
(...)

(...)
- Tu m'aimes bien?
Il rougit, se trouble, ne répond pas. Ce n'est qu'en dedans, les yeux clos, qu'il prononce :
- Je t'aime.
Et alors il sent pour la première fois des lèvres s'écraser sur sa bouche. C'est si inattendu, si merveilleux que des larmes gonflent ses paupières pendant qu'une voix brouillée chuchote à son oreille :
- Tu m'aimes bien ?
Il ne peut répondre qu'en retenant la tête d'elle contre la sienne, à deux mains, en caressant sa joue de sa joue, en s'enfonçant dans les cheveux noirs qu'il respire.
- Tu es content?
Il ne comprend pas pourquoi elle halète, pourquoi elle l'enveloppe si étroitement de son corps dur. Elle est contre lui des pieds à la tête, elle est sur lui, il sent la fraîcheur de ses jambes nouées aux siennes, il ne bouge plus, il a rougi une fois de plus, il a honte, il ne sait plus au juste ce qui se passe, mais il voudrait que cela dure longtemps, toujours, une chaleur inconnue l'a pénétré, ses mains tremblent, il a peur, surtout, qu'elle parle, ou qu'elle le regarde, il lui semble que tout ce qui se passe en lui d'étrange et de merveilleux doit se lire sur son visage.

C'est un rêve.
(...)

Bèstia Negra, Sangtraït

De nit quan l’aire és quiet
S’escolten uns gemecs
potser hi ha algú jugant.
La lluna plena al cel.

Udols de llop (de llop), udols de llop callen en seeeeee-iiieeeec.
Les veus del bosc (bosc), omplint de por, els gemeeee-eeeeecs.

L’udol de llop es perd.
i un crit al fons reneix
La bèstia ja no hi és
Un home queda estès

El cos ben nu (nu), tot ple de sang, mort de freeeee-ieeeed.
La llum es dorm i ell també es dorm un cop méee-ieeeees.

Somni, somni sempre es repeteix.
Bèstia negra, bèstia dels infeee-eee-ieee-rns.

Ultravioleta, de Kurt Wimmer

Ultravioleta? Ultrapatètica. Ja em venia de gust fer una crítica negativa d'alguna película al blog. I més que negativa serà nefasta.
Veredicte. No val la pena. Ni dins de la seva categoria. Les coses interessants ja estan vistes, la resta no tenen cap interés. L'argument, incoherent i més que vist (una mutació de X-Men amb tocs d'AeronFlux i Underworld). Els diàlegs més horribles que una conversa frenopàtica. Efectes especials empalagosos i insulsos alhora. (És aixó possible?). L'estètica cutre... Les coreografies poc originals, poc estètiques i poc treballades. I les actuacions dels actors és un oximorón com dir música militar o inteligencia militar. La Jovovich, tota una especialista d'aquesta mena de produccions toca fons. Sens dubte.
Una d'aquestes escasses vegades que estaré d'acord amb un periodista de l'ABC, (Javier Cortijo) quan diu que "Ultravioleta acaba siendo un mal cómic, un mal videojuego, una mala película, un mal sueño y, sobre todo, una muy mala leche." (Javier Cortijo: Diario ABC)

Apenas y a penas, Mario Benedetti

APENAS Y A PENAS

Pensó
ojalá que no
pero esta vez acaso sea la última.

Con el deseo más tierno que otras noches
tentó las piernas de la mujer nueva
que afortunadamente no eran de carrara
posó toda su palma sobre la hierbabuena
y sintió que su mano agradecía
viajó moroso y sabio por el vientre
se conmovió con valles y colinas
se demoró en el flanco y su hondonada
que siempre era su premio bienvenido
anduvo por los pechos eligiendo al azar
y allí se quedo un rato descifrando
con el pulgar y el índice reconoció los labios
que afortunadamente no eran de coral
y deslizó una mano por debajo del cuello
que afortunadamente no era de alabastro.

Pensó
ojalá que no
pero puede ser la última.

Y si después de todo
es la última vez.

Entonces cómo cómo haré mañana
de donde sacaré la fuerza y el olvido
para tomar distancia de esta orografía
de esta comarca en paz
de esta patria ganada
apenas y a penas
a tiempo y a dulzura
a ráfagas de amor.

Un dia de platja

Sí. El que em pensava que mai no faria, ho he fet. He anat a la platja a la Península.

I em feia por. Acostumat al meu bell S'Algar pensava que seria horrible (penoses comparacions! Mirau la foto!)

Però no va ser tan greu. De fet m'ho vaig passar de conya! Clar que la platja en sí no era res de l'altre món.
La idea va ser gairebé improvitzada. La nit anterior haviem anat de concert (NYSJE), Galàcticament. I ens varem llevar tard. I varem esmorzar tard. I de cop aparegué la idea.

Fem una truita i cap a la platja. I així ho vam fer. Varem sortir de casa a les 15 amb una truita, unes patatilles i una ampolla d'aigua sota el braç. Tren fins El Masnou fins a una platja coneguda com Ocata. Com Bocata peró sense la B. I entre nedar, prendre el sol i jugar a pales, va passar el dia. O el que quedava de dia.

La única decepció fou la manca de taurons. Revitalitzant!!!

Ciber@vis, de Mercé Molist

L'altre dia (de pagés) vaig assistir a una presentació.

Es presentava un llibre. Un llibre-manual.

Un llibre-manual dels secrets, trucs i també de les trivialitats del món virtual, també conegut per Internet, escrit per la mà d'una de les periodistes especialitzades en aquest tema més reconegudes d'aquest país.

Mercé Molist ha treballat en diaris com La Vanguardia, El País i l'Avui i és col·laborador habitual de les tertulies de L'Internauta. També ha impulsat llistes de distribució com el Grup de Periodistes Digitals i Ciberdones.

Ciberavis, Ciber@vis, Ciber@avis. Es tracta d'un llibre amb lletra grossa, escrit amb un llenguatge planer per tal que resulti senzill d'entendre a totes aquelles persones a les quals la maduresa i Internet els han arribat alhora.

Com diu la portada és un "Manual per a joves de més de 50 anys que volen apendre a navegar per Internet".

Es centra en el món del Windows, ja que és el sistema operatiu més extés. (De fet, és obvi que qualsevol persona gran amb un Macintosh no necessita cap manual!!!!!). Tot i així, conté tots els coneixements intrínsecs de la xarxa independentment del SO (sistema operatiu) emprat d'interés per a persones d'avançada edat.

Així que si sou persones grans i heu arribat a aquest blog buscant una guia per endinsar-se al món d'Internet, aneu a qualsevol llibreria i fullegeu aquest exemplar. Segur que us farà tan bona impressió que us el comprareu.

I si no sou persones grans peró coneixeu gent que sent curiositat per Internet peró que es sent massa gran per investigar-hi, recomaneu-li aquest manual.

És una guia excel·lent per a que els avis facin els seus primers passos a Internet.

Scary Movie 4 de David Zucker

Ho dubtàveu?
Després d'una bona temporada sense cine (ja en tenia el mono) he tornat a trepitjar una sala...
I bé, la pel·lícula escollida ha estat Scary Movie 4.
Hi ha qui pensa que la primera és la millor. Per a mi la segona. Per a Flamenca, la tercera.
Per als cinemes la 4 (és la que està en cartellera i cal fer-ne propaganda).
És prou bona. Jo vaig riure molt i molt. Potser massa!

En qualsevol cas, per a disfrutar d'aquestes pel·lícules cal ser una mica cinèfil: estar al tanto de les películes de terror que hi ha hagut des de l'última entrega de la seqüela. No cal haver-les vist totes, peró sí saber-ne alguna cosa...

En aquesta entrega, les vícitimes de les fantàstiques parodies són principalment La Maldición (The Grudge), Saw i La Guerra de los Mundos, que conformen la base del relativament ingeniós argument. (Sincerament, l'argument de la película està bastant currat!!! Una de les principals sorpreses de la película). No us diré quina és, peró també hi ha l'aparició estel·lar en parodia d'una película molt Oscaritzada. (Si us dic quina és us trencaria un dels millors i més inesperats sketchs de la película). També hi ha tocs de Million Dollar Baby i El Bosque. A més de Fahrenheit 9/11, bé que de fet de qui se n'enfot és del presi Buish. No falta les aparicions estel·lars de personatges de la talla de Charlie Sheen (mític per haver participat a la nissaga Hot Shots), Leslie Nielsen (tot un 'jefe' del gènere de les spoof movies, amb els 'Atrapalos como puedas' i altres '...como puedas'), Mike Tyson (el de les orelles), Shaquille O'Neill (com ja va fer Abdul-Jabbar en el seu moment), la Carmen Electra (ja una must-be d'aquest tipus de pelis), i molts més, alguns desconeguts a aquest país.

El que sorprén més, peró, és que els efectes especials s'assemblen molt a les películes originals. Realment sorprenent.

Foc de Gel, Sangtraït

El foc em surt dels llavis, quan soc aprop teu
mirant-te la mirada veig el que tu sents.
Dins els teus ulls. I dins el teu cor.
Dins els teus ulls. I dins el meu cos.
Quan tanta escalfor em fa tremolar.

Del cor en furto els llavis, quan ets aprop meu
penjant-te una rialla que jo no vull fer
Dins els teus ulls. I dins del teu cor.
Dins els teus ulls. I dins del meu cos.
Quan tanta escalfor em fa tremolar.

No sé què fer. T'estimo tant.
Por de sentir que tu no.
Et vull parlar. Dir-te el que hi ha.
Després morir, si em dius "No!".

Somiava despert.
Calor que tu em dons enmig del fred.
Calor que et robaré com mai no ho he fet.
Calor!.

Dins els teus ulls. I dins el teu cor.
Dins els teus ulls. I dins el meu cos.
Quan tanta escalfor em fa tremolar.

Una frase

Existe-t-il de par le monde une race d'êtres plus sensibles que les autres, qui souffrent davantage et que rien ne peut satisfaire?

Pedigree (1948) George Simenon

CATALÀ:

Hi ha, al món, una raça d'éssers més sensibles que els altres, que pateixen molt més i als quals res no els pot satisfer?