Amb permís de Monsieur Simenon

Avui parlaré de Simenon. Ho faré en català, encara que ho hauria de fer en francés... Potser així puc que alguns dels que em llegiu sentiu curiositat i agafeu almenys algun dels llibres que aquí esmentaré...

Jo soc d'aquests que quan un escriptor els agrada senten la necessitat d'entrar-hi tan a fons com els hi és possible... D'aquests aficionats a les obres completes... I de les obres completes de Simenon prové aquest apunt.

Sempre buscava edicions completes de Simenon, gran escriptor francés, molt viatger i molt periodista conegut sobretot pel seu personatge policíac-detectivesc, Maigret. Un dia me'n vaig trobar una... D'obra completa de Simenon. En francés (m'agrada practicar tots els idiomes que conec). 25 volums amb 7 o 8 noveles cadascun. I fa 3 anys gairebé vaig començar a comprar un volum cada mes. Vaig pel 18.

Bé, el que volia destacar és que si esperava més novel·la detectivesca que no pas una altra cosa, la sorpresa que em vaig emportar no podia ser més positiva. En llegir-me el primer volum d'històries vull dir.

La primera em va costar molt... La fenêtre des Rouet (La finestra dels Rouet) que no se si està traduit al català, però al castellà supós que si. No és la que més em va agradar del primer volum. Era la primera. Una dona solitaria i sense un duro, que lloga mitja casa seva... I un dia veu que a la finestra d'una família rica es produeix un assassinat. Aleshores què ha de fer... Com la obsessió per allò que ha vist inunda les seves reflexions. Intriga del que se'n dirà (en aquest blog) el més pur estil Simenon.

A partir d'aquí novela rera novela era un orgasme de sensacions... I no precisament pel seu contingut eròtic, de moment. A La fuite de Monsieur Monde (La fugida del Senyor Monde) una preciosa història d'un home que fart de tot deixa la seva segona esposa i els fills i marxa a l'aventura... Un home que necessitava fugir. Aquesta em va encantar. Em va transportar.

Trois chambres a Manhattan (3 habitacions a Manhattan) també em va fascinar. Com pot canviar la vida d'un actor anglés a Nova York vingut a menys quan coneix una dona interessant en un lloc de frankfurts. Fascinant història de dues ànimes en pena que es troben i com evoluciona la seva relacio... 3 cambres a Manhattan.

Au bout du rouleau (Al final del rodet de fil)... Quan ja no es pot estirar més. Un fugitiu de la justícia i una stripper. Un home fort, seriós i dominant. Bebedor. Jugador. Una dona submisa. Però genialment Simenon, pàgina a pàgina mostra el poder d'una dona. Com la dominància és només teórica i com evoluciona una relació. Pels de punta.

La pipe de Maigret (La pipa de Maigret), Maigret se fâche (Maigret s'enfada), Maigret à New York (Maigret a Nova York) són les detectivesques de Maigret que avui no entraré a valorar... Serà un altre el dia.

Lettre a mon juge (Carta al senyor jutge), novela en la qual un metge burgés de poble explica els perqués del crim que comet. Pels de punta. Infidelitat, gelosia...

I finalment

Le destin des Malou (El destí dels Malou). Un home de negocis que ha fet enriquir a bona part de l'alta societat, s'arruina i l'alta societat li dóna l'esquena. Es suicida. El seu fill ho veu. La seva familia es fragmenta, s'enfonsa i només... Cruu relat sobre les baixades...

Recoman Simenon... Era un gran coneixedor del génere humà, al qual caricaturitza perfectament i amb un toc dramàtic molt propi als seus personatges. Si no ho heu provat mai, ho heu de fer. Donau-li una oportunitat.

Sur Maigret et le monde de Simenon

Voici mon premier commentaire en français dans ce blog. Com vous pouvez voir sur le titre, c'est sur Maigret et sur Simenon. Et c'est logique. Si je parle souvent d'Agatha Christie, son monde et ses personnages dans ses ouvres sur des flics et d'intrigue, et j'afirme qu'elle est la reine du crime, il n'y aura pas beaucoup de gent qui se fachera si je dis que Simenon c'est le roi du crime. Mais il y a des differences.
Agatha a beaucoup de personnages dans ses romans d'intrigue. Simenon en a seulement un: Maigret.
Agatha ecrit presque seulement des romans d'intrigue. Simenon écrit non seulement des romans d'intrigue, mais il aussi écrit des merveilleux romans de differents sortes. Simenon écrits des merveilleux romans ou il montre son profonde connaissance de la condition humaine.
Aujourd'hui je seulement voulait en parler comme ça, d'une façon generàle. Dans des commentaires prochains j'essaierai d'entrer plus dedans de la figure de Simenon et de ses ouvres.
Ah! Et bien! Pardonez-moi mon français... Il faisait beucoup de temps que je ne l'ecrivait pas...

De árbol a árbol, de Mario Benedetti

Los árboles
¿serán acaso solidarios?

¿digamos el castaño de los campos elíseos
con el quebracho de entre ríos
o los olivos de jaén
con los sauces de tacuarembó?

¿le avisará la encina de westfalia
al flaco alerce del tirol
que administre mejor su trementina?

y el caucho de pará
o el baobab en las márgenes del cuanza
¿provocarán al fin la verde angustia
de aquel ciprés de la mission dolores
que cabeceaba en frisco
california?

¿se sentirá el ombú en su pampa de rocío
casi un hermano de la ceiba antillana?

los de este parque o aquella floresta
¿se dirán copa a copa que el muérdago
otrora tan sagrado entre los galos
ahora es apenas un parásito
con chupadores corticales?

¿sabrán los cedros del líbano
y los caobos de corinto
que sus voraces enemigos
no son la palma de camagüey
ni el eucalipto de tasmania
sino el hacha tenaz del leñador
la sierra de las grandes madereras
el rayo como látigo en la noche?

Miquel Martí i Pol i el PP

Felanitx és el meu poble. I a més és un poble curiós. I no ho és només per ser el meu: té dialecte propi, gloses que en canten la glòria i dites que remaquen la qualitat dels seus habitants. A tall d'exemple la glosa

Felanitx durà la doma
de tots els pobles en general
perquè enmig de s'Arrabal
hi té una agulla com a Roma.

A tall d'exemple la dita

A Felanitx els més beneits fan rellotges.

I ho deu ser, perquè per curiositat la batllessa, del PP, que va enviar a tots els vilatans un poema de Miquel Martí i Pol!!!!!!!!!!! a mode de felicitació de Nadal.
I res... Només això, que és curiós. A Felanitx els polítics son demagogs! Bé per aprofitar que aquest apunt sigui més cultural que no pas polític... Almenys aprofitarem la demagògia per fer una mica de cultura.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d'altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l'amor i l'odi,
la veu i el silenci
la vida i la mort.

Miquel Martí i Pol

Voleu dir que la batllessa de Felanitx i Martí i Pol pensen en el mateix concepte de poble?

Retorn a s'Algar, un altre de meu.

Fa 7 anys varen estar a punt de destrossar un dels llocs més bells del meu poble [Portocolom (Felanitx)], una preciosa cala anomenada S'Algar... Aleshores vaig escriure unes línees... Així ràpid... Sense mirar-m'ho massa. No crec que sigui un gran poema (per a alguns ni tan sols és un poema). Bé... A Mallorca ja se sap, tot està en constant perill... En qualsevol moment aprofiten per assassinar la illa. Per això, malgrat que ara mateix tot sembla en calma... Cal estar sempre atent. En conseqüència compartiré amb vosaltres les línees que vaig escriure.

Retorn a S'Algar.
M'han anunciat la teva mort imminent.
No es pot trencar un cor esmicolat,
però un altre cop malevolent
és aigua caient sobre el banyat.
Mort anti-natural.
M'han dit que quan et torni a veure
hauràs canviat, que t'hauran assassinat.
Que t'hauran mort l'encant.
M'agradaria veure... M'agradaria creure...
Que es faran enrere. Que no ho faran.
Que s'aturaran, que s'ho repensaran.
I així la mort defugiràs.
I així ta mort evitaràs.

Ciutat de Mallorca 1999 - Barcelona Gener 2006

Alone in the Dark

L'altre dia ja vaig anar a veure DOOM, una película que com aquesta s'inspirava en un VideoJoc. Però amb diferències monumentals.

• Al joc de DOOM hi havia jugat, en canvi de Alone in the Dark no n'havia vist res... Això pot ser important o pot no ser-ho. Però l'alicient de veure el que has viscut al VJ no el tenia en aquest cas i no el puc comentar.
• Es nota que a DOOM hi varen posar més pasta que a AitD.
• A DOOM almenys no hi ha cap actor que destaqui negativament, vaja que sense fer les actuacions de la seva vida almenys cobreixen l'expedient. A AitD les actuacions estan entre la mediocritat i la horribilitat, en la qual destaca particularment una absurda Tara Reid.

Així que en definitiva... Passar l'estona, la passareu. Però si voleu una película d'acció- tensió- terror aposteu per DOOM, val molt més la pena. Rectifico, aposteu per DOOM, aquesta almenys val la pena.

Potser...

Un poema meu... del 1998 (arreglat una miqueta...no molt). Com comprovareu no és gaire... Bé... Ja ho veureu, però em fa il·lusió de tant en tant posar alguns dels meus poemes "descartats" per un o altre motiu. I qui sap, potser algun dia puc fer publicitat del meu primer llibre de poemes... Aquest és naive, sense mètrica ni massa ritme... Molts tòpics. Però em recorda a una amiga que veig poc, la Marta, que vaig conèixer a Prada i amb qui ens vàrem partir el cul... (Per als més malpensats no és un ex-rollo ni res semblant! Simplement, una amiga diferent (Ni millor ni pitjor)).

A la de la geometria de Prada

Pot ser que jo sigui cec per alguna raó
o potser sé més del que creus.
Potser sóc el dimoni en el fons,
o potser tan sols sóc un boig rodamons.
---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ----
Res no tornarà a ser com en aquells dies.
El passat, Prada, ja no tornarà:
no recauran les mateixes gotes
ni la mateixa aigua pel riu correrà.
Contingents, les vides fan voltes,
sempre llocs, camins diferents...
Romanen importants imatges i persones
tallades per sempre a les parets del record
---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ----
Potser tot hauria d'haver estat diferent.
Potser tot serà molt divergent.
Potser el passat ens forja, el passat ens fa.
O potser viure és veure el futur.
Quan ho sabrem?
Mai,
pot ser.

Memorias de una Geisha, Rob Marshall

No parlaré del llibre. No l'he llegit.
Només el que vaig veure. Només el que vaig sentir.
Algun crític ha dit que és una película que els antics productors de Hollywood haurien firmat, orgullosos.
És llarga, aixó sí. Aixó ara es porta. Dues hores i vint minuts.
Però m'ha agradat.
Rob Marshall, director de recent incorporació (abans coreògraf)... Saltà i ballà a la fama amb Chicago. Amb aquesta película m'ha guanyat. Chicago m'encantà. Aquesta ha superat les espectatives.
Ma mare, que va llegir el llibre fa 6 anys diu que "li sembla" que no té res a veure.
Per a mi, és una gran película. Una película gegant. Però segur que el llibre és igual.
L'únic que milloraria, és que l'haurien d'haver rodat en japonés.
I la música... El John Williams (en parlaré més)... Quin geni! Hi ha moments que em posa els pèls de punta. Entre altres coses.
A mi m'ha encantat.
Ma mare diu que el llibre és molt descriptiu de fets, gent i vestits, relacions i vivències. Algunes petites variacions, per a alguns seran molt grans. Jo ja em llegiré el llibre i ja veurem què passa.

La joya de la família, una comèdia romàntica

Fins i tot els colors del cartell, l'estil del tràiler, l'estil de producció amb moltes cares conegudes... Tot em feia pensar que la relació entre La joya de la família i Love Actually havia de ser enorme. Tan enorme com la meva sorpresa quan després d'estar gairebé una hora buscant un punt en comú (més enllà de la inspiració dels guionistes, productors i el director de la primera, que per cert són completament diferents).
Inclús la distribuidora és diferent (Fox vs. Universal). Per tant la meva sorpresa fou gran.
El que si que és cert és que aquesta película adopta l'estil i la manera de fer de Love Actually, per la qual cosa, segurament si aquesta us va agradar, la de la joia també us agradarà.
És una película familiar, que es penja a si mateixa l'etiqueta de comèdia romàntica, d'aquestes de malentesos, de persones que tenen problemes... Lleugera, on les actuacions no faran història. Bé, que sento un gran respecte per la Diane Keaton que sempre dóna un toc molt personal als papers que interpreta.
La Sarah Jessica Parker, la de Sexo en Nueva York no ho fa gens malament... Clar que ja porta molta pràctica en papers molt similars.
La Rachel McAdams... està força bona però gasta molta mala llet.
I el Luke Wilson passa de fer papers de juergues universitàries a fer de bohemi juerguero.
Malgrat tot, a mi, que de tant en tant m'agrada una comedieta romàntica, em va agradar molt.
I a les dues velles que estaven assegudes a la fila del davant de la meva al cine, també, perquè de fort que reien una mica més i es trenquen la caixa.

Estado de Excepción, de Mario Benedetti

Una ensenada sólo vista en postales
una región perpleja del recuerdo
una fruta escasísima y sabrosa
un suburbio que ya no se frecuenta
una paloma absorta en los pretiles
un andante para cigarra y piano
una puesta de sol sin helicópteros
una humareda en algún campo lejos
transparencias después del aguacero

hechuras y siluetas
probablemente arcaicas
de la tranquilidad
ese diáfano estado de excepción
al que nos vamos
desacostumbrando.

King Kong

La primera reacció va ser visceral. Em refereixo a quan em vaig assabentar del nou projecte de Peter Jackson, el magnànim responsable de la mítica saga del Senyor dels Anells. Vaig pensar: i aquest energúmen ara s'ha de posar a fer un remake de King Kong? Doncs com que segur que és una passada, jo passo... No la aniré a veure.

Després el procés per a canviar d'idea va ser lent.

Primer les crítiques que el que realment criticaven eren les 3 horetes de la peli.
Després 4 o 5 amics de confiança i de diferents àmbits que em deien que estava molt bé.
I després les meves "ánimes bessones" de FilmAffinity que li otorgaven un 8'5 de nota mitjana, fent-la constar entre les 50 películes més bones que encara no havia vist.

Tot aixó va fer que canviés d'opinió. I hi vaig anar. I, mal em pesi, sembla que tenen raó. Excepte els crítics, que sempre escriuen més per justificar el sou que no pas perquè sàpiguen de què diantres estan parlant, el que uns i altres m'havien dit estava d'acord amb la realitat.

Que són 3 hores de película. És cert. Almenys jo vaig entrar a la sala a les 16:30 i vaig sortir-ne a les 19:45...
Que potser sobren alguns bitxos... (Sempre hi haurà algú a qui li agradaran).
Que sobra l'escena del monito sobre el gel no hi estic d'acord.
Que podria ser més curta.... Si tenia la capacitat i la possibilitat. Però no li va donar la gana.
I que la Naomi Watts fa un gran paper, també. A veure si li donen ja l'Oscar, que porta uns quants papers molt currats (Mulholland Drive, 21 Gramos).

The man in the brown suit. More about Agatha Christie

Nobody reads this blog freqüently, but anyway, having a quick look at it it's easy to appreciate that the name of the Queen of Crime, Agatha Christie appears often in it.

I like her style very much. When I was fouteen years old I read most of the Sir Arthur Conan Doyle's Sherlock Holmes histories and I became quite interested in crime investigation, private detectives and policial stories. And then there was Poirot, Marple and all the Christie's characters. All so particular, so funny in their style... There are many more I like but as I like to write about the book I just finished today is Agatha's time.

I usually read her books in my mother tongue, which is Catalan (the language in which I write most of this blog). The problem is that not all her books are translated into catalan... So I got all the books which are translated into catalan, in catalan, and the other ones I get them in the original version (I always try to read original versions). From time to time someone lends me one in Spanish (my second language)... But most of them... Catalan and English.

The last one I've just read is The man in the brown suit. Christie has two different and essentially characteristic styles: the most famous, the Poirot-Marple calm and quiet style with not a great deal of action... Bases upon interviews with suspects and analising the crime scene (without the techniques of Bruckheimer's CSI). The other one is completely different: non-stop action and adventure from the very begining. Everyone is a suspect. Guns, shots, tension, intrigue, suspicion... even romance (but in a light way).

The man in the brown suit is from the second kind. The action begins in UK but soon it moves to South Africa... I recommend you to google the names of the places which appear in the book so you can see the views which are mentioned... It's a modern way of reading a book. And some of them are wonderful.

In this book appears for the first time a character which would appear later on in some of her best novels (Cards on the Table - one of her best closed-room murder novel in which the main detective was Poirot, Death on the Nile - famous also because it's adaptation to the wide screen and in which also accompanied to a great Poirot, and finally in Sparkling Cyanide in which he alone must discover the murderer ): the Colonel Race.

Quite both interesting and amusing book:

The man in the brown suit
Agatha Christie
HarperCollins Publishers

No he venido aquí a hacer amigos, de Jaime Miranda

Seguramente, Jaime Miranda es un gran conocedor del submundo de los consultores... Y comprendo que el hastío de un trabajo absorbente y duro le lleve a aliviar sus penas escribiendo sus desventuras noveladas. Lo que no entiendo es que se le de un premio de literatura. Bueno... un premio con nombre de banco/caja ya es triste de por si. Más triste aún es que este libro en cuestión forme parte de su palmarés. Muy malas debian ser las otras obras...

Bueno, me centro.
Con No he venido aquí a hacer amigos, subtitulado Desventuras de un consultor IT, Jaime Miranda nos ofrece unas 217 páginas con dos mitades claramentes diferenciadas: la primera mitad és una sarta de chistes y bromas, uno tras otro. Los chistes, unos mas tecnicos o especializados que otros, son tan banales como el libro en si.
La segunda parte, marcada por la crueldad innecesaria, la violéncia psicologica innecesaria y por un protagonista estúpido y innecesario. Quizás me recordó a una versión muy cutre de La Conjura de los Necios.

Su contraportada alaba "el desternillante anecdotario que conforma la novela, el agudísimo y personal retrato del hombre alienado por el trabajo". También podria indicar que el libro es tan banal como innecesario. Hasta podria disertar sobre la inexistència de Superman y sobre la realidad yaciente en el mito de Tarzán... Incluso podria disertar sobre los derechos de imagen de la mona chita. Seria igual de útil.

Si soys ingenieros, consultores o informáticos, podeis intentar leerlo. Quizás os guste.
Si no... No perdáis el tiempo. Hay mucha literatura en el mundo como para perder el tiempo con eso...

No he venido aquí a hacer amigos - Desventuras de un consultor IT
Colección - Nueva Biblioteca
Lengua de Trapo

Brasserie Flo, Jonqueres 10, Barcelona

Un excel·lent lloc per a celebracions i per a detalls íntims si vols impressionar a algú per la cartera... Més que res perquè no destaca per la intimitat.

Un espai gegant, d'época i decoració modernista, molt elegant i molt ben disposada. Perfecte per a menjars de grans famílies, aixó si, certament benestants....

Una carta moderna però variada. Amb plats més complicats i/o complexes que altres. Però tot, tot, tot el que jo en vaig provar va resultar exquisit. No apte per a economies limitades, tot i que per a grans celebracions, com la que m'hi va portar, està prou bé.

Jo em vaig menjar una amanida amb cruixent de brie (mortal de bona) d'entrant i un Filet Mignon de Cèrvol amb una salsa de vi que t'obligava a sucar el plat tot i resultar poc apropiat a l'elegància del lloc.

D'altra banda, tot i que estava ple a vessar (era un dia de més alta temporada) i aixó acostuma a resultar en un ritme de servei (i en una qualitat de servei en general) molt deficients, no va ser aquest el cas, sinó tot el contrari. Un bon ritme (donada la situació) i una bona qualitat, amb un cambrer que va resultat eficient i simpàtic! Que no es pot dir de tot arreu.

4 persones, entrant, plat i postre per a cada un, més dos refrescs i una botella de cava al voltant dels 180 euros... 45 euros per persona. I no varem demanar ni el més car de la carta ni el més barat.

Brasserie Flo
Jonqueres 10
Barcelona

Per als qui els pugui interessar. Pel que fa a mi, si no m'hi tornen a convidar... Passarà molt temps abans que la meva nómina, actualment inexistent, m'hi permeti tornar.

Esa batalla, de Mario Benedetti

¿Cómo compaginar
la aniquiladora
idea de la muerte
con este incontenible
afán de vida?

¿cómo acoplar el horror
ante la nada que vendrá
con la invasora alegría
del amor provisional
y verdadero?

¿cómo desactivar la lápida
con el sembradío?
¿la guadaña
con el clavel?

¿será que el hombre es eso?
¿esa batalla?

AeonFlux, enginyeria genética i altres desastres

Seria lleig que vos animés a anar a veure AeonFlux.

Una més de tantes películes-adaptacions...

En aquest cas es tracta de l'adaptació al cinema d'una série d'animació de la MTV del mateix nom, i que pel que sembla a hores d'ara ja és tot una saga de culte ja que a la web de la película (o de la saga si es prefereix) s'hi pot trobar informació sobre el videojoc, una serie de 4 cómics i uns còmics interactius de Dark Horse...

Bé, tota una sèrie/saga...

Jo però només puc parlar de la película.
Generalment m'encanten les adaptacions de cómics, m'he empassat amb molt de gust les més freaks... Que si Daredevil, Electra, El Venjador, les Superman antigues, les Spiderman antigues i les modernes, Sin City, (fins i tot Mortadelo y Filemón, en espera que en facin una de Super-López), etc. Ah! Fins i tot m'ho vaig passar bé amb AeonFlux, tot i no conèixer la saga en què s'inspirava.

Peró no seria sincer si no digués que és més aviat fluixeta... No és dolenta... Peró:

1. Si per norma general no us va l'acció pseudo-futurista amb dosis de ciència-ficció (en aquest cas enginyeria-biológica-ficció (clonatges i tal) )
2. Si estau farts d'adaptacions de cómics-animacions
3. Si no us dóna la gana

No cal que hi aneu. En cas contrari, per passar el temps tampoc és descartable per horribilitat.

La història més o menys va d'una civilització futura que ha sobreviscut a un horrible i devastador virus pagant un preu biológic molt car, i en secret encara es treballa per resoldre els problemes. El poder-govern d'un régim autoritari es troba amb la rebel·lió d'un grupúscul de dissidents. Per contra del que sembla els enemics inicials no són tan enemics com sembla, però aixó si, els dolents ho són molt de dolents (segurament acabaran morint com a totes les de la classe).

I bé, coses rares, cops, filigranes, acció, efectes especials, plantes incíviques que escupen pues mortals... En definitiva tot un repertori, original en alguns moments però amb moltes incoherències de les que no cal parlar.

Si teniu quelcom millor que fer, feu-ho.

Irene (de Calberac)

L'altre dia vaig anar fins al quinto pino (és a dir, més o menys, fins als Cinemes Verdi Park) per a veure una película de dones (o per a dones): Irene dirigida per Calberac.

Quan les feministes i els seriosos us hagueu recuperat de la brometa continuaré.

Considerada per alguns com la Bridget Jones francesa puc assegurar que parteix del mateix plantejament: arribada a una certa edat, els trenta en aquest cas, la protagonista es preocupa de la seva vida sentimental - marcada intermitentment per la seva inèxistència o el seu fracàs estrepitós.
La película es centra, doncs, en l'estat de desesperació quotidiana i l'intent de trobar una persona amb qui defugir la soledat. La timidesa, la inseguretat i la falta de destresa són alguns entrebancs afegits a la ja de per sí difícil tasca de trobar algú especial. Sense comptar amb una gran ajuda per part de les seves amigues (que estan, per un motiu o altre pitjor que ella) va cagant-la fins que... bé... fins que deixa de fer-ho, óbviament.

De realització més moderna que no pas Bridget Jones, de protagonista més simpàtica, més guapa, més... Bé... la Cécile de France, que també apareix a Una Casa de Locos (L'Auberge Espagnole).

No passará a la história... certament. Però unes rialles... Una o dues escenes agradables... Una o dues escenes desagradables.

Per passar l'estoneta sense grans reflexions trascendentals.

I un punt a favor:
remarcar la sensació que sovint tenim el que volem, o el que si li donem la oportunitat ens pot fer més feliços, al costat o al davant i per no sé quina ceguesa o inconsciència no ho veiem, no ho valorem o simplement ho perdem sense més.

Piedritas en la ventana, de Mario Benedetti

De vez en cuando la alegría
tira piedritas contra mi ventana
quiere avisarme que esta ahí esperando
pero hay me siento calmo
casi diría ecuánime
voy a guardar la angustia en su escondite
y luego a tenderme la cara al techo
que es una posición gallarda y cómoda
para filtrar noticias y creerlas

quién sabe donde quedan mis próximas huellas
ni cuándo mi historia va a ser computada
quién sabe que consejos voy a inventar aún
y qué atajo hallaré para no seguirlos

está bien no jugaré al desahucio
no tatuaré el recuerdo con olvidos
mucho queda por decir y callar
y también quedan uvas para llenar la boca

está bien me doy por persuadido
que la alegría no tire más piedras
abriré la ventana.
abriré la ventana.

DOOM

Quan parlem de gustos, tots sabem que tot és relatiu i que no hi ha res escrit, i en cas d'haver-hi quelcom escrit, segur que un o altre no hi està d'acord. Ara bé, per parlar d'un llibre o d'una película o de quelcom semblant hem d'anar amb compte... Amb molt de compte...

És molt fàcil dir: és una película molt bona o molt dolenta. Però sovint fem un abús del llenguatge quan emprem aquests termes. Bona i dolenta per a què i/o per a qui. Perquè clar, si algú a qui li agrada el cinema d'acció i violència i va a veure una película del Jackie Chan, segur que té unes determinades expectatives... i si es troba amb una comèdia romantica sense cap tipus d'acció en sortirà molt desencantat. En canvi, si una noia busca una película que la faci pensar, que la commogui i que a més tingui un fort contingut de denúncia social, i va a veure DOOM en sortirà molt desencantada.

Però des del meu prisma, particularitzat d'una forma que més endavant explicitaré, DOOM és una película bastant ben trobada. Jo anava amb una idea, i la película DOOM va satisfer TOTALMENT les meves expectatives. I aixó que totes les crítiques que he llegit sobre ella són negatives. La més cruel deia que DOOM té una única bona escena... quan surt el logotip de UNIVERSAL PICTURES.

Jo discrepo, peró per justificar-ho definirè quin és el meu prisma.

Fa 10 anys va caure a les meves mans un joc (per a Apple Macintosh!!!!)... Bé, no era el joc sencer... Era un troç de prova, el que es diu una DEMO, que pots jugar un parell de les pantalles del joc... Aquell joc es deia DOOM, era de ID Software, i... Bé, no era el primer d'aquell tipus. El primer era el Wolfstein 3D, un joc dels coneguts popularment com "mata-nazis", on tu ets un soldat i es veu des de la teva óptica: tu veus al teu davant i l'arma que tens a la mà. Crec que foren els més populars dels inicis d'un estil de joc molt popular actualment.

Jo, primer vaig tenir una DEMO del Wolfstein, i era divertit...
Uns anys més tard vaig aconseguir el DOOM. El DOOM era menys violent que el Wolfstein. Bé, segons com es defineixin els paràmetres de la violència. En comptes de mata-nazis era un joc de mata-monstruos-sangrientos-feos-y-con-cara-de-pocs-amics. Clar, així almenys no matave essers humans i no tenies tan mala consciència.

Però és un d'aquests jocs que estàs en un ambient metàlic... Rollo base espacial. I has d'anar trobant objectes i utilitzant-los per obrir portes fins aconseguir el que necessites. Un ambient sense música, amb uns sorolls de fons estranys i que creaven un fantàstic ambient de tensió que pujava l'adrenalina a nivells insospitats. Recordo que a vegades, quan em quedava sol a casa hi jugava amb totes les llums apagades i... era molt estimulant. Uns bons ensurts.

Així que clar, quan vaig veure que inspirant-se en el joc havien fet una película em vaig alegrar molt per poder veure si eren capaços de reproduir en la gran pantalla l'adrenalina i l'ambient de tensió d'aquell joc. Una altra característica del joc és el gran ventall d'armes que et vas trobant tirades per les diferents pantalles i que t'ajuden a millorar la teva efectivitat com a genocida dels esmentats monstres. I també volia veure com solucionaven el tema de les armes.

Vaig disfrutar. Vaig disfrutar!!! Tot estava SUFICIENTMENT trenat (no esperava rigor científic, ni tansols ciència ficció, només esperava que no fos cutre i a mi no m'ho va semblar gens ni mica). L'argument, per tant, obtenia un aprovat alt. Em vaig emocionar recordant les diferents armes que podia tenir al joc. Fins i tot detalls en principi molt insignificants estan cuidats respecte el joc. Dels actors d'aquesta película no esperava que guanyessin cap Oscar ni que fessin la interpretació de la seva vida... Només que fossin mínimament coherents... I així és.

Dir que aquesta película és dolenta a seques és com dir que El Senyor de los Anillos és dolenta si no t'has llegit el llibre, no t'agrada la mitologia ni el cinema d'aventures. És com dir que Mozart és una merda si ets sord. Bueno ara m'he passat una mica. Però vull dir que en el meu contexte és una bona película. I per als amants del cinema banal d'acció i tensió (fregant el terror en uns 30 minuts molts bons en els quals els protas no veuen a qué s'enfronten i aixó proporciona un clima fantàsticament tens) no puc fer res més que recomanar-vos que si no teniu res millor on anar, que ho intenteu... A mi em va agradar... I crec que encara que no hagueu jugat mai al DOOM, us podeu entretenir i adrenalinar durant dues horetes curtes!

ppp, PPP, P.P.P. (Pier Paolo Pasolini) al Lliure

Ahir, davant d'una insistència Galàctica vaig anar a veure l'obra PPP a l'Espai Lliure.

PPP és una obra-homenatge a partir de paraules i fets que envolten la figura d'un gran director i escriptor: Pier Paolo Pasolini.

Planosfera-Planície, un amic meu, fou el primer qui em va fer observar detenidament algunes de les seves obres més polémiques i que em feu interessar per la seva obra i persona. De fet, encara recordo quan ens va portar al Méliès a veure Saló o 120 dies de Sodoma, película que sembla esser va dedicada als anus de tots els feixistes (italians o del món, tan se val). Aquesta película es veu que va acabar amb moltes paciències, paciències feixistes que el van fer assassinar.

I PPP és un bonic homenatge. Complet, treballat, sobri i irònic. De qualitat. De fet m'ha recordat una de les millors obres de teatre que, segons el meu parer, he vist mai... (Molts riureu si us dic que aquesta obra en qüestió era una selecció d'altres obres i algun guió propi per reflexionar al voltant de la mort i que la representava un grup amateur vinculat a l'Institut Guillem Sagrera de Ciutat de Mallorca, Xicarandana i portava per nom De quin color és la mort?).

PPP s'acaba dia 15, aquest diumenge, així que no hi doneu més voltes. Compreu-ne unes entrades i anau-la a veure. Anau-hi. Val la pena. Per conèixer més o per recordar la figura d'algú que va universalitzar la seva diferència, que va filmar la controvèrsia (vegeu també Els contes de Canterbury, Les mil i una nits i el Decameró).

PPP, Pier Paolo Pasolini
Espai Lliure
Gràcies Lluïsa Cunillé. Gràcies Xavier Albertí.

Los girasoles ciegos, de Alberto Méndez

Triste realidad la de España, país víctima de la grandeza perdida de un pasado obligado, que se cree capaz de juzgar los dictadores de otros países cuando todavía nadie ha sido capaz de juzgar a sus própios dictadores.

Triste realidad la de España, dónde hizo falta una guerra para imponer el fascismo. Adónde fueron miles de Brigadistas para defender una idea - la de libertad - que estaba amenazada. Que pereció.

Yo no viví la Guerra Civil, y muchos pensarán que por este motivo no estoy legitimizado para hablar de ella, que no sé nada - y esto último sí que es verdad. Pero no haberla vivido no me exime de padecer sus consecuencias, de ser víctima del odio que sembraron los vencedores, que no ganaron, que fueron derrotados pero todavia no lo saben. Porque todavía no se ha hecho justicia.

Pero poco a poco se va haciendo, aunque así como es España no se acabará de hacer nunca. Por mucho que Garzón juzgue a Pinochet a quien debe juzgar és a los pesos pesados del franquismo que siguen vivos. Pero no lo haran.

Almenos hay escritores que deciden hacer justícia con su arma, tremenda arma que es la literatura. Y con Los girasoles ciegos, Alberto Méndez nos permite recordar, y recordar alimenta la memória histórica que es la única herramienta de juicio histórico que nadie nos puede robar. Con 4 tremendas historias, Alberto Méndez nos recuerda y nos demuestra que todos perdieron la Guerra Civil en España. Que no hubo ganadores. 4 historias enzarzadas entre sí brillantemente, que si bien no son ciertas, són reales. Que si no són hechos verídicos tal y como se relatan, si reflejan los horrores de la guerra y la post-guerra, sobretodo de esta última.

Pero hace falta recordar, para no recaer en los mismos errores.
Y ya que recordamos, recordaré que un amigo me recordó que los de derechas, cuando los de izquierdas (nacionalistas y anarquistas) ganaron las elecciones en 1935, empezaron a avisar del peligro de la integridad de España y de la debacle que la situación suponía. Los de derechas se pusieron a enfrentar entre sí a todas las comunidades. Hasta que los militares se les unieron y acabaron de enmierdar el tema.

De momento los de derechas, con el boicot y esas tonterias estan intentando que nos enfrentemos... Catalanes contra no catalanes, vascos contra no vascos, valencianos contra catalanes y navarreses contra vascos... Salvadores de la patria (supestamente pperos) contra zombies-mutantes destructores de los valores que sustentan la patria (para los pperos, cualquier persona que no lo sea y que no les dé la razón).

Ah, y para acabar de recordar, recordemos aquellos que nos gustaria creer en una libertad que no suponga participar en una guerra-cruzada por intereses pertolíferos, recordemos que la mayor parte de los pesos pesados del PP curiosamente comparten apellidos y/o parentesco con muchos de los integrantes del régimen que fue impuesto por una guerra en la que no ganó nadie.


Los girasoles ciegos
Alberto Méndez
ANAGRAMA- Narrativas hispánicas

Siete Espadas (i Hero, i la Casa de las Dagas Voladoras, i Zu Warriors, i Tigre y Dragón)

El cinema asiàtic últimament està prenent una dimensió molt interessant... Un cinema d'acció amb uns paràmetres completament oposats als habituals americans: espases amb habilitats particulars i armes increibles substitueixen metralletes, pistoles i alta tecnologia mentre que curiosos rostres orientals substitueixen els caucàsics habituals a les americanes. I els valors que es presenten... els valors també són diferents. Tot un món diferent per a un mateix objectiu l'entreteniment.

Fins aquí bé. A partir d'aquí fins i tot dins la dimensió asiàtica hi trobem matissos.
El matís preciosista i colorit que Zhang Yimou presenta a películes fantàstiques com Hero i La Casa de la Dagas Voladoras és una opció que aposta pel nexe entre la bellesa de la imatge i la màgia de la tradició, de la història i dels mites orientals. Acrobàcies impossibles i lluites aferrisades amb coreografies d'insomni... Amb un argument!!!!! (Un detall sovint oblidat a les produccions americanes).

Un matís diferent és el que proposa Tsui Hark... Espases fantàstiques... Un ús insospitat dels efectes especials... Una predominancia de les coreografies davant el garibé inexistent colorit però sense defugir una immensa presència de mitologia, llegenda i tradició, amb tocs de ficció que fan de les seves películes un estímul... Si bé es cert que cal estar predisposat per veure-les, películes com Zu Warriors o la més recent Siete Espadas són pel meu parer una aportació imprescindible al cinema d'entreteniment pur i dur... Si us agrada l'acció i us atrau el món i la cultura orientals... és recomanable que busquis un cinema on encara facin Siete Espadas. És llarga... Però quan hi ets no ho sembla! I si no... llogueu-la quan surti en DVD!

I per acabar és injust oblidar mencionar Tigre y Dragón, que representa l'opció chinesa del mateix estil, però en aquest cas destinada ja a un públic més popular i per a aquest motiu dirigida i orquestada per un director ja absorbit pel circuit Hollywoodià, Ang Lee, director de películes com Hulk (película de culte) o la versió de 1995 de Sentido y Sensibilidad.

Narradors de Mallorca per la Llengua

Fa poc em vaig llegir un llibre curiós. Diversos autors i autores, mallorquins (que no sempre és el mateix ser mallorquí que haver nascut a Mallorca), cadascun en un relat curt d'un màxim de 5 pàgines. Per títol, Narradors de Mallorca per la Llengua, amb el número 16 de la col·lecció Aliorna de l'editorial Lleonard Muntaner.

Si bé no serà recordat com una de les grans obres de la literatura mundial, sí que és una més de les grans iniciatives d'un col·lectiu que sempre ha fet molta i bona feina en la defensa de la llengua pròpia de Mallorca, que com sabeu és el català. D'aquest col·lectiu també en xerraré un poquet. Per simplificar-me la vida empraré les mateixes paraules que apareixen d'introducció al mateix llibre.

Joves de Mallorca per la Llengua va nèixer el dia 1 de juliol de 1994 com una plataforma d'entitats juvenils, amb l'objectiu de promoure l'ús de la nostra llengua en tots els àmbits. Els actes més significatius, per la massiva participació, han estat els Correllengua i els Acampallengua, però durant aquests anys moltes més iniciatives han partit d'aquesta plataforma i han anat mobilitzant les diverses generacions a favor de la llengua catalana.

Si bé és cert que jo no vaig acabar d'integrar-m'hi tot i intentar-ho (sempre he estat una ànima massa lliure i difusa com per entendre el món jerarquitzat). És a dir, que malgrat jo no hi encaixès mai, he de reconèixer que sempre han realitzat una tasca molt important...

Pel que fa al llibre...

El llibre Narradors de Mallorca per la Llengua és una iniciativa dels Joves de Mallorca per la Llengua, per promoure entre les noves generacions de mallorquins i mallorquines el gust per la lectura. Aplega narracions dels escriptors mallorquins vius de més anomenada i vol ésser una demostració de la vitalitat de la llengua catalana i de la varietat d'estils que conformen la narrativa mallorquina contemporània.

I poc puc afegir més que ressaltar el paràgraf que més m'ha agradat, d'Ernestina total, un relat d'Antoni Vidal Ferrando:

... Potser n'havíem d'haver parlat sincerament, torn a repetir. Però si és ver que la millor arma és el diàleg, també ho és que les armes les carrega el dimoni. Quan tenim tantes coses a perdre, no les podem fer dependre de la nostra capacitat de raonament o de convicció. Just els millors poetes posseeixen el do de posar nom als seus neguits, als seus ideals o a les seves matances. La resta dels mortals som tan incapaços de sortir del laberint com d'encertar els nostres discursos. Hi ha paraules que curen i hi ha paraules que cremen; i ben pocs elegits les saben utilitzar en la mesura que cal per no destruir el que estimen o per no beneficiar el que detesten. D'altra banda, com més fondes són les aigües del mal, més difícil és posar-hi remei.

Once de Mario Benedetti

Ningún padre de la iglesia
ha sabido explicar
por qué no existe
un mandamiento once
que ordene a la mujer
no codiciar al hombre
de su prójima

Paranoia? (No! Això no és un poema.)

Avui dia dels Reis Mags d'Orient,
jo vos dic, SOC REPUBLICÀ!!!!
(especialment desde que a mi
no em donen cap regal).

Dedicat a tots aquells que avui
no tenen, que ahir no tenien i
que segurament, per dissort
demà tampoc no tindran.

Perquè tot i que la gent com jo
poc podem fer per a ells
aquest poc, com es pot, de cop pot
només recordant que hi ha qui no té.
(Per molt que s'hagin portat bé)

PC: Avui monpare i mamare fa 30 anys que varen començar oficialment a conspirar plegats per a omplir el món de desastres... Un que en varen fer els va sortir tant desastre que encara algunes associacions no guvernamentals el consideren entre les 10 més grans catàstrofes mundials. Malgrat tan tràgica conseqüencia, que com haureu endevinat jo personific, crec que tenen molta de moral i mereixen un minut de silenci per aquests 30 anys de matri... (Em fa angúnia acabar la paraula, sóna... AAAAAAAHHHH! 30 anys!!! Jo en faré 30 d'aquí a sis i ja en fa 10 que no em puc ni soportar. Com ho deuen fer? Es deuen drogar? Bé... Deixe-m'ho)

Rafa Nadal i Carles Moyà

Abans d'ahir vaig fer un apunt sobre un restaurant al que vaig sovint, Ca's Patró, de Portocolom, Mallorca.
Doncs el passat Dissabte 24 de Desembre, que va ser l'últim cop que hi vaig anar, jo i els meus pares ens varem trobar amb una divertida i curiosa sorpresa.

Se que les fotos, que estan fetes amb el móbil, no son gens clares... però és l'únic que podia fer per a tenir un mínim de credibilitat. Curiosament un de Palma i un de Manacor estaven a Portocolom, Felanitx, dinant... A un restaurantet familiar, escollit clarament per estar tranquils... relativament. El de la dreta és el Carles Moyà i el de l'esquerra és el Rafa Nadal. La veritat és que teniu tot el dret a no creure'm. Però jo no tinc cap necessitat de mentir.

2006: Ja està aquí

Un segon més tard del que ens pensàvem, però ja ha arribat!!!!!
Sense pena ni glòria avui els diferents mitjans ens abassegaran amb les típiques dades absurdes: el primer català, la primera catalana (nascuts es clar), el primer soci nou del Barça, el primer espanyol, la primera espanyola, la primera tonteria dels polítics de dretes, la primera crítica a l'estatut de l'any, la primera quimera perduda, la primera... Sembla un anunci de TVE1.

Jo per variar he decidit fer una revisió històrica, que també podria titular recomanacions retardades (d'aquelles de "Si m'ho haguessis dit abans").

La fita que em ve al cap és quan vaig descobrir la millor forma de prendre'm el raïm al ritme de les campanades.

Segurament molts podeu sospitar que no soc ni supersticiós ni molt reaci a acabar de soca-arrel amb determinades tradicions (fins i tot podeu sospitar que trencar-ne alguna adesiara és per a mi una tradició, valgui la paradoxa), però resulta que en aquest cas em feia gràcia la idea de "passar pel tubo" de mode excepcional... però ni la meva gola era la de Garganta Profunda, ni tenia dues boques a l'estil Alien que em permetessin una major eficiència engolint els grans de raïm. I mira que ho vaig provar tot! De primer, gra sencer (amb pell i pinyolada inclosa!): res de res, un fracàs. Acabava sempre amb la boca plena i les galtes regalimant moscatell sense fermentar (sense...?). Un desastre!

La següent prova que vaig dur a terme es basava en l'abús d'una padrina (a Mallorca la padrina és l'equivalent a l'àvia al Principat) que intenta quedar bé amb el seu net: la meva dedicada àvia em pelava el raïm. Però res. Un altre desastre! Els pinyols se'm estancaven a la gola, manifestant-se en contra de la peculiar tradició i una mica més i acabo a l'UCI...

La següent prova consistia en augmentar l'abús de la benevolència de la meva padrina: a més de pelar-me el raïm li demanava que li tregués els pinyols... Res, de desastre en desastre i m'ofego perquè soc malastre! En aquell llavors tenia... què sé jo... Devia arribar ja als 12 anys... I és el que té...

Després va ser el torn de la revolta pacífica a l'estil Gandhià: vaig decidir deixar de participar en la tradició esperant que tot el món se n'adonés de la seva innecesàrietat i que seguís el meu exemple... Abandonant-la. Però després d'esperar 3 o 4 anys... De fet, mentre esperava vaig descobrir-ho. Em van il·luminar. Vaig veure la llum. Algú em va explicar, en resposta a la meva resignació, què davant el mateix dubte existencial havia arribat a la conclusió que la solució estava en el suc de raïm fermentat (vi, i sobretot cava) o en els casos menors d'edat en el suc de raïm no fermentat.

Així ara ja fa 4 anys que per cada cop de campana, un bon glop de champanya catalana! I mira que si que he fet un rodolí!

A cada cop de campana
glop de cava catalana!

A més adequada al temps d'avui en dia (ja sabeu, de boicots i tal).

Un altre dia us parlaré de quan vaig decidir començar l'any de formes alternatives, i us prometo que n'he provat moltes:

• Festa multitudinària: no és alternativa, però perque no pogueu dit que no ho he provat.
• Festa alternativa: no és tan alternativa com d'altres de més endavant, peró el nom...
• Mirant Martes i 13 amb els avis: era la més popular als inicis, abans dels 15 anys. Quan no feien Martes i 13, era Crus i Ralla o altres semblants. I després les típiques Variedades de TVE1 i a dormir d'hora.
• Fent l'amor... Creieu-me, és de les millors.
• Estudiant... De les que estic més orgullós. Fantàstica en èpoques de desesperació acadèmica. I quan dic començar em refereixo a que a les 00:05 d'un 1 de Gener estava fent problemes d'alguna estranya assignatura de Matemàtiques i/o Telecomunicacions.
• Mirant una película: fàcil amb el Salétile Digital. De fet aquesta opció es pot combinar amb l'anterior. Sobretot quan t'acostumes a estudiar al davant de la telé.
• Jugant a un joc de taula: encara no l'he dut a terme mai, però en tinc ganes.
• Jugant a la Play2: tampoc l'he dut a terme mai, però ja arribarà...
• Dormint: us agrada dormir?
• Escrivint un apunt al blog: aquest és el primer any. Encara que no em cregueu l'hora que apareix a baix és l'hora real en que he començat a escriure.
• Llegint: i aquest també serà el primer any que quan m'en vagi a dormir intentaré llegir-me dos llibres abans d'adormir-me. Si se'm fa tard o tinc massa son, ho deixaré per un altre any.
  

2006: BON ANY NOU, FELIZ AÑO NUEVO, HAPPY NEW YEAR, BON ANÉE

Tot mitjà informatiu amb autoestima, aquests dies fa un repàs a les notícies i esdeveniments més importants o significatius de l'any que es disposa a acabar. Des d'aquest humil blog no seré menys i també repasaré EL fet més important que deixa aquest 2005:

L'aparició d'aquest blog: Joan Genís i del seu "germà" El Racó

I ja està. Només queda agrair a tots aquells que de tant en tant en llegiu un o altre (o que almenys ho feu veure) i que tots plegats heu visitat 3300 vegades una o altra pàgina o comentari, és a dir, que hagi rebut gairebé 2000 visites úniques en 3 mesos. Val a dir que per ser un blog d'un flipat com jo està prou bé!!!!!!

Així que res. Bon any i Bones festes (i sort per exàmens, els que en teniu).

Los dos (2) lados de la cama

Poc m'esperava jo, al 2002 (pensa tu!, fa 3 anys) quan estava entrant a veure una película amb dos trets que normalment ja per separat em fan tremolar (de temor) ( un MUSICAL i a sobre ESPAÑOL!!!!!!!!! ) en un sala de cine plena a vessar que em comdemnava a la primera fila que m'ho passaria tan i tan bé. Estic parlant de El otro lado de la cama.

He de dir que les úniques coses que em varen empènyer a veure-la va ser que tothom en parlava molt bé i iLóGiCa em va acabar de convèncer... Sembla que a aquesta gent els he d'agrair la bona estona que vaig passar amb la película. Més enllà de lo bonorres que estaven la Paz Vega i la Natalia Verbeke, vaig trobar una excel·lent combinació d'humor modern, sense entrar en l'absurd estúpid (habitual del cinema espanyol) sinó més aviat tot el contrari i amb una selecció musical valenta peró molt ben trobada: cançons mítiques del pop-rock cantat en castellà versionades amb un estil més jazzero (easy-listening en diuen alguns) sempre alegrant el to i el ritme de la película. I un missatge trencador amb el puritanisme que envolta la societat.

Ara, a diferència de fa 3 anys no tenia cap dubte ni inconvenient en presenciar la continuació de la película abans esmentada: Los dos lados de la cama.

Repetint part dels personatges, m'he trobat amb una película en la qual, potser rius menys però tot i així per moments he arribat a pensar que era millor que la primera. Clar... És curiós que digui aixó quan lo habitual és que "segundas partes nunca fueron buenas". Peró és la veritat. La crítica mordaç a molts tópics de la societat, els temes més conflictius i el final, l'únic que podia ser (a la primera ja m'ho esperava però...). Més d'un acudit que la gent benpensant no pilla (molts dobles sentits que, almenys a la sala on jo estava, varen passar desapercebuts a la majoria)...

Res, si us va agradar la primera, aquesta no crec que us defraudi.
En canvi, si no l'heu vist, veieu-la que riureu un poc.
I finalment si heu vist la primera i no la vareu entendre o no us va agradar, no cal que aneu a veure la segona, perquè tampoc l'entendreu (i segurament tampoc us agradarà).

Està bé que en aquest país hi ha gent que tracti determinats temes amb normalitat.

Más de Agatha Christie

No sé que tiene esta mujer... unos 100 libros en 50 años...
Y vaya libros... Intrigantes... Llenos de espectaculares giros de trama y geniales argumentos.
Hasta ahora me había leido más de 40 de sus títulos pero la mayoría en catalán. Y aunque suene a nacionalista tengo que decir que todos ellos estaban maravillosamente traducidos.

Hace poco me leí uno, por vez primera en castellano (de hecho por segunda vez, aunque no cuento la primera al tratarse de un volumen de historias cortas llamado Problema en Pollensa). Algun dia tenia que llegar este momento: otro de mis camellos de literatura me pasó una de las historias del famoso? detective francés (NO! Belga) Hercule Poirot: Pleamares de la vida.

Tiene esta Agatha un curioso estilo que quizàs le sirva, además, de fuente de inspiración... Me refiero a su frecuente alusión a canciones populares así como a fragmentos del polémico? Sheakespeare. El título en cuestión es un ejemplo del segundo caso. El propio título (Taken at the floods) és un verso de la estrofa que usa de núcleo en este interesante caso.

Y es que a veces, la literatura policiaca, aparentemente superflua y vacía, contiene mayores o menores immersiones en la naturaleza humana... tan imprevisible, tan sorprendente, tan humana. Y Agatha Christie fue genial en ambas (novela policiaca y novela humana) consiguiendo su convergencia. Un ejemplo: Pleamares de la vida.

Matas planeja construir un túnel entre s'Arenal i Benidorm

M'han enviat un mail alertant-me de la inquietant notícia.
Matas està planejant emprar la tecnologia del túnel del canal de la Manxa entre França i les Illes Britàniques per excavar un túnel entre s'Arenal i Benidorm.

Cal tenir en compte que malgrat que el túnel del Canal de la Manxa té uns 40 km, mentre que el que cal fer entre Benidorm i Mallorca en tindrà més de 200, la tecnologia en aquests últims 25 anys (el canal de la Manxa fou inaugurat el 1990) ha evolucionat prou com per fer front amb certes garanties...

La intenció es revifar el turisme sobretot davant l'augment de preus dels billets d'avió... Els hotelers mallorquins estan disposats fins i tot a subvencionar-ne una part, sempre i quan poguessin tenir un percentatge dels peatges.
A més, en cas d'éxit, també es plantejaran la possibilitat d'un nou túnel, en aquest cas entre Andratx i la Costa Brava, clar que aquest els presenta més reticències ja que això suposaria un possible front de colonització catalanista.

Aleshores també es satisfarà la demanda de la ja mítica cançó: "Serà maravilloso, viajar hasta Mallorca, sin necesidad de coger el barco o el avión....".

BON NADAL, FELIZ NAVIDAD, JOYEUX NOEL, HAPPY CHRISTMAS

Els que em coneixeu bé, bé, bé, de veritat o sigui! sabeu o haurieu de saber que no soc una persona especialment nadalenca. De fet no ho soc gens. El fet que pugui entendre que els altres si que ho són i que per aixó els feliciti i tal... no vol dir que jo disfruti especialment aquests dies.

M'explicaré. Clar que m'agrada estar a casa tranquil·lament amb la família, però m'agrada tot l'any... M'agradaria igual si fossin 10 o 15 dies al mig del Novembre o del Gener o del Març... Però...

1. No soporto els llums que okupen tots els carrers, cases i comerços... Bé, i no només llums ja que cada vegada hi ha més estúpids Papas Noels de mentida que quan t'hi acostes es posen a cantar i ballar (nauseabund), o pseudo-ninotsdeneu inflables... I altres estupideses del mateix calibre.
   Tant ho odio, que més d'un cop m'he imaginat a mi mateix muntant unes brigades anti-decoració nadalenca, l'activitat revolucionaria principal de les quals consistís en trencar, desconnectar, fer desaparèixer de tots els indrets aquestes decoracions que atenten contra la dignitat i la llibertat de les persones.
2. Si hi ha alguna cosa pitjor que els llums i les òsties aquestes són els "Villancics". Als supermecats grans, als supermercats petits, a les botiguetes de barri i al Corté Inglés; al vaixell, a l'avió i a la televisió. QUE PARIN JA!!!!!!! No patim prou ja amb Operacion Triumfo durant l'any que ens han de rematar la dignitat auditiva amb aquestes tortures nadalenques... A més, amb l'agravant (en particular del Corte Inglés) és que fa com a 20 anys que empren la mateixa cinta, d'uns putus nens cantant els villancics.
   Estic segur que els nens que varen participar en la gravació no van al Corte Inglés per tal de no sentir la vergonya que la seva veu va contribuir a crear.
   A més, per no parlar de la lletra dels villancics dels collons. Entre les que fomenten el tabac (el 25 de desembre, fum, fum, fum) i les que fomenten l'alcoholisme (beben y beben y vuelven a beber... pero mira como beben por ver a Dios Nacer) (clar que entenc la seva raó). Bé, que no entenc com el Senyor Clos no fa una ordenança en contra dels Villancics!
3. Però si hi ha alguna cosa pitjor que les dues anteriors, és la que afecta als estudiants: LA PERSPECTIVA DELS EXÀMENS DE GENER. Quina estafa de vacances... Si tens 15 dies de vacances... Estudiant com un cretí... Amb els colzes a la taula mentre la family menja, beu, dorm i veu la tele... Això és humà? Això és humà? No entenc la passivitat d'Amnistia Internacional i la UNESCO davant d'aquesta barbaritat! Per primera vegada en 6 anys no tinc exàmens al Gener... Però des d'aquest bloc em solidaritzo amb tots els que si que en teniu. Estic amb vosaltres.
4. I crec que aquests tres motius tenen prou pes com per a justificar la meva aversió al Nadal... Però si m'esforcés segur que trobaria més motius:
   
   • Passar-lo lluny de la/les persones que més estimes (si... segur que no ha de ser molt agradable veure totes les famílies/parelles felices pels carrers i tu estar pensant tota l'estona en que els teus no els tens aprop!)
   • Passar gana i fred: només a BCN hi ha més de 1000 sense sostre... I els que tenen més sort passen gana i molt de fred... Els que no tenen tanta sort son cremats per 4 nens estúpids de classe alta i educació i humanitat escasses... Segur que ells no passen uns dies massa agradables...
   • Tenir por: actualment hi ha més de 500 conflictes armats al món... I la guerra no fa vacances...

No us vull deprimir... Però penseu de tant en tant (sí, ja sé que tots ho feu) i no caigueu en la hipocresia de pensar que sereu millors al Nadal, ni us cregueu a ningú que us digui que el Nadal és tan bo. El Nadal només és una etapa de l'any. Però de totes formes, que sigui bona per a tots!!!!!!

BON NADAL!

Una frase de Els Silencis d'Eslet (de Jordi Solé i Camardons)

Només una frase.

La sola existència de la paraula
pot transformar-se sempre en
una eina d'alliberament.

Més Ciència-Ficció!!! Els Silencis d'Eslet de Jordi Solé i Camardons (segona part)

(Continuació del comentari anterior, es recomana llegir-lo abans)

Doncs així ha arribat el moment de llegir-me el llibre esmentat. Val a dir que un cert escepticisme planejava sobre aquest llibre per motius que no venen al cas. D'altra banda el llibre va ser guardonat amb el Premi Juli Verne de ciència-ficció del 1995.

De fet es tracta d'un llibre de sociolingüística-ficció carregat d'erotisme i sexualitat.

Més d'un cop se m'ha sentit dir que la ciència-ficció (en qualsevol de les seves formes) és un intent poètico-literari de respondre a hipòtesis o preguntes que hom es pot formular del que pot passar o esdevenir en un futur més o menys immediat, habitualment centrant-se en un o altre aspecte del marc humà (societat, religió, tecnologia i ciència, llengüa, política, psicologia). Com a exemples arquetípics tenim la psico-història i els generadors positrónics d'Asimov, la Missionaria Protectiva messiànica de Frank Herbert, o la pèrdua de parla dels humans del Planeta dels Simis.

Doncs bé, en Jordi Solé, als Silencis d'Eslet planteja una resposta per a dos temes de forma molt interessant: imagineu un planeta plagat d'humanoides que han perdut la capacitat de parlar i l'oïda (primera hipòtesi) i en el qual els contractes sentimentals es fan en trimonis, grups de tres persones sempre formats per dues femelles i un mascle (segona hipòtesi). No només aixó, sinó que a més les relacions monógames són considerades anti-naturals i com a tals són perseguides i castigades... Com he dit un punt de partida molt interessant.

Alguns m'haureu sentit a dir que l'important de la ciència-ficció. El que diferencia la ciència-ficció de veritat de la quieroynopuedo-ficció de pacotilla és la coherencia. És a dir, que es noti un intent de que tots els elements que es fan notar responguin a una inquietud determinada, amb una certa lógica.

Posarem un exemple negatiu. A la película Minority Report, per passar informació entre dos ordenadors separats un metre de distància, el Tom Cruise empra una espècie de disquet!!!!!! de vidre!!!!! en el qual s'en pot veure una mica el contingut (que son imatges). Això és BAZOFIA-Ficció. Per molt Spielberg que hi hagi dirigint-la, quan es va fer tothom ja veia que la tecnologia Wireless (WI-FI o sense fils) seria molt important en el futur. Aleshores no s'enten que algú de la talla del Spielberg, per tal de donar més efectes visuals i minuts innecessaris a la película emprés un diquet!!!!!! de vidre!!!!!!!! Això és Caca-ficció.

En canvi, segons la meva opinió, humil quan cal, crec que Els Silencis d'Eslet reflexa en tot moment un brillant esforç de coherència-ficció, generalment molt ben resolt. He de dir que l'escepticisme que planava sobre el llibre en un primer moment era injust, ja que m'ha agradat molt. Tant que l'he llegit en unes poques hores.

Els Silencis d'Eslet
Jordi Solé i Camardons
Ciència-Ficció - Pagès Editors
Premi Juli Verne 1996

Més Ciència-Ficció!!! Els Silencis d'Eslet de Jordi Solé i Camardons

Què podria dir de'n Jordi Solé i Camardons, què puc dir-ne i què en dirè?
Moltes coses supós. Peró em centraré al tema que m'ocupa. La ciència ficció. Per començar et recomano que si no has llegit l'apunt d'ahir, és a dir del 21 de Desembre, és a dir, el que hi ha just a sota d'aquest, és recomanable que el llegeixis primer ja que allà ja en parlo una mica d'aquest eminent personatge.

Podria dir-se que el primer cop que en vaig sentir a parlar va ser al 1998, any en el qual vaig començar a fer COU a un institut de Mallorca. Val a dir que per a l'assignatura de Català calien dos llibres: Història social i política de la llengua catalana (del qual ell n'és co-autor) i Iniciació a la sociolingüística (del qual ell n'és l'autor). Així que es podria dir que, en esperit, em va acompanyar durant el COU.

Podria dir-se que el segon cop que en vaig sentir a parlar va ser l'estiu tot just després del COU, quan vaig anar a la UCE (Universitat Catalana d'Estiu), on ell impartia un curs per allà... I on vaig tenir el plaer? de conèixer i fer-me amic de la seva filla. :-).

Bé, això és tot pel que fa a com vaig descobrir l'existència del senyor Solé... Val a dir que amb tot això em va caure a les mans un llibre, una novela en aquest cas que havia escrit ell. I no sense vergonya he de confessar que després de no saber-ne res, l'altre dia el vaig trobar als prestatges de llibres del meu pare (el més semblant a un forat negre que es pot trobar a la terra).

Bé, com que tinc la sensació d'haver-me allargat una mica... Demà continuu.

Ciència Ficció!!! Dune by Frank Herbert

De tant en tant he anat fent comentaris en anglés sobre un món en el qual he estat submergit durant dos mesos. Suprem, un amic meu que em passa llibres, (podriem dir que a més d'un bon amic és un dels meus camells literaris), em va deixar ara ja fa 6 mesos (segur que quan el vegi em mata) tres llibres.
D'ells, el llibre del qual he estat fent comentaris era Dune (Duna en català), de Frank Herbert. Un llibre importantíssim en el món de la ciència ficció per molts i variats motius. I això sense comptar la versió (per a molts fallida) cinematogràfica de David Lynch, que molts altres consideren de culte.
A veure si m'explic. Segur que quan hom vos xerra de ciència-ficció de seguida s'imagina llibres i películes difícils de seguir perquè única i exclusivament parlen de coses relacionades amb la tecnologia que per a una persona del carrer que no s'enten gairebé amb els caixers automàtics i els ordenadors no resulten especialment interessants. Però NO, un llibre (un bon llibre) de ciència-ficció no té perquè estar centrat en la ficció tecnológica que evidentment és la més habitual. Hi ha altres opcions.

Fa molt temps vaig assistir a una conferència al CMU Penyafort-Montserrat (després alguns direu que no serveixen de res), que per cert vaig organitzar jo (em tiro flors a sobre) i que versava sobre ciència-ficció al cinema, en particular sobre les películes de El planeta dels simis i el llibre que les insipava. El conferenciant, del qual en parlaré demà amb el vostre permís (en Jordi Solé i Camardons, eminent sociolingüista) va fer émfasi en un punt molt important tant del llibre com de la primera pel·lícula: el que porta als humans a esdevenir una raça esclava dels simis en el futur que presenta és el fet que perden la capacitat de comunicar-se, que perden la parla. Aleshores em va quedar clar que per fer ciència-ficció es podia partir d'altres hipòtesis no tecnológiques, com en aquest cas, que la hipòtesi plantejada era què podria passar si els homes perdessin la capacitat de parlar... Aleshores entra la genialitat i la gràcia del mestissatge entre la ciència i la ficció: simis parlants i cultes que dominen l'espècie humana. Clar que hi ha una llambregada tecnológica, consistent en el cohet espacial en el qual viatga Charlton Heston...

Doncs hom podria dir que no està de més distingir entre diferents tipus de ciència-ficció: la tecnologia-ficció, la sociolingüística-ficció, la medicina-ficció. Doncs podriem dir que Duna és un cas de política-religió-ficció (aixó si molt influida indirectament per la mitologia). Duna és un llibre trepidant, ple d'acció, de drama, d'aventura i de trames polítiques i religioses a nivell galàctic. Plagat de frases impròpies de la cultura americana dels anys 60...

Si sou aficionats a la ciència-ficció no deixeu de llegir-lo... I si no... jo mai diré que no us llegiu un llibre que a mi m'ha agradat.

Per cert demà us parlaré d'un llibre de, precisament sociolingüística-ficció (i precisament de Jordi Solé i Camardons).

Agatha Christie per partida doble (II)

Ahir ja vaig comentar el CINE. Ara toca el LLIBRE.

En particular el tercer llibre de la reina del crim: Assassinat al camp de golf (Murder on the Links, 1923). En aquest llibre, Hercule Poirot és requerit a França on arriba massa tard: la mort del seu client arriba abans que ell. Hercule ajudat pel seu amic, el capità Hastings, és convidat per la policia francesa a participar en la investigació del cas, en la qual haurà de 'competir' amb el tenaç investigador assignat per la policía francesa.
Si en altres apunts ja vaig comentar El Misteriós Afer de Styles, referint-m'hi com un primer llibre al qual li mancava la força d'obres més madures, en l'Assassinat al camp de golf ja trobam l'Agatha Christie més brillant i sorprenent mitjançant un espectacular Poirot.

En resum, que sovint, l'Agatha Christie i les seves obres envoltades de bons directors, actors i guionistes són una garantia de qualitat per a tots els amants del gènere d'intriga, detectivesc, políciac... Etc...

Agatha Christie per partida doble (I)

Aprofitaré per fer dos apunts en un... I així no em repetesc tant sobre n'Agatha... Però clar, què voleu que faci si aquest bloc és un reflex del que tinc entre les mans i n'Agatha hi passa molt sovint. Primer cine o primer llibres?

Que sigui el cine. Presentem els personatges com en algunes obres de l'Agatha, a mode d'homenatge:

• Billy Wilder: Potser molts de vosaltres no el coneixeu -de fet jo mateix no el coneixia massa fins fa relativament poc- però es tracta d'un dels millors i més emblemàtics directors de cinema que han passat pels EEUU... Particularment la primera película conscient que vaig veure d'ell és la brillant "Con Faldas y a lo Loco", una obra mestra del cinema de comedia de tots els temps. Ell és el guionista i director.
  
• Agatha Christie: Reconeguda mundialment com la reina del crim, també ostenta en la seva possessió (si més no moralment) d'un rècord; el de l'obra de teatre més representada a Londres de la història, The Mousetrap, estrenada a l'Ambassadors Theatre el 25 de Novembre de 1952 i encara en cartell després de més de 20,000 representacions. Doncs ella és l'autora de l'obra de teatre que l'inspirà.
• Marlene Dietrich: per als amants del cinema i per a les persones normals d'una certa edat no caldrà que faci cap comentari sobre aquest personatge. Els demés consulteu-ho a la web www.imdb.com. Una grandiosa actriu és un petit resum de tot el que se'n podria dir d'ella. Igual que de
  
• Tyrone Powell.

Doncs tots aquests personatges apareixen a Testigo de Cargo, una película imprescindible per tots els amants del gènere judicial-detectivesc. Amb girs d'argument impressionants. De quan el cinema i el teatre no estaven tan lluny com ara i no calien dobles per rodar les películes.

I ara el llibre? No us deixarem amb la intriga fins demà.

Las crónicas de Narnia

Las crónicas de Narnia:

Disney no es vol quedar enrera en la lluita per aclaparar el cinema fantàstic i mitológic i ataca a les grans pantalles del món amb Las crónicas de Narnia. Clar... Ara és xungo això d'intentar fer un rollo que segurament va començar i acabar amb el Señor de los Anillos, (El Senyor dels Anells ). Almenys Harry Potter manté una mica el llistó (Indubtablement de Harry em quedo amb la primera i la tercera, però la quarta no està malament... La que no puc salvar de la crema és la segona.).

En canvi Disney i Narnia... Bé... Tots sabem com són Disney... I si no ho sabeu... Ja us en adonareu. Però bé. La peli no sta mal... Alguns paisatges també son bonics... Alguns moments estan currats. Però em sap greu fer una crítica quan totes ja les han fet i molt bé altres crítics, molts d'ells professionals.

És cert que és DINAMICA, més que Potter IV... Però també és cert que no es desenvolupen gens ni mica els caràcters d'alguns personatges que haurien o podrien donar molt de si... Fins al punt de fer-te pensar: per què li diu això... si gairebé no han parlat i sembla que portin 20 anys casats o algo així! I aixó que els dos són masculins i d'espècies diferents! Definitivament, que s'ho haurien pogut currar un poc més. Sobretot tenint en compte que el precedent és tan i tan gran. I la competència no es queda enrera. Però pel que sembla n'hi haurà més entregues... Així que, a veure si en pròximes edicions no cometen els mateixos errors.
Io dixit!

Teoria de Conjuntos, Mario Benedetti

Cada cuerpo tiene
su armonía y
su desarmonia

en algunos casos
la suma de armonías
puede ser casi
empalagosa

en otros
el conjunto
de desarmonías
produce algo mejor
que la belleza

More about the Supreme Paul Atreides

Dune is a story about war, politics, economy and above all, science fiction.
Dune, by Frank Herbert is a great sci-fi novel published in 1965.
Paul Atreides is, probably, one of the main characters... The one who holds the brighter responsibilty, the one who holds the future of a whole world... Arrakis, Dune and the Fremen.

I'm really enjoying this book... I'm reading it slowly, tasting all the flavours of its adventures... Sensing all the feelings of its characters... Smelling all the emotions that its lines emanate... Flying in strange future machines...

And discovering brief but Supreme bits of wisdom. I want to reproduce one of them:

When law and duty are one, united by religion, you never become fully conscious, fully aware of yourself. You are always a little less than an individual.

I'm lost for words.

Broken Flowers amb Bill Murray, de Jim Jarmusch (o algo semblant)

Molta gent me n'havia parlat... No de Bill Murray, grandíssim actor, abans postergat a comedies de la mida de Ghostbusters (Caçafantasmes) i Atrapat en el temps (sí, la del dia de la marmota, juntament amb l'Andy McDowell)... Després d'un temps lluny de les superproduccions, l'actor ha recordat la seva talla especialment amb tres películes, Coffee and Cigarretes també de Jim Jarmusch (o algo semblant), Lost In Translation de Sofia Coppola i Flors Trencades (Flores Rotas, Broken Flowers).

Molta gent me n'havia parlat, de Broken Flowers. I hi havia una gran divisió d'opinions. Mentre uns em deien que era fantàstica i que els havia agradat força, els altres m'afirmaven convençuts que encara no l'havien vist però que en tenien moltes ganes. Una tercera facció, tímidament reconeixia no saber de què els parlava.

Per clars i evidents motius d'agenda (clars i evidents sobretot per a mi) fins dilluns passat no vaig trobar un moment galàctic per acostar-me al Renoir Floridablanca i exposar-me a la polèmica película. I el resultat va ser bastant clar. Em va agradar considerablement.

No us n'explicaré detalls. Només comentar que m'encanta com es 'ralla' el personatge encarnat per Murray per petits detalls que revelen la seva obsessió... Cada indici fixa la pantalla uns segons.

Si sou actors o aspirants a actor apreneu de Murray! Com expressar tantes coses sense moure la cara... Sense moure ni un pel. Només amb una expressió... Genial.

I si algú l'ha vist, què en pensa del final...? Jo encara no ho he decidit, el que penso del final.

Aviat la treuran del cinema... Aneu-hi si podeu... Si no llogau-la. Està bé!

Una veritable flama o un almud de justícia per a la meva carn salvatge de Miquel Bauçà

Si fuig pel pinar amb un mocador vermell al coll, digau-me, Déu, quin turonell obscur serà el solaç per al meu plant. Si per al meu clam no hi ha orelles, digau-me, Déu, quina badia o quin port serà el més avinent per a la meva fuita santa. Si l'amor, al burg, és vagabund, i més encara ho és al camp, ¿a quin país aniré, a quina ribera fàcil deixaré el meu cos irredempt? Digau-me, Déu, car hi ha tanta obscuritat, car les ólibes ja inicien la seva dansa justa, ¿quina música o quina rodella encendrà el meu costat o quin gladiol intacte podré dur damunt l'esquena? Tot és un enigma eixorc, una llivanya insondable, un mur cec. És penible de no poder entretenir-se amb les gavelles lliures o els pàmpols encesos. Jo, Déu, solament deman una veritable flama o un almud de justícia per a la meva carn salvatge. Si el que deman no pot ser, Déu, ja podeu portar un fermall, car vinclaré els ferros i en clavaré als ulls dues dagues.

Qui és qui a Internet. II

L'altre dia ja vaig fer un apunt comentant l'existència d'aquest llibre, Qui és qui a Internet? Recull inèdit de fets i anècdotes que és una petita mostra de la feina que fa l'autor, Andreu Veà Baró al projecte WiWiW (Who is Who in the World) de la Universitat d'Stanford. L'autor, juntament amb el CIDEM (Centre d'Innovació i Desenvolupament Empresarial del Departament de Treball i Indústria de la Generalitat de Catalunya) han realitzat un llibre molt interessant, amb una excel·lent maquetació altament didàctica, que resulta excelent per entendre les motivacions que varen portar a Internet, juntament amb les dificultats, les anècdotes, i la desmitificació d'alguns mites alhora que es reivindica algunes figures importants que no han volgut treure partit personal de les seves aportacions... I el que té més valor de tot és que totes les històries són contades pels seus protagonistes, de primera ma...
El llibre conté una introducció històrica als fets més rellevants de l'evolució d'Internet i una anàlisi històrica d'internet a Espanya en el que és les dues primeres parts del document.
I la tercera part contè les entrevistes als personatges i protagonistes de la creació d'Internet i a les figures més representatives de la introducció d'Internet a Espanya.

En alguns moments és un poc técnic, però com a guia general crec que és prou reeixit... I per saber què volen dir alguns termes només cal posar "define: terme" al google i apareixen mil i una explicacions més o menys tècniques del que el terme significa.

Ball de la nit (ska a l'eternitat)

Ara fa 8 o 7 anys em va venir la inspiració d'escriure una lletra per a una cançó ska, que com molts dels que llegiu aquest bloc sabeu és de la meva música preferida... Només cal que veieu el bloc que tinc dedicat sobretot a aquesta música: El Racó: música i arrels.
Bé, com comprovareu aviat encara que tinc una música pensada, no serà mai a la llista dels 40 Principals, sobretot perquè ni tan sols crec que ningú la gravi mai... Però... Almenys així la puc compartir, en aquest bloc, com tantes altres coses que aquí estic compartint. Podeu criticar-la... Millorar-la... Allargar-la... Per a això hi ha els comentaris.

Ball de la nit (ska a l'eternitat)
Escampar a l'habitació
fulles de marihuana
i ballar-hi a sobre ska
la música a tota canya,
bevent cervesa sense parar

Escampats a l'habitació
l'endemà amb la ressaca,
els veïns protestant...
la bòfia vol saber el que passa
Mai no deixen de molestar

Escampats per l'habitació
el dia lentament passa.
No has ni berenat...
què diran els teus pares!
Però per tu el dia ha acabat.

Match Point, Woody Allen

Em perdonareu, senyors i senyores i senyoretes i sigueu qui sigueu que esteu llegint això. Però m'he d'esplaiar: vatua el món, que n'està de bona, na Scarlet Johansón. Bé, ho havia de dir... (En el fons a mi m'agrada una morenassa, però ho havia de dir.) I em perdonareu, i si l'heu vist ho entendreu, i no us sabrà greu, perquè sabreu que ho havia de dir.

Ara ja podem parlar de la película. Trobau?

Crec que és innecessari presentar Woody Allen. Ni esmentar, ni tan sols insinuar que és un geni. Perquè ho és. Pot agradar-te més o menys. Pot connectar amb tu més o menys. Però, des del meu més que humil punt de vista, és un geni. Situacions absurdes però amb mala òstia, amb més rerafons del que mai no ens hauriem pogut pensar. Obsessions, neurosis, psicosomatismes, psicosis i psicotics... Assassins, lladres... De tot. Annie Hall, Misteriós Assassinat a Manhattan, Manhattan, Melinda i Melinda (dues cares d'una mateixa història)... Un món tan complex i tan simple alhora. L'expressió de profundes reflexions reflectides en películes... Habitualment Nova York... Ara Londres.

Un escalador... Del no res, a l'alta societat de Londres. L'ambició. L'egoïsme. La passió. I la sort. Ja ho parlava amb ..., ja ho parlava l'altre dia... N'hi ha que neixen amb estrella i n'hi ha que neixen estrellats (de fet tinc un amic que ho diu lleugerament diferent: n'hi ha que neixen amb estrella, n'hi ha que ho fan estrellats i d'altres que sempre porten una Estrella a la ma).
La gran reflexió: depen la nostra felicitat, la nostra vida, el nostre futur de la sort?

La meva sí... Sempre ha estat plena d'atzar... i la sort és l'atzar positiu. L'atzar et dóna, l'atzar et pren. Sort/Dissort. Ara tinc sort.

Talantes, de Mario Benedetti

Un hombre
alegre
es uno más
en el coro
de hombres
alegres

Un hombre
triste
no se parece
a ningún otro
hombre
triste

Matances (tercera entrega)

Ai, ai, ai! Quina memòria la meva!
A la segona part no vaig recordar una cosa molt important. Com ja diuen Brams a la cançó de Moros i Cristians: "Entre un porc i un feixista la diferència és de pes, del porc tot s'aprofita, de l'altre no se'n treu res...". Doncs res, que tot s'aprofita. Una prova important d'aquest fet és el greix... Del greix se'n fa sabó! De fet s'en fa una pasta que com a sabó per la roba va molt bé, i que es coneix per saïm, però sobretot es coneix per les populars ensaïmades, que com el seu nom bé indica en-saïm-ades estan fins a dalt... (És a dir, que en la seva recepta original contenen una gran quantitat de saïm). Això és una mala notícia per als vegetarians i musulmans: les ensaïmades solen portar greix de porc...

Bé, fins aquí i per a que tingueu una idea de la meva gran implicació en tot el procés: tot això que he esmentat fins ara (veure segona entrega) es va fer en Divendres... I jo estava tranquil·lament a casa. Valoreu-ho bé: almenys no feia nosa - no molestava.

El Dissabte ja és diferent. Dissabte vaig haver d'agafar un cotxe a les 9 del matí, fer 100 km a recollir als meus padrins (avis) al poble, fer 130 km fins al poble on es feien les Matances (tenint en compte que en haver acabat vaig haver de desfer el camí). Tot plegat, Dissabte 460km; 4 hores de carretera. La meva família aporta la següent mà d'obra: pare, mare, àvia. El meu avi, que tot just l'han operat mira i intenta no molestar. I al final jo decideixo aportar el meu granet de sorra. Em converteixo per uns minuts en reporter del National Geographic i em dedico a captar les tradicions indígenes de les tribus mallorquines, en un reportatge esfereidor de 30 fotos a tot color per si a algun amic/amiga se li acut de demanar:

- I què és això de les Matances?

Doncs ja tinc l'àlbum preparat. I estic apunt de rebre el Pulitzer per la meva àrdua tasca.

Bé, arribo a la finca on es du a terme la segona jornada matancera. El gruix social ja treballa: uns en el saïm, els altres han començat a omplir els budells del porc...

(és un costum com qualsevol altre posar nom als porcs per que sigui més familiar, fa dos anys els porcs es deien Bin Laden i Bush, l'any passat Acebes i Aznar, aquest any ja no tenien nom degut a la incapacitat de superar la qualitat i l'encert dels quatre anteriors)

... a omplir els budells del porc: els intestins prims amb la carn de botifarró i amb sobrassada (llonganissa); els intestins gruixuts amb sobrassada (talec)... En total 200 kg de sobrassada i 40 kg de botifarrons. 5 famílies. 20 botes. Les botes que ens posarem.

Sembla fàcil... Però si tens mala sort no ho és. Per a mi ho va ser, fàcil. Mirava com els altres treballaven... I no em sentia massa útil. Però bé de tant en tant em demanaven que fes alguna cosa... De poca importància però jo em sentia important.

A mesura que els budells s'anaven omplint:

1. Els de butifarrons es lliguen amb una corda donant la forma característca de 6-7 cm dels butifarrons i es punxen, ja que deprés s'han de bollir i si no es punxessin esclatarien. Bé, com ja he esmentat, es bullen un rato (amb això jo hi vaig contribuir perquè em varen fer controlar el temps que bollia amb l'ajut del rellotge de móbil), es refreden amb aigua freda i es deixen refredar a l'aire. S'ha de dir que Dissabte, a peus de les muntanyes feia un dia molt agradable.
2. Els de sobrassada són més prims i delicats i sovint pateixen talls, traus i rotures per on intenta fugir la sobrassada. Per tal de remeiar això hi ha una secció de cosidores que amb les sobres dels budellets va apedaçant les sobrassades. Sí, sí, tal qual, com si d'uns pantalons es tractés es tapa el forat amb un pedaç (de budell)... I un cop acabada la cirugia, la sobrassada ja és a punt de penjar. I penjada és on estarà fins que arribi el dia que decidim fer-la part del menú del dia.

I per acabar, per últim però no per això menys important: el berenar i el dinar.

Per berenar, aquest any, llom, morro, orelles i magre de porc a la planxa, perfectament torrat per en Biel... Ah, i després sobrassada frita (fregida pels lletraferits). Ah, i fetge pels qui els agradava... Tot amb un bon pa de pagés... I no pot faltar l'ensaïmada, sa coca i sa gent.

Per sopar.... no ho sé perquè jo ja havia fuit! Però crec que hi havia arroç amb porc i tords.

Una tradició mallorquina que potser s'acabarà perdent... I amb ella morirà una part d'una cultura. Aquests apunts, encara que no ho cregueu, son un homenatge a totes aquelles tradicions en perill d'extinció, i sobretot per aquelles persones que lluiten en el dia a dia per tal de conservar-les.

Matances (segona part)

Bé, avui idó entrarem en el nucli de l'afer: Les Matances.

El primer que s'ha de tenir per anar de Matances, és un (o més) porcs. Sense porcs la cosa pot ser molt avorrida, com més endavant entendreu.

També és important tenir una casa de camp o un indret especialment habilitat per a dur a terme el conjunt d'operacions que impliquen l'elaboració de la sobrassada. Essencial també és tenir mà d'obra que curri... Però això a Mallorca i a les Matances és ben senzill, quan les Matances són una activitat familiar, hi curra tota la familia. Quan és inter-familiar, cada una de les famílies participants hi aporta tanta mà d'obra com tingui disponible en el moment de l'activitat.

Des de fa tres anys, la meva família s'ha incorporat a 4 altres famílies per a les Matances. Realment tot de bona gent, senzilla i feinera (jo n'estic clarament exclós dels tres grups).

El primer pas, sempre amb presència d'un veterinari autoritzat, consisteix en matar el porc. D'aquí, com podeu veure, prové el nom de la qüestió: Matances.
El porc es penja dels peus del darrera ben viu i d'una ganivetada certera a la gola es dessagna, aixó sí, conservant-ne tota la sang que serà bona per moltes coses (botifarrons, freixura, etc...). Acte seguit es procedeix a socarrimar el cabell de l'animal, normalment amb un "soplete" (no tenc ni guarra de com es diu en català, s'accepten suggerències), diguem-li soplet o suplitu (a BCN).

Bé, per evitar ferir la vostra sensibilitat, que ja pressuposo que no és excessiva tenint en compte que estau llegint aquest bloc... el que vull dir és que no entraré en detalls de com s'acaba de dessagnar el porc, i de com el escorxen i esquarteren i en separen les diferents parts. Tampoc entraré en l'escatològica neteja dels seus budells i intestins, que són essencials en l'elaboració de la sobrassada i els botifarrons ja que en són la pell.

Un cop tot separat, toc d'espècies i de capolar. Pels ateus i foranis, capolar és picar, és a dir, que es fot la carn, el greix i les diferents òsties separades en tres grups diferents (un per la sobrassada, un pel camaiot i un pels botifarrons) en una maquina de picar carn (com la de les hamburgueses del Capravo peró una mica més grosses) (ja se que Capravo va amb b alta...) i convenientment especiada es va capolant fins al nivell desitjat. El nivell desitjat varia d'una família a una altra i d'un any a un altre... Però sempre surt bona. No se com ho feim.

I arribats a aquest punt, tenim tots uns budells de porc netejats i tres pastes de carn diferents: per fer sobrassada, per fer botifarró i per fer camaiot. I ara vos deix amb la intriga: demà més.

Matances (primera part)

No patiu, cap humà no morirà... Almenys en aquest apunt.

En canvi amants dels animals, musulmans i vegetarians, sapigueu que aquests paràgrafs d'avui poden ferir la vostra sensibilitat. Mallorquins de bon de ver, ja sabeu ben bé de què xerr! Especialment dedicat a tota aquella gent de món sencer a qui li agrada la sobrassada mallorquina.

Matances és una paraula derivada del verb matar (per si algun/a filòloca (s'escriu així?) està llegint) que és emprada especialment a l'ámbit de Mallorca (sobretot a fora-vila, és a dir al camp, a pagés o com li volgueu dir...(joder, quan de parèntesi!) ) per a designar l'activitat consistent a assassinar vil i cruelment un o més porcs per tal d'elaborar, a partir de la seva carn, suculents i famosos embotits que permeten als seus propietaris gaudir-ne durant la durada d'un any. Es podria dir que, tanmateix, a nivell familiar, les Matances és un acte periòdic que gaudeix de la periodicitat anual... Vaja, que és anual. Bé, ja m'enteneu...

Després d'aquesta introducció léxico-semantico-etimologico-cultural (proveu de dir-ho moltes vegades i tant aviat com pogueu) entrarem a la descripció clarament esbiaixada (quina paraula més bonica, i certa ja que com a subjecte no puc deixar de ser subjectiu) del que ha estat aquest cap de setmana per a mi... Un cap de setmana de Matances.

De cara a possibles malentesos, és evident que dos animals varen sortir malparats, em sap molt de greu per ells. Els vull enviar des d'aquí el meu pesar més sincer i el meu agraïment per tot el que faran per mi durant el proper any, que serà ple de sobrassada, botifarrons, foie-gras, llom, magre, camaiot...

Bé... Per deixar un poc de misteri, demà seguiré amb l'inici de la narració: les Matances!

Dues vides (o tres)

Uns dies a Mallorca per veure la família... La Família... Ja feia 3 mesos sencers que no els veia i clar...
Dies com avui m'en don compte de les meves dues vides... La vida de Mallorca i la de Barcelona.
A Mallorca una vida dins ca meva... De família, d'introspecció... I poca cosa més. Va haver-hi un temps que tenia molta vida... a Mallorca.
Cada divendres es carreró acollia a una gran quantitat de gent de tot tipus, de totes ideologies, de totes procedències, de tot. Hi anava divendres i algún dissabte, sense quedar amb ningú... Allà sempre hi trobava gent coneguda o gent que es deixava conèixer. I passava hores i hores parlant amb la gent. Observant els demés. Fins que la gent, poc a poc, anava desfilant cap a zones de més marxa o marxaven a casa a dormir. D'aquest ritual ja fa temps que no en queda res. La gent d'aquella época ja no hi va... L'ambient és diferent. I no vull dir que sigui pitjor, només que ja no en formo part.
Però es carreró no era l'únic... Sovint quedava amb gent, amb amics i amigues... Ara o n'he perdut la pista o són a Barcelona o més lluny encara.
I aquí enllaça tot: Barcelona! ciutat de ciutats, ciutat que em va adoptar i nodrir durant els 8 primers anys de vida. Barcelona, ciutat d'amics i amors, que ja m'ha alletat durant 14 anys...
I què voleu que respongui quan em pregunteu d'on soc, o quan em demanau d'on som, que voleu que vos digui?
Portocolom, Felanitx... Poble que guarda la meva família, poble que la va acollir i l'acolleix i m'acolleix quan així ho deman.
Palma... Que malgrat estar arrebossada de feixisme conté, amagats i avergonits, grans éssers humans. I que ha bastit una estranya adolescència (quina redundància).
I Barcelona... Infancia, joventut i... tantes coses boniques!

De vegades me pos nostàlgic, no creus?

Sóc el defecte, a l'Espai Escènic Joan Brossa

Genial. Sense més paraules. Genial.
Manuel de Pedrolo, més conegut pel Mecanoscrit del Segon Origen, Trajecte Final o La mà contra l'horitzó ha estat considerat més d'un cop, ell sol com una literatura ja que va cultivar molts camps... novel·la en totes les seves formes, poesia, assaig i, en el cas que m'ocupa, el teatre.
Ahir vaig tenir l'immens plaer de tornar a l'acollidor Espai Escènic Joan Brossa per a presenciar Sóc el defecte, una obra de teatre absurd de gran qualitat, on Pedrolo fa ús de les principals paradoxes de l'existència i per tant de la filosofia per tal de crear unes situacions intel·ligentment absurdes.
Si sou d'aquells que, com jo, heu buscat en algun moment de la vostra vida un punt de referència... Que de nins heu trigat a compendre el misteri de la mà dreta i la ma esquerra. Per aquells que algun cop heu entrat en contacte amb la meta-filosofia: pensar sobre el per què, sobre els misteris de l'acte de pensar...
Si sou matemàtics amb inquietuds... Si no ho sou.
Si sou biólegs, químics, físics...
Si sou filòsofs i no ho sabeu.
Si sou persones amants de la reflexió.

I si no ho sou no passa res. Altament recomanada. I els actors, de primera fila!!!!!!!! Per si algú hi tenia algun dubte.