Una de comedies...

Avui toca comentar 4 comedies ben diverses.


Començarem per la més curiosa. La versió de Bollywood d'una película ben clàssica. Bodas y Prejuicios (2004) es la visió Índia de Orgullo y Prejuicio, la curiosa i fins a cert punt romàntica història d'amor entre el ric Darcy i la bellíssima però culta Elizabeth Bennet, història clàssica de l'escriptora Jane Austen. Una forma molt agradable i entretenguda per començar-se a interessar pel món de Bollywood, per als que hi estiguin interessats. Aixó si, en la seva forma més occidental, cal tenir-ho en compte...



Aprofitaré la ocasió per dedicar uns segons i unes paraules a la bellesa de la seva protagonista, la guapíssima Aishwarya Rai, un dels sex-simbols del país asiàtic. (Heu vist quins ulls?)










La segona película d'avui és una comedia ben poc habitual. A Las últimas vacaciones (2006) Queen Latifah es posa en la pell d'una treballadora d'uns grans magatzems, a la que una notícia terrible li fa replantejar-se la vida i prendre decisions dràstiques. Però el seu caràcter afable i especial el personatge interpretat per Latifah es guanya el cor de la gent que té al voltant, així com de l'espectador que disfruta d'una comèdia 'romàntica' molt típica però que satisfà el seu principal objectiu, que és entretenir amb un missatge positiu a tota la família durant una hora i mitja.

No passará a la història.

Però és una película que té la gran facultat de retratar una noia normal, que no és una super-bellesa. I aquesta naturalitat i humilitat estàn encarnades per una Queen Latifah que és, sense cap dube, el millor d'aquesta humil película.



La següent película del comentari cinèfil d'avui és 2 dias en París. Julie Delpy, clarament influenciada per l'estil de les dues películes que ella va protagonitzar amb Ethan Hawke i sota direcció de Richard Linklater (Antes del amanecer (1995) y antes del anochecer (2004) ) en les que s'hi narrava primer el romanç entre dos joves de diferents procedències a un lloc d'Europa en un sol dia i després el retrobament casual 9 anys després, casualment coincidint amb el temps que separa les dues películes. 2 dias en París recupera l'estil d'una cámara molt propera i vivaç, seguint les desavinences amoroses i culturals entre una Parisina emigrada als EEUU i el seu gelòs i maniàtic nòvio nord-americà quan aquest visiten a la familia d'ella a Paris. Un estil molt proper als personatges, molt directe que et fa sentir un voyeur de tot un seguit de situacions molt particulars, potser el menys realista d'una película que per excés de realitat fa que pugui ser incòmoda per als qui la miren. En cap cas es tracta d'una comèdia per entretenir a tots els públics... Més aviat és una película simpàtica fins a cert punt que busca fer una reflexió superficial sobre les relacions entre les persones. En aquest cas entre dues persones molt particulars. Les manies, la família, el passat i la gelosia són típics tópics que s'enfocarán en la peculiar parella que retrata el film.

Molt més superficial és l'últim títol del dia: El diablo viste de Prada (2006). Adaptació d'una novela que tingué força éxit especialment als EEUU, aquesta película és una divertida comèdia sobre el món dels executius del món de la moda (perdoneu la redundància). La guapa Anne Hathaway (la seva falta de perfecció en la seva cara li dona una bellesa especial al meu entendre, en posaré una foto per als admiradors de la bellesa ;) ) intenta fer-se un lloc a Hollywood i per a tal efecte va alternant una miqueta de cinema alternatiu (Havoc) amb comèdies d'aquest estil o de l'estil de Superagente 86. A El diablo se viste de Prada, fa la réplica a una interessant actuació de la gran Meryl Streep, tot narrant les exigències, les glòries i les penes del món de la moda, en aquest cas des de la perspectiva d'una ajudant de la Directora d'una publicació especialitzada molt important. Una mica tópica en la remarcació obvia ja de que la perseverància i la adaptabilitat són fonamentals en la feina que tracta la película (com en qualsevol altra feina). No és una película inolvidable, ni es mereix cap Óscar malgrat les dues nominacions. Però no deixa de ser una peli entretenguda i interessant sempre que un no busqui un rerafons profund i reflexiu.


Per a rerafons, el de la guapa Anne Hathaway...

Fins a la propera!