dilluns, d’agost 31, 2009

El clip prodigiòs

Feia temps que no contava les meves memòries... I ja era hora!
A més he trobar la excusa perfecta. Unes radiografies escanejades. Meves. De quan tenía 9 o 10 anys.
Molts recordareu aquella gran película "El chip prodigioso" en la que per error un mindungui era encongit dins una nau extranya i injectat a l'organisme d'un home. Tot amb una malvada organització amb males intencions i amb ganes d'apoderar-se del xip...

Doncs un viatge semblant va fer un clip pel meu sistema digestiu. Si, com ho veieu.

La història és divertida... Un dia a classe. Al San Cayetano. I jo amb la meva mania perenne de mossegar coses constantment. I aquell dia el que tenía a la mà per a ser mossegat era un clip. De cop, un paio de la classe fot una broma i jo em poso a riure amb el clip a la boca. I quan me n'adono el clip ja no hi és. I on va anar a parar? Aquí ho teniu.
La pitjor preocupació era que el clip tenia la pota oberta com es veu a la fotografía i això va preocupar molt els meus pares i als metges.
Em varen tenir menjant fibra (arroç i plàtans) durant uns dies, en pla radiografia cada dos dies per a fer el seguiment del clip dels collons.

Ara un mira les fotos i fan molta gràcia... Però aleshores no en feien tanta... Al final tot va sortir com calia... I jo tinc una anècdota per explicar a la meva secció de memòries d'aquest blog!

diumenge, d’agost 30, 2009

Una de thrillers... (antics)

Ridley Scott és un director reconegut. Amic de les películes obscures, amb una certa negativitat, va ser amb títols com Blade Runner (1982), Alien (1979), Thelma & Louise (1991), o ja més recentment l'exitosa Gladiator (2000), Black Hawk derribado (2001), Hannibal (2001), El reino de los cielos (2005), entre altres. Suposo que aquest currículum és més que impresionant...

Black Rain (1989), és el títol d'avui. Una película totalment 'ochentera' amb tios motoristes amb txupes que cuir, i dos policíes, el Michael Douglas i l'Andy García. La missió dels dos policíes: senzillament escortar de NY a Japó a un perillós criminal. Però l'home (obviament) escaparà fins i tot abans de baixar de l'avió... La resta de la película, un passeig oscur pels carrers de Tokio, amb més sorpreses de les esperades i el típic polícia solitari i atormentat sense jurisdicció que haurà d'arreglar-se-les pel seu compte. Obviament no està entre els títols de més prestigi del gran dels germans Scott.

El següent thriller d'avui és de fet una película moderna de cinema negre. I no dic cinema negre perquè el prota sigui el Denzel Washington. No.

Dic cinema negre perquè és un intent de recuperar aquella aura oscura del detectiu que vaga pels carrers de la ciutat, encarant-se amb els baixos i els alts fonds de la dècada dels 40-50. Cinema negre pel ritme lent però dinàmic. I en aquest cas tenyit de blues, tenyit de la perspectiva d'un detectiu de color... Un detectiu que no és en realitat detectiu. Malgrat aquestes bones vibracions, "El demonio vestido de azul" (1995), es una película insuficient.

Mai no acaba de ser PELICULA amb majúscules del tot. Malgrat tenir-ne elements. Tenir predisposició.

Però es deixa veure amb calma, perfecte per a les sobretaules feixugues, o per a les nit d'hivern plujoses. Avui no poso foto, però la Jennifer Beals es força guapa.

El pacificador (1997) és un thriller de veritat. I també és la única oportunitat de veure cara a cara George Clooney i Nicole Kidman.

L'argument no és massa complex. Possiblement passarà a la història simplement per ser la primera película firmada per la productora Dreamworks (wiki), fundada per genis de la categoría de Spielberg, David Geffen (el de la discogràfica descobridora de Guns'n'roses o Nirvana) i Katzenberg que fou president de Walt Disney fins al 1994. Tres ments creatives que han donat grans películes ja a la història del cinema. I que en continuaràn donant un temps.

Doncs deia que l'argument del pacificador no és massa complex. Uns dolents fingeixen un accident nuclear per tal de robar armament nuclear i la Kidman se n'adona i Clooney l'ajuda a evitar-ho... Se'm fa raro veure el Clooney de militar, queda millor de vividor o de criminal d'alta bandera. Es una película entretenguda, amb elements molt interessants, però que dista molt de ser una gran película.

I per acabar avui: La Sombra de la noche (1998). Un thriller pretenciós. Amb cares com Ewan McGregor, Nick Nolte o la 'Medium' Patricia Arquete, la cinta, rara rara rara, parla del vigilant d'un departament forense, ple de cadàvers.

I d'un investigador enfrontat a la recerca d'un assassí en sèrie.

I un vigilant que sembla ser el principal sospitòs...

Una película que a més de ser un remake, presenta girs de trama interessants...

Però bé, cal tenir en compte que jo la vaig veure en un vaixell que navegava de Mallorca a Barcelona, en el viatge que va portar el meu cotxe de Portocolom (Felanitx) a Madrid. Quasi res. :)

dissabte, d’agost 29, 2009

Història al cel·luloide

No pretén ser -ni molt menys- un apunt sobre les millors películes històriques o basades en fets històrics. Per res.
En realitat respón a la senzilla curiositat de que en poc temps en vaig veure algunes... I he decidit agrupar-les, tal i com faig últimament per a que els apunts siguin una miqueta més amens...

Començaré per la més antiga: J.F.K.: caso abierto (1991). Per a mi és una brillant película en forma de fals documental que és imprescindible per a tots aquells amants de la història moderna de la humanitat.

Aquesta història la copa en gran mesura els Estats Units d'Amèrica. I la película-fals documental narra un dels episodis més foscos de la gran democràcia nord-americana. L'assassinat de John Fitzgerald Kennedy.

La película, d'un sempre compromés Oliver Stone, no deixa precisament en bon lloc a ningú. Kevin Costner encarna un investigador que no ho veu gens clar i que investiga tots els esdeveniments i connexions que les línees oficials no varen seguir. Les connexions entre agències nord-americanes i grups racistes, xenófobs i neo-nazis. I la persona de Lee Harvey Oswald, aparentment (bé, en realitat ho sabem ja tots) un cap de turc com qualsevol altre.

Amb un repartiment més que de luxe amb noms com Sissi Spaceck, Joe Pesci, Donald Sutherland, Kevin Bacon, Jack Lemmon, Walter Mathau, Gary Oldman, Tommy Lee Jones entre d'altres... I amb una visió més que incómoda. L'únic inconvenient és l'excessiva durada d'una cinta farcida d'imatges reals documentals que farà les delícies de tots els amants de les teoríes de la conspiració. I també, es clar, dels amants de la història recent. Només queda comentar que va rebre 2 Óscar técnics: millor fotografia i millor montatge.

En un plànol molt similar hi ha un altre film que narra un esdeveniment que també va donar la mediàtica volta al món. La mort de Lady Di. I al capdavant de la cinta, interpretant la gran reial protagonista, una formidable i oscaritzada Helen Mirren en el que serà recordat molt possiblement com el millor paper de la seva trajectòria d'actriu. The Queen (2006), una película que rebé força nominacions als Óscars i que narra els succesos polítics i socials que tingueren lloc com a conseqüència de la mort de la polèmica i estimada Lady Di.

En aquest punt, el seu director, Stephen Frears, utilitza també com a recurs moltes imatges d'arxiu de la época. La gran monarquía britànica, una monarquia democràtica i moderna, exposada a la opinió pública d'una forma gairebé impensable.

Tot un país demanant a crits i a llàgrimes el reconeixement per a una persona que va contribuir enormement a canviar la monarquia.


Quan el cinema tracta fets històrics, no poden faltar els alemanys. L'encarregada de representar aquest tema, en aquest apunt, és El Buen Alemán (2006). La ja gairebé difunta però exitosa aliança entre George Clooney i el director Steven Sodenberg veu en aquesta película un dels seus últims episodis.

En aquest, George Clooney es camufla en la pell d'un periodista nord-americà que s'inmiscueix en una complexa història per una extranya dona. Un amor del passat.

Una història de passió, d'amor, de traició, de bons i de dolents.

Una aventura perillosa, ja que ella està casada amb un home buscat tant pels Americans com pels Russos, en una Berlin tot just dividida per un mur, a la 2a postguerra mundial.

Una película amb encant, però que tampoc crec que es recordi en els anals del cel·luloide.

I per acabar l'apunt d'avui, una història més recent encara.

Diamante de Sangre (2006). Una cruel però bonica história en la que es parla d'un dels conflictes més sanguinaris de l'Àfrica, aquest continent tan oblidat per la premsa i per tots.

La història segueix tres línees.

L'Africà que és separat de la seva família per a treballar a les mines de diamants com a esclaus.

El milicià fred i calculador que ha dedicat tota la seva vida a la guerra i la guerrilla. Però que troba la pau en...

I la periodista que té el paper. Que té la obligació de fer saber al món el que passa.

---------------------------------
Nota de l'autor: em sembla una mica curiós, remarcable si més no, que els periodistes sempre tenen dues cares. La cara de l'eina servil en mans d'un ideari polític, és a dir, l'instrument de propaganda política (guvernamental o contra-guvernamental) i la cara de
--------------------------------

Finalment sobra dir que la Jennifer Connelly (veure foto9, que fa de periodista, está tremenda. Però també diré que és la típica que de vegades fa uns papers molt xungos que li treuen mèrit (per exemple Pearl Harbour o Una mente Maravillosa, brrr).

divendres, d’agost 28, 2009

Besarkatu, Ken Zazpi

Empieza a acabar el verano... La melancolía se apodera de mi...
Hay tanto que vivir... Acordes. Silencios. Risas...

Me acuerdo de Junio. Barcelona. El crucero. B. Atxu. Segna.
Julio me trajo a Merodeador a Mallorca.
Y Agosto todo lo demás...

Y anticipándome al cruel Septiembre, regalo un temazo de Ken Zazpi... Un descubrimiento más o menos reciente.

Besarkatu - Ken Zazpi



Letra
En las noches oscuras cuando la cabeza se vuelve fuego con miedo a lo que pueda pasar ¿que es lo que te pasa? Preguntas preocupada silencio la respuesta de lo que no se puede explicar los momentos dificiles los malos ratos juntos sin poder mantener los restos del pasado ¿que es lo que te pasa? Preguntas preocupada impotencia el obstaculo de quien quiere ayudar No hay soluciones magicas ni tampoco vuelta atras Y el dolor de las dudas sin poder dormir por las noches y la respuesta ??? abrazame no te asustes este momento ¿hasta cuando durara? recuerda que sabemos sufrir perdoname este grito de silencio

dijous, d’agost 27, 2009

Pelis de còmics i videojocs (i moltes ties bones)

Avui toca un apunt per als més frikis del món del cómic, del cinema i dels videojocs. Nogensmenys avui em toca parlar de una serie de películes que han passat a la història per la seva significància (com és el cas de The Spirit o Watchmen) o per l'absència de significància (com és el cas de Push o de Street Fighter: la leyenda) i que están estretament lligades al món del cómic o dels videojocs pel seu argument.

Així podem començar per Watchmen (2009). Watchmen sense cap dubte està entre els 10 còmics més grans de la història. El motiu: reflectir una espècie de super-herois diferent. Amb grans causes, sí. Però també amb complexes, amb problemes personals... Amb un cantó molt fosc.

La película, segons el meu parer, està a l'altura del que s'espera d'una película d'aquesta magnitud. A mi em va encantar. La llàstima és que algunes escenes del cómic no varen ser incorporades a la película. I clar, això als més amants del cómic els pot decebre. Als altres en canvi ens resulta un estímul per a llegir el còmic...

La història, perfecta. Hi ha l'heroi amargat que investiga les misterioses successives morts -assassinats- que estan acabant amb les vides dels superheróis. Anys enrera, els superheróis, anomenats Watchmen (els vigilants) gaudiren de cert èxit. Però el pànic i la por de la població (Qui vigila als vigilants) convertiren la seva activitat sobrehumana en il·legal. I ara comencen a morir... Però hi ha una taca oscura que ho investiga... Per altra banda hi ha l'alien superpoderós que treballa (enganyat?) en l'energia definitiva que acabi amb totes les guerres. El superdotat megalóman... La superheroina amb conflictes d'identitat. El fill de puta rematat... I l'enginyer vingut a menys, amb uns kilos de més... Tots els elements. I una més que acceptable direcció per part de Zack Snyder, director de pelis com 300, o Amanecer de los muertos.

I la protagonista femenina, sense ser una bellesa perfecta, sí que es força atractiva en la seva normalitat. Es tracta de Malin Akerman. Ella interpreta l'heroina amb conflictes d'identitat... La podeu veure a la foto de l'esquerra.


The Spirit també es un cómic de culte. La película, dirigida pel dibuixant de còmics Frank Miller, home que té una gran sensibilitat a l'hora d'adaptar còmics a la gran pantalla, ja que té una gran imaginació per empènyer a l'espectador a viure el millor dels dos mons fusionats en uns productes únics, la màxima expressió dels quals és la formidable Sin City, dirigida conjuntament per Frank Miller i Robert Rodríguez. Cal recordar que Frank Miller a més de dibuixant i guionista de còmics, és guionista de Hollywood i recentment ha estrenat la seva faceta de director.

The Spirit és el seu primer treball com a director en solitari. I potser pateix la falta del consell professional del mestre Rodríguez, ja que la principal pega que the The Spirit és la falta de ritme... Segurament Rodríguez no hauría permès que això passés. Però malgrat tot la película resultant és una bona película al meu entendre (llevat de l'esmentat problema de ritme). The Spirit és un home que no és viu, ni és mort, que s'ha d'enfrontar a un criminal neo-nazi encarnat per Samuel L. Jackson, ajudat per un grapat de dones maques... Tan guapes com malvades... Scarlett Johansson (veure foto més amunt), Paz Vega (veure foto esquerra), o la voluptuosa Eva Mendes (més avall), que tot i que malvada ho és un bon tros, no està precisament del cantó del més dolent.

L'amalgama de personatges del cómic que la película reflecteix és fantàstic, i té tots els elements dels cómics més madurs de la indústria nord-americana, sobretot tenint en compte que té el seu origen en l'any 1940.

Una película que, potser degut a la manca d'experiència del director, o potser degut a l'excés de proximitat i amor del director pel món del cómic, en alguns moments adoleix de manca de ritme, però que el conjunt fa una bona película per als amants del génere. Perquè l'adaptació cinemàtogràfica de còmics ja és un génere en si. Destaca la técnica colorista (tres-colors) tan característica del món del cómic que ja va sorprendre a Sin City.



Push (2009), una altra adaptació provinent del món dels cómics, aprofundeix en el món dels mutants que ja coneix gairebé tothom per obra i causa de les multidimensionals X-Men. Això sí, s'hi acosta des d'una perpectiva diferent. Com diferent és la seva línea d'argument. Però al capdavall hi ha l'interés d'una malvada multinacional per tal d'extreure tots els poders dels independents per un malvat objectiu que no desvelarem... La altrament actriu-nena revelació Dakota Fanning, demostra una curiosa insolència davant la pantalla, i deixant entreveure que si no es descarria, aviat deixarà la categoria 'nena' per irrompre amb força a la categoria 'dona'. I la Camilla Belle, a qui ja havíem pogut veure a 10000 fent de troglodita, i que ha saltat a la fama de les noies més odiades per haver fet plorar el seu ex-xicot, un component dels Jonas Brothers. La película Push va estar bé, però va recaptar menys del que va costar (alc cinemes) el que fa força improbable una seqüela a curt termini. Ara tot depén de com respongui amb el format DVD.

I ja entram així a la última película del dia: Street Fighter: la leyenda (2009). Tercera película (no animada) que fa honor als personatges del famós i ja clàssic videojoc de combat "Street Fighter" que als anys 90 va entretenir a milions de joves i no tan joves al davant d'una videoconsola.

Sincerament per a mi personalment el més interessant de la película n'és la seva protagonista, la Kristin Kreuk, que encarana a la mítica Chun-Li. La bellesa de la Kreuk em té robat el cor des de que feia de bleda a Smallville, la série per a adolescents inspirada i basada en els anys adolescents del famós heroi de capa vermella i amb calçotets per sobre els leotardos.

I ella ho fa bé, encara que xina, xina no crec que ho sigui molt, semblar-ho ho sembla bastant.

L'argument de la película es bastant lineal. Bison es un cabrón criminal que té presoner el pare de la Chun-Li i aquesta el vol rescatar, i s'alia amb els máxims oponents (una secta i la policia) per tal d'acabar amb tal element.


L'argument és acceptable, si bé no es presta excessiva atenció al desenvolupament dels personatges més enllà de la Kristin, amb la qual cosa hi perd una mica. Però si he de ser sincer hi vaig anar buscant una película horrible i en vaig sortir decebut, perquè em va semblar més que acceptable com a entreteniment familiar de cops i coces.
Moon Bloodgood (deu n'hi do, veure foto), fa el paper de cap de policia.

Aquesta última foto és de Carla Gugino, que surt a Watchmen, però no tinc ni idea de quin paper fa...

Així us adoneu del poc paper que faig jo parlant de cine i bajanades a aquest bloc, ara bé, si us agraden les dones, aquests apunts no us defraudaran gens ni mica.

Fins aviat!

dimecres, d’agost 26, 2009

Amoróscopo y yo: Géminis y Virgo

Compatibilidad amorosa de Géminis y Virgo
Ambos están governados por Mercurio y tienen una aproximación mental a la vida. Pero todas las similaridades acaban aquí; éstos dos estan malditos desde el principio. Géminis trata a Virgo como a una criatura aburrida. (Ignonímia!!). Hay representaciones precisas acerca del comportamiento sexual en la cabeza de un Virgo (y en la mía crees que no... No hay otra cosa!!!). Un Géminis mostrará indecisión. Cuando el fuego de la passión se haya atenuado, el Virgo empezará a quejarse y a criticar a Géminis. (Todos lo hacen injustamente) Por su parte Géminis empezará a buscar entretenimiento (eufemismo?) con otra persona. Las pasiones corren en un bajo termostato. (Yo tampoco entiendo esta frase); su vida sexual se vuelve completamente fría. Helada.

CONCLUSIÓN: A mi me da que esto va a ser tan corto como una relación flash, con ninguna posibilidad de que dure mucho tiempo.

----------------------------------------------------------------------
PUBLICIDAD: Se busca chica Virgo para compartir precisas represencaciones que se puedan tener en mente.

dimarts, d’agost 25, 2009

...an admission of incompetence...

Management by drive, like management by "bellows and meat ax", is a sure sign of confusion. It is an admission of incompetence. It is a sign that management does not know how to plan. But, above all, it is a sign that the company does not know what to expect of its managers- that, not knowing how to direct them, it misdirects them.

The Essential Drucker
Peter F. Drucker
Collins Business

dilluns, d’agost 24, 2009

Paraules clau .

Avui em toca parlar d'allò que tant m'agrada... Analitzar les paraules amb les que la gent arriba al meu blog des del google. Com ja sabeu molts tinc un xivato que em diu que ha buscat la gent que ha arribat al meu blog des del google. De totes formes últimament ha estat espatllat el tema i fins avui no he pogut mirar-ho... I tot i així, com que han tingut problemes amb la base de dades, només tinc tres paraules clau per comentar, però no estan malament:

mai litel poni: si, sí. No m'ho invento. Algú ha arribat al meu blog buscant "Mai Litel Poni". Efectivament està ben vist que el nivell estatal d'Anglés és formidable. Mai (My), Litel (Little), Poni (Pony). Bé, he de reconèixer que jo ho he intentat aixó de buscar al Google Mai Litel Poni i no m'ha pas sortit el meu blog. Tanmateix si algú hi ha arribat la veritat és que dubto molt que hi hagi trobat cap contingut que pugui satisfer les seves necessitats d'informació.

el raco de jesus: Si el d'abans no havia trobat informació d'interés, aquest n'haurà trobat menys. Perquè jo de Jesús en parlo el menys possible. Es a dir, gens. Els que em coneixen ja ho entenen. Si els que buscaven es un restaurant que sembla que es diu així, tampoc no hi hauràn trobat res aquí, doncs jo fins avui que l'he vist al google, no sabia ni que existia.

como sorprender a un hombre: I aquesta és la millor... Fa més d'un any vaig publicar un apunt donant consells per a sorprendre un home. Como sorprender a un hombre. Fent click a l'enllaç el podreu llegir. És en castellà. Ara veig que sense ser un apunt genial precisament, sí que és un apunt que sempre despertarà l'interés de moltes dones. I això tenint en compte que els homes solem ser molt lineals. Bé, si alguna noia arriba fins aquí i sent curiositat, que es senti lliure de deixar la seva pregunta escrita que jo intentaré aconsellar-la tan bé com pugui. :)

Comèdies dolentes i ties bones

Avui toca un apunt de dues coses que solen encantar a l'home estàndard: les comèdies dolentes i les ties bones. Suposo que això era fàcilment deduïble del títol de l'apunt. En concret en mencionaré 4 que he vist en l'últim any. I com no pot faltar en els meus apunts de cinema, algunes fotografies interessants de les actrius més destacades de cada una de les películes.

Començarem per Sigo como Dios (2007), la divertida seqüela de Como Dios (2003) també dirigida per Tom Shadyac però en aquest cas la víctima de Déu (Morgan Freeman) no és Jim Carrey, sinó el recentment popularitzat Steve Carrell. La película, bastant surrealista i sense sentit és decididament ecololgista (o ho pretén ser) i té tocs molt bons. La veritat és que la primera part, tot i sonar tan irreverent com sacrílega ja em va resultar força graciosa i entretenguda. Per una vegada he tingut la sensació de que la seqüela és més divertida que la original. El millor però és la idea d'un deu negre i que sigui justament el Morgan Freeman! :)

La següent película d'avui és Una novia para dos (2008), interpretada per Kate Hudson, Jason Biggs i Dane Cook. La película... Bufff. La veritat és que vaig riure. Sí. Ara la pregunta és: a quin preu? Bé, a preu de demostracions enormes d'educació i de respecte a la dóna com quan un dels protas li diu a la noia: "la única cosa bona que mai sortirá de tu, sóc jo". Brillant! Dins del món del mal gust. Però en cap cas un exemple per als joves que puguin veure aquesta peli. Ara bé, jo em vaig tronxar en alguns diàlegs entre els seus protas. La peli va del següent. Jason Biggs interpreta un pardillo (quina novetat) que està enamorat d'una noia (Kate Hudson) però que no té ous de fer el pas. El seu germanastre al seu torn es dedica professionalment a fer passar per experiències disgustants a les ex-xicotes dels seus clients per tal de que aquestes retornin ploroses als seus braços. La resta s'entreveu. Jason Biggs contracta el seu germanastre i el seu germanastre s'enamora d'ella. I poca cosa més. Ah sí, la típica companya de pis de la noia, una tia superrara però supermaca i superatractiva... Interpretada per una preciosa Lizzy Caplan (veure a la foto de l'esquerra)...

I una altra menció especial per a Kate Hudson, una noia maquísima que demostra que no cal tenir els pits enormes per ser guapa. La única llàstima és que últimament ha dit públicament que de vegades té complexe i que no li semblaria descabellat operar-se. Realment espero que totes les noies que llegeixin aquest apunt no siguin estúpides i no s'operin. Els cossos de les noies són tan bonics al natural que operar-se és un absurd (en el 90% dels casos). Aquesta foto n'és la prova!!!


La tercera película del dia és Hasta que el cura nos separe (2007). Robin Williams encara el paper d'un capellà de tota la vida de la protagonista que s'ha de casar amb el seu promés...

Però la tradició marca que han de passar per tota una sèrie de ritus extrafolaris basats en les maníes del capellà. La excusa: el curs prematrimonial. El motiu que esgrimeix el capellà és potser massa real: cada vegada hi ha més divorcis: les parelles es casen sense saber realment si fan el correcte. Sense ser conscients realment del que la convivència entranya. Però allò que em sembla inapropiat és que en realitat no haurien de fer falta películes moralistes com aquestes per a que la gent tingués clares les coses d'aquest tipus.

L'altre error és que no te sentit que justament sigui l'Església qui t'ajudi a ser conscient de les coses d'aquest tipus.

Finalment, una menció més que especial per a la protagonista Mandy Moore, una noia més que maca. Veure la foto.
En resum: la película és ben divertida. Una espècie de gamberrada, irreverent de nou.
Similar a una novatada de máxima magnitud.



La última película d'avui és Disaster Movie (2008). I de disaster movie només puc dir que mai un títol d'una película havía fet tant d'honor a la película en si. Un desastre. No és bona ni en el seu génere de comèdia de sketch-paròdia absurds.



Les úniques mencions que mereix la película, són la de l'especialista en el gènere Carmen Electra;













Kimberly Khardashian, una noia també exhuberant com es pot veure a la foto.



I la última menció especial, per a la guapíssima Vanessa Minnillo. La única cosa que lamento es no tenir-ne una foto millor d'aquest bombó.

Bé! I fins aquí l'apunt d'avui. Un apunt masclista per a homes d'escàs intel·lecte, com jo! :)

dissabte, d’agost 22, 2009

Una de cinema americà independent (+ o -)

Espero que em perdoneu per la meva 'amplia' concepció de independiència per aquest apunt.
Si bé es tracta de cinema alternatiu, no es pot considerar alhora independent i americà. Però bé, potser el títol més adequat hauría estat cinema d'autor.



El primer autor de qui faré referència és Terry Gilliam en honor a la película "El secreto de los hermanos Grimm". Per als que no ho sàpiguen, Terry Gilliam és un dels membres fundadors de Monty Python. Sí, del mític grup d'humoristes anglesos que va canviar la forma d'entendre l'humor a la televisió i posteriorment al cinema amb títols tan irreverents com la famosa película "La Vida de Brian". De fet Gilliam era la connexió americana del grup, ja que era l'únic nord-americà dels 6 components del grup. Després de deixar el grup es va establir com a director de cinema independent-alternatiu amb títols notables amb Brazil o 12 monos entre els més destacats.

Però el motiu de que el mencioni avui, es la ja esmentada película de El secreto de los hermanos Grimm (2005), protagonitzada per Matt Damon, el malaguanyat Heath Ledger i la preciosa Mónica Bellucci (com no podia ser d'altra manera adjunto una fotografia de la voluptuosa actriu que ja haureu vist). La película no va ser massa exitosa en el seu moment, tot i que presenta els elements que més encandilen a Terry Gilliam: tot alló que catalitza la imaginació. I per aixó ens mostra uns germans Grimm que s'aprofiten de l'imaginari dels pobles d'arreu per a estafar-los... Primer creant monstres per després caçar-los. Però de cop el món de monstres i mites que ells aprofiten audaçment es torna en contra seu de la manera més impensable... Una película de "fantasía" amb molta gràcia... Suposo que en això aprofita el toc que Gilliam ha imprés constantment a les seves películes de l'estil de 'Las aventuras del Barón Munchausen'.

Ben diferent és l'estil d'uns altres mestres del cinema independent-alternatiu nord-americà, o més aviat del cinema d'autor nord-americà: els germans Coen. I d'ells mencionaré dues películes. Una gran i l'altra enorme. Però no molta gent estarà d'acord amb mi.

La película gran és "No és país para viejos" (No country for old men), película que va proporcionar Javier Bardem el guardó de l'Óscar al millor actor. I ell va tenir l'honor de ser el primer espanyol en aconseguir el preuat guardó.

La película és ja un clàssic del cinema mundial. No hi ha sortida neta. La història es fantàstica. Un assassí inhumà. I una cursa per la vida. La película va tenir 8 nominacions als Óscars de les que en va guanyar 4 (a més del Bardem, varen guanyar película, director i guió adaptar) fent justícia sobre el mite dels Coen.

La película es fosca. Es trepidant. I plena d'humor negre. Les crítiques varen elevar al cel aquesta película. Merescudament. La història del menys humà dels humans. L'assassí més cruel que hi pot haver. Una poesia filmada a trets i sang.

Però malgrat tot, si els responsables de películes tan diverses i variopintes com Barton Fink, Fargo, El Gran Lewobski, O brother!, El hombre que nunca estuvo ahí (amb una joveníssima Scarlett Johansson), Crueldad Intolerable, etc..., han aconseguit enamorar-me amb una película, aquesta és Quemar después de leer. Els gustos son subjectius. I en aquest cas potser els meus gustos són més que contraris a la majoria. Sense anar més lluny, és fonamental per a mi comentar que tota la gent que ha vist aquesta película s'ha mostrat escéptica davant la meva il·lusió per aquesta película.

La película podría considerar-se un despropósit. Basada en un llibre escrit per un ex-agent dels serveis secrets nord-americans, amb molt de resentiment pel que sembla.

Amb un repertori de luxe, els Coen vertebren una comèdia de l'absurd basada en elements de realitat cruel. En el que personatges absurds, de l'absurda realitat, tan absurds que semblen reals, tan reals que semblen creibles. I que fan del perplexe espectador una marioneta en mans de l'inteligent guió, i dels hábils directors que aconsegueixen deixar atònit a tot aquell que busca el menor fil de coherència vital a aquesta fantàstica película.

Sé que soc diferent. I que al cinema, quan la vaig veure amb els meus pares, nosaltres erem els únics que reiem la majoria de les vegades que la situació ho demanava. Ho exigia. Al final, la única persona que aconsegueix els seus desitjos és el més impensable dels que conformen l'elenc de la película. Una comedia absurda però una comèdia inteligent. Per a mi molt inteligent. Amb un repertori fantàstic, en el que Brad Pitt fa un dels millors papers que jo li he vist fer. Al davant, Malkovich, Clooney, McDormand... Vaja una passada. 100% recomanada per als que van més enllà.

Per acabar l'apunt d'avui, una altra película d'autor. En aquest cas d'un actor convertit en autor: el mític Robert Redford que no pot evitar el seu impuls anti-bèlic en una película que mostra les tres vessants de la guerra. La dels soldats estudiants que volen servir al seu país amb el professor universitari Redfor inclòs, la dels polítics despietats representants en el film pel paper de Tom Cruise i finalment els periodistes que haurien de ser els encarregats de vetllar per la veritat però massa sovint es posen al servei dels polítics... I en aquesta vessant hi ha la gran Meryl Streep.

Una película que vol ser crítica, però que a l'hora de la veritat es dilueix com sucre dins l'aigua. No es una mala película pero fracassa allà on hauria de ser forta, en el missatge crític.
Triomfa en mostrar algunes actrius jovenetes com la de la fotografia.... Jejej... De les que m'agrada mostrar. :)





dijous, d’agost 20, 2009

Una de peliculons 2008-2009

Avui toca un apunt de cinèfils dedicat a les películes que més ressó han tingut al 2008.

Comencem amb la super-guanyadora de l'any passat:

Slumdog Millonaire, dirigida per Danny Boyle i Loveleen Tandan, va ser la gran revelació i el gran éxit dels Óscars 2009. Una molt bona película sobre un amor i un guanyador equivocat. Com pot un noi pobre i dissortat saber les respostes adequades sense fer trampes... I, més encara, pot aquest noi véncer un sistema que li és totalment desfavorable?

Al voltant de la selecció del protagonista per participar al programa 50x15 (Quiere ser millonario?) i de l'enrenou que genera el seu éxit, es teixeix la història de la seva vida, tot justificant el caprici de l'atzar que empeny a un pobre noi surgit de les chaboles de Mumbai a participar i guanyar en el joc de la seva vida.

Un lirisme fantástic. Un montatge espectacular. Un guió formidable. I 8 Óscars (Mejor película, director, guión adaptado, montaje, fotografía, banda sonora, canción y sonido), 7 Bafta, i un fotimer de premis més merescuts.

Tanmateix jo he de reconèixer que de les películes que menciono en aquest apunt és potser la que menys em va impactar... Bé... Frost/Nixon tampoc em va impactar.

El que sí que puc dir es que una de les millors películes que he vist últimament, i tot i que tampoc em va conmoure especialment, em sembla un treball formidable.

En general aquesta agrada més que Benjamin Button, però com ja ho explicaré mes endavant, a mi em va arribar més Benjamin BUtton que Slumdog Milionaire.

Però el que ja podeu suposar veient la imatge de l'esquerra, també em va semblar formidable l'actriu principal de la película, interpretat per Freda Pinto, una actriu de Bollywood d'origen sud-americà que es realment preciosa....

I l'altra cara de la moneda està en l'actriu que interpretava el mateix paper però de petita. Va ser desafortunadament cèlebre per l'intent del seu pare de vendre-la en matrimoni aprofitant la fama que tenía a la Índia derivada de la seva participació en la película. Per sort, la seva mare i les autoritats varen evitar la feta. I disgusta molt saber que encara al món es venen les nenes com a mercaderies.
Gran Torino es la següent película d'avui. La última película com a actor i director del mític Clint Eastwood, és una película molt dura.
És una película formidable.
Una lliçó de cinema.

La película comença amb un funeral. El de la muller d'un vell veterà del Vietnam, paper que encarna el gran Clint.

L'home, racista (pero no convençut) i enfrentat amb tot el món, es veu de sobte abocat a una vida de soledat, en un barri ple d'una inmigració que l'irrita, i amb una família que ni el respecta, ni el tolera. I el que és més graciós, ell tampoc no els tolera a ells. Per això aplica a la única cosa que poc aplicar... El renec constant... I de rerafons, hi ha el Ford Gran Torino que guarda al garatge... Un cotxe únic i emblemàtic que resulta ser l'inici d'una profunda transformació. Transformació que culmina, segons el meu parer quan l'home, referint-se als veïns orientals: "Hay que joder-se, tengo más en común con estos amarillos que con mi propia família". La película també forma part d'una interessant evolució ideológica d'Eastwood que es patenta en uns films cada vegada més sensibles. Jo vaig plorar. No va guanyar cap Óscar, però si ho hagués fet jo no m'hauria escandalitzat.

La següent película d'avui és Frost/Nixon. També anomenada El desafío: Frost contra Nixon és una película diferent.

Iniciada com una obra de teatre que relata les motivacions, les hores prèvies, i l'acció d'una de les entrevistes a un polític més impactants de la història.

La película, prolongació al cinema de l'obra de teatre, va ser nominada a 5 Óscars, sense endur-se'n cap...

Però per a totes aquelles persones interessades en una película diferent realment es senten complaguts per aquesta.

Frank Langella, que interpreta Nixon, fa un paper formidable. Hom en tot moment sembla estar veient un documental i no pas una película.

I una vegada més em veig obligat a dedicar unes paraules a l'actriu que a mi em sembla que té una bellesa especial, sense ser impressionant: Rebecca Hall, una actriu que ja em va cridar l'atenció a la controvertida Vicky Cristina Barcelona.


I ja per acabar per avui, em toca parlar d'una película que desperta sentiments oposats.

A algunes persones, la película els va deixar completament indiferents. A altres persones els va agradar i conmoure lleugerament, sempre que admeten que películes com Gran Torino o Slumdog Millionaire els varen agradar/conmoure molt més.

I després hi sóc jo. Que em va impactar profundament Gran Torino, que em va agradar Slumdog Millionaire, i que em va arribar molt Benjamin Button.

El Curioso Caso de Benjamin Button, de David Fincher i protagonitzat per un camaleónic Brad Pitt (en un paper remarcable), em va arribar moltíssim. Una fàbula amb un missatge extrany però que potser jo vaig interpretar a la meva manera, fins al punt de plorar com una magdalena quan tot just s'ha sucat a la llet.

Benjamin Button és la història del temps. D'una persona que naix vella i mor bebè (qui busqui la versemblança científica d'aquest fet que no llegeixi mai una poesía), i com en l'invers trancurs de la seva vida es creua amb l'amor i amb el sacrifici que implica protegir aquells que estimen.

A mi el que més em va conmoure fou el concepte de que l'amor és un Instant del Temps: del punt en que dues vides es creuen i creen l'amor, encara que després es l'hagin de deixar perquè la vida els porti per camins divergents.

Una història preciosa.

dimecres, d’agost 19, 2009

Amóroscopo y yo y yo: Géminis y Géminis

Compatibilidad Amorosa de Géminis y Géminis
No encontrarás una pareja más versátil, encantadora y vivaz. (Si dijera que yo mismo me he enamorado sólo dos veces en mi vida, las dos personas serían Géminis). Són conversadores fascinantes, (a mi más bien se me considera un conversador excesivo), tienen toneladas de amigos (yo?), y juntos organizarán fiestas fantásticas (reglas de la organización de fiestas: 1. celébrala en la casa de un amigo, nunca en la tuya; 2. organizar bien consiste en decir correctamente quien tiene que hacer què; 3. el organizador no puede hacer nada, tiene que estar plenamente concentrado en la tarea de organizar; 4. invita siempre a más gente de la que quieres que esté; 5. no invites por compromiso a alguien que no quieres que venga, que ese siempre viene, etc) El sexo es diversión y juegos. (Ya pero eso siempre no?) Pero por el contrario, mientras esta conexión puede ser muy agradable para ambas partes, puede perder su estabilidad muy rápido. (Tan rápido como una perdida de tu amante en un momento poco oportuno). Como sus necesidades estan compartidas y tienen el conocimiento mútuo de lo que gusta y no gusta al otro estarán en muy buena sintonia sexual. (Bien, bien, bieeeeeen)

CONCLUSIÓN: Habrá un amor loco entre ellos y el matrimonio no será un accidente (pero quizás una desgracia si). Una combinación tal es posible y se tendría a la más intresante pareja que puedas conocer.
-----------------------------------------------------------------------------------

PUBLICIDAD: Se busca chica Géminis para acomplamiento loco pero interesante. Buena Sintonia.

dimarts, d’agost 18, 2009

information

The comand-and-control organization that first emerged in the 1870s might be compared to an organism held together by its shell. The corporatioin that is now emerging is being designed around a skeleton: information, both the coporation's new integrating system and its articulation.


The Essential Drucker
Peter F. Drucker
Collins Bussiness

dilluns, d’agost 17, 2009

Una de cine clàsic

Historia de dos ciudades (1935) -
Avui comencem amb un clássic de més de 70 anys d'edat. Basat en el llibre de Charles Dickens, i malgrat que és una película llarga de veritat, té un valor históric bastant important. Situada en l'época de la revolució francesa, narra l'amor entre un advocat anglés i la filla d'un pres polític de la monarquía francesa. Tot un clássic recomanat per als amants de la història (bé, tampoc en un marc fidedigne al 100%) i per als amants del romanticisme "a l'antiga".
Ivanhoe (1952) -
El segon títul del dia es Ivanhoe... Una película com ja no en fan. D'aquestes películes clássiques que crec que passaran a la história del cinema per ser tan familiars... Que hom no s'hi pot resistir... Una mica el pal Robin Hood, però en un altre rollo... Amb 3 nominacions als Óscars de 1953, Ivanhoe narra la història d'un proscrit, que lluita contra el malvat germà de Ricard Cor de Lleó, Joan, que es nega a pagar un rescat pel rei amb l'esperança de que sigui mort pels seus segrestadors i poder així ocupar un tro que li resulta extremadament actractiu.

Romanç no en falta, ni espadatxins que lluiten amb l'estil de l'esgrima en plena edat mitjana...

Una película com ja no en fan ara. Em pregunto si la societat s'ha tornat tan exigent amb els efectes especials i amb les trames complicades de les películes que ja no gaudiríem al cinema d'una película tan planera com aquesta....

Los contrabandistas del Moonfleet (1955) -
El legendari Fritz Lang (Metrópolis, 'M, el vampiro de Dusseldorf', Mientras Nueva York Duerme, entre altres) s'atreveix amb la vessant més negra del génere de contrabandistes i pirates. La història comença amb un jove orfe que va a reunir-se amb l'antic amant de la seva difunta mare, que resulta ser un dels més grans caps d'una banda de contrabandistes a Moonfleet.

Una barreja d'intriga light, misteri i un escenari fosc, són la barreja perfecta, amb la signatura del gran Fritz Lang i amb Stewart Granger en el paper del cap de la banda de bucaners.

I per sobre de tot aixó, la história d'una extranya amistat, plena d'honor i lleialtat entre dos desconeguts units per les circumstàncies.

Una película força bonica, si senyor...



Las aventuras de Huckleberry Finn (1960) -
I per acabar la secció cinéfila d'avui, toca la película d'un mític llibre de Mark Twain. Les Aventures de Huckleberry Finn. Famós per ser el millor amic d'un altre dels mítics heróis escrits per Twain, Tom Sawyer, i per ser el protagonista del primer llibre escrit en el dialecte americà de l'anglés directament, convertint-lo en el primer llibre modern de la literatura nord-americana. Nogensmenys es considera Twain com el Dickens nord-americà.

El llibre, i la película, narren la fugida de casa del fill d'un borratxo que escapa dels abusos constants del pare i d'un esclau negre que busca la llibertat al nord d'amèrica... Els problemes no els faltaràn... I la honestitat de Jim, i la picaresca de Finn seràn un complement fantàstic, que donarán que parlar a tots els personatges que van apareixent en el decurs de l'aventura.


I ja es tot per avui!

diumenge, d’agost 16, 2009

Una monja ben "singular"

Interessant aportació de Galáctica: la monja feminista teológa-activista-metgessa i alguna cosa més...

dissabte, d’agost 15, 2009

Soda Stereo: Lo que sangra (La Cúpula)


lo que sangra - Soda Stereo

Yo conozco ese lugar donde revientan las estrellas,
yo conozco la escalera en espiral hacia la cúpula.
Los rayos X no penetran
los oscuros vidrios de una limousine.

Te rescataré, te rescataré.
Los guardianes pierden el honor mientras desfilan.
Hay tanto fraude a nuestro alrededor (comprenderás)

Es amor lo que sangra desde el cielo en la cúpula.
Es amor lo que sangra sobre el techo en la cúpula.

Yo conozco ese lugar donde todos se la creen,
yo conozco la salida de emergencia que nos salvará.
Cruje tu nombre en las paredes
si sé que esperas no podré dormir.

Te rescataré, te rescataré.
Los guardianes pierden el honor, aprovechemos.
Hay tanta cama a nuestro alrededor
(y verás que...)