Comencem amb la super-guanyadora de l'any passat:
Slumdog Millonaire, dirigida per Danny Boyle i Loveleen Tandan, va ser la gran revelació i el gran éxit dels Óscars 2009. Una molt bona película sobre un amor i un guanyador equivocat. Com pot un noi pobre i dissortat saber les respostes adequades sense fer trampes... I, més encara, pot aquest noi véncer un sistema que li és totalment desfavorable?Al voltant de la selecció del protagonista per participar al programa 50x15 (Quiere ser millonario?) i de l'enrenou que genera el seu éxit, es teixeix la història de la seva vida, tot justificant el caprici de l'atzar que empeny a un pobre noi surgit de les chaboles de Mumbai a participar i guanyar en el joc de la seva vida.
Un lirisme fantástic. Un montatge espectacular. Un guió formidable. I 8 Óscars (Mejor película, director, guión adaptado, montaje, fotografía, banda sonora, canción y sonido), 7 Bafta, i un fotimer de premis més merescuts.
Tanmateix jo he de reconèixer que de les películes que menciono en aquest apunt és potser la que menys em va impactar... Bé... Frost/Nixon tampoc em va impactar.El que sí que puc dir es que una de les millors películes que he vist últimament, i tot i que tampoc em va conmoure especialment, em sembla un treball formidable.
En general aquesta agrada més que Benjamin Button, però com ja ho explicaré mes endavant, a mi em va arribar més Benjamin BUtton que Slumdog Milionaire.
Però el que ja podeu suposar veient la imatge de l'esquerra, també em va semblar formidable l'actriu principal de la película, interpretat per Freda Pinto, una actriu de Bollywood d'origen sud-americà que es realment preciosa....
I l'altra cara de la moneda està en l'actriu que interpretava el mateix paper però de petita. Va ser desafortunadament cèlebre per l'intent del seu pare de vendre-la en matrimoni aprofitant la fama que tenía a la Índia derivada de la seva participació en la película. Per sort, la seva mare i les autoritats varen evitar la feta. I disgusta molt saber que encara al món es venen les nenes com a mercaderies.
Gran Torino es la següent película d'avui. La última película com a actor i director del mític Clint Eastwood, és una película molt dura.És una película formidable.
Una lliçó de cinema.
La película comença amb un funeral. El de la muller d'un vell veterà del Vietnam, paper que encarna el gran Clint.
L'home, racista (pero no convençut) i enfrentat amb tot el món, es veu de sobte abocat a una vida de soledat, en un barri ple d'una inmigració que l'irrita, i amb una família que ni el respecta, ni el tolera. I el que és més graciós, ell tampoc no els tolera a ells. Per això aplica a la única cosa que poc aplicar... El renec constant... I de rerafons, hi ha el Ford Gran Torino que guarda al garatge... Un cotxe únic i emblemàtic que resulta ser l'inici d'una profunda transformació. Transformació que culmina, segons el meu parer quan l'home, referint-se als veïns orientals: "Hay que joder-se, tengo más en común con estos amarillos que con mi propia família". La película també forma part d'una interessant evolució ideológica d'Eastwood que es patenta en uns films cada vegada més sensibles. Jo vaig plorar. No va guanyar cap Óscar, però si ho hagués fet jo no m'hauria escandalitzat.
La següent película d'avui és Frost/Nixon. També anomenada El desafío: Frost contra Nixon és una película diferent.Iniciada com una obra de teatre que relata les motivacions, les hores prèvies, i l'acció d'una de les entrevistes a un polític més impactants de la història.
La película, prolongació al cinema de l'obra de teatre, va ser nominada a 5 Óscars, sense endur-se'n cap...
Però per a totes aquelles persones interessades en una película diferent realment es senten complaguts per aquesta.
Frank Langella, que interpreta Nixon, fa un paper formidable. Hom en tot moment sembla estar veient un documental i no pas una película.I una vegada més em veig obligat a dedicar unes paraules a l'actriu que a mi em sembla que té una bellesa especial, sense ser impressionant: Rebecca Hall, una actriu que ja em va cridar l'atenció a la controvertida Vicky Cristina Barcelona.
I ja per acabar per avui, em toca parlar d'una película que desperta sentiments oposats.
A algunes persones, la película els va deixar completament indiferents. A altres persones els va agradar i conmoure lleugerament, sempre que admeten que películes com Gran Torino o Slumdog Millionaire els varen agradar/conmoure molt més.
I després hi sóc jo. Que em va impactar profundament Gran Torino, que em va agradar Slumdog Millionaire, i que em va arribar molt Benjamin Button.
El Curioso Caso de Benjamin Button, de David Fincher i protagonitzat per un camaleónic Brad Pitt (en un paper remarcable), em va arribar moltíssim. Una fàbula amb un missatge extrany però que potser jo vaig interpretar a la meva manera, fins al punt de plorar com una magdalena quan tot just s'ha sucat a la llet.
Benjamin Button és la història del temps. D'una persona que naix vella i mor bebè (qui busqui la versemblança científica d'aquest fet que no llegeixi mai una poesía), i com en l'invers trancurs de la seva vida es creua amb l'amor i amb el sacrifici que implica protegir aquells que estimen.
A mi el que més em va conmoure fou el concepte de que l'amor és un Instant del Temps: del punt en que dues vides es creuen i creen l'amor, encara que després es l'hagin de deixar perquè la vida els porti per camins divergents.
Una història preciosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada