En realitat respón a la senzilla curiositat de que en poc temps en vaig veure algunes... I he decidit agrupar-les, tal i com faig últimament per a que els apunts siguin una miqueta més amens...
Començaré per la més antiga: J.F.K.: caso abierto (1991). Per a mi és una brillant película en forma de fals documental que és imprescindible per a tots aquells amants de la història moderna de la humanitat.Aquesta història la copa en gran mesura els Estats Units d'Amèrica. I la película-fals documental narra un dels episodis més foscos de la gran democràcia nord-americana. L'assassinat de John Fitzgerald Kennedy.
La película, d'un sempre compromés Oliver Stone, no deixa precisament en bon lloc a ningú. Kevin Costner encarna un investigador que no ho veu gens clar i que investiga tots els esdeveniments i connexions que les línees oficials no varen seguir. Les connexions entre agències nord-americanes i grups racistes, xenófobs i neo-nazis. I la persona de Lee Harvey Oswald, aparentment (bé, en realitat ho sabem ja tots) un cap de turc com qualsevol altre.
Amb un repartiment més que de luxe amb noms com Sissi Spaceck, Joe Pesci, Donald Sutherland, Kevin Bacon, Jack Lemmon, Walter Mathau, Gary Oldman, Tommy Lee Jones entre d'altres... I amb una visió més que incómoda. L'únic inconvenient és l'excessiva durada d'una cinta farcida d'imatges reals documentals que farà les delícies de tots els amants de les teoríes de la conspiració. I també, es clar, dels amants de la història recent. Només queda comentar que va rebre 2 Óscar técnics: millor fotografia i millor montatge.
En un plànol molt similar hi ha un altre film que narra un esdeveniment que també va donar la mediàtica volta al món. La mort de Lady Di. I al capdavant de la cinta, interpretant la gran reial protagonista, una formidable i oscaritzada Helen Mirren en el que serà recordat molt possiblement com el millor paper de la seva trajectòria d'actriu. The Queen (2006), una película que rebé força nominacions als Óscars i que narra els succesos polítics i socials que tingueren lloc com a conseqüència de la mort de la polèmica i estimada Lady Di.En aquest punt, el seu director, Stephen Frears, utilitza també com a recurs moltes imatges d'arxiu de la época. La gran monarquía britànica, una monarquia democràtica i moderna, exposada a la opinió pública d'una forma gairebé impensable.
Tot un país demanant a crits i a llàgrimes el reconeixement per a una persona que va contribuir enormement a canviar la monarquia.
Quan el cinema tracta fets històrics, no poden faltar els alemanys. L'encarregada de representar aquest tema, en aquest apunt, és El Buen Alemán (2006). La ja gairebé difunta però exitosa aliança entre George Clooney i el director Steven Sodenberg veu en aquesta película un dels seus últims episodis.En aquest, George Clooney es camufla en la pell d'un periodista nord-americà que s'inmiscueix en una complexa història per una extranya dona. Un amor del passat.
Una història de passió, d'amor, de traició, de bons i de dolents.
Una aventura perillosa, ja que ella està casada amb un home buscat tant pels Americans com pels Russos, en una Berlin tot just dividida per un mur, a la 2a postguerra mundial.
Una película amb encant, però que tampoc crec que es recordi en els anals del cel·luloide.
I per acabar l'apunt d'avui, una història més recent encara.Diamante de Sangre (2006). Una cruel però bonica história en la que es parla d'un dels conflictes més sanguinaris de l'Àfrica, aquest continent tan oblidat per la premsa i per tots.
La història segueix tres línees.
L'Africà que és separat de la seva família per a treballar a les mines de diamants com a esclaus.
El milicià fred i calculador que ha dedicat tota la seva vida a la guerra i la guerrilla. Però que troba la pau en...
I la periodista que té el paper. Que té la obligació de fer saber al món el que passa.
---------------------------------
Nota de l'autor: em sembla una mica curiós, remarcable si més no, que els periodistes sempre tenen dues cares. La cara de l'eina servil en mans d'un ideari polític, és a dir, l'instrument de propaganda política (guvernamental o contra-guvernamental) i la cara de
--------------------------------
Finalment sobra dir que la Jennifer Connelly (veure foto9, que fa de periodista, está tremenda. Però també diré que és la típica que de vegades fa uns papers molt xungos que li treuen mèrit (per exemple Pearl Harbour o Una mente Maravillosa, brrr).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada