Reconciliació amb Antónia Font

Curiositats de la vida.

Primer, el meu company de feina (diguem-li IK), un noi tranquil, amigable, simpàtic, i dels que sempre et donen un cop de mà, SEMPRE, un dia em pregunta si conec Antònia Font, que son de Mallorca. Vaja si els conec... Potser no vaig ser dels primers que es varen apuntar al carro, però si dels segons. Em vaig enamorar molt aviat d'aquells talls ballables i alegres, una mica surrealistes que copaven el primer disc (autotitulat, 1999) ... I com molts joves els vaig començar a seguir arreu... El desigual A Rússia (2001) no em va decebre en conjunt. L'Alegria (2002) m'agradava malgrat trobar-lo una mica precipitat. Una bona aproximació a un disc temàtic. El Taxi (2004) em va semblar simplement formidable com a disc... Però els directes del grup em semblaven molt fluixos des de l'Alegria... Tenia la sensació de que no tenien prou força, prou ritme... Potser per això a partir del Batiscafo Katiuskas (2006) ja em vaig començar a divorciar de la banda. Ja no m'interessava pels seus concerts... Tenía la sensació de que jo necessitava quelcom amb més ritme i més canya.

I aquí ve quan tots els planetes del Sistema Solar es conjuren. Resulta que el JO (un altre company de feina també molt bon tio, sempre disposat a donar una mà, un tio excel·lent) també té interés per la original proposta musical d'Antònia Font.

Com podeu imaginar, és motiu d'un orgull i una enorme satisfacció veure que la música de la meva terra té suficient interés i qualitat com per arribar al públic de Madrid.

Clar, i esbrinar que Antònia Font havia de fer un concert a la Sala Heineken (Calle Princesa número 1) de Madrid, és tota una alegria. Aviat tant el JO, com IK com jo aconseguírem entrades per al concert. JO m'hi va portar en cotxe tot sortint de currar. Amb l'IK i la seva dona ens hi vam trobar allà.

El concert va ser formidable. Amb cos. Amb esperit. Amb guitarra. Una selecció de cançons interpretades amb esperit. I amb una Sala Heineken bastant plena i no solament amb mallorquins exiliats com jo, sinó amb tot un seguit de persones variopintes interessades per sonoritats diferents i originals i sense prejudicis pel fet de que un grup canti en català... (Seria molt més fácil sentirse espanyol si els mitjans de comunicació estatals tinguessin més en compte les cultures perifériques cooficials).

En qualsevol cas, el concert fou formidable... Em va reconciliar amb Antònia Font. La companyia fou també molt bona. I cal donar l'enhorabona als promotors del concert. Em varen fer feliç... Tot recordant els 18 anys a la illa de Mallorca...