Una de thrillers... (antics)

Ridley Scott és un director reconegut. Amic de les películes obscures, amb una certa negativitat, va ser amb títols com Blade Runner (1982), Alien (1979), Thelma & Louise (1991), o ja més recentment l'exitosa Gladiator (2000), Black Hawk derribado (2001), Hannibal (2001), El reino de los cielos (2005), entre altres. Suposo que aquest currículum és més que impresionant...

Black Rain (1989), és el títol d'avui. Una película totalment 'ochentera' amb tios motoristes amb txupes que cuir, i dos policíes, el Michael Douglas i l'Andy García. La missió dels dos policíes: senzillament escortar de NY a Japó a un perillós criminal. Però l'home (obviament) escaparà fins i tot abans de baixar de l'avió... La resta de la película, un passeig oscur pels carrers de Tokio, amb més sorpreses de les esperades i el típic polícia solitari i atormentat sense jurisdicció que haurà d'arreglar-se-les pel seu compte. Obviament no està entre els títols de més prestigi del gran dels germans Scott.

El següent thriller d'avui és de fet una película moderna de cinema negre. I no dic cinema negre perquè el prota sigui el Denzel Washington. No.

Dic cinema negre perquè és un intent de recuperar aquella aura oscura del detectiu que vaga pels carrers de la ciutat, encarant-se amb els baixos i els alts fonds de la dècada dels 40-50. Cinema negre pel ritme lent però dinàmic. I en aquest cas tenyit de blues, tenyit de la perspectiva d'un detectiu de color... Un detectiu que no és en realitat detectiu. Malgrat aquestes bones vibracions, "El demonio vestido de azul" (1995), es una película insuficient.

Mai no acaba de ser PELICULA amb majúscules del tot. Malgrat tenir-ne elements. Tenir predisposició.

Però es deixa veure amb calma, perfecte per a les sobretaules feixugues, o per a les nit d'hivern plujoses. Avui no poso foto, però la Jennifer Beals es força guapa.

El pacificador (1997) és un thriller de veritat. I també és la única oportunitat de veure cara a cara George Clooney i Nicole Kidman.

L'argument no és massa complex. Possiblement passarà a la història simplement per ser la primera película firmada per la productora Dreamworks (wiki), fundada per genis de la categoría de Spielberg, David Geffen (el de la discogràfica descobridora de Guns'n'roses o Nirvana) i Katzenberg que fou president de Walt Disney fins al 1994. Tres ments creatives que han donat grans películes ja a la història del cinema. I que en continuaràn donant un temps.

Doncs deia que l'argument del pacificador no és massa complex. Uns dolents fingeixen un accident nuclear per tal de robar armament nuclear i la Kidman se n'adona i Clooney l'ajuda a evitar-ho... Se'm fa raro veure el Clooney de militar, queda millor de vividor o de criminal d'alta bandera. Es una película entretenguda, amb elements molt interessants, però que dista molt de ser una gran película.

I per acabar avui: La Sombra de la noche (1998). Un thriller pretenciós. Amb cares com Ewan McGregor, Nick Nolte o la 'Medium' Patricia Arquete, la cinta, rara rara rara, parla del vigilant d'un departament forense, ple de cadàvers.

I d'un investigador enfrontat a la recerca d'un assassí en sèrie.

I un vigilant que sembla ser el principal sospitòs...

Una película que a més de ser un remake, presenta girs de trama interessants...

Però bé, cal tenir en compte que jo la vaig veure en un vaixell que navegava de Mallorca a Barcelona, en el viatge que va portar el meu cotxe de Portocolom (Felanitx) a Madrid. Quasi res. :)