Avui toca un apunt per als més frikis del món del cómic, del cinema i dels videojocs. Nogensmenys avui em toca parlar de una serie de películes que han passat a la història per la seva significància (com és el cas de
The Spirit o
Watchmen) o per l'absència de significància (com és el cas de
Push o de
Street Fighter: la leyenda) i que están estretament lligades al món del cómic o dels videojocs pel seu argument.
Així podem començar per
Watchmen (2009). Watchmen sense cap dubte està entre els 10 còmics més grans de la història. El motiu: reflectir una espècie de super-herois diferent. Amb grans causes, sí. Però també amb complexes, amb problemes personals... Amb un cantó molt fosc.
La película, segons el meu parer, està a l'altura del que s'espera d'una película d'aquesta magnitud. A mi em va encantar. La llàstima és que algunes escenes del cómic no varen ser incorporades a la película. I clar, això als més amants del cómic els pot decebre. Als altres en canvi ens resulta un estímul per a llegir el còmic...
La història, perfecta. Hi ha l'heroi amargat que investiga les misterioses successives morts -assassinats- que estan acabant amb les vides dels superheróis. Anys enrera, els superheróis, anomenats Watchmen (els vigilants) gaudiren de cert èxit. Però el pànic i la por de la població (Qui vigila als vigilants) convertiren la seva activitat sobrehumana en il·legal. I ara comencen a morir... Però hi ha una taca oscura que ho investiga... Per altra banda hi ha l'alien superpoderós que treballa (enganyat?) en l'energia definitiva que acabi amb totes les guerres. El superdotat megalóman...
La superheroina amb conflictes d'identitat. El fill de puta rematat... I l'enginyer vingut a menys, amb uns kilos de més... Tots els elements. I una més que acceptable direcció per part de Zack Snyder, director de pelis com
300, o
Amanecer de los muertos.
I la protagonista femenina, sense ser una bellesa perfecta, sí que es força atractiva en la seva normalitat. Es tracta de Malin Akerman. Ella interpreta l'heroina amb conflictes d'identitat... La podeu veure a la foto de l'esquerra.
The Spirit també es un cómic de culte. La película, dirigida pel dibuixant de còmics Frank Miller, home que té una gran sensibilitat a l'hora d'adaptar còmics a la gran pantalla, ja que té una gran imaginació per empènyer a l'espectador a viure el millor dels dos mons fusionats en uns productes únics, la màxima expressió dels quals és la formidable
Sin City, dirigida conjuntament per Frank Miller i Robert Rodríguez. Cal recordar que Frank Miller a més de dibuixant i guionista de còmics, és guionista de Hollywood i recentment ha estrenat la seva faceta de director.
The Spirit és el seu primer treball com a director en solitari. I potser pateix la falta del consell professional del mestre Rodríguez, ja que la principal pega que the The Spirit és la falta de ritme... Segurament Rodríguez no hauría permès que això passés. Però malgrat tot la película resultant és una bona película al meu entendre (llevat de l'esmentat problema de ritme). The Spirit és un home que no és viu, ni és mort, que s'ha d'enfrontar a un criminal neo-nazi encarnat per Samuel L. Jackson, ajudat per un grapat de dones maques... Tan guapes com malvades... Scarlett Johansson (veure foto més amunt), Paz Vega (veure foto esquerra), o la voluptuosa
Eva Mendes (més avall), que tot i que malvada ho és un bon tros, no està precisament del cantó del més dolent.
L'amalgama de personatges del cómic que la película reflecteix és fantàstic, i té tots els elements dels cómics més madurs de la indústria nord-americana, sobretot tenint en compte que té el seu origen en l'any 1940.
Una película que, potser degut a la manca d'experiència del director, o potser degut a l'excés de proximitat i amor del director pel món del cómic, en alguns moments adoleix de manca de ritme, però que el conjunt fa una bona película per als amants del génere. Perquè l'adaptació cinemàtogràfica de còmics ja és un génere en si. Destaca la técnica colorista (tres-colors) tan característica del món del cómic que ja va sorprendre a Sin City.
Push (2009), una altra adaptació provinent del món dels cómics, aprofundeix en el món dels mutants que ja coneix gairebé tothom per obra i causa de les multidimensionals X-Men. Això sí, s'hi acosta des d'una perpectiva diferent. Com diferent és la seva línea d'argument. Però al capdavall hi ha l'interés d'una malvada multinacional per tal d'extreure tots els poders dels independents per un malvat objectiu que no desvelarem... La altrament actriu-nena revelació Dakota Fanning, demostra una curiosa insolència davant la pantalla, i deixant entreveure que si no es descarria, aviat deixarà la categoria 'nena' per irrompre amb força a la categoria 'dona'. I la Camilla Belle, a qui ja havíem pogut veure a 10000 fent de troglodita, i que ha saltat a la fama de les noies més odiades per haver fet plorar el seu ex-xicot, un component dels Jonas Brothers. La película Push va estar bé, però va recaptar menys del que va costar (alc cinemes) el que fa força improbable una seqüela a curt termini. Ara tot depén de com respongui amb el format DVD.
I ja entram així a la última película del dia:
Street Fighter: la leyenda (2009). Tercera película (no animada) que fa honor als personatges del famós i ja clàssic videojoc de combat "Street Fighter" que als anys 90 va entretenir a milions de joves i no tan joves al davant d'una videoconsola.
Sincerament per a mi personalment el més interessant de la película n'és la seva protagonista, la Kristin Kreuk, que encarana a la mítica Chun-Li. La bellesa de la Kreuk em té robat el cor des de que feia de bleda a Smallville, la série per a adolescents inspirada i basada en els anys adolescents del famós heroi de capa vermella i amb calçotets per sobre els leotardos.
I ella ho fa bé, encara que xina, xina no crec que ho sigui molt, semblar-ho ho sembla bastant.
L'argument de la película es bastant lineal. Bison es un cabrón criminal que té presoner el pare de la Chun-Li i aquesta el vol rescatar, i s'alia amb els máxims oponents (una secta i la policia) per tal d'acabar amb tal element.
L'argument és acceptable, si bé no es presta excessiva atenció al desenvolupament dels personatges més enllà de la Kristin, amb la qual cosa hi perd una mica. Però si he de ser sincer hi vaig anar buscant una película horrible i en vaig sortir decebut, perquè em va semblar més que acceptable com a entreteniment familiar de cops i coces.
Moon Bloodgood (deu n'hi do, veure foto), fa el paper de cap de policia.
Aquesta última foto és de Carla Gugino, que surt a Watchmen, però no tinc ni idea de quin paper fa...
Així us adoneu del poc paper que faig jo parlant de cine i bajanades a aquest bloc, ara bé, si us agraden les dones, aquests apunts no us defraudaran gens ni mica.
Fins aviat!
.jpg)
Em varen tenir menjant fibra (arroç i plàtans) durant uns dies, en pla radiografia cada dos dies per a fer el seguiment del clip dels collons..jpg)
.jpg)
