Memòries... (Els primers records...)

Es curiós com la ment és capaç de generar records que no té.
Perquè els primers records que tinc de la meva vida no són realment els meus records, sinó que están formats per un conjunt d'històries que m'han explicat, acompanyades de milers de fotografies dels meus primers anys de vida. Però aquests records no són realment meus... Són records de segona mà. (Mis (no) recuerdos)

Els meus primers records propis són de Barcelona. Com no podia ser d'altra manera. La majoria son imatges independents... De temps variats... De moments estranys i variats... Els primers records intensos són del segon pis al qual vaig viure, (només un any però al viure-hi els primers moments intensos, de vegades sembla que va ser una eternitat). Era una novena planta i tenia una piscina. I era molt aprop de la meva escola i de la feina del meu pare... Va ser un any ple de records...

També guardo molts records propis de la meva escola d'aleshores... La escola Lavínia. Hi vaig anar tres anys, però també están dibuixats amb molta intensitat en la meva memòria... Recordo que m'encantava jugar a que tots els meus companys em perseguissin per a pegar-me. Clar, pot semblar una mica raro a primer cop d'ull, però és un joc més habitual del que sembla (em va fer gràcia veure, uns anys després, una vinyeta del "Pequeño Spirou" on també es jugava al "Todos contra...").

Aquell joc era comprensible tenint en compte que ja aleshores era una persona poc habitual. Fill únic i acostumat a cridar l'atenció (era el bromista a classe, com no podia ser d'altra manera)... I raro. (No digo diferente digo raro). Sempre he sigut raro. I n'estic orgullós, que consti. M'ha donat molt la meva raresa, però clar... Sempre té moments difícils...

També recordo perfectament com em vaig fer un dels traus que m'he fet a la barbilla en la meva vida. Perquè me'l vaig fer allà. També recordo amb molt de carinyo l'Artur i el Marc, els meus dos amics raros, amb qui jugava a un dels meus jocs preferits: una rèplica especialment imaginativa d'una de les grans sèries britàniques de ciència ficció, Doctor Who, que tractava d'un científic que viatjava en el temps i l'espai amb una cabina telefónica. Els lavabos de l'escola eren la nostra cabina telefónica particular, i els diferents elements del pati feien el paper dels diferents monstres de la sèrie (i alguns d'originals).

En particular ja hi havia elements de la meva personalitat que ja es deixaven entreveure aleshores. Per exemple, que jo fos el millor amic de l'únic noi castellanoparlant de la classe...

Aquests records són només alguns de la inmensa amalgama caleidoscópica de fotografies, cares i anècdotes que conformen la meva personalitat. Aquests records són les imatges més velles que hi ha en la fototeca virtual de la meva ment.