Frases Célebres IV

Dice Marta emocionada:
- Qué bien!, Paula se traerá la guitarra,
Yo podría traer el djambé (tambor)!

Yo añado, "entusiasmado":
- ¡Sí! ¡Vale!, entonces yo llevo el gelocatil!

Vacances a Sta. Cristina d'Aro (III): Restaurant Da Vito i Atico

Després de la fantàstica passejada per les Gorges de Saleny que ja vaig explicar l'altre dia, tocava un canvi d'ambient radical. I aquest canvi d'ambient va consistir en una nit de marxa per Platja d'Aro, el lloc turístico-festiu de la zona (o un d'ells).

Com no podia ser d'altre forma tractant-se de el meu mític amic ElPerno i jo, caminadors i parladors empedernits, varem creuar Platja d'Aro de punta a punta abans de decidir-nos a sopar per aquí o per allà.

Després d'estudiar tots els pros i contres de totes les opcions existents (i habitualment des d'un punt de vista enginyeril, menyspreant aproximacions i tot, i considerant tots els worst cases possibles) ens vàrem decidir per un restaurant que es deia La Dolce Vita Da Vito, obviament un restaurant-pizzeria italià. (Av. del Cavall Bernat, 57, 972 82 68 18) Sense ser res impressionant va estar més que bé! I va ser prou agradable per mantenir una xerradeta més sobre tot. Que extrany se'm fa pensar que aleshores aquesta zancuda que ara em ronda el cap ja me'l rondava, però que anava a imaginar jo que la situació seria la que és ara, i molt menys que passaria tot el que ha passat (o ha deixat de passar! ). Pobre Perno, mirant enrere aleshores ja en parlava massa d'aquesta joia! I és que soc ben pesat! Aprofit aquestes línees que tan poca gent llegirà per disculpar-me per les pallisses que dóno habitualment amb les meves aventures!

Nota aclaridora: zancuda significa mosquit en español-venessolà.

Després del sopar vàrem procedir a un pub de la zona, el nom del qual no puc recordar ara mateix (segur que ElPerno m'ajuda a recordar-lo: efectivament es tracta de l'Skull, un lloc que ell freqüenta habitualment). Allà vàrem fer uns dards per després anar a un altre pub, anomenat Gibbs, a seguir amb cervesetes i futbolins i a flairar l'ambient. (Segurament ElPerno se n'adonarà que estic explicant com si d'un sol dia es tractés els esdeveniments que es varen produir en dues nits consecutives, però això no és important i vosaltres no us en adonareu =P )

A un d'aquests bars, com no podia ser d'altra manera hi vam trobar ex-col·legials de la nostra residència d'estudiants Col·legi Major Penyafort-Montserrat. I creieu-me, sempre fa molta il·lusió, encara que fos gent amb qui no et fessis excessivament...

Després ja varem pujar de nivell i anar a un pub-discoteca a ballar una estona: el Black & White. Allà vàrem conèixer unes noies molt simpàtiques que passaren a engrossar la nostra llista d'amics del Facebook! (Aviat 100!) Amb aquestes noies acabaríem el que quedava de nit... Al pub-discoteca fins que el varen tancar... I després, les noies ens varen arrossegar (bé, em varen arrossegar a mi, perquè a ElPerno el vaig arrossegar jo) fins a ATICO KAMEL, una discoteca d'aquestes de pum pum pum. I jo tenia unes ganes de festa que no vaig parar! Pobre ElPerno, que em va tenir que aguantar allà fins a les 7! I és que sembla mentida, però en comptes de fer-me més vell semblo estar rejuvenint (almenys d'actituds!).

I el que queda... És que el dia següent, simplement fou un altre dia fantàsticament guarnit amb la excessiva hospitalitat de ElPerno i la seva mare!

París

A quin altre lloc del món (París) podria haver donat un carnisser una resposta més meravellosa que Monsieur Jacques Bullet, propietari d'uan boucherie chevaline? Quan la jove de karl Liebknecht li va preguntar el preu de la carn de gat, l'home va dir: "Un sourire de madame". O què podia superar la cortesia del treballador borratxo que va exclamar a algú amb qui jo era un dia: "Madame, la meilleure chose au monde c'est le soleil; après, c'est la femme?". I el taxista que, com que no s'havia posat la ràdio al taxi, duia un cartell als eu lloc amb lletres ben grosses que deien: "Ici pas de radio, mais le chaffeur chante".

Historia d'un home
Fred Uhlman
Columna 1999

la suerte serías tu

Chat

Jessica: sí.... tengo que tener más fe en la gente y en mí por mantener el contacto

mi: no

porque la gente te va a decepcionar

gente que creías que te valoraba

desaparecerá de tu vida

sin más

pero no te tiene que molestar

porque eso te dejará tiempo para conocer a más gente

gente que si que te valorará y que estará a tu lado, sinque te des cuenta mucho y bonito tiempo

Jessica: jm pues sí... creo que alguna cosa de ser joven que no me gusta es la impaciencia de saber tales cosas

como has dicho, no debe molestar tanto, el futuro así

mi: no te preocupes

si amas, si te apasionas, si quieres, la impaciencia nunca desaparece, ni a los 27 años

eso se llama ilusión y es muy bonito

lo triste es ilusionarte con personas que no se ilusionan contigo

que te decepcionan y te hieren

y lo frustrante es la gente que tiene miedo de ilusionarse contigo

Reflexión - Reflexió - Thought

el problema de saber demasiado es que el exceso de información te dificulta el procesarla

el problema de saber massa és que l'excés d'informació dificulta el seu processament

the problem about knowing too much is that the excess of information makes it more difficult to process

le problème avec savoir trop de choses c'est que l'excés d'information difficulte le processement

o problema sobre saber demasiado é que o excesso de informação faz mais difícil processar
il problema circa conoscere troppo è che l'eccesso di informazioni lo rende più difficile de procedare

Frase Célebre III: escena

Escena: mi compañero de piso y yo desayunando antes de ir a trabajar.
Son las 8:30 de la mañana.
Estamos en el bar-restaurante de siempre, hablando del tema de siempre.
Nuestros "problemas" sentimentales.
De repente, después de un silencio reflexivo, después de dar un mordisco a su bocadillo, me mira y dice, con una apabullante cara de seriedad y profundidad mística:

'Nuestra situación es diferente, pero es parecida.'

Yo, no sin dejar de entender lo que quiere decir, no puedo dejar de soltar una sonrisa y apuntarme la frase como una de las frases célebres de este año 2008.

Vacances a Sta. Cristina d'Aro (II): Les Gorges de Salenys

Una de les grans i encandadores sorpreses que em tenia preparades ElPerno en la meva visita a casa seva a Sta. Cristina d'Aro era una passejada rural per les Gorges de Salenys, i Font Picant.
Una ruta de senderisme fantàstica que ressegueix el riu. Es surt de l'antiga estació del carrilet reconvertida en la seu de l'oficina de turisme. El carrilet (un espècie de tren) unia Sant Feliu de Guíxols - Girona - Olot. (Per als ignorants com jo vull recordar que unes gorges són passos estrets entre muntanyes espadades normalment resultat de l'erosió del pas d'un riu o rierol. ) De totes formes nosaltres sortirem d'una mica més amunt, de l'estació de Salenys, que actualment es un restaurant amb el mateix nom.

El primer punt d'aturada és la Font Picant, l'aigua de la qual és molt ferruginosa (conté compostos de ferro) fet que li dona aquest regust picant que dóna nom a la font.

S'arriba a les gorges i es segueix caminant i es creua un pont penjant, mitjançant el qual es travessa a l'altra banda del riu. (Les fotografies que acompanyen aquest escrit no són meves, sinó que les he tret de buscar "Gorges de Salenys" al Google Images). A la foto de la dreta es pot veure el pont penjant de les gorges. Es recomanable creuar-lo anant ben equipat no com varem fer nosaltres que anavem sense equipament de cap classe. Clar que tampoc no vàrem prendre riscos innecessaris. De totes formes sempre es recomanable porta equipació adequada.

A les Gorges de Salenys hi ha una Via Ferrada (pels amants de l'escalada i el muntanyisme, clar que nosaltres no la vàrem fer perquè no teníem el carnet de muntanyisme, la tinença del qual també és altament recomanda ja que inclou una assegurança contra accidents).

De totes formes nosaltres varem creuar el riu pel pont penjant. La primera gorja que es troba al camí és El Pou de les Gorges. Diverses llegendes envolten aquest indret. Alguns diuen que és un pou sense fi i d'altres que hi van posar un fil molt llarg i mai van arribar a tocar fons. Els pous de les gorges són el resultat de l'erosió causada per salts d'aigua, que van fent pous als seus peus que poden arribar a tenir molts metres de profunditat.

A aquesta foto es pot veure més o menys una gorja. El perill dels Pous de les gorges és que aparentment semblen petits embalsos als peus d'un salt d'aigua, però si s'hi cau, sortir-ne pot esdevenir una tasca inútil.

Es segueix remuntant el curs del riu pujant per uns esglaons de ferro clavats a terra i ajudant-se d'un passamà... I així es va passant d'una banda a l'altra del riu i es van trobant més salts d'aigua preciosos (fins a 4 salts més).

Així s'arriba a les Escales del Diable, unes tortuoses i cansades escales que permeten dur a terme una forta pujada que porta a la cascada més espectacular de la zona: el salt del Llop de 55 metres d'alçada.

L'excursió acaba aquí, en part, perquè la tornada pot suposar en si mateixa una bona excursió. Jo recordo aquell passeig com una de les experiències més relaxants i alliberadora d'aquest any.


Imatges com aquesta, que són molt freqüents a la passejada permeten fer-se una idea de la pau i la calma que es pot respirar allà. I més encara si hom va acompanyat d'amics, d'aquesta gent que tant s'estima i tant es troba a faltar quan manquen.

En aquella ocasió jo anava acompanyat pel meu fantàstic amfitrió, ElPerno. I pel camí anàvem parlant. I engrandint-nos. D'ell he parlat molt en aquest blog. És, en bona part, algú molt semblant a mi. La gran diferència és que mentre jo extroverteixo els meus sentiments i els meus mals ell els introverteix tant com pot o més. I de vegades sembla distant, tot i que jo sé que és aprop, més del que mai semblarà.

I és un amic que escolta. Al pobre home ja li vaig donar la pallissa sobre els meus problemes sentimentals... I em sorpren a mi mateix descobrir que no han canviat massa. Només puc dir que s'han fet més complicats. (El meu caminar s'ha fet tan complicat que ja no veig la llum).

A aquesta foto es pot veure una foto de com n'és de impresionant el paisatge a les Gorges de Salenys. Obviament la fotografia és agafada d'internet... El dia que hi vàrem anar nosaltres, al Març, no hi havia més que un parell d'estrangeres mig perdudes a qui vàrem ajudar a retrobar el camí. I la quantitat d'aigua que queia era una mica menor que al que es pot apreciar a la fotografia.
Això sí, va fer un dia fantàsticament asolellat i esplèndid per una caminada d'aquestes característiques, tot i que el temps donava plujes i núvols per als dies que jo havia de ser per la contrada.

Va ser una passejada impresionant. Molt recomanable per amants de la muntanya i per a aficionats a les Via Ferrades (aquesta no té un nivell de dificultat excessivament gran, crec, però no em faceu cas que no en tinc ni idea!!!!!).

Només sé que per a mi va resultar una experiència molt gratificant, alliberadora, extasiant.

NOTA FINAL: el punt còmic va ser quan, emocionat, vaig començar a pegar salts i fer acrobàcies tot cantant la música d'Indiana Jones... (Ta-tatata, ta-tatà, Ta-tatata, ta-tatà, tà, tà....). És que no tinc remei, sóc i sempre seré com un nen.

Frase célebre II

"No importan los años en tu vida,

sino la vida en tus años"

Enviada en un mail de felicitación de cumpleaños

_________________________________________________________________________________________________________________

Añadido a las 9:43... Me dice quien me envió la frase:

Por cierto, la frase es de una canción de Ricardo Arjona: "Señora de las cuatro décadas".

...Em va caure el món a sobre...

...Em va caure el món a sobre. Vaig plorar com no havia plorat mai i com espero no tornar a plorar mai més. Tenia cinquanta anys. Vaig plorar pels meus familiars assassinats, pels meus amics morts, pels meus records enverinats, pels milers i milers de jueus i cristians assassinats. Vaig plorar per Alemanya. Vaig plorar per les ruïnes de les belles ciutats antigues, el teló de fons de la meva joventut. Vaig plorar per la fe i l'esperança perdudes, i per la fugacitat i manca de sentit de la vida.
Em vaig comportar com un boig. Vaig cridar amb totes les meves forces: "Assassins, assassins!" entre les tombes desateses i sense flors dels jueus, i la meva veu era plena d'odi, perquè a l'altre costat de la tanca que separava els jueus dels cristians, les tombes eren ben arrenglerades i amb l'herba tallada...

Historia d'un home
Fred Uhlman
Columna 1999

Vacances a Sta. Cristina d'Aro (I): Arribada i Concert

De vegades les coses es trunquen i no surten com un vol.
Això passa quan a la teva xicota, amb la que portes aproximadament sis mesos, decideix trencar amb tu tot just deu dies abans d'un viatge que teníeu planificat per passar les vacances de setmana santa. La veritat... Podría haver-se decidit abans de planificar el viatge, o simplement esperar uns díes més que tan greu no hauria estat. Però això és una altra història.

El fet és que al final vaig anar-hi sol, a Sta. Cristina d'Aro, i vaig poder aprofitar per desconnectar uns dies a casa del meu benvolgudíssim amic ElPerno.

Amb ElPerno ens vàrem conèixer a la residència d'estudiants (el Col·legi Major Penyafort-Montserrat). A més vàrem coincidir en moltes assignatures de la nostra carrera comú (Enginyeria de Telecomunicacions) fins a l'extrem de treballar en grup per a un parell d'elles (si no recordo malament eren Organització d'Empreses i PFC I, a més d'algún laboratori).

elPerno és una persona inteligentíssima, calmada pensativa introspectiva social i sovint - massa sovint pel meu gust - incompresa. Així que dos incompresos com nosaltres, cadascú amb el seu estil varem crear un estil de treballar junts força productiu. Els dos donats a la discusió argumental i rendits sempre davant la contundència dels fets científics hem passat molt bons moments junts durant la carrera. A més toca la guitarra prou bé i composa cançons interessants...

Però clar, la vida et separa dels amics i és difícil mantenir el contacte. Per això, després que a l'estiu passat ell vingués a visitar-me a Mallorca, vàrem organitzar-ho perque jo anàs a casa seva a Sta. Cristina d'Aro, com ja he dit inicialment acompanyat però al final viatjant sol.

El vol va estar prou bé. Era la meva primera vegada amb Ryanair i em va estar prou bé. Vaig arribar a l'aeroport de Barcelona (Girona) [jajajaja quin morro aquests de Ryanair!!, com que només hi ha 150 km entre Girona i Barcelona!!!!!]

Després de depositar les coses a casa varem anar a un concert que s'esdevenia per la contrada. Res de l'altre món, un concert de poble, amb un bon amic que feia molt que no veia!

I és que aquesta és una de les meves preocupacions més grans... Com mantenir el contacte amb els amics si la vida ens porta per camins tan divergents... Només desitjo poder mantenir el contacte, encara que sigui de forma esporàdica, amb aquests amics...

Aviat us contaré més aventures de com va anar aquesta setmaneta de descans a Sta. Cristina d'Aro. Mentrestant podeu visitar l'oblidat blog de ElPerno!

Paraules clau 1/07/2008

Nova entrega de la ja típica secció de paraules clau que porten del Google a aquest blog.
Aquesta entrega és més aviat pobre, perquè no permet grans dosis d'humor en la seva anàlisi.
Malgrat tot es farà el possible:

1. joan genis: curiosament encara hi ha gent que em busca al google. I el més curiós encara és que em troben! (Gràcies a Déu)
2. joan genís: visca! Algú ha aprés a escriure l'accent! Ara només falten les majúscules! Si, éssers humans que llegiu això d'aquesta terra, Genís, a més de majúscula, duu accent! (Amigos españolhablantes mi nombre, Joan Genís, lleva acento!)
   
3. Secret formula coca cola: what the hell were you thinking when you googled for a secret. Do you really think that you can find Secrets on the google???? (And specially this one, one of the most secrets secret??!!!)
   
4. Russ Meyers: I see that there are people who are interested in sexplotaition and in erotical movies! There's hope in the world!
5. Cómo sorprender a un hombre: grandes misterios de la humanidad. En su momento ya intenté hacer una pequeña aproximación a ese misterio (ver apunte). La verdad es que yo, en el momento de escribir este apunte, estoy siendo sorprendido por la capacidad de crueldad y de tortura hacia mi de una chica de venezuela!!!!
   
6. la secretaria ideal: empiezo a dudar que la gente que busca esto repetida y contínuamente en el google realmente busque el poema de Benedetti....
7. bruce nash y allan zullo como hundir su empresa, madrid: aquesta només la poso perquè gràcies a aquest llibre el meu blog va aconseguir 1500 entrades en un dia! Un dels pocs moments de glòria d'aquest trist blog...
   
8. escrits d'amistat: ai! l'amistat... ai!
   
9. http://joangenis.blogspot.com/: home! que si ja et saps l'adreça no cal que em busquis al google! Posa-la directament al navegador!
10. traductor google espanol-catala: para traductores español-català os recomiendo el sitio valenciano InterNostrum. (http://www.internostrum.com/). Si lo que buscáis es una persona dedicada profesionalmente a la traducción: traducemas (http://www.traducemas.com)
11. blog hace tiempo conviví casi dos años con una mujer hasta descubrir que sus gustos eran... : por favor, puedes continuar la historia???? Se ve apasionante!
    
12. como sorprender un hombre en la cama: estando en ella? Bueno y probando cosas nuevas, siempre con su consentimiento!
    
13. como sorprender amor hombre: vemos que hay mucha gente que espera sorprender. La verdad es que el mundo está mal repartido. Algunos nos gustaría ser sorprendidos por personas que no tienen intención de sorprendernos. Mientras otros son sorprendidos contínuamente por mujeres que les son indiferentes o incluso peor, que les resultan pesadas. La culpa acaba siendo de las chicas, que no saben escoger a quien sorprender. Por eso, el gran consejo es que para sorprender a alguien, primero hay que escoger a una persona que merezca ser sorprendida por ti, que quiera ser sorprendida y que se deje sorprender. Pero dado lo que he vivido estos últimos meses, el tema está muy chungo. La probabilidad de que una persona A encuentre a la persona B, que sean compatibles y adecuados y se atraigan física e intelectualmente y se aporten cosas y disfruten de estar juntos y de hacer cosas juntos y de hablar y que además las circumstancias espacio-temporales socio-laborales y mentales de ambas personas sean adecuadas para mantener una relación sana, enriquecedora para ambos, llena de ilusión y de pasión són tan escasas que lo mejor es mirar al suelo y seguir andando. Claro si tu eres la mujer de mi vida y me quieres sorprender, lo tienes fácil... Encuéntrame. Sólo eso ya será una gran sorpresa.
    
    

10.000 de Roland Emmerich

Dir Roland Emmerich es dir molt, tractant-se d'una película.

Aquest director ha dirigit obres clàssiques del cinema d'acció com Soldat Universal...Películes de mig pèl com Stargate, puerta a las estrellas que varen desencadenar una série i un spin-off! Cutrades com El Patriota amb Mel Gibson. Fantasmades com Independence Day amb Will Smith. O películes apocalíptiques pseudo-ecologistes com El día de Mañana.

Amb aquest currículum (i alguna altra peli que no he vist, com Godzilla) hom ja comença a ensumar que 10.000 ha de ser una película de grans dimensions. Però la mida i la qualitat no tenen per què anar de la mà.

Clar que hom pot dir sense por a equivocar-se que les seves pelis, el que és entretengudes ho solen ser. I 10.000 ho és.

Però llevat d'això poca cosa més, en una película en la que el rigor històric és nul. Però... Clar, qui ha dit que l'objectiu sigui fer una película realista i educativa??? Ningú. per tant, el seu objectiu crec que el satisfà bastant bé: entretenir a un públic que es vol deixar embaladir per una història plena d'aventures, amb una mica de brega i un final... feliç? Bé... Deixe-m'ho amb un final romànticament dramàtic.

La película està filmada amb una gran dosi d'efectes especials, i amb un ritme que no està malament. No insistiré més en el fet que el rigor històric és pràcticament inexistent...

Els actors... A nivell interpretatiu res de l'altre món.
I a nivell estètic... Suposo que el que més resalta son les falses lentilles blaves que utilitza la Camilla Belle a aquesta película.

Per a més referències... Veure les fotografies que acompanyen aquest text.

En resum, una altra superproducció liderada per Roland Emmerich, que continúa essent un director d'entreteniment i no de grans guions.

Vaja, que no el veig ni guanyant un óscar ni passant a cap llista de directors de culte o dirigint una película de culte.

Mateso

Eras sólo un conocido. Un compañero.

Coincidimos unas 10 veces en los partidos de nuestro equipo de fútbol, el Pantaleón, que se jugaban a esas horas horribles los domingos allí en Pan Bendito.

Lo suficiente para intercambiar suficientes impresiones mútuas.

El fútbol quizás no era lo que hacías mejor. Pero lo hacías con pasión. Siempre saltabas al campo para dar lo mejor de ti, aunque no fueras precisamente un figura. Siempre querías darlo todo, y salías a darlo todo. Y a mi me contagiabas ese entusiasmo, por saltar al campo y entregarte al máximo.

Y ahora, de golpe, un accidente. Y te has ido.
Seguramente lo estabas dando todo en el resto de cosas de tu vida.

Yo me quedo con tu recuerdo, y con el ejemplo a seguir: darlo todo siempre en la vida, en todo lo que haga. Hacer las cosas con motivación y con ilusión. Y por placer. Y no dejar de luchar ni una pelota, ni una aventura, sólo porque sepamos perfectamente que no vamos a llegar.

Te conocí poco, pero eras un tio grande. Seguro que muchos te echarán mucho de menos.
Yo te recordaré en la banda, chillando:

"Hay que darlo todo, hay que darlo todo!"

(Lástima que olvidaste que hay que darlo todo menos la vida).

En tu honor, Mateso, estas humildes palabras, que són la única manera que me queda ya para expresar mi pena por la noticia.

Frase cèlebre I

No és el que tenim, és el que en feim.

Grizzly Adams. La leyenda de la montaña negra.

Muy bien no se de dónde saca mi padre DVD como este. A veces tampoco consigo explicar mis manías, como la de ver toda película que se me ponga a tiro. Toda.

Y este DVD no podía estar más a tiro, abandonado en una estantería de mi casa... Así me lo llevé en su día a Barcelona, y así llegó a Madrid... Y así un dia de invierno lo cogí y lo inserté en mi reproductor de DVD para maquillar con una película unos minutos de mi soledad.

La película es rara. Pero familiar y hasta diría que entretenida (con el riesgo de tener que salir corriendo delante de una jauría de críticos-zombie aullando y mencionando palabras casi innombrables).

La peli va del típico hombre medio salvaje acompañado de un oso domesticado que se dedican a salvar unos indefensos niños y a una india de unos especuladores del mundo del petróleo muy muy malos. Al final triumfa el bien y el oso y el mensaje ecologista subliminal intenta, una vez más, calar en lo hondo del espectador.

Una peli tan rara que no conozco ninguno de sus actores y que ni siquiera sale en Filmaffinity.

Eso pasa por hacer las col·lecciones de DVD que vienen con las revistas!

... i vaig abandonar el meu país...

(...) li havia dit: "Si per ventura veieu l'Uhlmännle (el petit Uhlman), digueu-li que París és molt bonic ara. Digueu-li: ara".
Ho vaig entendre. Vaig ajuntar unes quantes pertinences, vaig recollir uns quants diners i sense veure'm amb cor d'acomiadar-me dels pares, vaig pujar al cotxe i vaig marxar.
I vaig abandonar el meu país, la ciutat on vaig néixer i on havia passat trenta-dos anys de la meva vida. La llengua en què havien parlat i escrit Goethe, Hölderlin i Möricke se'm faria estranya, com els llacs, els boscos i les velles ciutats emmurallades de Württemberg. Les fonts callarien per sempre.

Historia d'un home
Fred Uhlman
Columna 1999

Jumper

Fa uns mesos (mig any ja?) vaig anar a veure una película d'aquestes de persones amb habilitats extraordinaries... Es tracta de Jumper, una bona película de Doug Liman, també director de "Mr. & Ms. Smith" i de la fantàstica "El caso Bourne", de la qual n'està molt lluny.

Jumper és una película d'entreteniment, d'aquestes basades en cómics i protagonitzades per superheróis diversos amb habilitats especials. En aquest cas, el jove Anakin Skywalker (Hayden Christensen) descobreix que pot fer salts en el temps.

Entretenguda és. I hi ha alguna noieta que no está gens malament (tot i que tinguin un paper purament secundari) (veure la imatge de Rachel Bilson).

Els principals problemes que jo li trobo a la película són uns mals força endemics de les películes d'avui en dia. Un d'ells és que la predominància de l'acció fa que els directors s'oblidin de desenvolupar una mica més els personatges. En aquest cas la cosa bona és que la película es ben curta (88 minuts) amb la qual cosa mai tens la sensació de que es fa llarga. Suposo que el que fa un bon director és controlar perfectament el tempo i la mescla de la durada (o metratge) de la película pero sense oblidar-se de presentar uns personatges creïbles, coherents i en els quals puguis entrar, involucrar-t'hi (positiva o negativament) i alhora emprar els tant anhelats desitjats i buscats efectes especials i acrobàcies d'aquest tipus de película.

Al final la película es entretinguda, per un motiu o altre... Especialment amb elements com aquest... ( Rachel Bilson). I no puc deixar d'esmentar el final, tan obert que fa una sospitosa olor a segona part (hipotètica, perquè sempre sol esta supeditat a l'éxit de la primera).

I a més hi participen altres actors d'aquests que sempre salven una mica alguna película, com la Diane Lane o el Samuel L Jackson...

L'argument acaba essent el mateix de sempre, més o menys. Un jove descobreix que pot fer coses extraordinàries i les fa servir per al mal. Fins que descobreix que no és l'únic amb aquesta habilitat, sinó que n'hi ha més com ell. I a més descobreix que hi ha una espècie de secta de persones que es dediquen a matar a tots els que són com ell... La família de l'heroi sempre és conflictiva, tant com la relació que es presentará amb la noia que li agrada.

Però bé... Això és el menys original de tot. Ja que problemes amb les noies que m'agraden en tenc fins i tot jo, un humil humà l'únic superpoder del qual és la extraordinaria habilitat de fer perdre la paciència a tots aquells que el rodejen!

Cafeïna, Insulina, Diabetis

Jo soc un addicte a la Coca-Cola Light i Zero.
Però addicte addicte! De vegades soc capaç de beure'n fins a dos litres (o més) en un dia.
Moltes vegades m'havien dit que el consum de Coca-Cola (en qualsevol de les seves formes) era molt dolent per la salut (pel que fa a aprimar-se, per exemple). Avui n'he descobert més detalls.

Avui he descobert que és molt possible que el consum de cafeïna (sobretot en grans quantitats) tingui unes conseqüències molt més greus del que hom es pensa.
(Si us plau, si coneixeu especialment aquest fenòmen, contribuïu amb les vostres observacions, puntualitzacions i informacions addicionals a aquest tema).

D'una banda, la ingesta de cafeïna fa que l'organisme augmenti la producció d'insulina. De fet, el que fa realment és disminuir la sensibilitat de la insulina (augmentar-ne la resistència). Aixó implica que fa que augmenti el nivell de sucre a la sang necessari per activar la producció d'insulina. Aixó, pel que es veu, fa que augmenti la concentració de sucre a la sang i a la llarga retarda processos de pèrdua de pes i augmenta la probabilitat de patir diabetis.

La cafeïna és utilitzada per tot el món per tal d'obtenir la energia necessaria per aguantar el dia a dia. I gent com jo en som especialment addictes, ja sigui en la seva forma de Café, de Té o de Coca-Coles diverses.

Així que les persones propenses a la diabetis (amb antecedents familiars, o amb el sucre alt) hauríen d'eliminar la cafeïna de la seva dieta. I em trobo en la mateixa situació d'una persona que sap que ha de deixar de fumar, però que té el tabac com la seva font de tranquilitat (la seva droga) quotidiana. La pregunta que em faig es si seré capaç d'eliminar-la.

Insisteixo que qualsevol informació addicional sobre la nocivitat o no de la cafeïna serà més que benvinguda!

Memòries... (Els primers records...)

Es curiós com la ment és capaç de generar records que no té.
Perquè els primers records que tinc de la meva vida no són realment els meus records, sinó que están formats per un conjunt d'històries que m'han explicat, acompanyades de milers de fotografies dels meus primers anys de vida. Però aquests records no són realment meus... Són records de segona mà. (Mis (no) recuerdos)

Els meus primers records propis són de Barcelona. Com no podia ser d'altra manera. La majoria son imatges independents... De temps variats... De moments estranys i variats... Els primers records intensos són del segon pis al qual vaig viure, (només un any però al viure-hi els primers moments intensos, de vegades sembla que va ser una eternitat). Era una novena planta i tenia una piscina. I era molt aprop de la meva escola i de la feina del meu pare... Va ser un any ple de records...

També guardo molts records propis de la meva escola d'aleshores... La escola Lavínia. Hi vaig anar tres anys, però també están dibuixats amb molta intensitat en la meva memòria... Recordo que m'encantava jugar a que tots els meus companys em perseguissin per a pegar-me. Clar, pot semblar una mica raro a primer cop d'ull, però és un joc més habitual del que sembla (em va fer gràcia veure, uns anys després, una vinyeta del "Pequeño Spirou" on també es jugava al "Todos contra...").

Aquell joc era comprensible tenint en compte que ja aleshores era una persona poc habitual. Fill únic i acostumat a cridar l'atenció (era el bromista a classe, com no podia ser d'altra manera)... I raro. (No digo diferente digo raro). Sempre he sigut raro. I n'estic orgullós, que consti. M'ha donat molt la meva raresa, però clar... Sempre té moments difícils...

També recordo perfectament com em vaig fer un dels traus que m'he fet a la barbilla en la meva vida. Perquè me'l vaig fer allà. També recordo amb molt de carinyo l'Artur i el Marc, els meus dos amics raros, amb qui jugava a un dels meus jocs preferits: una rèplica especialment imaginativa d'una de les grans sèries britàniques de ciència ficció, Doctor Who, que tractava d'un científic que viatjava en el temps i l'espai amb una cabina telefónica. Els lavabos de l'escola eren la nostra cabina telefónica particular, i els diferents elements del pati feien el paper dels diferents monstres de la sèrie (i alguns d'originals).

En particular ja hi havia elements de la meva personalitat que ja es deixaven entreveure aleshores. Per exemple, que jo fos el millor amic de l'únic noi castellanoparlant de la classe...

Aquests records són només alguns de la inmensa amalgama caleidoscópica de fotografies, cares i anècdotes que conformen la meva personalitat. Aquests records són les imatges més velles que hi ha en la fototeca virtual de la meva ment.

Solicitudes de Permiso para salir por la noche con amig@s

SOLICITUD DE PERMISO PARA SALIR POR LA NOCHE CON LOS AMIGOS

SOLICITUD DE PERMISO PARA SALIR POR LA NOCHE CON LAS AMIGAS

Creure en la providència o en el destí

Jo no crec en misticismes o supersticions.
Tot i així de vegades hi ha coses que no deixen de tenir la seva gràcia.
Això que us explico em va passar a finals de Febrer / Març d'aquest any.
Jo em moria de ganes (estúpidament si ho penso ara fredament) de comprar-me un joc nou per a la meva ara abandonada i oblidada PlayStation 2. I el joc en qüestió era el FIFA08, un joc d'aquests de futbol, dels que en treuen un de nou cada any amb millors gràfics i amb els noms de tots els jugados de no-sé-quantes-lligues d'arreu del món.

La cosa és que em moria de ganes de comprar-me'l però alhora, des que faig feina i m'he de guanyar els quartos jo totsol, m'he tornat (més si es posible) primmirat amb els diners. I una extranya sensació de responsabilitat, associada a la consciència de la dificultat de quantes hores he de fer feina per poder guanyar 50 euros em feien mirar-me l'estoig del joc a tots els centres comercials i botigues de jocs que em trobava pel camí, però sense decidir-me en cap cas a comprar-lo definitivament. Els remordiments i tot plegat. I també que un dia la que aleshores era la meva al·lota i vaig estar a punt de comprar-m'ho ella em va animar a que no ho fes.

En aixó que en aquells dies, amb la que és ara la meva ex- i una excel·lent amiga, estavem amb ganes de provar sort a les diferents loteries estatals... I un dia ens va pegar per fer una Primitiva i un Euromillones. I com no podia ser d'altra manera va arribar el moment de barallar-mos. Perquè a mi em va pegar per fer una quiniela (una loteria d'aquestes que has d'encertar els resultats del futbol) i no sé per quines cinc-centes a ella no li semblava bé que ho fes... Pensa tu! Posar 15 0 30 creuetes tapant un 1 una X o un 2 i després veure-ho venir...

Al final com sempre jo em vaig sortir amb la meva. Jo trobava que havia de fer-la i la vaig omplir. Malament. Malament perquè no la vaig omplir bé. En teoria si omples més d'una columna no pots fer apostes dobles i jo vaig omplir 2 columnes amb 2 apostes dobles cadascuna. Quan la vaig anar a validar la joveneta de la caixa em va dir que l'havia fet malament i que no passava, que l'arreglés. I li vaig dir, és igual! Tu arregla-ho com et sembli! I així ho va fer.

Aquella quiniela va estar un més i mig dins la meva butxaca, fins que un dia avorrit a la feina em va donar per mirar si havia guanyat res antes de tirar-la (evidentment sense cap convenciment de que a mi em pugui tocar res).

Doncs la meva sorpresa va ser majúscula. 11 encerts que em suposaven un premi en efectiu de 50 euros. Per a mi el missatge va ser clar.

Loteria Futbol 50 euros
FIFA 08 -50 euros
Resultat Ideal

I crec que tots encertareu, arribats a aquest punt i amb les pistes que teniu, qué en vaig fer d'aquells 50 euros.

D'aquesta història se'n dedueixen moltes coses i se'n poden fer moltes bromes.

Al final llevat de bajanades de l'estil de "Afortunat en l'atzar, desafortunat en l'amor" i de destins i providencies, la veritat es que va ser una casualitat ben benvinguda.
Una d'aquestes historietes que em farà gràcia recordar algun dia tot rellegint-me aquest blog que fa la funció de diari personal (tot i el decalatge de 6 mesos respecte el moment del succés).

PS: El decalatge de 6 mesos no deixa de ser una bona o genial senyal de que la meva vida és prou intensa com per tenir multitud de coses per explicar.

El buscador ecológico?

Un dia recibo este mail. Yo no creo en estas cosas... Pero no me cuesta nada ponerlo aquí (y me ahorra tener que pensar que poner hoy :D)

Buenos días:
Os envio el link del nuevo buscador ecológico de Google...

Google ha sacado un nuevo buscador para ayudar a repoblar el amazonas y los bosques de todo el mundo.
Se llama www.ecoogler.com , funciona igual que el buscador www.google.com y cada vez que lo usemos se donará 1 hoja (muchas hacen un árbol).

Para los que pongan en duda que yo ponga en duda la veracidad de esto, la comprobación es fácil.

Si un acto benéfico de estas dimensiones fuera realmente llevado a cabo por Google...

Su página principal sería en... ¿¿¿¿¿¿Español??????

...contra l'estupidesa...

...el segon, perquè il·lustrava la veritat de la dita de Schiller: gegen Dummheit kämpfen Götter selbst vergebens, contra l'estupidesa, fins i tot els déus lluiten en va...

Història d'un home
Fred Uhlman
Columna 1999

FLOW - FLUIR -

Les coses s'han de deixar fluir

Las cosas se tienen que dejar fluir

One must let things flow

On doit laisser que les chosses fluissent

Tens de deixar as coisas fluir

Si deve lasciare fluire le cose

Round the world

En Pau es un amic i company de carrera. Un parell d'anys més jove que jo, recordo estar a la residència d'estudiants (el mític Penyafort-Montserrat) donant-li ànims en moments de desesperació explicant-li que si un tio com jo havia pogut tirar endavant el fet d'estudiar dues carreres alhora, ell ho podia fer molt millor.

Ara n'estic orgullós, quan veig al seu interessant blog

ROUND THE WORLD

i veig que disfruta de la vida, prosseguint els seus estudis tot viatjant arreu del món... De la Xina, a Nova Zelanda... L'altre dia en rebo un mail. El Facebook és quelcom molt útil. I tot per unes fotos meves remullant la panxa a l'Abril.

Una recomanació per aquells que esteu interessats en descobrir noves formes de descobrir la inter-culturalitat que hi ha arreu. Recomanat especialment a tots els que adoren envejar a catalans que s'ho saben muntar bé. N'estic orgullós Pau!

Un instant, Fora des Sembrat (UN INSTANTE)

UN INSTANT

No em fa por anar poc a poc,

el que em fa por és no avançar.

Digue'm que si valdrà la pena,

que per tu jo hauré de lluitar.

Tot sempre m'ha estat igual,

i ara tu m'has fet canviar,

hi ha mil coses que pensar...

Hi ha una passa envant!

Tu m'has fet plorar

tu has fet que avui surti el dia

M'has fet recordar,

tota la vida en un instant.

Que difícil poder riure,

quan només tens ganes de plorar

que difícil poder escriure

una cançó per recordar.

Tot sempre...

Tu m'has fet plorar...

TRADUCCIÓN: Un instante

No temo ir poco a poco,

Lo que temo es no avanzar

Dime que valdrá la pena

Dime que por ti yo voy a tener que luchar.

Que difícil poder reir

Cuando solo tienes ganas de llorar

Que difícil poder escribir

Una canción para recordar

Todo siempre me ha dado igual,

Y ahora tu me has hecho cambiar

Hay tantas cosas en que pensar

Hay un paso adelante a dar

Tu me has hecho llorar

Tu has hecho que hoy salga el dia

Me has hecho recordar

Toda la vida en un instante.

Moixeta!

Moixeta!
Gatita! (mi gatita)
Pussycat! (my cat!)
Mon chat!
Il mio gato!
O meo gato!

Deslocalización