La vida mai no t'avisa de per quins camins et durà... I de la mateixa manera que t'ajunta amb persones en determinats moments, després te'n separa sense més, ni tan sols sense donar-te cap pista de si els tornaràs a trobar en algun moment de la teva vida...
En el marc d'aquestes cròniques tardorals d'un estiu desigual ara toca recordar i plasmar una experiència que em va il·lusionar. Sobretot per tractar-se d'una cadena d'esdeveniments en una espiral positiva de retrobaments estranys però agradable al cap i a la fi.
La cadena no sé quan comença... Potser a finals del 2006, quan decideixo anar a Madrid... Un vell amic (diguem-li PC) amb qui un mail i un sopar de tant en tant són els únics contactes que mantenim m'envia un mail diguent-me que s'ha assabentat que som a Madrid i que una amiga i companya d'institut comuna (diguem-li MP) hi viu, hi estudia i hi fa feina. M'hi pos en contacte i quedam per Madrid per fer unes birretes de molt bon rollo. Com solc dir jo la gent canvia però no canvia: creixem, progressam, evolucionam, maduram, però l'essència és la mateixa. Al final, la conclusió és que hem de reprendre el contacte, i quedar més sovint.
Unes setmanes després quedam a Mallorca per anar a les festes de Lloret de Vistalegre, més conegut per Llorito. Som en PC, na MP i les seves companyes de pis a Madrid (de les quals, una també era una coneguda de la meva época hiper-adolescent) i per tancar -provisionalment- la nit, una altra companya de classe a l'institut i molt amiga en aquella època, na (diguem-li) LC, acompanyada del seu nòvio madrileny. Curiós això també. :D
Però la gran i darrera sorpresa de la nit fou arribar un poc massa d'hora al lloc convingut, i després de treure diners al caixer automàtic de Llorito, entrar a un bar a prendre una Coca-Cola Light i veure que la propietària no era alta que JMJ (per així dir-li), una companya d'institut també amb la peculiaritat que era una de les 4 persones que venia a Francés amb mi. A Francés, com érem pocs i ben avinguts rèiem molt, apreníem molt i ens ho passàvem prou bé. Ella ara és propietària d'un bar a Llorito anomenat Ca Na Perica. Si passau per allà, preneu-vos-hi quelcom en honor meu i deixau-hi un a bòna propina.
Es curiòs la il·lusió que pot fer retrobar-te amb vells amics...
I qui podria haver endevinat que això em passaria a un lloc tan perdut del món com Llorito.
PS: Els grups eren els típics grups de versions cutres que toquen tots les mateixes cançons, però que t'ajuden a passar-ho prou bé.
PSS: L'altra anècdota de la nit va succeir quan un dels grups que tocava va llençar samarretes de promoció al públic. Molts es barallaven per elles i jo no vaig fer ni un gest per agafar-ne una. I va voler que una em sobrepassàs amb la força amb que fou llançada però el vent que bufava a ràfagues en direcció oposada va empènyer-la fins a mi. I sí. La vaig agafar. Una vegada que la sort m'acompanya no li giraré l'esquena. I si la puc fer servir per fer esport ja és quelcom!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada