El Ultimatum de Bourne

És difícil fer una crònica d'una película que has vist fa més d'un mes. Però hom no sempre té temps per allò que vol, quan vol... I ens hem d'adaptar a les exigències del temps que ens toca viure. Però en cap cas això és una queixa que quedi ben clar.

Cap queixa tampoc tinc d'aquesta trilogía. La trilogía BOURNE, que molts han apuntat com el paradigma de película d'espionatge del segle XXI, com a hereva d'una nissaga caiguda en decadència des de fa molt temps: la dinastia Bond (exceptuant, es clar, la fantàstica última película Casino Royale). Sense anar més lluny, algú inquiet com jo ja haurà comprovat la estranya similitud i la multitud de coincidències entre els noms d'ambdós agents secrets: James Bond, Jason Bourne (pronunciats respectivament i aproximadament 'Jaims Bond' i 'Jaisn Born' ). Això sí, cadascun perfectament emparellat amb la seva idiosincràsia i els seus problemes peculiars clarament definits.

En qualsevol cas, tornem al tema que ens ocupa, "El Ultimátum de Bourne". Aquesta entrega de la nissaga Bourne n'és la tercera i va ser estrenada a l'Agost. Jo la vaig anar veure al cinema poc després de la seva estrena... (Vaig al cinema quan puc i no quan vull, coses de la vida treballadora). Malgrat que el fet que una part de la peli fos rodada a Madrid, la meva actual ciutat adoptiva, tot i donar-li un 'morbo' addicional, no fou el principal motiu per anar-la a veure, com podeu suposar. El motiu vertader és la deducció (tan lineal) que em portà a pensar que si les dues primeres m'havien encantat, aquesta no em decebria, ni molt menys.

I les meves espectatives foren satifetes, i amb escreix. L'espectador (en aquest cas jo) asisteix de forma inclement a les mil i una peripècies de ritme trepidant (que et fan estar sense alé bona part de la cinta) que s'esdevenen al nostre protagonista, el ja esmentat Bourne, en la recerca de la seva memòria perduda, la seva identitat perduda i de que es faci justícia...

Tot això acompanyat d'una excel·lent mostra exemplar d'escenes de persecucions, d'enginy, de 'thrill', de suspens, etc... En definitiva, d'una fantàstica amanida Thriller d'espies (amb els ingredients perfectes en les seves dosis perfectes) i molt ben trempada! I indirectament una bona dosi de missatge étic anti-sistema: llibertat d'uns a canvi de la llibertat d'altres... Sembla esser que la indústria cinematogràfica nord-americana comença a estar amb la mosca al nas amb els seus propis polítics i sistemes... (Allò de comença a estar ve a ser un eufemisme).

I per acabar, la ja tradicional nota d'exaltació de la bellesa femenina de les protagonistes de les películes, que en aquest cas va dedicada a Julia Stiles, una actriu no especialment explosiva ni destacable, però que gaudeix d'una certa bellesa sobria i elegant que la guarneix d'un punt interessant.

(Autonota: m'encanta escriure frases que no tenen absolutament cap significat o contingut. Em fa sentir molt bon crític.)


Per si no ho havia dit ja, en resum, una bona película. Si senyor!