Bodes i amigues

Aquest estiu va haver-hi dos esdeveniments estretament relacionats d'aquests que et fan pensar molt.

El primer és quan algú de la teva edat es casa. I tu no pots estar més allunyat de pensar en qualsevol tipus de realció sentimental a llarg termini. Aquestes coses et fan veure que cadascú té un ritme vital completament diferent... Marcat per les aspiracions personals i l'ambició de cadascú. En aquest cas es casava algú que coneixia molt, una persona que hauria d'haver estat amiga i per alguna desconeguda raó es va quedar en coneguda. I en aquests casos, quan a la persona que es casa la coneixes d'aprop, el trauma que et causa és més fort encara. Perquè us en faceu una idea, tant ella com jo som del mateix poble... Els nostres pares són coneguts i amics. Però tant la seva família com la meva feien feina a Ciutat (de Mallorca) (almenys des que ens hi varem mudar) i curiosament vivíem al mateix barri de Palma... Al mateix carrer. I si això fos poc vàrem anar a la mateixa escola des de 3r a 8è d'EGB (clar que anàvem a grups diferents).
I el sentit de l'humor de la vida, aquest tan irònic, va voler que arribèssim al mateix Col·legi Major (el Penyafort-Montserrat)... I allà hi coincidírem durant uns 5 anys... Però totes aquestes coincidències no varen fructiferar en una amistat (ni en res semblant)... Potser pel meu caràcter. O simplement perquè malgrat totes aquestes coincidències sempre hem pertangut a mons diferents.
Ara, un cop acabades les carreres jo he anat a descobrir món. Ella ha decidit tornar al poble, casar-se amb un d'allà... ( I espero que els hi vagi molt bé! ). En resum, ritmes vitals diferents. I potser per ser de mons diferents jo no estava convidat a la boda (bé, no es greu, mai m'han agradat aquest tipus d'esdeveniments)... Però en canvi, i aquí ve la segona part de la història, unes amigues meves d'aquells anys de residència si que ho estaven, i vàren aprofitar per estar-se a Mallorca uns dies addicionals i els va passar pel cap trucar-me. Em va sorprendre molt i alhora em va fer moltíssima il·lusió...

Va ser molt divertit perquè quan em varen trucar estaven a l'hostal que hi ha just al darrera de casa meva, a un balcó que es veu desde la terrassa de la meva casa... Bé... El fet és que vaig fer un tombet per Mallorca amb elles, un parell de nits de marxa i les vaig acompanyar a l'aeroport. Feia molt de temps que no les veia, i segurament no tindré moltes ocasions de veure-les. Ara només falta que l'estiu que ve tornin... Però aquesta vegada a casa meva i no perquè ningú es casi! Perquè és molt trist que calgués una boda per retrobar-nos!