Galindaina, sorpresa estiu 2008

Doncs la gran sorpresa de l'estiu 2008 va ser la decisió dels meus pares de comprar-se una embarcació. Una barca. Una Passport 650 Escapade (la podeu veure de dalt abaix al vídeo que tanca aquest apunt).

La història sembla de broma.
El meu avi té un bot de fusta que ja no utilitza perquè te les facultats motrius mermades.
I amb l'excusa de rescatar el bot, el meu pare es va fer el PER i el carnet de Patró de Iot.
I amb l'excusa de que tenia ganes i capacitat es va comprar l'esmentada barca.

I la varen anomernar:

GALINDAINA

segons el DCVB (Alcover-Moll):
Com és de suposar el nom respon a una de les mil excentricitats del meu pare. He de reconèixer que el nom és original. Però... Sí, és original.

La història continua amb la meva mare i jo estudiant i fent el curs corresponent del PER. (Patró d'Embarcacions d'Esbarjo (recreo) ). I aprovant-lo a un examen relativament fàcil on es presentaven més de 300 persones, curiosament al setembre, poc abans de que jo marxès a la Índia. Però això de la Índia és una altra història. I tant si ho és!




Però tornam a na Galindaina. El fet és que ha estat un estiu ben divertit. Galindaina amunt i Galindaina avall, aprentent tots plegats a governar un vaixell de gairebé set metres d'eslora. I el meu pare assumint sense gaire esforç el paper de capità sempre evitant amb prou feines els continus motins de la tripulació consistent majorment en la meva mare i jo. Ja el podeu veure a la foto amb les mans al timó de la nau. (Bring back... Bring back... Bring back my bonnie to me!).



Ara bé, també he passat molta vergona en alguns moments, quan he vist com els meus pares eren incapaços d'evitar perdre el control de la barca per mos del vent o de la corrent a l'hora d'atracar o partir...

Però d'aquestes coses en queda sempre un record agradable que segur que seran fruit de mil conversacions en les que riurem de valent.

I també és agradable pensar que d'ara en endavant, podré gaudir de matins, tardes i qui sap d'alguna travessia més llarga a la mar, una passió molt comú entre tots els illencs...

(Veient aquestes fotos, em ve al cap més d'una cançó dels Antònia Font...)



Gaudir del relax, de la passió de la mar, és un regal important.

Encara que ho consideri una 'pijada' crec que els meus pares es mereixien donar-se aquest caprici... I si a més jo en puc disfrutar també, doncs millor!

Ara és una nova font d'entreteniment per als meus pares... I una nova font de discussió... Una excusa de xantatge mutu...





Ara només queda acabar de presentar-vos na Galindaina. A la foto de la dreta hi ha un dels espais habilitats per al repós, a la punta de l'embarcació. Aquest espai ha estat el triat per els meus pares per a ells. L'altre espai habilitat per al descans és un lloc transformable. Es tracta de la taula interior de la cabina que es pot veure a la foto de més avall. La taula, d'un material plàstic reforçat, es plega de forma que forma un espai pla amb els seients, que, amb uns coixints apropiadament apropiats, fa les perfectes funcions de lloc de descans i repós. De llit, vaja.






A aquesta foto podeu veure la taula plegada. Té un mecanisme que l'alça i permet a 4 persones asseure's per menjar o realitzar activitats de diversa índole a l'interior de la cabina en cas de mal temps a l'exterior.




Quan es plega i s'hi posen els coixins adequats, té aquest aspecte, el d'un llit. Clar que millor no caure'n perquè l'altura a la que es troba és considerable... En qualsevol cas crec que aquest acabarà essent el "meu" llit en les ocasions que correspongui.





Per acabar aquest apunt, afegesc un video on podeu veure una barca com na Galindaina (Passport 650 Escapade):





PS: El més curiós es la nova dimensió que una cançó mítica d'esplai pot prendre en determinades circumstàncies:

Perduts en la immensa mar blava,
les mans al timó de la nau,
perduts en la immensa mar blava,
sols penso en tornar al teu costat.

Bring back, bring back,
oh, bring back my bonnie
to me, to me! (bis)

De nit estirat jo somnio,
dels dies joiosos passats,
de nit estirat jo somnio,
que no trigaran a tornar.

Bring back, bring back...

Un tmeporal va inflar les veles,
i tot el vaixell va cruixir,
un temporal va inflar les veles,
i va encaminar-nos a port.

Bring back, bring back...

Contents tots els mariners canten,
ja veuen la fi dels seus mals,
contents tots els mariners canten,
i jo penso en el meu amor.

Bring back, bring back...

MLY à Portocolom

Cet étè a étè un étè plein des visites des amies.
La visite que j'ai aimé le plus c'est celle de MLY, une amie française de l'île de Reunion qui a venu avec N'Ours, son copain.
Ces jours ont étè des jours trés hereux et jolies.
On a fait beaucoup de tourisme, et on a passé des jours tres relaxants et agréables dans mon village, Portocolom (à Majorque).
Ici il y a quelques jolies photos de Portocolom. Avec quelques comentaires.
Dans cette photo on peut y voir le bleu de la mer et le couleur des roches si mediterranées. Et les maisons sur la primère ligne de la mer, celles qui ont donné leur sens au concepte "Balearization".
Mais sur mon île aimé il y a encores des endroits et des vues comme celle-là... J'aime le contraste du rouge de cette terre (qu'on appelle Terra Roja en catalan), les differentes tonalités du verd de la vegetation et le bleu du ciel et le gris blanchâtre des nueages, tout ensemble avec les ombres de celles nuages sur la terre. J'aime aussi les designs des nuages de la photo suivante, qui a eté prise a la plage de Portocolom connue comme "S'Algar".
Regarde cette photo. Le rouge du soleil qui se'n fuit du ciel...
Et les montagnes... Leur silhouette... Et la mer... Cette mer qu'on aime autant. Les roches...
À cette roche qui se trouve perdue sur la mer, seule, on l'appelle "Faraó". Ces photos sont trés bonnes, d'aprés moi...

Sur cette autre photo on y peut voir la plage de Portocolom qui s'appelle "S'Arenal Petit". Quand j'était trés trés petit j'aimais beaucoup y nager, et y jouer avec le sable.

"S'Arenal" c'est un mot catalan qui veut dire banc de sable.
"Petit" c'est comment en français.
Il y en a, comme on peut imaginer, un de grand. Il s'appelle "S'Arenal Gran". La raison pour laquelle il y en a deux, c'est que pendant la dictadure qui suivit la Guerre Civile espagnole, il était interdit de que les hommes et les femmes naigeraient ensemble.

Portocolom est la baie la plus grande de cette côte de l'île. Ça fait de Portocolom un lieu fantastique pour mouler l'ancre des bateaux.

La verité c'est que a l'hiver, il y a presque personne a Portocolom. Moi j'aime beaucoup la calme qu'on y respire ces jours. Il y a des bateaux ancrés, mais pas autants comme en étè.





Comme on peut voir, mon amie MLY fait des photos trés belles. Regardez celle-la.

Elle est prise dans la plage de Portocolom qui s'appelle "Cala Marçal".

Il y a d'autres photos de cette plage.













Voilà. Ça c'est Cala Marçal aussi.















Et voilà une autre.
Cala Marçal.

Comme on peut voir dans les photos que j'ai mis dans cette post du blog, mon petit village c'est reellement un lieu trés joli.

J'aime beaucoup que mes amis et mes amies, viennent me rendre visite chez moi.

Speciallement si, a travers de l'oeil d'une camera à photo, je peux découvrir à nouveau la beauté de chez moi, le lieu ou j'apartiens dans certaine mesure.

19 días y 500 noches, Joaquín Sabina

Un dia este disco (19 días y 500 noches) cae en mis manos y yo lo adhiero a mi vetusta y ecléctica colección musical.
No voy a pararme a escribir una biografía del hombre éste pues seguro que ya hay muchas pululando por las redes mundiales (Bio Wikipedia). Lo que sí que voy a decir que me gusta. Con sus defectos. Con sus virtudes. Con su tinte de humanidad... Desde que escuché el cd Física y Química por primera vez... O Nos sobran los motivos... O Sabina y Companía. O este 19 días y 500 noches...
Éste disco en cuestión, considerado de los mejores del cantautor de úbeda, contiene en su edición española los siguientes tracks:

• "Ahora que…" abre el disco. Es una canción reflexiva, muy bonita a mi entender... Refleja a su manera el envejecimiento del compositor, una constante en este disco.
  
• "19 días y 500 noches" es la que da nombre el disco, como se puede comprobar... Una canción de desamor...
  
• "Barbi Superstar" habla de esa chica que quiso triunfar... Sabina siempre "fotografiando" con sus versos la desgracia, la fatalidad, la oscuridad humana de la gente ordinaria y del fracaso, uniendo sus lazos con las personas menos favorecidas por la vida.
  
• "Una canción para la Magdalena" es una dedicatoria a una mujer del viejo oficio. Un ser quizás real, quizás inventado, quizás un simple collage de muchas "fotografias" de la memória del cantante.
  
• "Dieguitos y Mafaldas", una especie de homenaje a Argentina y su gente...
  
• "A mis cuarenta y diez", una canción intimista como el tono general del disco, que es quizás el disco más intimista y autobiográfico de ese hombre.
  
• "El caso de la rubia platino" una divertida y a la par disparatada historia en tono de novela negra que cuenta, al fin y al cabo una aventura más con una mujer oscura de pelo rubio de protagonista.
  
• "Donde habita el olvido", es una de esas canciones muy de Sabina, cuyo título está inspirado en un poema de Luis Cernuda dedicado a la vez a Gustavo Adólfo Bécquer. Una canción oscura e intimista más, en la tónica del disco.
  
• "Cerrado por derribo" es de mis preferidas. Fue grabada con dos letras diferentes, ambas inspiradas en una ruptura traumática sentimental... Autobiogràfica? Pues muy seguramente si.
  
• "Pero qué hermosas eran"... Un divertido y curioso tema donde recuerda (y pone a parir?) a sus ex-mujeres...
  
• "De purísima y oro" es para mi una de esas canciones que no me dicen nada y que pasan sin pena ni glória.
  
• "Como te digo una co te digo la o" es tan insoportable como diferente, esperpèntica y divertida. Es una de esas canciones que sólo se puede oír una vez. Dura unos 9 minutos y eso que antes de que fuera recortada por la discográfica duraba unos 15. No sé si será el primero pero no le pega mucho a Sabina esto del rap.
  
• "Noches de boda"es una canción preciosa. Fantástica. Una buena canción lo és la cante quien la cante. Y cantada por Chavela Vargas en el disco-homenaje a Sabina "Entre todas las mujeres" esta canción melancólica funde cualquier alma, por inoxidable y férrea que sea...
  

Y además, en la Edición Argentina:"La Biblia y el Calefón" y "Nos sobran los motivos"

Para cerrar este apunte, la letra de Noches de Boda, la canción que cierra el disco y que fue maravillosamente versionada por Chavela Vargas en el disco de homenaje a Sabina "Entre todas las mujeres".

NOCHES DE BODA (Joaquín Sabina)

Que el maquillaje no apague tu risa,
que el equipaje no lastre tus alas,
que el calendario no venga con prisas,
que el diccionario detenga las balas,
Que las persianas corrijan la aurora,
que gane el quiero la guerra del puedo,
que los que esperan no cuenten las horas,
que los que matan se mueran de miedo.
Que el fin del mundo te pille bailando,
que el escenario me tiña las canas,
que nunca sepas ni cómo, ni cuándo,
ni ciento volando, ni ayer ni mañana
Que el corazón no se pase de moda,
que los otoños te doren la piel,
que cada noche sea noche de bodas,
que no se ponga la luna de miel.
Que todas las noches sean noches de boda,
que todas las lunas sean lunas de miel.
Que las verdades no tengan complejos,
que las mentiras parezcan mentira,
que no te den la razón los espejos,
que te aproveche mirar lo que miras.
Que no se ocupe de tí el desamparo,
que cada cena sea tu última cena,
que ser valiente no salga tan caro,
que ser cobarde no valga la pena.
Que no te compren por menos de nada,
que no te vendan amor sin espinas,
que no te duerman con cuentos de hadas,
que no te cierren el bar de la esquina.
Que el corazón no se pase de moda,
que los otoños te doren la piel,
que cada noche sea noche de bodas,
que no se ponga la luna de miel.
Que todas las noches sean noches de boda,
que todas las lunas sean lunas de miel.

Cerrado por derribo (Nos sobran los motivos), Joaquín Sabina

Este bálsamo no cura cicatrices,
esta rumbita no sabe enamorar,
este rosario de cuentas infelices
calla más de lo que dice
pero dice la verdad.
Este almacén de sábanas que no arden,
este teléfono sin contestador,
la llamaré mañana, hoy se me hizo tarde,
esta forma tan cobarde
de no decirnos que no.
Este contigo, este sin ti tan amargo,
este reloj de arena del arenal,
esta huelga de besos, este letargo,
estos pantalones largos
para el viejo Peter Pan.
Esta cómoda sin braguitas de Zara,
el tour del Soho desde un rojo autobús,
estos ojos que no miden ni comparan
ni se olvidan de tu cara
ni se acuerdan de tu cruz.
No abuses de mi inspiración,
no acuses a mi corazón
tan maltrecho y ajado
que está cerrado por derribo.
Por las arrugas de mi voz
se filtra la desolación
de saber que estos son
los últimos versos que te escribo,
para decir “condios” a los dos nos sobran los motivos.
Esta paya tan lejos de su gitano,
este penal del Puerto sin vis a vis,
esta guerra civil, este mano a mano,
estos moros y cristianos,
este muro de Berlín.
Este virus que no muere ni nos mata,
esta amnesia en el cielo del paladar,
la limusina del polvo por Manhattan,
el invierno en Mar del Plata,
los versos del Capitán.
Este hacerse mayor sin delicadeza,
esta espalda mojada de moscatel,
este valle de fábricas de tristeza,
esta espuma de certeza,
esta colmena sin miel.
Este borrón de sangre y de tinta china,
este baño sin rimmel ni nembutal,
estos huesos que vuelven de la oficina,
dentro de una gabardina
con manchas de soledad.
No abuses de mi inspiración,
no acuses a mi corazón
tan maltrecho y ajado
que está cerrado por derribo.
Por las arrugas de mi voz
se filtra la desolación
de saber que estos son
los últimos versos que te escribo,
para decir “condios” a los dos nos sobran los motivos.

Para la Zubi, con desesperanza

Cerrado por derribo (Nos sobran los motivos), Joaquín Sabina
19 días y 500 noches (1999)

...stupid people.

There isn't really room in the world for stupid people.

Unfinished Portrait (1934)
Mary Westmacott (aka Agatha Christie)
The Mary Westmacott Collection - Volume I
Harper Collins

Asterix i Obèlix

L'estiu passat com és habitual sempre que tenc vacances vaig passar-lo a Portocolom, el petit i acollidor port de la vila de Felanitx, a la que pertanyen els meus avantpassats més inmediats (pares i avis).

Portocolom, a part de ser la residencia de vacances familiar també, en certa manera, és el magatzem de tots els llibres i mandangues que els meus pares ja dónen per llegits (encara que jo no els hagi llegit). Entre aquestes mandangues s'hi troba bona part de les coses que m'han vist i fet crèixer. Llibretes d'escola, llibres d'institut, i còmics...

I de tots els còmics, n'hi ha dues col·leccions que destaquen per sobre les altres. Una és la de Tintin, que ja tindrà el seu moment donat que Spielberg està preparant una película basada en el popular personatge creat pel belga Hergé.

L'altra és la que toca avui, com heu pogut deduir del títol de l'apunt: Astèrix i Obèlix (Veure article a la wikipèdia).

El motiu és bastant simple.

Un dia d'aquests d'avorriment conspicu, vaig reparar de nou l'esmentada col·lecció de còmics i inmers en una certa curiositat vaig agafar-ne el primer volum cronològicament parlant. La meva intriga consistia en esbrinar fins a quin punt, allò que em feia disfrutar com un boig fa 18 anys encara em faria el mateix efecte.

I quina va ser la meva sorpresa quan em vaig adonar que en un estiu, aprofitant els moments de manca d'hiper-activitat, vaig rellegir-me absolutament tots els volums que hi ha. I disfrutant tant o més que la primera vegada que vaig entrar dins el món del poblet gal.

Una relectura madura d'aquests còmics et permet, des d'una perspectiva cultural més ampla, descobrir petits gags inclosos als còmics, que critiquen actituds polítiques, actituts de la societat... Personatges famosos camuflats com romans... (Mítics els Laurel y Hardy). I l'irreverent humor que despren el vivaç caràcter del petitet Astèrix i la fam de senglars i romans del gros (no gras!) Obèlix. Sense menyprear ni l'imprescindible Ideafix, ni cap dels personatges secundaris tant de l'elenc de vilatans ni de romans.

Així, volum rera volum, a part de aixafar els romans una vegada rera l'altra amb l'ajut de la mítica poció mágica del druida Panoràmix, Astèrix i Obèlix, amics inseparables immersos en una eterna relació d'amor-odi que potser molts interpretarien en una clau sexual, viatgen arreu del món fent amics com els gots, gals de tots els indrets, egipcis, romans, bretons, normands, hispans, helvecis, corsos, belgues, vikings i indis (entre altres) i fan de tot per tal de superar els múltiples entrebancs: es fan gladiadors, legionaris, esportistes olímpics, s'enfronten als especuladors urbanístics (quina enveja), a la burocràcia, a uns simpàtics pirates que sempre naufraguen, fins i tot s'enfronten al mateix Cèsar entre regals i sorpress. Un dels episodis més memorables i ben aconseguits són les famoses dotze proves insipirades en les d'Hèrcules. I a partir d'aquí, travessies, odissees, fills inesperats i fins i tot Asterix i el druida Panoràmix s'enfilen en una lluita contra el sistema capitalista.

Per cert, recomano a tots els "economistes", "capitalistes", "liberalistes", i qualsevol persona interessada en menor o major mesura en aquestes coses la lectura (o relectura) del fantàstic Obèlix i Companyia. Una hilarant i genial crítica al sistema capitalista i mercantil actual. Flipant. Brutal. I que és, de fet, el fet que fou decisiu en la motivació d'escriure aquest apunt.

Bellas y Ambiciosas (VEO TV)

Ya sé que quizás estas fechas no són el momento más políticamente correcto para hablar de erotismo. Aunque si yo fuera políticamente correcto... De todas formas me gusta abordar estos temas con naturalidad, y sinceridad. Sin estúpidos tabúes. Pero siempre intentando no ofender a nadie innecesariamente. Así que si hablar de pornografia y/o erotismo y/o del papel de la mujer en la sociedad actual puede ofenderte por favor deja de leer este apunte.
Ya he comentado varias veces en este blog que yo soy aficionado al erotismo. Y quiero, una vez más, distinguir entre erotismo y pornografia. La pornografía es la representación mediante dibujos, fotos o videos o representaciones en directo que incluyen de forma explícita penetraciones en alguna de sus formas. A mi la pornografia no me gusta especialmente. Tiene su qué en algunos momentos pero por norma general me aborrece. Nada moral. Simplemente no me resulta especialmente interesante.

En cambio el erotismo, que incluye más el arte de mostrar (o mejor, insinuar) la belleza de los cuerpos desnudos y en una menor medida, crear sensaciones sexuales a partir de imagenes de diferente índole me parece más estimulante a varios niveles. En parte también es algo más cercano a lo que se conoce como arte dramático. Es más difícil insinuar una relación sexual metafóricamente que mostrar una penetración a 5 cm. de distancia.

Por que cuento todo esto? Porque una de las grandes deficiencias de la oferta televisiva para mi es la oferta erótica. Pornografia, hay en los locales y en canal plus. Pero pocas televisiones se arriesgan a los ciclos de películas o series eróticas. Y hace poco en la recientemente inaugurada TDT descubrí una serie erótica. En concreto se trata de Bellas y Ambiciosas (VEO TV).

Obviamente eso me alegró, pero después de seguirla en varios de sus episodios me llevé una gran decepción. Las chicas son muy bonitas. Y los chicos fibrados y sin un gramo excedente de grasa. Ese no es el problema. El problema viene en el argumento. La producción de la serie es Venezolana (Venevisión) aunque està rodada en Perú.

El elenco de actores y actrices incluye a una tal Karen Dejo que ya se ha convertido en un mito en internet (ver foto) aunque la verdad es que muchos de los "actores y actrices" mencionados dejan bastante que desear en el plano de calidad de actuación. Pero tampoco se puede pedir mucho.

Un poco más se podía pedir al argumento. Parece que para hacer series eróticas el único argumento posible es el de mujeres que venden su cuerpo por dinero, aunque sea en un marco de lujo.

El propio nombre de la serie, Bellas y Ambiciosas, deja entrever que muy progresista no es en cuanto su argumento. Obviamente la historia gira alrededor de dos núcleos, un instituto y un hotel aparentemente legal que ofrece unos servicios especiales a sus clientes más selectos. El nexo entre ambos es variado. Mientras la dueña del hotel es la abuela de una de las asistentes del instituto, la hermana de una de las trabajadoras especiales asiste a las clases del instituto y además un compañero de instituto sale con la nieta heredera del hotel para beneficiarse (la?). El hotel busca nuevas trabajadoras en el instituto... Y enmedio de toda esta vorágine, unos policias intentan destapar todos los entuertos sin mucho acierto pero sin maldad.

En resumen, hombres salidos que buscan sexo por dinero, hombres enamorados de mujeres de vida disoluta, mujeres que no dudan en usar su cuerpo para obtener poder y dinero, chicas ingenuas que se enamoran de malvados y guapos jovenzuelos llenos de ambición...

Me pregunto cuándo a alguien se le ocurrirá hacer una serie del mismo estilo pero siendo un poco más moderno en sus planteamientos. Y cuyos escenarios sean un poco más variados y más dentro de la vida cuotidiana. Algo entre The Office, IT Crowd y una serie erótica, que muestre realmente la realidad de la vida cuotidiana aliñada con erotismo (y si puede ser evitar el erotismo barato mejor).

Al final las noches de Localia se acabarán echando de menos ahora que cesará su emisión. (Por cierto, Localia también emitió varios capítulos de Bellas y Ambiciosas).

Consultoría: tu jefe

Donde habita el olvido, Joaquín Sabina

Cuando se despertó,
no recordaba nada
de la noche anterior,
“demasiadas cervezas”,
dijo, al ver mi cabeza,
al lado de la suya, en la almohada…
y la besé otra vez,
pero ya no era ayer,
sino mañana.
Y un insolente sol,
como un ladrón, entró
por la ventana.
El día que llegó
tenía ojeras malvas
y barro en el tacón,
desnudos, pero extraños,
nos vio, roto el engaño
de la noche, la cruda luz del alba.
Era la hora de huir
y se fue, sin decir:
“llámame un día”.
Desde el balcón, la vi
perderse, en el trajín
de la Gran Vía.
Y la vida siguió,
como siguen las cosas que no
tienen mucho sentido,
una vez me contó,
un amigo común, que la vio
donde habita el olvido.
La pupila archivó
un semáforo rojo,
una mochila, un peugeot
y aquellos ojos
miopes
y la sangre al galope
por mis venas
y una nube de arena
dentro del corazón
y esta racha de amor
sin apetito.
Los besos que perdí,
por no saber decir:
“te necesito”.
Y la vida siguió,
como siguen las cosas que no
tienen mucho sentido,
una vez me contó,
un amigo común, que la vio
donde habita el olvido.

Para Zulema Katz y Paco Urondo, que habitan en la memoria.

Donde habita el olvido, Joaquín Sabina
19 días y 500 noches (1999)

Feliç 2009

FELIÇ 2009

Propòsit 01: Perdre 12 kg
Propòsit 02: Posar-me en forma al gym i amb l'equip de futbol
Propòsit 03: Repassar els meus idiomes
Propòsit 04: Continuar escrivint, un any més, aquest blog, amb publicacions diaries + o - diàries
Propòsit 05: Passar més temps amb la família

FELIZ 2009

Propósito 06: Viajar a Suécia
Propósito 07: Viajar a Bruselas

Propósito 08: Viajar mucho más
Propósito 09: No ver Tele5
Propósito 10: Crecer profesionalmente

HAPPY 2009

Purpose 11: Keep in touch with my friends
Purpose 12: Read more books
Purpose 13: Find a special woman (or many special women :D )
Purpose 14: Meet more people
Purpose 15: Have a lot of fun

JOYEUX 2009

But 16: Fêter la victoire du FC Barcelone à la Liga BBVA
But 17: Fêter la victoire du FC Barcelona à la Champions League
But 18: Fêter la victoire du FC Barcelona à la Coupe du Roi
But 19: Être plus ordonné
But 20: Avoir plus de buts et essayer d'être mieux personne

2008

ENERO - Agatha Christie - Cinema - La Jungla de Cristal 4.0 - Rimas de Bécquer - Cenas de Proyecto - IBM - Vodafone - LadySnake - Noche Madrileña - Penta - Malasaña - Lo Somni - Carta a un desconocido - JAL - NuriNoTe - DVD - FEBRER - Skatalà - Todos contra el canon - Català o Valencià - Segna - Realitzadora -
MARS - Jordi Galceran - Simenon - Àngel -
APRIL - Barcelona - Chiki Chiki - Yes, Prime Minister - HOMM - Denominació d'Origen - La festa de les Verges - Cómo sorprender a un hombre - Restaurants -
MAYO - Tah Majal I - JQBurro - Skalariak - Russ Meyer - Siempre antiracista - Fred Uhlman - CatLady - Relació - iLòGiCa
JUNY - Humor - Bars - Discos - Pubs - Electric Nipples - Gym -
JUILLET - Al Vent - Fora des Sembrat - Fluir - LDM - Memòries - Cafeïna - Frases célebres - Mateso - Pantaleón - LaElipa - Sta. Cristina d'Aro - ElPerno - Reflexió - AUGUST - Chat - Organizaciones Inteligentes Vs. Organizaciones Estúpidas - Donosti - Xantito - Kimel - NOJ - MEN - Henrich - ALX - Merodeador - Almodóvar - The Cabrians - Sergi Belbel - SEPTIEMBRE - Sau - Viatge de carretera - Roadtrip - Bielesfeld - Frankfurt - Tah Majal II - Alemània - Hannover - Suïssa - Ginebra - Perpinyà - Planície - MLY - OCTUBRE - The Real Tah Majal - Tah Majal III - PER - Galindaina - Messi - Guardiola - Los españoles - India - Delhi - Gurgaon - Jaipur - Rajahstán - Agra - Jim Corbett's National Park - Tiger - China - Cabrera - Iron Man - Colombia - B - L'amiga inesperada - Indiana Jones - LaDesaparecidaMalvada - Rural House (Horror Show) - Xeripau - Madrid Friki's Pride - In the name of the father - SUS! Mallorca - Tomeu Martí - Manifest de futur - NOVEMBRE - Obama - The Princess Bride - La Princesa prometida - Sex and the city - Mano Solo - Les femmes et moi - Ignobel 2008 - Gay's Pride Parade - Crisi - DECEMBER - Narnia Chronicles 2 - Hancock - Castell de Bellver - Portocolom - Felanitx - Nadal - Sant Salvador - Venezolanos - The Mummy III - Wall E - KTi - Mallorca -

And much more for the HAPPY NEW YEAR

2009

...not prepared...

You see, you're not prepared - for the things that happen. You never conceive that - they might happen.

Unfinished Portrait Mary Westmacott (aka Agatha Christie) Mary Westmacott Collection - Volume I Harper Collins

SUS MALLORCA! (Manifest de futur) - Tomeu Martí

De Tomeu Martí en podria dir moltes coses.
Però tampoc no hem d'exagerar. A nivell personal diré que el vaig conèixer fa molts anys, quan ell estava al capdavant de l'organització Joves de Mallorca per la Llengua, de la qual jo vaig intentar formar-ne part, sense massa éxit. Però això és una altra història.
Des d'aleshores he seguit la seva carrera pública i bona part de la seva obra poética.
I m'agrada pensar que de tant en tant prenem un cafè i ens posam al dia dels nostres projectes, d'índole molt diferent.
Encara que tot és discutible, a mi no em fa por afirmar que Tomeu Martí és un d'aquells imprescindibles de què parlava Bertold Brecht... D'aquests que lluiten toda la vida.

I feta la introducció personal, continuaré amb una breu introducció biogràfica a la seva persona:

Tomeu Martí i Florit va militar a la Crida a la Solidaritat des del 1996 fins a l'auto-dissolució del moviment el 1993. Co-fundador del Bloc Nacionalista d'Estudiants i del Casal Independentista de Mallorca, voluntari de l'Obra Cultural Balear, va participar en l'organització del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Va ser portaveu de la plataforma Joves de Mallorca per la Llengua, militant de l'Ateneu 31 de Desembre, membre de la junta directiva del Grup Blanquerna i de l'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana.

Es va declarar insubmís al servei militar i va ser jutjat per aquest motiu. Actualment és Coordinador de l'Obra Cultural Balear.
Ha treballat com a periodista a S'Arenal de Mallorca, al diari El Punt, al setmanari la Nau i a la revista Quatre Illes. Ha col·laborat a una vintena de publicacions.
Actualment és col·laborador habitual de la revista El Mirall, de Diari de Balears, de Tribuna Catalana i de Tribuna Mallorca i és director de la revista de Son Sardina, Coses Nostres.
És autor de l'assaig La lluita contra el servei militar a Mallorca, publicat el 1995.
El 1994 va publicar el recull de poemes Vocabulari de plor, el 1998, el llibre de poesia titulat Quaranta-nou dies amb Nausica i el 2001 Retorn a la utopia.
El 2004 va publicar el recull d'articles Articles Salats.
També ha publicat els opuscles Amb la mà esquerra contra la guerra i Per la refundació del nacionalisme a Mallorca.

I arribats aquí, només em quedaria comentar el veritable objectiu d'aquest apunt. El llibre en si.
SUS Mallorca!, sobretot, és l'edició d'un Manifest que denúncia una situació - la precarietat de l'estat de la llengua pròpia de Mallorca - i proposa tot un seguit d'accions i de passos necessaris per aconseguir la total normalitat de la llengua al lloc on és pròpia.

D'una banda, la crítica, diré que potser cau en molts tòpics, potser moltes de les coses que diu ja han estat dites. Però això no li treu la raó, ni molt menys, ni implica que no sigui necessari un manifest d'aquesta magnitud, per recordar-nos que malgrat la sensació de "llibertat" que dòna l'actual "relativa" democràcia, la llengua està en un perill que per molts és evident. I per recordar a tots aquells que estimen el mallorquí, i la cultura associada, que hi ha molta feina a fer per garantir que allò que tant nostre és, no caigui en la categoria de cultura i llengües extintes.

Un llibre breu, contundent, concret, ben escrit.

Alguns exemples:

• ...la supervivència... (de la llengua catalana)
• ...l'ús lingüístic de la llengua catalana a les Illes Balears...
• ...dret...
• ...polacos...
• Entendre la diversitat cultural com una riquesa
• La diversitat lingüística és la part fonamental de la diversitat cultural
• La preservació de la diversitat lingüística
• Una llengua...
• ...cultura i educació...
  

Dilbert a Determinist

Wall-E

Avui és un dia històric per al blog.
Perquè avui és l'últim dia que parlo de LaDesaparecida, básicament perquè el dia que vaig anar a veure Wall-E ella va venir amb mi. Ella em va fer un regal (perquè és costum fer regals als amics no?)... L'endemà jo marxava a Mallorca. I tres setmanes i uns dies després em deia que portava 2 setmanes sortint amb un noi... Però que jo era molt especial que no em volia perdre i blabla bla tot allò que tantes vegades he sentit...

Sabia de que anava la película. Així que en realitat per a mi era una indirecta més. Però ja feia temps que era inútil... I el més trist és que una petita part del meu subconscient ja ho sabia.

Però ara ja està i toca parlar de la película.

La película era calificada per la crítica com una molt bona película i en concret els primers 40 minuts eren calificats com una poesia visual. Jo no sabia si prendre-m'ho seriosament o si prendre-m'ho com una exageració. Però quan vaig veure-ho vaig entendre-ho. No. No era una exageració.

Clar que el fet que no tingués diàleg era un handycap important per a moltes persones que sense diàlegs s'avorreix...

En canvi per a mi els 40 primers minuts són tot un poema-alegat ecologista, i en general es tracta d'una crítica molt dura a la societat actual. Almenys tal i com jo ho veig.

També és una película que parla de la solitud, i de l'amor...Potser per això vaig escollir LaDesaparecida com a la meva acompanyant per a aquesta película...

El que menys em va agradar va ser la segona part de la película, que tot i que és divertida, em sembla una trama massa típica que contrasta notablement amb els meravellosos 45 minuts.

De totes formes, com sol passar i com és molt comú amb Pixar últimament hi ha hagut molta polémica per sospites de "fonts inspiratives" ja que efectivament hi ha una gran similitud entre Wall-E i el genial protagonista de Cortocircuito (Johnny 5) (veure).

..cultura i educació...

(...) la cultura i l'educació són dos eixos fonamentals per a qualsevol poble que vulgui ser lliure.

Tomeu Martí i Florit
SUS MALLORCA! Manifest de Futur
Maregassa - 6 (2006)
Lleonard Muntaner, Editor

Simple...

BON NADAL

La Mentira Telecinco

1. Telecinco mostró su apoyo público a un manifiesto que ataca las bases de convivenvia catalanas, que muestra una enorme falta de respeto por la diferencia en España.

2. Telecinco ataca a uno de los mejores programas de televisión actual: Sé lo que hicisteis... A los que ataca en los tribunales por demostrar día tras día a todos los españoles inteligentes que Telecinco es pura basura.

3. Telecinco muestra una vez mas su ansia por la alarma social. Esta vez les sale el tiro por la culata.

A todo lo llaman periodismo hoy en dia.
Ni Intereconomia es más bazofia que esto. Y eso ya es un decir...

La momia 3: La Tumba del Emperador Dragón

No sé per què. O potser sí que ho sé.
El fet és que em varen agradar molt tant La momia, com el Regreso de la Momia.

Segur que no son grans películes. No he dit que ho siguin. Però el que si puc dir és que em resulten divertides, entretengudes i que tenen molts elements que les converteixen en un excel·lent entreteniment familiar.

El tó paranormal de les mòmies en si. D'una banda. De l'altra el to desastrós de Brendan Fraser. El paper fonamental de les dones... I una barreja d'elements molt interessant: investigació, elements pseudo-històrics, aventura, acció, arts marcials, batalles épiques... Tot això conforma el món de la trilogia de La mòmia.

La tercera entrega és del que volia parlar avui. Clar que només puc dir que és una mica més del mateix... Però que aquesta entrega compta amb un repartiment en el qual Maria Bello (ja en parlaré més avall) substitueix Rachel Weisz en el paper de parella de Brendan Fraser. A més completen el repartiment la mítica Michelle Yeoh, l'habilidós Jet Li, i una impressionantment guapa Isabella Leong.

En aquesta entrega la mòmia esdevé un emperador xinès, terracotitzat fa milers d'anys. Això té molta gràcia, ja que sembla inspirat en les famoses figures de terracota que varen passar pel Fòrum de les Cultures de Barcelona que ja ningú no recorda. A això em refereixo quan parlo de pseudo-història, ja que s'inventen unes històries basades en mil històries reals per ambientar - justificar les películes que resulta molt criticat. La veritat és que jo entenc que una película no té per què ser un fidel reflexe de la veritat. L'objectiu, normalment, sol ser entretenir. I per a aquest objectiu tot està bé. Una altra cosa és que jo si cregui que les películes han de tenir coherència interna. Però res més llevat d'això.

En resum, que a mi em resulten divertides i entretengudes. I no em molesta ni criticaré que no reflecteixin les dades històriques al 100%. I reconec que em va encantar l'spin-off de la nissaga conegut com "El Rey Escorpión".

I per acabar, com és habitual en els meus apunts de cinema, em toca parlar una miqueta de les actrius. I en aquesta película apareixen dues actrius que m'agraden especialment.



I aquesta película em va sorprendre especialment una Isabella Leong que considero maquíssima. De fet la vaig descobrir a aquesta película. I em vaig quedar gairebé embaladit.

A aquesta foto es pot veure que lletja no és, tot i que segurament hi ha fotos on es vegi molt més maca. Almenys a la película a mi em sembla preciosa.



L'altra que és mítica és la Maria Bello, però aquesta no necessita presentació.
Especialment després de la seva participació a la sèrie Urgencias, o a películes com Duets, Bar Coyote, Desenfocados (Out of Focus), o la genial Una história de violencia.

Reflexión

Por qué si eres amable con una chica ya todo el mundo imagina que le vas detrás?

Ahí dejo la pregunta...

HISTORIA: Un dia fui al aeropuerto a buscar a una chica que conocía relativamente poco. Sólo intenté ser amable. Y ya se pensaron que fue sólo por interés. Cree el ladrón...