End...

I like meeting new people, specially if they are like JB08.

JB08 is this kind of person you never forget.
Intelligent, interesting...
I'm not used to meet people so intelectually stimulating...

We shared some things. We shared time and feelings...
We shared lonely nights driving around... On the road...

Today, a flight back home puts an end to a year discovering the misery of the University of the Balearic Islands. Curiously I might never see her again... But one never knows...

Once I met two japanese girls (who nowadays must be very successful women) called Keiko Nagane and Naomi something-I-can't-remember... I met them in the USA, while I was staying there for a month to improve my English... We kept in touch through conventional mail for many years (I lost contact just some years ago, and that makes me sad).

The thing is that I though that I would never see them again... And two years later my parents told me that we were going to Japan: my father had business there, and my mother, my grandpa and I were going with him and we all together would do some tourism...
And we all spent one whole day with the both of them, who came from far places just for a wonderful day of tourism with the best guides we could have... I have such good memories of them... It's just something sad that we lost the contact.

Well, anyway, with JB08 I have this sensation that I might never see her again... We will be in touch for some years... But... One never knows.... Today she is flying back home...

And I wish her a big deal of good luck.
Believe me, she deserves it.
At least I think so.
;-)

Tu la letra y yo la música

Ja era hora... Una comèdia romàntica que val la pena...
En un moment de la meva vida gairebé exempt totalment de qualsevol bri de romanticisme i afecte de cap tipus, una comèdia així ve bastant bé...

Ja que no es poden viure moments bonics en la pròpia pell, almenys veure que en la ficció hi passen coses boniques... I si a una bona recepta la cuines bé, el resultat és per a llepar-se els dits...

Tampoc vull dir que "Tu la letra y yo la música" (Music & Lyrics) sigui la panacea de les comèdies... Només que El guió és força bo i coherent... Amb dosis d'humor intel·ligent... Amb una Drew Barrymore més que acceptable i amb un Hugh Grant que brilla per sobre de totes les coses... La veritat és que Grant, acostumat ja a aquesta mena de papers, aconsegueix amb una (segons la meva opinió) gran actuació fer una caricatura d'ell mateix, tot representant el membre oblidat d'un grup de moda en l'escena pop dels anys 80.


I bé... Un bon guió... Unes actuacions decents... I uns gags que em varen fer impossible deixar de riure en el decurs de la película... En resum... Una comedia romàntica que val la pena.

En l'apartat femení, he de dir que Drew Barrymore no és precisament el meu estil de dona... Ara bé, de vegades està més guapa que d'altres... En aquest cas, tot i tenir un paper menys representatiu que Grant, té un posat hippiós anàrquic descurat que la fa molt sexi. Encara que a mi em serveix de poc. :D

Per deleitar els cors solitaris, una foto d'aquestes que naveguen per la xarxa.

Tom & Jerry...

Quoi peux je dire de Tom et Jerry! Ils sont mitiques!
La violence pour l'enfance en état pur, mais si jolies.
Je n'ai aucun doute que le createur et les écrivains de leur histoires n'amaient pas les chats...

I like their storys a lot, but one must recognize that they are extremately violent.
For this reason, I find totally necessary the "The Simpsons"'s criticism of violence in TV cartoons such as Tom & Jerry, The Looney Toons and Disney's, exposed through the Tom & Jerry's alter egos Itchy & Scratchy.
Bueno pues, a modo de homenaje a tantas horas de violencia gratuita y engañosa (pues un niño pequeño puede pensar que caer de un rascacielos o de un precipicio no le va a costar más que un chichón...)... Hoy recupero y recopilo unas cuantas imágenes de Tom y Jerry...

I no em faceu parlar de política, que no responc de les meves opinions.

La Maldición de la Flor Dorada, de Zhang Yimou

Què curiós! La película de Zhang Yimou més aclamada per la crítica, és la que menys m'ha agradat de les que he vist d'aquest home... I això que només he vist Hero (la primera que vaig veure amb iLòGiCa, per recomanació de Suprem, i que em va fascinar completament pel nou concepte de cinema que suposava per a mi) i "La casa de las dagas voladoras" (la segona i per mi la millor de les que he vist...).

Són películes plenes de color, on les arts marcials resulten més un motiu estètic, una dansa, que no pas un exercici de violència... En aquest sentit m'ha fallat un poc "La Maldición de la Flor Dorada", ja que en alguns moments considero que presenta escenes de violència exagerada i gratuïta.

Són películes plenes de dramatisme... I sovint de lliçons magistrals sobre la vida... No sempre evidents... De fet la majoria potser només les veig jo, però almenys jo les veig clares... I les causes perdudes... Normalment no falten les causes perdudes a les películes...

A tall d'spoiler (no exessivament greu, no us preocupeu si continuau llegint) us diré que, segons la meva opinió, "La Maldición de la Flor Dorada" parla de la traïció i de la fidelitat, i sobretot del poder i l'ambició... De la paciència...

En qualsevol cas no em va convèncer... Però no em faceu molt de cas, que una vegada més estava més pendent d'altres coses diferents a la película...

En el que sí que em vaig fixar, i en això coincideixo amb els crítics, hi ha dos actors que es menjen la película amb les seves interpretacions...

D'una banda Chow Yun-Fat, que feia temps que no apareixia per les sales de cinema (concretament desde la innecessària i banal però entretenguda "El Monje", una peli d'aquestes de serie B americanes al 2003). (Bé, em refereixo a que jo en tingués notícia perquè acabo de comprovar que, de fet, n'ha fetes dues entremig, però no en tenia coneixement)
Fa un paper d'emperador notable...

Però l'excel·lent se l'emporta Gong Li... (A la foto) Sense paraules... S'ha de veure.

Spiderman 3!!!

Sí, ja l'he vist... De fet ara ja fa un més gairebé que la vaig anar a veure... I... Què voleu que us digui? La primera i la segona són, al meu entendre, proporcionalment molt millors...

Sincerament, era d'esperar... Les dues primeres eren realment molt ben trobades... La primera perquè explica molt bé tots els inicis... La segona perquè suposa un clímax gegant amb dos rivals fantàstics: Dr. Oktopus i El Duende Verde... Però aquesta, a més de ser la primera que no es tradueix al català em va deixar una mica... No sé... Li falta alguna cosa...

Potser el problema és que els dos rivals de torn (L'home de sorra i Venom) són molt rivals per la poca "quota" de pantalla que tenen. Potser perquè en Tobey fa una actuació discutible... En particular, al cómic, Venom dóna per moooolts mesos... I a aquesta película de 2 hores i mitja no té ni tansols una hora...
També en particular, la part en la que es veu com afecta l'esmentat Venom a la vida privada de l'alter ego d'Espiderman, Peter Parker... Una excentricitat lleugerament exagerada segons el meu parer, ja que, sempre segons els meus estàndards, frega innècessariament el ridícul...

Ara bé, la película és molt entretenguda. I hi ha dues coses que, per a mi, hi destaquen per sobre les demés: d'una banda una interessant actuació de Kirsten Dunst (a la foto, tot i que no és de la película), ja que el seu personatge les passa canutes (de totes les formes possibles)... Fins i tot la gelosia... Ai la gelosia!!!!! El que la va inventar hauria d'estar penjat! L'altre que no està malament, en l'evolució del seu personatge és James Franco.

Com a spoiler, si no ho sabeu ja, us diré que hi ha un personatge important que la palma... Endevinareu quin????

Per les eleccions, Tolerància Zero

En aquesta jornada de reflexió electoral...

Escoltau aquesta cançó i actuau en consequència.

Perquè qui estima Mallorca no la destrueix.

Salvem Mallorca.





Eleccions 2007 Mallorca

El Velo Pintado

Un dia d'aquests que surts aviat de la feina i tens la oportunitat perfecta d'anar al cinema, però no tens ningú amb qui anar-hi, però t'és igual i hi vas... Doncs això em va passar ara fa ja uns dies...

I com sempre en aquests casos, vas directament a un cinema multisales i tries la primera película que et fa ràbia i et va bé d'horari... I la triada va ser "El Velo Pintado". Resulta que, com vaig descobrir poc després, és un remake... La original no l'he vist, així que no les puc comparar... Ara bé, puc dir que la película està molt i molt ben feta... D'altra banda la temàtica no és allò que més em fascini... Suposo que estic massa susceptible com per restar indiferent a profundes indagacions sobre els problemes de parelles...

En cuatre línees i sense espatllar la película... Una jove anglesa a qui els pares volen casar, per fugir de la pressió a què està sotmesa es casa amb un biòleg que està profundament enamorat d'ella. Però ella no n'està d'ell, només l'utilitza per a fugir de casa... Però la parella ha de marxar cap a Shanghai on el biòleg està destinat... Allà, les inevitables infidelitats de la dona (una fantàstica Naomi Watts) conduiran a una situació límit...

En poques paraules, un remake acceptable, que s'aguanta sobre dos pilars, les actuacions de Edward Norton i Naomi Watts (que curiosament són també productors de la cinta). Sembla com si els dos volguessin treballar junts i haguessin escollit la película per tal d'explotar les seves virtuts interpretatives ...

A la película també hi participa la parella de Naomi Watts, Liev Schreiber, de qui està esperant un fill a la actualitat. (Llàstima que ja estigui ocupada... Perquè mira que fa morbo...)

És una película de tall antic. Això sí, dramàtica. No és una "Must-See" però si es té ocasió de veure-la, no recomano desaprofitar-la.

More Batman... Freak?

I think it's better that I don't write anything today.
I'm sad, lonely...
So I leave you with the horrible weather if you live in Madrid, and with this stupid moving-picture of Batman.

By the way, I heard that they are making another Batman vs. Joker movie.
They must be crazy... Does a better Joker than Jack Nicholson exist?
Is there any possibility that it is nearly comparable to Tim Burton's one?
Well, time will tell.

Ella que pasa, Mario Benedetti

ELLA QUE PASA

Paso que pasa
rostro que pasabas
qué más quieres
te miro
después me olvidaré
después y solo
solo y después
seguro que me olvido.

Paso que pasas
rostro que pasabas
qué más quieres
te quiero
te quiero sólo dos
o tres minutos
para quererte más
no tengo tiempo.

Paso que pasas
rostro que pasabas
qué más quieres
ay no
ay no me tientes
que si nos tentamos
no nos podremos olvidar
adiós.

Ella que pasa
Poemas del Hoyporhoy (1958 - 1961)
Inventario
Mario Benedetti

The Silence, Ingmar Bergman

I've just seen this movie...
I wanted to say my opinion out of it, but, I prefer to quote another person's analysis because I think it's a real good one.
Anyway I won't avoid recognizing that often (quite often indeed) I suffer from the same problems Esther does: not the physical illnes (probably tuberculosis) but feeling that everything with me must be important, and perfect... It's not a totally concious attitude, but I give too much importance to myself... I think I've got more culture than others... That I'm more intelligent... And that's a problem, indeed, of which I'm not proud... I wanted to state this because it's what has impressed me most of this film "The Silence" by Ingmar Bergman.

And now, for something completely different, I will reproduce a comment, published originally on IMDB, which I consider really good and accurate.

Watch Bergman's life's work and save yourself a bundle on film school, 23 February 2004

Author: Bill Stoll (bill@billstoll.com) from Tampa FL

An Ingmar Bergman film always takes me to film school. `Silence' offers the PhD. Metaphors and character arcs: No one does it better than Bergman.

It's a study in contrasts. It's about the strife sewn into the lining of family intimacy, contrasted with the perfection of strangers engaged in the base behaviors. Complexity vs. Simplicity. The common ground shared by youthful innocence and ignorance vs. the confusion imposed by years of living. Short people seeking acceptance vs. normal folk who are so completely unacceptable to each other. It's about a dying woman whose life's work is translating one language to another so others can understand it vs. two people who speak the same language who cannot understand each other (further) vs. two other people who speak different languages who have a better understanding than those sharing a common lexicon. And on and on.

Watching this film, it occurred to me how deeply Bergman's work influenced the likes of Kubrick and Hitchcock and Aldrich and Leigh … so many more. 2001 Space Odyssey, Psycho, so many of the great films have seeds here. The screen was Bergman's canvas; the camera his brush. Neither the script nor the imagery alone created the work. His work has a soul from the combination of all of it.

Watch Bergman's life's work and save yourself a bundle on film school. You'll be in the master's care.

Per cert, una película més i ja estaré lluny de la galàxia, definitivament.

Aventures - Apunt en directe

Cap de setmana a Mallorca ple d'aventures.

Per començar 5 hores de retard al vol d'anada. Jo! Per una vegada que tenia plans a Mallorca. (Havia quedat amb una amiga que feia anys i anys que no veia, na Margalluf, per posar-li un pseudònim. Per desgràcia ho vàrem haver de posposar... Vaig arribar a la una.

Per continaur, dissabte, dia d'excursió a la nord-americana... Fins al Mercat Medieval de Capdepera. Quins collons que he tingut tota la vida... Mira que haver de conèixer gent nord-americana per començar a moure'm per l'illa! A més... Em va quedar cara d'idiota quan vaig veure en què consistia el mercat medieval... Més aviat es podria dir que era una presa de pèl... Però bé... Serveix d'excusa per visitar el castell de Capdepera que està... Acceptable?

Després de tornada ja a l'horabaixa, un poc més i un camión carregat amb 3 cavalls mos envesteix i mos mata... Per sort no va haver-hi ferits i va passar 3 minuts antes de que nosaltres passèssim per allà. I per sort puc contar-ho.. Es veu que el conductor va endormiscar-se, i va perdre el control del camió, volcant i envaïnt el carril contrari (és a dir el meu). Com que érem dels 4 primers en arribar vaig haver d'esperar a que arribés la policia ajudant a controlar una mica el trànsit de vehicles... Mentrestant un grup de joves intentaven rescatar els tres caballs que havien quedat atrapats i estaven en un estat de nerviosisme considerable... Per sort no hi va haver ferits... Aparentment.

I avui diumenge, per acabar el cap de setmana, diada familiar amb el primer bany a la mar de l'any. Arriba dos mesos més tard que l'any passat però això ja passa. I ha valgut la pena l'espera. L'aigua estava geladíssima... I m'ha caigut d'allò més bé...

Ara, descans, música i retorn a la realitat amable de la quotidianitat del treballador. Áu!

Marvin...

Sans doute, Marvin c'est un des charactères plus originalles des Looney Tunes. Il est un des pires ennemies de Bugs Bunny et de Daffy Duck dans plusieurs de ses aventures. Il y avait une epoque, quand j'étais plus jeune, oû j'amais beaucoup cette charactère. Aujourd'hui je n'ai pas l'habitude de voir ces choses... Mais j'ai un tendre memoire de tout cela.


As an hommage, I want to include those pictures in this weird blog site... They have a history. Seven or nine years ago I used to have a web site... My site included many sections... I was proud of it. Specially regarding the fact that it was 1996 - 1998 and then, most people never had heard about the Internet. In fact I'm connected to the Inet since 1994, and that's a kind of record. But I didn't have a site since 1996. After 1998 I "abandonned" my site until it disappearde due to innactivity and to de disappearance of the site provider company which was absorbed by another company. A few days ago my father, with whom I shared my site, told my that there was a copy of our site in a web dedicated to create a historical archive. I entered that site and I recovered those pieces of my web I was interested in conservate. Among the sections there was one of them which was dedicated to different cartoons such as super heros, Looney Tunes, Calvin & Hobbes, etc... And now, from time to time, I'm publishing in this blog this historical pieces of my relationship with the cyberworld.

Sé perfectamente que esto oscila entre el mundo freak, la nostalgia bananera y un retroceso a la infancia provocado por un trauma asociado a la vida adulta que provoca que el individuo regrese a la inmadurez al sentirse más comodo y protegido, pues se rehuye así el dolor de la realidad, de la soledad, del desamor...

I sé perfectament que tot plegat no deixa de ser una xorrada que m'entreten. Esper que tots els que podeu llegir això, que no sou molts, i sobretot els que ho voleu llegir, hagueu tingut un bon cap de setmana. I que tingueu una molt bona setmana. :D

Driving around

Driving around
you're by my side,
but you seem far away.

Why're you so cold,
after those four days?
You know I can't fall in love with you.
You know you can't fall in love with me.

I'd die for kissing you again.
But instead, I'll keep smiling
and driving around.

Batman, per evitar la política

A diferència de Frank Miller, que utiliza Batman per a finalitats polítiques a la última aventura d'aquest heroi que ha firmat (Batman vs. Bin Laden), jo utilitzaré Batman per no fer política... Ni parlar-ne... Perquè n'estic molt temptat. Així que com a freakada aquesta imatge cutre, pertanyent a la meva antiga pàgina web.



Perquè vull evitar parlar de partits anti-democràtics que utilitzen la legalitat per fer política...
Vull evitar parlar del pitjor president de la història d'aquest estat, que desitjaria que fos el seu successor qui gaudís de tan alt honor... Perquè no vull ni pensar que passaria si es demanés a tots els polítics que condemnessin el régim franquista... I em pregunto jo... No és apologia del terrorisme no condemnar un régim il·legal i terrorista com el franquista?? Alguns partits polítics molt aficionats a la il·legalizació de partits i de persones podrien ser susceptibles d'il·legalització.

Perquè no vull ni pensar en com, de mica en mica, tot s'il·legalitza... Primer tenir algunes coses, després, les coses en sí, després les persones, després les idees, i últimament els partits polítics... Jo no hi entro ni hi surto... No és el meu problema, però estic segur que la democràcia és una altra cosa.

I tampoc em vull escandalitzar per la diferència d'óptica amb la que els ......istes jutgen les situacions als "polèmics" PPCC i a Madrid (perquè és on visc i observo). Per començar, San Isidro, festa de dimarts passat. Totes les tradicions son respectades per tots els que hi participen. Curiosament, ni els extremenys demanen per cantar-hi saetes, ni els andalusos per ballar-hi sevillanes amb els vestits sevillans... I no vull ni pensar què dirien si jo organitzés un ball de sardanes al Parque de San Isidro... Vist això no entenc per què diantre a Mallorca ens hem d'empassar les saetes per Setmana Santa, i les sevillanes i flamenc tot l'any. I les activitats que imposen les Casas de Extremadura i Asturias i semblants... No entenc per què si defensem les mateixes actituds de respecte cap a les tradicions catalanes/mallorquines se'ns titlla de racistes-feixistes-intolerants per la dreta, i per partits del caire de Ciutadans de Catalunya... Volen dir amb això que a Madrid son racistes-feixistes-intolerants??? I si és així, per què no es presenten aquí per denunciar aquestes injustícies??

És més, a Mallorca estem cansats d'exclamar la nostra perplexitat i inconformitat de que es celebri una "Feria de Abril de Sevilla" a Palma de Mallorca... I jo ja em pensava que aquestes idees meves eren per causa de la meva educació nacionalista... Però vet aquí la meva sorpresa quan, explicant tranquilament que a Palma es fa la Feria de Abril, TOTS (absolutament tots) els meus interlocutors varen exclamar: "Pues vaya tonteria, si yo quiero ir a la feria de Abril me voy a ir a Sevilla, una Feria de Abril en Mallorca tiene menos sentido que una corrida de toros en China". I he de dir que això em va ajudar molt... Que no només bascs i gallecs s'indignassin per aquest fet, sinó que madrilenys i sobretot andalusos estiguessin completament d'acord amb la meva perplexitat i plantejament.

I ja que no parlo de política, no parlaré del documental de Telemadrid "Ciudadanos de Segunda", fet pels del diari (?) "El Mundo", que "denunciava" la persecució del castellà a Catalunya, (que traduït al llenguatge internacional significa "la normalització lingüística del català") tot defensant la tesi que els castellanoparlants a Catalunya son ciutadans de segona classe. Encara que en el fons tenen raó, ja que una persona que NO vol que el seu fill aprengui una llengua és una persona de segona... Perquè una persona que NO és capaç d'aprendre una llengua, és una cosa greu de la qual no es pot fer broma... Entrariem en temes de coeficients intelectuals i això no ho triem, naixem cadascú amb les pròpies capacitats...
Bé, el cas és que el documental presentava que els que no volen aprendre català estan discriminats a Catalunya... (M'agradaria saber com es tracta a Madrid als que NO volen aprendre castellà). El que sí sé es que si a alguna comunitat autònoma hi ha Ciutadans de Segona, aquesta és Madrid... Aquí t'obliguen a empadronar-te... Perquè paguis aquí els impostos i perquè votis els partits de sempre... I com ho fan? Si no t'empadrones, no tens els mateixos drets a la educació pública i a la sanitat pública... I lo de la sanitat pública em sembla més greu, doncs si no estàs empadronat no et donen hora, sinó que has d'anar a fer cua i no t'atenen mentre hi hagi gent amb hora... Després si tenen llocs buits atenen la resta. Això sí es ser un ciutadà de segona... Que jo sàpiga ni a Mallorca ni a BCN passa això... A aquests llocs tothom es tractat PER IGUAL (bé, de fet a Mallorca atenen primer als estrangers, després als no Mallorquins, els quals són l'últim mot del credo, i contents segueixen votant a partits d'aquests...)... I Telemadrid, per què no fa un documental sobre això...

I per tancar aquest post que no parla de política, sinó de Batman, una altra mostra de que aquí hi ha ciutadans de segona (aquí a Madrid) és que ara per anar a l'Aeroport amb metro has de pagar un suplement d'un euro... A qui afecta aquesta mesura... Als treballadors de l'Aeroport? No perquè ells n'estan exempts... Als turistes? Realment no perquè només els costarà en total 2 euros més un a l'anada i un a la tornada... Als currants que han de viatjar??? No, què va! Aquests solen anar-hi en taxi i l'empresa els ho sol pagar... Doncs els que realment es veuen perjudicats per aquesta mesura és la gent com jo, que agafa almenys 4 avions al més. Posem un mínim de 4 euros al més, per dotze mesos.... 48 euros... Això és el meu suplement sobre el transport PUBLIC... Així es veu qui és realment un Ciutada de Segona...

Estic fart de sentir-me malament per pensar que els catalans i els mallorquins som dolents, som tancats i que el nacionalisme pot ser negatiu... Aquí són tant o més nacionalistes que allà, però es veu que hi ha comunitats de segona, amb menys drets i privilegis, en aquest estat "plural".

Vull fer una menció especial a totes aquelles persones inteligents i tolerants que, independentment del seu origen, cultura i condició, treballen per fer la vida més fàcil a aquells que els envolten... Aquells que treballen per la pluralitat, la tolerància i el respecte, sempre amb fets i paraules i mai recorrent a la discriminació i a la violència. Més que res, perquè algun dia se'ls acusarà de qualsevol tonteria per conrear el seu descrèdit... Si no ho han fet ja...


Com havia dit... No parlaré de política... I Batman m'ajudarà a evitar-ho. ;)

The Host (Gwoemul)

Ja fa gairebé un més vaig anar a veure The Host...

Va ser una d'aquestes decisions espontànies, entre dues persones de gustos i estats d'ànims diferents, però amb ganes de fer alguna cosa junts... Descartades les que no anàven bé per hores o les que havia vist l'un o l'altre les opcions eren poques i The Host va ser l'elegida...

D'altra banda havia llegit crítiques molt positives d'aquesta película... Que era una novedosa re-invenció del gènere de les pel·lícules de terror... Que si patatim que si patatam... Fins i tot havien arribat a dir que és la millor pel·lícula de terror del segle...

Bé... En primer lloc aquell dia la batalla terrorífica es lliurava al meu sistema nerviós, a la meva mà dreta i... Però fins i tot tenint en compte això no puc dir que "les espectatives" de la película no es varen acabar de satisfer...

Bé... Té trets molt interessants, com les pinzellades culturals Surcoreanes... La ridiculització (?) dels militars Nord-Americans... Una lleugera reivindicació ecologista... I té uns efectes especials molt coherents i treballats en la creació del monstre...

Però a nivell de terror en sí... He de dir que em va decebre... Té intriga... Té tensió... Té dramatisme... Però terror, terror... Jo no ho diria... Una de les coses més terrorífiques que pot tenir una película de terror és explotar la por al desconegut amagant el monstre al qual s'enfronten els protagonistes durant la major part de la peli. En aquest cas fan tot el contrari... De seguida es mostren les cartes de l'enemic de la humanitat... I la resta de la película és un cúmul de propòsits desproposats (més que de despropòsits) i els esforços d'una unida família per a la causa comú, enfrontant-se fins i tot a les restriccions militaroides.

En resum, va ser un dia de terror... Però el terror de veritat no estava a la pantalla... Estava al meu costat!!!! :D

Ara veurem què passa amb la inevitable versió americana de la película...

Snoopy & Charly Brown

Peanuts... What could I say about Peanuts...
As I don't know where to start I will reproduce exactly what is said at the Wikipedia

Peanuts is a syndicated daily and Sunday comic strip written and illustrated by Charles M. Schulz, which ran from October 2, 1950, to February 13, 2000 (the day after Schulz's death). The strip was one of the most popular and influential in the history of the medium. At its peak, Peanuts ran in over 2,600 newspapers, with a readership of 355 million in 75 countries, and was translated into 21 languages. Catalan among them. It helped to cement the four-panel gag strip as the standard in the United States. Reprints of the strip are still syndicated and run in many newspapers.

In addition, Peanuts achieved considerable success for its television specials, several of which, including A Charlie Brown Christmas and It's the Great Pumpkin, Charlie Brown won or were nominated for Emmys. The holiday specials remain quite popular to this day, and are currently broadcast on ABC in the United States during the appropriate season.

Y dicho esto poco más se puede añadir... En España se conoce a esta tira cómica mas por su canino protagonista, Snoopy, que por el nombre original que le dio Schultz. Y aunque originalmente no había un protagonista claro en la tira, pronto ese protagonismo recayó sobre Charlie Brown. Finalmente también destaca Woodstock, el pàrajo amigo de Snoopy.

Potser només em queda ja una cosa a explicar, que és quan va entrar a la meva vida aquesta tira còmica... La veritat és que de nen sempre et parlen de l'Snoopy, el gos, que està dibuixat d'una forma molt senzilla que resulta molt estètica i atractiva per a un jove infant... I així el personatge d'Snoopy va anar impregnant el meu bagatge cultural.
Però ja era grandet quan van caure a les meves mans dos volums de la col·lecció de tires còmiques de Peanuts que pertanyien al meu pare... I en menys d'una hora ja me les havia pulides, captant bona part del que Peanuts i Snoopy representa...

Así Rodeado, Mario Benedetti

ASÍ RODEADO

Otra vez estoy solo
tan hondamente
solo
que no siento la ayuda
ni el calor
de tu mano
ni tu nueva mirada
ni siquiera la antigua
universal
tristeza

tan libremente
solo
que no puedo acordarme
de cómo era el mundo
con su pobre
tranquila muchedumbre
con sus brazos abiertos
con su espalda vencida

tan claramente
solo
que las paredes lloran
los vagabundos lloran
los solitarios lloran
y se alejan

ah pero éstos
éstos los sobornables
solitarios
arríes ele irse me envuelven
en una blanda
ojeada
que parece piedad
pero es
envidia.

Poemas del Hoyporhoy (1958 - 1961)

Inventario

Mario Benedetti

The Sittaford Mystery, Agatha Christie

Agatha Christie introduced a supernatural element in many of her works... But don't forget that she was a nurse, and therefore she was fond of science...

Anyway The Sittaford Mystery is the first Christie's long story with a supernatural element: a séance, in a remote house in the middle of a nowhere place called Dartmoor, in which some people assist with terror to the revelation that somebody is being murdered at that same time...

After that, the dead's man body is found, and a young man is accused of the murder... His fiancée will do her best to prove him innocent... Anyway, she won't be alone in her inquest...

Well... I suppose that it's not one of her best stories, but has all the elements one likes about Agatha Christie's works... But I must admit, that, for the first time, I discovered it all before it was revealed in the book (I usually can't guess it right, unlike my mother, who always guesses correctly everything in books as in movies... She might be a genius. It's a pity she isn't aware of it... yet... :D)

The Sittaford Mystery (aka Murder at Hazelmoor)
Agatha Christie
HarperCollins (UK)
St. Martin's Minotaur Mysteries (US)

Maig, un més de dibuixos animats

Aquest Maig (i segurament al Juny també) aniré posant imatges de dibuixos animats i/o personatges de tires còmiques mítiques recuperades de la meva antiga pàgina web. Com a introducció, aquesta capçalera que jo mateix vaig fer a cop de Photoshop... Fa gairebé 10 anys... Jeje...

Mayo: un més de dibujos animados. Durante Mayo iré publicando imágenes de dibujos animados i/o personajes de tiras cómicas míticas recuperadas de mi antigua página web. Como introducción, este cabezal que yo mismo hice a golpe de Photoshop... Hace ya casi 10 años... jejej....

May: a month for cartoons... This May I'll be publishing some pictures of cartoons and/or comic strip characters recovered from my former web site. As an introduction, this header I myself created with the Photoshop... Almost 10 years ago... hehe...

Mai: un mois pour les cartoons... Cet Mai je vais publiquer quelques images des cartoons et/or de protagonistes de tires comiques que j'ai récuperé de mon ancienne web site. Comme introduction, vous pouvez voir le "header" que j'ai fait il y a 10 ans... :D

Paranoia: depressió (1998)

Un escrit en prosa poètica plena de sentiments. De 1998... També recuperat de la meva antiga web.

Depressió

La paranoia paranoica de la passió, és l'amor desenfrenat que desenfrena el cor dels éssers humans fins al punt de fer-los embogir, com un desig indesitjat que pugna per sortir de la capsa a on està tancat. El cor humà és la màquina de la vida i no de l'amor, car aquest està regit pel cervell descabdellat del món de milers de colors que sorgeix de l'infinit del qual tansols es coneix que no se'n coneix res.

La passió paranoica ens agafa i ens fa embogir, possiblement mitjançant un instrument letal, uns ulls precioses que t'esguarden des del lloc més inesperat. La paranoia transforma la certesa en incertesa i fa dubtar de tot allò que t'envolta i de tot allò que no t'envolta.

El món viu com nosaltres el fem viure. Diuen que ningú no tria res de res però realment tothom tria. Tothom i ningú és lliure. El món és la porta a enlloc, lloc on res és real perquè res és res. La lluna és la pista, la llum a seguir, que ens encisa i encanta com una fada-bruixa malvadament bondadosa, i que ens fa embaladir davant l'embaladidora nit negra i estalada.

Ara és abans i el futur és el nostre present, la nostra llibertat, el que encara podem canviar. El temps no te sentit ni existeix: és un no res inventat per l'home per donar sentit a alguna cosa que encara no s'ha descobert.

La ciència és una eina molt important que ha caigut en males mans, en unes mans cobdicioses de poder i diners. Però la gent està enganyada perquè el poder real no és ni el social ni el polític, el poder real el tenim a dins, el poder realment valuós (i no en el sentit material) és el poder de la personalitat, el poder de la imaginació, el poder de la fantasia, el poder dels sentits, el poder pretesament inútil que dóna riquesa, emocions i misteri a la vida. Els diners són, com el temps i com la guerra, un invent inhumanament humà per quantititzar tot el que es pugui i tot el que no es pugui. Els diners són una institució supravaloritzada que no té cap valor real, malgrat el criteri erroni dels éssers humans. La guerra és la conseqüència de l'exageració humana del poder i dels diners.

La vida és una representació teatral on cadascú és el protagonista de la pròpia història. Nosaltres l'escrivim, nosaltres marquem les regles... Volguem o no. El futur és un horitzò llunyà que s'aproxima constantment però que té un final segur, allà, perdut a l'infinit.

Si et mires al mirall veuràs una lletra del Llibre de la Història.

4/08/98

Joan Genís Valverde