Es Mercat, de Fora des Sembrat

De sempre és sabut que enmig estic segur,
sa roda que gira i encara tira i tira.

Carrers poblats de mantes color fosc,
i un munt de gent, que compra i demana de demés.

Un moro, un negre de vila i fora vila,
això no és xenofòbia, és gent de vida dura.

Cerques i trobes, si no trobes sempre agrada,
i un munt de gent, que compra i demana de demés.

Elles que seuen, aquells que criden,
això que val vint duros marcats de per vida.

I tu que topes amb mil i una cosa
i un munt de gent, que compra i demana de demés.

Guillem Cerdà
...altres herbes i amebes... Música Global
Fora des Sembrat
Més a Fora des Sembrat

Res al Ras, de Joan Manuel Serrat

Una amiga em va dir: "A l'últim disc de J.M.Serrat hi ha una cançó que s'assembla una mica a aquells poemes que tu escrius". Mira... Em va fer molta il·lusió... Evidentment salvant les distàncies des del meu més que humil anonimat. Peró donat el símil, més que escriure els poemes als quals ella es referia, crec que em contentaré amb la lletra del Serrat. Així evito comparacions.

Res Al Ras

Sóc el cec
lluc d'enlloc.
Llum de llamp
visc al bosc.
Soca i suc
fang em fonc.
Si tinc set
bec al bac.

Sol de sal.
Set del sud.
Mar que mor.
Nau de neu.
Mut el mot,
tsar dels sords
tiro amb torts
déus els daus.

Mentre el món
gira, jo
d'un tall don
mort a Mart.
Raja roig,
reu, el riu.
Jeu el jou
fort i fart.

Sang i sin.
Fotut fat
em cus amb
fil de fel.
Corc que el cor
em consum.
Crema el crim
mal de mel.

Pell de poll.
Son de sant.
Campo com
mecs amb mocs-
Cerco el circ,
nens i nans.
Ploro pla.
Peco poc.

Bull el vell
cor de carn.
Cai un cul,
cuixa en cash.
Vals que vol
ballar el vell.
Poc que puc.
Pesa el pas.

Llepa el llop
vi que en va
beu el bou,
glup!, d'un glop.
Fer, per fi,
cas al cos.
Ja sóc jo
piu dempeus.

Put un pet.
Ull amb l'all.
Ruc jo ric.
Plou i em plau.
Sec on sóc.
Ai!, quin oi...
Veig el boig
cloure amb clau.

Poema, de Miquel Bauçà

On serà el llibre discret
que em dirà com és possible
que un baladre enduri tant
perdut dins la polseguera!

Les Mirsines
Miquel Bauçà

Aprendre a valorar

Mireu al vostre costat. Mireu la gent que us recolza, que us ajuda.
Incondicionalment.
Mireu al vostre costat. Mireu la gent que us intenta comprendre.
No la confongueu amb la gent que fa veure que us compren.
I apreneu a valorar allò que teniu al costat.
Sempre, a força del costum, tendim a menystenir allò que tenim.
Una ceguera, com una boira, ens ho impedeix veure.
Cal aprendre a valorar

Insatisfacció!

Aneu amb compte!
Aneu amb compte amb una de les malalties més comunes i menystingudes de l'actualitat...

Si quan us passa quelcom que és massa bo, esteu preocupats.
Si quan tot us va en contra, us tanqueu en vosaltres mateixos.
Si quan noteu el calor dels amics patiu per quan els trobeu a faltar.
Si quan esteu sols, la solitud no us deixa respirar...

Us cal posar remei a la insatisfacció crònica.
La vida és per gaudir.
Gaudiu i no patiu.

Associació internacional contra la Insatisfacció crónica.

Quan deixar de buscar problemes és la solució al problema.

Fragment de Pedigree, de Simenon

Des milliards, des milliards de milliards de bêtes, sur toute l'étendue de la terre, dans l'air, dans l'eau, partout, font sans répit, seconde par seconde, un effort de toutes leurs cellules vers un devenir qu'elles ne connaissent pas, telles ces fourmis qui coltinent à travers les précipices des fardeaux cent fois plus gros qu'elles, s'acheminent à travers des montagnes de sable ou de boue, reviennent dix fois à l'assaut d'un obstacle sans que jamais se détourne leur caravane.

Milers de milions, milions de milions d'animals, sobre tota l'extensió de la terra, en l'aire, en l'aigua, per tot arreu, fan sense descans, segon rera segon, un esforç de totes les seves cèl·lules cap a un esdevenir que desconeixen, tals formigues que carreguen per penya-segats fardells cent vegades més grans que elles mateixes, s'encaminen a través de muntanyes d'arena o de llot, revenen fins a deu vegades a l'assalt d'un obstacle sense que mai no es desviï la seva caravana.

Misión Imposible 3 o III, millor no?

Clar si 'segundas partes nunca fueron buenas'... Com han de ser 'las terceras'!!!
I avui em ve de gust parlar de la tercera de Mission Impossible. Però primer facem un poquet de memòria.
La saga de Misión Imposible s'inspira en una sèrie mítica de la televisió dels anys 60 i 70, de la qual ja se'n va fer una película l'any 1968 i una sèrie-remake entre el 1988 i el 1991. Més o menys.
I després d'aquesta introducció breu però històrica entrem al nucli dur.
L'esmentat nucli dur començà l'any 1995 amb Mision Imposible. Inspirada en les sagues abans esmentades, Tom Cruise, Jon Voight, Emmanuelle Beart, Jean Reno, Vanessa Redgrave, Kristin Scott Thomas, i molts noms coneguts en un impressionant cartell encapçalat pel director Brian de Palma. El resultat, una película sorprenent i plena de girs inesperats i sobrevinguts i moltes moltes moltes morts i traicions: una intrigant película que va sorprendre més per la tensió que per mantenir-se fidel a l'estil de la sèrie original.
El gran esperpent fou la seqüel·la: dirigida per John Woo i plena de macabres errors i confusions en un dels pitjors guions de la història del cinema d'espionatge. Mission Imposible 2 és una de les películes d'acció que més vergonya aliena m'ha fet sentir. I haurieu d'haver sentit les riallades quan la vam projectar a la nostra residència d'estudiants. I és que els misteris de la física queden molt lluny dels guionistes hollywoodians. En aquesta ocasió, al costat de Tom Cruise lluien actors com Ving Rhames o Anthony Hopkins...
I ara Misión Imposible 3 ha recuperat l'honor de la saga. Si la dos no la considerem ni película, la tres recupera l'esperit i l'autenticitat de les sèries antigues... Realment reeixida. També amb fanfarronades que desafien les lleis de la física però... Bé. A mi em va agradar prou.
Per a aquesta última entrega Tom Cruise s'ha fet acompanyar de Ving Rhames, l'únic que juntament amb ell ha participat a les tres entregues a més de Lawrence Fishburne i Phillip Seymour Hoffman. Tota una demostració d'inversió per a una película d'entreteniment pur, acció trepidant i una mica de patiment, suspens i intriga. Dirigida per J.J. Abrams.

The Seven Dials Mystery, Agatha Christie

"The Seven Dials Mystery" could be regarded as a sequel of another title: "The Secret of Chimneys". Why? The story, again develops in Chimneys, a Victorian mansion property of Lord Caterham, the father of Eileen Caterham alias Bundle who can't stand George Lomax. This three characters also appeared in "The Secret of Chimneys".

But while the "The Secret..." was about international politics, this one was about an international crime organisation. This kind of story was quite typical in this Christie's period (late 20's) in which the world political situation was quite stirred between the two wars. As an example you can take Poirot's "The Big Four".

This time, as well as in "The Secret..." the Superintendent Battle is the chief inspector from Scotland Yard in charge of the investigation. But, don't be too much self-reliant, as as you will see sooner or later, nothing, once again, nothing is what it seems to be.

Cálculo de Probabilidades, de Mario Benedetti

Aquest poema fa pensar... Sobretot mirant el que ha passat a Eivissa!

Cálculo de Probabilidades

Cada vez que un dueño de la tierra
proclama
para quitarme este patrimonio
tendran que pasar
sobre mi cadáver
debería tener en cuenta
que a veces
pasan

Desmitifiquemos la via lactea
Mario Benedetti

Poema, de Miquel Bauçà

No és avui que m'amoïna.
Ben segur, deu ser demà:
per això lluco el diari.
Si fos savi, aquest gust foll,
ja fa temps que no l'hauria.
Però sembla que, aquest feix,
el duré fins que no em pari.
Glopejar i envestir al trot
és ben clar que m'extravia.
Posar fites? Però, com?
Si, per molt que les enfonso,
es claciguen just el temps
que disposo per clavar-les!
Si amb ardor, a cremadent,
no pensant ni si fa fosca,
em disparo a repartir-les,
l'errament es fa més gran
i l'esglai perd la mesura.

Les Mirsines
Miquel Bauçà

Disidentes de Mario Benedetti

DISIDENTES

Los abruptos
pueden ser violentos
tozudos
y hasta sectarios
pero los
exabruptos
son siempre
resentidos.

Desmitifiquemos la via lactea
Mario Benedetti

USA - San Francisco! Per acabar... Acabem!!!!

Unes Trip-Photos o Road-Photos... D'aquestes espontànies.




I unes d'aquestes fotos de postal. Avui amb pocs comentaris...




Com cal dir, viatgeu, viatgeu!!! Descobriu el món! Hi ha més del que us imagineu més enllà!

Novia por contrato, ein?

Quan tens una tarda avorrida en la qual no saps què dimonis fer, una comèdia romàntica sempre és una opció. L'altra opció, la película de dibuixos animats la deixes per un altre dia...

Aquesta película, que ha rebut pèssimes crítiques a tots els indrets on ha estat projectada té una cosa bona: és curta, tansols dura una hora i mitja.

Val a dir que als USA que un fill visqui a casa amb els pares a partir dels 21 anys està molt i molt mal vist. Clar, allà segur que els preus dels pisos i dels lloguers no té res a veure amb els d'aquí... Que hom no està per luxes...

Partint d'aquí, el prota (novio de la Penelope) forma part d'un grupet de 3 amics que encara viuen a costa dels pares. I els seus pares, cansats d'aquesta situació contracten la sexòloga novaiorquina (Sarah Jessica Parker) per a que l'impulsi lluny de la llar paterna... I res, com es + q previsible s'enamoren i passen totes les coses previsibles que podrien passar.

A més, bromes sense gracia a mode de metàfora del pal "harmonia amb la natura"... I tot un seguit de bromes amb relativament poca gràcia. Una película difícil de justificar per part dels que hi han invertit pasta, però que serveix per passar l'estona si no hi ha res (repeteixo, absolutament res) més millor que fer.

I aixó que les anteriors películes del mateix director, Tom Dey, tenien una certa gràcia: Showtime i Shanghai Kid. Què hi farem? Esperar que millori una mica...

Plan Oculto, de Spike Lee

Spike Lee. Un nom que no sol deixar indiferent. Sobretot com a director de películes, generalment implicades, com per exemple Malcom X.

Si hi sumem l'experiència i el savoir faire de Denzel Washington en películes d'intriga (thrillers). Enorme carisma. Enorme actor que ja havia treballat amb Lee a Malcom X.

Si hi afegim una encertada actuació d'un Clive Owen que ja va sorprendre a Closer.

I una anecdòtica aparició de la també experimentada Jodie Foster.

Si a més tenim l'atracament perfecte (que és un atracament ideològic i que és robar a un lladre), missatges de denúncia del racisme latent en la societat, i una encertada direcció obtenim Plan Oculto, (Inside Man) un thriller sobre un atracament... Un tema que seria molt mastegat si no tingués el genial toc d'Spike Lee, el crític guió i l'estimulant enfrontament de Washington i Owen.

En poques paraules: està força bé.

Venuts, d'Àngel Amazares al Teatreneu

Dissabte passat vaig tornar al teatre.
Com sempre, guiat pels descomptes.
Al teatre Teatreneu de Gràcia (C/Terol 26).
Aquest teatre em va impactar. Resulta ser el
més semblant a uns multicinemes en el món dels teatres.
Cutre i destartalat algunes cadires trencades.
Sessions no numerades... Bé, però barat!
La cultura barata és necessària!

L'obra, VENUTS, escrita i dirigida per Àngel Amazares.
Una obra que recorda molt al mètode Gronholm del Galceran però a anys llum de tensió, de qualitat de diàlegs i situacions i en un to molt més proper a la comèdia. En el que sí s'hi assemblava és en la temàtica... Les entrevistes de treball, els role playing... etc.
No puc parlar de la gran tasca dels actors, així com tampoc en puc criticar-ne l'actuació.
La direcció tampoc no em va impresionar. Ni l'escenografia.
Ara bé, em vaig entretenir força i vaig riure... Tot el públic va riure. I certament, pot fer pensar una mica (no molt).
En resum, una bona opció per passar l'estona. Però no us il·lusioneu massa... Que no mata!

USA - San Francisco! Més Instantànies diverses

Avui se m'han desordenat les fotos...

Les que tenen gotes de pluja estan fetes des d'un pirulí molt curiós anomenat Coit Tower. Malgrat la broma fàcil és un monument d'una dona-bomber als bombers de SF o quelcom semblant.
Aquesta per exemple, on es pot veure l'edifici Pyramid, un dels més emblemàtics de l'Skyline de SF.


O aquesta vista panoràmica general de SF, amb el seu particular desnivell... SF vindria a ser com fer una ciutat a sobre de la serra de Tramuntana (bueno, he exagerat...)

Més Pyramid.

Aquí una de les imatges més emblemàtiques de SF, el Cable Car... Malhauradament, degut a l'estreta agenda del viatge no vaig poder fer un viatge a sobre d'aquest curiós mitjà de transport. De fet, l'últim cop que vaig estar a SF, cap a l'any 1990, hi vaig pujar i m'enrecordava força. Però hi hauré de tornar algun dia... :-)

Més vistes...

I una altra imatge emblemàtica de SF. Lombard Street. Un carrer que algú va trobar massa empinat i va decidir fer-hi unes 5 corbes per a que els cotxes no patissin tant. Ni les persones. Peró curiosament NO és el carrer amb la costa més pronunciada!!

Sí es preparava mal temps... De fet... Ja no es preparava...


El pont de San Rafael vist des del Coit.


El Coit. The Coit Tower vull dir. Ja m'enteneu.


I per acabar la sessió de fotos d'avui, el cotxe que ens varen donar els del lloguer. Un Pontiac nosequé. Tota una passada!!! Allà la cultura dels cotxes és mooooooolt diferent a la d'aquí. Mooooolt!

Defensa de la Alegría, de Mario Benedetti

Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y la definitivas
defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos

defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica los paros cardíacos
y de las endemias y las academias

defender la alegría como un destino
defenderla del fuego y de los bomberos
de los suicidas y los homicidas
de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres

defender la alegría como un certeza
defenderla del óxido y la roña
de la famosa pátina del tiempo
del relente y del oportunismo
de los proxenetas de la risa

defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar
y también de la alegría.

Poema, de Miquel Bauçà

Llavis dolços, nervis laxos,
ja reposes tot distès,
al clatell, coixí de plomes,
i pertot, els crisantems.
Empleats amb anys d'ofici
en calculen en aparts
la valor, els tons, l'estesa.
El mal temps que m'ha desfet
el gambuix que m'endreçava,
quan em topen, no impedeix
que em saludin ben afables.
Tu, a pesar de tenir els ulls
aclucats, que és el que toca,
sé que penses que ja és temps,
mal que em requi, que constati
aquesta última victòria.

Miquel Bauçà

Les Mirsines

V de Vendetta de la mà dels Wachowski

Per Setmana Santa vaig anar amb Galàctica a veure V de Vendetta. Amb el guió adaptat pels germans Wachowski, que també l'han produit, direcció de James McTeigue i amb la participació de cares secundàries molt i molt conegudes al voltant de l'arxi-famosa Natalie Portman en un registre que fins ara li era desconegut.

Des del primer minut vaig ser sorprés.
Tinc una sana afició pels cómics... Bé, més aviat per les adaptacions cinematogràfiques de personatges de cómic... Un subgènere que fascina a uns, avorreix a d'altres i deixa indiferent a la resta de la població. Normalment no em perdo cap de les adaptacions que s'han fet recentment. I V de Vendetta no podia ser-ne una excepció, sobretot perquè malgrat no conèixer el còmic en el que s'inspira venia aval·lat pels germans Wachowski.

I em va agradar molt. Em va sorprendre el seu contingut-missatge político-social alternatiu, el mateix que va provocar que en retrassessin l'estrena degut als atemptats de Londres. És sens dubte una fantàstica i sobretot VALENTA adaptació. I les millors crítiques que en puc fer són d'una banda que a Galàctica li va agradar moltíssim (ella és molt més exigent que jo) i d'altra banda que em va fer interessar realment per la font, l'origen, el còmic seminal.

I amb això que el còmic va caure a les meves mans. Només 10 minuts de tenir-lo a les mans i ja no podia deixar de llegir. En 5 hores me'l vaig pulir, aixó si, fixant-me en tot i cada un dels detalls. Així, a més, tenia l'oportunitat de valorar més profundament encara la qualitat de l'adaptació. I vaig descobrir encara detalls més sorprenents de la història, creada per Alan Moore i David Lloyd l'any 1982. Què podia sortir d'un guionista britànic i un dibuixant nord-americà a través d'una relació per correspondència?


Doncs una genial història d'ideals i de lluita. De revolució. En la línea del Món Feliç d'Aldous Huxley i 1984 de George Orwell i ardent com Farenheit 451 de Ray Bradbury. Sobre l'abús del poder. Sobre les versions oficials i la realitat. Sobre despertar i obrir els ulls de la realitat (recordant Matrix i el Mite de la Caverna de Plató).

M'han dit que el guionista original del cómic es va enfadar per l'adaptació. Que pensava que era massa violenta. (Clar que si aquesta era la seva única queixa pot ser que efectivament es tracti d'una genial adaptació). I, per cert, aquesta pel·lícula no destaca precisament per ser violenta.


Doncs la conclusió després de Veure-la i després de submergir-me en el còmic és que ens trobem possiblement al davant d'una de les millors adaptacions per al cinema d'un còmic d'aquests últims temps. I que el còmic és un dels més trencadors i atrevits de l'época. Clar que sempre parlo del meu punt de vista.

I llevat d'algun canvi d'ordre d'alguna escena per donar-li més força, i de la posada al dia d'alguna escena (com el canvi del paper de la ràdio (còmic) pel de la tv (peli)) totes les escenes de la película són iguals-idèntiques que al còmic. Les escenes bàsiques i essencials del còmic son les de la película. I de fet, l'únic personatge que realment canvia però no significativament és el del líder-dictador.

En conjunt, recomano la película... I si us agrada, intenteu-ho amb el còmic.

Poema, de Miquel Bauçà

No era res d'un altre món
ni venia de cap banda.
Solcava, però, els senders
del jardí que hi ha a la clasta.

Les Mirsines
Miquel Bauçà