diumenge, d’agost 05, 2007

El Cine Italiano y el descubrimiento del amor y/o del sexo


Curioso.
En poco tiempo he visto dos películas con evidentes paralelismos.

La primera MALIZIA (Malicious), italiana, de 1973 dirigida por Salvatore Samperi y con una sexy Laura Antonelli en el papel de objeto de deseo de todos... Y en especial del adolescente de la família, que con infantiloide maldad/malícia, la usa (literalmente) para satisfacer su curiosidad en temas de mujeres y sexualidad. A la vez lucha con los celos de saber que su padre la quiere como substituta de su recientemente fallecida mujer. Para nada una gran película... Pero una cierta gracia si que tiene.


La segunda es MALENA, también italiana, del 2000 dirigida por Guiseppe Tornatore (muy lejos de La leyenda del Pianista en el Océano y de la gran gran gran y enorme enorme enorme Cinema Paradiso). En este caso el objeto de deseo (y consecuentemente de envidia) de todo un pueblo italiano es la también gran y bella actriz Monica Bellucci. El protagonista, un enamorado anónimo que, asiste no sin dolor a las penúrias de una viuda de la 2a Guerra Mundial cuyo mayor delito es ser de otro pueblo y bella.

Y por si faltara poco, yo que no tengo mucha idea de italiano, voy y las veo las dos en italiano. Las he entendido suficientemente... Aunque me falta mucho para poder "dominar" ese idioma. Por ejemplo, me falta empezar a intentar aprenderlo. Aunque toda peli en versión original es mucho mejor.

En cualquier caso, no recomiendo ninguna de las dos. No me han satisfecho lo suficiente como películas. (Intelectualmente hablando). Aunque si por curiosidad hay que ver una, mejor la de Tornatore. Es más dura, pero la Bellucci... (Según algunas críticas a partir de esta película Mónica Bellucci pasó de ser una actriz italiana más a ser "La Bellucci").
A mi me gusta mucho como actriz. (También). :D

divendres, d’agost 03, 2007

...êtres charmants...

(...)
Des êtres charmants, dont le premier mouvement est toujours bon, voire théâtral... Ils sont tout pétris de bonnes intentions...
Seulement la vie, avec ses lâchetés, ses compromissions, ses besoins impérieux, es plus puissante...
(...)

Le Charretier de La Providence
Simenon (1931)

dijous, d’agost 02, 2007

Telemadrid, Televisió o propaganda?

(Escrit ara fa un mes)

Valga'm deu!
Sabia que era xungo, però no m'imaginava que ho fos tant.
Això de Telemadrid és esfereïdor...

L'altre dia, a les notícies, una de realment alarmant: una enorme i gran plaga de meduses (brumers en felanitxer)... Justament a les platges catalanes i a les balears (a les valencianes no!)... Jo, que sóc dels que odia més als brumers que als feixistes, estava ben preocupat... Havia de passar el cap de setmana a Mallorca i m'havia resignat a no nedar... (Tenc autència fòbia als feixistes i als brumers).

Però no se a Catalunya, però a Mallorca de meduses no n'hi havia ni una. Almenys a les platges on jo vaig anar. Ni una... Un dels anys que la plaga ha sigut menor... I realment em va semblar curiós que a Telemadrid alarmesin que a Catalunya i a Mallorca (on curiosament no hi manen els mateixos que a Madrid) hi havia enormes plagues de meduses. A València no!!!!
Així si algú tenia dubtes sobre anar a Mallorca, Catalunya o València, aquest últim destí seria l'escollit.

En poques paraules, la meva conclusió és clara... A Mallorca i Catalunya, els brumers més perillosos estan a l'oposició. I on hi ha una vertadera plaga de meduses és a Madrid.

dimecres, d’agost 01, 2007

Fascistas????

Hey, creo que hay alguien que se ha equivocado...

Esta dirección

http://www.fascistas.es


envía al partido político equivocado!!!!

Que alguien haga algo... Porque aquí hay una mano negra que quiere manipular desde la oposición haciendo creer a la ignorante masa social que el mal y el bien existen y son de color rojo y azul/naranja respectivamente.

Hay que huir de maniqueismos (el maniqueismo sí que es fascista)... Nadie es tan malo. Nadie es perfecto. Hay grises... Hay muchos grises. Hay mucha mediocridad... Y nos tenemos que aceptar tal y como somos...

Y a los políticos hay que criticarles por lo que hacen y dicen. No sólo por el colorcito del uniforme. Aunque sea muy fácil predecir palabras y acciones del colorcito del uniforme.

Para compensar, una web satírica sobre el otro Partido Político español mayoritario.

Los Genoveses

dilluns, de juliol 30, 2007

La Muerte Sonríe al Asesino

Y si ves esta película de terror de serie Z el que vas a sonreír serás tu!

divendres, de juliol 27, 2007

Sin Palabras


Aunque mucho protestar pero luego les dan la mayoria absoluta a los señores de los parquímetros.

dijous, de juliol 26, 2007

PELIGRO!!! Neo-fascismo (y este es de verdad).

Me preocupa el contenido de este vídeo.
Y sobretodo me preocupa que al "centro-derecha" español y a los socialistas españoles les preocupe más ERC que PxC. Esto dice mucho de dónde NO están los demócratas. Peor
Me da mucho que pensar.
PxC ha sacado 17 concejales en diferentes ayuntamientos catalanes. En particular en Vic.
El prota del vídeo es el jefe visible del partido.



Em preocupa el contingut d'aquest vídeo.
I sobretot em preocupa que a centre-dreta i als socialistes españols els preocupi més ERC (amb tots els seus defectes, que els té) que no pas el PxC. Això demostra que els demòcrates estan més preocupats en cuatre gats que demanen democràticament una nova organització territorial que en 2 gats que en realitat pretenen iniciar una neteja étnica i religiosa al territori.

PxC ha tret 17 regidors a diferents ajuntaments catalans. Especialment a Vic.

dilluns, de juliol 23, 2007

Irma la dulce, Billy Wilder

Billy Wilder quizás sea dios. Lo que si es, es un gran director de cine. Con una visión del mundo cómico inigualable. En particular, "Con faldas y a lo loco" es de lo mejor de lo mejor que he visto. Y "Avanti! o Que Ocurrió entre tu padre y mi madre" no está nada mal.

Con "Irma la Dulce" tengo más problemas. Seguramente porque yo vivo el sexo de una forma demasiado conservadora para mi edad y estado, pero banalizar la prostitución y el proxenetismo en una comedia es algo que, no sé por qué, me pone nervioso. Y cuando estas nervioso te ries de nervios no porque realmente te haga gracia. De todas formas supongo que a los Americanos no les haria gracia la misma historia en una dulce chica americana, por eso tuvieron que situar la historia en París. La trama, sin duda, es completamente inverosímil... Y ahí radica la gran magia Wilder... En saber sacarse con un estilazo grandes ases de la manga... La escapada de la cárcel. La aparición de Lord X. El personaje en sí del barman (sin duda impresionante). El perro alcoholico. La escena del registro de la casa de Irma con todos los policias. Grandes ases.

Aún así, el resultado és bueno. Casi muy bueno según mi criterio claro. Una bonita historia de celos y amor (en ese orden) en la que un hombre enamorado se desvive para apartar de su "disoluta" vida a la mujer que ama, sin que ella ni su entorno se enteren, para así poder mantener su orgullo intacto.

Una película entretenida de 2 horas y media (¿quien dijo que antes el cine duraba solo una hora media?), que se deja ver.

A nivel de actores, Lemmon sobreactua un poco en el papel de "Francés" pero lo borda en su otro papel. Y Shirley Maclaine es encantadora... Guapísima y realmente, junto al barman, lo mejor de la película.

diumenge, de juliol 22, 2007

Vixen!, by Russ Meyers

I saw Vixen! the other day.
Vixen! is an American erotic movie.

I never have really liked porno... I don't enjoy that kind of movies. And, in a healthy way, from time to time, I look for erotic movies... Movies as great as Emmanuelle and other stuff like that.

But, unexplainably, they don't make movies like Emmanuelle usually. And they are hard to find.

Recently, I don't know how nor why, the film Vixen! reached my hands. Vixen! is an author film (by Russ Meyers, who directed, mounted, filmed, and wrote the script of this movie) in an erotical mood. Meyers is a lover of big breasted girls, and maybe he was the precursor of this trend in cinema which has lead us to the Pamela Anderson/Carmen Electra phenomena.

Anyway, I must admit that I didn't really like this movie, Vixen! (1968). But I must admit that really states the freedom of women towards sexuality. Despite this, there are many points in its plot that really don't satisfy me. Actually, I a very conservative boy in sexuality subjects.

But what It's really a pity is that while the violence on TV is a constant, the erotic way is regarded as evil by the religious radicals and extremists. I just want to state that It's worse for the human beings to be exposed to violence, than to be exposed to sex and erotism...

If have the right not to agree with that. Anyway, from my point of view, if you prefer seeing how someone kills another person rather than seeing two people making love... You may have a problem...

dimarts, de juliol 17, 2007

Vida - Vie - Life

La vida está así.
La vida està així.
This is how life actually is.
La vie c'est comme ça aujourd'hui.

dilluns, de juliol 16, 2007

Triste Noticia

Otra contribución de mi amiga Argentina. Es buena.

Lamento informales de su fallecimiento (tal vez un poco tarde porque sucedió hace rato).

Nadie sabe a ciencia cierta cuantos años tenía, puesto que los datos sobre su nacimiento, ya hace mucho se han perdido en los vericuetos de la burocracia.

Hoy lloramos la muerte de mi querido amigo, Sentido Común, que ha estado entre nosotros durante muchos años.

Él será recordado por haber sabido cultivar lecciones tan valiosas como entrar y salir de la lluvia y por que los pájaros que madrugan consiguen lombrices...

La vida no siempre es justa y tal vez haya sido yo el culpable...

Sentido Común vivía bajo simples y eficaces consignas (no gastes más de lo que ganas) y estrategias parentales confiables, (los adultos, no los niños, están a cargo).

Su salud comenzó a deteriorarse rápidamente cuando se aplicaron reglas bien intencionadas, pero arbitrarias:

Informes respecto de un niño de seis años acusado de abuso sexual por haberle dado un beso a una compañera de clase; y que una maestra fuera despedida por reprender a un alumno indisciplinado, sólo hicieron que empeorara su condición.

Sentido Común perdió terreno cuando los padres atacaron a los maestros simplemente por hacer el trabajo en el que ellos fracasaron: disciplinar a sus ingobernables hijos.

Declinó aún más, cuando las escuelas debieron requerir un permiso de los padres para administrar una aspirina, protector solar o colocar una cinta adhesiva a un alumno. Pero, eso sí, no podían informar a los padres si una alumna estaba embarazada y quería abortar.

Sentido Común perdió su deseo de vivir cuando los Diez Mandamientos se convirtieron en contrabando, algunas iglesias en negocios y los criminales recibían mejor trato que sus víctimas.

Para Sentido Común fue un duro golpe que uno ya no pueda defenderse de un ladrón en su propia casa, pero que el ladrón pueda demandarnos por agresión.

La muerte de Sentido Común fue precedida por la de sus padres: Verdad y Confianza, la de su esposa: Discreción, la de su hija: Responsabilidad y la de su hijo: Raciocinio.

Lo sobreviven sus tres hermanastros: Conozco Mis Derechos, Otro Tiene La Culpa y Yo soy Una Víctima.

No hubo mucha gente en su funeral porque muy pocos se enteraron que se había ido.

Si aún lo recuerdas, reenvía este mail.

Caso contrario, únete a la mayoría y no hagas nada....

diumenge, de juliol 15, 2007

Se nos muere el amor, Ricardo Arjona

Mi amiga Argentina, que ha contribuido mucho a este blog, me envió esta canción en una época de gran tristeza para mi, porque mi amor se estaba muriendo. Es una bonita letra de canción... La canción no la he oido... Ya la oiré... Mientrastanto a ella y a su "hombre" les deseo un feliz medio año de convivencia y que duren tanto como lo necesiten. :D

SE NOS MUERE EL AMOR, RICARDO ARJONA

Se nos muere el amor, tiene fiebre de frio. Se nos cayó de la cama cuando lo empujó el hastio y esta enfermo de muerte el mismo que era tan fuerte tiene anemia de besos, tiene cancer de olvido y por si fuera poco, tiene ganas de morir. Se nos muere el amor se nos mueren las ganas, las vemos agonizar convulsionando entre las sábanas y no existe un vino tinto que nos reviva el instinto se nos muere la magia, la pasión, la locura ay amor traicionero viniste pa´ jorobarnos. Yo sobrevivia sin ella y ella era feliz sin mi. Ay amor con el tiempo te nos has oxidado ay amor susceptible, ay amor delicado. Ay amor no te mueras, o muerete de un trancazo que no hay peor agonia que la que es de paso en paso Se nos muere el amor, se acabo la ternura y a la libertad, la convertimos en dictadura se contagio de costumbre le falto fuego a la lumbre se nos mueren los sueños, los versos, los besos ay amor implacable yo ya no se que prefiero que me odie de corazon o que me ame sin amor Ay amor con el tiempo te nos has oxidado ay amor susceptible, ay amor delicado. Ay amor no te mueras, o muerete de un trancazo que no hay peor agonia que la que es de paso en paso Si todo era tan bello dime amor que nos pasa hoy ya no somos ni amigos no cabemos en casa ay amor tan ingrato quitame solo una duda si eres tu el que te mueres o soy yo el que te mato

dissabte, de juliol 14, 2007

The Marx Brothers (Los Hermanos Marx)

Últimamente, cuando el tiempo me lo permite, veo por orden cronológico la filmografia de los Hermanos Marx...

De los Cuatro Cocos (The Cocoa-nauts, 1929)copié una frase de Grouxo.... Pero como recientemente he puesto muchas frases de Grouxo, me limitaré en este comentario a animaros a verlas.

Los Hermanos Marx salieron del mundo del espectáculo: músicos, cómicos de circo... Y sus películas, que algunos considerarán repetitivas y otros las llamarán "de autor", són una explosión de música, humor grosero y las iluminadas frases de Grouxo.

Hace un mes vi El Conflicto de los Hermanos Marx (Animal Crackers,1930) y se me pasó comentarla... Esta mañana he visto Pistoleros de Agua Dulce (Monkey Business, 1931) y quizás puedo decir de ella que se trata, tras dos primeras aproximaciones imperfectas (El conflicto y los cocos), de la primera gran película de los Hermanos... Sin duda Zeppo, el hermano guaperas que acabaria yéndose era el menos dotado de los cuatro, y es cuando éste se va que los hermanos llegarán a su climax.

De momento os animo a ver estas tres pelis si no las habéis visto (y os gustan los Marx Bros. o el humor alocado con chispas inteligentes siempre rozando (o ultrapasando) el absurdo).

Y como detalle de Pistoleros de Agua Dulce, una cita:

El amfitrión: ¿Le gusta esta fiesta?
Grouxo Marx: ¿A esto le llama usted fiesta? La cerveza está caliente y las mujeres frias.

Más citas de Grouxo Marx

divendres, de juliol 13, 2007

Los Niños del Paraiso, Carné & Prevert

Yo no sabia que el guión era de Prévert. Me la recomendaron, pero nadie me dijo que el guión era de Jacques Prévèrt. Ese fantàstico poeta francés, que llena de lirismo las 3 horas de "Los Niños del Paraíso". Una de las películas francesas más caras de la história y curiosamente producida durante la ocupación nazi de Francia, es una obra de arte. Me ha fascinado.

En la soledad de un desértico y lluvioso sábado, y estando yo meditabundo, nostálgico, melancólico y existencialmente dolido por la soledad y el desamor, esta gran obra me ha hecho compañía, llenando de sentido 3 horas de mi vida y llenando mi hueco interior de fragmentos de dolor...

Los Niños del Paraíso no habla de niños... Habla de amor, de celos. Y hace meta-física, tratando la vida del teatro a la vez de tratar la vida desde el treatro. Por eso tiene dos actos. Cada uno formando una película independiente de hora y media. Pero juntas, una tras la otra, son una coherente história en la que todos tenemos con quien sentirnos identificados. Si es que no nos sentimos identificados un poco con cada uno de los personajes.

No sabía que el guión y el script de esta película eran de Jacques Prevert. Ahora lo sé. Me encanta este poeta.

dijous, de juliol 12, 2007

Piratas del Caribe 3: En El Fin del Mundo

Aproximadament vaig anar a veure-la cap al 16 de Juny.
I va ser tot una sorpresa. Tot i que el que tenia al costat s'estava sobant de mala manera, jo no vaig poder treure la vista de la pantalla. No sé si serà un èxit o no...
No sé quines crítiques haurà rebut... Bé, mentida. La 2 rebre moltes crítiques negatives i a mi em va semblar molt entretenguda i acceptble... Gairebé fantàstica... Vaja que em va encantar. Clar que la primera era innovadora i trencadora i les segones parts sempre deceben perquè els falta precisament això, innovació trencadora. De fet la varen acusar d'un excés d'acció (a mi em va encantar i als meus acompanyants també).
Així doncs, aquesta tercera entrega de la ja mítica nissaga de Piratas del Caribe li passa el mateix. Males crítiques però un moment fantàstic al cinema...

D'una banda, un repertori d'actors que no ha parat de crèixer entrega rere entrega. L'últim a afegir-se és un Chow-Yun fat que com que no parla anglés va haver-se d'aprendre el guió fonèticament. De l'altra banda, un argument d'insomni, on els més petits o els que mimen en excès el nen de vuit anys (que tots portem dins però que alguns s'esforcen en matar i altres pràcticament no s'escolten) disfruten increiblement.

Una de les coses que pren força és la història del triangle Depp- Bloom- Knightley... Aquesta història es resol... Ara ho comentaré... I com he llegit a algun lloc, els personatges de Bloom i Knightlley no sortiran a hipotètiques noves entregues de les aventures de Jack Sparrow & cia. En aquesta línea, Keira Knightley guanya molt de protagonisme en la trama. A part de ser una dona preciosa (demostració que per triomfar i per ser preciosa no cal operar-se els pits) és una actriu amb una gran presència a la pantalla... Esperem que tingui més sort triant els papers que amb Domino, el gran fracàs del germà de Ridley Scott, Tony Scott.

La película té un altre atractiu enorme, que és la fantàstica presència de Keith Richards, el guitarrista dels Rolling Stones que fa de pare de Jack Sparrow. Com diu una crítica... La llàstima és que surt tansols 2 minuts.


I per acabar, un últim comentari... Si no la heu vista i teniu intenció de veure-la, deixau de llegir.
La veritat és que no em podia esperar mai un desenllaç així... Disney per fi ha superat els complexes audiovisuals d'arguments naif o hiperguais... Jo m'esperava el típic final perfecte on tothom hi surt guanyant... On tothom té el que vol i el que desitja. I no és així... Piratas 3 obsequia a la gent amb la sorpresa d'un final real... On el regust agredolç de la vida es plasma també en la ficció. De petit jo hauria d'haver vist més finals així. Potser hauria après que no sempre es té allò que es desitja...

De no tenir allò que es desitja a no tenir res hi ha una gran distància. Però fugint de comentaris personals.

Una important aposta... Un final agredolç... No sé qui en té la culpa. Al final em va deixar trasbalsat, però ara, retrospectivament, és evident que em va sorprendre. I em va complaure molt.

Sí, a mi m'agrada Piratas del Caribe. M'agraden totes les películes. I n'estic orgullós. Clar que com la primera...

dimecres, de juliol 11, 2007

Em vull conèixer més.... Salvador Sostres

En una època en la que les coses no m'anaven gaire bé, una gran amiga, la iLòGiCa em va mandar aquest article que a ella li havia enviat un noi del seu laboratori... Està firmat per Salvador Sostres, un polèmic columnista de l'Avui, crec... Val la pena reproduïrlo... Perquè és molt graciòs...

Pobres de nosaltres, anem massa a la brava i ens estampem contra el mur de Pink Floyd. "Another blick in the Wall..."

Em vull conèixer més

Salvador Sostres
Hi ha una frase que sovint et diuen algunes noies, i si te la diuen estàs venut. Has begut oli, game over, kaputt. "Em vull conèixer més" significa que la teva nòvia o el que sigui vol anar-se'n a follar amb tots menys amb tu: adéu-siau, bona sort. Ben igual que les noies que et diuen que es volen trobar elles mateixes: si vols et dic què vols trobar, marranota. Un dia una meva exnòvia va dir-me que partia a veure món per trobar-se ella mateixa, i va acabar a Miami amb un d'aquests surfistes que et diu que t'endevinarà el futur si el deixes mirar a través del forat dels teus pantalons. Quan els nois volem follar ho diem clarament, potser massa clarament. És veritat que de vegades fem poesia, però poesia que es veu d'una hora lluny cap on va. Criatura dolcíssima que fores. En canvi les noies, les noies en general, quan volen tomàquet parlen d'elles en tercera persona. No és que dissimulin com els homes amb els poemes, és que neguen l'objectiu i si te'n fots et diuen que tots els homes som iguals. Per això no els surt la metafísica, o quan es posen metafísiques al final sempre acaba sent un anunci de compreses: tal és el seu nivell de desaprensió, és aquí on les ha dut no tenir ànima ni pietat. No hi ha cap ésser al món més antiromàntic que una noia, i si mires al teu voltant l'egoisme més atroç sempre du faldilles. Encabat de conèixer-se elles mateixes a tots els llits de la ciutat, i a molts lavabos de discoteca, de vegades tornen i et diuen que ets com tornar a casa; però tu ja estàs ocupat de nou amb una altra princesa jove, tersa i bella: i per tant intercanviable, recorda-ho, sempre intercanviable com ella. Efímera com ella, sempre a punt de marxar a conèixer-se com ella, però menys arrugada i més neta de moment, just abans de tanta coneixença.

dimarts, de juliol 10, 2007

Cerrando Etapas

En un momento difícil de mi vida recibí un mail de una compañera de trabajo con estas palabras... Las comparto hoy con vosotros por si a alguien le pudieran ser de utilidad.

CERRANDO ETAPAS

Siempre es preciso saber cuándo se acaba una etapa de la vida. Si insistes en permanecer en ella, más allá del tiempo necesario, pierdes la alegría y el sentido del resto. Cerrando círculos, O cerrando puertas, O cerrando capítulos. Como quiera llamarlo, lo importante es poder cerrarlos, dejar ir momentos de la vida que se van clausurando.
¿Terminó con su trabajo?, ¿Se acabó la relación?, ¿Ya no vive más en esa casa?, ¿Debe irse de viaje?, ¿La amistad se acabó? Puede pasarse mucho tiempo de su presente "revolcándose" en los porqués, en devolver el casette y tratar de entender por qué sucedió tal o cual hecho. El desgaste va a ser infinito porque en la vida, usted, yo, su amigo, sus hijos, sus hermanas, todos y todas estamos abocados a ir cerrando capítulos, a pasar la hoja, a terminar con etapas, o con momentos de la vida y seguir adelante.

No podemos estar en el presente añorando el pasado. Ni siquiera preguntándonos por qué. Lo que sucedió, sucedió, y hay que soltar, hay que desprenderse. No podemos ser niños eternos, ni adolescentes tardíos, ni empleados de empresas inexistentes, ni tener vínculos con quien no quiere estar vinculado a nosotros. No. ¡Los hechos pasan y hay que dejarlos ir! Por eso a veces es tan importante destruir recuerdos, regalar presentes, cambiar de casa, papeles por romper, documentos por tirar, libros por vender o regalar. Los cambios externos pueden simbolizar procesos interiores de superación.

Dejar ir, soltar, desprenderse. En la vida nadie juega con las cartas marcadas, y hay que aprender a perder y a ganar. Hay que dejar ir, hay que pasar la hoja, hay que vivir sólo lo que tenemos en el presente. El pasado ya pasó. No esperen que le devuelvan, no espere que le reconozcan, no espere que alguna vez se den cuenta de quién es usted. Suelte el resentimiento, el prender "su televisor personal" para darle y darle al asunto, lo único que consigue es dañarlo mentalmente, envenenarlo, amargarlo. La vida está para adelante, nunca para atrás. Porque si usted anda por la vida dejando "puertas abiertas", por si acaso, nunca podrá desprenderse ni vivir lo de hoy con satisfacción. Noviazgos o amistades que no clausuran, posibilidades de "regresar" (a qué?), necesidad de aclaraciones, palabras que no se dijeron, silencios que lo invadieron ¡Si puede enfrentarlos ya y ahora, hágalo!, sino, déjelo ir, cierre capítulos. Dígase a usted mismo que no, que no vuelve. Pero no por orgullo ni soberbia, sino porque usted ya no encaja allí, en ese lugar, en ese corazón, en esa habitación, en esa casa, en ese escritorio, en ese oficio. Usted ya no es el mismo que se fue, hace dos días, hace tres meses, hace un año, por lo tanto, no hay nada a que volver.
Cierre la puerta, pase la hoja, cierre el círculo. Ni usted será el mismo, ni el entorno al que regresa será igual, porque en la vida nada se queda quieto, nada es estático. Es salud mental, amor por usted mismo desprender lo que ya no está en su vida. Recuerde que nada ni nadie es indispensable. Ni una persona, ni un lugar, ni un trabajo, nada es vital para vivir porque: cuando usted vino a este mundo 'llegó' sin ese adhesivo, por lo tanto es "costumbre" vivir pegado a él, y es un trabajo personal aprender a vivir sin él, sin el adhesivo humano o físico que hoy le duele dejar ir. Es un proceso de aprender a desprenderse y, humanamente se puede lograr porque, le repito, nada ni nadie nos es indispensable . Sólo es costumbre, apego, necesidad. Pero.... cierre, clausure, limpie, tire, oxigene, despréndase, sacuda, suelte. Hay tantas palabras para significar salud mental y cualquiera que sea la que escoja, le ayudará definitivamente a seguir para adelante con tranquilidad. ¡Esa es la vida!

Paulo Coelho

dilluns, de juliol 09, 2007

Grandes Citas de Grouxo Marx (VII)

-"Nunca olvido una cara pero con la suya voy a hacer una excepción"

-"No es la política la que crea extraños compañeros de cama, sino el matrimonio"

-"Inteligencia militar son dos términos contradictorios"


Y ya no tengo más.... Espero que os hayan gustado.

diumenge, de juliol 08, 2007

Grandes Citas de Grouxo Marx (VI)

-"Encuentro la televisión muy educativa. Cada vez que alguien la enciende, me retiro a otra habitación y leo un libro"

-"Lo malo del amor es que muchos lo confunden con la gastritis y, cuando se han curado de la indisposición, se encuentran con que se han casado"

-"Fuera del perro, un libro es probablemente el mejor amigo del hombre, y dentro del perro probablemente está demasiado oscuro para leer"

-"¡Hay tantas cosas en la vida más importantes que el dinero! ¡Pero cuestan tanto!."

-"Hace tiempo conviví casi dos años con una mujer hasta descubrir que sus gustos eran exactamente como los míos: los dos estábamos locos por las chicas"

dissabte, de juliol 07, 2007

Grandes Citas de Grouxo Marx (V)

-"¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?"
-"Humor es posiblemente una palabra; la uso constantemente. Estoy loco por ella y algún día averiguaré su significado."

-"La justicia militar es a la justicia lo que la música militar es a la música."

-"Hijo mío, la felicidad está hecha de pequeñas cosas: Un pequeño yate, una pequeña mansión, una pequeña fortuna…"

-"La política es el arte de buscar problemas, encontrarlos, hacer un diagnóstico falso y aplicar después los remedios equivocados"

divendres, de juliol 06, 2007

Grandes Citas de Grouxo Marx (IV)

-"Estos son mis principios. Si no le gustan tengo otros."

-"El matrimonio es una gran institución. Por supuesto, si te gusta vivir en una institución."

-"El matrimonio es la principal causa de divorcio."

-"El secreto de la vida es la honestidad y el juego limpio, si puedes simular eso, lo has conseguido."

-"En las fiestas no te sientes jamás; puede sentarse a tu lado alguien que no te guste."

dijous, de juliol 05, 2007

Grandes Citas de Grouxo Marx (III)

-"¿Por qué debería preocuparme por la posteridad? ¿Qué ha hecho la posteridad por mí?"
-"¿Pagar la cuenta? ¡Qué costumbre tan absurda!"
-"¿A quién va usted a creer, a mí o a sus propios ojos?"

-"Cualquiera que diga que puede ver a través de las mujeres se está perdiendo un montón de cosas."

-"La humanidad, partiendo de la nada y con su sólo esfuerzo, ha llegado a alcanzar las más altas cotas de miseria."

dimecres, de juliol 04, 2007

Grandes Citas de Grouxo Marx (II)

-"En esta industria, todos sabemos que detrás de un buen guionista hay siempre una gran mujer, y que detrás de ésta está su esposa."

-"Todavía no sé qué me vas a preguntar, pero me opongo."

-"Es usted la mujer más bella que he visto en mi vida, lo cual no dice mucho en su favor."

-"He disfrutado mucho con esta obra de teatro, especialmente en el descanso."

-"Si las mujeres se vistieran para los hombres, las tiendas no venderían demasiado. A lo sumo un par de anteojos de sol cada tanto tiempo."

dimarts, de juliol 03, 2007

Grandes Citas de Grouxo Marx (I)

Una amiga argentina me pasó un montón de frases de Grouxo Marx. Són la mayoria muy buenas (y muy conocidas) aunque de todas formas vale la pena reproducirlas. Para que sean más ligeras, en vez de juntarlas todas en un apunte, las iré distribuyendo de 5 en 5. Disfrutadlas.

-"Disculpen si les llamo caballeros, pero es que no les conozco muy bien."

-"Cuando muera quiero que me incineren y que el diez por ciento de mis cenizas sean vertidas sobre mi empresario."

-"¿Servicio de habitaciones? Mándenme una habitación más grande."

-"¿Que por qué estaba yo con esa mujer? Porque me recuerda a ti. De hecho, me recuerda a ti más que tú."

-"He tenido una noche absolutamente maravillosa. Pero no ha sido ésta."

diumenge, de juliol 01, 2007

Ocean's Thirteen (13)

No hay 11 sin 12?
Ni 12 sin 13?

Avui toca una seqüela. Els tretze d'Ocean. O dit altrament ocean's 13.


Per on començar? Em sembla que aquest apunt serà curt, així que hauré de fer ús d'imatginari per tal de donar-li més cos...

I dir que serà curt no té per què ser entés com una mala senyal o una crítica negativa. Més aviat ha de ser entés com una crítica fàcil. De totes formes compensarem amb temes banals i superficials la breu extensió d'aquesta crítica.

I parlem ja de la película, encara que només siguin dos paràgrafs. Al meu entendre, la primera, Ocean's 11 va ser en el seu moment una gran película. Una alenada d'aire fresc... Amb un tall (muntatge) a l'antiga, un repertori ample i amb classe i un argument enginyós... La segona, Ocean's 12 va ser una interessant sequela, que també em va agradar considerablement, tot i que, com era d'esperar, no era ni de bon tros tan bona com la primera. Tot i així, estava bastant bé... Interessant.

I arribem seqüencialment a Ocean's 13. La película destinada a ser a la última col·laboració entre Sodenberg i Clooney. Aquests dos han partit peres després de més fracassos que èxits a la seva productora independent conjunta Section Eight, que fundaren després de l'éxit de Out Of Sight (Un romance muy peligroso). Sense cap dubte l'éxit més gran de la productora fou Ocean's Eleven, però els altres projectes tengueren menys éxit i d'una forma disparella.

I per parlar de la película diré tot el que se'n pot dir... Argument passable (no he dit bo), ritme entretingut i una fòrmula coneguda. Si us vàreu entretenir amb les dues primeres, aquesta és uan bona opció de passar una bona estona. Però això sí, no us espereu res novedós, ni seriós ni res de l'altre món.

I per acabar, com que sempre poso fotos sexis de ties, per compensar, una foto sexy d'un tio. Perquè xerren molt però les dones avui en dia son mooolt més materialistes i superficials que els homes... Els homes són simplement primaris... Però bé... Suposo que no puc xerrar perquè en mi hi ha una enorme quantitat d'enveja enorme.

En qualsevol cas, també és important remarcar que el senyor Pitt fa cara demacrada a aquesta última película. Una de dues: o la Jolie li dóna molta canya o l'edat ja comença a fer-li efecte... Perquè es pot estar molt bo, però l'edat no perdona.

Ara que per molt que l'edat no perdoni, a ell "que le quiten lo bailado"! Perquè amb antecedents com la Jenniffer Aniston i presents (encara que problemàtics) com l'Angelina Jolie, problemes d'autoestima segur que no en té...

I parlant de Jenniffer Aniston i d'Angelina Jolie, per acabar un petit homenatge a aquests dos monuments.

Joder la Aniston. Quin element...
El principal motiu que em va empènyer inexorablement a mirar Friends i a enganxar-m'hi força. Bé. Suposo que m'hi vaig enganxar perquè era una bona serie...
Val a dir que la série en alguns moments fregava innecessàriament el ridícul, i d'altres s'acostava excessivament a l'absurd...

Però en qualsevol cas, el paper de tonta que feia la Jeni no es que fes molt gran el seu atractiu... Intelectualment parlant, clar. Però es que està bona, que voleu que us digui.
Si algú no hi està d'acord que ho digui... No passa res...

I Pitt no té ni un pèl de tonto... Perquè va canviar l'Aniston per la Jolie... Quin altre element... La Lara Croft... Una altra elementa que tomba d'esquena... Val, està entradeta en edat ja... I els rumors sobre els seus gustos sexuals (sadomasoquisme) no ajuden positivament... Tampoc ajuda la seva obsessió per adoptar nens d'arreu del món en un obstinat intent per fundar la ONU júnior.

Es que n'hi ha que naixen amb estrella i n'hi ha que naixen estrellats...

I per acabar, què voleu que us digui... Al final m'estim molt més una dóna senzilla, encara que no sigui tan monumental, que una dóna tan espectacular que després de dur-te de cul t'hi acabi donant. Per dir-ho d'alguna manera...

dissabte, de juny 30, 2007

JAL is Fading


JAL es una de las personas que más comentarios deja en este blog. Pero si hoy hablo de él no es por eso...

Conocí a JAL antes incluso de conocerme a mi mismo... Fue cuando estaba en la universidad. Él es una de las personas más interesantemente inteligente que he conocido en la residencia de estudiantes dónde residíamos los dos... el Colegio Mayor Peñafort-Montserrat.

Allí JAL mentía. Mentía maravillosamente bien. Dejaba al más avispado estampado contra el parabrisas de ingeniosas mentiras destinadas a observarnos... Porque aunque quizás él no lo sepa, JAL es un filósofo. Un erudito... Todavía no sé si es verdad que a muy temprana edad ya se había leído a los filósofos clásicos. Y su sentido del humor también es legendario.

Cuenta la leyenda que saliendo del cine, de ver El Sexto Sentido, se subió a un sitio elevado situado al lado de la cola de venta de entradas y chilló: "Está muerto todo el tiempo".

Y más leyendas hay sobre él... Es un hombre listo... Un gran amigo al que le debo más de lo que nunca le podré agradecer... Entre otras cosas no sería yo quién soy hoy en día si no fuera por él.

Escribiría anécdotas sobre y con él. Expresaría sentimientos de amistad que me genera. Pero no serviría de nada. Lo mejor es que visitéis su blog, y naveguéis vosotros mismos por las múltiples dimensiones de este tan interesante ser.

Para acceder al blog, llamado Fading, sólo tenéis que clickar en Fading al incio del post. O al final.

divendres, de juny 29, 2007

Garfield

És dolent.
He is mean.
Il est mauvais.
Es malo.Le encanta comer.
He loves to eat.
Il aime manger.
Li encanta menjar.
He is lazy.
Il est paresseux.
És mandrós.
Es un vago.
Il est mon héros.
Es mi héroe.
És el meu heroi.
He is my hero.

dijous, de juny 28, 2007

Alice in the Cities, Wim Wenders

Fascinating Road-Movie.

A fair and mesured criticism of noise, from an European-American comparative point of view.

Beautiful. Deep. A must to for cinema lovers.

diumenge, de juny 24, 2007

The Thirteen Problems of Miss Marple, Agatha Christie

Miss Marple's agudity strikes again on my reading habits.

What the .... am I trying to say with this?
In my hobby of reading the whole Christie's work, it was the turn of "The Thirteen Problems". Among my manias, preserving the chronological order when I'm approaching some author's work it's the main rule to determine the turns.

"The Thirteen Problems" it's the second of Christie's books to feature the lovely, old victorian Miss Marple, that conaisseuse of the human nature... Just because she has had the time to observe it in the behaviour of the inhabitants of St. Mary Mead.


Her first appearance is in "Murder at the Vicarage", in which she definitively helps to save an innocent man from being falsely accused of muder... The murderer is the least feasible one... Surprising!


"The Thirteen Problems" are just that, Thirteen Problems... But one could compare them with "The Labours Of Hercules" in which Hercule Poirot, who is compared to the mythological figure of Hercules, will face twelve problems. (I haven't read this one yet anyway).

This kind of argument is not original, I dare say... At least, Simenon used that formula the same year of the Thirteen Problems (1932) in the books of his detective Maigret entitled "The 13 guilty men", "The 13 enigmas" and "The 13 mysteries". Just now I don't know if there are more authors that used similar formulas with their detectives, but I'm sure that there must be.

Well, I think that I don't need to say that "The Thirteen Problems" is composed by thirteen short stories, all of which feature Miss Marple and Sir Henry Clithering, a retired Scotland Yard Chief Detective... I liked it specially because in some of the stories nobody gets killed. :D

If you try to read it, just enjoy it!

dissabte, de juny 23, 2007

Some Simpsons...




Everybody knows the Simpsons. One of the most corrosive series in the world, about losers, family problems and so on. This is the typical series which everybody enjoy. The young ones laugh at the stupid reactions of theirs characters. While the old ones, at the same time can perceive an acid critical to the American "hard" way.

Now they are issuing the first movie of this world-wide family. Let's see the results...

Anyway, they are beginning to have competitors. The even more corrosive and acid series "Family Guy" and "American Dad", which promise to take a step further into the merciless picture of the "hard USA" way. They won't ever be like the Simpsons, but offer a new look into the same subject. As a friend of mine would say,

- "Interesting".

divendres, de juny 22, 2007

...mediocre amounts of intelligence...

(...)
'But a mediocre amount of intelligence is sometimes most dangerous. It does not take one far enough'
(...)

The Thirteen Problmes (feat. Miss Marple)
Agatha Christie
HarperCollins

dijous, de juny 21, 2007

Aigua freda (i la vergonya de Gas Natural)

El que té la vida moderna és que els utensilis i aparells s'espatllen. Això és el que li va passar a la caldera del pis que ocupo a Madrid amb dues o tres persones més ara ja fa 5 dies. Diumenge al matí quan em vaig anar a dutxar no hi havia aigua calenta. Vàrem trucar als tècnics de Gas Natural i vàren venir en 3 hores. Tot per dir-nos que la caldera era un perill, i que s'havia immolat degut a que el model tenia un defecte de disseny relativament greu. Tot plegat, que ens la precintava i es negava a arreglar-la: ens n'havíem de fer instalar una altra...

Nosaltres, resignats i entenent la situació li vàrem demanar al técnic que ens enviés un comercial per compar-ne una altra el més aviat possible. Dimarts a la nit, com encara ningú s'havia posat en contacte amb nosaltres, vàrem tornar a trucar per demanar que ens venguéssin una caldera. I encara estem esperant. La qual cosa és patètica. Una empresa que en teoria t'ha de vendre una caldera (que és una pasta) per després poder-te vendre gas, que triguin tant a atendre't. És una vergonya... I una putada, amb perdó...

Us asseguro que aquí a Madrid, a les 7 del matí no fa calor... I per dutxar-me al matí necessito una meditació trascendental que m'aliena el cos de la ment...

Diuen que dutxarse amb aigua gelada és molt bó per a la salut, perquè reactiva la circulació sanguínia... I què voleu que us digui... Jo l'únic que percebo és un agriament del meu caràcter.

La part positiva d'aquest assumpte, l'aprenentatge que n'he fet és que he revaloritzat enormement l'aigua calenta.

Per cert, avui faig 26 anys...

dimecres, de juny 20, 2007

Silly...

'I mean,' said Miss Marple, puckering her brow a little as she counted the stitches in her knitting, 'that so many people seem to me not to be either bad or good, but simply, you know, very silly.'

Fragment from "The Thirteen Problems"

Agatha Christie

dilluns, de juny 18, 2007

Perill a End House, Agatha Christie

Si senyors i senyores lectors...
Feia temps que no llegia un llibre de l'Agatha i per tant que no en ressenyava cap a aquest blog. Però a la fi ha arribat el moment... He tingut el temps de gaudir-ne d'un altre i aquí em teniu...

Perill a End House no és formidable. Però és clàssic... Poirot reprén un cas tot i el seu estat de detectiu retirat davant els clars símptomes que una persona està en perill de mort... Extranys accidents massa junts en el temps... Per aquesta aventura, Poirot torna a estar acompanyat pel seu gran amic i cronista el Capità Hastings, que deixa la seva dona a l'Argentina per compartir amb Poirot les vacances...

És un llibre relativament curt i tan intens que es llegeix en un no res.
I tot i que és de tall clàssic, els girs de trama són força força interessants.

diumenge, de juny 17, 2007

Marvin... And Marvin...



I don't know why exactly I like this character.
It may be because I've always felt like an extra-terrestrian.
And I still feel like that.
I feel I'm so different from my environment. I'm happy like that, though, knowing that (or at least believing that) I understand anyone but not anyone can understand me.

dissabte, de juny 16, 2007

Ciudad de Cristal, Paul Auster (Novela Gráfica)



Paul Auster es un escritor estadounidense que goza de mucha fama. La verdad es que yo todavía no he leído (propiamente hablando) ninguna de sus novelas, aunque seguramente tarde o temprano tendré que hacerlo... O simplemente lo haré sin necesidad de sentimientos de obligación.

Auster nació en 1947 en Nueva Jersey y estudió en la Universidad de Columbia. Tras un breve período como marino en un petrolero, vivió tres años en Francia, donde trabajó como traductor, "negro" literario y cuidador de una finca; desde 1974 reside en Nueva York.

En términos más concretos Paul Auster es particularmente conocido por "The New York Trilogy" (1987), tres novelas ambientadas en la city ligeramente conectadas consistentes en novelas detectivescas metafísicas con un cierto pero claro toque experimental, lo que las hace ciertamente interesantes...

Ciudad de Cristal fue la primera de la trilogia, y también la primera novela del autor versionada como Novela Gráfica (por Paul Karasik y David Mazzucchelli).

Mi historia con este libro es curiosa... Pues es de los pocos regalos que le he hecho a mi padre y he tenido la sensación de haber acertado... Fue mi regalo del dia del libro de hace unos años... Y le encantó...

Después de pasar por la lista de mi padre y de mi madre, con éxito, llegó a la mía... Y allí ha estado un par de años... Hasta hace un més ha estado en esa lista, totalmente aburrida esperando su slot de tiempo. Y le llegó su hora y me la pulí en 3 horitas. Me encantó... Vale la pena. Hace pensar... Y tiene su qué detectivesco que le da el suspense. Fantástica y difícil adaptación de una novela que, visto lo visto, voy a verme obligado a leer... Algún día?


Ciudad de Cristal: La Novela Gráfica Paul Auster Adaptada por Paul Karasik y David Mazzucchelli Editorial Anagrama

divendres, de juny 15, 2007

Pere Capellà per Pere Capellà per l'OCB

L'Obra Cultural Balear (OCB), que com el seu nom indica vetlla per la cultura (real) de les Illes Balears, que és la que és... Una part més de la cultura catalana (em fa mal el cap d'explicar-ho als madrilenys... Mira que els costa d'entendre)... Bé, deia que l'Obra Cultural Balears és una associació que promou la cultura balear... Amb una tasca més que lloable que fan que la nostra denostrada i menystinguda cultura.

I si no sempre m'han agradat ni he estat d'acord amb les seves iniciatives, la última de les que he tingut notícia no és que m'hagi agradat, és que m'ha fascinat.
Cada any, l'OCB edita un calendari amb un motiu literari català per més... Correctament il·lustrat. Enguany, el calendari estava dedicat a la memòria de Pere Capellà Roca...

En Pere Capellà va ser polític, pedagog i escriptor. Popularment era conegut per Mingo Revulgo i fou dirigent del Partit Republicà Radical Socialista i després a Esquerra Republicana Balear. Fou professor, lluità al bàndol republicà al front de Madrid. Acabada la guerra fou empresonat per motius polítics durant 5 anys. Escriví obres de teatre, alguns sainets i una sarsuela. I també fou glosador i poeta.

I com a poeta jo vaig entrar a la seva coneixença... Especialment perquè la cançó que canta Biel Majoral (un gran personatge) "Sóc Català", està escrita per ell. Aquest poema, bàsicament, resumeix els motius (i els sentiments) que ens fan ser catalans als mallorquins... "I estim Catalunya perquè té un passat de lluita incansable per la llibertat".

A la vegada, (o potser un poc antes) vaig conèixer a un altre artista, en Pere Capellà Simó. Alehores company de classe a l'institut i ara un artista d'una projecció enorme... Personalment m'encanten les seves obres... Almenys les que he vist... I no hi havia ningú més apropiat per il·lustrar aquest calendari... I no només el va il·lustrar, si no que a més va seleccionar els textos... I és una bona selecció.

El resultat d'aquest calendari és una obra d'art d'unes dimensions tal, que tan aviat com va arribar a les meves mans, va deixar-me "enamorat" i ja fa gairebé 7 mesos... I he estat incapaç d'arrancar cap pàgina del calendari tot i que els mesos van passant... Ni tansols goso doblegar-ne les pàgines. Vull conservar-lo sencer.

I si no el teniu i podeu aconseguir-ne un, correu antes que s'acabi... Potser algun dia s'en pagaran molts de diners...

dijous, de juny 14, 2007

Decepción en el Rastro

Bien podría ser éste ("Decepción en el Rastro") el título de una de estas películas de serie Z que echan por la tele por la tarde los dias de cada dia, destinadas mayormente a distraer a l@s am@s de casa mientras ést@s se dedican a las tareas del hogar (planchado, fregado, etc., etc.).

Pero no. No es éste el caso. Decepción es la mejor descripción de mis sentimientos después de visitar, pasearme y ejercer de comprador en el Rastro... Mis padres vinieron a verme un fin de semana de Mayo a Madrid... Y decidimos en petit-comité, como es costumbre en nuestro núcleo familiar dedicar la mañana del domingo a visitar el famoso mercadillo popular de Madrid...

No sé por qué, tanto yo como mis padres ibamos con una idea más "cutre" de mercado, según la cual esperábamos encontrar ofertas más dispares y sorprendentes, pues ante nuestros sorprendidos ojos, resulta que el Rastro solo es un mercadillo más, como el de mi pueblo los Domingos (mi pueblo es Felanitx) pero a escala en lo que a dimensiones y participantes se refiere... Incluso me atreveria a decir que, proporcionalmente, el de mi pueblo es mayor ya que Felanitx tiene menos de 30.000 habitantes mientras que Madrid tiene unos ceros más (a la derecha), mientras que el ratio de tamaño del mercado no es tan considerablemente grande.

Vaya, que mucha fama y poca lana. A cada cual lo suyo.

Bueno, a pesar de eso mi madre se compró un bolso y no sé que más. Yo compré un regalo baratísimo pero cool y mi padre y yo nos compramos unas camisetas que -hay que reconocerlo- son preciosas.

dimecres, de juny 13, 2007

Looney Tunes



Quin és el vostre Looney Tunes preferit?
Which one is your preferred one?
Cual es vuestro personaje favorito?
Quel est votre personnage prèferé?

Mi voto:
1. Bugs Bunny - I used to admire his apparent "intelligence"
2. Wile E. Coyote - I've always felt identified with him. A kind of perserverant loser. In my case not with food... With other things such as girls, for instance. Always trying to do his best, and always receiving the greatest pain. :D (The more old I grow, the more identified with Coyote I feel)
3. Marvin the Martian - So simply evil. From my point of view the best adversary for both Bugs Bunny and Daffy Duck. Simply interesting.
4. Taz-man Devil - There's some anti-system unconscious feeling in the pleasure of this destructive character. A link to my most devilish and nervous and irrational subconscious being.
5. Sylvester & Tweety: they are like my grandfather and my grandmother... He is a loser like Coyote. Tweety is always so calm (Me parece haber visto un lindo gatito)... Always fighting... A perfect couple, I dare say.

dimarts, de juny 12, 2007

Le pendu de St. Pholien, Georges Simenon


Il faisat beaucoup de temps que je n'écrivais rien de literature. Et il y a plus d'un mois que j'ai lu ce livre... Mais je n'ai eu pas le temps de penser à un petit renseignement.

Mais Le pendu de St. Pholien c'est un des mieux histoires de Maigret entre toutes celles que j'ai lu... C'est vrai que dans ce moment je ne n'ai lue que 5 ou 6. Je suis sure qu'il y en aura de meilleures.

Cette histoire de Maigret, c'est une aventure... Il s'agit d'une investigations particuliere, dans aucun cas ordinaire... Un évenement extraordinaire: il y a un suicide et le motif parait si banale qu'il n'a pas de sens... Et il y a aussi un charactère si curieux et qui devient suspect trés vite...

Si vous lisez ce livre, vous verrez... En fin, ce livre m'a plu beaucoup... Une interessante aventure de Maigret: Le Pendu de Saint-Pholien.

dilluns, de juny 11, 2007

Barcelona

Barcelona, me apasiona
Barcelona, me ilusiona
Barcelona, me destroza
Barcelona, me ilumina
Barcelona, me imsomnia
Barcelona, me fortalece
Barcelona, me enriquece
Barcelona, me enloquece
Barcelona, me alucina
Barcelona, me llena.
Barcelona, me apasiona.

Gran finde... Grandes amigos. Que difícil es irse cuando se vive con pasión.

Gracias iLóGiCa, Gracias Relació. Gràcies Contrabaix.
Gracias CiaoBellaItalia. Un piacere.
Gracias El Perno, no he te he visto pero te he sentido.
Gracias Huracà, gracias ViceObert.
Gracias Merodeador...
Gracias lebAsket.

divendres, de juny 08, 2007

Centro de Arte Reina Sofia, Madrid

Fa uns dies (de fet ja fa gairebé un més) els meus pares varen venir a Madrid a veure'm...
I tal i com ens agrada, vàrem decidir fer una mica de turisme cultural... I el torn va tocar al "Centro de Arte Reina Sofia".

El Centro de Arte Reina Sofia, a diferència de El Museo del Prado, és un museu bastant ben dimensionat que es pot visitar en un matí... A diferència de El Prado, el Reina Sofia es centra en l'art modern (que no modernista).

Així s'hi pot trobar una selecció d'obres des de Sorolla, Zuloaga, Anglada-Camarasa, Nonell, passant per Juan Gris, per arribar als màxims exponents com Pablo Picasso, Joan Miró, Salvador Dalí o Eduardo Chillida... Aquests últims són les estrelles indiscutibles de la exposició, si be moltes de les obres d'aquests artistes que hi ha exposades no són les més significatives.

La que sí és significativa, i que converteix en imprescindible una visita a aquest museu, és el Guernika. No sé per qué associo sempre aquest quadre a cert partit de la dreta española. Segur que aquests desitjarien que hi hagués molts més quadres com aquest... Per cert, un tio estúpid a l'exposició valorava en veu alta aquest quadre únicament per les tècniques emprades... Sense donar cap importància a la desgràcia representada... Ara em sortiran amb que no es pot polititzar l'art. Ser pacifista últimament sembla que és delicte.

Un dels punts forts del museu és que les sales estan ordenades cronológicament i no per autors o criteris semblants... Això fa molt recomanable seguir l'ordre numèric de les sales... Ja que d'aquesta manera es pot absorbir molt millor tota la cojuntura històrica-política de l'elaboració dels quadres, a més de veure les inter-influències dels contactes dels diferents moviments artístics.

Seguint amb l'enumeració dels artistes representats a aquesta exposició, també s'hi poden trobar obres de Julio González, Benjamín Palencia, i molts altres.
Potser el més destacable per part meva personal són dos quadres (que em varen fascinar) de Miquel Barceló, pintor natural de Felanitx, el meu poble.

Així que un matí al Centro de Arte Reina Sofia de Madrid proporciona una dosi més que acceptable d'Art Modern de qualitat suficient tirant a alta, passant per la història de l'art modern español, sense oblidar el cubisme, el surrealisme ni el modernisme.

dimecres, de juny 06, 2007

En català a Madrid i la bogeria de casar-se

És trist que a un jove de 25 anys a punt de caducar, la única cosa que li vagi bé és la feina... Però la vida és així i més trist seria que ni tan sols la feina li anés bé... És a dir que no res li anés bé.

Però bé, ara mateix estic en un projecte apassionant, realment estimulant... Molt difícil, però molt enriquidor i motivador... Però si hi ha una cosa que em fa especial il·lusió és que el company amb qui més he de treballar és català, i treballem, al bell mig de Madrid en català... I això és genial... M'encanta...

Bé... ara estaré dues setmanes sense ell... Perquè l'home s'ha casat... Es va casar el passat divendres... I d'aquí la segona meitat del títol. Perquè, la veritat, em pensava que això de casar-se ja no es feia... Però recentment he descobert que anava molt i molt errat. La gent es casa, i el que és més greu, la gent fa comiats de solteria (els homes i les dones encara pitjor)... Recentment cada vegada que he volat a les illes, a l'avió hi havia com a mínim dos grups de persones que volaven a Mallorca només per als esmentats comiats...

Sincerament els polítics mallorquins s'haurien de preguntar què han fet malament, per haver convertit un indret paradisíac preferit per turisme d'élit internacional en una destinació de turisme britanic i alemany de baixa estopa, de l'Inserso en temporada baixa i de comiats de solter... Vaja fracàs... I tot i així, la ignorant població mallorquina continua preferint majoritàriament el model cutre de repùblica bananera.

Bé, retornant al meu amic... Encara n'hi ha que es casen... I a mi em costa d'entendre... Però...
Al meu company i col·lega només li puc desitjar molta felicitat... I molta sort, la necessitarà!!!

:D

dimarts, de juny 05, 2007

Art?


Ídem que les anteriors... Una mica més currada i tot!!
En el fons crec que tot plegat només era la meva forma d'expressió artística...

dilluns, de juny 04, 2007

Més currat....


Igual que la de l'altre dia (ahir), a aquesta imatge, originalment en blanc i negre i procedent de una galeria d'art prefabricat d'Apple Macintosh, també la vaig colorejar jo, ara fa 10 anys... Suposo que aquesta està més currada...

diumenge, de juny 03, 2007

Colorejar....


Fa 10 anys.... Una altra de les coses amb les que perdia el temps fa 10 anys és en posar color a dibuixos com aquest... Val no és cap obra d'art i el dibuix en sí ja estava fet (i formava part de la galeria d'art prefabricat d'Apple Macintosh). Aleshores el meu nickname era Hit... Potser algun dia n'expliqui el per què....

dissabte, de juny 02, 2007

Fa 10 anys.... Estava molt avorrit???

Suposo que sí, per això em passava hores i hores davant el Photoshop experimentant mil i mil coses... Sempre amb un rerafons filosòfic... Era la meva moda personal d'aleshores... Qui sap... Potser no he canviat tant...

Una joia més recuperada de la meva antiga pàgina web... És que és una mina!!!!

divendres, de juny 01, 2007

Fa ja casi 10 anys.... Increiblement...


D'aquesta foto ja fa més de 10 anys... Increïblement!!!
Era tan jovenet!!! :D

És una d'aquestes relíquies que he pogut recuperar de la meva antiga pàgina web.... Impressionant!

Per cert, el meu padrí (avi) avui fa 82 anys... Així que en certa manera estic de celebracions avui!

dijous, de maig 31, 2007

End...

I like meeting new people, specially if they are like JB08.

JB08 is this kind of person you never forget.
Intelligent, interesting...
I'm not used to meet people so intelectually stimulating...

We shared some things. We shared time and feelings...
We shared lonely nights driving around... On the road...

Today, a flight back home puts an end to a year discovering the misery of the University of the Balearic Islands. Curiously I might never see her again... But one never knows...

Once I met two japanese girls (who nowadays must be very successful women) called Keiko Nagane and Naomi something-I-can't-remember... I met them in the USA, while I was staying there for a month to improve my English... We kept in touch through conventional mail for many years (I lost contact just some years ago, and that makes me sad).

The thing is that I though that I would never see them again... And two years later my parents told me that we were going to Japan: my father had business there, and my mother, my grandpa and I were going with him and we all together would do some tourism...
And we all spent one whole day with the both of them, who came from far places just for a wonderful day of tourism with the best guides we could have... I have such good memories of them... It's just something sad that we lost the contact.

Well, anyway, with JB08 I have this sensation that I might never see her again... We will be in touch for some years... But... One never knows.... Today she is flying back home...

And I wish her a big deal of good luck.
Believe me, she deserves it.
At least I think so.
;-)

dimecres, de maig 30, 2007

Tu la letra y yo la música

Ja era hora... Una comèdia romàntica que val la pena...
En un moment de la meva vida gairebé exempt totalment de qualsevol bri de romanticisme i afecte de cap tipus, una comèdia així ve bastant bé...

Ja que no es poden viure moments bonics en la pròpia pell, almenys veure que en la ficció hi passen coses boniques... I si a una bona recepta la cuines bé, el resultat és per a llepar-se els dits...

Tampoc vull dir que "Tu la letra y yo la música" (Music & Lyrics) sigui la panacea de les comèdies... Només que El guió és força bo i coherent... Amb dosis d'humor intel·ligent... Amb una Drew Barrymore més que acceptable i amb un Hugh Grant que brilla per sobre de totes les coses... La veritat és que Grant, acostumat ja a aquesta mena de papers, aconsegueix amb una (segons la meva opinió) gran actuació fer una caricatura d'ell mateix, tot representant el membre oblidat d'un grup de moda en l'escena pop dels anys 80.


I bé... Un bon guió... Unes actuacions decents... I uns gags que em varen fer impossible deixar de riure en el decurs de la película... En resum... Una comedia romàntica que val la pena.

En l'apartat femení, he de dir que Drew Barrymore no és precisament el meu estil de dona... Ara bé, de vegades està més guapa que d'altres... En aquest cas, tot i tenir un paper menys representatiu que Grant, té un posat hippiós anàrquic descurat que la fa molt sexi. Encara que a mi em serveix de poc. :D

Per deleitar els cors solitaris, una foto d'aquestes que naveguen per la xarxa.

dimarts, de maig 29, 2007

Tom & Jerry...

Quoi peux je dire de Tom et Jerry! Ils sont mitiques!
La violence pour l'enfance en état pur, mais si jolies.
Je n'ai aucun doute que le createur et les écrivains de leur histoires n'amaient pas les chats...

I like their storys a lot, but one must recognize that they are extremately violent.
For this reason, I find totally necessary the "The Simpsons"'s criticism of violence in TV cartoons such as Tom & Jerry, The Looney Toons and Disney's, exposed through the Tom & Jerry's alter egos Itchy & Scratchy.
Bueno pues, a modo de homenaje a tantas horas de violencia gratuita y engañosa (pues un niño pequeño puede pensar que caer de un rascacielos o de un precipicio no le va a costar más que un chichón...)... Hoy recupero y recopilo unas cuantas imágenes de Tom y Jerry...

I no em faceu parlar de política, que no responc de les meves opinions.

dilluns, de maig 28, 2007

La Maldición de la Flor Dorada, de Zhang Yimou

Què curiós! La película de Zhang Yimou més aclamada per la crítica, és la que menys m'ha agradat de les que he vist d'aquest home... I això que només he vist Hero (la primera que vaig veure amb iLòGiCa, per recomanació de Suprem, i que em va fascinar completament pel nou concepte de cinema que suposava per a mi) i "La casa de las dagas voladoras" (la segona i per mi la millor de les que he vist...).

Són películes plenes de color, on les arts marcials resulten més un motiu estètic, una dansa, que no pas un exercici de violència... En aquest sentit m'ha fallat un poc "La Maldición de la Flor Dorada", ja que en alguns moments considero que presenta escenes de violència exagerada i gratuïta.

Són películes plenes de dramatisme... I sovint de lliçons magistrals sobre la vida... No sempre evidents... De fet la majoria potser només les veig jo, però almenys jo les veig clares... I les causes perdudes... Normalment no falten les causes perdudes a les películes...

A tall d'spoiler (no exessivament greu, no us preocupeu si continuau llegint) us diré que, segons la meva opinió, "La Maldición de la Flor Dorada" parla de la traïció i de la fidelitat, i sobretot del poder i l'ambició... De la paciència...

En qualsevol cas no em va convèncer... Però no em faceu molt de cas, que una vegada més estava més pendent d'altres coses diferents a la película...

En el que sí que em vaig fixar, i en això coincideixo amb els crítics, hi ha dos actors que es menjen la película amb les seves interpretacions...

D'una banda Chow Yun-Fat, que feia temps que no apareixia per les sales de cinema (concretament desde la innecessària i banal però entretenguda "El Monje", una peli d'aquestes de serie B americanes al 2003). (Bé, em refereixo a que jo en tingués notícia perquè acabo de comprovar que, de fet, n'ha fetes dues entremig, però no en tenia coneixement)
Fa un paper d'emperador notable...

Però l'excel·lent se l'emporta Gong Li... (A la foto) Sense paraules... S'ha de veure.