USA - Detalls i fotos de NY

Ja he arribat a casa. A Palma de Mallorca.

Com que ja us vaig explicar de que anava el viatge de tornada em limito a donar-vos pinzellades de la ciutat.

De la seva arquitectura... De la seva particular bellesa no exempta de claustrofòbia. Peró bellesa... Bellesa de grandesa, d'immensitat.



Una ciutat que portaria a l'éxtasi a qualsevol persona que es deixi impressionar per les obres magnífiques (de magnituds descomunals) i que es delecti tansols imaginant els treballadors que varen aixecar aquestes bésties solemnes; a qualsevol persona capaç d'imaginar tot un seguit de Quixots tocats de l'ala que confonen els titans de ferro i formigó amb malvats genis i gegants que cal combatre amb l'afable ajuda de Rocinante i de la Panxa del Sanxo.

I tot això amb l'absorbent absència de llum. L'ombra constant. Les ombres dels gegants que il·luminen els carrers de nit, insultant la llum natural.






Un detall és la combinació de senzillesa i ingeni. La capacitat de construir gegants edificis verticals per a oficines i negocis, contrastada amb la senzillesa i l'ingeni dels aparcaments que abunden per Manhattan: petits descampats sense edificar que amb brillants ascensors dupliquen l'espai i la capacitat. Jo més d'un cop m'havia plantejat una cosa així pels carrers de BCN. D'una banda m'ha desil·lusionat, perquè la meva idea no ha resultat ser massa original. D'altra banda sembla que és pràctic... A què esperen aquí amb els problemes d'espai que hi ha?

I l'edifici que predomina per sobre de tots els altres. L'edifici de 102 pisos... Al capdamunt del qual el meu pare i jo varem pujar (en ascensor, en as-cen-sor!!!!)... El germà gran que perdè els seus germans petits bessons ara farà 5 anys... L'Empire State... Per aquí hi ha fotos en les que apareixen un grup de 6 o 7 obrers a una biga de l'Empire durant la seva construcció al que podria ser ben bé el pis 66 o 67 (tenint en compte que el pis 102 està a uns 4 km d'altura)... El tema és que els obrers estan dinant amb els peus penjant i sense més protecció que un casc d'aquests de les películes antigues. És una foto no apta per a vertiginoides.

L'Empire State en vista solmne vertical i en vista horizontoidetal. Disfrutau de les fotos mentre jo disfrut del vol de tornada. Records... I disculpau-me per no haver pogut enviar-vos postals a la majoria... Esper que amb aquest blog us sentiu compensats.

USA - dia 9: Últim dia, Stanford i Mountain View

Avui ja ha estat l'últim dia... Bé l'últim dia abans del dia 100% viatge. 23 hores de viatge. Prefereixo no pensar-hi.

Avui ha estat dia de reunions de feina. Una a una base de la NASA i militar a Moffet Field on tenen un hangar enorme per a Zeppelins que mai no es va utilitzar per als Zeppelins perquè quan es va acabar de construir els avions ja havien desbancat als dirigibles.

L'altra la segona part de la d'ahir. Entremig hem visitat a un conegut d'ambdós que està fent cosetes per la Universitat d'Stanford, amb una volteta pel Campus inclosa.

Dinar a un Vietnamita a Berkeley i en acabat a fer la última volta turístico-comercial. Per Palo Alto a una botiga de Tower Records... Sense éxit. No he trobat el que buscava. Després a una botiga d'electrónica a buscar 'xorradetes xules que xalen' (XXX) per a l'iPod, aquest cop amb éxit però no entraré en detalls.

Finalment retornar el cotxe de lloger i anar al nou hotel. I connectar-me per explicar-vos l'agonia d'aquest viatge que està arribant a la seva fi. Però no us enganyeu que falta la part més dura.

Si ara són les 10 de la nit aquí, demà ens hem de llevar a les 4:30 per ser a les 5:30 a l'Aeroport de SF. A les 8 tenim el vol (6 hores) cap a NY. A l'aeroport JFK de NY 5 hores per a canviar d'avió i d'avorrir-nos mentrestant, a més de tornar a sotmetre'ns a les múltiples mesures de seguretat que tenen imposades... Fins i tot et fan treure't les sabates. El vol de NY a Madrid són gairebé 9 hores. A Madrid hora i mitja per canviar d'avió (amb permís de la nova terminal T4) i cap a Mallorca... I a dormir el Jet Lag.

I THE END.

Ara unes fotos de NY:
Foto 1: Una vista impressionant de l'edifici Chrisler, amb gàrgoles incloses. I la sensació de claustrofobia, de verticalitat... S'enten la inspiració de Batman. S'enten que un paio s'imaginés a un superheroi saltant d'edifici en edifici amb l'ajuda d'unes teranyines... S'entenen tantes coses caminant per NY.










Foto 2: més fum sortint del terra. Imagineu-vos que a Barcelona (o pitjor a Palma de Mallorca) comença a sortir fum del clavegueram... Imaginau-vos-ho... O no. Potser millor que no.
















Foto 3: Una altra perspectiva més horitzontal de l'edifici Chrisler. No és el més alt de NY (el més alt és l'Empire State), però sí és un dels més emblemàtics... És més baix també que les desaparegudes torres.



















Foto 4: Una altra foto típica de la quotidianetat i la verticalitat de NY. Feta des de Lexington Ave... crec... Inevitables taxis grocs (Yellow Cabs).



















Foto 5: més fum sortint del terra. Més fum. Fantasmagóricament genial. O quelcom semblant.

USA - dia 8: Berkeley

Foto 1: penúltima foto de Boston. Jo i al darrera l'USS Constitution un dels primers vaixells de guerra 'moderns' dels USA, ídentic a un altre, l'USS Independence. Varem caminar 3 km per arribar-hi i... estava tancat. Però jo m'ho vaig passar bé.

Foto 2: última foto de Boston. Per fi fotos de NY!!! Bé aquesta foto de la dedic a l'Ángel, també conegut com Sergi... Publicitat dels Boston Celtics, equip que va brillar a l'época dels Lakers de 'Magic' Johnson i Kareem Abdul-Jabbar i les primers dels anells consecutis de 'Air' Jordan amb els Chicago Bulls. Aleshores el jugador insígnia dels Celtics era blanc, i es solia dir Larry Bird.




Foto 3: Arriba ja a NY el capítol de les fotos, que va una mica desfassat respecte al del viatge... Però és igual. Aquesta foto està feta des de l'entrada de l'hotel on estàvem a NY. El Waldorf Astoria, de la cadena Hilton (creada pel pare de la famosa per diversos motius, Paris Hilton). Al fons l'edifici de la companyia MetLife que curiosament està situat al bell mig de Park Ave. Els cotxes que van per Park Ave. passen literalment per sota de l'edifici. També podeu percebre l'altura generalitzada de la ciutat. És ben comprensible que hi hagi gent amb claustrofobia quan està a NY.


Foto 4: foto feta des del mateix lloc que l'anterior però mirant en sentit contrari. Es pot apreciar els llums del toldo de l'entrada del nostre hotel i el carrer Park Ave. amb tota la seva sensació de profunditat i altura. Definitivament és un altre món. A ambdues fotos es pot veure la gran quantitat de taxis (Yellow Cabs) que hi ha a la ciutat. I també es perceb l'aire de la ciutat que va inspirar Gotham City, la ciutat on viu i fa complir la llei Batman. De fet, aquests dies he vist claríssim que Gotham City és una caricatura de New York... La foscor... L'altura... Tot plegat revelador.







Foto 5: per nosaltres potser increible peró molt típica visió de FUM SORTINT DEL TERRA!!!!!.




Ei! Avui també ha estat un dia dur. Molt dur. Realment poc a explicar. Esmorzar a l'hotel, tard. Després cap a Berkeley, dia de feina. Hem arribat d'hora, així que hem pogut passejar per Berkeley. El meu pare hi va estar uns 5 mesos fent-hi nosequé d'investigació. Jo tenia un o dos anys. No sé, no m'en recordo massa de llavors. La qüestió és que s'ha posat tendre. Del pal. Oh! Això no hi era. Ah! Això està igual. Eh! Això hi era però era diferent. Uh! Ja és hora arribem tard...

Reunió de feina amb un crack de per aquí... Primer, dinar a un Thai (sí un altre cop Tailandés) amb l'home aquest i un simpàtic mallorquí informàtic que havia estat alumne del meu pare i curiosament ara treballa al mateix lloc que el crack. Aquesta vegada he demanat quelcom menys picant i he pogut sobreviure. Després el crack havia de fer nosequé durant dues hores i mentrestant hem estat parlant amb el simpàtic mallorquí informàtic ex-alumne-del-meu-pare sobre la vida per allà. Al cap d'una estona ha tornat el crack i ha començat la reunió seriosa.


Quan ha acabat la reunió, visita a una botiga de discos de Berkeley, del carrer Telegraph coneguda com Rasputin. A Mallorca això és una altra cosa (a Mallorca això és es colmo) però aquí és una botiga de discos.

Després, monpare i jo, rebentats hem vingut a l'hotel i ja no hem tornat a sortir més que per anar a comprar quatre coses per sopar a un super que hi aquí al costat. Fa molt de vent i plou. Les bruixes no sé que fan però podrien comprar-se una televisió. Estic tan fatigat que ja desvariejo. Però m'he comprat uns CD bonisssims.

Ara, uns minuts abans que vosaltres vos desperteu, jo me'n vaig a dormir... Curiòs? No, passat demà ja torn! 20 hores de viatge!!!!!! Però això serà una altra història... Segurament.

USA - dia 7: more SF i dia 4 del compte enrera

Bones! El setè dia, igual que el sisè es podria considerar un dia familiar. En aquesta ocasió compartit amb una bellíssima persona, també amiga del meu pare... Una persona molt afable amb qui sempre m'hi trobo i m'ho passo molt bé. Tot i que ella és d'orígen sud-americà i parla castellà varem parlar tota l'estona amb anglés i vaig poder practicar molt. Pel que fa a turisme, vaig anar al Cliff House, una platja molt famosa de la zona on es veuen passar ballenes, també vaig visitar la Apple Store (botiga de coses Apple) i la Virgin Megastore de SF amb importants desfetes.
Era el St. Patrick's Day, una festa d'orígen irlandés però que és amplament celebrada amb desfilades típiques americanes amb els gaiteros, i tots els grups de comunitats importants, deportistes fent l'equivalent americà als castellers i nens llançant caramels a l'estil setmana santa però sense disfressa cínica aixó si, amb mala llet. Una mica més i m'han d'ingressar amb una contusió per cop de piruleta a l'ull. La vaig esquivar per milímetres a l'estil Neo de Matrix.
Mentre dinàvem a un restaurant d'un Mall (Centre comercial estil Diagonal Mar) típic americà, la cambrera estava molt simpàtica i el meu pare i la seva amiga se'n varen estar enfotent tota l'estona. Sí, ja sabeu, d'aquestes coses que fan tanta ràbia! I no era gens lletja la cambrera. Quina llàstima que jo sigui home d'una sola dona... ( ;-) )
Bé després varem anar a casa de l'amiga del meu pare, i després varem anar a sopar a un restaurant Tailandés, Thai com li diuen aquí. Va ser força bó. Molt bó. Peró el plat fort que em vaig demanar jo encara em pica. Déu n'hi dó. I jo que em pensava que havia provat el picant... Això sí que es picant. (Potser massa i tot).
Després de petar la xerrada i les dents pel fred que feia, la deixarem a casa seva per tornar a l'hotel. Jo a més de mort de fred estava mort de son. I em va costar més pujar fins a l'habitació que adormir-me. Com que avui tampoc no és molt llarg, unes fotos...

Foto 1: port de Boston (voltants del Quincy Market) de nit amb la il·luminació. Poc ecològic, poc sostenible... Però certament té el seu encant.
Fotos 2, 3 i 4: vistes de l'Skyline (Skyline és la paraula que utilitzen per referir-se als gratacels, la línea del cel) de Boston a la nit. Quanta llum!!! Però igual que abans, és certament bonic. Encara que als ecologistes se'ls retgirarà l'estòmag.

































Fotos 5, 6 i 7: jo i no jo al davant de la cúpula de l'edifici més emblemàtic de l'MIT de Cambridge, Boston, tot just a l'entrada de l'MIT.

USA - dia 6: SF dia 5 del compte enrera

Foto 1: vista de Boston a l'horabaixa. Preciós efecte dels megalítics edificis enllumenats.

Aquestes fotos estan fetes pels voltants del Quincy Market. Un dels llocs més emblemàtics de Boston.




Foto 2: més enllumenats nocturns dels voltants del Quincy Market.


Com podeu veure les fotos encara són del segon dia. Però tampoc no vull posar 1000 fotos. Faig una selecció de les més significatives o les que més m'agraden perquè us en faceu una idea.

Pel que fa al dia d'avui, he fet dissabte (recordeu que per a mi ara són les 10 de la nit de dissabte mentre que a BCN són les 7 del matí de diumenge). Doncs hem fet dissabte familiar.

Primer hem fet un tomb amb el nostre cotxe llogat, un pedaç de Pontiac... Hem fet un tomb pel Golden Gate.

Després hem deixat el cotxe a l'hotel i hem anat a dinar amb uns amics americano-argentins de la família. Un colega del meu pare i la seva dona. Després de dinar ens han fet un tour per Martin Heartlands a SF i després ens han acollit a casa de la seva filla i el seu marit a sopar, juntament amb un altre fill seu, la respectiva dona i la filla d'aquests dos, és a dir la neta del colega... Bé, que erem dos convidats a un sopar familiar i ens hem sentit com de la família.

Avui és breu. Demà més SF. Fotos extra:

Foto 3: foto artística plena de moviment. També feta al Quincy Market de Boston.






Foto 4: preciós (però poc ecològic i sostenible, tot s'ha de dir) enllumenat nocturn del Quincy Market, Boston


Foto 5: Bar del Quincy Market de Boston, que presumeix amb un cartell que traduit vol dir més o menys:
"Desde molt abans que tu naixessis"
enfotent-se clarament dels negocis que posen l'any de fundació a l'estil:
'Desde 1888', 'Fundat el 1777', ' Des de l'any 4 abans de Crist', etc...

Foto 6: una foto més d'enllumenats amb il·luminació natural diferent. S'estava fent fosc i varem captar la bellesa del moment. O no?

USA - dia 5 : NY - San Francisco Connection (les fotos son de Boston)

Ja veieu... No paro. No atur, vaja.


Foto 1: departament de ciències de la comptuació del MIT (Cambridge, Boston, Massachússets). L'arquitecte que el dissenyà és el famós Geary, i Bill Gates en pagà una petita part que porta el seu nom... Per més senyes podeu ampliar la informació a l'apunt del meu pare a l'adreça d'aquí avall.
http://lvalverde.net/index.php/arxiu/2006/03/10/103/

Foto 2: jo i el meu Mac agafats a traició (sense posar cara 'guapa' ) mentre escric una postal a la meva mare.










Gairebé res. Des que vaig escriure l'últim apunt no he fet gairebé res.
Primer va tocar un tomb més per NY. Varem pujar als pisos 86 i 102 de l'Empire State, que si no m'equivoc encara és l'edifici més alt de NY. Varem donar un tomb pels famosos carrers iluminats de Broadway observant centenars de persones fent cues per anar al cinema i/o al teatre. Ara ja entenc per què a les películes americanes la gent diu "tinc entrades pel teatre" com si fos quelcom emocionant... Clar, aquí són les entrades que dirien emocionades: "ei, algú m'ha comprat!!!"

Bé, fora bromes. Sopar, varem sopar en una BBQ amb música en directe al mateix Broadway. Clar que per ser sincer la música (un poc magra) va començar quan nosaltres ja marxàvem... Això sí, tocava una altra dosi de tradicionalisme-artesania americana: un bon gelat Ben & Gerry's (que ho son de bons aquests putes!!!) i apa! A dormir!!! Que l'endemà no seria poca cosa.

L'endemà, efectivament no ha estat poca cosa. Perquè l'endemà era avui, més o menos, perquè hem perdut 3 hores. Vull dir que ara aquí a San Francisco són les 00:30 mentre que per a vosaltres són les 9:30. (A NY són les 3:30). Quines complicacions.

Bé aquest matí, fer maletes, lo primer de tot. Després berenar d'un croissant amb cheddar i pernil dolç (bé, + o -). I deixar l'habitació del Waldorf Astoria. Deixem les maletes a la consigna i pillem un Yellow Cab (un taxi, punyetes!) cap a l'Estatua de la Llibertat. L'Estatua està a una illa separada de Manhattan i cal pillar un Ferry per anar-hi. El Ferry també passa per Ellis Island que és la illa-presó on a finals de segle 19 els immigrants passaven la quarantena abans de ser admesos als Estats Units. El que era una vergonya ara és un museu d'homenatge a la immigració. Com que per pujar a dalt de l'Estàtua cal demanar hora i nosaltres no en teniem, ens hem limitat a fer cua per pujar al ferry de 12 euros, sense baixar ni a l'Illa de l'Estàtua, ni a Ellis Island. 4 fotos per aquí i quatre fotos per allà i cap a buscar les maletes. De fet el millor que té el passeig en Ferry és veure l'Skyline de Manhattan des del riu. És preciós i impressionant. Més i tot que no pas l'estàtua.

Taxi a l'hotel, dinar en un bufet i cap a l'aeroport. Algú ens havia avisat que calia anar-hi amb 4 hores d'antelació. Ha resultat ser un bon consell. 2 hores per arribar a l'aeroport. El trafic, i un accident, la causa. El taxista ens ha fet un passeig turístic pel barri de Queens de forma gratuïta, completant i concluint així la meva segona estada a NY. La primera fou d'una nit i fa molt i molt de temps. Uns 8 anys.

Aeroport i avió. 11 hores comptant des que hem agafat el taxi cap a l'aeroport JFK de NY. A l' avió aquest cop ho he passat fatal. Estava cansat, tenia son peró no podia dormir. Per acabar-me de maltractar, han tornat a posar.... LA JOYA DE LA FAMÍLIA. Estava desesperat. A més el refredat m'ha tornat però amb mala óstia.

Arribem a l'aeroport de SF on teniem un cotxe llogat. Pedazo cotxe. Un Pontiac nosequé. Per 3 mesos de merda no el podré conduir. (No driver under 25). Pero quin pedazo cotxe. Fent de copilot hem arribat a l'hotel Holiday Inn Golden Getaway. En comparació amb els altres, una merda. Però té Wi-Fi gratis. I és el que hi ha. Ara hauria de dormir un poquet... Per anar bé.

Demà... Més?

USA - dia 4: gaudint NY

A la foto, jo d'uniforme a l'hotel de Boston parlant per telèfon.

Fe de erratas: al post d'ahir vaig oblidar esmentar que la broma de la història de Massachússets estava dedicada al meu amic Rafel 'El Sabio'.

Bé, ahir després d'escriure el post me'n vaig anar a fer quelcom totalment turista però totalment americà. Vaig anar a McDonalds. Em vaig comprar una hamburguesa i un litre de Diet Coke (Coca-Cola Light) i em vaig anar menjant l'hamburguesa pel carrer fins arribar a l'Empire State Building. Totsol. El meu pare tenia un sopar d'aquests d'etiqueta i feina i jo me'n vaig escaquejar.

Pels que es queixen del preu del cinema a Barcelona, aquí a NY veure una pel·lícula costa només 10 dólars (+ o - 8,5 euros). Quasi res. Pim pam.

Passem a Dijous. El meu pare té feina en exclusiva. Em quedo sol de 8 a 13.
A les 8 surto de l'habitació, càmara en mà. Passo pel davant de l'edifici Chrisler. Camino per Lexington Ave. Esmorzo 2 brownies i una Diet Coke. I tiro cap avall. En direcció contrària a Central Park.
Busco l'Empire State. El trobo, el fotografio i penso: i ara què? I ara què? I ara què penso fer?
I continuo caminant. Estic a la 5ena Avinguda. I tiro cap avall. Kilòmetre rera kilòmetre fins trobar la cruïlla de la 5ena avinguda amb Broadway. Decideixo seguir per Broadway.
Entro a la Virgin Megastore a mirar discos de Reggae... Poca cosa. Segueixo per Broadway. Trobo Tower Records. Hi entro. Gairebé em col·lapso. Discos de reggae de qualitat i a bon preu. Llàstima que no tinc ni un duro (m'ho he deixat tot al viatge). Amb el cor fet una pansa he marxat i he prosseguit el meu camí. El destí ja estava clar.
Broadway avall incansablement fins que he trobat Vey St. (crec) i ja hi era. Tot això en 3 hores i mitja. La següent mitja hora l'he dedicat a la Zona Zero.
La Zona Zero és una espècie de descampat on fa 6 anys hi havia dues torres bessones. Ara ja no hi són. Hi ha plaques commemoratives de la bestial data, de les víctimes i s'han recuperat les dues línees de metro que passaven per sota dels edificis i que encara estan (o que ja tornen a estar) operatives. Just al costat hi ha un edifici abandonat i reforçat mentre el desmonten. va quedar massa afectat per l'atemptat. Això és la Zona Zero. Era el meu destí. Eren les 11:45 i a la una havia quedat amb el meu pare.
He intentat tornar. Dic intentat perquè al principi no m'ha acabat d'anar bé. M'he confós de Broadway (he descobert que n'hi ha dos de carrers amb aquest nom) i m'he perdut pel SOHO, més o menys el barri Xinés. No m'ha sabut greu. Però estava molt cansat i no volia arribar tard.
Quan he estat situat de nou he agafat Broadway amunt (el bo, ara sí). Les cames em feien figa. Però el meu pare no soporta esperar i jo no el volia de mala llet. A més tenia gana. A les 13:45 he arribat a l'hotel i he caigut a sobre el llit.
(30 minuts més tard)
Hem dinat a un bufet gourmet de delícies Mongoles. Acte seguit el meu pare m'ha permés solemnement descansar una mica i he aprofitat per escriure aquest apunt.
Ara tornam al turisme. A mi em feia il·lusió anar al cinema, però crec que no serà avui. Això va així. Demà més.

USA - dia 3 : retorn a NY, història de Massachussets i foto

Foto 1: jo i el meu refredat el dia abans de marxar

Foto 2: vista general de Cambridge des de l'hotel

Foto 3: vista general meva a la finestra de l'hotel de Cambridge













5 del matí del tercer dia. Cambridge, Boston, Massachússets. Ja estem desperts.
Primer, el meu pare participa en directe a un programa de Catalunya Ràdio.
Després esmorzem quatre tonteries... I turisme.
3 hores de passejar per Cambridge i Boston. Primer l'edifici "autèntic" de l'MIT. Després llarga aventura per trobar un dels primers vaixells de guerra dels United States, l'U.S.S. Constitution. Estava tancat.
((Ahir a la nit varem anar al Quincy Marquet i pel centre de Boston. Passàrem pel bar on s'enregistrava Cheers (o quelcom així).))
Tornem a l'hotel per agafar les maletes i metro cap a l'aeroport de Boston, també conegut com el Logan Boston Airport. Un crit a favor de Barcelona: el metro de Barcelona es infinitament millor en quant a servei i qualitat que no pas el de Boston. I això que aquí tothom paga el billet!!!
Un autobús amb ales ens retorna a NY, a l'aeroport petit de La Guardia (l'internacional és el JFK). Dic autobús de forma benévola perquè en aquests avions hi caben menys de 40 persones, menys que alguns autobusos.
Això sí, les companyies aéries aquí et tracten lleugerament millor que no pas a casa nostra. En canvi els aeroports no. Aquí gairebé et fan despullar. T'has de treure tot el metàlic. T'has de treure les sabates. Has de posar l'ordinador fora de la bossa. Només falta que et demanin que passis la seguretat saltant "a la pata coja".
A l'avió reflexionava sobre l'origen del nom de l'estat que estava abandonant: Massachússets. Se'm ve al cap una possible etimologia:

L'any 1669, una colònia de mascles felanitxers emigrats de Mallorca s'establiren als territoris actualment coneguts com Massachússets, a la costa atlàntica de nord-amèrica. Els mascles felanitxers es sentien buits, incomplets i patiren la incontrolable necessitat de trobar la llibertat, allò que els permetés sentir-se complets i propietaris de tots els seus drets. Vaja, que sentiren la necessitat de trobar femelles. En això que no molt enfora d'allà, feia poc que els francesos havien fundat una ciutat on duen a terme tot tipus de perversions i indecències, coneguda com a Nova Orleans. Aquella nova versió de Sodoma i Gomorra estava plagada de dones de tota casta i tipus. I allà van anar a pescar els nostres protagonistes. Així que una delegació escollida democràticament pels més rics agafaren ses mules i partiren cap allà per trobar femelles. I en trobaren, i moltes! Ara bé, les que estaven disponibles exigien un preu molt concret per deixar la seva vida a l'animada Nova Orleans i embarcar-se en una nova aventura a aquell nou indret fundat per intrèpids mascles felanitxers. Totes demanaven tres parells de sabates de marca. I sobretot 40 parells de calcetins cadascuna. Els felanitxers indignats intentaren rebaixar la quantitat, però la necessitat fou la necessitat i d'aquí sortí el nom de l'estat. Negociant amb les femelles els felanitxers, poc versats en francés (l'idioma vull dir) els deien a les femelles: No son massa chaussettes? (chaussettes vol dir calcetí en francés, massa vol dir massa en català) I d'aquesta pregunta, d'aquest regatejar el preu, sorgí el gloriós nom de Massachússets. En un altre anada d'olla explicarem la relació d'aquest origen felanitxer amb que el MIT (L'institut universitari de tecnologia més punter del món) estigui allà i amb que a Felanitx els més beneits facin rellotges. També relacionarem la proliferació de visites extraterrestres a Massachussets amb la presència del PP a Felanitx i a Mallorca.

I res més. Una hora d'embós a NY per arribar a l'hotel, arribar a l'hotel i connectar-me. Demà més. Si lleu.

USA - dia 2 : cap a Boston, Dinar i Chelsea

Escric aquest apunt mentres segueixo per Internet el Barça-Chelsea i no sense un cert grau de nerviosisme, esperant que un gol del Barça tranquilitzi el tema.
Aquest matí m'he llevat a les 5:23 (les 11:23 a Catalunya) i dutxats i empaquetats hem anat cap a l'aeroport de La Guardia a ficar-nos en un avió petitet amb 10 persones més cap a Boston. Hem arribat a Boston a les 9, després d'una horeta a dins l'avió, amb unes interesantíssimes vistes (l'avió volava baixet).
A Boston l'essència USA, aquesta essència capaç a la vegada del millor i del pitjor... Pujem a la línea platejada d'autobusos... però NO. No és un autobus, és un híbrid. Fa uns quilòmetres amb un motor de benzina i de cop i volta, a una de les estacions, apaga el motor de benzina, es connecta amb una espècie d'antena a una catenària (una línea elèctrica elevada com les dels trens) i engega un motor elèctric. Fascinant. Però això no és tot, acte seguit entra en un túnel com si fos un metro... Què cony, és que és un metro!!!!! Un metro amb rodes i amb motor de benzina per anar per l'autopista.
A South Station hem de fer transbord de la línea platejada a la línea vermella, ara sí un metro com deu mana... Bé com els que coneixem. Elèctric i amb vies... I arribem a Kendall, a Cambridge, a l'MIT, un dels instituts universitaris tecnológics més importants.

Primer deixar les maletes a l'hotel, el Marriot Cambridge Center Two, un hotelarro, d'aquests amb categoria. Després dinar de feina a un restaurant típic del lloc. De primer una crema de substancies diverses, moltes d'elles sense identificar però molt bones totes, sense cap dubte. De segon una tìpica amanida César AMB LLAGOSTA, clar que la llagosta tenia pinta de llemàntol però... Això sí, molt bona l'amanida.

I ara és ara. Patir pel Barça mentre gaudeixo d'Internet, enyoro la meva nena (que segur que em mata per escriure-ho aquí) i la última aventura l'he viscut mentre escrivia aixó.
Quan tot just acabava d'escriure el primer paràgraf l'alarma d'incendis ha començat a sonar. He agafat quatre coses per tapar-me (fa molt fred), els ordinadors i la meva motxilla i he marxat tranquil però xalest per l'escala d'incendis (només 17 pisos) tal com recomanava la veu grabada de l'alarma. Quan he sigut a baix m'han dit, tranquil home és normal pots tornar a l'habitació, que hi ha 2 pisos en obres i la polseguera dels manobres de tant en tant fa saltar l'alarma. Però la llei diu que quan salta una alarma cal revisar-ho tot de dalt a baix. Quan he estat a baix de l'escala hi havia 4 cotxes de bombers d'aquests grossos (com les pelis) i un cotxe de bombers 4x4. Si el foc arriba a ser de veritat... acabaria venint l'exèrcit!!!! Comparar això amb el nostre estat... Que millor no fer-ho.

Res, jo he aprofitat per comprar-me una Coca-Cola Light ben fresqueta i seguir escrivint les meves aventures transatlàntiques per a qui pugui interessar.

La resta del dia, és TURISME!!!!! Demà al matí, abans de marxar cap a NY més, si trobo connexió.

USA - dia 1 : viatge i arribada a New York

A les 12 sortia de casa meva. Cap a l'aeroport de Palma. D'aquí cap a la temuda terminal 4 de Madrid, Barajas. És mentida, la terminal 4 està molt bé. El que és patétic és Iberia. Iberia, aquesta gent que et fa anar d'una punta del terminal a l'altra, passant per un futurista transbordador i un grapat d'escales mecàniques. Fins aquí normal. Iberia, aquesta gent que et fa fer cua 2 vegades per pujar a l'avió que t'ha de portar a Nova York. Fins aquí tolerable. Iberia aquests fantasmes que et porten a l'avió en jardinera (pastera més aviat), conscients de que t'esperen 9 hores de vol. I a sobre l'avió, tercermundista.
El menjar d'abord, passable. Jo, la meva enyorança i el meu refredat fotent-nos fins a dalt de colocatil. Fins i tot ens han posat dues películes.

Zathura, també coneguda com Jumanji 2

La joya de la família, que ja he vist, comentat i per això he aprofitat per veure-la en anglés sense subtítols per començar a endinsar-me en el tema.

I el viatge de 9 hores ha passat. Aterroritzem a Nova York. Ens baixen de l'avió. I arribem a immigració. I, els que més em coneixeu ho entendreu. L'estada als USA ha començat bé: l'agent d'immigració que ens ha mirat els passaports era una negreta amb rastes i que tenia posat un CD de reggae molt xulo. M'he sentit com a casa.
La maleta ha arribat en 5 minuts. (Que algú pagui als d'aquí un billet i, com diria Laporta, Que n'aprenguin!)
Hem passat l'aduana en 2 minuts.
I com si d'una peli es tractés, ens hem fotut a dins un taxi conduit per un paio amb un turbant groc. Sí, no és broma.
I així hem arribat al nostre hotel, cèntric i pijíssim a Manhattan, el Waldorf Astoria. Sí ho podeu buscar a Internet, és de la cadena Hilton (aquella que pertany... bé els que sabeu de què parlo ja m'enteneu i els que no no m'entendrieu).
Hem arribat, ens hem instal·lat i hem anat a passejar per Nova York.
Mentida! El que hem fet és buscar algun lloc per sopar on no ens clavessin.
Més o menys ho hem aconseguit. Un restaurant italià on els plats estrella eren Paella Valenciana o Jamón Ibérico con Manchego. Res hem menjat uns típics plats de la cuina italo-americana al restaurant Sanmartin i hem tornat a l'hotel.
Aquí són les 23 però per al meu cos són les 5:14 (i per a vosaltres segurament també).
No sé quan podré explicar més coses, o explicar-les estant més despert.
Ara me'n vaig al llit que estic rebentat (i galàcticament enyoradís).

Els Oscars han estat per....

• Actor secundari: George Clooney!!!!!! (encert!)
• Millors efectes especials: King Kong (encert!)
• Millor pel·lícula d'animació: Wallace & Grommit!!! (he d'admetre que m'ha sorprés ja que no la vaig trobar tan bona... Però tampoc està mal.)
• Millor curtmetratge: Six Shooter (ni idea, vaja)
• Millor curt animat: The moon and the son (ni idea, tampoc)
• Millor vestuari: Memorias de una Geisha (encert!)
• Millor maquillatge: Narnia (encert!)
• Actriu secundaria: Rachel Weisz (encert!)
• Curt Documental: A note of triumph (ni idea)
• Documental: El viaje del emperador (tampoc en tenc ni idea)
• Direcció Artística: Geisha (bueeeeno: preferia Good night... pero és merescut)
• BSO: Brokeback Mountain (gran decepció perquè em va cridar l'atenció però negativament)
• Millor película: Crash (decepció perquè Good Night... crec que s'ho mereixia molt més)
• Millor director: Ang Lee de Brokeback Mountain (decepció! també volia en Clooney per Good Night...)
• Millor actor: Philip Seymour per Capote (bueno, preferia el David Strathairn però era previsible)
• Millor actriu: Reese Witherspoon (es una fatxa i em cau fatal però... a més la Kneira és molt més guapa)
• Millor peli estrangera: Tsotsi (NPI)
• Millor guió original: Crash (preferia i molt Good Night o Match Point)
• Millor guió adaptat: Brokeback Mountain (preferia la história de violencia però...)
• Millor fotografia: la Geisha (preferia Batman o Good Night que ha estat la gran perdedora de la nit)
• Millor cançó: Hustle & Flow (NPI)
• Millor edició: Crash (encert!)
• Millor so: King Kong (està bé tot i que jo apostava per la Geisha)
• Millors efectes de so: King Kong (jo també apostava per la Geisha peró... està bé)

I fins l'any que ve, el tema s'ha acabat.
Ara amb el vostre permís jo em vaig a dutxar que marxo cap als USA. M'esperen 15 horetes de viatge.
Salut.

Els 78tens Oscars seràn per...

Aquesta nit! Els Oscars! La meva quiniela. El que crec que guanyarà i entre parèntesi el que m'agradaria que guanyès. Enteneu la diferència?

• Actor: Philip Seymour per Capote (David Strathairn per Good Night, and good luck)
• Actor secundari: George Clooney per Syriana (George Clooney per Syriana)
• Actriu: Charlize Theron per North Country (Keira Knightley per Orgullo y prejuicio)
• Actriu secundaria: Frances McDormand per North Country (Rachel Weisz pel Jardinero Fiel)
• Película animada: La Novia Cadaver (pendent de veure Howl's Moving Castle)
• Direcció artística: Memorias de una Geisha o King Kong (Good Night, And Good Luck)
• Imatge: Memorias... o El Nuevo Mundo (Good Night... o Batman Begins)
• Vestuari: Memorias... o Charlie y la fàbrica de xocolata (Ídem)
• Director: Clooney per Good Night... (Ídem)
• Documental: (no en tenc ni idea)
• Curt Documental: (tampoc en tenc ni idea)
• Millor Edició: Crash o Munich (Crash)
• Película estrangera: no ho sé... Però les de nazis sempre estan ben vistes.
• Maquillatge: Cinderella Man (Narnia o Star Wars III)
• BSO: Geisha o Munich (Geisha)
• Millor cançó: ni idea
• Millor película: Capote o Munich (Good Night...)
• Millor curt animat: ni idea
• Millor curt no animat: ni idea
• Millor edició de so: King Kong o Geisha (Geisha)
• Millor mescla de so: King Kong o Geisha (Geisha)
• Efectes especials: està molt disputat (King Kong)
• Guió adaptat: està molt disputat, Munich i Capote al capdavant (Una historia de violencia)
• Guió original: també molt disputat (Good Night... i Match Point)

Vosaltres que en penseu?

A més aquesta nit s'han donat els Razzies, els premis a les pitjors pel·lícules de l'any, és a dir , els anti-Oscar. Curiosament de les nominades no n'havia vist gairebé cap.

• Pitjor pel·lícula: Dirty Love
• Pitjor actor: Rob Schneider per Deuce Bigalow 2
• Pitjor actriu: Jenny McCarthy per Dirty Love
• Pitjor actor secundari: Hayden Christensen per Star Wars III (aquesta l'he vist i bé...)
  
• Pitjor actriu secundaria: Paris Hilton a la Casa de Cera (aquesta l'he vist i està totalment justificat!)
  
• Pitjor parella a la pantalla: Will Ferrell i Nicole Kidman per Embrujada (més que justificat)
• Pitjor remake o sequela: La Màscara 2
• Pitjor guió: Dirty Love escrit per Jenny McCarthy
• Pitjor director: John Asher per Dirty Love (totalment injust, es nota que no han vist Alone in the Dark!!!)
• Titulars més cansats: Tom Cruise, Katie Holmes, Oprah Winfrey's Couch, The Eiffel Tower & "Tom's Baby

Dirty Love és la gran perdedora dels Razzies d'aquest any amb 4 anti-estatuetes!

Viatge a Cotiledònia de Cristòfol Serra

Com qui no vol la cosa.
Estava allà damunt i era primet. El vaig agafar i el vaig començar a llegir... Un capítol. Dos. El vaig deixar però convençut que hi tornaria, per continuar descobrint el costumari, i el monstruari d'aquest lloc, Cotiledònia, tan imaginari com real, que descriu l'autor.
Com qui no vol la cosa.
Sempre que tenia 5 o 10 minuts, un capítol més, i per tant la descoberta d'un nou grup social d'aquest indret, amb el seu caràcter, la seva actitud variada davant la vida i tots els colors de descobrir aquest subtil lloc. Cotiledònia, que tant s'assembla a aquesta estimada illa meva (nostra?) que és Mallorca.
Ara l'he acabat i m'he quedat amb ganes de conèixer més tribus i més costums de Cotiledònia.
Però sigui com sigui, aquest viatge no és debades.

Viatge a Cotiledònia
Cristòfol Serra
El Llaüt Mediterrani

Generació dels 80

Generalment l'spam aquest dels amics/coneguts que t'envien coses que consideren curioses pot arribar a ser molest. Per això a mi de tant en tant m'agrada participar-hi. Ja sigui empipant als meus amics amb les meves tonteries o llegint amb atenció les tonteries que els meus amics m'envien.
L'última que he rebut d'aquest segon tipus m'ha emocionat, i encara que potser no coincideix amb mi en un 100%, si que representa bona part del que soc i he viscut. Com que em demana que ho difongui, ho difong aquí.

Generació dels 80

L'objecte d'aquesta missiva és la de reivindicar una generació, els dels 80, tots aquells que varem néixer als 80 (un parell d'anys amunt, anys avall), la generació dels que estem currant d'alguna cosa que els nostres pares ni podien somiar, la dels que veiem que el pis que van comprar els nostres pares ara val 20 o 30 vegades més, la dels que estarem pagant el nostre habitatge fins als 80 anys.Nosaltres no varem ser a la Guerra Civil, ni al maig del 68, ni varem córrer davant dels grisos, no varem votar la Constitució i la nostra memòria històrica comença amb les olimpíades del 92. Encara que no varem néixer en una dictadura, sempre hem tingut una consciència democràtica i la sèrie Cuentame ens sembla que és una merda que fa apologia del franquisme. Per no viure activament la Transició se'ns diu que no tenim ideals i sabem de política més que els nostres pares i del que mai sabran els nostres germans petits i descendents.

Som l'ultima generació que hem après a jugar al carrer a les xapes, a la baldufa, a les bales, a corda, a gomes o el rescat i, alhora, som la primera que hem jugat a videojocs, hem anat a parcs d'atraccions o vist dibuixos animats en color. Els Reis Mags no sempre ens portaven el que demanàvem, però escoltàvem (i seguim escoltant) que ho hem tingut tot, encara que els que han vingut després de nosaltres sí que ho tenen realment i ningú els hi diu.

Se'ns ha etiquetat de generació X i vam haver d'empassar-nos bodrios com: Melrose place o Sensación de vivir ( et van agradar en el seu moment, torna-les a veure, veuràs quin desencís). Plorem amb la mort de Chanquete, amb la puta mare de Marco que no apareixia amb les putades de la Senyoreta Rottenmayer. Som una generació que hem vist en Maradona fer campanya contra la droga, que durant un temps vam tenir al bàsquet com el primer dels esports.

Hem vestit texans de campana, de pitillo, de pota d'elefant i amb la costura torta; el nostre primer xandall era blau marí amb franges blanques a la màniga i les nostres primeres bambes de marca les vam tenir passats els 10 anys.

Érem al col·legi quan el 1 de novembre era el dia de Tots els Sants i no Halloween, quan encara es podia repetir curs, els últims de fer BUP i COU, els pioners de la E.S.O. Hem estat els cobais en el programa educatiu, som els primers en incorporar-nos a treballar a través d'una ETT i que menys els costa despedir-nos del treball... Sempre ens recorden esdeveniments d'abans que naixéssim, com si no haguéssim viscut gens de història. Nosaltres hem après el que era el terrorisme explicant acudits d'Irene Vila, vam veure caure el mur de Berlín i a Boris Yelsin borratxo tocar-li el cul a una secretària; els de la nostra generació van anar a la guerra (Bòsnia, etc.) cosa que els nostres pares no van fer; vam cridar OTAN NO! bases fora, sense saber molt bé què significava i ens vam assabentar de cop un 11 de setembre.

Vam aprendre a programar el vídeo abans que ningú, vam jugar amb el Spectrum, vam odiar a Bill Gates, vam veure els primers mòbils i vam creure que Internet seria un món lliure. Som la generació de l'Espinete, Don Pimpón i Chema el "panaderofarlopero". Els que recordem a Enrique del Pou cantant amb ana (abuelitodimetu...) Els mons de Yupi i les pessetes rosses. Ens emocionem amb en superman, ET o A la recerca de l'Arca Perduda. Menjàvem Phosquitos i els Tigretones eren el millor, encara que allò que començava (una mica cridat Bollycao) no estava del tot malament. Som la generació del "El cotxe fantàstic", "Oliver i Benjí".......La generació que es va cansar de veure les mamachichos. La generació a la qual li entra el riure fluix cada vegada que tracten de vendre'ns que Espanya és favorita per a un mundial.

L'última generació que veia al seu pare posar la baca del cotxe fins al cul de maletes per a anar de vacances. L'última generació de les litronas i els porros, i quin cony, l'última generació entenimentada que hi ha hagut. Aquest escrit està dedicat a les persones que van néixer als volts de l'any 1980.

La veritat és que no sé com hem pogut sobreviure a la nostra infància!!!!Mirant enrere és difícil creure que estiguem vius a l'Espanya d'abans: Nosaltres viatjàvem en cotxes sense cinturons de seguretat al darrere,sense cadiretes especials i sense air-bags, fèiem viatges de més de 3h sense descans amb cinc persones en el cotxe i no sofríem la síndrome de la classe turista. No vam tenir portes amb proteccions, armaris o flascons de medicines amb tapa a prova de nens. Anàvem amb bicicleta sense casc, ni protectors per a genolls ni colzes. Els gronxadors eren de metall i amb cantons amb bec. Sortíem de casa al matí, jugàvem tot el dia, i només tornàvem quan s'encenien els llums. No hi havia mòbils. Ens trencàvem els ossos i les dents i no hi havia cap llei per castigar als culpables. Ens obríem el cap jugant a guerres de pedres i no passava res, eren coses de nens i es curaven amb mercromina (vermella) i uns punts i l'endemà tots contents. Anàvem a classe carregats de llibres i quaderns, tot ficat en una motxilla que, rares vegades, tenia reforç a l'esquena i, molt menys, rodes!!!

Menjàvem txutxes i bevíem refrescs, però no érem obesos. Algú era gros i punt. Estàvem sempre a l'aire lliure, corrent i jugant. Compartiem ampolles de refrescs i ningú ens va encomanar res. Només ens contagiàvem els polls al cole. Cosa que les nostres mares ho arreglaven rentant-nos el cap amb vinagre calent (o els mes afortunats amb Orión).

I lligàvem amb les nen@s jugant a petó, veritat i atreviment o al conejo de la suerte , no en un xat xerrant. Érem responsables de les nostres accions i acceptàvem les conseqüències. No havia ningú per resoldre això. La idea d'un pare protegint-nos, si transgredíem alguna llei, era inadmissible, com a molt ens fotien un bufetada o una espardenya al cap i callaves. Vam tenir llibertat, fracàs, respecte, èxit i responsabilitat, i vam aprendre a créixer amb tot això.

Tu ets un d'ells?? Enhorabona! Passa això a uns altres que van tenir la sort de créixer com nens, abans que tots aquests niñatos que hi ha ara que es creuen alguna cosa i no tenen respecte ni educació a ningú destrossin el món en el qual vam viure.

PD: crec que se me oblidat algú molt important per mi i que va marcar tota la meva infància: SON GOKU

(Cata) Crash

Ja he vist Crash. El trailer no m'atreia... Però estava nominada a alguns Òscars. Per què? Ho volia entendre. I ho entenc... Va de racisme... Denuncia el racisme... Però no sé. No m'ha convençut. I jo no em consiero racista... Més aviat tot el contrari. Però té aquest punt de conte de fades nord-americà en el qual tot (o gairebé) surt com ha de sortir. On la gent honrada que no fa cap mal se n'ensurt. I on els errors es paguen normalment car, sobretot si no et redimeixes. Com que desconec la profunditat actual de la societat americana no puc saber la necessitat d'aquesta película. A mi no m'ha dit res de nou. Ara, el que diu, allò de sempre ho diu d'una forma INTERESANT. No es fa particularment pesada i el trenat de les diferents històries que s'entortolliguen és certament molt ben trobat.

La única conclusió que jo puc extreure'n és quelcom que jo dic sovint (i que practico només des de fa un quants mesos). Que si tots ens esforcem una mica per ser més agradables amb la gent del nostre entorn, a la vegada també millorem la nostra, encara que no ens n'adonem.

Parlem d'Óscars?

• Millor actor secundari (Matt Dillon): Sense comptar el de Cinderella Man, ja que no l'he vista, crec que el meu rànquing és:
  
  1. George Clooney (Syriana)
     
  2. Jake Gyllenhaal (Brokeback)
  3. Matt Dillon (Crash)
  4. William Hurt (A History Of Violence)
• Millor director (Paul Higgis): per descomptat que no. Comptant que no he vist Munich, però només el trailer ja em fa posar els pels de punta (negativament) ni Capote (encara) m'inclino a nivell personal descaradament per George Clooney en primer lloc. En segon lloc segurament hi tinc Capote (una sensació) i finalment Crash i Brokeback. Aixó si, millor que Brokeback, per a mi, a nivell de direcció si que és. Clar que jo no soc cap entés.
• Millor edició: aquí sí que Crash podria destacar especialment, clar que de les nominades a aquesta estatueta és la única que he vist.
• Millor cançó: que vols que et digui. A part de que és la única que 'he sentit', ni tan sols m'hi he fixat, en la cançó... PEr tant sense comentaris.
• Millor película: si els surt la vena hipòcrita anti-racista... Ho haurem d'acceptar. Però crec que alguns ja començau a sospitar que Buenas noches y buena suerte em va calar fons i per tant, de moment, és la meva favorita també en aquest apartat. Brokeback, definitivament en tercer lloc, en espera de que vegi Capote. Munich no crec que guanyi... Encara que el lobby jueu de productors de Hollywood podrien decantar la balança...
• Millor guió original: ui, ui, ui. Crec que Syriana (no l'he vist, però el tema...) està ben situada. Per opinió personal ja ho sabeu... La del Clooney, aixó sí, en aquest cas empatada a punts amb Woody Allen (magnífica). Així que per al meu gust Crash ho tindria malament.
  

I vosaltres, que en penseu?

Quan el que veus no t'agrada,
el millor remei és tancar els ulls

Curiositat

Demà no és dia 29.

Decàleg del catalanoparlant

Llegiu-lo, i difoneu-lo, encara que pogueu no estar-hi completament d'acord.
Fixau-vos que l'ha escrit un alemany! No crec que es pugui acusar de nacionalista, o si?
A més és un filòleg dedicat a l'estudi de les llengües romàniques que encara es parlen.


Decàleg del catalanoparlant.

Brokeback Mountain, d'Ang Lee

Tansols per introduir la figura d'Ang Lee caldrien dos o tres apunts. En tres línees:
el taiwanés debutà a Hollywood amb Sentido y Sensibilidad (1995) (Kate Winslet, Emma Thompson, Hugh Grant). Es consolidà amb la colorida i fantàstica Tigre y Dragón (2000) (Yun-Fat Chow, Michelle Yeoh i Ziyi Zhang). Amb Hulk (2003) feu la seva contribució al món del cine-còmic amb una película massa bona per a la gent corrent que ha esdevingut película de culte (a la imatge i semblança de la Dune de Lynch). I amb Brokeback Mountain, rep la seva segona nominació massiva d'Oscars de primera fila (Tigre y Dragón rebé 4 oscars Película estrangera, Direcció Artística, Imatge i Banda Sonora, a més de les nominacions a Director, Vestuari, Edició, Fotografia i Guió Adaptat).

Brokeback està nominada a:

• Millor actor principal (Heath Ledger) però jo prefereixo a David Strathairn de Good Nitght, And Good Luck i les quinieles apunten a Philip Seymour per Capote, però jo aquesta no l'he vista.
• Millor actor secundari (Jake Gyllenhaal). En aquesta secció només he vist a William Hurt de Una historia de violencia i crec que Gyllenhaal està més ben situat. Clar que de les altres no n'he vist cap. Les quinieles apunten a Clooney.
• Millor actriu secundaria (Michelle Williams). La per a mi desconeguda actriu certament destaca a la película, però no lo suficient. No he vist cap de les altres. Les quinieles apunten a Frances McDormand.
• Millor imatge (cinematografia): competeix amb Batman Begins (em sorprendria que guanyés tot i que està certament molt currada), Good Night, and Good Luck i Memorias de una Geisha (les meves preferides) i El nuevo mundo (que no he vist). Les quinieles apunten a la Geisha, que només opta a oscars considerats secundaris.
• Direcció: en aquesta secció jo sóc certament fanàtic de Clooney i el seu Bona nit i bona sort, a més considerant que Lee ja en té un. Però Crash, Capote i Munich donaran molta guerra. Les quinieles en aquesta estatueta no estan gens clares. Estan tots molt igualats.
• Banda Sonora Original: no em va impactar massa, sobretot comparat amb la de la Geisha, que sí que posa els pels de punta (Williams és un dels més grans). Jo voto per la Geisha, però les altres no les he vist, encara.
• Millor película: Brokeback no es res de l'altre mon i no aposto per ella. Clar que de les altres només he vist Good Night and good luck, que és de moment la meva candidata també per aquesta secció.
• Guió adaptat: de les seves competidores només he vist Una historia de violencia. Per tant de les que he vist em quedo amb la historia de violencia. No em sorprendria però que anés a Capote, Munich o El jardinero fiel.

D'aquí podeu deduir una cosa: Brokeback Mountain em va defraudar. Ritme excessivament lent per una història més sobre la dificultat de les relacions homosexuals per la discriminació social. Una història bonica però que no m'ha conmogut. Tampoc es que sigui horrible. Però no m'ha convençut. Per recomanar, podeu deduir també que recomano Good Night, And Good Luck. I ja veurem si la Acadèmia em dona o no la raó. Ja ho veurem.

Botella al mar, de Mario Benedetti

El mar un azar
VICENTE HUIDOBRO

Pongo estos seis versos en mi botella al mar
con el secreto designio de que algún día
llegue a una playa casi desierta
y un niño la encuentre y la destape
y en lugar de versos extraiga piedritas
y socorros y alertas y caracoles

Els errors es paguen amb solitud

Sí, ministre

Sí, ministre!

Fa uns mesos que ha aparegut a totes les botigues d'arreu una perla del món de la televisió.
Sí, molt no teniu ni idea de què diantres és. Us ho aproximaré.

L'any 1980 la BBC va començar a emetre una SitCom (comèdia de situació, d'aquestes on hi ha dos o tres paios i un o dos escenaris, de forma molt senzilla) que portava per títol "Sí, ministre"
en la qual tres homes de més de 50 anys parlaven de política, govern i administració. Ningú confiava en el seu éxit, i el seu éxit va ser enorme.

Uns anys més tard, quan TV3 va començar a emetre la seva senyal, a la graella va incloure l'esmentada série.

Uns anys més tard, en una de les múltiples reposicions, el meu pare la va posar i jo hi vaig ser exposat. I quin tip de riure!

Una oportunitat excepcional per entendre com funciona la burocràcia (o millor dit com ho fa per no funcionar i per què) amb rialles assegurdes. Aixó si, cal prestar-hi atenció!!!!

Brillants diàlegs i situacions politico-guvernamentals que tiren pel terra.

En poques paraules, si la coneixeu, ara és una bona oportunitat per tenir tota la série (no inclou la seqüela Sí, Primer Ministre, que encara no ha estat editada.)

Si no la coneixeu, us la recomano... SI algun dia no sabeu què fer i la fan a la tele... Proveu-ho!

Si, Ministre
Cameo

Ara en català

Suburbia, de Mario Benedetti

En el centro de mi vida
en el núcleo capital de mi vida
hay una fuente luminosa un surtidor
que alza convicciones de colores
y es lindo contemplarlas y seguirlas

en el centro de mi vida
en el núcleo capital de mi vida
hay un dolor que palmo a palmo
va ganando su tiempo
y es útil aprender su huella firme

en el centro de mi vida
en el núcleo capital de mi vida
la muerte queda lejos
la calma tiene olor a lluvia
la lluvia tiene olor a tierra

esto me lo contaron porque yo
nunca estoy en el centro de mi vida.

Million Dollar Baby, de Clint Eastwood

Tothom em deia que l'havia de veure. Que era molt maca. Que m'agradaria molt...
Almenys vaig aconseguir que ningú m'expliqués què li passava a la boxejadora. De fet, saber això va acabar sent l'únic al·licient de la película que vaig veure en una sessió especial gratuita al cinema.

Coses de l'Univers.

Bé de fet la película és bona. Cal reconèixer-ho. Està molt ben contada. 4 o 5 històries entrellaçades per les dues centrals. Molt ben filmada. Amb jocs brillants d'il·luminació. Amb interpretacions gegants (destacant Morgan Freeman i Hillary Swank).

Però malgrat tot això jo no m'ho vaig acabar de passar bé. I és superior a mi.
Però que no m'agradés no impedeix reconèixer els mérits de la película.
I si no m'agrada és pel tema de la boxa. Hi ha coses que no entec. I la boxa n'és una.
Però cal respectar-ho tot. O no?

'Underworld: Evolution', de Len Wiseman (II)

Si ahir entrava en l'intramón d'Underworld era per poder evolucionar a l'intramón d'Underworld: Evolution. La seqüela.

El final de la primera película és molt obert i dóna peu, bon peu a la seqüela que actualment està en cartellera. Una seqüela prou apropiada ja que en els primers minuts recorden el final de la primera per tal de que els tres anys que han passat entre una i l'altra desapareguin. A més, aquest petit resum de la primera fa que aquesta sigui prou independent de la primera com per anar-hi si no s'ha vist la primera. Clar que la primera val més la pena.

Però el resum és el mateix que a la primera: si us agrada el món dels vampirs i dels homes llop. Si no us molesta moralment veure a una atractiva Kate Beckinsale en un ajustat vestit negre, i sang, molta sang. Si voleu anar al cine per desconnectar en un món d'acció i tal.
Evolucioneu:

Underworld: Evolution

Per cert, si hi voleu anar, us recomano que visiteu abans aquesta web, us pot permetre guanyar alguns premis, si us interessen:

www.elinframundo.com

'Underworld: Evolution', de Len Wiseman (I)

Per parlar de Underworld: Evolution potser caldria primer parlar d'Underworld. I per això el tema dona per dos apunts.

Avui: Underworld.

Fa tres anys, esperant que comencés no sé quina película vaig veure el trailer d'una de les típiques películes banals que tant i tant m'agraden. En aquest cas una atractiva Kate Beckinsale, en el paper d'una agresiva vampiressa de posició política alternativa enmig d'una sagnant i sanginosa guerra de la seva pròpia espècie amb l'eterna rival de l'inframón: els licàntrops, nom tècnic dels més coneguts com homes llop. I el còctel està a punt de ser servit.

Uns mesos després em plantava al cinema a gaudir dels seus cutres efectes especials, del seu cutre argument i de l'únic al·licient de l'actractiu de la protagonista. Em va agradar molt. Bé, i si dic que va ser #1 als EU i al Regne Unit ja acabaré amb la mínima possibilitat honorífica de la película. Però per als amats de l'acció i la mitologia dels vampirs i homes llops és fantàstica.

Tota película s'ha de mesurar amb el raser adequat. I crec que, en el seu raser, aquesta va ser fantàstica.

Buenas noches, y buena suerte, de George Clooney

Grata sorpresa em va proporcionar ahir mateix el Clooney.
Famós pel seu paper a Urgències i a algunes películes diverses (Solaris, Oh! Brother dels Cohen, i sobretot Ocean's Eleven and Twelve), ara s'ha endinsat en papers més interessants, com pot ser el que li ha proporcionat una nominació als Oscar al film Syriana, encara per estrenar aquí i com el més secundari que fa a la película Buenas noches, y buena suerte. Però més sorpren encara la seva tasca com a director d'aquesta mateixa película. Una película de "bellíssima factura" com dirien els crítics més pedants.

Una agosarada aposta, en blanc i negre, que reivindica la importància de la televisió de qualitat, de la televisió educativa i informativa, creadora d'opinió, enfront la televisió d'entreteniment i d'alienació. Coherent missatge, en un medi coherent, car educa i informa en un medi audiovisual centrant-se en un dels episodis més negres pel que fa a llibertats d'aquest país que tant admiren alguns... La caça de bruixes del senador McCarthy a les institucions guvernamentals. Aquesta caça, pels qui no n'heu sentit a parlar, va consistir en 'jutjar' i inhabilitar a totes aquelles persones que ocupaven càrregs de certa importància que tenien alguna connexió, demostrada o no, amb el comunisme.

La película està nominada a 6 oscars:

• Millor actor principal (David Strathairn) - Merescuda, no estaria malament que li donassin

• Millor Direcció artística - Competeix amb Harry Potter, King Kong, Memorias de una Geisha i Orgullo y Prejuicio.

• Millor Cinematografia - Competeix amb Batman Begins, Brokeback Mountain, Memorias de una Geisha i El nuevo mundo
  

• Millor director (George Clooney) - Tampoc estaria malament, però no crec que li donin. Les quinieles apunten a Ang Lee o Spielberg abans del Clooney. Els altres dos també serien sorpreses.
  

• Millor película - Ho té difícil si ha de competir amb Brokeback Mountain, Capote, Crash i Munich. Personalment no he vist les altres però si li donàs, l'Academia no em decebria.
  

• Millor guió original - competeix en aquesta amb Crash, The squid and the whale, Syriana però especialment amb Match Point, del tantes vegades nominat Woody Allen.
  

Secretos Compartidos, de Ben Younger

Avui va de comedia romàntica.

Posem-nos en situació. L'Uma Thurman, que malgrat tenir ja una edat manté un cert atractiu, fa de tot just divorciada. I com molts americans té una psiquiatra, encarnada físicament per Meryl Streep, a qui uneix un fort vincle. I qui ho havia de dir, un dia coneix un jove de 23 anys. I qui ho havia de dir, s'enamoren. I qui ho havia de dir, resulta que el jove de 23 anys és el fill de la psiquiatra. Fàcil i inverosímil història, certament ben construida i ben explicada on l'únic que sobra és el tema del fanatisme religiós. Clar que sembla que el missatge final és que la religió no importa, almenys no tant com la diferència d'edat. Bé. Almenys el final fa pensar una mica. No és el final fàcil. Però quin hauria de ser el final fàcil.

Comedia correcta. Si us va el rollo, no està mal.

Yellow Submarine, dels Beatles

L'altre dia vaig reveure Yellow Submarine, una película mítica per moltes raons.

La primera raó és per ser una película d'animació, una película que va innovar. NO! No va innovar, no va crear un estil, ni una moda. No! És única en la seva espècia. D'una banda hi ha el cinèma mitòman d'algunes bandes musicals mítiques. De l'altra banda hi ha el cinema d'animació. I en un pedestal hi ha Yellow Submarine.

La segona raó és per ser una película mitòmana d'una de les bandes musicals més global de la història de la humanitat, els Beatles, tan populars com controvertits. Els quals eren caricaturitzats pels seus respectius alter-egos animats. I per més caricatura, al seu torn els seus alter-egos animats descobreixen The Lonely Hearts Club Band, una banda que és l'alter ego dels alter-egos animats dels Beatles.

La tercera raó és pel vincle històric que m'uneix amb aquesta película. Amb poc més de 8 anys la vaig veure per primer cop i em va posseir. Sí, com si d'un dimoni es tractés. Però un bon dimoni. Els missatges de les cançons, i les històries a les que acompanyaven m'impregnaven una a un. Yellow Submarine, All Together Now, It's All Too Much, All You Need Is Love, Sgt. Pepper Lonely Hearts Club Band, When I'm 64, Lucy in the Sky with Diamonds, Nowhere Man, i Eleanor Rigby, entre altres.

I suposo que trobaria més raons, però crec que és inútil.
Si us agraden els Beatles, i voleu volar, proveu de mirar Yellow Submarine. No sé com. Llogueu-la si la trobeu als videoclubs.
Si us agraden molt els Beatles, compreu-la.

Ah, per cert, l'altre dia vaig veure que a l'FNAC hi ha figuretes de la película a la venda. Per si us naix un ímpetu freak.

I si us trobeu amb Blue Meanis (Dolentets Tristos i Blaus), ja ho sabeu:

All you need is love (Lennon/McCartney)

Love, love, love,
love, love, love,
love, love, love.
There's nothing you can do that can't be done.
Nothing you can sing that can't be sung.
Nothing you can say but you can learn how to play the game
It's easy.
There's nothing you can make that can't be made.
No one you can save that can't be saved.
Nothing you can do but you can learn how to be in time
It's easy.
All you need is love, all you need is love,
All you need is love, love, love is all you need.
Love, love, love, love, love, love, love, love, love.
All you need is love, all you need is love,
All you need is love, love, love is all you need.
There's nothing you can know that isn't known.
Nothing you can see that isn't shown.
Nowhere you can be that isn't where you're meant to be.
It's easy.
All you need is love, all you need is love,
All you need is love, love, love is all you need.
All you need is love (all together now)
All you need is love (everybody)
All you need is love, love, love is all you need.

No se me importa un pito, de Oliverio Girondo

No se me importa un pito que las mujeres
tengan los senos como magnolias o como pasas de higo;
un cutis de durazno o de papel de lija.
Le doy una importancia igual a cero,
al hecho de que amanezcan con un aliento afrodisíaco
o con un aliento insecticida.
Soy perfectamente capaz de sorportarles
una nariz que sacaría el primer premio
en una exposición de zanahorias;
¡pero eso sí! -y en esto soy irreductible- no les perdono,
bajo ningún pretexto, que no sepan volar.
Si no saben volar ¡pierden el tiempo las que pretendan seducirme!
Ésta fue -y no otra- la razón de que me enamorase,
tan locamente, de María Luisa.
¿Qué me importaban sus labios por entregas y sus encelos sulfurosos? ¿Qué me importaban sus extremidades de palmípedo
y sus miradas de pronóstico reservado?
¡María Luisa era una verdadera pluma!
Desde el amanecer volaba del dormitorio a la cocina,
volaba del comedor a la despensa.
Volando me preparaba el baño, la camisa.
Volando realizaba sus compras, sus quehaceres...
¡Con qué impaciencia yo esperaba que volviese, volando,
de algún paseo por los alrededores!
Allí lejos, perdido entre las nubes, un puntito rosado.
"¡María Luisa! ¡María Luisa!"... y a los pocos segundos,
ya me abrazaba con sus piernas de pluma,
para llevarme, volando, a cualquier parte.
Durante kilómetros de silencio planeábamos una caricia
que nos aproximaba al paraíso;
durante horas enteras nos anidábamos en una nube,
como dos ángeles, y de repente,
en tirabuzón, en hoja muerta,
el aterrizaje forzoso de un espasmo.
¡Qué delicia la de tener una mujer tan ligera...,
aunque nos haga ver, de vez en cuando, las estrellas!
¡Que voluptuosidad la de pasarse los días entre las nubes...
la de pasarse las noches de un solo vuelo!
Después de conocer una mujer etérea,
¿puede brindarnos alguna clase de atractivos una mujer terrestre? ¿Verdad que no hay diferencia sustancial
entre vivir con una vaca o con una mujer
que tenga las nalgas a setenta y ocho centímetros del suelo?
Yo, por lo menos, soy incapaz de comprender
la seducción de una mujer pedestre,
y por más empeño que ponga en concebirlo,
no me es posible ni tan siquiera imaginar
que pueda hacerse el amor más que volando.

Sosa al Teatre Tantarantana

L'altre dia vaig anar al Teatre Tantarantana, un petitet teatre alternatiu. L'obra la va escollir l'atzar... Vaja que em varen tocar un parell d'entrades molt bé de preu per a aquesta obra.

SOSA
un espectacle de dansa contemporània creat i intepretat per Sofia Asensio i Rosa Muñoz.

El primer de tot que vaig notar és que sóc més que un complet ignorant en el tema de la Dansa Contemporània. Durant mitja hora em vaig limitar a contemplar, astorat, els diferents moviments que feien, sense entendre res. Sense ni tansols gosar riure quan els demés ho feien...

Per tant no estic legitimat per criticar-la. Només puc exposar-vos les sensacions que em va transmetre. De totes formes, no passa res, ja que ahir era l'últim dia de representació.

Diu el programa que "Difícilmente hay algo mas bello que ser observado".
Diu el programa que "Difícilmente he hallado algo más hermoso que observar".

Dic jo que per a altres ser observat és quelcom molt incòmode.
Dic jo que per a altres observar pot provocar un sentiment d'alienació, o fins i tot fer-te sentir com un alienígena. Això és el que em va passar. Sobretot durant la primera mitja hora.
Alguns del públic reien de tant en tant. I jo no acabava d'entendre per què...

Observar i ser observat... Sí... Potser em sentia com un observador: observaba sense alé les contosions d'una dona nua, els balls frenètics de les dues dansaires... També és cert que a mesura que avançaven els minuts, les meves percepcions eren més suggerents, i entenia més el contexte. El contexte i res més.

Al final la sensació era de 57 minuts d'una experiència completament nova.
Si em preguntèssiu si em va agradar, probablement us hauria de dir que no.
Però per no ser deshonest, no em va agradar l'obra però em va agradar haver-hi anat.
Enteneu la diferència?

CMU Penyafort - Montserrat (IV)

Fa uns mesos (a l'Octubre) vaig parlar de la competició entre el Penyafort, la meva residència durant 6 anys i l'eterna rival, la Ramon Llull. Llavors vaig dir que no m'agradava la vioència de la rivalitat... No violència física sinó violència verbal... Sovint innecessària... I, clar direu que sóc parcial, però avui vinc amb proves. Ha arribat a les meves mans un paperet amb la lletra de 5 cançons/frases/consignes que ensenyen i reparteixen al Llull perquè puguin vexar als del Penyafort. Però aquests últims, més senyors i més ben posats normalment fan cas omís a aitals provocacions. Però no per això són inexistents. Mireu la mostra de manca d'educació:

1. Si levantas los ojos al cielo
   Tu veras al penyata estudiar
   es el puto penyata pringado
   que 'pol culo' le vamos a dar.
   
   
2. Ramon Llull, es un sentimiento
   que se lleva, se lleva muy adentro
   I por eso te sigo donde sea
   azul y negro hasta que me muera
   Vamos Ramon Llull! (Bis)
   
   
3. Llega la peste, llegan los peñata
   que en su zulo viven como ratas
   es el peñata, Hijo de Puta!!!
   Que con su muerte,
   la Ramon Llull disfruta...
   Oe Oe! Oe oe! Oe oe oe oe oe oe oee...!
   
   
4. Las chicas del peña
   son putas del camp nou! (bis)
   
   
5. Puto Peñata, y puto peñafort!!
   

Excepte la segona, són de museu... La rabia... La frustració fan aquestes coses.

Cotidiana I, de Mario Benedetti

La vida cotidiana es un instante
de otro instante que es la vida total del hombre
pero a su vez cuántos instantes no ha de tener
ese instante del instante mayor

cada hoja verde se mueve en el sol
como si perdurar fuera su inefable destino
cada gorrión avanza a saltos no previstos
cómo burlándose del tiempo y del espacio
cada hombre se abraza a alguna mujer
como si así aferrara la eternidad

en realidad todas estas pertinacias
son modestos exorcismos contra la muerte
batallas perdidas con ritmo de victoria
reos obstinados que se niegan
a notificarse de su injusta condena
vivientes que se hacen los distraídos

la vida cotidiana es también una suma de instantes
algo así como partículas de polvo
que seguirán cayendo en un abismo
y sin embargo cada instante
o sea cada partícula de polvo
es también un copioso universo

con crepúsculos y catedrales y campos de cultivo
y multitudes y cópulas y desembarcos
y borrachos y mártires y colinas
y vale la pena cualquier sacrificio
para que ese abrir y cerrar de ojos
abarque por fin el instante universo
con una mirada que no se avergüence
de su reveladora
efímera
insustituible
luz.

Una guerra..., de Joan Genís

Un altre poema meu dels antics i ja descartats... És del 1998, molt naive i sense gens de métrica i poca rima. Vaja que... Que potser a algú li agrada... Potser...

Una guerra blanca i negra...

... milers d'homes desapareixen.

I cauen les branques de l'abre

ja gairebé nu.

I cauen els dies d'ignorància

al pou de la cobdícia rància.

Un punyal transverbera, d'un cop,

molts milers de cors.

Un paràgraf d'Agatha Christie

Dins de la gran quantitat de banals històries i trames policiaques-detectivesques-d'intriga-i-misteri de l'Agatha Christie, de vegades hom troba detalls molt interessants, molt profunds que ens fan reflexionar amplament. En aquest cas és un fragment que parla de la democracia -i el més interessant és que està escrit al 1925. Clar que cal entreveure una defensa de l'existència de la Monarquia a la Gran Bretanya. (Val a dir que l'Agatha de tant en tant té sortides força conservadores, anti-socialistes i/o anti-comunistes i/o anti-anarquistes... Segurament, però això va lligat a les corrents de l'època).

Bé, el llibre en qüestió és l'últim que he llegit, The Secret of Chimneys, (El Secret de Chimneys), en anglés ja que no l'han traduït al català, almenys de moment... Tot i que no sembla que el tradueixin... Pel que es veu els llibres de la Christie en català no es venen massa. Una llàstima. El fragment l'escriuré en la versió original i l'intentaré traduïr.

" (...)'You see, when I was very young, I had democratic ideas. Believed in the purity of ideals, and the equality of all men. I especially disbelieved in Kings and Princes'.
'And since then?' asked Battle shrewdly.
'Oh, since then, I've travelled and seen the world. There's damned little equality going about. Mind you, I still believe in democracy. But you've got to force it on people with a strong hand- ram it down their throats. Men don't want to be brothers- they may some day, but they don't now. My final belief in the Brotherhood of Man died the day I arrived in London last week, when I observed the people standing in a Tube train resolutely refuse to move up and make room for those who entered. You won't turn people into angels by appealing to their better natures just yet awhile- but by judicious force you can coerce them into behaving more or less decently to one another to go on with. I still believe in the Brotherhood of Man, but it's not coming yet awhile. Say another ten thousand years or so. It's no good being impacient. Evolution is a slow process."

Que aproximadament vol dir que:

" (...)'Ja ho veu, quan era molt jove, jo tenia idees democràtiques. Creia en la puresa dels ideals i en la igualtat de tots els homes. I sobretot, receleva especialment de Reis i Prínceps'.
'I des d'aleshores?' va demanar Battle sutilment.
'Oh, des d'aleshores, he viatjat i he vist el món. Hi ha maleïdament tan poca igualtat arreu. Pensa que jo encara crec en la democracia. Però hom ha de forçar-la a la gent amb mà dura- empènyer-la en les seves goles avall. Els homes no volen ser germans- ho voldran algun dia, però no ho volen ara. La meva fe definitiva en la Germandat de l'Ésser Humà va morir quan vaig arribar a Londres l'altre dia, quan vaig observar com la gent, dreta a dins el Metro refusaven resoludament a moure's per deixar lloc als que havien d'entrar. No convertiràs a les persones en àngels apelant a la seva millor natura, ara per ara- però per la assenyada força es pot coercir a la gent a comportar-se més o menys decentment entre ells per anar fent. Encara crec en la Germandat de l'Ésser Humà, però no serà per ara. Diguem que per uns altres deu mil anys o així. No és bo ser impacient. L'evolució és un procés lent."

És un discurs certament conservador, però no per això és desencertat. La sensació de la gent immòbil al metro... No l'heu tingut mai, en alguna situació o altra?

The Secret of Chimneys
Agatha Christie
St. Martin Minotaur Mystery

Amb permís de Monsieur Simenon

Avui parlaré de Simenon. Ho faré en català, encara que ho hauria de fer en francés... Potser així puc que alguns dels que em llegiu sentiu curiositat i agafeu almenys algun dels llibres que aquí esmentaré...

Jo soc d'aquests que quan un escriptor els agrada senten la necessitat d'entrar-hi tan a fons com els hi és possible... D'aquests aficionats a les obres completes... I de les obres completes de Simenon prové aquest apunt.

Sempre buscava edicions completes de Simenon, gran escriptor francés, molt viatger i molt periodista conegut sobretot pel seu personatge policíac-detectivesc, Maigret. Un dia me'n vaig trobar una... D'obra completa de Simenon. En francés (m'agrada practicar tots els idiomes que conec). 25 volums amb 7 o 8 noveles cadascun. I fa 3 anys gairebé vaig començar a comprar un volum cada mes. Vaig pel 18.

Bé, el que volia destacar és que si esperava més novel·la detectivesca que no pas una altra cosa, la sorpresa que em vaig emportar no podia ser més positiva. En llegir-me el primer volum d'històries vull dir.

La primera em va costar molt... La fenêtre des Rouet (La finestra dels Rouet) que no se si està traduit al català, però al castellà supós que si. No és la que més em va agradar del primer volum. Era la primera. Una dona solitaria i sense un duro, que lloga mitja casa seva... I un dia veu que a la finestra d'una família rica es produeix un assassinat. Aleshores què ha de fer... Com la obsessió per allò que ha vist inunda les seves reflexions. Intriga del que se'n dirà (en aquest blog) el més pur estil Simenon.

A partir d'aquí novela rera novela era un orgasme de sensacions... I no precisament pel seu contingut eròtic, de moment. A La fuite de Monsieur Monde (La fugida del Senyor Monde) una preciosa història d'un home que fart de tot deixa la seva segona esposa i els fills i marxa a l'aventura... Un home que necessitava fugir. Aquesta em va encantar. Em va transportar.

Trois chambres a Manhattan (3 habitacions a Manhattan) també em va fascinar. Com pot canviar la vida d'un actor anglés a Nova York vingut a menys quan coneix una dona interessant en un lloc de frankfurts. Fascinant història de dues ànimes en pena que es troben i com evoluciona la seva relacio... 3 cambres a Manhattan.

Au bout du rouleau (Al final del rodet de fil)... Quan ja no es pot estirar més. Un fugitiu de la justícia i una stripper. Un home fort, seriós i dominant. Bebedor. Jugador. Una dona submisa. Però genialment Simenon, pàgina a pàgina mostra el poder d'una dona. Com la dominància és només teórica i com evoluciona una relació. Pels de punta.

La pipe de Maigret (La pipa de Maigret), Maigret se fâche (Maigret s'enfada), Maigret à New York (Maigret a Nova York) són les detectivesques de Maigret que avui no entraré a valorar... Serà un altre el dia.

Lettre a mon juge (Carta al senyor jutge), novela en la qual un metge burgés de poble explica els perqués del crim que comet. Pels de punta. Infidelitat, gelosia...

I finalment

Le destin des Malou (El destí dels Malou). Un home de negocis que ha fet enriquir a bona part de l'alta societat, s'arruina i l'alta societat li dóna l'esquena. Es suicida. El seu fill ho veu. La seva familia es fragmenta, s'enfonsa i només... Cruu relat sobre les baixades...

Recoman Simenon... Era un gran coneixedor del génere humà, al qual caricaturitza perfectament i amb un toc dramàtic molt propi als seus personatges. Si no ho heu provat mai, ho heu de fer. Donau-li una oportunitat.

Sur Maigret et le monde de Simenon

Voici mon premier commentaire en français dans ce blog. Com vous pouvez voir sur le titre, c'est sur Maigret et sur Simenon. Et c'est logique. Si je parle souvent d'Agatha Christie, son monde et ses personnages dans ses ouvres sur des flics et d'intrigue, et j'afirme qu'elle est la reine du crime, il n'y aura pas beaucoup de gent qui se fachera si je dis que Simenon c'est le roi du crime. Mais il y a des differences.
Agatha a beaucoup de personnages dans ses romans d'intrigue. Simenon en a seulement un: Maigret.
Agatha ecrit presque seulement des romans d'intrigue. Simenon écrit non seulement des romans d'intrigue, mais il aussi écrit des merveilleux romans de differents sortes. Simenon écrits des merveilleux romans ou il montre son profonde connaissance de la condition humaine.
Aujourd'hui je seulement voulait en parler comme ça, d'une façon generàle. Dans des commentaires prochains j'essaierai d'entrer plus dedans de la figure de Simenon et de ses ouvres.
Ah! Et bien! Pardonez-moi mon français... Il faisait beucoup de temps que je ne l'ecrivait pas...

De árbol a árbol, de Mario Benedetti

Los árboles
¿serán acaso solidarios?

¿digamos el castaño de los campos elíseos
con el quebracho de entre ríos
o los olivos de jaén
con los sauces de tacuarembó?

¿le avisará la encina de westfalia
al flaco alerce del tirol
que administre mejor su trementina?

y el caucho de pará
o el baobab en las márgenes del cuanza
¿provocarán al fin la verde angustia
de aquel ciprés de la mission dolores
que cabeceaba en frisco
california?

¿se sentirá el ombú en su pampa de rocío
casi un hermano de la ceiba antillana?

los de este parque o aquella floresta
¿se dirán copa a copa que el muérdago
otrora tan sagrado entre los galos
ahora es apenas un parásito
con chupadores corticales?

¿sabrán los cedros del líbano
y los caobos de corinto
que sus voraces enemigos
no son la palma de camagüey
ni el eucalipto de tasmania
sino el hacha tenaz del leñador
la sierra de las grandes madereras
el rayo como látigo en la noche?

Miquel Martí i Pol i el PP

Felanitx és el meu poble. I a més és un poble curiós. I no ho és només per ser el meu: té dialecte propi, gloses que en canten la glòria i dites que remaquen la qualitat dels seus habitants. A tall d'exemple la glosa

Felanitx durà la doma
de tots els pobles en general
perquè enmig de s'Arrabal
hi té una agulla com a Roma.

A tall d'exemple la dita

A Felanitx els més beneits fan rellotges.

I ho deu ser, perquè per curiositat la batllessa, del PP, que va enviar a tots els vilatans un poema de Miquel Martí i Pol!!!!!!!!!!! a mode de felicitació de Nadal.
I res... Només això, que és curiós. A Felanitx els polítics son demagogs! Bé per aprofitar que aquest apunt sigui més cultural que no pas polític... Almenys aprofitarem la demagògia per fer una mica de cultura.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d'altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l'amor i l'odi,
la veu i el silenci
la vida i la mort.

Miquel Martí i Pol

Voleu dir que la batllessa de Felanitx i Martí i Pol pensen en el mateix concepte de poble?

Retorn a s'Algar, un altre de meu.

Fa 7 anys varen estar a punt de destrossar un dels llocs més bells del meu poble [Portocolom (Felanitx)], una preciosa cala anomenada S'Algar... Aleshores vaig escriure unes línees... Així ràpid... Sense mirar-m'ho massa. No crec que sigui un gran poema (per a alguns ni tan sols és un poema). Bé... A Mallorca ja se sap, tot està en constant perill... En qualsevol moment aprofiten per assassinar la illa. Per això, malgrat que ara mateix tot sembla en calma... Cal estar sempre atent. En conseqüència compartiré amb vosaltres les línees que vaig escriure.

Retorn a S'Algar.
M'han anunciat la teva mort imminent.
No es pot trencar un cor esmicolat,
però un altre cop malevolent
és aigua caient sobre el banyat.
Mort anti-natural.
M'han dit que quan et torni a veure
hauràs canviat, que t'hauran assassinat.
Que t'hauran mort l'encant.
M'agradaria veure... M'agradaria creure...
Que es faran enrere. Que no ho faran.
Que s'aturaran, que s'ho repensaran.
I així la mort defugiràs.
I així ta mort evitaràs.

Ciutat de Mallorca 1999 - Barcelona Gener 2006