El principal tret característic es que es un genere ample, i totalment descontrolat.
Tota película comercial té per definició una trama romàntica (excepte els thrillers més estrictes). Per tant el mèrit (o demèrit) d'una película etiquetada com comèdia romàntica resideix més en l'aspecte de comèdia que en l'aspecte romàntic.
I l'aspecte de comèdia és sovint el gran fracàs de les comèdies romàntiques, puix la majoria en comptes de gràcia, en comptes de situacions còmiques, presenten situacions insoportablement absurdes (en el sentit més pejoratiu de la paraula). Situacions que treuen a l'espectador de polleguera o que li generen sentiments exacerbats de vergonya aliena.
La primera película d'avui és Te puede pasar a ti (1994), (filmaffinity) protagonitzada per Nicolas Cage i Britget Fonda. Aquesta película cobreix l'expedient sense destacar.És la història d'un policia humil de ferma paraula casat amb una insuportable i ambiciosa perruquera que un dia promet com a propina a una cambrera la meitat de tot el que li toqui a la loteria.
Evidentment la loteria li toca. I amb això tot un seguit de maldecaps, que de mica en mica allunyen el policia (ja prou allunyat) de la seva insuportable dona, tot apropant-lo a la bella i simpàtica i agradable cambrera.
Obviament, estructura típica... De l'infern al cel. Del cel a l'infern. I de l'infern a no tenir res mes que l'un a l'altre...
I la sorpresa que ens depara el propi narrador de la película, la tesi del qual és que les bones persones, són bones persones fins i tot en els pitjors moments...
I no aniré més enllà per tal de no desvetllar els misteris de la película.
El que no és un misteri d'aquesta película es la cambrera de somriure angelical interpretada per Bridget Jane Fonda, filla de l'actor Peter Fonda, neta de Henry Fonda i neboda de Jane Fonda.
Ella és única (1996), (filmaffinity) un clàssic del Canal Comedia de Digital Plus i de les tardes sense audiència. La película compta amb un interessant repartiment. Edward Burns, que la dirigeix. Jennifer Aniston, Amanda Peet, Cameron Diaz i una atractiva Maxine Bahns (veure foto) que completa el repartiment. És d'aquestes películes que mumare i jo podem veure sense cap tipus de incompatibilitat o estrés... Dos germans. Un casat, broker d'éxit a Wall Street. L'altre, taxista, acaba de conèixer una noia molt especial, però encara pateix per la ruptura amb la seva promesa. Els germans, eternament enfrentats especialment per les dones, encara han de viure un episodi més en la seva agitada existència. Quan el taxista descobreix que el seu germà és l'home que va veure cepillant-se a la seva promesa a casa seva.
Una comèdia romàntica del subgènere familiar que té els elements típics d'una Cameron Díaz que fa de puton verbenero (que raro no?) i d'una Jennifer Aniston que fa de dona cornuda (últimament he descobert que Aniston té una extranya predilecció per aquests papers... Estic a punt de començar a creure que en realitat o li agrada molt el paper victimista o només li ofereixen aquest tipus de papers.De totes formes, com que tant la Díaz com la Aniston ja estan molt vistes, avui he escollit la desconeguda Maxine Bahn, com a representant femenina de la película en l'apunt. Cal recordar que el principal motiu de que adjunti fotografies de dones atractives als apunts de cinema respón únicament a dues finalitats: augmentar de forma cutre l'audiència del blog i alegrar-me una mica la vista amb una excusa dolenta que sembla bona.
El següent títol d'aquest apunt és Las novias de mi novio (2004). Una película protagonitzada per Brittany Murphy, una noia que em sembla molt atractiva però no massa bona actriu, a jutjar pels papers que sol fer. El més interessant que ha fet segons el meu paper és el de zorra a 8 millas (recordau aquella fosca película inspirada i protagonitzada per Eminem?).Las novias de mi novio és una película més propera al registre actual de Brittany. Comèdia lleugera 'romàntica'. Brittany és una jove productora asociada d'un programa de televisió que intenta fer-se respectar per jefes i companys ja que és la que acaba d'arribar. I no se li acut altra manera que juntar la seva feina amb la seva vida personal, que es redueix a un chicot amb fobia al compromís (típic no?). A la tia no se li acut altra que robar-li l'agenda electrónica i interrogar (fent-se passar per altra gent) a les seves ex... Al final al seu programa la traeixen i converteixen el seu patiment en carn de canó per l'audiència assedegada de sang morbosa.
Actuacions mediocres. Temes tópics. Missatge nul. Argument buit. Tot un seguit d'inconvenients en una película que té fragments absurds i fragments sumament avorrits.La película deixa molt que desitjar, però també reconec que en un cas de necessitat extrema pot suposar un bon recurs d'emergència si no fan res més a la televisió.
Però a part d'això, poca cosa més ofereix la película.
Per a més informació podeu consultar la fitxa de la película a la interessant web Filmaffinity.
La última "comèdia romàntica" d'avui és Lío embarazoso (2007) (filmaffinity).Hi ha quelcom de sospitós. L'altre dia parlava de Juno, una película d'una noia inteligent però que es queda prenyada i que decideix tenir el fill. Una altra película igual.
El personatge que encarna Katherine Heigl es queda embarassada... Del primer tio que es fa en mesos... Massa alcohol. I un embolic. I la tia decideix tenir el fill... (Tonteria 1...) (A mi em sembla tot plegat una campanya dels lobbys anti-abortistes per donar una visió divertida alegre i desenfadada de la maternitat a edats juvenils). MANDANGUES!
I encara més mandanga el fet que un pallo que es una desferra humana, que té dispositades totes les expectatives en un negoci estúpid i que no té cap futur, de cop li entri la responsabilitat paternal i es vulgui fer càrrec d'una criatura d'una tia que no coneix. Mandangues!
Tot plegat és una película estúpida, per a adolescents que no saben pensar per ells mateixos o per religiosos que intenten conciliar la passió del sexe amb la seva vida religiosa.I em queda la meva incomprensió cap a l'actriu Katherine Heigl, a qui respectava pel seu paper a "Anatomia de Grey", i que m'a decepcionat enormement a l'involucrar-se en un bodrio d'aquesta magnitud.
Per bona que estigui la Heigl, la película és i serà un bodrio inconnexe. Per molt que la crítica conservadora l'alabi i per molt que abogui per un concepte constructiu de l'amor (l'amor no apareix i desapareix, sinó que es treballa: això seria l'únic amb que estaria d'acord). Tanmateix, això és cert sobre l'amor, però no sobre la passió.
L'altra cosa que em sembla bé que reflexi la película és com de devastador en la vida d'una persona pot esser passar-se amb l'alcohol fins al punt de caure tan baix com cau la protagonista d'aquesta película. Es pot beure alcohol sempre i quan hom controli les propies accions.
