Macedònia de películes

Avui toca una macedònia de películes

El favor (1994).
El favor és una película rara. Una película molt dels 90.
Una película d'aquestes que en el futur omplirán les tardes de canals de televisió cutres de la TDT i que només serà recordada per algunes fans de Brad Pitt. L'argument tan simple com l'execució de la película. Dues amigues, una casada i amb fills, l'altra lliure. La primera somia en el seu primer xicot a l'institut i sent ganes de tenir una aventura. Però li demana a la amiga, una mica pendona ella, que la visqui en lloc seu... I tot s'acaba d'embolicar quan l'amiga es creua amb un jove amb el cos de Brad Pitt...

Una comèdia d'embolics per a passar l'estona i poc més... Bé, el director, Donald Petrie, sembla especialista de la comèdia i ha fet títols (alguns d'ells interessants) com "Como perder a un chico en 10 dias", (algunes d'horribles com) "Miss Agente Especial" i la última que ha estrenat es "Mi vida en ruinas".

El següent títol d'avui serà amb tota seguretat molt més interessant.

Però tampoc llanceu les campanes al vent.
Es tracta d'Aislados (2005). Una película TOTALMENT ALTERNATIVA. Dirigida per un desconegut David Marqués, és la típica película que a mi em sembla bàsicament pseudo-reflexiva. Un paio arriba a Eivissa a passar uns dies a casa d'un amic... L'amic està d'ocupa però ell li diu d'una altra manera... És el que es descobreix al llarg d'una película marcada per les opinions, sovint estúpides, de dos paios que reflexionen sobre la vida, sense descobrir res de nou. Perfecta per als amants de les coses rares que puguin ser anomenades alternatives. Ai! Adrià Collado! On has anat a parar!

Jo canviaria l'eslògan de la caràtula (veure imatge) per: Ibiza, dos amigos, una casa, un tostón.

És el que hi ha.

El següent títol d'avui és una altra película d'aquestes que volen ser alternatives. Un bitxo raro d'un director que busca la notorietat per la diferència amb resultats desiguals.

Es tracta de Punch-Drunk Love (Embriagado de amor). (2002). Dirigida per Paul Thomas Anderson, responsable de la curiosa Boogie Nights o de la dramàtica obra coral "Magnólia", és una película més en la seva línea per a buscar la seva pròpia identitat cinematogràfica... Amb un resultat desconcertant. Un home criat entre 8 dones, té problemes seriosos per enamorar-se... No m'extranya. I això desencadena mitja història. Un piano. I una noia que s'equivoca... Un concurs mal calculat. I un viatge cap al caos personal d'un estereotipat personatge estrafolari de película altrenativa americana. Interessant. Aclamada per la crítica. Però jo quan vaig veure el trailer no vaig tenir cap gana de veure-la. I quan al final vaig accedir a veure-la vaig veure que tot i tenir punt interessants, no anar a veure-la al cinema no havia estat pas una mala decisió. Típica película de tardes plujoses per a amants de les coses rares que després es volen fer els intelectuals parlant de directors raros...

Es que com la pluja de granotes de Magnòlia... Poca cosa hi ha.

L'apunt d'avui va en augment de qualitat i interés. I això és reflecteix en la aclamada Juno (2007) dirigida per Jason Reitman i guardonada a l'Óscar al millor guió original que fou escrit per Diablo Cody, que es va fer famosa com a bloggista mentres feia la crònica de la seva vida com a stripper, feina que òbviament ja ha deixat.

Juno és una altra película diguem-ne alternativa. Poc convencional però original. Tracta d'una noia de 16 anys que es més llesta i inteligent del que hom podria esperar d'algú de la seva edat. Però... Malgrat tot el noi que estima la deixa embarassada. A la primera. Tot un mestre si senyor. Es planteja abortar però al final li fa por... (Americanada moralista). I al final decideix tenir el nen i donar-lo en adopció a una parella gairebé perfecta. Clar que els problemes de diverses índoles no trigaran a arribar. I la noia haurà de prendre decisions dures.

Em va semblar una película interessant, però em va posar nerviós el plantejament vital que demostren tenir algunes persones especialment els americans. Una película que certament és fresca i original, però que em va deixar un regust de boca una mica extrany. Bé, d'altra banda, les películes de la Jennifer Garner d'Alias sempre són un plaer per a la vista... Tot i que he de reconèixer que ja s'està fent vella...

I ja per acabar de totes les películes de les que he parlat avui em toca la que se'n du el premi a la pel·lícula alternativa més original i refrescant. Vacaciones de ferragosto (2008) és una peca cinematogràfica deliciosa, de la mà de Gianni di Gregorio que dirigeix i protagonitza una comèdia fins ara única.
Un home d'una quarantena d'anys no pot treballar.
El motiu és ben senzill. La seva mare está delicada i no la pot deixar sola a la casa on viuen els dos. Tampoc pot ficar-la a una residència ja que no té diners.

Amb això arriben les vacances d'agost, en concret el ferragosto (veure wikipedia) i els problemes no li falten... No té diners per comprar menjar ni per a pagar la casa. Però el 'casero' l'entén. També li deu alguna cosa addicional... Res, uns 1.500 euros. La solució la troben aviat. El 'casero' li proposa cuidar la seva mare mentres ell està de vacances amb l'amant. Aviat s'estén el rumor i el metge i un amic íntim també li deixen les seves mares a canvi de perdonar deutes o quantitats en efectiu.

I la festa que es monta a casa seva durant els dies que es troba amb les 4 senyores majors, no us la podeu ni imaginar. Una película certament original, divertida, i ben atrevida.