Décades de cinema, drets d'autor, vaixells i dones

Avui us presento un apunt agafat una mica amb pinces, en el sentit que tot i que per a mi hi ha una clara connexió entre les quatre películes d'avui, la última sembla que no pinta res amb les tres primeres.

Aixó sí, avui es un dia per a parlar de clàssics.

I el primer clàssic, de 1924, es El Navegante de Buster Keaton (filmaffinity). Una obra que ja ha passat a la història de la polèmica del copyright. Doncs no sé si sabeu que el primer gran éxit d'un dibuixant de dibuixos animats anomenat Walt Disney va ser un plagi d'aquesta película de Buster Keaton, que era substituit per a la parodia per un ratolinot de grosses orelles conegut actualment com Mickey Mouse.

Moltes de les grans empreses que ara ploren i exigeixen respecte als drets d'autor, es varen enriquir gràcies a infringir-los (bé, el que jo en dic a fer-ne un ús intel·ligent). Al final la conclusió es que tot el tema dels drets d'autor només respón a la voluntat d'uns quants a mantenir el cotarro sense permetre als altres entrar-hi emprant les eines que ells mateixos empraren.

Però centrem-nos en El Navegante, aquesta petita obra d'art de cinema mut, codirigida i protagonitzada per Buster Keaton. El que puc dir és que no és precisament la película en la que Keaton demostra el seu talent acrobátic, ni la més espectacular. El que si que té és un guió molt divertit i graciós. Buster i la seva enamorada, filla d'un armador, es troben a bord d'un vaixell a la deriva, enmig de dos bándols oposats en una guerra: uns volen comprar el vaixell per atacar l'altre país, mentre que els altres el volen enfonsar per evitar-ho.

Una divertida i relativament espectacular película històrica per diversos motius.

Sense abandonar la temática dels vaixells, ens desplacem del mar a un riu. L'Atalante (1934)

El patró de L'Atalante decideix casar-se. Però la seva dóna aviat es cansa de la monótona vida a sobre el vaixell, navegant per rius i encluses... Així que de cop, es deixa seduir pels artificis i luxes de la vida de ciutat... Però després de descobrir la crueltat i la falsedad urbanes, acaba tornant amb el seu marit, que havia caigut en la desesperació i en una profunda depressió.

Però el fidel amic i company de L'atalante, malgrat no mereixer-ho, serà clau en el retrobament.

Fitxa Filmaffinity

Jean Vigo, el director va morir a l'edat de 29 anys, amb 5 películes a l'esquena que varen captivar a la societat per la seva plasticitat poética. Bé, aixó diuen almenys. Jo només he vist l'Atalante i em va resultar certament poética i plàstica.

Molt realista, sense falsedad. Autèntica. Natural.

I de nou, la veritable protagonista (igual que abans) és la dóna i l'esforç físico-emocional que li suposa al seu sofert però intransigent marit.

Del Keaton nord-americà, hem anat al Vigo cineasta plàstico-poétic francés... Per què no passar al cinema italià-fellinià?

La Strada (1954) és com es diu 'El carrer' en italià.
I també és la història de Gelsomina, una noieta no massa agraciada que quan mor el seu pare, es venuda per la seva mare a un artista ambulant, Zampanó, intepretat per Anthony Quinn. Però la que fa un paper formidable es la Giulette Masina. Amb una gran expresivitat i credibilitat. Un dels personatges més creibles que he vist al cinema en molt de temps.

I Anthony Quinn está prou bé en el paper d'home imbècil. La película (fitxa filmaffinty) va merèixer l'Óscar a la millor película estrangera l'any 1956.

El més destacable és la fidelitat que Gelsomina mostra cap a Zampanó, d'una forma gairebé malaltissa, malgrat els diversos maltractaments que aquest li regala.

Una història feliniana, al voltant del món del circ, i de la més profunda obscuritat de les relacions humanes i la vida...


Sobre la mort i les dones tracta Perfume de Mujer (1974). Una película que només es relaciona amb les anteriors amb dues coses. és italiana com La Strada i va ser mostrada al públic en un any acabat en 4. Però a filmaffinity podreu veure que malgrat tot va rebre un premi (a la millor interpretació per part de Victorio Gaussman).

La película tracta d'un cadet de l'exércit que rep la misisó d'acompanyar a un malhumorat capità cec en el seu viatge entre Torí i Nàpols, que suposarà tot un viatge iniciàtic que li reportarà tota una sèrie d'aprenentatges que segurament li seran molt difícils d'oblidar. L'objectiu ocult del viatge, fallit, només confereix força a un film que tracta sobre l'ocultació dels sentiments de les persones... En aquest cas plasmat sobre un soldat mutilat per a conferir més força al film, però que és extensible a tothom...

I bé, la película va ser nominada als Óscars com a millor película estrangera... Pero no va guanyar...


I per destacar, destaco l'Agostina Belli, joveníssima a aquesta película, que més de mostrar els seus encants és un dels principals problemes que se li presenten al vell i atrotinat capità.

Eugenio y el Spotify

Curioso.
Un dia un amigo me comenta que Eugenio tiene 4 discos en el Spotify (programa de música online que uso en el trabajo para darme una alegría al oido cuando necesito no oir a los de mi alrededor).

En eso que me pongo los cuatro discos, un total de casi 300 chistes, contados por el grandísimo Eugenio.

Si tenéis Spotify, buscadlo y disfrutad un buen rato en los momentos más tediosos de vuestra vida.
Si no tenéis Spotify, probad con:

- Recopilación de chistes de Eugenio (no hacen tanta gracia como contados por él)

CAMPANAS POR LA GRIPE A

CAMPANAS POR LA GRIPE A

http://vimeo.com/6790193

Muy visto pero la monja esta tiene los huevos bien puestos... Pro-abortista e inteligente. A esta la echan de la iglesia en dos dias. Por ser culta e inteligente. Eso está mal visto.

Contribución de Segna.

Zenbat Min - Ken Zazpi

Ecological Niche: Specialty Skill Strategy

To attain a specialty niche always requires something new, something added, something that is genuine innovation. (...) Timing is of the essence in establishing a specialty skill niche. It has to be done at the very beginning of a new industry, a new custom, a new market, a new trend. (...) Once such a company has attained its controlling position in its specialty skill niche, it has to retain it. Unlike the toll-gate companies, theirs is a fairly large niche, yet it is still unique. It was obtained by developing high skill at a very early time. (...) The business that establishes itself in a specialty skill niche is therefore unlikely to be threatened by its costumers or by its suppliers. Neither of them really wants to get into something that is so alien in skill and in temperament. (...) A business at a specialty skill business must constantly work on improving its own skill. (...) While the specialty skill niche has unique advantages, it also has severe limitations. One is that it inflicts tunnel vision on its occupants. (...) A second is that the business is usually dependent on somebody else to bring his product or service to market. (...) Finally, the greatest danger (...) is for the specialty to cease being a specialty and to become universal.

The Essential Drucker
Peter F. Drucker
Collins Business (2005)

Doctor Who (III) - La nova era i el nové doctor

El 1989 Doctor Who va deixar-se d'emetre degut a un lógic desgast, posterior a 26 anys d'emisió ininterrompuda. És curiós que coincideixi amb la meva mudança de Barcelona a Mallorca.

Suposo que tants canvis varen ser absorbits brutalment per la meva jovenesa, i tot i que molts han quedat latents, la majoria gairebé havien desaparegut de la meva vida.

Doctor Who era un d'ells. Jo ho recordava a un nivell subconscient. Però el meu conscient tenía problemes més greus que el de desenterrar aquella afició. I els anys han passat... I ha estat aquest any 2009, curiosament 20 anys després, que una sèrie de benhaurades casualitats, m'han fet retrobar amb una passió submergida tant de temps.

Passejant-me per una pàgina d'aquestes de séries gratuites per streaming, vaig anar a parar a la secció d'un renovat Doctor Who, l'existència del qual no coneixia.
Es tracta ni més ni menys del nové doctor, encarnat per l'actor Christopher Ecclestone, que per cert recentment ha fet de malvat a la megaproducció G.I.Joe. L'home, que ha estat vagant solitari unes décades en la inmensitat de l'espai, de cop retorna per defensar un cop més a la terra d'un atac alienígena. En la seva primera aventura (titulada Rose), coneix la que será la seva nova companya de viatge: la Rose intepretada per una Billie Piper que m'encanta (veure foto).

Aquesta temporada, que es caracteritza per acostar a la série a técniques més modernes de narració televisiva, amb capítols d'un o dos episodis de 45 minuts cadascún, es una fantástica irrupció en mode renaixement. Una fantàstica regeneració.

Amb un Russell T. Davies (Queer as Folk) al capdavant, desbordant imaginació i idees fresques, Doctor Who ha aconseguit un éxit notable... I ha aconseguit amb aquesta regeneració convertir-se en la sèrie de ciència-ficció que més ha durat a la televisió, superant a la fins ara capdavantera Star Trek.

Tal ha sigut l'éxit que ha propiciat tres spin-offs (séries que parteixen d'un personatge de la serie original): Torchwood (ja en parlaré, ja que la tercera temporada és fenomenal), The Sarah Jane Adventures, i ja més recentment K-9.

Amb tot aixó, Christopher Ecclestone ha estat un breu però gran Doctor. A mi m'ha encisat. L'única desgràcia es que només va estar-hi una temporada. Prou per a deixar una emprempta imborrable. I el seu substitut del que ja en parlaré més endavant, també es un gran doctor. Per alguns dels millors de la història...

Per cert, la temporada del 2005-2006 de Doctor Who, està disponible en castellà/català (cosa que la majoría no), en DVD al nostre país.

Doctor Who - Enllaços

Setmana Whosie
Alguns enllaços interessants:

- Tardis Pedia: la enciclopédia en anglés del Doctor Who. Tota la informació i perfectament organitzada.
- Doctor Who, Universe, Life and Combom: el friki anglés que escriu prop de 25 posts al dia. I enllaços per veure tots els episodis de Doctor Who i series spin-off com Torchwook, K9, Sarah Jane Adventures... A part de mil histories en plan super-fan.
- Doctor Who News: la web seriosa per als seguidors més fidels i legals de Doctor Who. Informació al 100% d'aquesta mítica série.
- Llançaments en DVD de Doctor Who i spin-offs

Doctor Who (II) - El primer doctor

El primer doctor, William Hartnell va durar 3 temporades, però va ser acomiadat a la quarta temporada degut a divergències amb l'aleshores nou equip de producció. Però això no va ser cap desgràcia, sinó un punt innovador més de la famosa sèrie.

Amb un pressupost baixísim, feia ús de la imaginació per a aconseguir uns efectes especials sovint notables i sovint molt xapussers. Però la capacitat inventiva dels guionistes no tenia fi...

Cada capítul (o unitat temàtica o història) tenia diversos episodis, que a les primeres temporades eren nombres variables, que oscil·laren entre 1 i 11. El més habitual era que cada capítol tingués 6 episodis.

La primera temporada (1963-1964, amb William Hartnell aka el primer doctor) tingué els següents capítols:

1. An Unearthly Child a.k.a. "100,000 BC", "The Tribe of Gum" : capítol de presentació dels principals personatges de la primera temporada. A part del Doctor Who i la seva neta Susan, presenta els altres dos companys de viatge: els professors de la Susan, Barbara Wright i Ian Chesterton. Dos personatges veritablement entranyables que representen, el passat (la professora d'història) i l'altre el futur (el professor de ciència). La primera aventura que viuen els porta a la lluita interna d'una tribu prehistòrica que veu en el foc el poder... 6 episodis que en part del box set (DVD) Doctor Who - The Begginnings
   
2. The Daleks a.k.a. "The Mutants", "The Dead Planet": primera gran història de Doctor Who, en la que apareixen per primer cop un dels grans enemics i adversaris del Doctor Who. Els Daleks, uns mutants del planeta Skaro, en perpetua guerra amb els Thals, una altra raça del mateix planeta que un cop compartí amb ells els avantpassats. Els Daleks han estat responsables de bona part de la gran fama del Doctor Who, en bona part per la seva malícia característica i la seva afició per l'extermini de la diferència, amb clara referència crítica al nazisme per part del seu guionista, Terry Nation. 6 episodis que en part del box set (DVD) Doctor Who - The Begginnings
3. The Edge of Destruction a.k.a. "Inside the Spaceship", "Beyond the Sun" Capítol de 2 episodis que transcorre íntegrament a dins de la nau TARDIS. Un exercici fantástic d'imaginació i creativitat: com fer dos episodis emocionants i intrigants que a més serveixin per estalviar diners a una producció que no va sobrada? Formen part del box set (DVD) Doctor Who - The Begginnings
4. Marco Polo a.k.a. "A Journey to Cathay": Marco Polo es la primera de les tristes històries de Doctor Who, que degut als problemes d'emmagatzemament de material i a la tossuderia d'algun director de magatzem, foren destruïts i per tant perduts dins l'eternitat... L'audio si que es conserva, i a partir d'aquest i d'algunes fotografies se n'han fet creatives però innocents reconstruccions... Una llàstima, que suposa una gran perdua per a la història de la televisió, ja que aquesta situació va afectar fins a 110 episodis entre 1963 i 1974, any que algú es va adonar que totes les imatges es podien reutilitzar i que res no es podia destruïr.
   
5. The Keys of Marinus: el mateix guionista dels Daleks s'ho va currar molt per tornar a oferir la millor versió d'un guió formidable d'aventures en un planeta extrany, en aquest cas Marinus. El DVD ha estat publicat aquest passat Septembre. El millor dels extres: l'encarregat de la decoració cagant-se en el guionista per la gran complicació que suposava dur el guió a la pantalla. Una aventura molt divertida i variada... Un títol que vaig disfrutar especialment. 6 episodis.
   
6. The Aztecs: els nostres amics es troben en plena era precolombina. Una civilització molt culta, on el sacerdots empraven l'astronomia (en particular la previsió dels eclipsis) per causar efecte sobre la població. Una aventura interessant, que destaca per el missatge de que no es pot canviar la història, no pots intentar cambiar a la força les civilitzacions... Són elles mateixes les que han d'evolucionar. A la Casa Blanca no han vist aquest capítol de 6 episodis.
   
7. The Sensorites: Encara no disponible en DVD. Així que no l'he vist encara i no us en puc fer la ressenya.
8. The Reign of Terror a.k.a. "The French Revolution": Un altre capítol capat de Doctor Who. En aquest cas, dels 6 episodis del capítol se n'han perdut 2. Es rumoreja que per a un futur llençament en DVD es facin reconstruccions animades dels episodis que falten. En qualsevol cas encara no está disponible en DVD.
   

La segona temporada, de 1964 a 1965 també comptà amb William Hartnell en el paper de Doctor... Però aviat la Susan deixaria la nau, i més tard la seguirien Barbara i Ian.

1. Planet of Giants: encara no disponible en DVD
   
2. The Dalek Invasion of Earth: segona aparició en un capítol de Doctor Who dels temuts i adorats Daleks. En aquesta ocasió no se'ls acut altra idea que envaïr la terra. Aixó sí, cap al 2015. Els tripulants de la TARDIS no s'ho esperen això. Però uneixen forces amb la resistència terrestre per tal d'aprofitar els 6 episodis del capítol per vèncer als Daleks. La gran sorpresa és que Susan, la neta del Doctor, deixa la nau i la sèrie per quedar-se a la terra a ajudar a la seva reconstrucció, juntament amb l'home del que s'ha enamorat.
3. The Rescue: The Rescue torna a ser un capítol breu, de 2 episodis, que serveix sobretot d'introducció a un nou personatge, la Vicky, també noieta d'aspecte adolescent, que acompanyarà a la tripulació de la Tardis durant algunes aventures...
   
4. The Romans: I la primera aventura de la Vicky com a integrant de l'expedició els porta a conèixer a Neró, el boig emperador que va cremar Roma per aconseguir dur a terme el seu projecte especulatiu inmobiliari. A Espanya els Romans hi varen crear una bona escola. El capítol, de forma ironica suggereix que fou el propi Doctor Who qui li donà la idea a Neró.
5. The Web Planet: Un capítol de la sèrie que esdevé una bonica metáfora del que representa un càncer, pero a nivell macro. Es a dir de que passa quan una part d'un organisme (en aquest cas un planeta) creix desmesuradament fins al punt de posar en perill la existència del planeta i dels seus habitants: unes simpàtiques formigues gegans i unes abelles-papallona també a escala humana.
   
6. The Crusade: La visita del Doctor i els seus companys a l'época de les croades, també va patir la pérdua de 2 dels quatre episodis. Tanmateix els dos episodis restants están disponibles al DVD Doctor Who "Lost in Time", juntament amb les altres aventures que han patit la mateixa sort.
   
7. The Space Museum: No disponible encara en DVD
   
8. The Chase: No disponible encara en DVD
   
9. The Time Meddler: Un capítol innovador. El Doctor, Vicky i el nou company Steven (en el primer capítol sense Ian i Barbara) arriben a la costa Britànica al segle XI, en l'época de les invasions vikingues de l'illa británica. El més sospitòs (i innovador) de la història de 4 episodi és un misteriós Monjo i tota una sèrie de anacronismes que semblen mantenir una estreta relació amb el Monjo...
   

De les temporades de William Hartnell, la tercera fou la més castigada per la destrucció i pèrdua d'episodis. La temporada, que transcorre entre 1965 i 1966 perdé fins a 34 episodis. El DVD Doctor Who Lost In Time mostra els episodis supervivents i alguns fragments dels capítols totalment perduts.

1. Galaxy 4: els 4 episodis d'aquest capítol s'han perdut en el temps.
   
2. Mission to the Unknown a.k.a. "Dalek Cutaway": Capítol d'un episodi, perdut, que preparava el macro-capítol de "The Daleks' Master Plan"
3. The Myth Makers: un altre capítol de 4 episodis completament perdut en l'espai i el temps
   
4. The Daleks' Master Plan: el macro-capítol de 12 episodis en el que els Daleks intentaven controlar l'univers i en especial la via láctea... Per desgràcia només se'n conserven 3 dels episodis, que es poden gaudir al DVD "Lost in Time".
5. The Massacre of St Bartholomew's Eve a.k.a. "The Massacre": Un altre capítol completament perdut
6. The Ark: No disponible encara en DVD
7. The Celestial Toymaker: d'aquest capítol només se'n conserva un episodi a 'Lost In Time'.
   
8. The Gunfighters: No disponible encara en DVD.
9. The Savages: Els salvatges també fou completament perduda. Els 4 episodis.
   
10. The War Machines: Una altra història de 4 episodis que és un document fantàstic... Uns anys (4) abans que la fantàstica película de Kubrick (2001, Odisea espacial), Doctor Who ja imaginava un ordinador superpotent. En aquest cas l'ordinador, superinteligent i lógic, arribava a la conclusió inevitable que la humanitat ja no podia fer-se cárrec de la gestió de la Terra i que ell mateix governaria la terra. En aquest episodi, Dodo Chaplet abandona la Tardis, i la substituirán Polly i Ben.

A la quarta temporada William Hartnell va participar només en dos capítols.

1. The Smugglers: Completament perdut
2. The Tenth Planet: capítol on s'enfronta a un altre dels seus enemics més populars: The Cybermen. Deixen al Doctor tan debilitat que es veu empés a transformar-se. Regeneració en varen dir. I es convertí en un dels segells d'identitat del doctor. Se n'ha perdut un episodi.
   

El seu substitut sería Patrick Throughton, el vertader gran perjudicat de la pérdua d'episodis. Un paio que a mi em cau molt simpaticot en el seu paper de Doctor... Però això ho deixarem per a la propera entrada...

Doctor Who (I)

L'any 1963 als diables anglesos de la BBC se'ls va presentar la necessitat d'omplir un buit de 25 minuts destinats a un programa familiar que volien que fos educatiu.

I havia de ser prou educatiu com per generar interés dels infants tant en temes d'història com en temes científics.

I així, de mica en mica, es començà a formar una llegenda.

Doctor Who

La idea de partida, ja era prou bona. Un home, vingut del més enllà, que viatja en el temps i en l'espai a bord d'una nau espaial que per fora té l'aparença d'una cabina policíaca britànica blava, que s'anomena TARDIS.

L'home, anomenat Doctor Who, que té una identitat molt ambigua, està acompanyat per la seva neta i se li uneixen dos dels professors d'aquesta a l'any 1963.

Les 3 primeres i dos capítols de la quarta, el paper de Doctor Who fou representat per William Hartnell, un personatge que li va donar un caràcter molt especial.

Però sense cap dubte el seu caràcter més especial radicava en els adversaris que es va trobant arreu...

La finalitat educativa del programa es reflectia en les visites a la història quan la nau els portava al passat, i en questions més científiques quan aquesta els portava al futur i per l'espai, per diferents planetes, civilitzacions i époques.

Clar que les audiències es sentíen especialment atretes pels viatges d'aquesta tropa pel futur i l'espai. I pels Daleks. Uns monstres amb forma de saler, els Daleks, que sentien una certa predilecció per a l'extermini de tot allò que suposava una diferència... Una metáfora més del nazisme (que es pot afegir a les ja célebres Star Wars, El senyor dels anells, etc. etc.).

Jo vaig descobrir Doctor Who cap als 6-7-8 anys. Quan vivia a Barcelona. Els pocs records que tinc de quan anava a l'escola Lavínia, es que jugava amb en Marc i n'Oriol a Doctor Who, utilitzant les portes blaves dels lavabos de l'escola com a la nostra máquina del temps particular i als diferents companys de les diferents classes de l'escola, com els nostres monstres particulars...

Suposo que mudarme a Palma de Mallorca va provocar que perdés la connexió amb Doctor Who i aparegués la connexió amb Bola de Drac... Però l'anhel de Doctor Who seguia latent... I quan vaig esbrinar que havien représ la sèrie, m'hi vaig enganxar de nou.

I ara estic revivint-la des del primer capítol que queda encara disponible.

Hi ha realment moltes coses a dir sobre aquesta série... Però per avui crec que ja n'hi ha prou...

Hemos fracasado.

- Catherine, te tengo que explicar una cosa
- Cuéntamela
- En una novela que me prestaste encontré un pasaje que tu habías subrayado. En un barco, viaja una mujer que se entrega de pensamiento a un pasajero desconocido. Me impactó como una confesión. Así exploras el universo. Yo también tengo esa curiosidad. Puede que todo el mundo la tenga. Pero yo la domino por ti. No estoy seguro de que tú la domines por mi. Creo como tú que en el amor la pareja no es el ideal. Mira a nuestro alrededor. Has querido construir algo mejor rechazando la hipocresía, la resignación. Has querido reinventar el amor. Pero los pioneros deben ser humildes y no tener egoísmo. No. Hay que mirar las cosas de frente. Hemos fracasado.

Jules et Jim - François Truffaut

Ecological Niche: Toll-Gate Strategy

The toll-gate position also has severe limitations and serious risks. It is basically a static position. Once the ecological niche has been occupied, there is unlikely to be much growth. There is nothing the company that occupies the toll-gate position can do to increase its business or to control it. No matter how good its product or how cheap, the demand is dependent upon the demand for the process or product to which the toll-gate product furnishes an ingredient.
Once the toll-gate strategy has attained its objective, the company is "mature". It can only grow as fast as its end users grow. But it can go down fast. It can become obsolete almost overnight if someone finds a different ways of satisfying the same end use.
And the toll-gate strategist must never exploit his monopoly.

The Essential Drucker
Peter F. Drucker
Collins Business (2005)

Entre...

Entre:
- la feina
- comprar-me un pis a Madrid
- i el MBA que he començat a estudiar

no dono a l'abast!
Per això ahir no vaig publicar res... Però tranquils... Per compensar avui divendres en publicaré dos... Aquest...
i...
un altre :)

El Senyor dels Anells

Començar un Octubre a llegir el Senyor dels Anells en versió original, indica que tindré un càlid hivern.

I llegir frases com la de Samwise (Sam Sagaz) preguntant-li a Frodo i a Gandalf tot emocionat:

- I d'elfs, en veurem?

I et venen ganes de contestar-li... Tranquil Sam, tranquil, que veuràs Elfs i moltes coses més!

...hemos perdido.

Así que ellos dos no habían creado nada. Jim pensaba:
- Es bello querer redescubrir las leyes humanas, pero que práctico debe ser conformarse con las reglas existentes. Hemos jugado con los principios de la vida, y hemos perdido."

Jules y Jim - François Truffaut

El adivino / L'endeví

http://es.akinator.com

CATALÀ

Us envio una web curiosa que m'ha enviat una amiga. És increïble, com penses en un personatge i si li contestes la veritat, que per fer-ho t'has d'ajudar de la wikipedia a vegades, jjejeje almenys jo...te l'encerta! A nosaltres ens ha endivinat la Virginia Woolf, i l'Spiderman...que com veieu no hi ha cap relació entre ells...proveu-ho si teniu 5 minutets! Mola!

CASTELLÀ

Os envío una web curiosa que me ha mandado una amiga. Es increíble porque piensas en un personaje y si le contestas la verdad a las preguntas que te hace, acierta! para responder, a veces hay que consultar la wikipedia, eh, o almenos yo...porque no domino si todos los escritores tienen hijos o se murieron jóvenes o qué...jejeje...pero a nosotras nos ha adivinado Virginia Woolf y Spiderman, que como veis no tienen nada que ver....

Asi que si teneis 5 minutos, probadlo! Mola!

_______________________________________________________________
Contributed by Segna

Friends

'But it does not seem that I can trust anyone,' said Frodo.
Sam looked at him unhappily. 'It all depends on what you want,' put in Merry. 'You can trust us to stick to you through thick and thin - to the bitter end. And you can trust us to keep any secret of yours - closer than you keep it yourself. But you cannot trust us to let you face trouble alone, an go off without a word. We are your friends, Frodo. Anyway: there it is. We know most of what Gandalf has told you. We know a good deal about the Ring. We are horribly afraid - but we are coming with you; or following you like hounds.'

The Lord of the Rings
J.R.R. Tolkien
HarperCollins

Películes d'acció!

Avui toca una miqueta de cinema d'acció. Des de películes innovadores fins a recents mega-produccions, passant per alguna seqüela o alguna película interessant.

Comencem per la innovadora Yamakasi (2001) (fitxa Filmaffinity).

Yamakasi fou una trencadora producció francesa, que sense ser una película extraordinària, està plena d'elements que la fan única.

Primera, destacar que els protagonistes s'interpreten a sí mateixos: un grup d'esportistes dels suburbis de París que es dediquen a enfilar-se per edificis com a esport. Uns nois amb unes habilitats acrobàtiques extraordinàries. Aquesta activitat, anomenada parkour, (més info a la wiki dels yamakasi) encara que en la seva vessant més estética.

La segona que és una película d'acció i acrobàcies centrada en com es pot fer ús d'aquest 'art' per a l'entreteniment i per a la reivindicació.

Bé, la tercera és que el guió és del gran Luc Besson. Un tio que ha aportat molt al món del cinema i al seu mite. (Wiki de Luc Besson)

I la quarta és que han creat un estil que ha estat emprat ja a moltes películes nord-americanes, com el trepidant inici de Casino Royale, la primera pel·lícula de Daniel Craig com a James Bond.

Com he dit la pelicula no és una obra mestra, però el que sí és, segons el meu parer, una referència en el món del cinema d'acció.

Més recent i més americana és Shooter: el tirador (2007) de Antoine Fuqua, responsable entre d'altres de peliculetes com "El Rey Arturo" o la gran "Training Day". Shooter és una película lleugerament previsible, amb dues parts molt diferenciades. La primera, aquella en que demanen a un veterà de guerra retirat ajuda per evitar un atac contra una figura política internacional. La segona, aquella en que es veu acusat d'haver estat ell l'assassí, i perseguit per tot els EEUU, fa tot alló que cal per demostrar la pròpia innocència.

Una película que em va entretenir força. Per a mi el pitjor enemic que té la película es que es veu a venir una mica massa aviat... Perd el factor sorpresa i el factor intriga. Bé, de totes formes jo sempre estic disposat a perdonar aquests defectes a una película on surti la impactant Rhona Mitra.

Aquesta impactant morenassa (que podeu admirar a la foto) és una habitual secundària a moltes películes nord-americanes, però és més famosa entre els més joves degut a que va ser la primera encarnació oficial (model) per a la Lara Croft de Tomb Raider. El seu comiat va suposar un shock per a tos els seguidors de la sèrie... Però aviat fou oblidada. Els més grans la coneixeran per haver participat a la primera temporada de la genial sèrie de Boston Legal.

La seqüela del dia es A todo gas 4 ( Fast and Furious 4) (2009) (Filmaffinity). Una seqüela que retorna als propis origens... Bé... D'una forma relativa.

El cartell, inicialment és efectivament el mateix que a la primera película. El director, Justin Lin, el mateix que la tercera.

Fent un repàs a la nissaga, A todo gas (The fast and the furious, 2001) (FA) presenta la història d'un policia waperes (Paul Walker) que ha de perseguir una perillosa banda de deliqüents del món del automóvil (carreres il·legals, tunning, etc...) sospitosos d'un crim.

Però en el món del automòvils Dominic (Vin Diesel) és el jefe, i el principal sospitós. Però vaja problema, enamorar-se de la germana de Vin intepretada per Jordana Brewster (veure foto).

Al final el cas es resol, i l'amistat mola. Vaja quina novetat. Però la película, sense ser un tribut al cinema intelectual, funciona molt bé. Està molt interessant, amb bon ritme, bons efectes i un argument almenys acceptable.

La segona part de la nissaga, A todo gas 2 (2 Fast 2 Furious, 2003) conserva el policia interpretat per Paul Walker, ara sense la resta. De fet la película comença tot just després de la primera. El policia marginat com a conseqüència d'haver deixat marxar al seu amic i principal sospitós de la investigació que centrava la primera de les películes. Teóricament Vin Diesel se les ha arreglat per marxar i per això és lógic que no aparegui. Mentrestant la policía es troba amb un altre cas relacionat amb el món de les carreres il·legals i recorre al policia per a infiltrar-lo. En aquesta ocasió la réplica femenina la fa Eva Mendes.

Per a més referències de la tercera, veure l'apunt del meu blog. En aquest cas la línea de continuitat la té Vin Diesel, encara que només hi faci un petit cameo. (FA)

I així finalment arribem a la tercera, la veritable protagonista d'aquest apunt. Una película que intenta un retorn als orígens, presentant els cuatre principals protagonistes de la primera: Vin Diesel, Paul Walker i Michelle Rodríguez (absent segurament per la seva vinculació durant molts anys a la sèrie Lost/Perdidos). Clar que la participació d'aquesta última a la película es molt breu, ja que resulta que la película reuneix als tres altres com a conseqüència de la mort d'aquesta. La película girarà en torn de com els tres restants investiguen primer i venjen després la mort d'aquesta. Una altra película lineal, però amb els elements de sempre... Material per a pensar poc, però entretenir-se molt. Això, últim, es clar, si t'agrada el món de la velocitat i els efectes especials.

La última película del dia es la superproducció. G. I. Joe (2009). Aquesta película té un valor sentimental especial per a mi, ja que jo em vaig afartar de jugar amb uns homenets pseudo-militars (per no dir para-militars) que teníen uns gadgets molt interessants i unes característiques úniques (com la gran articulació i movilitat que tenien).

Ara, la Paramount i Hasbro (una productora de cinema i la multinacional de les joguines propietária de la línea de GI Joe) s'han gastat una pasta amb una película superimpactant que segurament (al 100%) tindrá una segona part (i segurament tercera i quarta).

Molts actors (habituals secundaris, algun famós vingut a menys, cap de bandera, clar). Un argument una mica agafat amb pinces... La direcció de Stephen Sommers, podría estar millor. Al responsable de La Momia 1 i 2, i Van Helsing (totes películes que m'agraden molt) crec que li va quedar lleugerament gran aquesta super-producció.

Si voleu llegir informació técnica o més crítiques de la peli podeu consultar la fitxa a Filmaffinity.

Malgrat tots els defectes que hom li pugui atribuir a G.I.Joe, jo he d'admetre que em va encantar. És exactament el que m'esperava. Noies maques com la Sienna Miller (foto) o la Rachel Nichols (altra foto).

Una explicació dels orígens del món de Cobra (els dolents de les joguines que teníen una cobra vermella com a escut), una petita presentació dels principals personatges i les principals rivalitats, encara que és cert que la imatge dels G.I.Joe ha estat molt actualitzada ja que potser era inicialment menys políticament correcta. No cal anar massa lluny per a veure-ho, només cal mirar la série dels anys 90, que també mirava de tant en tant, quan els meus pares es despistaven.

El millor de GI Joe per a mi, no ho podeu entendre... Ja que entra al món de les meves frikades. En particular la frikada de Doctor Who: el dolent de la película (o un d'ells) coincideix que està interpretat per Christopher Eccleston, casualment el novè Doctor Who (d'això de Doctor Who en parlaré aviat).

Olatuz Olatu - Ken Zazpi

Entrepreneurial Judo aka "hit 'hem where 'hem ain't"

There are in particular five fairly common bad habits that enable newcomers to use entrepreneurial judo and to catapult themselves into a leadership position in an industry against the entrenched, established companies.
1. The first is what the American slang calls NIH ("not invented here"), the arrogance that leads a company or an industry to believe that something new cannot be any good unless they themselves thought of it. And so the new invention is spurned, as was the transistor by the American electronics manufacturers.
2. The second is the tendendy to "cream" a market, that is, to get the high-profit part of it. (...) "Creaming" (J.G: is pay attention only to high profile costumers) is a violation of elementary managerial and economic precepts. It is always punished by loss of market.
3. Even more debilitating in a product or service is the third bad habit: the belief in "quality". "Quality" in a product or service is not what the supplier puts in. It is what the customer gets out and is willing to pay for. A product is not "quality" because it is hard to make and costs a lot of money, as manufacturers typically believe. That is incompetence. Customers pay only for what is of use to them and gives them value. Nothing else constitutes "quality".
4. Closely related to both "creaming" and "quality" is the fourth bad habit, the illusion of the "premium" price. A "premium" price is always an invitation to the competitor. (...)
5. Finally, there is a fifth bad habit that is typical of established businesses and leads to their downfall. They maximize rather than optimize. As the market grows and develops, they try to satisfy every single user through the same product or service. (...)

The Essential Drucker
Peter F. Drucker
Collins Business (2005)

Edificio Grassy - Edificio Telefónica (Gran Vía - Madrid)

Yo hace un tiempo tomé una decisión.

Me encanta hacer turismo, viajar y descubrir los rincones de aquellos lugares a los que viajo. Pero un dia me dí cuenta que me olvidaba de lo que tenía más cercano.

Después de vivir cerca de 10 años en Mallorca y 15 en Barcelona en dos etapas muy diferenciadas, casi no las conocía. Bueno aquello que conocía lo conocía muy bien. Pero por alguna extraña razón, aquel ímpetu que durante los distintos viajes que hacía me llevaban a escudriñar las ciudades que me albergaban temporalment, desaparecía en las ciudades en las que moraba habitualmente.

Cuando mi inteligencia me permitió darme cuenta de tal injustícia yo ya vivía en Madrid. De hecho no sé si tardé en darme cuenta o si tardé en encontrar la solución. (Más bien creo en la segunda opción). Pero al final encontré la solución.

Y así, capítulo a capítulo, voy visitando los rincones de Madrid con la óptica del turista. Y eso que muchos rincones son rincones quotidianos. Pero aún así la óptica del turista és muy diferente de la óptica del habitante.
---------------------------
Aquel sábado me desperté temprano. Ya lo tenía decidido. El plan incluía tres paradas. Edificio Grassy, Edificio Telefónica y Monasterio de las Descalzas Reales.

No era mi primer intento. Ni el segundo. Esos habían fracasado por razones de lluvia o resaca.

Este tampoco fué un éxito rotundo. Simplemente fué un acierto.

La primera parada fue el edificio Grassy. El Edificio Grassy (junto a su 'hermano mayor', el edificio Metrópolis que lo precede) preside la entrada de la Gran Vía , uno de los corazones de Madrid. Un sitio donde siempre hay gente.

Connexión entre mundos. Arteria de dia. Vena de noche. La Gran Vía del espectáculo, los restaurantes y los grandes comercios.

Y el Edificio Grassy (en la parte izquierda de la foto) presidiendola, de forma majestuosa. (Más info Edificio en un Wiki).

El Edificio Grassy fue construido entre 1916 y 1917 por el arquitecto Eladio Laredo y Carranza, concebido como un edificio de viviendas y oficinas, de clara concepción ecléctica. Comprende dos casas independientes que se unen por un vestíbulo en la planta baja y por el patio. Destaca la rotonda de la esquina rematada con dos templetes superpuestos de influencia renacentista.

El edificio es conocido por albergar el establecimiento del relojero francés Alejandro Grassy, que hoy en día también funciona como museo, y en donde podremos observar la magnífica colección de relojes del siglo XVI al XIX que pertenecía al maestro Grassy. Eso sí, hace falta solicitar una cita previa, porque el establecimiento sigue siendo una Relojería - Joyería de lujo. El museo-colección, sin ser muy extenso, sí que es muy bonito y interesante. A mi me gustó mucho haberlo visitado. Como yo no llevaba visita previa me hicieron el favor de enseñarmelo. Una gente muy amable! Les mando las gracias desde aquí!

------------------------------
Al salir del museo me dirigí hacia el Edificio Telefónica. (Wikimapia / Wikipedia / Más info) . Construido como el edificio central de la compañía Telefónica de comunicaciones (inicialmente filial de la ITT norteamericana), se fue quedando pequeño y obsoleto. Y aunque todavía se usa como oficinas, el uso principal del edificio es el de museo. De hecho sus dos primeras plantas fueron dedicadas a la exposición histórica de los diferentes aparatos y aparatejos que habían ido apareciendo y desapareciendo año tras año.

Una exposición que yo no he tenido que ver y que se rumorea que pronto estará disponible de nuevo en las plantas 3 y 4 del edificio.

Actualmente, especialmente desde la llegada de la última nueva ola de nuevas tecnologías, encabezada por el iPhone, las dos primeras plantas se han convertido en una demo gigantesca de los productos más innovadores de la compañía.

Ordenadores, história de la compañía y muestra de terminales móviles conviven con demostraciones de las casas domóticas que se avecinan que permitirán, entre otras cosas, cerrar las persians con el móvil o encender la vitrocerámica para que al llegar a casa tras el atasco el caldo almenos ande caliente.

También mesas para empresas, que son en realidad grandes pantallas táctiles que permiten hacer muchas cosas... Pero con Windows... Qué persona inteligente y al dia quiere algo con Windows hoy en dia?

Bueno, fué interesante ver lo que se cuece por ahí...

---------------------------

El tercer destino era sin duda el más interesante: pero mi error de documentación y cálculo me hizo comprobar que todas las visitas para el Monasterio estaban ya concedidas... Y que por tanto debería esperar a otro día para hacer la tercera parte de mi plan.

En cualquier caso fué agradable pasear por la capital del estado como un turista más, olvidandome de que de lunes a viernes y la mayoría de findes soy un morador más de Madrid.

The Wire (Bajo Escucha)

The Wire - que en españa conservó su título original y el subtítulo "(Bajo escucha)" es quizás una de las mejores series de la historia. Y ésto no tanto por su popularidad, que obviamente és mucho menor que las estresantes 24 o Lost, y menor también que séries más monótonas como House o CSI.

De todos modos, tras haber disfrutado de todas y cada una de las temporadas de ésta magnífica série puedo decir, sin lugar a dudas, que se trata de la mejor serie que he visto nunca. Y cuando digo mejor no me refiero a la más espectacular... Sinó a la más cuidada, mejor trenzada, y más realista. (Ficha Filmaffinity)

El principio de la serie, en la primera temporada es bastante demoledor. Un policía de homicidios se pregunta por qué siempre pierden los juicios con cargos de asesinato contra los traficantes de droga. Y poco a poco se va urdiendo una trama que empuja a la creación de una unidad de vigilancia (escuchas telefónicas) que se las verá con la mafia de traficantes más peligrosa de Baltimore.

La producción de esta série fué ejemplar. Un reparto desconocido (prácticamente), incluyendo para los papeles secundarios incluso jovenes de la calle y de las esquinas que se interpretaban a si mismos.

Y poco a poco la primera temporada, basada en la escucha en si y en hacer un cruel retrato de lo más oscuro de la policía y lo más claro del mundo de la droga en los bajos fondos. The Hole. El agujero.

La segunda temporada, también brillante, gira alrededor del puerto de Baltimore y su submundo de trapicheos, incluyendo el de puerta de entrada de droga a la ciudad. Constantemente van apareciendo nuevos personajes y desapareciendo otros personajes... Siempre con la trama de las escuchas y la inteligencia aplicada al trabajo policial como verdaderos protagonistas.

La tercera temporada da un vuelco con la intención de prestar más atención al mundo de la política y su relación con el mundo -ya introducido y mostrado- de la policía y los bajos fondos. Para muchos la tercera temporada es la mejor de las 5. Para mi, The Wire es un todo, que tuvo la suerte de que solo la vieran 6 millones de personas en EEUU, propiciando su muerte joven y en su punto álgido, evitando un declive que pudiera empañar su memoria.

La serie, de forma brillante, va añadiendo variables a la ecuación. Una ecuación que empezó siendo bastante simple, incluyendo a la policía y a los traficantes. Que en la segunda temporada añadió a los proveedores. Que en la tercera temporada añadió a los políticos. Y que luego no los abandona.

La cuarta temporada es la temporada de las escuelas y de las elecciones. Sin abandonar las tramas policiales, y judiciales, y políticas ni a los traficantes, se añade a la ecuación complejísima de la realidad el fracaso de la educación, como motor de las fábricas de mano de obra (soldados) que nutren a las mafias.

La quinta temporada, se vuelve un poco demasiado ambiciosa. En esta ocasión la nueva variable de la ecuación eran los medios de comunicación: los periodistas. Y ese personaje tan polémico y desagradable como comprendido que és McNulty que cada vez aumenta su capacidad para buscarse problemas y enemigos.

Su ritmo es lento. Su actitud insolente. Y su audiencia, inteligente (por eso tenía poca).

The Wire es una obra de arte, como dicen algunas críticas.
The Wire (cada capítulo) es mejor que muchas de las películas que ganan Óscars.
The Wire es increible.

La nuit du carrefour

Maigret arrive au carrefour des Trois Veuves. Un carrefour avec une ancienne et macabre histoire. Là, il y a 3 maisons.
Le propietaire du 'oil station', avec sa femme et un mechanicien. L'agent d'assurances et sa femme. Et la bizarre pareille, frére et soeur, qui vivent trés pauvrement dans la Maison des Trois Veuves.

Mr. Goldberg est mort. Il a été tué. On l'a rancontré dans le garage de la Maison des Tros Veuves, mais dans la voiture de l'agent d'assurances.

L'escène c'est trop confuse. Qu'est-ce qu'il se passe reéllement là? Qu'est-ce que les gens cáchent?

Même si le lecteur va recevoir des plusieurs surprises, personne ne va pas surprendre l'inspecteur Maigret, qui va être capable, suivant son particulier et tranquille style, de découvrir tout.

Des mieux livres de Maigret que j'ai lu jusqu'a présent.

Jean Renoir n'a fait un film, que j'aimerait voir!

El valle de los caidos / Monasterio de El Escorial

In the middle of a plague of work in my job, I decided to do some tourism around Madrid. In fact, one of the reasons of taking my car from Mallorca to Madrid was to use it not only to go to work, and to go to my Sunday's Soccer Matches with my Pantaleon team, but also to do some things that imply activities far from home and which take a lot of time in public transportation.

And it was March and I had never used my car for tourism purposes. So I decided that this was the time. And the motivation was the opportunity to go for one morning to visit the beautiful Monasterio de El Escorial. But coincidentally, in our way there was another 'interesting' monument and we took the chance to visit them both. It is quite a reasonable visit which can take up to 4 or 6 hours. The motivation was that we had a free weekend. We, the group, was composed by:

1. Roopali, a very hardworking friend and work-mate who had the difficult responsability of dealing with the most problematic half (at the time) part of the application we were developing.
2. Shiraz, a good old friend who dealt with the other half, and many other issues we had around. He, who is engaged (going to marry soon! Congrats again! And Best Wishes!) is one of the hardest working people I know, and we have been working together for almost 2 years (or should I say against each other? JUST KIDDING!).
   

Initially Nitu was supposed to come with us, but work and unknown reasons kept her at home, while the three of us went to discover some spots around Madrid.

The choosen day was the 27th of March. The time was 9. They arrived at 10. I was expecting that anyway. And we left for our first stop.

The day was clear and sunny. We had good vibrations (appart from my music in the car)...

Arriving to or first stop took us almost 1h and a half. Meanwhile, Shiraz was taking photografs, and Roopali, in the back seat of the car was talking with me and Shiraz about many things, such as her upcoming marriage, their vision of Spain, their vision of the job, and many many many other things. I must admit once more that both of them are wonderful people. Very very nice people. But the reason of this post is to narrate our excursion.

In this picture you can see both Shiraz and Roopali with our first destination as the background: "El Valle de los Caídos" (The valley of the fallen) (Wikipedia). This monumental structure reminds most of the population of this country of one of the blackest and saddest periods of his history. The Civil War and the dictatorship of General Francisco Franco.

In 1932 the left-winged parties won the elections in Spain. Then the Government mode was a Republic, without Crown, nor Kings. But the military, some religious people and specially the most conservative wing of the population revolved against the elected governments. This evolved into a Civil War won by the conservative and fascist people, with help from Mussolini (the italian dictator) and Hitler (do you know him?).

The following 30 years were years of repression for the minorities, of disrespect for the difference, and of disconnection from the rest of the world. The only good thing is that prevented us from entering the Second World War. After that came the 'so-called' political transition which lead from the death of the dictator to the beggining of a 'so-called' democratic era, which lasts until today.

The Valley of the Fallen was a very big monument built by the Dictator Francisco Franco as an hommage to all the soldiers who fighted for the country. Obviously it only considered all those who fighted at his side, forgetting that all the people who died on the other side, were also fighting for what they believed was the best option for the country. Nowadays, it is (at least for me) a reminder of how absurd are concepts such as war, or country boundaries.

In the photos you can see how big is the structure seen from far-away. It consists essentially on a cross-based enormous church built on the top of a hill with a wonderful view of the valley under it. You can see in this picture the valley, Roopali and me.
The top of the hill, as it is usual in the catholic christian conception of arquitecture, there must be always the cross representing the monotheist god. This has a simple explanation: they knew how impressionable is the ignorant human being, so they wanted the faithful people, whenever that they looked at the sky, to see that god (represented by the cross) was always the highest thing around. Maybe one of the first uses of sub-consciousness manipulation for marketing purposes of history. It is sincerely impressive to feel the magnitude of the 'so-called' monument. It is really really big. Another use of the sub-conciousness: you feel small... Insignificant. The other interpretation of the reason was done by Roopali, very intelligently:
- Such a big construction reveals that the person that designed it had some kind of self-esteem problem, of complex with his hight.
I explained to her, surprised by the accuracy of her comment, that the Dictator Francisco Franco was indeed a quite small person.

Nowadays, the monument is a kind of pilgrimage spot for those who still live looking back melancholically at strong repression, racism, fascism, and complete lack of rights (for poor people)...

Nowadays, there are a lot of stupid people that still does not understand the difference between progress, freedom, and social rights.

And despite my friends who thing that this monument should be demolished. I strongly believe that it must be kept as a shame monument, to help everybody remember that war, that hate lead to nothing. They are completely absurd.

Our next stop was, in fact, our real destination. And it was, indeed far more interesting, but unluckily, taking photographs at the inside was not allowed, so we only could take pictures of the exterior of the 'Monasterio de El Escorial' (El Escorial Monastery) (Wikipedia).


The Monastery (see pictures) was built by the king Phillip II of Spain, to serve as both royal residence and meditation retirement, as he was a highly faithful person. In addition, Phillip II made a royal cript (Pantheon) inside it, to include all the dinasty of his father. There is a special entrace to it, but it is worth it as it is one of the best spots of the Monastery.

Nowadays part of the Monastery is still used by a tribe of monks that live there and even teach a bunch of students, which also learn choral singing. They are famous in the country. The rest of the Monastery is currently a museum. That is the part we visited. And it is a visit which is worth it. But as I don't have any pictures, I will only say that it combined some rooms as they were in the era of Phillip II, with some rooms dedicated to objects belonging to the Monastery or to the Dinasty.

I enjoyed the visit very much. But the capricious weather decided to end completely opposite to the beggining. The clear and sunny day evolved into a cloudly and rainy dark day.. Which invited us to return home, calmly but in my case at least happy of having shared such a wonderful time with such lovely persons such as Shiraz and Roopali.

Both of them are going to marry soon. I'm sure that they will make happy they respective couples. And they will keep on being very good and hard workers. Always ready to help. Always ready to give you a smile.

I miss them! Good luck!



PS: There are many things I've haven't said about the Valley of the Fallen (Valle de los Caidos), such as the fact that currently it is a tomb for a dictator and tiran of the Spanish history (Franco), and for Jose Antonio Primo de Rivera, (son of another big Spanish dictator and tiran) founder of the "La Falange Española", such as the fact that Franco used all the war prisoners and political dissidents as slaves to build it, and unpleasant things like that... Anyway they are included in the wikipedia articles or in other web resources, so I decided to focus on giving an overall idea of our trip.

Noizbait - Ken Zazpi

JG: Será que te hecho de menos? / Serà que et trobo a faltar....



---------





--------

Isiltasunak non zauden galdetzen dit.
Noizbait zure izena mila aldiz oihukatuz,noiznait.
Egutegiko orriak aurpegiratu dit,
zenbat gau pasatu dut
antzari zu ez zaudenetik.

Aska gaitezan malkoz esan zenidan,
noizbait,izango dugu gure aukera,seguru,
noizbait,geroztik nora ezean
barneko ekaitzetan
arraunean ibiltzen naiz
zure mezu baten zain.

Bila nazazu,
izar bako gauetan,
gida nazazu
zure itsasertzera.
Noizbait...

Iritsiko naiz
argiak jarraituz,
iritsiko naiz
berriz saiatuz,noizbait.
Itzuliko naiz,
aurkituko zaitut,
begiak itziz gertu sentituz

Noizbait...

Bilatu nazazu
argi ontziaz.
Gidatu nazazu,
itsasertzera.

Iritsiko naiz argiak jarraituz.
Iritsiko naiz berriz saiatuz,
noizbait.
Itzuliko naiz,aurkituko zaitut.
Begiak itziz gertu sentituz,

Noizbait...

Traducción:

El silencio me pregunta dónde estás a cada instante
gritando tu nombre mil veces cada instante
la hoja del calendario me ha mostrado
cuántas noches he pasado insomne
desde que tú no estás.

Distanciémonos, me dijiste en llanto un día
seguro, que tendremos nuestra oportunidad un día
desde entonces sin rumbo inmerso en tormentas internas
remo esperando un mensaje tuyo

Búscame en las noches sin estrellas
guíame a tu costa un día.

Llegaré
siguiendo las luces
llegaré volviéndolo a intentar
algún día
regresaré volviéndolo a intentar
algún día
volveré
cerrando los ojos sintiéndote cerca
algún día

Búscame con tu farol
guíame a la costa

Volveré
siguiendo las luces
llegaré volviéndolo a intentar
algún día
volveré
te hallaré
al cerrar los ojos, sintiéndote cerca

"creative imitation"

In the early 1930s, IBM built a high-speed calculating machine to do calculations for the astronomers at New York's Columbia University. A few years later it built a machine that was already designed as a computer (...). And by the end of WWII, IBM had built a real computer- the first one, by the way, that had the features of the true computer: a "memory" and the capacity to be "programmed". And yet there are good reasons why the history books pay scant attention to IBM as a computer innovator. For as soon as it had finished its advanced 1945 computer- the first computer to be shown to a lay public in its showroom in midtown New York, where it drew immense crowds- IBM abandoned its own design and switched to the design of its rival, the ENIAC developed at the University of Pennsylvania. The ENIAC was far better suited to business application such as payroll, only its designers did not see this. IBM structured the ENIAC so that it could be manufactured and serviced and could do mundane "number crunching". When IBM's versionof the ENIAC came out in 1953, it at once set the standard for commercial, multipurpose, mainframe computers.

This is the strategy of "creative imitation". It waits until somebody else has established the new, but only "aproximately". Then it goes to work. And within a short time it comes out with what the new really should be to satify the costumer, to do the work customers want and pay for.

The Essential Drucker
Peter F. Drucker
Collins Business (2005)

Que mala leche...

...tienen algunos.

De Meyer a Rodríguez - Tarantino

Avui un apunt per a aquells personatges que, marcats per la moralina, pateixen una important manca de referents culturals que causa una forta incapacitat per a entendre la conjuntura i els orígens de cada fet.

I per a ells, farem un repàs històric des de els orígens del sexplotation fins a l'art personal dels alhora odiats i estimats Robert Rodríguez i el seu inseparable amic Quentin Tarantino.

Per això cal recular primer molt en el temps. Cap a uns anys 60 revolucionaris i revolucionats, on les noves generacions començaven a percebre que la vida es podia viure d'una forma diferent, sense tantes lligadures étiques i morals que en realitat no conduïen enlloc... Els seixanta dels hippis, dels Beatles, de l'amor lliure i del génere cinematogràfic (entre altres) del sexplotation (veure complet wiki sobre el concepte d'Explotation i de Sexplotation). Però per fer-ne un petit resum podriem dir que el sexplotation és un génere de cinema B que fa un ús molt gran de la violéncia gratuïta i l'ús de pornografia softcore (més aviat erotisme i exhibicionisme) com a finalitat principal de la película. Sovint l'argument sol ser molt simple o fins i tot ser completament absent.

La película més representativa d'aquest génere, unánimement, és Faster, Pussycat, Kill! Kill! de Russ Meyer. De Meyer ja n'he parlat molt al blog:

Parlant de Russ Meyer (I)
Parlant de Russ Meyer (II)
The Immoral Mr. Teas de Russ Meyer

Us recomano molt la seva lectura perquè me'ls vaig currar molt!
En qualsevol cas com ja he dit la seva película més reconeguda és sense cap dubte l'esmentada Faster, Pussycat, Kill! Kill! (1965). (fitxa Filmaffinity). Mentres que molts puritans plens de falsa moralina critiquen aquest génere i en particular la peculiar visió del cinema de Russ Meyer, d'altres afirmen amb tota convicció que l'esmentada película és una de les primeres películes feministes de la história. Una película on una dona en particular utilitza els seus encants per a obtenir els seus propósits. Una dóna que saps quins recursos té i els utilitza sense mirments. Una dona independent, forta, peró alhora voluptuosa i sensual, encarnada per Haji (veure foto). Potser a molta gent tot aquest regitzell de característiques els fa por.

La película es centra en una dura noia aficionada a les carreres de cotxes, als homes i als diners. Especialment aquests últims. Carreres de cotxes, violéncia, assassinats, raptes, i cossos voluptuosos (Russ Meyer va ser dels pioners en traduir al cinema la seva admiració per les dones amb moltes corbes i sobretot amb grans pits). Aixó sí, l'any 1965 no estava encara preparat per a mostrar nuesa... I la película no ho fa... Meyer ja la mostraria en títols posteriors amb més o menys sentit i éxit. La gran notícia del tema és que a mode d'homenatge, Quentin Tarantino està preparant-ne un remake. Serà la seva próxima película i segurament s'estrenará a finals de 2010, principis de 2011.

Però aquest no serà el primer homenatge que fan al cinema de série B dels 60-70 que fa Quentin Tarantino. De fet, ell i el seu amic i sovint col·laborador Robert Rodríguez ja varen fer de les seves a un fantàstic Grindhouse. Un homenatge a les sessions dobles de cinema de serie B d'aleshores. De fet tant als EEUU com a Australia les dues películes es varen projectar seguides com es solia fer abans, amb un descans per permetre als espectadors recarregar begudes i crispetes...

L'obra de Tarantino, és Death Proof (2007) (Filmaffinity), amb un repertori impressionant. Acompanyant al dolent Kurt Russell, hi ha sis noies que estan tremendes: Zoe Bell, Rosario Dawson (foto), Jordan Ladd, Rose McGowan, Sydney Tamiia Poitier, Marley Shelton, Tracie Thoms, Mary Elizabeth Winstead i Vanessa Ferlito (foto)Death Proof és la história d'un assassí de noies que un dia es troba amb les noies equivocades. Una película fantástica al meu parer amb noies precioses i perilloses. Perquè la bellesa no exclou la fortalesa. Una película al meu parer molt encertada.

De la película destacaria l'habilitat de Tarantino de crear una atmósfera i de transmetre simpaties i antipaties...

També destaca com ja he esmentat, el repertori impressionant de la película: Rosario Dawson (Sin City, Alejandro Magno, preparant Sin City 2), Vanessa Ferlito (la més atractiva de CSI New York fins que se la varen carregar), Jordan Ladd (que apareix al gran Club Desmadre de Broken Lizard, aficionada a les pelis tontes), Rose McGowan (sobretot coneguda pel seu paper com a Embrujada), Sydney Tamiia Poitier (filla de Sidney Poitier i actualment en el repartiment de la nova série de El Coche Fantástico), Tracie Thoms (la detectiu de color que s'incorpora a la sèrie Caso Abierto), Mary Elizabeth Winstead (una altra jove actriu que de petit paper en petit paper es fa fent un lloc al món del cinema: La jungla 4.0 o Destino Final 3 són alguns dels seus treballs).

----

Mentrestant, el colega de Tarantino, Robert Rodríguez, alhora que canviava el seu matrimoni per la joveneta Rose McGowan (que per cert apareix a les dues películes de Grindhouse ja que moltes escenes están filmades amb el mateix decorat i els mateixos secundaris o els protagonistes d'una eren els secundaris de l'altra, imitant de forma divertida el món del cinema de baix pressupost) ens presentava Planet Terror (2007) (Filmaffinity). A aquesta, l'homenatge va dirigit a les pelís de por, i especialment de zombies de baix pressupost. En aquest cas Rose McGowan interpreta el paper d'una ballarina d'estriptease a qui li fereixen la cama i li han de tallar per tal de no perdre-la i la substitueix per una ametralladora. Però això, juntament amb la seva habilitat contorsionista i atlètica, la converteix en la millor arma per lluitar contra l'invasió de zombies que s'extén arreu.

Una película graciosa, entretenguda, amb un xic de tot el que cal tenir.

La noia de la fotografia es Rose Mc Gowan.



Qui hagués dit mai que aquell parell de gamberros...
Aquell Quentin Tarantino que s'ha fet un nom a base de títols com Reservoir Dogs, Jackie Brown, Pulp Fiction, Kill Bill, i com a director convidat a l'excelsa Sin City.... Que tenía com a director principal un Robert Rodríguez que ha aportat títols tan dispars com (a part de les esmentades Sin City i Planet Terror) El mariachi, The mexican, Desperado, i les desconcertants películes per a nens que li ha donat per fer (Spy Kids, per exmple).

Però possiblement el títol que més li escau, la seva primera producció nord-americana i a la qual hi actúa el seu bon amic Tarantino, és Abierto hasta el amanecer (1995). Una película que es transforma i es reinventa a si mateixa. Comença com una road movie, d'un parell de germans fugitius de la justícia que segresten una família. (Ni més ni menys, George Clooney i Quentin Tarantino son els segrestadors i Harvey Keitel i Juliette Lewis dues de les tres víctimes)...

Però tot s'engresca encara més quan arriben a un típic bar de camioners que està obert fins la matinada... Els extranys personatges a l'encara més extrany indret, descobreixen un perill amb el que no comptaven...

En realitat, el bar és una tapadora per a una tribu de vampirs que cacen als incauts que passen per allà. Una película trencadora segons el meu parer. I amb un final molt agradable, ja que defuig molts esquemes prestablerts al món del cinema. Un clásic. D'aquests que tot amant del cinema hauria de veure, encara que després no li agradi. Almenys podrá dir que opina amb coneixement de causa.