Décades de cinema, drets d'autor, vaixells i dones

Avui us presento un apunt agafat una mica amb pinces, en el sentit que tot i que per a mi hi ha una clara connexió entre les quatre películes d'avui, la última sembla que no pinta res amb les tres primeres.

Aixó sí, avui es un dia per a parlar de clàssics.

I el primer clàssic, de 1924, es El Navegante de Buster Keaton (filmaffinity). Una obra que ja ha passat a la història de la polèmica del copyright. Doncs no sé si sabeu que el primer gran éxit d'un dibuixant de dibuixos animats anomenat Walt Disney va ser un plagi d'aquesta película de Buster Keaton, que era substituit per a la parodia per un ratolinot de grosses orelles conegut actualment com Mickey Mouse.

Moltes de les grans empreses que ara ploren i exigeixen respecte als drets d'autor, es varen enriquir gràcies a infringir-los (bé, el que jo en dic a fer-ne un ús intel·ligent). Al final la conclusió es que tot el tema dels drets d'autor només respón a la voluntat d'uns quants a mantenir el cotarro sense permetre als altres entrar-hi emprant les eines que ells mateixos empraren.

Però centrem-nos en El Navegante, aquesta petita obra d'art de cinema mut, codirigida i protagonitzada per Buster Keaton. El que puc dir és que no és precisament la película en la que Keaton demostra el seu talent acrobátic, ni la més espectacular. El que si que té és un guió molt divertit i graciós. Buster i la seva enamorada, filla d'un armador, es troben a bord d'un vaixell a la deriva, enmig de dos bándols oposats en una guerra: uns volen comprar el vaixell per atacar l'altre país, mentre que els altres el volen enfonsar per evitar-ho.

Una divertida i relativament espectacular película històrica per diversos motius.

Sense abandonar la temática dels vaixells, ens desplacem del mar a un riu. L'Atalante (1934)

El patró de L'Atalante decideix casar-se. Però la seva dóna aviat es cansa de la monótona vida a sobre el vaixell, navegant per rius i encluses... Així que de cop, es deixa seduir pels artificis i luxes de la vida de ciutat... Però després de descobrir la crueltat i la falsedad urbanes, acaba tornant amb el seu marit, que havia caigut en la desesperació i en una profunda depressió.

Però el fidel amic i company de L'atalante, malgrat no mereixer-ho, serà clau en el retrobament.

Fitxa Filmaffinity

Jean Vigo, el director va morir a l'edat de 29 anys, amb 5 películes a l'esquena que varen captivar a la societat per la seva plasticitat poética. Bé, aixó diuen almenys. Jo només he vist l'Atalante i em va resultar certament poética i plàstica.

Molt realista, sense falsedad. Autèntica. Natural.

I de nou, la veritable protagonista (igual que abans) és la dóna i l'esforç físico-emocional que li suposa al seu sofert però intransigent marit.

Del Keaton nord-americà, hem anat al Vigo cineasta plàstico-poétic francés... Per què no passar al cinema italià-fellinià?

La Strada (1954) és com es diu 'El carrer' en italià.
I també és la història de Gelsomina, una noieta no massa agraciada que quan mor el seu pare, es venuda per la seva mare a un artista ambulant, Zampanó, intepretat per Anthony Quinn. Però la que fa un paper formidable es la Giulette Masina. Amb una gran expresivitat i credibilitat. Un dels personatges més creibles que he vist al cinema en molt de temps.

I Anthony Quinn está prou bé en el paper d'home imbècil. La película (fitxa filmaffinty) va merèixer l'Óscar a la millor película estrangera l'any 1956.

El més destacable és la fidelitat que Gelsomina mostra cap a Zampanó, d'una forma gairebé malaltissa, malgrat els diversos maltractaments que aquest li regala.

Una història feliniana, al voltant del món del circ, i de la més profunda obscuritat de les relacions humanes i la vida...


Sobre la mort i les dones tracta Perfume de Mujer (1974). Una película que només es relaciona amb les anteriors amb dues coses. és italiana com La Strada i va ser mostrada al públic en un any acabat en 4. Però a filmaffinity podreu veure que malgrat tot va rebre un premi (a la millor interpretació per part de Victorio Gaussman).

La película tracta d'un cadet de l'exércit que rep la misisó d'acompanyar a un malhumorat capità cec en el seu viatge entre Torí i Nàpols, que suposarà tot un viatge iniciàtic que li reportarà tota una sèrie d'aprenentatges que segurament li seran molt difícils d'oblidar. L'objectiu ocult del viatge, fallit, només confereix força a un film que tracta sobre l'ocultació dels sentiments de les persones... En aquest cas plasmat sobre un soldat mutilat per a conferir més força al film, però que és extensible a tothom...

I bé, la película va ser nominada als Óscars com a millor película estrangera... Pero no va guanyar...


I per destacar, destaco l'Agostina Belli, joveníssima a aquesta película, que més de mostrar els seus encants és un dels principals problemes que se li presenten al vell i atrotinat capità.