De Meyer a Rodríguez - Tarantino

Avui un apunt per a aquells personatges que, marcats per la moralina, pateixen una important manca de referents culturals que causa una forta incapacitat per a entendre la conjuntura i els orígens de cada fet.

I per a ells, farem un repàs històric des de els orígens del sexplotation fins a l'art personal dels alhora odiats i estimats Robert Rodríguez i el seu inseparable amic Quentin Tarantino.

Per això cal recular primer molt en el temps. Cap a uns anys 60 revolucionaris i revolucionats, on les noves generacions començaven a percebre que la vida es podia viure d'una forma diferent, sense tantes lligadures étiques i morals que en realitat no conduïen enlloc... Els seixanta dels hippis, dels Beatles, de l'amor lliure i del génere cinematogràfic (entre altres) del sexplotation (veure complet wiki sobre el concepte d'Explotation i de Sexplotation). Però per fer-ne un petit resum podriem dir que el sexplotation és un génere de cinema B que fa un ús molt gran de la violéncia gratuïta i l'ús de pornografia softcore (més aviat erotisme i exhibicionisme) com a finalitat principal de la película. Sovint l'argument sol ser molt simple o fins i tot ser completament absent.

La película més representativa d'aquest génere, unánimement, és Faster, Pussycat, Kill! Kill! de Russ Meyer. De Meyer ja n'he parlat molt al blog:

Parlant de Russ Meyer (I)
Parlant de Russ Meyer (II)
The Immoral Mr. Teas de Russ Meyer

Us recomano molt la seva lectura perquè me'ls vaig currar molt!
En qualsevol cas com ja he dit la seva película més reconeguda és sense cap dubte l'esmentada Faster, Pussycat, Kill! Kill! (1965). (fitxa Filmaffinity). Mentres que molts puritans plens de falsa moralina critiquen aquest génere i en particular la peculiar visió del cinema de Russ Meyer, d'altres afirmen amb tota convicció que l'esmentada película és una de les primeres películes feministes de la história. Una película on una dona en particular utilitza els seus encants per a obtenir els seus propósits. Una dóna que saps quins recursos té i els utilitza sense mirments. Una dona independent, forta, peró alhora voluptuosa i sensual, encarnada per Haji (veure foto). Potser a molta gent tot aquest regitzell de característiques els fa por.

La película es centra en una dura noia aficionada a les carreres de cotxes, als homes i als diners. Especialment aquests últims. Carreres de cotxes, violéncia, assassinats, raptes, i cossos voluptuosos (Russ Meyer va ser dels pioners en traduir al cinema la seva admiració per les dones amb moltes corbes i sobretot amb grans pits). Aixó sí, l'any 1965 no estava encara preparat per a mostrar nuesa... I la película no ho fa... Meyer ja la mostraria en títols posteriors amb més o menys sentit i éxit. La gran notícia del tema és que a mode d'homenatge, Quentin Tarantino està preparant-ne un remake. Serà la seva próxima película i segurament s'estrenará a finals de 2010, principis de 2011.

Però aquest no serà el primer homenatge que fan al cinema de série B dels 60-70 que fa Quentin Tarantino. De fet, ell i el seu amic i sovint col·laborador Robert Rodríguez ja varen fer de les seves a un fantàstic Grindhouse. Un homenatge a les sessions dobles de cinema de serie B d'aleshores. De fet tant als EEUU com a Australia les dues películes es varen projectar seguides com es solia fer abans, amb un descans per permetre als espectadors recarregar begudes i crispetes...

L'obra de Tarantino, és Death Proof (2007) (Filmaffinity), amb un repertori impressionant. Acompanyant al dolent Kurt Russell, hi ha sis noies que estan tremendes: Zoe Bell, Rosario Dawson (foto), Jordan Ladd, Rose McGowan, Sydney Tamiia Poitier, Marley Shelton, Tracie Thoms, Mary Elizabeth Winstead i Vanessa Ferlito (foto)Death Proof és la história d'un assassí de noies que un dia es troba amb les noies equivocades. Una película fantástica al meu parer amb noies precioses i perilloses. Perquè la bellesa no exclou la fortalesa. Una película al meu parer molt encertada.

De la película destacaria l'habilitat de Tarantino de crear una atmósfera i de transmetre simpaties i antipaties...

També destaca com ja he esmentat, el repertori impressionant de la película: Rosario Dawson (Sin City, Alejandro Magno, preparant Sin City 2), Vanessa Ferlito (la més atractiva de CSI New York fins que se la varen carregar), Jordan Ladd (que apareix al gran Club Desmadre de Broken Lizard, aficionada a les pelis tontes), Rose McGowan (sobretot coneguda pel seu paper com a Embrujada), Sydney Tamiia Poitier (filla de Sidney Poitier i actualment en el repartiment de la nova série de El Coche Fantástico), Tracie Thoms (la detectiu de color que s'incorpora a la sèrie Caso Abierto), Mary Elizabeth Winstead (una altra jove actriu que de petit paper en petit paper es fa fent un lloc al món del cinema: La jungla 4.0 o Destino Final 3 són alguns dels seus treballs).

----

Mentrestant, el colega de Tarantino, Robert Rodríguez, alhora que canviava el seu matrimoni per la joveneta Rose McGowan (que per cert apareix a les dues películes de Grindhouse ja que moltes escenes están filmades amb el mateix decorat i els mateixos secundaris o els protagonistes d'una eren els secundaris de l'altra, imitant de forma divertida el món del cinema de baix pressupost) ens presentava Planet Terror (2007) (Filmaffinity). A aquesta, l'homenatge va dirigit a les pelís de por, i especialment de zombies de baix pressupost. En aquest cas Rose McGowan interpreta el paper d'una ballarina d'estriptease a qui li fereixen la cama i li han de tallar per tal de no perdre-la i la substitueix per una ametralladora. Però això, juntament amb la seva habilitat contorsionista i atlètica, la converteix en la millor arma per lluitar contra l'invasió de zombies que s'extén arreu.

Una película graciosa, entretenguda, amb un xic de tot el que cal tenir.

La noia de la fotografia es Rose Mc Gowan.



Qui hagués dit mai que aquell parell de gamberros...
Aquell Quentin Tarantino que s'ha fet un nom a base de títols com Reservoir Dogs, Jackie Brown, Pulp Fiction, Kill Bill, i com a director convidat a l'excelsa Sin City.... Que tenía com a director principal un Robert Rodríguez que ha aportat títols tan dispars com (a part de les esmentades Sin City i Planet Terror) El mariachi, The mexican, Desperado, i les desconcertants películes per a nens que li ha donat per fer (Spy Kids, per exmple).

Però possiblement el títol que més li escau, la seva primera producció nord-americana i a la qual hi actúa el seu bon amic Tarantino, és Abierto hasta el amanecer (1995). Una película que es transforma i es reinventa a si mateixa. Comença com una road movie, d'un parell de germans fugitius de la justícia que segresten una família. (Ni més ni menys, George Clooney i Quentin Tarantino son els segrestadors i Harvey Keitel i Juliette Lewis dues de les tres víctimes)...

Però tot s'engresca encara més quan arriben a un típic bar de camioners que està obert fins la matinada... Els extranys personatges a l'encara més extrany indret, descobreixen un perill amb el que no comptaven...

En realitat, el bar és una tapadora per a una tribu de vampirs que cacen als incauts que passen per allà. Una película trencadora segons el meu parer. I amb un final molt agradable, ja que defuig molts esquemes prestablerts al món del cinema. Un clásic. D'aquests que tot amant del cinema hauria de veure, encara que després no li agradi. Almenys podrá dir que opina amb coneixement de causa.