Jo, Es Mollet, i el ridícul

Les dones és quelcom superior a les meves forces.
Avui dia 13 de Novembre estic un poc trist. I escriure aquest apunt, sobre el Juliol de 2008, i indirectament sobre 4 mesos d'una vida, resum molt d'alló que em ve al cap en aquest tipus de situacions.

I allà estava jo, amb una persona que m'atreia excessivament, intentant esdevenir la millor versió de mi mateix, amb l'escenari de fons que més calma i pau em transmet... La meva illa, el meu mar Mediterrani.

Jo em moria de ganes de tenir sort. Citant els grans Guns N Roses...

'Don't you know that you need somebody?
Don't you know that you need someone?
Everybody needs somebody!
You are not a lonely one'

Guns'n'Roses
November Rain

La única sensació que em queda es la de ridícul. D'idiota.
No sé exactament per què m'he esforçat tant per oferir la meva millor cara. Per ser agradable. La vida cada dia més em demostra que ser agradable, que ser bona persona no serveix per res. L'únic que importa a la societat actual és l'aparença física.

Tot així jo sabia que era la meva darrera carta. I la vaig jugar. Un ambient romàntic...
Ella i jo sols... I un restaurant més que excel·lent. Es Mollet, del qual ja n'he parlat en aquest apunt.

(Les fotos de l'altra persona han estat eliminades per motius obvis)

El primer plat que varem demanar va ser 3 gambes i 2 escamarlants per cap.
Com cal, els varem menjar a la planxa. Exquisits... Si no em creieu mira la cara que faig!

El segon plat, un dels meus plats preferits de sempre.
Calamars fets a l'antiga, en la seva tinta. Calamars de potera. Carísims.
Pero també una delicatessen.


I per acabar. Dos cap-roigs de ració. Un per cada un. Petitets. Però un cop més exquisits.


La veritat és que és una desil·lusió. La meva història amb les noies.
Però almenys guardo el bon record de lo bo que va ser aquest sopar hiper-pijo.

I el record de la factura de 150 euros per a dues persones.

Però no me'n penedeixo... Del plaer del menjar (perquè de la companyia...).