Wall-E

Avui és un dia històric per al blog.
Perquè avui és l'últim dia que parlo de LaDesaparecida, básicament perquè el dia que vaig anar a veure Wall-E ella va venir amb mi. Ella em va fer un regal (perquè és costum fer regals als amics no?)... L'endemà jo marxava a Mallorca. I tres setmanes i uns dies després em deia que portava 2 setmanes sortint amb un noi... Però que jo era molt especial que no em volia perdre i blabla bla tot allò que tantes vegades he sentit...

Sabia de que anava la película. Així que en realitat per a mi era una indirecta més. Però ja feia temps que era inútil... I el més trist és que una petita part del meu subconscient ja ho sabia.

Però ara ja està i toca parlar de la película.

La película era calificada per la crítica com una molt bona película i en concret els primers 40 minuts eren calificats com una poesia visual. Jo no sabia si prendre-m'ho seriosament o si prendre-m'ho com una exageració. Però quan vaig veure-ho vaig entendre-ho. No. No era una exageració.

Clar que el fet que no tingués diàleg era un handycap important per a moltes persones que sense diàlegs s'avorreix...

En canvi per a mi els 40 primers minuts són tot un poema-alegat ecologista, i en general es tracta d'una crítica molt dura a la societat actual. Almenys tal i com jo ho veig.

També és una película que parla de la solitud, i de l'amor...Potser per això vaig escollir LaDesaparecida com a la meva acompanyant per a aquesta película...

El que menys em va agradar va ser la segona part de la película, que tot i que és divertida, em sembla una trama massa típica que contrasta notablement amb els meravellosos 45 minuts.

De totes formes, com sol passar i com és molt comú amb Pixar últimament hi ha hagut molta polémica per sospites de "fonts inspiratives" ja que efectivament hi ha una gran similitud entre Wall-E i el genial protagonista de Cortocircuito (Johnny 5) (veure).