dimecres, de desembre 31, 2008

2008

ENERO - Agatha Christie - Cinema - La Jungla de Cristal 4.0 - Rimas de Bécquer - Cenas de Proyecto - IBM - Vodafone - LadySnake - Noche Madrileña - Penta - Malasaña - Lo Somni - Carta a un desconocido - JAL - NuriNoTe - DVD - FEBRER - Skatalà - Todos contra el canon - Català o Valencià - Segna - Realitzadora -
MARS - Jordi Galceran - Simenon - Àngel -
APRIL - Barcelona - Chiki Chiki - Yes, Prime Minister - HOMM - Denominació d'Origen - La festa de les Verges - Cómo sorprender a un hombre - Restaurants -
MAYO - Tah Majal I - JQBurro - Skalariak - Russ Meyer - Siempre antiracista - Fred Uhlman - CatLady - Relació - iLòGiCa
JUNY - Humor - Bars - Discos - Pubs - Electric Nipples - Gym -
JUILLET - Al Vent - Fora des Sembrat - Fluir - LDM - Memòries - Cafeïna - Frases célebres - Mateso - Pantaleón - LaElipa - Sta. Cristina d'Aro - ElPerno - Reflexió - AUGUST - Chat - Organizaciones Inteligentes Vs. Organizaciones Estúpidas - Donosti - Xantito - Kimel - NOJ - MEN - Henrich - ALX - Merodeador - Almodóvar - The Cabrians - Sergi Belbel - SEPTIEMBRE - Sau - Viatge de carretera - Roadtrip - Bielesfeld - Frankfurt - Tah Majal II - Alemània - Hannover - Suïssa - Ginebra - Perpinyà - Planície - MLY - OCTUBRE - The Real Tah Majal - Tah Majal III - PER - Galindaina - Messi - Guardiola - Los españoles - India - Delhi - Gurgaon - Jaipur - Rajahstán - Agra - Jim Corbett's National Park - Tiger - China - Cabrera - Iron Man - Colombia - B - L'amiga inesperada - Indiana Jones - LaDesaparecidaMalvada - Rural House (Horror Show) - Xeripau - Madrid Friki's Pride - In the name of the father - SUS! Mallorca - Tomeu Martí - Manifest de futur - NOVEMBRE - Obama - The Princess Bride - La Princesa prometida - Sex and the city - Mano Solo - Les femmes et moi - Ignobel 2008 - Gay's Pride Parade - Crisi - DECEMBER - Narnia Chronicles 2 - Hancock - Castell de Bellver - Portocolom - Felanitx - Nadal - Sant Salvador - Venezolanos - The Mummy III - Wall E - KTi - Mallorca -

And much more for the HAPPY NEW YEAR

2009

dimarts, de desembre 30, 2008

...not prepared...

You see, you're not prepared - for the things that happen. You never conceive that - they might happen.


Unfinished Portrait Mary Westmacott (aka Agatha Christie) Mary Westmacott Collection - Volume I Harper Collins

dilluns, de desembre 29, 2008

SUS MALLORCA! (Manifest de futur) - Tomeu Martí

De Tomeu Martí en podria dir moltes coses.
Però tampoc no hem d'exagerar. A nivell personal diré que el vaig conèixer fa molts anys, quan ell estava al capdavant de l'organització Joves de Mallorca per la Llengua, de la qual jo vaig intentar formar-ne part, sense massa éxit. Però això és una altra història.
Des d'aleshores he seguit la seva carrera pública i bona part de la seva obra poética.
I m'agrada pensar que de tant en tant prenem un cafè i ens posam al dia dels nostres projectes, d'índole molt diferent.
Encara que tot és discutible, a mi no em fa por afirmar que Tomeu Martí és un d'aquells imprescindibles de què parlava Bertold Brecht... D'aquests que lluiten toda la vida.

I feta la introducció personal, continuaré amb una breu introducció biogràfica a la seva persona:
Tomeu Martí i Florit va militar a la Crida a la Solidaritat des del 1996 fins a l'auto-dissolució del moviment el 1993. Co-fundador del Bloc Nacionalista d'Estudiants i del Casal Independentista de Mallorca, voluntari de l'Obra Cultural Balear, va participar en l'organització del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Va ser portaveu de la plataforma Joves de Mallorca per la Llengua, militant de l'Ateneu 31 de Desembre, membre de la junta directiva del Grup Blanquerna i de l'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana.

Es va declarar insubmís al servei militar i va ser jutjat per aquest motiu. Actualment és Coordinador de l'Obra Cultural Balear.
Ha treballat com a periodista a S'Arenal de Mallorca, al diari El Punt, al setmanari la Nau i a la revista Quatre Illes. Ha col·laborat a una vintena de publicacions.
Actualment és col·laborador habitual de la revista El Mirall, de Diari de Balears, de Tribuna Catalana i de Tribuna Mallorca i és director de la revista de Son Sardina, Coses Nostres.
És autor de l'assaig La lluita contra el servei militar a Mallorca, publicat el 1995.
El 1994 va publicar el recull de poemes Vocabulari de plor, el 1998, el llibre de poesia titulat Quaranta-nou dies amb Nausica i el 2001 Retorn a la utopia.
El 2004 va publicar el recull d'articles Articles Salats.
També ha publicat els opuscles Amb la mà esquerra contra la guerra i Per la refundació del nacionalisme a Mallorca.
I arribats aquí, només em quedaria comentar el veritable objectiu d'aquest apunt. El llibre en si.
SUS Mallorca!, sobretot, és l'edició d'un Manifest que denúncia una situació - la precarietat de l'estat de la llengua pròpia de Mallorca - i proposa tot un seguit d'accions i de passos necessaris per aconseguir la total normalitat de la llengua al lloc on és pròpia.

D'una banda, la crítica, diré que potser cau en molts tòpics, potser moltes de les coses que diu ja han estat dites. Però això no li treu la raó, ni molt menys, ni implica que no sigui necessari un manifest d'aquesta magnitud, per recordar-nos que malgrat la sensació de "llibertat" que dòna l'actual "relativa" democràcia, la llengua està en un perill que per molts és evident. I per recordar a tots aquells que estimen el mallorquí, i la cultura associada, que hi ha molta feina a fer per garantir que allò que tant nostre és, no caigui en la categoria de cultura i llengües extintes.

Un llibre breu, contundent, concret, ben escrit.

Alguns exemples:

dissabte, de desembre 27, 2008

Wall-E


Avui és un dia històric per al blog.
Perquè avui és l'últim dia que parlo de LaDesaparecida, básicament perquè el dia que vaig anar a veure Wall-E ella va venir amb mi. Ella em va fer un regal (perquè és costum fer regals als amics no?)... L'endemà jo marxava a Mallorca. I tres setmanes i uns dies després em deia que portava 2 setmanes sortint amb un noi... Però que jo era molt especial que no em volia perdre i blabla bla tot allò que tantes vegades he sentit...

Sabia de que anava la película. Així que en realitat per a mi era una indirecta més. Però ja feia temps que era inútil... I el més trist és que una petita part del meu subconscient ja ho sabia.

Però ara ja està i toca parlar de la película.

La película era calificada per la crítica com una molt bona película i en concret els primers 40 minuts eren calificats com una poesia visual. Jo no sabia si prendre-m'ho seriosament o si prendre-m'ho com una exageració. Però quan vaig veure-ho vaig entendre-ho. No. No era una exageració.

Clar que el fet que no tingués diàleg era un handycap important per a moltes persones que sense diàlegs s'avorreix...

En canvi per a mi els 40 primers minuts són tot un poema-alegat ecologista, i en general es tracta d'una crítica molt dura a la societat actual. Almenys tal i com jo ho veig.

També és una película que parla de la solitud, i de l'amor...Potser per això vaig escollir LaDesaparecida com a la meva acompanyant per a aquesta película...

El que menys em va agradar va ser la segona part de la película, que tot i que és divertida, em sembla una trama massa típica que contrasta notablement amb els meravellosos 45 minuts.

De totes formes, com sol passar i com és molt comú amb Pixar últimament hi ha hagut molta polémica per sospites de "fonts inspiratives" ja que efectivament hi ha una gran similitud entre Wall-E i el genial protagonista de Cortocircuito (Johnny 5) (veure).

divendres, de desembre 26, 2008

..cultura i educació...

(...) la cultura i l'educació són dos eixos fonamentals per a qualsevol poble que vulgui ser lliure.

Tomeu Martí i Florit
SUS MALLORCA! Manifest de Futur
Maregassa - 6 (2006)
Lleonard Muntaner, Editor

dimarts, de desembre 23, 2008

La Mentira Telecinco

1. Telecinco mostró su apoyo público a un manifiesto que ataca las bases de convivenvia catalanas, que muestra una enorme falta de respeto por la diferencia en España.

2. Telecinco ataca a uno de los mejores programas de televisión actual: Sé lo que hicisteis... A los que ataca en los tribunales por demostrar día tras día a todos los españoles inteligentes que Telecinco es pura basura.

3. Telecinco muestra una vez mas su ansia por la alarma social. Esta vez les sale el tiro por la culata.



A todo lo llaman periodismo hoy en dia.
Ni Intereconomia es más bazofia que esto. Y eso ya es un decir...

La momia 3: La Tumba del Emperador Dragón

No sé per què. O potser sí que ho sé.
El fet és que em varen agradar molt tant La momia, com el Regreso de la Momia.

Segur que no son grans películes. No he dit que ho siguin. Però el que si puc dir és que em resulten divertides, entretengudes i que tenen molts elements que les converteixen en un excel·lent entreteniment familiar.

El tó paranormal de les mòmies en si. D'una banda. De l'altra el to desastrós de Brendan Fraser. El paper fonamental de les dones... I una barreja d'elements molt interessant: investigació, elements pseudo-històrics, aventura, acció, arts marcials, batalles épiques... Tot això conforma el món de la trilogia de La mòmia.

La tercera entrega és del que volia parlar avui. Clar que només puc dir que és una mica més del mateix... Però que aquesta entrega compta amb un repartiment en el qual Maria Bello (ja en parlaré més avall) substitueix Rachel Weisz en el paper de parella de Brendan Fraser. A més completen el repartiment la mítica Michelle Yeoh, l'habilidós Jet Li, i una impressionantment guapa Isabella Leong.

En aquesta entrega la mòmia esdevé un emperador xinès, terracotitzat fa milers d'anys. Això té molta gràcia, ja que sembla inspirat en les famoses figures de terracota que varen passar pel Fòrum de les Cultures de Barcelona que ja ningú no recorda. A això em refereixo quan parlo de pseudo-història, ja que s'inventen unes històries basades en mil històries reals per ambientar - justificar les películes que resulta molt criticat. La veritat és que jo entenc que una película no té per què ser un fidel reflexe de la veritat. L'objectiu, normalment, sol ser entretenir. I per a aquest objectiu tot està bé. Una altra cosa és que jo si cregui que les películes han de tenir coherència interna. Però res més llevat d'això.

En resum, que a mi em resulten divertides i entretengudes. I no em molesta ni criticaré que no reflecteixin les dades històriques al 100%. I reconec que em va encantar l'spin-off de la nissaga conegut com "El Rey Escorpión".

I per acabar, com és habitual en els meus apunts de cinema, em toca parlar una miqueta de les actrius. I en aquesta película apareixen dues actrius que m'agraden especialment.



I aquesta película em va sorprendre especialment una Isabella Leong que considero maquíssima. De fet la vaig descobrir a aquesta película. I em vaig quedar gairebé embaladit.

A aquesta foto es pot veure que lletja no és, tot i que segurament hi ha fotos on es vegi molt més maca. Almenys a la película a mi em sembla preciosa.



L'altra que és mítica és la Maria Bello, però aquesta no necessita presentació.
Especialment després de la seva participació a la sèrie Urgencias, o a películes com Duets, Bar Coyote, Desenfocados (Out of Focus), o la genial Una história de violencia.

dilluns, de desembre 22, 2008

Reflexión

Por qué si eres amable con una chica ya todo el mundo imagina que le vas detrás?
Ahí dejo la pregunta...

HISTORIA: Un dia fui al aeropuerto a buscar a una chica que conocía relativamente poco. Sólo intenté ser amable. Y ya se pensaron que fue sólo por interés. Cree el ladrón...

diumenge, de desembre 21, 2008

Venezolanos...

Un dia surto de festa amb una colla de 9 venessolans.

Després de rodar amunt i avall sense un destí massa clar es decideix anar a una espècie de pub...

Tot entrant al pub, el vigilant demana:
- De dónde sois? Venezolanos?
I ells responen, alhora que ABSOLUTAMENT tots es giren cap a mi i em senyalen amb el dit
- Sí, pero él NO.
Potser jo soc especial però allò em va semblar... Tan cert com gregari... Per no dir una altra cosa...

dissabte, de desembre 20, 2008

Sant Salvador, Felanitx

Sant Salvador es un puig a l'entrada de Felanitx per la carretera de Portocolom.
Aquest puig és el més alt del Llevant i Migjorn de Mallorca.
I al capdamut hi ha una creueta, un Cristo Rei, un monestir, una esglèsia i el més important, un restaurant.

Tot i que la meva família i jo som aficionats a pujar-hi alguns dissabtes o diumenges a peu, avui tocava pujar-hi amb les meves amigues (per dir-ho d'alguna forma) de camí cap a Palma, ja que l'endemà KTi havia de marxar. (Justament per això aquest és l'últim apunt d'aquell pont del Juliol a Mallorca).

La pujada a peu és fantàstica i molt recomenada per als aficionats a caminar. Es fa per un camí d'ases... La llegenda conta que a mig camí un pagés va tenir l'aparició de la Mare de Déu i li va encomanar la construcció d'una església al capdamunt del puig de Sant Salvador. I en aquell mateix punt hi ha "Sa Capelleta" (foto).

Encara que no es vegi a dins de la capelleta hi ha una representació de la ara coneguda com "Mare de Déu de Sant Salvador".

També en aquest punt comença la representació dels episodis del Via Crucis de Jesucrist al llarg del camí que mena al cim.

A part de les diferents històries i llegendes associades al puig de Sant Salvador i que des de petit m'han fascinat (i que ja explicaré en altres ocasions), Sant Salvador representa el comportament històric de l'esglèsia catòlica a les nostres terres. Com a instrument de "dominació" tenien clar el concepte de márketing abans de la seva creació. Així, si havia de ser creíble per als ignorants pobladors de les árees rurals i costeres el missatge de la superioritat divina, per sobre de totes les coses hi havia d'haver Déu, o alguna senyal que el representés. En aquest sentit sempre que els representants de l'església i els seus protectors allà on veien un territori elevat per sobre de la resta, els faltava temps per construïr-hi la simbologia de torn.

Així, en un repuig de Sant Salvador s'hi pot veure "Sa creueta", una creu que domina una part del puig. Aquesta creueta és una de les primeres senyals que indiquen que s'està arribant al cim de Sant Salvador. És possible desviar-se per anar a l'esmentada creu i disfrutar de les vistes que allà s'ofereixen. Jo habitualment no tenc per costum anar-hi... De fet no hi vaig des de fa potser 18 anys.

La veritat és que aquesta foto m'encanta, especialment per la fantàstica posta de sol.

Un Cristo Rei anuncia l'arribada al cim quan s'hi puja amb cotxe. El Cristo Rei, un regal dels franquistes a la ciutat de Felanitx. Un símbol més del fantástic márketing catòlic: Crist està per damunt de totes les coses. Crist sempre ha d'estar al lloc més alt.

Sant Salvador és un lloc amb un encant especial.
Una cosa que m'hi encanta fer és anar-hi a l'Agost a veure-hi (o intentar-hi veure) caure les llàgrimes de Sant Llorenç.
I l'altra cosa que converteix Sant Salvador en un indret amb especial encant son les meravelloses vistes que des d'allà es poden gaudir.
Heus n'ací alguns exemples:























La última petjada catòlica de Sant Salvador és el Monestir de Sant Salvador que està just al costat de l'Esglèsia de la Mare de Déu de Sant Salvador.
L'Esglèsia és un dels llocs preferits per felanitxers i felanitxeres en general per a bodes, batiaments, comunions, funerals i cerimònies en general. Clar que també és més car.
També és un lloc habitual per a oferir pregàries a la Mare de Déu de Sant Salvador.
L'edifici, que es pot veure a la fotografia, té una certa bellesa que l'harmonitza amb l'indret ( a diferència de l'altra construcció del cim, que no he fotografiat per motius obvis, ja que es tracta d'una antena repetidora de senyal de televisió i ràdio que porta aquestes freqüències a tota la zona que altrament no podrien rebre la senyal).

I l'Esglèsia és bastant bonica. A tall d'exemple, una fotografia de una volta de l'Esglèsia.

Finalment per acabar aquest apunt, un homenatge a la nostra roqueta.

I recordar que
"Qui estima Mallorca no la destrueix,
qui no la defensi que se'n vagi d'aquí"

I recordar en aquests moments que s'acaba l'any, tots els casos de corrupció que han sortit a la llum al llarg d'aquest any. Recordar que potser uns són dolents, però que no hi ha cap dubte de quins són els pitjors.

Estimem Mallorca!!!

divendres, de desembre 19, 2008

Turisme per Portocolom

Com deia l'altre dia el millor del viatge a Mallorca va ser conèixer a aquesta simpàtica noia. Ho dic sobretot perquè l'altra persona... La que estava originalment convidada va resultar ser la causa d'una altra de les meves frustracions. Varen venir les dues, però mentres LaDesaparecida sempre es va avergonyir de ser amiga meva, i de la nostra estranya relació, fins al punt de dir-me que no vol que parli d'ella ni que posi fotos seves (cosa que respecto, obviament), aquesta noia de la foto (diguem-li KTi) va adoptar l'actitud completament oposat.

joangenis: tu tampoco quieres que ponga tus fotos, te da igual o te haría ilusión
kti: bueno, me da igual, aunque puede ser interesante saber lo que puedes decir de mi
joangenis: vale, :D, ya te avisaré cuando lo publique pues

Per tant podreu comprovar que és simpática i divertida i oberta... O almenys que en fa cara! :D

Així doncs, tornant a aquell Juliol, un cop l'expedició al complet amb els seus tres integrants, vaig portar les meves amigues a descobrir la bellesa del meu poble. Portocolom.
Aquesta és na KTi, a un dels miradors de Portocolom... es pot veure al darrera de la meva amiga es Faraó... Un petit illot molt característic d'aquesta zona.


A Portocolom hi ha tres miradors especialment bonics dos són a la part de Cala Marçal (com a la foto de més amunt i altres fotos de més endavant) i l'altre és a la banda de les platjes... (Des d'on es poden veure paisatges com les coves d'aquesta foto).


Per a mi Portocolom és un indret familiar, fantàstic. Un lloc bonic que malgrat que a l'estiu està ple de turistes, és ple de llocs encantadors.

(Val a dir, ja que s'ho mereix, que la KTi també és una noia encantadora: KTi ves como no hablo mal de todo el mundo, sólo de aquell@s que considero que lo merecen!!!!)



A aquesta foto, jo i KTi a un dels miradors de Portocolom.



Un altre dels punts amb un encant especial de Portocolom és el conegut com "Sa Cova Foradada". L'acció erosiva de l'aigua del mar i de l'aigua de pluja sobre el litoral calcari fa que de vegades es formi una cova i que s'enfonsi el sostre com es pot veure a la foto. Per tal d'espatllar el paisatge vaig decidir sortir a la foto... Sí la taca blau cel que hi ha allà sóc més o menys jo! :D

A la foto de la cova també s'hi pot observar al fons, el far de Portocolom. Els fars tenen quelcom de romàntic. Quelcom de misteriós. Així de comuna és la imatge d'un vaixell a la deriva que albira un llumeneret llunyà intermitent provocant l'alegria (o la paura) als tripulants de l'embarcació... Un far pot ser un senyal de tranquilitat o un senyal d'advertència.




Aquesta altra foto permet veure l'aspecte senyorial del far de Portocolom. Es diu que no hi ha dos fars iguals a tot el món. I que un navegant pot saber on está del món només veient l'aparença del far.


I com no pot ser d'altra manera, a la costa balear - o mallorquina - (o mediterrània) un punt especial són les platges. I les platges de Portocolom són en certa manera com les platges de tot el món.

A Portocolom hi ha dos tipus de platges.
La platja de la fotografia d'aquí amunt és Cala Marçal, una platja amb molts metres d'arena que la converteix en la platja ideal per aquells jovençans que disfruten dels esports de platja com el voleibol o el futbol platja. També hi ha lloc per prendre el sol i per nadar.




L'altre estil de platja és el meu estil de platja. És la platja de roques com S'Algar. El dia que l'agafes amb bon temps, nedar-hi és més que un plaer. De gent tot i que n'hi ha, n'hi ha menys que no a les platges d'arena.

L'altre problema que presenta aquesta platja és que és molt freqüent que estigui plagada de brumers (nom que es dóna a alguens zones de Mallorca a les Meduses).


Finalment, només hi ha una cosa més que vulgui afegir...
Amb la bellesa d'aquesta illa nostra, que és la que atreu el turisme, podríem crear una societat sostenible que convisqués amb equilibri amb la natura... En comptes de fer el que més es fa en aquesta illa plena de depredadors i especuladors, que és destruir la bellesa que ens dona a tots de menjar per un benefici ràpid. Egoïsme total.

I valgui com exemple aquesta última foto de Cala Marçal.
Només pensar com bonic seria sense tots aquests edificis a primera línea em ve un sentiment de tristesa... Però encara hi ha molta feina per fer.

dijous, de desembre 18, 2008

Barbie Superestar, Joaquín Sabina





Barbie Superstar - Joaquín Sabina


Tenía los pies diminutos,
y, unos, ojos, color verde marihuana,
a los catorce fue reina del instituto,
el curso que repetí,
las del octavo derecha dijeron:
“otra que sale rana”,
cuando, en “Crónicas Marceianas”, la vieron
haciendo streap-tease.
En sus quimeras de porcelanosa
conquistaba a Al Pacino,
los de “el Rayo”… no éramos gran cosa
para su merced,
si, la chiquita de Mariquita Pérez,
tuviera un buen padrino,
los productores, que saben de mujeres,
le darían un papel.
Pezón de fresa, lengua de caramelo,
corazón de bromuro,
supervedette, puta de lujo, modelo,
estrella de culebrón,
había futuro, en las pupilas hambrientas
de los hombres maduros,
enamorarse, un poco más de la cuenta,
era una mala inversión.
Debutó de fulana de tal
en un vil melodrama,
con sus veinte minutos de fama
retiró a su mamá,
el guión le exigía, cada vez, más
escenas de cama,
todavía, por Vallecas, la llaman:
Barbi Superestar.
La noche antes de la noche de bodas
arrojó la toalla,
el novio, con un frac pasado de moda,
enviudó ante el altar,
mientras, Barbi, levitaba, en la Harley
de un chulo de playa,
que, entre el Tarot, Corto Maltés y Bob Marley,
le propuso abortar.
Al infierno se va por atajos,
jeringas, recetas.
Ayer, hecho un pingajo,
me dijo, en el “tigre” de un bar:
“¿Dónde está la canción, que, me hiciste,
cuando eras poeta?”
“Terminaba tan triste
que nunca la pude empezar”.
Por esos labios, que sabian a puchero
de pensiones inmundas,
habría matado yo, que, cuando muero,
ya nunca es por amor.
Se masticaba, en los billares, que, el Rayo,
había bajado a segunda,
por la M-30, derrapaba el caballo
de la desilusión.
Debutó de fulana de tal
en un vil melodrama,
con sus veinte minutos de fama
retiró a su mamá,
el guión le exigía, cada vez, más
escenas de cama,
por Vallecas, ya nadie la llama:
Barbi Superestar.

Barbie Superestar, Joaquín Sabina
19 días y 500 noches (1999)

dimecres, de desembre 17, 2008

Una llengua...

Una llengua és molt més que un simple conjunt de sons, de caràcters, de paraules i una gramàtica. Conté la memòria col·lectiva d'una comunitat i està associada moltes vegades als diferents àmbits de les relacions socials, dels valors morals, dels punts de vista polítics i de les tradicions.



Tomeu Martí i Florit
SUS MALLORCA! Manifest de Futur
Maregassa - 6 (2006)
Lleonard Muntaner, Editor

dimarts, de desembre 16, 2008

Recomanacions 2008

Avui em ve de gust recomanar dos blogs.

Un d'ells ja l'he recomanat mil vegades. El meu bon i gran amic JAL i les seves reflexions. Té infinita més qualitat que el meu. Ell cuida l'ortografia i l'expressió i parla de coses interessants, no com jo... (Una senyal d'això molt clara és que ell té milers de comentaris a cada apunt que fa... Mentre que jo últimament em deixo comentaris a mi mateix)

Fading - http://jalarcon2.blogspot.com/

I parlant dels pocs comentaris que rebo, un dia en vaig tenir un demanant-me que en pensava jo del seu blog. La Gemma em va demanar que donés un cop d'ull al seu blog i que en donés la meva opinió. I poc dolent puc dir jo d'un blog amb un nom tan suggerent com "Viatge Plural"... Amb l'avidesa amb què viatjo. I tot i que també té coses que em recorden al meu blog, també admeto que el seu té més estil que el meu. I està més cuidat.

Viatge Plural - http://viatgeplural.blogspot.com

I per acabar una incorporació d'última hora... El fotolog d'una amiga meva Marideutch, de la meva época a la residencia d'estudiants CMU Penyafort-Montserrat... Justament divendres passat varem prendre un café... I avui recomano el seu fotolog. Té algunes fotos senzillament meravelloses.

diumenge, de desembre 14, 2008

Jo, Es Mollet, i el ridícul

Les dones és quelcom superior a les meves forces.
Avui dia 13 de Novembre estic un poc trist. I escriure aquest apunt, sobre el Juliol de 2008, i indirectament sobre 4 mesos d'una vida, resum molt d'alló que em ve al cap en aquest tipus de situacions.

I allà estava jo, amb una persona que m'atreia excessivament, intentant esdevenir la millor versió de mi mateix, amb l'escenari de fons que més calma i pau em transmet... La meva illa, el meu mar Mediterrani.

Jo em moria de ganes de tenir sort. Citant els grans Guns N Roses...

'Don't you know that you need somebody?
Don't you know that you need someone?
Everybody needs somebody!
You are not a lonely one'
Guns'n'Roses
November Rain

La única sensació que em queda es la de ridícul. D'idiota.
No sé exactament per què m'he esforçat tant per oferir la meva millor cara. Per ser agradable. La vida cada dia més em demostra que ser agradable, que ser bona persona no serveix per res. L'únic que importa a la societat actual és l'aparença física.

Tot així jo sabia que era la meva darrera carta. I la vaig jugar. Un ambient romàntic...
Ella i jo sols... I un restaurant més que excel·lent. Es Mollet, del qual ja n'he parlat en aquest apunt.

(Les fotos de l'altra persona han estat eliminades per motius obvis)

El primer plat que varem demanar va ser 3 gambes i 2 escamarlants per cap.
Com cal, els varem menjar a la planxa. Exquisits... Si no em creieu mira la cara que faig!

El segon plat, un dels meus plats preferits de sempre.
Calamars fets a l'antiga, en la seva tinta. Calamars de potera. Carísims.
Pero també una delicatessen.


I per acabar. Dos cap-roigs de ració. Un per cada un. Petitets. Però un cop més exquisits.


La veritat és que és una desil·lusió. La meva història amb les noies.
Però almenys guardo el bon record de lo bo que va ser aquest sopar hiper-pijo.

I el record de la factura de 150 euros per a dues persones.

Però no me'n penedeixo... Del plaer del menjar (perquè de la companyia...).

dissabte, de desembre 13, 2008

Castell de Bellver

I van passar els dies... Va passar el juny... La Casa Rural... I les Mil i Una males estones... El penúltim episodi del meu malsón personal era un pont a Mallorca que per desgràcia va ser formidable. M'acompanyava una "amiga" (LaDesaparegudaMalvada) i una simpàtica i divertida amiga seva s'uniria més endavant per un parell de dies a la nostra aventura.

El primer tràngol fou Spanair... Ens obsequià amb un retard... Però arribàrem i dormirem. I al matí següent ens dedicàrem a fer una mica de turisme per Palma al matí. I això em porta a la primera reflexió. Un dia vaig adonar-me que tenim molta tendència a fer turisme arreu del món i ens oblidam, no ens adonam que desconeixem molts dels encants de casa nostra. No els prestam atenció ni els cuidem. Per això últimament m'encanta redescobrir els racons privilegiats de la meva illa. I per a aixó aprofito intensament la visita dels meus amics i amigues a la illeta per disfrutar al seu costat de la meva estimada illa.

Un dels llocs imprescindibles de visitar a Mallorca és el Castell de Bellver. Un dels 4 únics castells medievals d'Europa amb planta rodona. Podeu consultar la wikipèdia per a més referències... A continuació una sèrie de fotos extravagants, meves, sempre buscant l'angle diferent (segur que no trobareu moltes fotografies semblats del castell)...

Aquesta foto m'agrada basant... Feta des d'aprop, es veu una de les torres al darrera de dos majestuosos arbres que el flanquejen.

L'arc que es pot veure a la foto és l'entrada per a turistes.

Aquest estiu de 2008, hi vaig anar dos cops al castell, un amb Reunió i l'altre amb l'esmentada "amiga". Així que vaig tenir una bona dosi de castell... :D



El castell té una planta rodona i està envoltat per un fossar. A la torre que es veu a la fotografia hi ha una porta. Aquesta torre era emprada com a presó (diu la llegenda). Hi tiraven en un pou sense sortida els presos condemnats a mort, per que tenguessin una dolorosa i desagradable mort entre cadàvers i putrefacció... Però he buscat a Internet i no he trobat res que recolzés aquesta teoria...




La torre mestra és la més gran de les torres i resulta estar orientada cap al Nord.

A la foto se'n pot veure una perspectiva d'aquestes que a mi m'agraden tant.

Al Castell de Bellver hi he anat infinitut de vegades... I mai no em canso d'anar-hi. És d'estil gòtic.

Ja he esmentat que només n'hi ha 4 de planta circular a Europa. El més antic data de l'any 1100 i no està massa ben conservat (Restormel, Cornualla). El mateix Castell de Bellver fou construït entre els anys 1300 i 1311.
L'altre fou justament inspirat per aquest, constuït a Michelstetten (Baixa Àustria) i l'últim conegut és el Castell de Montaner (Bearn, França), construït al 1370.



El nom de Bellver (Bell Veer) és una clara referència a les fantàstiques i precioses vistes.

No en va, el 1229 en plena Conquesta de Mallorca, un cop derrotats els andalusins, l'exèrcit del rei Jaume I es dirigí cap a Madina Mayurqa la serra de Portopí i des d'on actualment es troba el Castell de Bellver, Jaume I, digué de la Ciutat de Mallorca això: «E anam-nos-en poc a poc tro sus a la serra de Portopí, e vim Mallorques, e sembla'ns la pus bella vila que anc haguéssem vista, jo ni aquells qui ab nós eren».

Serveixin d'exemple les dues següents fotografies.

En una hom pot veure un troç del castell amb la serra de Tramuntana ben verda al darrera.

A la següent una de les vistes panoràmiques de la badia de la Ciutat de Mallorca que, des del capdamunt del castell, hom pot gaudir.


(Una cosa que m'encanta són els dibuixos que els núvols perfilen al cel. Són uns actors secundaris perfectes per a qualsevol fotografia...

De vegades m'encantaria ser molt més bo fent fotografies... Jo intento captar la meva realitat. Una realitat que sense ser diferent intenta desmarcar-se de les idees i de les concepcions preconcebudes.





El castell té un pati interior amb un pou central... Els dos pisos del castell tenen uns arcs d'estil gòtic que es poden veure a la foto. Aquest pati té una sonoritat molt bona. Aquest fet és aprofitat per organitzar concerts de música clàssica a l'estiu.


Si abans parlava del protagonisme dels núvols... Mirau aquesta fotografia:


Per desgràcia a mi de vegades també m'agrada tenir les meves dosis de protagonisme... :D


Una altra de les coses interessants del Castell de Bellver és el museu que hi ha a la primera planta i a la planta baixa del monument. El museu té dues parts... D'una banda una col·lecció d'art d'una col·lecció privada que ha estat donada especialment per donar al museu conjuntament amb alguns escuts d'armes i informació geneaológica de la Corona d'Aragó i les cases descendents que regnaren i /o estaren emparentades amb els governants de les illes.


A aquestes fotos hi podeu veure una mostra de la col·lecció d'esculptures...




















A mi em fan molta gràcia les calderes d'aquesta fotografia...

Mai no em queda clar si eren les emprades per encalentir l'oli bullent que es llançava als que intentaven assaltar el castell...

O si eren les que empraven per a cuinar...

Si algú ho sap agrairé que m'ho faci saber!





El museu també ofereix un recorregut per l'evolució de la societat i de la població de la Ciutat de Mallorca al llarg dels segles... Civilització rera civilització. Des de les civilitzacions talaiòtiques fins als temps actuals coneguts com l'era digital.

Una petita mostra de l'art i l'artesania que s'ha trobat als diferents jaciments arqueològics de les illes balears com un reflexe de la nostra realitat i la nostra història.

Que la mostra sigui petita no vol dir que no sigui prou interessant. De vegades petites dosis ben escollides són molt més didàctiques que no grans quantitats embafadores... (De vegades penso que museus com El Prado, el Louvre o el British Museum t'acaben saturant d'informació.

Aquesta foto mostra unes àmfores. Dragant els diferents ports de la illa n'han trobat a cabassos! I són molt valuoses... Però la ignorància natural de la illa ha fet que molta gent les descuidés perdent una important part de la història de la nostra illa.

Però ja sabem que hi ha molta gent que per ignorància, per malícia o simplement per feixisme dedica molts esforços per erradicar la nostra memòria històrica. Per destruït tots els lligams de la nostra comunitat, el nostre país que molt de temps varen estar identificades per les quatre barres sobre un escut daurat (foto).

Citant aquella fantàstica cançó d'Al-Mayurca, del finat Toni Roig:


"Hem de recordar que forem un regne, hem de recordar que forem un estat. Demanar la Independència no es demanar cap disbarat"

divendres, de desembre 12, 2008

El meu pare i Spiderman

29 d'Octubre de 2008. El meu pare va a a una Google Party per allà Califòrnia als EEUU.

30 d'Octubre de 2008. El meu pare ens envia a la meva mare, a mi i qui sap a quins pobres mortals més aquesta foto on apareix ell amb el Capità Amèrica, Cíclope de la Patrulla X i una altra foto amb Spiderman l'agafo de l'album de Picassa.


12 de Novembre de 2008. En aquest moment sóc més conscient que mai de que algun dia explicaré aquest tipus de coses a un sicóleg o psiquiatra.


12 de Desembre 2008. Publico aquest apunt.

dijous, de desembre 11, 2008

19 días y 500 noches, Joaquín Sabina




19 dias y 500 noches - joaquin sabina





Lo nuestro duró
lo que duran dos peces de hielo
en un güisqui on the rocks,
en vez de fingir,
o, estrellarme una copa de celos,
le dio por reír.
De pronto me vi,
como un perro de nadie,
ladrando, a las puertas del cielo.
Me dejó un neceser con agravios,
la miel en los labios
y escarcha en el pelo.
Tenían razón
mis amantes
en eso de que, antes,
el malo era yo,
con una excepción:
esta vez,
yo quería quererla querer
y ella no.
Así que se fue,
me dejó el corazón
en los huesos
y yo de rodillas.
Desde el taxi,
y, haciendo un exceso,
me tiró dos besos…
uno por mejilla.
Y regresé
a la maldición
del cajón sin su ropa,
a la perdición
de los bares de copas,
a las cenicientas
de saldo y esquina,
y, por esas ventas
del fino Laina,
pagando las cuentas
de gente sin alma
que pierde la calma
con la cocaína,
volviéndome loco,
derrochando
la bolsa y la vida
la fuí, poco a poco,
dando por perdida.
Y eso que yo,
paro no agobiar con
flores a María,
para no asediarla
con mi antología
de sábanas frías
y alcobas vacías,
para no comprarla
con bisutería,
ni ser el fantoche
que va, en romería,
con la cofradía
del Santo Reproche,
tanto la quería,
que, tardé, en aprender
a olvidarla, diecinueve días
y quinientas noches.
Dijo hola y adiós,
y, el portazo, sonó
como un signo de interrogación,
sospecho que, así,
se vengaba, a través del olvido,
Cupido de mi.
No pido perdón,
¿para qué? si me va a perdonar
porque ya no le importa…
siempre tuvo la frente muy alta,
la lengua muy larga
y la falda muy corta.
Me abandonó,
como se abandonan
los zapatos viejos,
destrozó el cristal
de mis gafas de lejos,
sacó del espejo
su vivo retrato,
y, fui, tan torero,
por los callejones
del juego y el vino,
que, ayer, el portero,
me echó del casino
de Torrelodones.
Qué pena tan grande,
negaría el Santo Sacramento,
en el mismo momento
que ella me lo mande.
Y eso que yo,
paro no agobiar con
flores a María,
para no asediarla
con mi antología
de sábanas frías
y alcobas vacías,
para no comprarla
con bisutería,
ni ser el fantoche
que va, en romería,
con la cofradía
del Santo Reproche,
tanto la quería,
que, tardé, en aprender
a olvidarla, diecinueve días
y quinientas noches.
Y regresé…etc.

A la “muchacha de ojos tristes”, por si le roba una sonrisa


19 días y 500 noches, Joaquín Sabina

19 días y 500 noches (1999)

dimecres, de desembre 10, 2008

La preservació de la diversitat lingüística

Treballar per preservar la diversitat lingüística és una de les maneres d'assegurar el futur democràtic. Això no és possible si hi ha una cultura única, un sol pensament, una sola visió del món. La diversitat cultural i lingüística és, com a mínim, tan important com la diversitat biològica.



Tomeu Martí i Florit
SUS MALLORCA! Manifest de Futur
Maregassa - 6 (2006)
Lleonard Muntaner, Editor

dilluns, de desembre 08, 2008

Palma de Mallorca - Juliol 2008 (Introducció)

El passat juliol vaig convidar a "unes amigues" a Mallorca.
S'ho varen passar bé. M'ho vaig passar bé. Però aviat sembla que deixaren de ser amigues (o tan amigues).
Quan tinc convidats a la meva roqueta jo aprofit per fer turisme... Intent anar a llocs que no he visitat mai o que no he visitat recentment. I així ho vaig fer. Amb l'al·licient que vaig disfrutar de la meva nova càmara fotogràfica digital... Aixó vol dir que vaig fer moltes fotos, clar que només puc posar aquelles que no hi surt ningú o només hi surt jo ja que "les meves amigues" volen mantenir el seu dret a la intimitat fotogràfica.

Com a introducció, dues fotos particulars.

La primera, una perspectiva de la Ciutat de Mallorca (també coneguda per molts com Palma de Mallorca) presa des del mirador del Castell de Bellver (que serà el proper apunt). A la fotografia es pot veure la badia de Palma amb tot el seu... esplendor???








La segona, jo a la urbanització on vaig habitar i crèixer entre els 9-10 anys i els 18.

diumenge, de desembre 07, 2008

Unfinished Portrait, Mary Westmacott

Few people know about May Westmacott. But most of them know about Agatha Christie. The surprise is obvious when people discover that they are but the same person. One same writer with two different nomes-de-plumes. The reason it's simple. Agatha didn't want to deceive her devotees, those readers avids of mystery novels. Those novels that elected Christie as their queen. But she wanted to proove that she was a complete writer, that she could write love or romantic books with success. But she wanted from one side don't deceive the Agatha Christie's devotees (offering them a different material with the same deceitful name) and on the other side prove to her editors that she could sell well her books even if they were not mystery novels.

So far, Mary Westmacott wrote and published up to six books, considered as romantic novels with a sharp edge. The first one, The Giant's Bread, has been already commented on this blog.
Now it's the turn to the second one, Unfinished Portrait (Wiki).

The title of the novel is justified in the same introduction. A painter who knows a woman in a dramatic situation tries to describe her in an artistic field in which he is not very used to: writting.

The book dives into the whole childhood of the character of the woman, her teenage, her love stories, her marriage and her divorce. It's a kind of humanistic writting-style which proves that the author was a deep knower of the sharp edge of live. So deep that she herself had some traumatic divorces and was not as successful in love as she had deserved.

It is possible that I enjoyed far more Giant's Bread, but this one is a very interesting reading for all those who like reading about real life, with all the ups and downs, and sharp edges.

It was published in 1934.

dissabte, de desembre 06, 2008

Ahora que, Joaquín Sabina

Ahora que nos besamos tan despacio,
ahora que aprendo bailes de salón,
ahora que una pensión es un palacio,
donde nunca falta espacio
para más de un corazón…
Ahora que las floristas me saludan,
ahora que me doctoro en lencería,
ahora que te desnudo y me desnudas,
y, en la estación de las dudas,
muere un tren de cercanías…
Ahora que nos quedamos en la cama,
lunes, martes y fiestas de guardar,
ahora que no me acuerdo del pijama,
ni recorto el crucigrama,
ni me mato si te vas.
Ahora que tengo un alma
que no tenía.
Ahora que suenan palmas
por alegrías.
Ahora que nada es sagrado
ni, sobre mojado,
llueve todavía.
Ahora que hacemos olas
por incordiar.
Ahora que está tan sola
la soledad.
Ahora que, todos los cuentos,
parecen el cuento
de nunca empezar.
Ahora que ponnos otra y qué se debe,
ahora que el mundo está recién pintado,
ahora que las tormentas son tan breves
y los duelos no se atreven
a dolernos demasiado…
Ahora que está tan lejos el olvido,
ahora que me perfumo cada día,
ahora que, sin saber, hemos sabido
querernos, como es debido,
sin querernos todavía…
Ahora que se atropellan las semanas,
fugaces, como estrellas de Bagdad,
ahora que, casi siempre, tengo ganas
de trepar a tu ventana
y quitarme el antifaz.
Ahora que los sentidos
sienten sin miedo.
Ahora que me despido
pero me quedo.
Ahora que tocan los ojos,
que miran las bocas,
que gritan los dedos.
Ahora que no hay vacunas
ni letanías.
Ahora que está en la luna
la policía.
Ahora que explotan los coches,
que sueño de noche,
que duermo de día.
Ahora que no te escribo
cuando me voy.
Ahora que estoy más vivo
de lo que estoy.
Ahora que nada es urgente,
que todo es presente,
que hay pan para hoy.
Ahora que no te pido
lo que me das.
Ahora que no me mido
con los demás.
Ahora que, todos los cuentos,
parecen el cuento
de nunca empezar.

Para Maite y Sergio, por tantas risas


Ahora que, Joaquín Sabina

19 días y 500 Noches (1999)

divendres, de desembre 05, 2008

Hancock

Últimament a Will Smith li agrada fer papers raros. I diferents. Si fa uns mesos ja el varem veure en la pell del protagonista del remake "Soy leyenda", ara tocava veure Will Smith en el paper d'un heroi molt anti-heroic.

Hancock. (Fitxa Filmaffinity)

Hancock és un ésser amb uns poders desmesurats però sobretot descontrolats. Descontrolats per el cantó humà, desmesuradament humà també del protagonista. La seva falta de memòria, el no saber res de la seva existència crea una aura de foscor entorn el personatge que l'empeny a descurar-se en tots els aspectes. Sumit en l'alcoholisme. Amb una actitud completament apàtica. I si bé intenta ajudar posant els seus poders al servei de la gent que ho necessita, però d'una forma tan caótica que els efectes secundaris dels seus serveis normalment són imprevisiblement desastrosos. I en tot això apareix un home que es converteix en el seu assessor d'imatge per tal de canviar la negativa opinió que desperta Hancock en la societat. Però la dona d'aquest últim juga un paper molt important en tot el merder que conforma la película.

Jo diría que malgrat que ha rebut males crítiques, jo vaig disfrutar de la película i crec que és una película diferent. Però potser... el final és diferent del que hauría estat creíble... Però és el final políticament correcte... Què hi farem?

Charlize Theron fa el paper de la dona de l'assesor d'imatge de Hancock. Aquesta actriu a mi mai no m'ha semblat res de l'altre món. Amb això vull dir que no és de les que jo consideri més atractives per al meu estàndard. Tot i així no negaré que es tracta d'una dona ben maca... I vos deix amb una foto seva per tancar aquest apunt.