End...

I like meeting new people, specially if they are like JB08.

JB08 is this kind of person you never forget.
Intelligent, interesting...
I'm not used to meet people so intelectually stimulating...

We shared some things. We shared time and feelings...
We shared lonely nights driving around... On the road...

Today, a flight back home puts an end to a year discovering the misery of the University of the Balearic Islands. Curiously I might never see her again... But one never knows...

Once I met two japanese girls (who nowadays must be very successful women) called Keiko Nagane and Naomi something-I-can't-remember... I met them in the USA, while I was staying there for a month to improve my English... We kept in touch through conventional mail for many years (I lost contact just some years ago, and that makes me sad).

The thing is that I though that I would never see them again... And two years later my parents told me that we were going to Japan: my father had business there, and my mother, my grandpa and I were going with him and we all together would do some tourism...
And we all spent one whole day with the both of them, who came from far places just for a wonderful day of tourism with the best guides we could have... I have such good memories of them... It's just something sad that we lost the contact.

Well, anyway, with JB08 I have this sensation that I might never see her again... We will be in touch for some years... But... One never knows.... Today she is flying back home...

And I wish her a big deal of good luck.
Believe me, she deserves it.
At least I think so.
;-)

Tu la letra y yo la música

Ja era hora... Una comèdia romàntica que val la pena...
En un moment de la meva vida gairebé exempt totalment de qualsevol bri de romanticisme i afecte de cap tipus, una comèdia així ve bastant bé...

Ja que no es poden viure moments bonics en la pròpia pell, almenys veure que en la ficció hi passen coses boniques... I si a una bona recepta la cuines bé, el resultat és per a llepar-se els dits...

Tampoc vull dir que "Tu la letra y yo la música" (Music & Lyrics) sigui la panacea de les comèdies... Només que El guió és força bo i coherent... Amb dosis d'humor intel·ligent... Amb una Drew Barrymore més que acceptable i amb un Hugh Grant que brilla per sobre de totes les coses... La veritat és que Grant, acostumat ja a aquesta mena de papers, aconsegueix amb una (segons la meva opinió) gran actuació fer una caricatura d'ell mateix, tot representant el membre oblidat d'un grup de moda en l'escena pop dels anys 80.


I bé... Un bon guió... Unes actuacions decents... I uns gags que em varen fer impossible deixar de riure en el decurs de la película... En resum... Una comedia romàntica que val la pena.

En l'apartat femení, he de dir que Drew Barrymore no és precisament el meu estil de dona... Ara bé, de vegades està més guapa que d'altres... En aquest cas, tot i tenir un paper menys representatiu que Grant, té un posat hippiós anàrquic descurat que la fa molt sexi. Encara que a mi em serveix de poc. :D

Per deleitar els cors solitaris, una foto d'aquestes que naveguen per la xarxa.

Tom & Jerry...

Quoi peux je dire de Tom et Jerry! Ils sont mitiques!
La violence pour l'enfance en état pur, mais si jolies.
Je n'ai aucun doute que le createur et les écrivains de leur histoires n'amaient pas les chats...

I like their storys a lot, but one must recognize that they are extremately violent.
For this reason, I find totally necessary the "The Simpsons"'s criticism of violence in TV cartoons such as Tom & Jerry, The Looney Toons and Disney's, exposed through the Tom & Jerry's alter egos Itchy & Scratchy.
Bueno pues, a modo de homenaje a tantas horas de violencia gratuita y engañosa (pues un niño pequeño puede pensar que caer de un rascacielos o de un precipicio no le va a costar más que un chichón...)... Hoy recupero y recopilo unas cuantas imágenes de Tom y Jerry...

I no em faceu parlar de política, que no responc de les meves opinions.

La Maldición de la Flor Dorada, de Zhang Yimou

Què curiós! La película de Zhang Yimou més aclamada per la crítica, és la que menys m'ha agradat de les que he vist d'aquest home... I això que només he vist Hero (la primera que vaig veure amb iLòGiCa, per recomanació de Suprem, i que em va fascinar completament pel nou concepte de cinema que suposava per a mi) i "La casa de las dagas voladoras" (la segona i per mi la millor de les que he vist...).

Són películes plenes de color, on les arts marcials resulten més un motiu estètic, una dansa, que no pas un exercici de violència... En aquest sentit m'ha fallat un poc "La Maldición de la Flor Dorada", ja que en alguns moments considero que presenta escenes de violència exagerada i gratuïta.

Són películes plenes de dramatisme... I sovint de lliçons magistrals sobre la vida... No sempre evidents... De fet la majoria potser només les veig jo, però almenys jo les veig clares... I les causes perdudes... Normalment no falten les causes perdudes a les películes...

A tall d'spoiler (no exessivament greu, no us preocupeu si continuau llegint) us diré que, segons la meva opinió, "La Maldición de la Flor Dorada" parla de la traïció i de la fidelitat, i sobretot del poder i l'ambició... De la paciència...

En qualsevol cas no em va convèncer... Però no em faceu molt de cas, que una vegada més estava més pendent d'altres coses diferents a la película...

En el que sí que em vaig fixar, i en això coincideixo amb els crítics, hi ha dos actors que es menjen la película amb les seves interpretacions...

D'una banda Chow Yun-Fat, que feia temps que no apareixia per les sales de cinema (concretament desde la innecessària i banal però entretenguda "El Monje", una peli d'aquestes de serie B americanes al 2003). (Bé, em refereixo a que jo en tingués notícia perquè acabo de comprovar que, de fet, n'ha fetes dues entremig, però no en tenia coneixement)
Fa un paper d'emperador notable...

Però l'excel·lent se l'emporta Gong Li... (A la foto) Sense paraules... S'ha de veure.

Spiderman 3!!!

Sí, ja l'he vist... De fet ara ja fa un més gairebé que la vaig anar a veure... I... Què voleu que us digui? La primera i la segona són, al meu entendre, proporcionalment molt millors...

Sincerament, era d'esperar... Les dues primeres eren realment molt ben trobades... La primera perquè explica molt bé tots els inicis... La segona perquè suposa un clímax gegant amb dos rivals fantàstics: Dr. Oktopus i El Duende Verde... Però aquesta, a més de ser la primera que no es tradueix al català em va deixar una mica... No sé... Li falta alguna cosa...

Potser el problema és que els dos rivals de torn (L'home de sorra i Venom) són molt rivals per la poca "quota" de pantalla que tenen. Potser perquè en Tobey fa una actuació discutible... En particular, al cómic, Venom dóna per moooolts mesos... I a aquesta película de 2 hores i mitja no té ni tansols una hora...
També en particular, la part en la que es veu com afecta l'esmentat Venom a la vida privada de l'alter ego d'Espiderman, Peter Parker... Una excentricitat lleugerament exagerada segons el meu parer, ja que, sempre segons els meus estàndards, frega innècessariament el ridícul...

Ara bé, la película és molt entretenguda. I hi ha dues coses que, per a mi, hi destaquen per sobre les demés: d'una banda una interessant actuació de Kirsten Dunst (a la foto, tot i que no és de la película), ja que el seu personatge les passa canutes (de totes les formes possibles)... Fins i tot la gelosia... Ai la gelosia!!!!! El que la va inventar hauria d'estar penjat! L'altre que no està malament, en l'evolució del seu personatge és James Franco.

Com a spoiler, si no ho sabeu ja, us diré que hi ha un personatge important que la palma... Endevinareu quin????

Per les eleccions, Tolerància Zero

En aquesta jornada de reflexió electoral...

Escoltau aquesta cançó i actuau en consequència.

Perquè qui estima Mallorca no la destrueix.

Salvem Mallorca.





Eleccions 2007 Mallorca

El Velo Pintado

Un dia d'aquests que surts aviat de la feina i tens la oportunitat perfecta d'anar al cinema, però no tens ningú amb qui anar-hi, però t'és igual i hi vas... Doncs això em va passar ara fa ja uns dies...

I com sempre en aquests casos, vas directament a un cinema multisales i tries la primera película que et fa ràbia i et va bé d'horari... I la triada va ser "El Velo Pintado". Resulta que, com vaig descobrir poc després, és un remake... La original no l'he vist, així que no les puc comparar... Ara bé, puc dir que la película està molt i molt ben feta... D'altra banda la temàtica no és allò que més em fascini... Suposo que estic massa susceptible com per restar indiferent a profundes indagacions sobre els problemes de parelles...

En cuatre línees i sense espatllar la película... Una jove anglesa a qui els pares volen casar, per fugir de la pressió a què està sotmesa es casa amb un biòleg que està profundament enamorat d'ella. Però ella no n'està d'ell, només l'utilitza per a fugir de casa... Però la parella ha de marxar cap a Shanghai on el biòleg està destinat... Allà, les inevitables infidelitats de la dona (una fantàstica Naomi Watts) conduiran a una situació límit...

En poques paraules, un remake acceptable, que s'aguanta sobre dos pilars, les actuacions de Edward Norton i Naomi Watts (que curiosament són també productors de la cinta). Sembla com si els dos volguessin treballar junts i haguessin escollit la película per tal d'explotar les seves virtuts interpretatives ...

A la película també hi participa la parella de Naomi Watts, Liev Schreiber, de qui està esperant un fill a la actualitat. (Llàstima que ja estigui ocupada... Perquè mira que fa morbo...)

És una película de tall antic. Això sí, dramàtica. No és una "Must-See" però si es té ocasió de veure-la, no recomano desaprofitar-la.

More Batman... Freak?

I think it's better that I don't write anything today.
I'm sad, lonely...
So I leave you with the horrible weather if you live in Madrid, and with this stupid moving-picture of Batman.

By the way, I heard that they are making another Batman vs. Joker movie.
They must be crazy... Does a better Joker than Jack Nicholson exist?
Is there any possibility that it is nearly comparable to Tim Burton's one?
Well, time will tell.

Ella que pasa, Mario Benedetti

ELLA QUE PASA

Paso que pasa
rostro que pasabas
qué más quieres
te miro
después me olvidaré
después y solo
solo y después
seguro que me olvido.

Paso que pasas
rostro que pasabas
qué más quieres
te quiero
te quiero sólo dos
o tres minutos
para quererte más
no tengo tiempo.

Paso que pasas
rostro que pasabas
qué más quieres
ay no
ay no me tientes
que si nos tentamos
no nos podremos olvidar
adiós.

Ella que pasa
Poemas del Hoyporhoy (1958 - 1961)
Inventario
Mario Benedetti

The Silence, Ingmar Bergman

I've just seen this movie...
I wanted to say my opinion out of it, but, I prefer to quote another person's analysis because I think it's a real good one.
Anyway I won't avoid recognizing that often (quite often indeed) I suffer from the same problems Esther does: not the physical illnes (probably tuberculosis) but feeling that everything with me must be important, and perfect... It's not a totally concious attitude, but I give too much importance to myself... I think I've got more culture than others... That I'm more intelligent... And that's a problem, indeed, of which I'm not proud... I wanted to state this because it's what has impressed me most of this film "The Silence" by Ingmar Bergman.

And now, for something completely different, I will reproduce a comment, published originally on IMDB, which I consider really good and accurate.

Watch Bergman's life's work and save yourself a bundle on film school, 23 February 2004

Author: Bill Stoll (bill@billstoll.com) from Tampa FL

An Ingmar Bergman film always takes me to film school. `Silence' offers the PhD. Metaphors and character arcs: No one does it better than Bergman.

It's a study in contrasts. It's about the strife sewn into the lining of family intimacy, contrasted with the perfection of strangers engaged in the base behaviors. Complexity vs. Simplicity. The common ground shared by youthful innocence and ignorance vs. the confusion imposed by years of living. Short people seeking acceptance vs. normal folk who are so completely unacceptable to each other. It's about a dying woman whose life's work is translating one language to another so others can understand it vs. two people who speak the same language who cannot understand each other (further) vs. two other people who speak different languages who have a better understanding than those sharing a common lexicon. And on and on.

Watching this film, it occurred to me how deeply Bergman's work influenced the likes of Kubrick and Hitchcock and Aldrich and Leigh … so many more. 2001 Space Odyssey, Psycho, so many of the great films have seeds here. The screen was Bergman's canvas; the camera his brush. Neither the script nor the imagery alone created the work. His work has a soul from the combination of all of it.

Watch Bergman's life's work and save yourself a bundle on film school. You'll be in the master's care.

Per cert, una película més i ja estaré lluny de la galàxia, definitivament.

Aventures - Apunt en directe

Cap de setmana a Mallorca ple d'aventures.

Per començar 5 hores de retard al vol d'anada. Jo! Per una vegada que tenia plans a Mallorca. (Havia quedat amb una amiga que feia anys i anys que no veia, na Margalluf, per posar-li un pseudònim. Per desgràcia ho vàrem haver de posposar... Vaig arribar a la una.

Per continaur, dissabte, dia d'excursió a la nord-americana... Fins al Mercat Medieval de Capdepera. Quins collons que he tingut tota la vida... Mira que haver de conèixer gent nord-americana per començar a moure'm per l'illa! A més... Em va quedar cara d'idiota quan vaig veure en què consistia el mercat medieval... Més aviat es podria dir que era una presa de pèl... Però bé... Serveix d'excusa per visitar el castell de Capdepera que està... Acceptable?

Després de tornada ja a l'horabaixa, un poc més i un camión carregat amb 3 cavalls mos envesteix i mos mata... Per sort no va haver-hi ferits i va passar 3 minuts antes de que nosaltres passèssim per allà. I per sort puc contar-ho.. Es veu que el conductor va endormiscar-se, i va perdre el control del camió, volcant i envaïnt el carril contrari (és a dir el meu). Com que érem dels 4 primers en arribar vaig haver d'esperar a que arribés la policia ajudant a controlar una mica el trànsit de vehicles... Mentrestant un grup de joves intentaven rescatar els tres caballs que havien quedat atrapats i estaven en un estat de nerviosisme considerable... Per sort no hi va haver ferits... Aparentment.

I avui diumenge, per acabar el cap de setmana, diada familiar amb el primer bany a la mar de l'any. Arriba dos mesos més tard que l'any passat però això ja passa. I ha valgut la pena l'espera. L'aigua estava geladíssima... I m'ha caigut d'allò més bé...

Ara, descans, música i retorn a la realitat amable de la quotidianitat del treballador. Áu!

Marvin...

Sans doute, Marvin c'est un des charactères plus originalles des Looney Tunes. Il est un des pires ennemies de Bugs Bunny et de Daffy Duck dans plusieurs de ses aventures. Il y avait une epoque, quand j'étais plus jeune, oû j'amais beaucoup cette charactère. Aujourd'hui je n'ai pas l'habitude de voir ces choses... Mais j'ai un tendre memoire de tout cela.


As an hommage, I want to include those pictures in this weird blog site... They have a history. Seven or nine years ago I used to have a web site... My site included many sections... I was proud of it. Specially regarding the fact that it was 1996 - 1998 and then, most people never had heard about the Internet. In fact I'm connected to the Inet since 1994, and that's a kind of record. But I didn't have a site since 1996. After 1998 I "abandonned" my site until it disappearde due to innactivity and to de disappearance of the site provider company which was absorbed by another company. A few days ago my father, with whom I shared my site, told my that there was a copy of our site in a web dedicated to create a historical archive. I entered that site and I recovered those pieces of my web I was interested in conservate. Among the sections there was one of them which was dedicated to different cartoons such as super heros, Looney Tunes, Calvin & Hobbes, etc... And now, from time to time, I'm publishing in this blog this historical pieces of my relationship with the cyberworld.

Sé perfectamente que esto oscila entre el mundo freak, la nostalgia bananera y un retroceso a la infancia provocado por un trauma asociado a la vida adulta que provoca que el individuo regrese a la inmadurez al sentirse más comodo y protegido, pues se rehuye así el dolor de la realidad, de la soledad, del desamor...

I sé perfectament que tot plegat no deixa de ser una xorrada que m'entreten. Esper que tots els que podeu llegir això, que no sou molts, i sobretot els que ho voleu llegir, hagueu tingut un bon cap de setmana. I que tingueu una molt bona setmana. :D

Driving around

Driving around
you're by my side,
but you seem far away.

Why're you so cold,
after those four days?
You know I can't fall in love with you.
You know you can't fall in love with me.

I'd die for kissing you again.
But instead, I'll keep smiling
and driving around.

Batman, per evitar la política

A diferència de Frank Miller, que utiliza Batman per a finalitats polítiques a la última aventura d'aquest heroi que ha firmat (Batman vs. Bin Laden), jo utilitzaré Batman per no fer política... Ni parlar-ne... Perquè n'estic molt temptat. Així que com a freakada aquesta imatge cutre, pertanyent a la meva antiga pàgina web.



Perquè vull evitar parlar de partits anti-democràtics que utilitzen la legalitat per fer política...
Vull evitar parlar del pitjor president de la història d'aquest estat, que desitjaria que fos el seu successor qui gaudís de tan alt honor... Perquè no vull ni pensar que passaria si es demanés a tots els polítics que condemnessin el régim franquista... I em pregunto jo... No és apologia del terrorisme no condemnar un régim il·legal i terrorista com el franquista?? Alguns partits polítics molt aficionats a la il·legalizació de partits i de persones podrien ser susceptibles d'il·legalització.

Perquè no vull ni pensar en com, de mica en mica, tot s'il·legalitza... Primer tenir algunes coses, després, les coses en sí, després les persones, després les idees, i últimament els partits polítics... Jo no hi entro ni hi surto... No és el meu problema, però estic segur que la democràcia és una altra cosa.

I tampoc em vull escandalitzar per la diferència d'óptica amb la que els ......istes jutgen les situacions als "polèmics" PPCC i a Madrid (perquè és on visc i observo). Per començar, San Isidro, festa de dimarts passat. Totes les tradicions son respectades per tots els que hi participen. Curiosament, ni els extremenys demanen per cantar-hi saetes, ni els andalusos per ballar-hi sevillanes amb els vestits sevillans... I no vull ni pensar què dirien si jo organitzés un ball de sardanes al Parque de San Isidro... Vist això no entenc per què diantre a Mallorca ens hem d'empassar les saetes per Setmana Santa, i les sevillanes i flamenc tot l'any. I les activitats que imposen les Casas de Extremadura i Asturias i semblants... No entenc per què si defensem les mateixes actituds de respecte cap a les tradicions catalanes/mallorquines se'ns titlla de racistes-feixistes-intolerants per la dreta, i per partits del caire de Ciutadans de Catalunya... Volen dir amb això que a Madrid son racistes-feixistes-intolerants??? I si és així, per què no es presenten aquí per denunciar aquestes injustícies??

És més, a Mallorca estem cansats d'exclamar la nostra perplexitat i inconformitat de que es celebri una "Feria de Abril de Sevilla" a Palma de Mallorca... I jo ja em pensava que aquestes idees meves eren per causa de la meva educació nacionalista... Però vet aquí la meva sorpresa quan, explicant tranquilament que a Palma es fa la Feria de Abril, TOTS (absolutament tots) els meus interlocutors varen exclamar: "Pues vaya tonteria, si yo quiero ir a la feria de Abril me voy a ir a Sevilla, una Feria de Abril en Mallorca tiene menos sentido que una corrida de toros en China". I he de dir que això em va ajudar molt... Que no només bascs i gallecs s'indignassin per aquest fet, sinó que madrilenys i sobretot andalusos estiguessin completament d'acord amb la meva perplexitat i plantejament.

I ja que no parlo de política, no parlaré del documental de Telemadrid "Ciudadanos de Segunda", fet pels del diari (?) "El Mundo", que "denunciava" la persecució del castellà a Catalunya, (que traduït al llenguatge internacional significa "la normalització lingüística del català") tot defensant la tesi que els castellanoparlants a Catalunya son ciutadans de segona classe. Encara que en el fons tenen raó, ja que una persona que NO vol que el seu fill aprengui una llengua és una persona de segona... Perquè una persona que NO és capaç d'aprendre una llengua, és una cosa greu de la qual no es pot fer broma... Entrariem en temes de coeficients intelectuals i això no ho triem, naixem cadascú amb les pròpies capacitats...
Bé, el cas és que el documental presentava que els que no volen aprendre català estan discriminats a Catalunya... (M'agradaria saber com es tracta a Madrid als que NO volen aprendre castellà). El que sí sé es que si a alguna comunitat autònoma hi ha Ciutadans de Segona, aquesta és Madrid... Aquí t'obliguen a empadronar-te... Perquè paguis aquí els impostos i perquè votis els partits de sempre... I com ho fan? Si no t'empadrones, no tens els mateixos drets a la educació pública i a la sanitat pública... I lo de la sanitat pública em sembla més greu, doncs si no estàs empadronat no et donen hora, sinó que has d'anar a fer cua i no t'atenen mentre hi hagi gent amb hora... Després si tenen llocs buits atenen la resta. Això sí es ser un ciutadà de segona... Que jo sàpiga ni a Mallorca ni a BCN passa això... A aquests llocs tothom es tractat PER IGUAL (bé, de fet a Mallorca atenen primer als estrangers, després als no Mallorquins, els quals són l'últim mot del credo, i contents segueixen votant a partits d'aquests...)... I Telemadrid, per què no fa un documental sobre això...

I per tancar aquest post que no parla de política, sinó de Batman, una altra mostra de que aquí hi ha ciutadans de segona (aquí a Madrid) és que ara per anar a l'Aeroport amb metro has de pagar un suplement d'un euro... A qui afecta aquesta mesura... Als treballadors de l'Aeroport? No perquè ells n'estan exempts... Als turistes? Realment no perquè només els costarà en total 2 euros més un a l'anada i un a la tornada... Als currants que han de viatjar??? No, què va! Aquests solen anar-hi en taxi i l'empresa els ho sol pagar... Doncs els que realment es veuen perjudicats per aquesta mesura és la gent com jo, que agafa almenys 4 avions al més. Posem un mínim de 4 euros al més, per dotze mesos.... 48 euros... Això és el meu suplement sobre el transport PUBLIC... Així es veu qui és realment un Ciutada de Segona...

Estic fart de sentir-me malament per pensar que els catalans i els mallorquins som dolents, som tancats i que el nacionalisme pot ser negatiu... Aquí són tant o més nacionalistes que allà, però es veu que hi ha comunitats de segona, amb menys drets i privilegis, en aquest estat "plural".

Vull fer una menció especial a totes aquelles persones inteligents i tolerants que, independentment del seu origen, cultura i condició, treballen per fer la vida més fàcil a aquells que els envolten... Aquells que treballen per la pluralitat, la tolerància i el respecte, sempre amb fets i paraules i mai recorrent a la discriminació i a la violència. Més que res, perquè algun dia se'ls acusarà de qualsevol tonteria per conrear el seu descrèdit... Si no ho han fet ja...


Com havia dit... No parlaré de política... I Batman m'ajudarà a evitar-ho. ;)

The Host (Gwoemul)

Ja fa gairebé un més vaig anar a veure The Host...

Va ser una d'aquestes decisions espontànies, entre dues persones de gustos i estats d'ànims diferents, però amb ganes de fer alguna cosa junts... Descartades les que no anàven bé per hores o les que havia vist l'un o l'altre les opcions eren poques i The Host va ser l'elegida...

D'altra banda havia llegit crítiques molt positives d'aquesta película... Que era una novedosa re-invenció del gènere de les pel·lícules de terror... Que si patatim que si patatam... Fins i tot havien arribat a dir que és la millor pel·lícula de terror del segle...

Bé... En primer lloc aquell dia la batalla terrorífica es lliurava al meu sistema nerviós, a la meva mà dreta i... Però fins i tot tenint en compte això no puc dir que "les espectatives" de la película no es varen acabar de satisfer...

Bé... Té trets molt interessants, com les pinzellades culturals Surcoreanes... La ridiculització (?) dels militars Nord-Americans... Una lleugera reivindicació ecologista... I té uns efectes especials molt coherents i treballats en la creació del monstre...

Però a nivell de terror en sí... He de dir que em va decebre... Té intriga... Té tensió... Té dramatisme... Però terror, terror... Jo no ho diria... Una de les coses més terrorífiques que pot tenir una película de terror és explotar la por al desconegut amagant el monstre al qual s'enfronten els protagonistes durant la major part de la peli. En aquest cas fan tot el contrari... De seguida es mostren les cartes de l'enemic de la humanitat... I la resta de la película és un cúmul de propòsits desproposats (més que de despropòsits) i els esforços d'una unida família per a la causa comú, enfrontant-se fins i tot a les restriccions militaroides.

En resum, va ser un dia de terror... Però el terror de veritat no estava a la pantalla... Estava al meu costat!!!! :D

Ara veurem què passa amb la inevitable versió americana de la película...

Snoopy & Charly Brown

Peanuts... What could I say about Peanuts...
As I don't know where to start I will reproduce exactly what is said at the Wikipedia

Peanuts is a syndicated daily and Sunday comic strip written and illustrated by Charles M. Schulz, which ran from October 2, 1950, to February 13, 2000 (the day after Schulz's death). The strip was one of the most popular and influential in the history of the medium. At its peak, Peanuts ran in over 2,600 newspapers, with a readership of 355 million in 75 countries, and was translated into 21 languages. Catalan among them. It helped to cement the four-panel gag strip as the standard in the United States. Reprints of the strip are still syndicated and run in many newspapers.

In addition, Peanuts achieved considerable success for its television specials, several of which, including A Charlie Brown Christmas and It's the Great Pumpkin, Charlie Brown won or were nominated for Emmys. The holiday specials remain quite popular to this day, and are currently broadcast on ABC in the United States during the appropriate season.

Y dicho esto poco más se puede añadir... En España se conoce a esta tira cómica mas por su canino protagonista, Snoopy, que por el nombre original que le dio Schultz. Y aunque originalmente no había un protagonista claro en la tira, pronto ese protagonismo recayó sobre Charlie Brown. Finalmente también destaca Woodstock, el pàrajo amigo de Snoopy.

Potser només em queda ja una cosa a explicar, que és quan va entrar a la meva vida aquesta tira còmica... La veritat és que de nen sempre et parlen de l'Snoopy, el gos, que està dibuixat d'una forma molt senzilla que resulta molt estètica i atractiva per a un jove infant... I així el personatge d'Snoopy va anar impregnant el meu bagatge cultural.
Però ja era grandet quan van caure a les meves mans dos volums de la col·lecció de tires còmiques de Peanuts que pertanyien al meu pare... I en menys d'una hora ja me les havia pulides, captant bona part del que Peanuts i Snoopy representa...

Así Rodeado, Mario Benedetti

ASÍ RODEADO

Otra vez estoy solo
tan hondamente
solo
que no siento la ayuda
ni el calor
de tu mano
ni tu nueva mirada
ni siquiera la antigua
universal
tristeza

tan libremente
solo
que no puedo acordarme
de cómo era el mundo
con su pobre
tranquila muchedumbre
con sus brazos abiertos
con su espalda vencida

tan claramente
solo
que las paredes lloran
los vagabundos lloran
los solitarios lloran
y se alejan

ah pero éstos
éstos los sobornables
solitarios
arríes ele irse me envuelven
en una blanda
ojeada
que parece piedad
pero es
envidia.

Poemas del Hoyporhoy (1958 - 1961)

Inventario

Mario Benedetti

The Sittaford Mystery, Agatha Christie

Agatha Christie introduced a supernatural element in many of her works... But don't forget that she was a nurse, and therefore she was fond of science...

Anyway The Sittaford Mystery is the first Christie's long story with a supernatural element: a séance, in a remote house in the middle of a nowhere place called Dartmoor, in which some people assist with terror to the revelation that somebody is being murdered at that same time...

After that, the dead's man body is found, and a young man is accused of the murder... His fiancée will do her best to prove him innocent... Anyway, she won't be alone in her inquest...

Well... I suppose that it's not one of her best stories, but has all the elements one likes about Agatha Christie's works... But I must admit, that, for the first time, I discovered it all before it was revealed in the book (I usually can't guess it right, unlike my mother, who always guesses correctly everything in books as in movies... She might be a genius. It's a pity she isn't aware of it... yet... :D)

The Sittaford Mystery (aka Murder at Hazelmoor)
Agatha Christie
HarperCollins (UK)
St. Martin's Minotaur Mysteries (US)

Maig, un més de dibuixos animats

Aquest Maig (i segurament al Juny també) aniré posant imatges de dibuixos animats i/o personatges de tires còmiques mítiques recuperades de la meva antiga pàgina web. Com a introducció, aquesta capçalera que jo mateix vaig fer a cop de Photoshop... Fa gairebé 10 anys... Jeje...

Mayo: un més de dibujos animados. Durante Mayo iré publicando imágenes de dibujos animados i/o personajes de tiras cómicas míticas recuperadas de mi antigua página web. Como introducción, este cabezal que yo mismo hice a golpe de Photoshop... Hace ya casi 10 años... jejej....

May: a month for cartoons... This May I'll be publishing some pictures of cartoons and/or comic strip characters recovered from my former web site. As an introduction, this header I myself created with the Photoshop... Almost 10 years ago... hehe...

Mai: un mois pour les cartoons... Cet Mai je vais publiquer quelques images des cartoons et/or de protagonistes de tires comiques que j'ai récuperé de mon ancienne web site. Comme introduction, vous pouvez voir le "header" que j'ai fait il y a 10 ans... :D

Paranoia: depressió (1998)

Un escrit en prosa poètica plena de sentiments. De 1998... També recuperat de la meva antiga web.

Depressió

La paranoia paranoica de la passió, és l'amor desenfrenat que desenfrena el cor dels éssers humans fins al punt de fer-los embogir, com un desig indesitjat que pugna per sortir de la capsa a on està tancat. El cor humà és la màquina de la vida i no de l'amor, car aquest està regit pel cervell descabdellat del món de milers de colors que sorgeix de l'infinit del qual tansols es coneix que no se'n coneix res.

La passió paranoica ens agafa i ens fa embogir, possiblement mitjançant un instrument letal, uns ulls precioses que t'esguarden des del lloc més inesperat. La paranoia transforma la certesa en incertesa i fa dubtar de tot allò que t'envolta i de tot allò que no t'envolta.

El món viu com nosaltres el fem viure. Diuen que ningú no tria res de res però realment tothom tria. Tothom i ningú és lliure. El món és la porta a enlloc, lloc on res és real perquè res és res. La lluna és la pista, la llum a seguir, que ens encisa i encanta com una fada-bruixa malvadament bondadosa, i que ens fa embaladir davant l'embaladidora nit negra i estalada.

Ara és abans i el futur és el nostre present, la nostra llibertat, el que encara podem canviar. El temps no te sentit ni existeix: és un no res inventat per l'home per donar sentit a alguna cosa que encara no s'ha descobert.

La ciència és una eina molt important que ha caigut en males mans, en unes mans cobdicioses de poder i diners. Però la gent està enganyada perquè el poder real no és ni el social ni el polític, el poder real el tenim a dins, el poder realment valuós (i no en el sentit material) és el poder de la personalitat, el poder de la imaginació, el poder de la fantasia, el poder dels sentits, el poder pretesament inútil que dóna riquesa, emocions i misteri a la vida. Els diners són, com el temps i com la guerra, un invent inhumanament humà per quantititzar tot el que es pugui i tot el que no es pugui. Els diners són una institució supravaloritzada que no té cap valor real, malgrat el criteri erroni dels éssers humans. La guerra és la conseqüència de l'exageració humana del poder i dels diners.

La vida és una representació teatral on cadascú és el protagonista de la pròpia història. Nosaltres l'escrivim, nosaltres marquem les regles... Volguem o no. El futur és un horitzò llunyà que s'aproxima constantment però que té un final segur, allà, perdut a l'infinit.

Si et mires al mirall veuràs una lletra del Llibre de la Història.

4/08/98

Joan Genís Valverde

La cosa més interessant del món (1995)

La cosa més interessant del món

Escrit per la classe d'ética amb el professor Ferran Ferrà del IB Guillem Sagrera

21-12-95

Realment hi ha coses més interessants que altres?

Pensem-hi.

Per exemple, fa tres anys trobaba que "Bola de Drac" era una sèrie molt interessant, que els documentals eren avorridíssims, no suportava les notícies i m'encantava veure el futbol; actualment Bola de Drac no em desperta cap interés i per tant m'avorreix, m'agraden i interessen els documentals, i de vegades escolto les notícies i hi ha alguns partits de futbol que abans m'entretenien que ara no puc ni suportar.

Aixó ens demostra que no son les coses que siguin interessants o no, sino que és un mateix que s'interessa més per unes coses que per altres. D'aquí prové la paraula interessos: quan tens una certa edat t'interesses per unes certes coses, tens uns interessos diferents de quan ets gran. Així, per a respondre a la pregunta: "quina és la cosa més interessant del món?" s'ha de veure que es una pregunta molt oberta: més interessant per a qui? I a més: a quin moment de la seva existència? Per tant, la pregunta totalment correcta s'hauria de formular així: Quina és la cosa més interessant del món per a tu (ara) ?

La meva resposta és doble: La vida i el pensar. La vida perque és un fenómen que encara ni els científics tenen gairebé clara (per qué som com som, on som i sobretot per qué unes espècies evolucionen més, com és formà el Big Bang i l'Univers i quín és el motiu de la nostra existència com a animals/éssers vius). El pensar perque tambè ès un fenómen difícil d'explicar, extrany, encara que els humans ho tinguin més desenvolupat. A més, les neurones, que ho fan possible no es poden substituir així com es fa amb el cor, o amb els pulmons. El realment important motiu que fa que el pensar sigui tan interessant, és que és l'únic que pot fer entendre les qüestions sobre la vida plantejades al paràgraf anterior.

Per acabar, si et demanen la cosa més important del món (en general) hauriem de pensar una mica: la resposta correcta hauria de ser tot, absolutament. El raonament és senzill: Hi ha una sola cosa en el món que no sigui interessant per alguna de les 4.700 millons (aproximadament) de persones que habiten la Terra?

Joan Genís Valverde

Qüestió d'interès (1997)

Un altre escrit que penjava a la meva antiga pàgina web... Un altre document històric... Je, je... Clar que s'ha de jutjar dins el contexte històric dels meus quinze-setze anys... No sigueu massa durs amb mi!!!!

Qüestió d'interès

Què és l'interés? L'interés és la capacitat d'una cosa per captar la nostra atenció.
Es a dir, com més interessant és una cosa, més capacitat per atreure la nostra atenció té.
És realment això?

Moltes vegades he sentit dir a la gent: aixó no és interessant!. Crec que la gent que diu això no té raó: Chesterson va dir una vegada: "No hi ha coses sense interés. Tan sols hi ha persones incapaces d'interessar-se". Crec que té rao. Això és fàcil d'explicar. Hi ha coses que interessen més a una gent que a l'altra: a tu t'agraden unes i a mi m'agraden unes altres. De la mateixa manera passa amb tota la humanitat. Al món hi ha millons de persones, i cada individu és diferent de tots els altres, de manera que també s'interessa per unes coses diferents que els altres. Si hi ha millons de persones interessades en coses diferents, és difícil que hi hagi una sola cosa en la qual una d'aquests millons de persones no s'hi hagi interessat.

Totes les coses, encara que moltes d'elles no siguin interessants per a tu, són interessants per a algú, es a dir, tenen interés. Ha quedat clar que totes les coses tenen interés, en canvi, no tothom el troba: uns no poden, molts no el volen trobar i finalment hi ha els que no saben ni que hi és. Jo, per exemple, sempre que he intentat trobar l'interés de coses que sempre havien estat buides d'interés per a mi, m'he trobat amb un munt de coses interessants. Hi ha molt poques coses que no trobi interessants per a mi.

Tornant a la pregunta plantejada al començament. La resposta és no. El significat que donam actualment a la paraula interessant és erroni. És conseqüencia del mal ús del llenguatge. Usam la paraula interessant com a sinónim de entretengut. I no és així. Això ho feim perqué les coses interessants són entretengudes normalment i per associació de termes ha aparegut aquesta confusió.

El diccionari descriu que una cosa interessant és aquella que aporta beneficis, referint-se clarament amb els exemples a beneficis materials. Si adapt aquesta definició a la meva filosofia particular he de canviar la connotació de beneficis materials a beneficis culturals, coneixements, sabiduria, experiència, etc. D'aquesta manera s'acosta més a la realitat. De totes maneres, el significat de interessant és més profund. És indescriptible.

Per exemple, "enriquidor" també podria formar part d'una descripció del significat d'interessant que estic cercant. Quan llegeixes un llibre que dius que és interessant, de vegades no es que t'aporti beneficis materials, ni culturals, ni coneixements. Simplement és que t'enganxa, t'agrada, et crea intriga, no pots deixar de llegir... I el mateix passa quan una película dius que és interessant, o que està molt interessant. És un sentiment de plaer... De vegades, fins i tot et fa sentir realitzat.

Quan una cosa t'interessa, intentes acostar-t'hi d'una manera o altra. Després de fracassos, problemes i dificultats, encara que no hagis aconseguit arribar, has guanyat una cosa molt important, no és un benefici cultural, ni són coneixements... Bé, en certa manera el que hi guanyes està molt relacionat amb els coneixements. S'anomena experiència, i és una de les coses més importants de les que es necessiten per a la vida. D'aquesta manera hem arribat a la conclusió que tot té interés, no tothom el sap trobar i possiblement es degui a una interpretació errónia del seu significat. A més l'interés és la base de la vida. "Aquell que no té interés per viure" encaixaria amb la descripció de suicida. Pensa-ho!!!

Joan Genís Valverde 19-1-97

Sobre l'amistat (1996)

Estic emocionat. Ves per on he pogut rescatar alguns vells escrits de la meva vella pàgina web... És a dir, la primera web que vaig tenir entre els anys 1996 i 1998... Per tant espero que no demaneu massa a aquest escrit... Suposo que hi trobareu la sobèrbia i naïvitat d'un adolescent efervescent. En qualsevol cas, crec que a tall de curiositat històrica s'ha d'aprofitar l'avinentesa per recuperar els escrits més "interessants" d'aquella web... Aquest és el primer... Els dies a venir... Més!

En aquella època el concepte d'amistat planava sobre les meves confoses idees (de fet eren tan confoses que gairebé semblava que les tenia molt clares). (Val a dir que ara les tinc clares, justament perquè ho tinc tot confós).

Sobre l'amistat

Ja ho va dir Elmer Hubber: "Un amic és aquell que ho sap tot de tu i malgrat tot t'estima". I crec que té raó. Es una bona definició d'amistat. Moltes vegades he pensat sobre aquest tema i he arribat a la conclusió de que l'amistat és una de les grans coses de la vida.

Una cosa que no entenc és que quan demostres la teva amistat o estima a les persones pròximes a tu, aquestes et refusen i/o s'en riuen de tu. Però M.Artson ho tenia ben clar. Ell deia que: "La ignorància pot èsser curada, pero la estupidesa és eterna", frase que ho explica d'una forma molt clara. Hi ha animals que neixen lletjos i tornen bonics amb el temps, com les papallones. N'hi ha d'altres que neixen lletjos i segueixen sempre igual. N'hi ha que neixen bonics i sempre son bonics. I després hi ha els més usuals que són aquells que naixen molt bonics, i acaben molt lletjos. (En aquesta darrera opció s'inclouen els humans, que naixen, creixen fins als 25anys, decreixen i moren). Aquest exemple es pot aplicar al nivell d'intel·ligència dels humans. N'hi ha de tot tipus.

Mai es pot fer burla d'una cosa sense intentar cercar-li un sentit abans. De la mateixa manera tampoc es pot passar olímpicament de tot. Totes les coses tenen un sentit i sempre s'ha d'intentar veure. Una de les coses que més preocupa a la humanitat es trobar el sentit de la vida. Per trobar-lo primer has d'haver trobat un sentit a tot allò que t'envolta. Cada individu veu un sentit diferent a cada cosa, i de vegades dos individus diferents poden trobar sentits completament diferents per una mateixa cosa. Inclús un mateix individu pot trobar més d'un sentit completament diferents; llavors és un mateix qui ha de decidir per quin inclinar-se. L'amistat és la primera cosa a la que s'hauria de cercar un sentit, perque és difícil saber si la gent que t'enrevolta et veu com un amic o com algú a qui xuclar tot el que tengui i l'interessi; i quan aixó interessant s'acabi, a qui tractar com la cosa més repugnant del mon. Hi ha un provervi que ho té en comte: "Qui avui et compra amb la seva adulació, demà et vendrà amb la seva traició".

Per acabar, exposaré la idea general: els amics són el més important que hi ha a la vida. Ells et fan ser algú. Una persona sense amics no és. Un individu, sobretot la seva personalitat, no viu per si sola, sino que viu al cor i a la ment dels amics: jo tenc els amics al cor o a la ment, i aquests amics sempre seran amics. Aquells que es morin abans que jo, seran amics meus fins a la meva fi: els tendré al cor. De la mateixa manera vull que passi si jo em mor abans que els meus amics. Com va dir algú "Amistat que acaba mai no fou amistat"

Ser amics molt sovint es confon amb ser companys, ser coneguts, dur-se bé... L'amistat està per damunt de tot això. L'amistat és estimar, apreciar una persona i estar disposat a intentar fer qualsevol cosa que estigui al teu abast per ajudar-lo sempre que t'ho demani o necessiti. A la vegada és saber que pots recorrer a aquesta persona si tens problemes perque t'ajudarà en tot el que pugui. De totes maneres, això en la vida real és una utopia. Supòs que hi ha diferents graus d'amistat, però cap d'ells no arriba a la amistat pura. Malgrat tot, jo seguiré intentant trobar almanco una amistat real. Ja ho va dir Elmer Hubber : "Un amic és aquell que ho sap tot de tu i malgrat tot t'estima".

El Ángel, Mario Benedetti

EL ÁNGEL

La paz oh la paz
quién habló de la paz
aquel viejo con cara de caballo
que mira sin mirar y a veces pide
ése habló de la paz
aquella jovencita con arrugas
que recuerda sus épocas de virgen
ésa hablo de la paz
aquel atleta de campera verde
aquel tímido lleno de rencores
aquel horrible y sabio lustrabotas
ése ésos hablaron de la paz
aquella ama de casa con bostezos
aquel auxiliar cuarto que no fuma
aquel santo que prensa cuando vota
aquel bobo que cree en una bandera
todos ésos hablaron de la paz
pero qué pena
que grandísima pena
todos tan inocentes
tan alegres
no saben que la paz dependía de unángel
y ese ángel tiene ahora
un dedo en el gatillo.

El Ángel, Mario Benedetti

Poemas del Hoyporhoy (1958 - 1961)

Inventario

Pizza Indústria, Palma de Mallorca

L'altre dia hi vaig tornar...

Pizza Indústria era un d'aquests llocs comodí on sempre anàvem a sopar els meus pares i jo quan no volíem fer sopar... I és que ens encantàven aquelles pizzes... Potser de les millors pizzes de Ciutat... Per desgràcia ara ja ho hi podem anar per motius de salut... I jo a més hi vaig poc des que he abandonat la illa...

Però jo l'altre dia hi vaig tornar...

I vaig comprovar que encara hi fan de les millors pizzes de la illa.

I és imprescindible que demaneu uns nachitos mentres espereu les pizzes... Són boníssims!

(I si us quedeu amb gana proveu el calzone de xocolata amb fruites!!!!)

Una altra cosa mítica de Pizza Indústria són les estovalles de paper amb passatemps... La forma perfecta de despistar els clients mentres es cou el menjar...

En resum, per 20-25 euros podeu sopar dues persones perfectament... I dubto molt que no us complagui.

Pizza Indústria
Avda. Argentina núm. 57
Avda. Joan Miró núm. 1
Palma de Mallorca

Bellviure

L'altre dia de pagés vaig anar a un restaurant ben interessant...
Restaurant Bellviure... Una excel·lent mostra de cuina mestissatge...
Sobre una base de cuina tradicional mallorquina hi barregen gustos i textures orientals...
Excel·lent.

Surt per uns 35 euros el cobert... (Bé, sempre en funció del que es demani).
Però val la pena provar-ho...

Restaurant Bellviure (cuina mestissatge)
C/Industria num. 13 Local 1
Palma de Mallorca

Sabes...?

Sabes lo que hacían en el pasado las personas que tenían un secreto que no querían compartir?

Subian a una montaña, buscaban un árbol y tallaban un agujero en él. Luego susurraban el secreto en el agujero, lo recubrían con barro y de ese modo nadie de entre las personas afines a él descubriria el secreto...

Deseando Amar / 2046
Won Kar Wai

Las Batallas...

"Las batallas contra las mujeres són las únicas que se ganan huyendo"

Perder és cuestión de método
Sergio Cabrera (2005)

Son Jordà, Agroturisme

Ara ja fa tant de temps (un més o això) que no sé si vos ho sabré explicar bé...

A mumpare i a mumare els va pegar per anar a fer una excursió amb cotxe a Costitx... Mumare no hi havia estat mai i mira!... Ja està bé sortir de casa per anar a descobrir allò que t'envolta. De fet més d'un pic m'he endut les mans al cap en entemer-me que m'encanta fer turisme arreu del món però que sovint tenc tendència a menysprear les coses que m'envolten... Així gairebé no conec Mallorca i hi ha molts llocs de Barcelona (i Catalunya) als quals no em perdon encara no haver-hi anat...

Bé el tema és que erem a Costitx... I se'ns va fer hora de dinar... I després de que mumpare ho consultés a un amic seu que té família per allà, vàrem fer cap a Son Jordà, un agroturisme que hi ha a un llogaret proper a Costitx: Ruberts, situat al km. 22 de la carretera vella de Sineu.

Allà vàrem dinar... I tant si hi vàrem dinar: un menú degustació de 25 euros per cap (sense beguda) que no tenia desperdici... A més, amb l'avantatge de la personalització de la cuina a les necessitats específiques d'aquells i aquelles que tenen intoleràncies (com els celiacs o els que tenen problemes digerint els hidrats de carbó). Llagostins, amanida de pasta amb sípia (o peix amb una esquisida salsa si no pots amb la pasta), porc rostit d'una forma excepcional i altres floritures gastronòmiques fruit de la barreja de cuina mallorquina, productes naturals i la nova cuina...

No vos distrec més... Però val la pena... Encara que no t'agafi de camí, pegar-hi un bot per fer un bon bon bon dinar (o sopar)... I fins i tot m'atrevesc a aventurar que com a agroturisme per a estar-hi uns dies de vacances ha de ser un lloc ideal... Però això últim només és una sensació.

Pere Capellà Simó: La Fira dels Folls (2003-2007)

En Pere Capellà és un artista excel·lent... Jove i amb una gran projecció. I a més és amic meu. :D

En qualsevol cas tan aviat com pugui aniré a veure la seva exposició.

Torre de ses Puntes - Manacor
Del 14 d'Abril al 13 de Maig de 2007.

Diumenge a Foravila

Foravila és un mot que, almenys a la meva Mallorca, vol dir tot allò que queda més enlla de la ciutat (fora-vila)... I aquí s'ha d'entendre que la ciutat és, com no podia ser d'altra manera, Felanitx.

Diumenge passat idó, vaig anar a passar el dia a foravila... A una casa "de pagés" d'uns dels cosins de ma mare... I allí hi havia tota la família... Els meus padrins (avis), la tia de ma mare (germana del seu pare), els seus cinc fills (cosins de mamare) i els seus vuit nets (cosinets segons meus)... A més dels meus pares i jo, net únic que soc...

I un Diumenge no pot passar-se millor... Els no limitats gastronómicament empeçolant-se caragols un darrera l'altre i jo... Limitat com sóc, disfrutant de la senzillesa de la carn torrada (llom de porc, panxeta, salsitxes, butifarrons...) amb el millor format: acompanyada de un pamboli (també conegut com pa amb tomàquet)... Bé, això i la picada de pizza casolana, coca de verdura i unes patatetes xips... Vaja que he pegat una panxada...

De totes formes menjar bé és imprescindible quan s'està a foravila envoltat de nins petits que només pensen a esgotar-te física i mentalment.

Més enllà de la gastronomia... Últimament he descobert la part més rural de mi mateix... El truc era senzill, anar vestit amb la roba més vella i sense problemes a l'hora d'embrutar-te. Així el fang, o la pluja persistent durant tot el matí treuen el teu tu més salvatge i menys higiènic... Bé, val a dir que la taula de tenis-taula també ha triomfat...

No sé si he esmentat que ha plogut durant tot el matí, però com era temps de preparar el dinar i mengar-se'l, en realitat no ha estat tan greu. Sobretot perquè l'horabaixa ha vengut regalat amb un sol fantàstic sota el braç... Un temps perfecte per anar a fer una volta amb els meus cosinets tot cantant cançons oblidades dels Pets, de Lax'n'Busto, de Lluís Llach, d'UC, d'Ocults i molts altres... Totes elles ja mig oblidades pels devastadors efectes de l'edat...

I després, un parell de partides adicionals de tenis taula... (Joder, almenos puc afirmar que mumpare encara fa bé alguna cosa: juga bastant bé al ping-pong, tant bé que és l'únic que m'ha guanyat sempre... :D)

I així, rubiol darrera rubiol, ensaïmada darrera ensaïmada, un Diumenge ha passat, obsequiant-me amb un fantàstic i relaxant dia foraviler...

Ho he de fer més això, jo!