Pregunta per a farmacèutics i químics: Coca-cola + Ibuprofen?

Una pregunta per a tots els farmacèutics i químics i biòlegs, presents i futurs.
Buscant al google Ibuprofen + Coca-Cola, he trobat una web en la qual, es veia en un experiment amb conills que beure Coca-Cola mentres prens el citat medicament fa que aquest s'absorbeixi molt més.

D'una banda, aneu amb compte. Si preneu dosis molt altes no prengueu Cocacola. O si preneu cocacola reduïu la dosi d'Ibuprofen... (Aquesta seria la principal conclusió de l'estudi, suposo).

La pregunta en qüestió és: què en penseu? Alguna explicació científica? Algun voluntari?

PC (Post comentum): Si algú es pregunta el motiu d'aquesta búsqueda al Google, la resposta és ben senzilla. M'agrada molt la Coca-Cola i per motius de salut (obvi?) he de prendre Ibuprofen i he recordat la llegenda urbana de quan era petit que diu que la coca-cola amb alguns medicaments fot el fetge. Així que pregunta per pujar nota:

Combinar la Coca-Cola amb algun medicament pot provocar problemes de salut? Per quin motiu? I si és així, per què no apareix a les contraindicacions dels prospectes dels medicaments en qüestió?

Si algú contesta alguna de les preguntes aquí formulades rebrà, totalment de franc, tot el meu agraiment!

15 Juliol 1099, Sangtraït

Cinc del matí, canta el gall,
li respon el tró
de mil veus cridant, sense por.
Van corrent pel camí,
sobre mil cavalls
sense veure res.

Tenen un destí - són creuats
Lluiten per l'honor.
Matar o morir - són creuats
Morir amb honor

Toquen les sis del matí,
15 de juliol,
mil noranta-nou,
l'hombra ja s'ha fos.
La llum i el destí
s'han donat la mà
mentre creix el bram

Tenen un destí - són creuats
Lluiten per l'honor.
Matar o morir - són creuats
Morir amb honor

Digue'm per qui,
digue'm per què,
en nom de qui,
en nom de què.

Callen les veus, mor el crit,
el silenci és viu
dintre dels seus cors,
tots ells l'han sentit.
Quin dolor dins del pit,
crema com el foc
quan forja l'acer.

Tenen un destí - són creuats
Lluiten per l'honor.
Matar o morir - són creuats
Morir amb honor

La búsqueda del mes

Més d'un cop he comentat que un xivato em diu què ha buscat la gent al google per arribar al meu blog. Inauguro aquesta nova secció, amb una de les búsquedes que més ha despertat la meva curiositat en molt de temps:

películes de mules

Películes de mules? El motiu se m'escapa, juntament amb la meva imaginació. (Un cas de zoofília?, o simplement un pagés jubilat amb nostàlgia). En una paraula, esmaperdut. (Així m'he quedat!)

Superman Returns, de Bryan Singer

Si, a Superman Returns també li ha arribat l'hora.

Sobretot sabent que Bryan Singer (que per als que no ho sapigueu ha dirigit películes com Sospechosos Habituales o X-Men 1 i 2, i ha produït series de la dimensió de House.

Bé, com la Superman primera i autèntica... No crec que hi hagi res. Però bé, Superman Returns està a l'altura de les espectatives.

El millor, sense cap dubte, és la direcció de casting. Molt apropiats tots els actors per als seus papers (a excepció, en tot cas de la Lois Lane).

El pitjor, també sense cap dubte, són algunes pifies de les evidents... Situacions impossibles des del punt de vista (pseudo)-científic. (P.e. l'escena on un helicopter està tranquilament posat a sobre la coberta d'una llanxa amb ones de 5 metres sense moure's ni un centímetre).

Com que això no és un spoiler no us revel·laré algunes coses que també m'han cridat l'atenció positiva o negativament. Segurament m'ho agraireu.

Potser en l'argument es troba una mica a faltar la dimensió professional de Clark Kent (la de la Lois Lane es menja tot el fil argumental en aquest sentit).

Com ja succeeix a Matrix 2 i 3 les escenes fetes íntegrament per ordinador són fàcilment detectables... La tècnica s'ha de perfeccionar en realisme i tal. Per tant el gremi d'actors pot estar tranquil perquè encara hi ha imatges que només ells poden filmar... Clar que cada vegada tenen menys feina...

En resum, Superman Returns és un còmic més, dels que s'espera entreteniment (s'aconsegueix), una mica de comèdia (no destaca en aquest punt, però té un parell de punts, com el del piano), una mica de romanç i molta tensió i acció, amb unes imatges i uns efectes especials que impresionin.

Fins aquí tot acceptable. Però li falta aquell punt que converteix una película en una gran película. Tot i que és remarcable la forma en la qual veus detalls d'Smallville (la sèrie) i de la sèrie protagonitzada pel Superman Etern, Cristopher Reeve. Per cert no els hagués costat gaire recordar-lo o fer-li una petita dedicatòria.

I per acabar amb aquest mega-apunt cinematogràfic, cal agrair tant als productors com al director com a l'encarregat de la banda sonora que mantinguessin el tema original de Superman, sí el de John Williams, ja que a hores d'ara esta totalment vinculat a l'heroi. Clar que crec que la banda sonora, tot i no ser del propi Williams està a l'altura de les circumstàncies, recuperant el mític tema adesiara.

Tu vida en 65', de Maria Ripoll

Ara ja fa uns dies vaig anar a veure aquesta película...
Hi vaig anar amb l'Erasmus de la Galàxia.

Tu vida en 65' és una d'aquestes películes que es podria definir amb una paraula: ESPAÑOLA. (Clar que vista la gran quantitat d'actors que surten a la peli que han passat pel cor d'una o altra forma... Alguns la definirien més aviat com a CATALANA). Per evitar conflictes podriem anomenar-la PENINSULAR. Però clar, els pobres Portuguesos no en tenen cap culpa.

La primera anècdota de la película doncs, va tenir a veure molt amb aixó: dues hiper-pijes de Sarrià (m'agrada anar a Cinesa Diagonal) que curiosament tot i que el cinema estava buit estaven assegudes al nostre costat, de cop es giren cap a nosaltres i ens pregunten escandalitzades (abans que comencessin tansols els anuncis): "És espanyola?" (De fet m'ho preguntaren amb ñ).

I els varem dir la veritat, que si que ho era. Tanmateix varen quedar-se fins que la película va començar. Però no va començar prou bé per a elles: un tio mirant una rentadora en marxa i explicant una metafilosofia sobre la familia i la rentadora... No varen trigar a marxar.

I de la peli... que en puc dir de la peli... En la línea de Los Amantes del Círculo Polar. Un munt de coincidències, d'atzar, d'"el-món-és-un-mocador" i tot això... En un to melodramàtic. Amb un cert grau de situacions còmiques, reflexions sobre la mort i... No sé... Un final certament desconcertant. Ple de mala llet pel que fa a com s'ha de quedar la protagonista...

El que més m'ha agradat és el tractament que s'hi fa de la homosexualitat (la tracta d'una forma tan natural, sense donar-li més importància de la que té...). Bé. I això que és un detall menor.

En qualsevol cas estic segur que hi ha moltes películes espanyoles que valen més la pena que aquesta, al meu entendre... Perquè per això de gustos....

Te quiero, de Mario Benedetti

Te quiero

Tus manos son mi caricia,
mis acordes cotidianos;
te quiero porque tus manos
trabajan por la justicia.

Si te quiero es porque sos
mi amor, mi cómplice, y todo.
Y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.

Tus ojos son mi conjuro
contra la mala jornada;
te quiero por tu mirada
que mira y siembra futuro.

Tu boca que es tuya y mía,
Tu boca no se equivoca;
te quiero por que tu boca
sabe gritar rebeldía.

Si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo.
Y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.

Y por tu rostro sincero.
Y tu paso vagabundo.
Y tu llanto por el mundo.
Porque sos pueblo te quiero.

Y porque amor no es aurora,
ni cándida moraleja,
y porque somos pareja
que sabe que no está sola.

Te quiero en mi paraíso;
es decir, que en mi país
la gente vive feliz
aunque no tenga permiso.

Si te quiero es por que sos
mi amor, mi cómplice y todo.
Y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.

Mario Benedetti
Canciones de Amor Y Desamor
Poemas de Otros
Inventario

Da Paolo, Avda. Madrid 63-73, Barcelona

Fantàstic restaurant italià.
Especialistes en peix a la italiana, també broden la carn, fan pizzes molt bones i la pasta és fantàstica. El chef és autènticament italià, que consti!
El local també és familiar i íntim, perfecte per a vetllades romàntiques o menjars de feina. Sense soroll, i amb un servei molt adequat i perfectament dimensionat a la cabuda del local. I a més crec que els divendres hi ha música en directe (n'hi solia haver).
De Dilluns a Divendres es pot disfrutar d'un menú per 10 euros amb 4 primers i 3 segons per triar. També tenen amanides molt bones.
L'altre dia hi vaig anar en pla 'celebració' (d'aniversari) i clar, sempre surt més caret que anar-hi en pla dinar a seques. Dos plats de pasta, dos plats de carn i dues postres, més begudes (coca-cola i aigua) varen sortir per 60 euros.

Els plats de pasta: un, raviolis farcits de carn amb salsa de tomàquet. Excel·lents. L'altre, tallarins amb salsa de tres formatges. També excel·lents.

Les carns: escalopins de vadella amb salsa de módena... Si bé eren bons, no és el millor plat de la carta. En canvi l'altre va ser també excel·lent, tagliatelle de bou amb ruccula i parmesà. Fantàstic. Més que recomanable.

Les postres: sorbet de llimona també molt i molt bó. I una crêpe amb xocolata desfeta. La xocolata realment bona.

Només de recordar-ho se'm fa la boca aigua...

Restaurant Italià Da Paolo
Avda. Madrid 63-73
Barcelona
15-30 euros persona

Mirall de silenci, Sangtraït

Tinc un somni cada nit:
les foscors s'omplen de llum
i el silenci canta amb mi,
Vull volar fins on ets tu!.
Entre núvols de colors,
com si fos un núvol més

Tinc un somni cada nit,
d'il·lusions que aixequem junts
fent un món de colors clars,
lluny del mal i lluny del bé.
Sempre junts farcits d'amor
és hermós però un somni bell

No tinc temps per ser el millor.
Si em dones temps potser ho seré.
Cavalcant vents, dalt de l'horitzó
Dona'm vida per tocar la teva pell.

Tinc un somni cada nit,
tan aprop però sempre lluny
quan la nit marxa amb el sol
tu també t'en vas amb ell.
Cavalcant el vent, fins l'horitzó.

Une frase de Pedigree, Simenon

- (...) Il n'y a rien de pluls lamentable qu'un mauvais prêtre.

Un concert d'Antònia Font

Ahir vaig anar a un concert d'Antònia Font. Feia 3 anys que no anava a cap concert. I ahir tocaven gratis a Felanitx, el meu poble. I els vaig donar una oportunitat, a veure si em divertia.

El concert va començar com començaria qualsevol bon concert... a un Auditòrium o Teatre: amb un grapat de temes que per escoltar estan molt bé però que no connecten (no animen, no entren) amb el públic. Batiscafo Katiuscas, Tokio M'és Igual, Darrera Una Revista, Mecanismes (una de ses més connecteres), Love Song, Nata (més tard, aquesta també va connectar) i Bamboo.

El públic es va animar més amb temes dels seus anteriors discos. De Taxi varen fer sonar, en un o altre moment temes com Vitamina Sol, Armando Rampas, Jo, Robot, Robot, Portaavions, Loco, Holidays i Astronauta Rimador.

D'Alegria, Alegria..., Alpinistes-Samurais, Vos estim a tots igual, Patxanga.

Pel mig Wa Yeah!, va triunfar... la única de l'últim disc que clarament va fer saltar incondicionalment el públic.

D'A Rússia, Canta, A Rússia, Focs Artificials i Tots Es Motors.

I d'Antònia Font, varen tocar, com a bis, S'Univers és Una Festa i Viure Sense Tu.

Personalment crec que com més antigues eren, més emocionaven al públic general.
Però bé, crec que el cas d'Antònia Font és d'aquests grups que s'han vist molt perjudicats per la bona acceptació que tenen entre la crítica. S'entesten en fer coses diferents, i s'obliden que la gent jove dels concerts el que vol és passar-s'ho bé. Una o dues cançons rares i lentes per descansar està bé, però 30 minuts de cançons que el public no poc ballar encara que vulgui... No és gaire apropiat.

Suggerència: que preparin dos repertoris, un per locals tancats i un per locals oberts. I que el repertori per a locals oberts tengui en compte que la gent a més de cantar també vol ballar, per poc que sigui.

En qualsevol cas, a la segona part del concert m'ho vaig passar molt i molt bé. Quan les cançons es varen animar més. Així que si aneu a un concert d'AF i arribeu tard... No us preocupeu, només haureu perdut mitja hora relativament avorrida.

Crònica d'una Acampada Jove: 3r dia i 4rt dia

El Dissabte ens varem llevar tard. I això que ens haviem anat a dormir d'hora però malgrat això el cansament era molt. Tot i llevar-nos tard tampoc no era massa tard, ja que els matins, a partir de determinada hora (anava sense rellotge), la calor era totalment insuportable.

Però a diferència del dia anterior, en comptes de dutxar-nos a les dutxes de la zona d'acampada varem anar a la Piscina Municipal de Sant Celoni, que tot i tenir una cabuda de 400 persones era ocupada per més de 700.

De fet quan varem arribar la piscina encara no era oberta i hi havia una cua considerable que no deixava d'allargar-se. A dos quarts d'onze la Piscina obria i varem obtenir un bon lloc a l'ombra. Pel meu parer anar a la Piscina en un marc com el de l'Acampada Jove, que és gratuïta, és poc pragmàtic, ja que molta gent (massa gent) també hi va i sembla inevitable que hi vagi una gentada i no sigui quelcom precisament còmode. I així va anar... Tot de punkis llançant-se en mode kamikaze a l'aigua fent perillar més d'un cap i esquitxant despietadament a tot quiski. Els altres fent castells a dins la piscina... Era realment interessant ja que sovint un banyador o un bikini era arrosegat indefectiblement, deixant a l'aire anatomies diverses. Aquesta crec que era la principal causa de la gran atenció que captaren els castells aquàtics. I finalment, per acabar de completar l'escena feliniana, un gripau. Sí, una rana, una granota, una cosa-verda-que-fa-croc-croc-i-salta-i-te-uns-ulls-saltons-i-menja-mosques-amb-la-llengua. Crec que ja m'heu entès. I això també va commocionar l'escena d'aigua dolça clorititzada, que per cert, estava prou bruta.

Tornant de la piscina, ben dutxadets, varem dinar. I varem anar a fer un tomb pel poble, amb un geladet molt bó inclós. Però com no podia ser d'altra manera, va ploure. (Gràcies a Deu, ja que la pluja implicava poder fugir de l'insuportable calor que podia arribar a fer). Aquest cop, però la varem veure venir i ja estavem plenament preparats per fer front a l'aigua sota la tenda, més tranquils per l'experiència que haviem adquirit el dia anterior. Va ploure fins gairebé l'hora del concert... Hora que nosaltres aprofitarem per anar a sopar d'un entrepà de llom amb formatge al bar que ens havia proveït el gel. I anàrem al CONCERT.

Quan el concert acabà, tornar a la tenda, amb sensació de que ens faltava alguna cosa (semblant a una crêpe) i pensant ja en l'endemà, dia del retorn a casa.

I el dia següent, més tard del previst ens llevàrem, arreplegarem les coses útils i necessàries i llançàrem a les escombraries les deixalles diverses... I empreguèrem el camí de retorn, passant per Sant Celoni, i una estació de gom a gom de joves bruts i malcarats i vells malsofrits, amb una 'informadora' de renfe inútil que no en tenia ni idea que contrastava amb un segurata privat, inusitadament simpàtic i inusitadament útil gràcies al qual varem saber què i com tornar a BCN, via Sants+L3.

En definitiva, una experiència diferent, relaxant fins a cert punt i exitant en bona mesura. D'aquestes que et recorden que hi ha altres maneres de gaudir la vida... I això que jo personalment no vaig beure ni una gota d'alcohol. (I en general el meu grup de 2 va beure molt poc). A més vaig veure molta gent coneguda, alguns dels quals fins i tot em van saludar, més o menys cordialment.

la Reconclusió: potser soc MASSA GRAN PER FER-ME JOVE

Crònica d'una Acampada Jove: 2n dia

El segon dia de l'Acampada Jove començava al matí. Eren les... A... Bé al matí. Dutxa d'aigua freda. (Les dutxes són una de les millors coses: una bona idea senzilla i pragmàtica). Adecentació i visita al poble... Al Condis. Al parc del costat de la Piscina pública. Dinar a allò que anomenaven Espai Natura... Un mini bosquet... I el noi que fa de fill del Fidel (Àlex Casanova) al Cor de la Ciutat, al qual, definitivament li agraden grups molt semblants als que m'agraden a mi, perquè ja és el tercer concert en què ens el trobem. Espai natura. I aleshores arribà la pluja.

Pluja entre les 4 i pràcticament les 7 de la tarda. M'encanta escoltar la pluja. I una tenda de campanya amb algú especial, durant més de 3 hores pot arribar a ser mooolt romàntic. I jo sóc un romàntic. Acaba de ploure i ens deixa el temps just per sopar i anar al concert. Però clar, el cansament deixa la seva petjada. I no varem veure acabar de veure el CONCERT.

A les 24:30 hores ja estavem sobant destrossats.

Absència d'Absència: Crònica d'una Acampada Jove: 1r dia

Dijous 5 de la tarda. Dels nervis. Maletes fetes i a punt per partir. Metro a Sants i Tren a Sant Celoni. Acampada Jove de les JERC. De política, res. Es tracta de música. Peró ja que hi vaig anar, faré un apunt amb les meves impressions.

Començaré pel final: en conclusió, m'ho esperava molt pitjor.

Al tren em trobo un conegut de la residència. Parlem 40 minuts sobre la gestió de la residència... Acaloradament, però m'ho vaig passar bé. S'aprén molt de les opinions dels demés.

El tren arriba a Sant Celoni. I xino xano carregats arribem a l'Acampada. Ens 'registrem' i ens posen la pulsereta. I veiem que moltes de les 10.000 persones que hi van anar aquell dia ja havien arribat... Tot està ple de tendes de campanya muntades. Tot i l'amenaça de pluja el cel està parcialment destapat, sense núvols negres. Montem la tenda i ja s'han fet les 21h. Busquem gel i beguda i anem al concert. Veure crònica 1r dia. Rebentats, la Galàctica Roterdamiana i jo ens fiquem a dins els nostres sacs de dormir. Son les 4 de la matinada.

El pitjor... El poc espai per a tendes i la mala organització per muntar-les per tal d'optimitzar l'espai. El més incomprensible és que les JERC, en una Acampada Jove, hi posin un joc de PaintBall, un joc d'estratègia militaroide on la gent s'ha de disparar mútuament amb bales de pintura i aconseguir sense ser ferit una bandera. Des del meu punt de vista pacifista em va posar els pèls de punta. El millor va ser que només 4 o 5 grupets petits de gents varen pagar els 8 euros per 20 minuts de disparar-se els uns als altres en dues partides. I sé del cert que 2 dels grupets, en particular els que van jugar les primeres partides eren voluntaris de la organització que pretenien 'animar' a la gent...

ABSÈNCIES

SAnts i SaNTes... Celofans. Tres dies, sense Internet?
CELofans idONIs.
Només seran o tres o cap. Dies.

Tenda de campanya, semi-civilització.
Tornaré, més o menys sencer.

D'Acampada vaig,
com si fos JOVE, que jove sóc peró no tant com era.
Encara recordo els dos Senglars Rocks... Un amb la Martona, la Cèlia i la Laia (amb 17 anys, una tenda de campanya i tres noies i ja veus, mira que haver-se de quedar amb les ganes).
L'altre va ser pitjor. Dues tendes, 6 éssers humans, poques persones. A mi em va tocar el Mont desamorat de Planosfera, i Planosfera. A l'altra la NuriNotequieresenterar (YeYe) i les 2 bessones del Camp Selvàtiques.
Eren altres temps. Concert a l'escenari fins a les 4 am. I concert entre les 4 i les 6 que surt el sol a la tenda del costat. "De Roquetes vinc, de roquetes vinc, de roquetes baixo..."

D'Acampada vaig, i d'Acampada vindré.
Aquest cop me'n vaig amb Erasmus de Roterdam. No sé si em mullaré... Peró diuen que segur que plou!

Cars, de John Lasseter, PIXAR i Disney

Molt bona película. Si Senyor... Fantàstica si no fos per una o dues coses que, per descomptat, a continuació exposaré. Aquest cop, la peli em va agradar tant que començaré pels petits defectes i acabaré amb les grans virtuts... Amb les virtuts.

Primera coseta que falla: l'argument. Ja sé que l'argument és essencial, que no és una 'coseta'. De fet l'argument no falla, només és massa previsible. Està bé per als nens. Però per a adults... Perqué sí, és d'aquestes películes que té dues dimensions, una clarament per a nens i l'altra amb bromes i missatges (de segones) per a que els adults també s'ho passin bé. A mi aquesta mena de películes realment m'agraden molt. Però l'argument és massa fàcil. Des del primer instant ja veus per on anirà la película. La humiltat, el companyerisme, la importància dels amics i de l'esportivitat.

Però en tot aquest missatge trobem la segona coseta que falla. Subliminalment a la història fa una apologia del món de les carreres, inclús fora de les pistes de competició. En una era en la que una de les principals formes de morir és a la carretera, s'hauria d'anar més amb compte a l'hora de trivialitzar el perill de la velocitat a uns nens i nenes que de grans portaran cotxes...

Un defecte, que crec que no és voluntari però els que fan pelis per a nens haurien de vigilar és que no hi ha cap cotxe amb veu femenina al mon de la competició de velocitat... Direu que és la realitat... Però personalment crec que les películes animades són el marc perfecte per imaginar realitats alternatives, més equitatives en tots els aspectes.

I per acabar falla una miqueta la intensitat d'algunes relacions. El personatge 'graciós' no fa ombra al peix desmemoriat de Nemo, i la història del prota és molt descafeinada.

També podria afegir que alguns crítics la troben massa llarga per al públic infantil. Però a mi la durada em va estar bé. Ara toca la crítica positiva: tret del que he esmentat la peli és perfecta.
Paisatges digitals perfectes. Efectes d'animació perfectes... La creativitat de l'equip artístic és genial!!! Algunes escenes són indubtablement obres d'art. I el doblatge a l'espanyol és relativament notable. A més el missatge que el progrés cruel és un retrocés per a alguns és molt apropiat sobretot tenint en compte la situació que es viu a indrets com Mallorca i Eivissa, on les autopistes esclafen el paisatge i els negocis d'algunes persones.

El primer (de Pedigree, Simenon)

(...)
- T'agrado?
Ell es posa vermell, es pertorba, no respon. Només a dins seu, amb els ulls tancats, pronuncia:
- T'estimo.
I aleshores sent per primer cop uns llavis apretant-se sobre la seva boca. És tan inesperat, tan meravellós que les llàgrimes omplen les seves parpelles a la vegada que una veu borrosa xiuxiueja a la seva orella:
- T'agrado ?
Ell només pot respondre retenint el cap d'ella contra el seu, amb les dues mans, tot acaronant galta amb galta, i enfonsant-se als negres cabells que ell respira.
- Ets feliç?
Ell no enten perquè ella alena tan fort, perquè l'abraça tant estretament amb el seu cos dur. El cos d'ella el recobreix de cap a peus, ella és a sobre seu, ell sent el frescor de les cames d'ella nusades a les seves, ell no es belluga gens, s'ha tornat a posar vermell, té vergonya, ja no sap exactament què passa, però voldria que tot plegat durés molt de temps, per sempre, una calor desconeguda l'ha penetrat, les seves mans tremolen, ell té por, sobretot, que ella parli, o que ella el miri, creu que totes les coses estranyes i meravelloses que li passen s'han de llegir, per força a la seva cara.

És un somni.
(...)

(...)
- Tu m'aimes bien?
Il rougit, se trouble, ne répond pas. Ce n'est qu'en dedans, les yeux clos, qu'il prononce :
- Je t'aime.
Et alors il sent pour la première fois des lèvres s'écraser sur sa bouche. C'est si inattendu, si merveilleux que des larmes gonflent ses paupières pendant qu'une voix brouillée chuchote à son oreille :
- Tu m'aimes bien ?
Il ne peut répondre qu'en retenant la tête d'elle contre la sienne, à deux mains, en caressant sa joue de sa joue, en s'enfonçant dans les cheveux noirs qu'il respire.
- Tu es content?
Il ne comprend pas pourquoi elle halète, pourquoi elle l'enveloppe si étroitement de son corps dur. Elle est contre lui des pieds à la tête, elle est sur lui, il sent la fraîcheur de ses jambes nouées aux siennes, il ne bouge plus, il a rougi une fois de plus, il a honte, il ne sait plus au juste ce qui se passe, mais il voudrait que cela dure longtemps, toujours, une chaleur inconnue l'a pénétré, ses mains tremblent, il a peur, surtout, qu'elle parle, ou qu'elle le regarde, il lui semble que tout ce qui se passe en lui d'étrange et de merveilleux doit se lire sur son visage.

C'est un rêve.
(...)

Bèstia Negra, Sangtraït

De nit quan l’aire és quiet
S’escolten uns gemecs
potser hi ha algú jugant.
La lluna plena al cel.

Udols de llop (de llop), udols de llop callen en seeeeee-iiieeeec.
Les veus del bosc (bosc), omplint de por, els gemeeee-eeeeecs.

L’udol de llop es perd.
i un crit al fons reneix
La bèstia ja no hi és
Un home queda estès

El cos ben nu (nu), tot ple de sang, mort de freeeee-ieeeed.
La llum es dorm i ell també es dorm un cop méee-ieeeees.

Somni, somni sempre es repeteix.
Bèstia negra, bèstia dels infeee-eee-ieee-rns.

Ultravioleta, de Kurt Wimmer

Ultravioleta? Ultrapatètica. Ja em venia de gust fer una crítica negativa d'alguna película al blog. I més que negativa serà nefasta.
Veredicte. No val la pena. Ni dins de la seva categoria. Les coses interessants ja estan vistes, la resta no tenen cap interés. L'argument, incoherent i més que vist (una mutació de X-Men amb tocs d'AeronFlux i Underworld). Els diàlegs més horribles que una conversa frenopàtica. Efectes especials empalagosos i insulsos alhora. (És aixó possible?). L'estètica cutre... Les coreografies poc originals, poc estètiques i poc treballades. I les actuacions dels actors és un oximorón com dir música militar o inteligencia militar. La Jovovich, tota una especialista d'aquesta mena de produccions toca fons. Sens dubte.
Una d'aquestes escasses vegades que estaré d'acord amb un periodista de l'ABC, (Javier Cortijo) quan diu que "Ultravioleta acaba siendo un mal cómic, un mal videojuego, una mala película, un mal sueño y, sobre todo, una muy mala leche." (Javier Cortijo: Diario ABC)

Apenas y a penas, Mario Benedetti

APENAS Y A PENAS

Pensó
ojalá que no
pero esta vez acaso sea la última.

Con el deseo más tierno que otras noches
tentó las piernas de la mujer nueva
que afortunadamente no eran de carrara
posó toda su palma sobre la hierbabuena
y sintió que su mano agradecía
viajó moroso y sabio por el vientre
se conmovió con valles y colinas
se demoró en el flanco y su hondonada
que siempre era su premio bienvenido
anduvo por los pechos eligiendo al azar
y allí se quedo un rato descifrando
con el pulgar y el índice reconoció los labios
que afortunadamente no eran de coral
y deslizó una mano por debajo del cuello
que afortunadamente no era de alabastro.

Pensó
ojalá que no
pero puede ser la última.

Y si después de todo
es la última vez.

Entonces cómo cómo haré mañana
de donde sacaré la fuerza y el olvido
para tomar distancia de esta orografía
de esta comarca en paz
de esta patria ganada
apenas y a penas
a tiempo y a dulzura
a ráfagas de amor.

Un dia de platja

Sí. El que em pensava que mai no faria, ho he fet. He anat a la platja a la Península.

I em feia por. Acostumat al meu bell S'Algar pensava que seria horrible (penoses comparacions! Mirau la foto!)

Però no va ser tan greu. De fet m'ho vaig passar de conya! Clar que la platja en sí no era res de l'altre món.
La idea va ser gairebé improvitzada. La nit anterior haviem anat de concert (NYSJE), Galàcticament. I ens varem llevar tard. I varem esmorzar tard. I de cop aparegué la idea.

Fem una truita i cap a la platja. I així ho vam fer. Varem sortir de casa a les 15 amb una truita, unes patatilles i una ampolla d'aigua sota el braç. Tren fins El Masnou fins a una platja coneguda com Ocata. Com Bocata peró sense la B. I entre nedar, prendre el sol i jugar a pales, va passar el dia. O el que quedava de dia.

La única decepció fou la manca de taurons. Revitalitzant!!!

Ciber@vis, de Mercé Molist

L'altre dia (de pagés) vaig assistir a una presentació.

Es presentava un llibre. Un llibre-manual.

Un llibre-manual dels secrets, trucs i també de les trivialitats del món virtual, també conegut per Internet, escrit per la mà d'una de les periodistes especialitzades en aquest tema més reconegudes d'aquest país.

Mercé Molist ha treballat en diaris com La Vanguardia, El País i l'Avui i és col·laborador habitual de les tertulies de L'Internauta. També ha impulsat llistes de distribució com el Grup de Periodistes Digitals i Ciberdones.

Ciberavis, Ciber@vis, Ciber@avis. Es tracta d'un llibre amb lletra grossa, escrit amb un llenguatge planer per tal que resulti senzill d'entendre a totes aquelles persones a les quals la maduresa i Internet els han arribat alhora.

Com diu la portada és un "Manual per a joves de més de 50 anys que volen apendre a navegar per Internet".

Es centra en el món del Windows, ja que és el sistema operatiu més extés. (De fet, és obvi que qualsevol persona gran amb un Macintosh no necessita cap manual!!!!!). Tot i així, conté tots els coneixements intrínsecs de la xarxa independentment del SO (sistema operatiu) emprat d'interés per a persones d'avançada edat.

Així que si sou persones grans i heu arribat a aquest blog buscant una guia per endinsar-se al món d'Internet, aneu a qualsevol llibreria i fullegeu aquest exemplar. Segur que us farà tan bona impressió que us el comprareu.

I si no sou persones grans peró coneixeu gent que sent curiositat per Internet peró que es sent massa gran per investigar-hi, recomaneu-li aquest manual.

És una guia excel·lent per a que els avis facin els seus primers passos a Internet.

Scary Movie 4 de David Zucker

Ho dubtàveu?
Després d'una bona temporada sense cine (ja en tenia el mono) he tornat a trepitjar una sala...
I bé, la pel·lícula escollida ha estat Scary Movie 4.
Hi ha qui pensa que la primera és la millor. Per a mi la segona. Per a Flamenca, la tercera.
Per als cinemes la 4 (és la que està en cartellera i cal fer-ne propaganda).
És prou bona. Jo vaig riure molt i molt. Potser massa!

En qualsevol cas, per a disfrutar d'aquestes pel·lícules cal ser una mica cinèfil: estar al tanto de les películes de terror que hi ha hagut des de l'última entrega de la seqüela. No cal haver-les vist totes, peró sí saber-ne alguna cosa...

En aquesta entrega, les vícitimes de les fantàstiques parodies són principalment La Maldición (The Grudge), Saw i La Guerra de los Mundos, que conformen la base del relativament ingeniós argument. (Sincerament, l'argument de la película està bastant currat!!! Una de les principals sorpreses de la película). No us diré quina és, peró també hi ha l'aparició estel·lar en parodia d'una película molt Oscaritzada. (Si us dic quina és us trencaria un dels millors i més inesperats sketchs de la película). També hi ha tocs de Million Dollar Baby i El Bosque. A més de Fahrenheit 9/11, bé que de fet de qui se n'enfot és del presi Buish. No falta les aparicions estel·lars de personatges de la talla de Charlie Sheen (mític per haver participat a la nissaga Hot Shots), Leslie Nielsen (tot un 'jefe' del gènere de les spoof movies, amb els 'Atrapalos como puedas' i altres '...como puedas'), Mike Tyson (el de les orelles), Shaquille O'Neill (com ja va fer Abdul-Jabbar en el seu moment), la Carmen Electra (ja una must-be d'aquest tipus de pelis), i molts més, alguns desconeguts a aquest país.

El que sorprén més, peró, és que els efectes especials s'assemblen molt a les películes originals. Realment sorprenent.

Foc de Gel, Sangtraït

El foc em surt dels llavis, quan soc aprop teu
mirant-te la mirada veig el que tu sents.
Dins els teus ulls. I dins el teu cor.
Dins els teus ulls. I dins el meu cos.
Quan tanta escalfor em fa tremolar.

Del cor en furto els llavis, quan ets aprop meu
penjant-te una rialla que jo no vull fer
Dins els teus ulls. I dins del teu cor.
Dins els teus ulls. I dins del meu cos.
Quan tanta escalfor em fa tremolar.

No sé què fer. T'estimo tant.
Por de sentir que tu no.
Et vull parlar. Dir-te el que hi ha.
Després morir, si em dius "No!".

Somiava despert.
Calor que tu em dons enmig del fred.
Calor que et robaré com mai no ho he fet.
Calor!.

Dins els teus ulls. I dins el teu cor.
Dins els teus ulls. I dins el meu cos.
Quan tanta escalfor em fa tremolar.

Una frase

Existe-t-il de par le monde une race d'êtres plus sensibles que les autres, qui souffrent davantage et que rien ne peut satisfaire?

Pedigree (1948) George Simenon

CATALÀ:

Hi ha, al món, una raça d'éssers més sensibles que els altres, que pateixen molt més i als quals res no els pot satisfer?