Octubre a Barcelona (VII): cinqué dia (part ii) - L'infern

Ahir deixava enlaire la següent pregunta: es possible passar del paradís a l'infern?

Sí... I aquell dia ho vaig comprovar.
El passat em perseguia. El passat no volia deixar-me passar pàgina. I va a sortir al meu encontre disposat a furgar en les meves llagues, endinsant-me en el depressiu record d'una frustració que fou enorme.

Malgrat tot jo em mantenia distant. Que estiguis aprop de l'abisme no vol dir que t'hi hagis de saltar de cap. Però jo jugava amb l'atzar en contra, un cop més. I era qüestió de temps, simplement.

Varem comprar uns entrepans i unes cerveses. I ens vàrem seure a aquella plaça que tant m'agradava quan el seu record encara no l'impregnava. I aleshores començàrem a parlar. Trivialitats. Jo evitava a tot preu temes "nostres", temes "profunds". I ella els buscava intencionadament.

Em costava entendre l'objectiu. La necessitat de treure els draps bruts un altre cop.... a què responia? I després dels inútils retrets de sempre, de la tibantor, sobre el passat... Va arribar el moment que va donar sentit a tot plegat.

El moment de que ella, per sentir-se millor amb si mateixa, acomplís el seu únic objectiu de comunicar-me la seva relació amb una altra persona. Com si aquest fet hagués d'importar-me, com si hi pogués fer alguna cosa... I en justa correspondència la vaig fer coneixedora de que jo també estava amb algú altre... Potser amb algú molt valuós.

I es va enfadar. I eternament la recordaré enfadada amb mi. Perquè al final tot el que havia entre nosaltres es va resumir en això. Enfadament.

Intento oblidar-la. Pero potser estic condemnat a ser un home torturat per un record que se'm clava a les entranyes com un ganivet mal esmolat.

Tan de bo el sistema del cos humà es pogués simplement....

REINICIAR.