Aportar (article a la Denominació d'Origen)

Aquest article el vaig escriure a petició d'una fantàstica exprofe meva de l'institut, a la qual vaig ajudar en un moment determinat amb un projecte important com la revista de l'institut. El context era la publicació d'un número especial amb motiu del desè aniversari de la creació de la revista, anomenada Denominació d'Origen. La resta quedarà autoexplicat. Ja ho veureu. Esper que vos agradi.

Potser el moment no és important.

Hi havia molta gent reunida per un bon motiu, però això és una altra història.

Ella era allà. Feia molts anys que no la veia. Més de cinc, segur.

Però la il·lusió de retrobar aquella professora, na Margalida, amb qui tant havíem rigut només fou comparable a la complicitat instantàniament retrobada com si el temps no hagués passat en absolut.

– Joan, – em diu ella després de posar-nos convenientment al dia – has de fer una cosa! Estic preparant un especial per al desè aniversari de la revista amb col·laboracions dels col·laboradors (valgui la redundància) il·lustres i històrics...

I això deu ser que em coneix, perquè tots just un dia després ja he començat a escriure unes línies per a correspondre la seva proposta:

– Una poesia de les meves et va bé, Margalida?

– No! Ha de ser un article relatant d’alguna manera la teva aportació a la revista i allò que la revista t’ha aportat a tu...

– Ah, val, ja ho he entés! Molt bé, em fa molta il·lusió. – I vaig afegir – Però abans contesta’m una pregunta...

– Digues, Joan... – Segur que en aquest moment ja s’esperava el més inesperat –

– Idò vull que me diguis què et va aportar a tu la meva col·laboració a la revista. Què en vares aprendre d’aquells dies?

Típica pregunta d’alumne trapella (o d’exalumne que no vol deixar mai de ser alumne), per tal de capgirar la situació... Tanmateix la resposta semblà decebedora, però només en un primer moment...

– Doncs... – digué ella després de pensar uns segons – potser el que més em va aportar de la nostra col·laboració amb la revista fou que vaig aprendre una lliçó molt important de com fer feina amb els ordinadors. D’aquella col·laboració, no vaig aprendre a maquetar la revista, perquè allò ho feres tu, però el que sí vaig aprendre va ser a tenir paciència amb els ordinadors...

– En quin sentit?

– Sí... Jo abans no m’entenia gens ni mica amb els ordinadors... No feien el que jo volia i tot d’una m’empipava i em donava per vençuda. I tu me vares ensenyar a trescar... Vaja, que la millor manera d’aprendre a fer anar un programa d’ordinador és jugar amb el programa, fer proves de totes les opcions i després aplicar allò que s’ha après jugant per a la revista o per a la feina...

No hi ha res que em pugui satisfer més que sentir que una professora meva, algú que m’ha ensenyat, i que m’ha tractat sempre com un igual (amb el mateix respecte que jo li he mostrat) ha après quelcom de mi.

L’esmentada professora – i amiga – Margalida, va agafar la revista de l’institut Guillem Sagrera com un repte personal, amb molta il·lusió i dedicació. I va aconseguir involucrar persones amb idees, desbordant creativitat... Amb ganes de deixar una empremta. I encara segueix al peu del canó (i amb molta corda pel que he vist!).

Encara record bastant bé com va començar la meva implicació en aquest projecte. Ara fa uns nou o deu anys... Na Margalida era al bar. Acabava de treure el primer número de la revista d’aquell any. I jo, amb la meva insolència característica, vaig dirigir-me a la professora:

– Margalida! Ja he vist la revista... Tot i que podria estar un poc més ben maquetada, eh!

– Què vols dir! – va dir ella, òbviament indignada, - tu saps la feina que ens ha duit?

– Feina? – li vaig espetar jo – Què dius? Això jo ho faig en dues hores!

– En dues hores! Exagerat! Potser ho faràs més aviat i millor però dues hores no m’ho crec. Tu saps que ens ha duit un més preparar-ho? Si és ver que per a tu és tan fàcil, per què no t’hi apuntes i la maquetes tu?

Evidentment, per molt ‘empollón’ que pugui ser un alumne, (i no entraré a valorar si jo ho era o no...) que li donin més ‘feina’ no sempre li sembla una bona idea. Per tant la resistència inicial és comprensible.

– Què vols que et digui, Margalida... Pfff!

– No dius que només necessites dues hores? No és tant de temps per a tu, no?

Amb sarcasme, ja estic vençut... Però s’havia de lluitar fins al final...

– Bé, Margalida, dues hores era un dir... El que volia dir és que ho faria en poc temps. Menys d’un més segur!

– Idò això, Joan, no diguis res més... Ja et diré quan començam a maquetar!

– D’acord! Tu guanyes! Ja quedarem.

I així va començar una col·laboració que va aportar-nos molt a tots dos. Sobretot perquè vàrem riure molt tot maquetant la revista... I a mi em va ensenyar molt.

Mirat amb perspectiva, va ser un d’aquells primers treballs en equip que t’ensenyen a escoltar les necessitats i els gustos dels altres. Que et demostren que si hi poses il·lusió la gent de l’entorn ho valora. Que si respectes el teu interlocutor, ell et respecta. Que si escoltes, ets escoltat. És una d’aquestes experiències que no canviaria per res.

Joan Genís Valverde

Gener 2008