El quart dia a Barcelona va ser. Si, va ser i punt.
Tot va començar molt bé, vaig tornar a dinar amb Planície, a un restaurant on hi porta els seus intents de conquesta... Un restaurant força interessant però que ara no ve al cas. Parlàrem una estona, com a nosaltres ens agrada... Jo exposant-li les meves opinions envers la meva situació d'aquell moment... En una relació amb una persona que no em mereixia i convaleixent encara d'una enfermetat d'aquestes estelars, que deixen seqüeles permaments. Ara torno a ser solter. Ara torno a tenir temps per a mi... Però en aquell moment no era massa positiu. Però ell era allà. I segurament ara no subscriuria el que llavors vaig dir. Però... Però estic content de saber que tinc amics com Planosfera - Planície.
La veritat és que em considero afortunat.
A la nit havia quedat amb l'italiana Italdia, una noia que havia conegut i amb qui disfrutava de parlar. Una interessant noia que també estava convalescent d'enfermetats de seqüeles permanents. Com diuen els Antònia Font, "estimar és una malaltia de transmissió sexual". Amb Italdia m'agradava comparar idees sobre les relacions sentimentals, perquè ella té un caràcter molt diferent i em permet aprendre moltes coses noves...
Havíem quedat per sopar i per anar al concert de la festa de les corts, un dels principals motius de que l'Octubre fos la data escollida per visitar la meva ciutat. Al concert hi actuaven "Sin Papeles" i "Belda i el conjunt Badabadoc". Però l'important va ser la conversa i el sopar... Sobretot tenint en compte que ella va abandonar-me inesperadament a mitja nit degut al seu malestar físic i de salut.
Però tampoc no em vaig quedar sol, perquè a la festa hi vaig trobar gent històrica en la meva vida, i a més una cerveseta ajuda molt a fer bona qualsevol vetllada.
La nota desagradable de la nit va ser el retrobament amb una persona del meu passat que em va ferir molt. Va ser un retrobament intencionat (per part seva) que em va interceptar, un cop acabat el concert, quan jo marxava a casa. Em va interceptar amb una amiga seva que llavors va marxar. I durant una hora llarga vàrem parlar de trivialitats, mentre jo m'esforçava per evitar qualsevol tema polèmic, especialment tenint en compte la seva embriaguesa.
Al final el tema es va tancar amb la promesa de quedar més endavant per parlar una estona amb una mica més de sentit comú.
Hi ha ferides que no cicatritzen. Malgrat els anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada