Adeus... A Chueca i Malasaña

Com bé dirien els germans Wachowsky, "tot principi té un final".
I és més trist encara quan s'ajunten dos finals.

Un final. La Planície - Planosfera em deixava. Era divendres a la nit, i era l'últim dia de la seva estada a Madrid. La setmana següent ja no hi seria... I jo perdria uns amics, uns companys de conversa, una mica d'il·lusió... A canvi, tansols, d'una mica més de soledat. Es troben a faltar els bons amics... Tot plegat, en resum, celebració amb sopar i uns mojitos a Chueca... Bé, relativament perquè jo no conec gaire la zona de Chueca i ens vàrem perdre una mica. Varem trobar un lloc... Però no era la Chueca que els meus amics buscaven... El Lolo, ja cansat, i delicat, va decidir marxar. I jo i Planície vàrem decidir adherir-nos a un altre final, el meu segon final el mateix dia.

Segon final. La meva gran amiga KRTN, la saltadora de muntanyes... Una persona molt especial i molt important també en la meva vida (algún dia ho hauré d'explicar... potser...)... Bé, el que deia, que KRTN va estar treballant a Madrid en una beca durant un més (o eren dos?) A una beca per una gran empresa petrolera, fent temes de geologia. Bé. Pobreta... Els remordiments ideológics són grans... Jo l'entenc. Però si no ens salvem primer a nosaltres mateixos poc podrem fer per a salvar la resta del món. Així que durant uns dies vaig poder quedar també amb la KRTN, i amb els seus amics i companys, també catalans, que també estaven per allà. La única llàstima fou la de QBurro!, que ja havia tornat a la city per tal d'ocupar un càrrec important a una empresa...

Adeus finals. Amb això que vàrem acabar, la KRTN, el Planície - Planosfera i els amics de la KRTN a un Karaoke a Malasaña. I jo, (què trist) amb una birra a una mà i un micro a l'altre. I cantant temazos com "Bailando", "Amante Bandido", "La casa por el tejado", o ja temes més internacionals com "I want to break free" o "Wonderful Tonight".

Increíble. Irrepetible.
I per a la majoria, Insoportable.

(La millor notícia és que al Karaoke només hi havia, a part de nosaltres, els 2 cambrers, de forma que així el ridícul no era tan gran)