L'altre dia vaig anar al Teatre Tantarantana, un petitet teatre alternatiu. L'obra la va escollir l'atzar... Vaja que em varen tocar un parell d'entrades molt bé de preu per a aquesta obra.
SOSA
un espectacle de dansa contemporània creat i intepretat per Sofia Asensio i Rosa Muñoz.
El primer de tot que vaig notar és que sóc més que un complet ignorant en el tema de la Dansa Contemporània. Durant mitja hora em vaig limitar a contemplar, astorat, els diferents moviments que feien, sense entendre res. Sense ni tansols gosar riure quan els demés ho feien...
Per tant no estic legitimat per criticar-la. Només puc exposar-vos les sensacions que em va transmetre. De totes formes, no passa res, ja que ahir era l'últim dia de representació.
Diu el programa que "Difícilmente hay algo mas bello que ser observado".
Diu el programa que "Difícilmente he hallado algo más hermoso que observar".
Dic jo que per a altres ser observat és quelcom molt incòmode.
Dic jo que per a altres observar pot provocar un sentiment d'alienació, o fins i tot fer-te sentir com un alienígena. Això és el que em va passar. Sobretot durant la primera mitja hora.
Alguns del públic reien de tant en tant. I jo no acabava d'entendre per què...
Observar i ser observat... Sí... Potser em sentia com un observador: observaba sense alé les contosions d'una dona nua, els balls frenètics de les dues dansaires... També és cert que a mesura que avançaven els minuts, les meves percepcions eren més suggerents, i entenia més el contexte. El contexte i res més.
Al final la sensació era de 57 minuts d'una experiència completament nova.
Si em preguntèssiu si em va agradar, probablement us hauria de dir que no.
Però per no ser deshonest, no em va agradar l'obra però em va agradar haver-hi anat.
Enteneu la diferència?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada