Curiositat

Demà no és dia 29.

Decàleg del catalanoparlant

Llegiu-lo, i difoneu-lo, encara que pogueu no estar-hi completament d'acord.
Fixau-vos que l'ha escrit un alemany! No crec que es pugui acusar de nacionalista, o si?
A més és un filòleg dedicat a l'estudi de les llengües romàniques que encara es parlen.


Decàleg del catalanoparlant.

Brokeback Mountain, d'Ang Lee

Tansols per introduir la figura d'Ang Lee caldrien dos o tres apunts. En tres línees:
el taiwanés debutà a Hollywood amb Sentido y Sensibilidad (1995) (Kate Winslet, Emma Thompson, Hugh Grant). Es consolidà amb la colorida i fantàstica Tigre y Dragón (2000) (Yun-Fat Chow, Michelle Yeoh i Ziyi Zhang). Amb Hulk (2003) feu la seva contribució al món del cine-còmic amb una película massa bona per a la gent corrent que ha esdevingut película de culte (a la imatge i semblança de la Dune de Lynch). I amb Brokeback Mountain, rep la seva segona nominació massiva d'Oscars de primera fila (Tigre y Dragón rebé 4 oscars Película estrangera, Direcció Artística, Imatge i Banda Sonora, a més de les nominacions a Director, Vestuari, Edició, Fotografia i Guió Adaptat).

Brokeback està nominada a:

• Millor actor principal (Heath Ledger) però jo prefereixo a David Strathairn de Good Nitght, And Good Luck i les quinieles apunten a Philip Seymour per Capote, però jo aquesta no l'he vista.
• Millor actor secundari (Jake Gyllenhaal). En aquesta secció només he vist a William Hurt de Una historia de violencia i crec que Gyllenhaal està més ben situat. Clar que de les altres no n'he vist cap. Les quinieles apunten a Clooney.
• Millor actriu secundaria (Michelle Williams). La per a mi desconeguda actriu certament destaca a la película, però no lo suficient. No he vist cap de les altres. Les quinieles apunten a Frances McDormand.
• Millor imatge (cinematografia): competeix amb Batman Begins (em sorprendria que guanyés tot i que està certament molt currada), Good Night, and Good Luck i Memorias de una Geisha (les meves preferides) i El nuevo mundo (que no he vist). Les quinieles apunten a la Geisha, que només opta a oscars considerats secundaris.
• Direcció: en aquesta secció jo sóc certament fanàtic de Clooney i el seu Bona nit i bona sort, a més considerant que Lee ja en té un. Però Crash, Capote i Munich donaran molta guerra. Les quinieles en aquesta estatueta no estan gens clares. Estan tots molt igualats.
• Banda Sonora Original: no em va impactar massa, sobretot comparat amb la de la Geisha, que sí que posa els pels de punta (Williams és un dels més grans). Jo voto per la Geisha, però les altres no les he vist, encara.
• Millor película: Brokeback no es res de l'altre mon i no aposto per ella. Clar que de les altres només he vist Good Night and good luck, que és de moment la meva candidata també per aquesta secció.
• Guió adaptat: de les seves competidores només he vist Una historia de violencia. Per tant de les que he vist em quedo amb la historia de violencia. No em sorprendria però que anés a Capote, Munich o El jardinero fiel.

D'aquí podeu deduir una cosa: Brokeback Mountain em va defraudar. Ritme excessivament lent per una història més sobre la dificultat de les relacions homosexuals per la discriminació social. Una història bonica però que no m'ha conmogut. Tampoc es que sigui horrible. Però no m'ha convençut. Per recomanar, podeu deduir també que recomano Good Night, And Good Luck. I ja veurem si la Acadèmia em dona o no la raó. Ja ho veurem.

Botella al mar, de Mario Benedetti

El mar un azar
VICENTE HUIDOBRO

Pongo estos seis versos en mi botella al mar
con el secreto designio de que algún día
llegue a una playa casi desierta
y un niño la encuentre y la destape
y en lugar de versos extraiga piedritas
y socorros y alertas y caracoles

Els errors es paguen amb solitud

Sí, ministre

Sí, ministre!

Fa uns mesos que ha aparegut a totes les botigues d'arreu una perla del món de la televisió.
Sí, molt no teniu ni idea de què diantres és. Us ho aproximaré.

L'any 1980 la BBC va començar a emetre una SitCom (comèdia de situació, d'aquestes on hi ha dos o tres paios i un o dos escenaris, de forma molt senzilla) que portava per títol "Sí, ministre"
en la qual tres homes de més de 50 anys parlaven de política, govern i administració. Ningú confiava en el seu éxit, i el seu éxit va ser enorme.

Uns anys més tard, quan TV3 va començar a emetre la seva senyal, a la graella va incloure l'esmentada série.

Uns anys més tard, en una de les múltiples reposicions, el meu pare la va posar i jo hi vaig ser exposat. I quin tip de riure!

Una oportunitat excepcional per entendre com funciona la burocràcia (o millor dit com ho fa per no funcionar i per què) amb rialles assegurdes. Aixó si, cal prestar-hi atenció!!!!

Brillants diàlegs i situacions politico-guvernamentals que tiren pel terra.

En poques paraules, si la coneixeu, ara és una bona oportunitat per tenir tota la série (no inclou la seqüela Sí, Primer Ministre, que encara no ha estat editada.)

Si no la coneixeu, us la recomano... SI algun dia no sabeu què fer i la fan a la tele... Proveu-ho!

Si, Ministre
Cameo

Ara en català

Suburbia, de Mario Benedetti

En el centro de mi vida
en el núcleo capital de mi vida
hay una fuente luminosa un surtidor
que alza convicciones de colores
y es lindo contemplarlas y seguirlas

en el centro de mi vida
en el núcleo capital de mi vida
hay un dolor que palmo a palmo
va ganando su tiempo
y es útil aprender su huella firme

en el centro de mi vida
en el núcleo capital de mi vida
la muerte queda lejos
la calma tiene olor a lluvia
la lluvia tiene olor a tierra

esto me lo contaron porque yo
nunca estoy en el centro de mi vida.

Million Dollar Baby, de Clint Eastwood

Tothom em deia que l'havia de veure. Que era molt maca. Que m'agradaria molt...
Almenys vaig aconseguir que ningú m'expliqués què li passava a la boxejadora. De fet, saber això va acabar sent l'únic al·licient de la película que vaig veure en una sessió especial gratuita al cinema.

Coses de l'Univers.

Bé de fet la película és bona. Cal reconèixer-ho. Està molt ben contada. 4 o 5 històries entrellaçades per les dues centrals. Molt ben filmada. Amb jocs brillants d'il·luminació. Amb interpretacions gegants (destacant Morgan Freeman i Hillary Swank).

Però malgrat tot això jo no m'ho vaig acabar de passar bé. I és superior a mi.
Però que no m'agradés no impedeix reconèixer els mérits de la película.
I si no m'agrada és pel tema de la boxa. Hi ha coses que no entec. I la boxa n'és una.
Però cal respectar-ho tot. O no?

'Underworld: Evolution', de Len Wiseman (II)

Si ahir entrava en l'intramón d'Underworld era per poder evolucionar a l'intramón d'Underworld: Evolution. La seqüela.

El final de la primera película és molt obert i dóna peu, bon peu a la seqüela que actualment està en cartellera. Una seqüela prou apropiada ja que en els primers minuts recorden el final de la primera per tal de que els tres anys que han passat entre una i l'altra desapareguin. A més, aquest petit resum de la primera fa que aquesta sigui prou independent de la primera com per anar-hi si no s'ha vist la primera. Clar que la primera val més la pena.

Però el resum és el mateix que a la primera: si us agrada el món dels vampirs i dels homes llop. Si no us molesta moralment veure a una atractiva Kate Beckinsale en un ajustat vestit negre, i sang, molta sang. Si voleu anar al cine per desconnectar en un món d'acció i tal.
Evolucioneu:

Underworld: Evolution

Per cert, si hi voleu anar, us recomano que visiteu abans aquesta web, us pot permetre guanyar alguns premis, si us interessen:

www.elinframundo.com

'Underworld: Evolution', de Len Wiseman (I)

Per parlar de Underworld: Evolution potser caldria primer parlar d'Underworld. I per això el tema dona per dos apunts.

Avui: Underworld.

Fa tres anys, esperant que comencés no sé quina película vaig veure el trailer d'una de les típiques películes banals que tant i tant m'agraden. En aquest cas una atractiva Kate Beckinsale, en el paper d'una agresiva vampiressa de posició política alternativa enmig d'una sagnant i sanginosa guerra de la seva pròpia espècie amb l'eterna rival de l'inframón: els licàntrops, nom tècnic dels més coneguts com homes llop. I el còctel està a punt de ser servit.

Uns mesos després em plantava al cinema a gaudir dels seus cutres efectes especials, del seu cutre argument i de l'únic al·licient de l'actractiu de la protagonista. Em va agradar molt. Bé, i si dic que va ser #1 als EU i al Regne Unit ja acabaré amb la mínima possibilitat honorífica de la película. Però per als amats de l'acció i la mitologia dels vampirs i homes llops és fantàstica.

Tota película s'ha de mesurar amb el raser adequat. I crec que, en el seu raser, aquesta va ser fantàstica.

Buenas noches, y buena suerte, de George Clooney

Grata sorpresa em va proporcionar ahir mateix el Clooney.
Famós pel seu paper a Urgències i a algunes películes diverses (Solaris, Oh! Brother dels Cohen, i sobretot Ocean's Eleven and Twelve), ara s'ha endinsat en papers més interessants, com pot ser el que li ha proporcionat una nominació als Oscar al film Syriana, encara per estrenar aquí i com el més secundari que fa a la película Buenas noches, y buena suerte. Però més sorpren encara la seva tasca com a director d'aquesta mateixa película. Una película de "bellíssima factura" com dirien els crítics més pedants.

Una agosarada aposta, en blanc i negre, que reivindica la importància de la televisió de qualitat, de la televisió educativa i informativa, creadora d'opinió, enfront la televisió d'entreteniment i d'alienació. Coherent missatge, en un medi coherent, car educa i informa en un medi audiovisual centrant-se en un dels episodis més negres pel que fa a llibertats d'aquest país que tant admiren alguns... La caça de bruixes del senador McCarthy a les institucions guvernamentals. Aquesta caça, pels qui no n'heu sentit a parlar, va consistir en 'jutjar' i inhabilitar a totes aquelles persones que ocupaven càrregs de certa importància que tenien alguna connexió, demostrada o no, amb el comunisme.

La película està nominada a 6 oscars:

• Millor actor principal (David Strathairn) - Merescuda, no estaria malament que li donassin

• Millor Direcció artística - Competeix amb Harry Potter, King Kong, Memorias de una Geisha i Orgullo y Prejuicio.

• Millor Cinematografia - Competeix amb Batman Begins, Brokeback Mountain, Memorias de una Geisha i El nuevo mundo
  

• Millor director (George Clooney) - Tampoc estaria malament, però no crec que li donin. Les quinieles apunten a Ang Lee o Spielberg abans del Clooney. Els altres dos també serien sorpreses.
  

• Millor película - Ho té difícil si ha de competir amb Brokeback Mountain, Capote, Crash i Munich. Personalment no he vist les altres però si li donàs, l'Academia no em decebria.
  

• Millor guió original - competeix en aquesta amb Crash, The squid and the whale, Syriana però especialment amb Match Point, del tantes vegades nominat Woody Allen.
  

Secretos Compartidos, de Ben Younger

Avui va de comedia romàntica.

Posem-nos en situació. L'Uma Thurman, que malgrat tenir ja una edat manté un cert atractiu, fa de tot just divorciada. I com molts americans té una psiquiatra, encarnada físicament per Meryl Streep, a qui uneix un fort vincle. I qui ho havia de dir, un dia coneix un jove de 23 anys. I qui ho havia de dir, s'enamoren. I qui ho havia de dir, resulta que el jove de 23 anys és el fill de la psiquiatra. Fàcil i inverosímil història, certament ben construida i ben explicada on l'únic que sobra és el tema del fanatisme religiós. Clar que sembla que el missatge final és que la religió no importa, almenys no tant com la diferència d'edat. Bé. Almenys el final fa pensar una mica. No és el final fàcil. Però quin hauria de ser el final fàcil.

Comedia correcta. Si us va el rollo, no està mal.

Yellow Submarine, dels Beatles

L'altre dia vaig reveure Yellow Submarine, una película mítica per moltes raons.

La primera raó és per ser una película d'animació, una película que va innovar. NO! No va innovar, no va crear un estil, ni una moda. No! És única en la seva espècia. D'una banda hi ha el cinèma mitòman d'algunes bandes musicals mítiques. De l'altra banda hi ha el cinema d'animació. I en un pedestal hi ha Yellow Submarine.

La segona raó és per ser una película mitòmana d'una de les bandes musicals més global de la història de la humanitat, els Beatles, tan populars com controvertits. Els quals eren caricaturitzats pels seus respectius alter-egos animats. I per més caricatura, al seu torn els seus alter-egos animats descobreixen The Lonely Hearts Club Band, una banda que és l'alter ego dels alter-egos animats dels Beatles.

La tercera raó és pel vincle històric que m'uneix amb aquesta película. Amb poc més de 8 anys la vaig veure per primer cop i em va posseir. Sí, com si d'un dimoni es tractés. Però un bon dimoni. Els missatges de les cançons, i les històries a les que acompanyaven m'impregnaven una a un. Yellow Submarine, All Together Now, It's All Too Much, All You Need Is Love, Sgt. Pepper Lonely Hearts Club Band, When I'm 64, Lucy in the Sky with Diamonds, Nowhere Man, i Eleanor Rigby, entre altres.

I suposo que trobaria més raons, però crec que és inútil.
Si us agraden els Beatles, i voleu volar, proveu de mirar Yellow Submarine. No sé com. Llogueu-la si la trobeu als videoclubs.
Si us agraden molt els Beatles, compreu-la.

Ah, per cert, l'altre dia vaig veure que a l'FNAC hi ha figuretes de la película a la venda. Per si us naix un ímpetu freak.

I si us trobeu amb Blue Meanis (Dolentets Tristos i Blaus), ja ho sabeu:

All you need is love (Lennon/McCartney)

Love, love, love,
love, love, love,
love, love, love.
There's nothing you can do that can't be done.
Nothing you can sing that can't be sung.
Nothing you can say but you can learn how to play the game
It's easy.
There's nothing you can make that can't be made.
No one you can save that can't be saved.
Nothing you can do but you can learn how to be in time
It's easy.
All you need is love, all you need is love,
All you need is love, love, love is all you need.
Love, love, love, love, love, love, love, love, love.
All you need is love, all you need is love,
All you need is love, love, love is all you need.
There's nothing you can know that isn't known.
Nothing you can see that isn't shown.
Nowhere you can be that isn't where you're meant to be.
It's easy.
All you need is love, all you need is love,
All you need is love, love, love is all you need.
All you need is love (all together now)
All you need is love (everybody)
All you need is love, love, love is all you need.

No se me importa un pito, de Oliverio Girondo

No se me importa un pito que las mujeres
tengan los senos como magnolias o como pasas de higo;
un cutis de durazno o de papel de lija.
Le doy una importancia igual a cero,
al hecho de que amanezcan con un aliento afrodisíaco
o con un aliento insecticida.
Soy perfectamente capaz de sorportarles
una nariz que sacaría el primer premio
en una exposición de zanahorias;
¡pero eso sí! -y en esto soy irreductible- no les perdono,
bajo ningún pretexto, que no sepan volar.
Si no saben volar ¡pierden el tiempo las que pretendan seducirme!
Ésta fue -y no otra- la razón de que me enamorase,
tan locamente, de María Luisa.
¿Qué me importaban sus labios por entregas y sus encelos sulfurosos? ¿Qué me importaban sus extremidades de palmípedo
y sus miradas de pronóstico reservado?
¡María Luisa era una verdadera pluma!
Desde el amanecer volaba del dormitorio a la cocina,
volaba del comedor a la despensa.
Volando me preparaba el baño, la camisa.
Volando realizaba sus compras, sus quehaceres...
¡Con qué impaciencia yo esperaba que volviese, volando,
de algún paseo por los alrededores!
Allí lejos, perdido entre las nubes, un puntito rosado.
"¡María Luisa! ¡María Luisa!"... y a los pocos segundos,
ya me abrazaba con sus piernas de pluma,
para llevarme, volando, a cualquier parte.
Durante kilómetros de silencio planeábamos una caricia
que nos aproximaba al paraíso;
durante horas enteras nos anidábamos en una nube,
como dos ángeles, y de repente,
en tirabuzón, en hoja muerta,
el aterrizaje forzoso de un espasmo.
¡Qué delicia la de tener una mujer tan ligera...,
aunque nos haga ver, de vez en cuando, las estrellas!
¡Que voluptuosidad la de pasarse los días entre las nubes...
la de pasarse las noches de un solo vuelo!
Después de conocer una mujer etérea,
¿puede brindarnos alguna clase de atractivos una mujer terrestre? ¿Verdad que no hay diferencia sustancial
entre vivir con una vaca o con una mujer
que tenga las nalgas a setenta y ocho centímetros del suelo?
Yo, por lo menos, soy incapaz de comprender
la seducción de una mujer pedestre,
y por más empeño que ponga en concebirlo,
no me es posible ni tan siquiera imaginar
que pueda hacerse el amor más que volando.

Sosa al Teatre Tantarantana

L'altre dia vaig anar al Teatre Tantarantana, un petitet teatre alternatiu. L'obra la va escollir l'atzar... Vaja que em varen tocar un parell d'entrades molt bé de preu per a aquesta obra.

SOSA
un espectacle de dansa contemporània creat i intepretat per Sofia Asensio i Rosa Muñoz.

El primer de tot que vaig notar és que sóc més que un complet ignorant en el tema de la Dansa Contemporània. Durant mitja hora em vaig limitar a contemplar, astorat, els diferents moviments que feien, sense entendre res. Sense ni tansols gosar riure quan els demés ho feien...

Per tant no estic legitimat per criticar-la. Només puc exposar-vos les sensacions que em va transmetre. De totes formes, no passa res, ja que ahir era l'últim dia de representació.

Diu el programa que "Difícilmente hay algo mas bello que ser observado".
Diu el programa que "Difícilmente he hallado algo más hermoso que observar".

Dic jo que per a altres ser observat és quelcom molt incòmode.
Dic jo que per a altres observar pot provocar un sentiment d'alienació, o fins i tot fer-te sentir com un alienígena. Això és el que em va passar. Sobretot durant la primera mitja hora.
Alguns del públic reien de tant en tant. I jo no acabava d'entendre per què...

Observar i ser observat... Sí... Potser em sentia com un observador: observaba sense alé les contosions d'una dona nua, els balls frenètics de les dues dansaires... També és cert que a mesura que avançaven els minuts, les meves percepcions eren més suggerents, i entenia més el contexte. El contexte i res més.

Al final la sensació era de 57 minuts d'una experiència completament nova.
Si em preguntèssiu si em va agradar, probablement us hauria de dir que no.
Però per no ser deshonest, no em va agradar l'obra però em va agradar haver-hi anat.
Enteneu la diferència?

CMU Penyafort - Montserrat (IV)

Fa uns mesos (a l'Octubre) vaig parlar de la competició entre el Penyafort, la meva residència durant 6 anys i l'eterna rival, la Ramon Llull. Llavors vaig dir que no m'agradava la vioència de la rivalitat... No violència física sinó violència verbal... Sovint innecessària... I, clar direu que sóc parcial, però avui vinc amb proves. Ha arribat a les meves mans un paperet amb la lletra de 5 cançons/frases/consignes que ensenyen i reparteixen al Llull perquè puguin vexar als del Penyafort. Però aquests últims, més senyors i més ben posats normalment fan cas omís a aitals provocacions. Però no per això són inexistents. Mireu la mostra de manca d'educació:

1. Si levantas los ojos al cielo
   Tu veras al penyata estudiar
   es el puto penyata pringado
   que 'pol culo' le vamos a dar.
   
   
2. Ramon Llull, es un sentimiento
   que se lleva, se lleva muy adentro
   I por eso te sigo donde sea
   azul y negro hasta que me muera
   Vamos Ramon Llull! (Bis)
   
   
3. Llega la peste, llegan los peñata
   que en su zulo viven como ratas
   es el peñata, Hijo de Puta!!!
   Que con su muerte,
   la Ramon Llull disfruta...
   Oe Oe! Oe oe! Oe oe oe oe oe oe oee...!
   
   
4. Las chicas del peña
   son putas del camp nou! (bis)
   
   
5. Puto Peñata, y puto peñafort!!
   

Excepte la segona, són de museu... La rabia... La frustració fan aquestes coses.

Cotidiana I, de Mario Benedetti

La vida cotidiana es un instante
de otro instante que es la vida total del hombre
pero a su vez cuántos instantes no ha de tener
ese instante del instante mayor

cada hoja verde se mueve en el sol
como si perdurar fuera su inefable destino
cada gorrión avanza a saltos no previstos
cómo burlándose del tiempo y del espacio
cada hombre se abraza a alguna mujer
como si así aferrara la eternidad

en realidad todas estas pertinacias
son modestos exorcismos contra la muerte
batallas perdidas con ritmo de victoria
reos obstinados que se niegan
a notificarse de su injusta condena
vivientes que se hacen los distraídos

la vida cotidiana es también una suma de instantes
algo así como partículas de polvo
que seguirán cayendo en un abismo
y sin embargo cada instante
o sea cada partícula de polvo
es también un copioso universo

con crepúsculos y catedrales y campos de cultivo
y multitudes y cópulas y desembarcos
y borrachos y mártires y colinas
y vale la pena cualquier sacrificio
para que ese abrir y cerrar de ojos
abarque por fin el instante universo
con una mirada que no se avergüence
de su reveladora
efímera
insustituible
luz.

Una guerra..., de Joan Genís

Un altre poema meu dels antics i ja descartats... És del 1998, molt naive i sense gens de métrica i poca rima. Vaja que... Que potser a algú li agrada... Potser...

Una guerra blanca i negra...

... milers d'homes desapareixen.

I cauen les branques de l'abre

ja gairebé nu.

I cauen els dies d'ignorància

al pou de la cobdícia rància.

Un punyal transverbera, d'un cop,

molts milers de cors.

Un paràgraf d'Agatha Christie

Dins de la gran quantitat de banals històries i trames policiaques-detectivesques-d'intriga-i-misteri de l'Agatha Christie, de vegades hom troba detalls molt interessants, molt profunds que ens fan reflexionar amplament. En aquest cas és un fragment que parla de la democracia -i el més interessant és que està escrit al 1925. Clar que cal entreveure una defensa de l'existència de la Monarquia a la Gran Bretanya. (Val a dir que l'Agatha de tant en tant té sortides força conservadores, anti-socialistes i/o anti-comunistes i/o anti-anarquistes... Segurament, però això va lligat a les corrents de l'època).

Bé, el llibre en qüestió és l'últim que he llegit, The Secret of Chimneys, (El Secret de Chimneys), en anglés ja que no l'han traduït al català, almenys de moment... Tot i que no sembla que el tradueixin... Pel que es veu els llibres de la Christie en català no es venen massa. Una llàstima. El fragment l'escriuré en la versió original i l'intentaré traduïr.

" (...)'You see, when I was very young, I had democratic ideas. Believed in the purity of ideals, and the equality of all men. I especially disbelieved in Kings and Princes'.
'And since then?' asked Battle shrewdly.
'Oh, since then, I've travelled and seen the world. There's damned little equality going about. Mind you, I still believe in democracy. But you've got to force it on people with a strong hand- ram it down their throats. Men don't want to be brothers- they may some day, but they don't now. My final belief in the Brotherhood of Man died the day I arrived in London last week, when I observed the people standing in a Tube train resolutely refuse to move up and make room for those who entered. You won't turn people into angels by appealing to their better natures just yet awhile- but by judicious force you can coerce them into behaving more or less decently to one another to go on with. I still believe in the Brotherhood of Man, but it's not coming yet awhile. Say another ten thousand years or so. It's no good being impacient. Evolution is a slow process."

Que aproximadament vol dir que:

" (...)'Ja ho veu, quan era molt jove, jo tenia idees democràtiques. Creia en la puresa dels ideals i en la igualtat de tots els homes. I sobretot, receleva especialment de Reis i Prínceps'.
'I des d'aleshores?' va demanar Battle sutilment.
'Oh, des d'aleshores, he viatjat i he vist el món. Hi ha maleïdament tan poca igualtat arreu. Pensa que jo encara crec en la democracia. Però hom ha de forçar-la a la gent amb mà dura- empènyer-la en les seves goles avall. Els homes no volen ser germans- ho voldran algun dia, però no ho volen ara. La meva fe definitiva en la Germandat de l'Ésser Humà va morir quan vaig arribar a Londres l'altre dia, quan vaig observar com la gent, dreta a dins el Metro refusaven resoludament a moure's per deixar lloc als que havien d'entrar. No convertiràs a les persones en àngels apelant a la seva millor natura, ara per ara- però per la assenyada força es pot coercir a la gent a comportar-se més o menys decentment entre ells per anar fent. Encara crec en la Germandat de l'Ésser Humà, però no serà per ara. Diguem que per uns altres deu mil anys o així. No és bo ser impacient. L'evolució és un procés lent."

És un discurs certament conservador, però no per això és desencertat. La sensació de la gent immòbil al metro... No l'heu tingut mai, en alguna situació o altra?

The Secret of Chimneys
Agatha Christie
St. Martin Minotaur Mystery

Amb permís de Monsieur Simenon

Avui parlaré de Simenon. Ho faré en català, encara que ho hauria de fer en francés... Potser així puc que alguns dels que em llegiu sentiu curiositat i agafeu almenys algun dels llibres que aquí esmentaré...

Jo soc d'aquests que quan un escriptor els agrada senten la necessitat d'entrar-hi tan a fons com els hi és possible... D'aquests aficionats a les obres completes... I de les obres completes de Simenon prové aquest apunt.

Sempre buscava edicions completes de Simenon, gran escriptor francés, molt viatger i molt periodista conegut sobretot pel seu personatge policíac-detectivesc, Maigret. Un dia me'n vaig trobar una... D'obra completa de Simenon. En francés (m'agrada practicar tots els idiomes que conec). 25 volums amb 7 o 8 noveles cadascun. I fa 3 anys gairebé vaig començar a comprar un volum cada mes. Vaig pel 18.

Bé, el que volia destacar és que si esperava més novel·la detectivesca que no pas una altra cosa, la sorpresa que em vaig emportar no podia ser més positiva. En llegir-me el primer volum d'històries vull dir.

La primera em va costar molt... La fenêtre des Rouet (La finestra dels Rouet) que no se si està traduit al català, però al castellà supós que si. No és la que més em va agradar del primer volum. Era la primera. Una dona solitaria i sense un duro, que lloga mitja casa seva... I un dia veu que a la finestra d'una família rica es produeix un assassinat. Aleshores què ha de fer... Com la obsessió per allò que ha vist inunda les seves reflexions. Intriga del que se'n dirà (en aquest blog) el més pur estil Simenon.

A partir d'aquí novela rera novela era un orgasme de sensacions... I no precisament pel seu contingut eròtic, de moment. A La fuite de Monsieur Monde (La fugida del Senyor Monde) una preciosa història d'un home que fart de tot deixa la seva segona esposa i els fills i marxa a l'aventura... Un home que necessitava fugir. Aquesta em va encantar. Em va transportar.

Trois chambres a Manhattan (3 habitacions a Manhattan) també em va fascinar. Com pot canviar la vida d'un actor anglés a Nova York vingut a menys quan coneix una dona interessant en un lloc de frankfurts. Fascinant història de dues ànimes en pena que es troben i com evoluciona la seva relacio... 3 cambres a Manhattan.

Au bout du rouleau (Al final del rodet de fil)... Quan ja no es pot estirar més. Un fugitiu de la justícia i una stripper. Un home fort, seriós i dominant. Bebedor. Jugador. Una dona submisa. Però genialment Simenon, pàgina a pàgina mostra el poder d'una dona. Com la dominància és només teórica i com evoluciona una relació. Pels de punta.

La pipe de Maigret (La pipa de Maigret), Maigret se fâche (Maigret s'enfada), Maigret à New York (Maigret a Nova York) són les detectivesques de Maigret que avui no entraré a valorar... Serà un altre el dia.

Lettre a mon juge (Carta al senyor jutge), novela en la qual un metge burgés de poble explica els perqués del crim que comet. Pels de punta. Infidelitat, gelosia...

I finalment

Le destin des Malou (El destí dels Malou). Un home de negocis que ha fet enriquir a bona part de l'alta societat, s'arruina i l'alta societat li dóna l'esquena. Es suicida. El seu fill ho veu. La seva familia es fragmenta, s'enfonsa i només... Cruu relat sobre les baixades...

Recoman Simenon... Era un gran coneixedor del génere humà, al qual caricaturitza perfectament i amb un toc dramàtic molt propi als seus personatges. Si no ho heu provat mai, ho heu de fer. Donau-li una oportunitat.

Sur Maigret et le monde de Simenon

Voici mon premier commentaire en français dans ce blog. Com vous pouvez voir sur le titre, c'est sur Maigret et sur Simenon. Et c'est logique. Si je parle souvent d'Agatha Christie, son monde et ses personnages dans ses ouvres sur des flics et d'intrigue, et j'afirme qu'elle est la reine du crime, il n'y aura pas beaucoup de gent qui se fachera si je dis que Simenon c'est le roi du crime. Mais il y a des differences.
Agatha a beaucoup de personnages dans ses romans d'intrigue. Simenon en a seulement un: Maigret.
Agatha ecrit presque seulement des romans d'intrigue. Simenon écrit non seulement des romans d'intrigue, mais il aussi écrit des merveilleux romans de differents sortes. Simenon écrits des merveilleux romans ou il montre son profonde connaissance de la condition humaine.
Aujourd'hui je seulement voulait en parler comme ça, d'une façon generàle. Dans des commentaires prochains j'essaierai d'entrer plus dedans de la figure de Simenon et de ses ouvres.
Ah! Et bien! Pardonez-moi mon français... Il faisait beucoup de temps que je ne l'ecrivait pas...

De árbol a árbol, de Mario Benedetti

Los árboles
¿serán acaso solidarios?

¿digamos el castaño de los campos elíseos
con el quebracho de entre ríos
o los olivos de jaén
con los sauces de tacuarembó?

¿le avisará la encina de westfalia
al flaco alerce del tirol
que administre mejor su trementina?

y el caucho de pará
o el baobab en las márgenes del cuanza
¿provocarán al fin la verde angustia
de aquel ciprés de la mission dolores
que cabeceaba en frisco
california?

¿se sentirá el ombú en su pampa de rocío
casi un hermano de la ceiba antillana?

los de este parque o aquella floresta
¿se dirán copa a copa que el muérdago
otrora tan sagrado entre los galos
ahora es apenas un parásito
con chupadores corticales?

¿sabrán los cedros del líbano
y los caobos de corinto
que sus voraces enemigos
no son la palma de camagüey
ni el eucalipto de tasmania
sino el hacha tenaz del leñador
la sierra de las grandes madereras
el rayo como látigo en la noche?

Miquel Martí i Pol i el PP

Felanitx és el meu poble. I a més és un poble curiós. I no ho és només per ser el meu: té dialecte propi, gloses que en canten la glòria i dites que remaquen la qualitat dels seus habitants. A tall d'exemple la glosa

Felanitx durà la doma
de tots els pobles en general
perquè enmig de s'Arrabal
hi té una agulla com a Roma.

A tall d'exemple la dita

A Felanitx els més beneits fan rellotges.

I ho deu ser, perquè per curiositat la batllessa, del PP, que va enviar a tots els vilatans un poema de Miquel Martí i Pol!!!!!!!!!!! a mode de felicitació de Nadal.
I res... Només això, que és curiós. A Felanitx els polítics son demagogs! Bé per aprofitar que aquest apunt sigui més cultural que no pas polític... Almenys aprofitarem la demagògia per fer una mica de cultura.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d'altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l'amor i l'odi,
la veu i el silenci
la vida i la mort.

Miquel Martí i Pol

Voleu dir que la batllessa de Felanitx i Martí i Pol pensen en el mateix concepte de poble?

Retorn a s'Algar, un altre de meu.

Fa 7 anys varen estar a punt de destrossar un dels llocs més bells del meu poble [Portocolom (Felanitx)], una preciosa cala anomenada S'Algar... Aleshores vaig escriure unes línees... Així ràpid... Sense mirar-m'ho massa. No crec que sigui un gran poema (per a alguns ni tan sols és un poema). Bé... A Mallorca ja se sap, tot està en constant perill... En qualsevol moment aprofiten per assassinar la illa. Per això, malgrat que ara mateix tot sembla en calma... Cal estar sempre atent. En conseqüència compartiré amb vosaltres les línees que vaig escriure.

Retorn a S'Algar.
M'han anunciat la teva mort imminent.
No es pot trencar un cor esmicolat,
però un altre cop malevolent
és aigua caient sobre el banyat.
Mort anti-natural.
M'han dit que quan et torni a veure
hauràs canviat, que t'hauran assassinat.
Que t'hauran mort l'encant.
M'agradaria veure... M'agradaria creure...
Que es faran enrere. Que no ho faran.
Que s'aturaran, que s'ho repensaran.
I així la mort defugiràs.
I així ta mort evitaràs.

Ciutat de Mallorca 1999 - Barcelona Gener 2006