Si bé es tracta de cinema alternatiu, no es pot considerar alhora independent i americà. Però bé, potser el títol més adequat hauría estat cinema d'autor.
El primer autor de qui faré referència és Terry Gilliam en honor a la película "El secreto de los hermanos Grimm". Per als que no ho sàpiguen, Terry Gilliam és un dels membres fundadors de Monty Python. Sí, del mític grup d'humoristes anglesos que va canviar la forma d'entendre l'humor a la televisió i posteriorment al cinema amb títols tan irreverents com la famosa película "La Vida de Brian". De fet Gilliam era la connexió americana del grup, ja que era l'únic nord-americà dels 6 components del grup. Després de deixar el grup es va establir com a director de cinema independent-alternatiu amb títols notables amb Brazil o 12 monos entre els més destacats.
Però el motiu de que el mencioni avui, es la ja esmentada película de El secreto de los hermanos Grimm (2005), protagonitzada per Matt Damon, el malaguanyat Heath Ledger i la preciosa Mónica Bellucci (com no podia ser d'altra manera adjunto una fotografia de la voluptuosa actriu que ja haureu vist). La película no va ser massa exitosa en el seu moment, tot i que presenta els elements que més encandilen a Terry Gilliam: tot alló que catalitza la imaginació. I per aixó ens mostra uns germans Grimm que s'aprofiten de l'imaginari dels pobles d'arreu per a estafar-los... Primer creant monstres per després caçar-los. Però de cop el món de monstres i mites que ells aprofiten audaçment es torna en contra seu de la manera més impensable... Una película de "fantasía" amb molta gràcia... Suposo que en això aprofita el toc que Gilliam ha imprés constantment a les seves películes de l'estil de 'Las aventuras del Barón Munchausen'.Ben diferent és l'estil d'uns altres mestres del cinema independent-alternatiu nord-americà, o més aviat del cinema d'autor nord-americà: els germans Coen. I d'ells mencionaré dues películes. Una gran i l'altra enorme. Però no molta gent estarà d'acord amb mi.
La película gran és "No és país para viejos" (No country for old men), película que va proporcionar Javier Bardem el guardó de l'Óscar al millor actor. I ell va tenir l'honor de ser el primer espanyol en aconseguir el preuat guardó.La película és ja un clàssic del cinema mundial. No hi ha sortida neta. La història es fantàstica. Un assassí inhumà. I una cursa per la vida. La película va tenir 8 nominacions als Óscars de les que en va guanyar 4 (a més del Bardem, varen guanyar película, director i guió adaptar) fent justícia sobre el mite dels Coen.
La película es fosca. Es trepidant. I plena d'humor negre. Les crítiques varen elevar al cel aquesta película. Merescudament. La història del menys humà dels humans. L'assassí més cruel que hi pot haver. Una poesia filmada a trets i sang.
Però malgrat tot, si els responsables de películes tan diverses i variopintes com Barton Fink, Fargo, El Gran Lewobski, O brother!, El hombre que nunca estuvo ahí (amb una joveníssima Scarlett Johansson), Crueldad Intolerable, etc..., han aconseguit enamorar-me amb una película, aquesta és Quemar después de leer. Els gustos son subjectius. I en aquest cas potser els meus gustos són més que contraris a la majoria. Sense anar més lluny, és fonamental per a mi comentar que tota la gent que ha vist aquesta película s'ha mostrat escéptica davant la meva il·lusió per aquesta película.
La película podría considerar-se un despropósit. Basada en un llibre escrit per un ex-agent dels serveis secrets nord-americans, amb molt de resentiment pel que sembla.Amb un repertori de luxe, els Coen vertebren una comèdia de l'absurd basada en elements de realitat cruel. En el que personatges absurds, de l'absurda realitat, tan absurds que semblen reals, tan reals que semblen creibles. I que fan del perplexe espectador una marioneta en mans de l'inteligent guió, i dels hábils directors que aconsegueixen deixar atònit a tot aquell que busca el menor fil de coherència vital a aquesta fantàstica película.
Sé que soc diferent. I que al cinema, quan la vaig veure amb els meus pares, nosaltres erem els únics que reiem la majoria de les vegades que la situació ho demanava. Ho exigia. Al final, la única persona que aconsegueix els seus desitjos és el més impensable dels que conformen l'elenc de la película. Una comedia absurda però una comèdia inteligent. Per a mi molt inteligent. Amb un repertori fantàstic, en el que Brad Pitt fa un dels millors papers que jo li he vist fer. Al davant, Malkovich, Clooney, McDormand... Vaja una passada. 100% recomanada per als que van més enllà.
Per acabar l'apunt d'avui, una altra película d'autor. En aquest cas d'un actor convertit en autor: el mític Robert Redford que no pot evitar el seu impuls anti-bèlic en una película que mostra les tres vessants de la guerra. La dels soldats estudiants que volen servir al seu país amb el professor universitari Redfor inclòs, la dels polítics despietats representants en el film pel paper de Tom Cruise i finalment els periodistes que haurien de ser els encarregats de vetllar per la veritat però massa sovint es posen al servei dels polítics... I en aquesta vessant hi ha la gran Meryl Streep.Una película que vol ser crítica, però que a l'hora de la veritat es dilueix com sucre dins l'aigua. No es una mala película pero fracassa allà on hauria de ser forta, en el missatge crític.
Triomfa en mostrar algunes actrius jovenetes com la de la fotografia.... Jejej... De les que m'agrada mostrar. :)
