CMU Penyafort - Montserrat (II)

Ja vaig comentar la riquesa de la vida en una residència... Clar, no cal anar més lluny: sota un sostre 450 persones, 225 noies... Tot un poblet tancat a Barcelona, concretament a la Diagonal, amb tot allò que un universitari podria desitjar... I més!
L'altre dia va sortir l'alarmant notícia de les novatades. Aquestes pràctiques abusiva i cruel que es fa tant en les universitats com a les residències d'estudiants... Suposo que cal ser sincer... N'he patit i n'he fet, seguint amb la tradició. Però una cosa sí que diré, tant les que vaig rebre com les que vaig fer MAI VAREN SER ABUSIVES, tant que gairebé no es podien considerar novatades. Més aviat unes activitats (certament molt semblants a les que s'utilitzen al món del teatre per guanyar la confiança dels companys, alguns les haureu vistes posades en pràctica per Àngel Llatzer a OT) per tal de fer perdre la timidesa i animar la gent nouvinguda a sociabilitzar-se. Totes aquelles a les que jo he assistit activa o passivament, com a víctima o botxí, sempre s'han dut a terme amb el benentés comú que es tracta d'activitats voluntàries, que no son obligacions sinó propostes i que tothom està en el seu dret de negar-se a participar-hi sense cap tipus de conseqüència negativa.
Què vull dir amb això? Realment és una experiència que viscuda de forma intrascendent, almenys en les condicions abans comentades, és fantàstica i inoblidable.
Una anècdota que recordo amb carinyo és que el primer any que em tocava exercir de veterà, va coincidir que n'hi havia molt poc de veterans (uns cincuanta aquell dia en concret) mentre que de nouvinguts (novatos) n'hi devia haver uns 200... Jo em pensava que ens acabarien fent veteranades. Però no! Al principi els veterans teniem una mica de "no-sé-què-fer" i els novatos ens miraven AMB GANES DE VENIR!!!!!!!!!!!!. I sí, varen ser ells els que varen acabar venint. La veritat és que d'això s'en diu uns novatos de primera qualitat. Vaja, que en tenien ganes i tot, de què ens en fessim.
Finalment (quin rollàs), a tall de comentari, volia esmentar que l'any que em va tocar "rebre" jo era el primer que aterrava (no sé si de prendre terra o de terror) amb uns estudis peculiars (i, per què no dir-ho, un caràcter més peculiar encara). I la veritat és que era molt buscat pels veterans a l'hora de trobar víctimes per aquells jocs. I tot i ser una víctima habitual, ho recordo amb un somriure a la boca.
Tant de bó a tot arreu fos així. Per desgràcia no ho és. Però al Penya-Montse és així perquè realment es fa amb molt de respecte. Deu ser cosa de tradició. I esperem que aquesta tradició no canvïi.