XI Saló del Manga

Del 29 d'Octubre a l'1 de Novembre. Sí, avui és l'últim dia. Són 4 euros... No són molts. Jo hi vaig anar ahir al matí i... Aquestes són les meves sensacions:

A les onze arribo al meeting point on m'he de trobar amb iLòGiCa, Tenpo i Petit Woody. Tenpo s'ha rajat. Anem al metro. La L1 no xuta. Pillem la 5. Caminem un rato. Un divertit rato. Primer ens topem amb un bar de nom curiós: el Bar Bar. (Qué Bárbaro!). Ens posem a pensar noms de bar uns minuts: Bar Bara, Bar Adero, Bar Billa, Bar Man, Bar Sovia, Bar Celona, Bar Bàrie, Bar Bara, Bar O Metro, Bar I Centro, Bar K, Bar Rudo, Bar Illa, Bar Tolo, Bar Raca...
Acte seguit un "colmo de colmos" un grup de 5 heavyatas amb les cares pintades de forma fúnebre emulant els mítics KISS, però sense gràcia assenyalen amb el dit un grupet de gent que, disfressada de diversos personatges manga, es dirigien al Saló. Fins aquí tot bé. Però no puc aguantar-me el riure quan un d'ells crida: "Mira, un grupo de frikis!!!!". iLoGiCa i Petit Woody també riuen.
I arribem al Saló. Bé, de fet, arribem a la cua del Saló. Una cua que evidencia la falta d'enginyers aptes entre els organitzadors del Saló. A qui se li acut que la cua d'entrada tapi la sortida? Un caos d'hora i mitja de cua sota un sol atípic a l'Octubre.
Són la una i mitja i entrem. He de reconèixer que estava carregat d'il·lusió... El Saló del Manga. Em feia gràcia. Però un cop dins, la decepció.
Més enllà d'una gran quantitat d'individus disfressats de diferents caràcters manga, el Saló no és excessivament interessant per a un laic del tema. Desenes d'estants de cómics (tots amb els mateixos volums als mateixos preus... poca varietat i poca flexibilitat), de DVD, de bandes sonores de series i películes manga, i de videojocs de tot tipus. Els videojocs era l'únic a bon preu, però aixó si, de segona mà alguns i /o edicions antigues els altres.
Els estants més interessants oferien temes més relacionats amb la cultura nipona... Katanes, tècniques de dibuix. Alguna exposició.
I el més horrible els de merchandising i fetiche: joguines, rol, samarretes, tangas, sostens i calçotets... Figuretes i figurins.
I el que m'ha superat és veure els que anaven disfrassats. Alienació! Alienació? Ser un mateix tot el temps és dur i qualsevol motiu és bó per ser algú altre, algún heroi o anti-heroi. Cabells lilas o violetes. Cabells blaus. Vestits tacats de sang, katanes de plàstic i paraigües de canya. Ranma, el Follet Tortuga, Ten Shin Han, noies de col·legiala, samurais i karatekas. Rioga, Akane... Algú desubicat: heavys, dolents de Batman i d'StarWars. I jo. Desubicat. Sorprés. M'ha agradat anar-hi. No crec que hi torni.
El que m'ha quedat per fer: comprar-me els tres volums de Ghost In The Shell. Macos, interessants... Massa cars.

Més informació:
FICOMIC

SERENITY?

Serenitat? Bé, així de clar. Si busqueu serenitat aquesta no és la vostra película.
No puc parlar malament d'aquesta película. Segur que alguna de les meves tres acompanyants us en parlaria malament. Tensa? Psich coincidia: comença malament, però és com el vi; guanya a mesura que passa el temps. EnerI no diu res. Somriu. Una bona companyia salva qualsevol mala película.
Però no dic que aquesta sigui dolenta. Al contrari, l'argument és interessant per ser una película d'acció (comparable a las Crónicas de Riddick) amb una gran dosi de ciència-ficció. Bé que també hi ha osties.
Es podria classificar com Ciència-Ficció amb Osties i Naus Espacials. O com els agrada a Tensa, Psich i EnerI, 'una película de naus espaials i animalades'.
Sentència: una pelicula d'acció lleugerament tensa però interessant.
Si us agrada l'estil, aneu-hi. Si no us agrada... Opteu per la bona companyia...

El comentari pels frikis de la ciència-ficció: un bon detall deixa quan el metge cura una impressionant cicatriu amb una espuma molt similar a la que s'utilitza per reparar temporalment els neumàtics foradats (similar també però menys a una espuma emprada en el món de la construcció). Una proposta arriscada però que fonamenta la ciència-ficció: imaginar com seran les coses en un futur... Quina direcció seguirà el progrés...

Pesat!!!

Així em sento. Pesat. I és que per variar en dos dies m'he tornat a llegir un llibre de l'Agatha Christie. Pitjor que una addicció. Però d'un immens plaer neuronal per aquells que us vagi el tema policíac.
De fet últimament (des de l´últim apunt) me n'he llegit un parell... I en els últims 3 anys me n'he llegit 37. Clar... Després em diuen friki i m'enfado.
Bé, vaig al tema que si no.... L'últim llibre-víctima i el seu principal protagonista.
El primer llibre publicat per Agatha Christie és El misteriós afer de Styles (The Mysterious Affair At Styles) que està publicat en català per Columna i apareix el famós (per als iniciats en el gènere) Hercule Poirot, l'ex-inspector de la policia belga, retirat a la Gran Bretanya després de la Primera Guerra Mundial i on es guanya la vida com detectiu privat.
Clar que no us explicaré de què va ni molt menys com acaba... Aixó si, tot i que al ser la primera obra publicada per l'escriptora encara no explota tot el potencial que té, si que ja es veu que la cosa prometia. I molt!

Segons dades de la Wikipedia de l'any 2003, ja ha venut més d'un bilió de còpies dels seus llibres en anglés i més d'un bilió en els 45 idiomes als quals ha estat traduïda. Per aixó, hom la pot considerar l'escriptora de misteri i suspens més coneguda del món (i de la història, fins al moment).
Per exemple, a França és l'autor més venut (40 millons de còpies en francés), per davant d'Emile Zóla (amb 22 milions).
Com diria el Jesulín: "en doh palabrah, 'imp-precionanteh' ". Eh?
Com encara no m'he llegit tots els gairebé 90 llibres de suspens que té... Suposo que en continuaré parlant de tant en tant. (Per sort a la Wikipedia encara hi ha més detalls curiosos per comentar... que si no...)

Jerry Bruckheimer

El cine i les sèries policíaques són dues de les meves aficions. Tothom té aficions. Encara no és delicte... I últimament un nom destaca considerablement en aquestes aficions meves: Jerry Bruckheimer. No és director. No és actor. És productor, productor executiu.
Què és un productor executiu? El rol de productor executiu, en la indústria de l'entreteniment, és difícil de definir clarament segons la Wikipedia. La seva tasca varia segons el projecte en involucrament, responsabilitat i poder. Alguns productors executius tenen tot el control sobre cada aspecte de la producció. El que si tenen tots en comú és que són, habitualment, els principals inversors o financers del projecte en qüestió.
Aleshores, un bon productor pot fer que un projecte sigui millor, o que sigui simplement bo. El que m'assusta personalment és la quantitat de projectes bons en els quals Bruckheimer s'ha involucrat.
En la llarga llista, la primera que destaca figura entre les grans películes d'acció-humor que hi ha. I actual ja que recentment CRAZY FROG n'ha versionat la banda sonora (AXEL F). Es tracta de Superdetective en Hollywood (1 i 2) (Beverly Hills Cop amb Eddie Murphy, 1984).
També TOP GUN i Dias de Trueno (Days Of Thunder), ambdues amb Tom Cruise, van marcar una época.
També Bad Boys (Dos policias rebeldes, 1 i 2) són cosa seva! Amb Will Smith al capdavant.
Marea Roja (Crimson Tide, Gene Hackman i Denzel Washington, 1995) és una altra de les seves genials contribucions.
La sorprenent Dangerous Minds (Michelle Pfeiffer), les trepidants Con Air (Nicholas Cage,) i The Rock (La Roca, Sean Connery, Nicholas Cage, Ed Harris).
Continuà amb Armaggedon (Bruce Willis, Ben Affleck, etc...) en la que un asteroide gegant amenaçava l'harmonia de la terra, Enemigo Público (Enemy Of The State amb Will Smith, Gene Hackman) una película més interessant del que pugui semblar, en la qual s'exposa què pot passar amb la tecnologia en males mans.
Sesenta Segundos (Gone in Sixty Seconds, Nicholas Cage i Angelina Jolie), El Bar Coyote (Coyote Ugly). I més que ja comentarem més endavant.
Però la veritat és que el que més ha popularitzat Bruckheimer en els últims anys són les series de Televisió.
CSI, CSI:Miami, CSI:NY, les séries més populars en molt de temps les quals m'agraden molt, ho confesso (Tele 5 i AXN). Sin Rastro (Without a Trace, A3 i AXN). I la més recent Caso Abierto (Cold Case, FOX)
Bueno, la horrible Pearl Harbour també fou cosa seva, i aquesta és molt horrible. Però no sempre pot sortit bé tot. A més n'hi ha moltes que com que no les he vist no les he comentat... Només critic allò que conec. Black Hawk derribado (Black Hawk down) no l'he vista però també és seva.
Bad Company (Anthony Hopkins, Chris Rock), poc coneguda però interessant també.
I ja en temps més recents, Piratas del Caribe: La maldición de la perla negra. (Pirate of the Caribbean: The Curse of The Black Pearl). Si us va agradar podeu estar contents, que no están fent la segona part, sinó que fan la segona i la tercera!!!!!!!! La segona es dirà Death Man's Chest (més o menys, el Cofre de l'Home Mort).
I més recentment encara, tenim El Rey Arturo (King Arthur) i National Treasure de la qual ja està anunciada la segona part per al 2007.
Atents amants dels videojocs i en especial del famós Prince of Persia, que han anunciat per a 2006 una película basada en el videojoc. Prince Of Persia: Sands of time.
Pot ser que el tipus de cine d'aquest home no us agradi. No passa res. A mi si que m'agrada i m'impressiona el currículum d'aquest home. Impressiona.

CMU Penyafort - Montserrat (III)

Dues de les primeres grans vivències al Penyafort solen venir molt seguides: el Penya-Llull i la festa de les Verges.

No us enganyeu... Que les coses no són el que semblen... O si?
Per començar el Penya-Llull: el Ramón Llull és la sucursal del Penyafort, els que demanen entrar al Penyafort però no tenen prou nota, acaben al Ramón Llull. ÉS BROMA. (O no). De fet el Ramón Llull, ubicat a la ciutat industrial comparteix amb el Penyafort equip directiu, pressupostos i llistes d'admissió; és a dir, que primer t'admeten a un dels dos i després et toca un o altre segons el que has demanat, el que estudies i la nota de batxillerat. Però es veu que et toqui quin et toqui, després desenvolupes una enorme rivalitat envers l'altre. I el dia perfecte per a expressar-la és el dia que els diferents equips esportius d'un i altre Col.legis Majors s'enfronten per tal d'aconseguir lluir tot l'any la copa: el Penya-Llull. De fet és una mica desigual ja que al Penya hi ha 450 persones per 230 al Llull. Però de tant en tant li toca guanyar al Llull. De fet, més o menys, de cada 5 anys, guanya 4 anys el Penya i un el Llull. I aquest any tocava el Llull... Aquest trofeu anual el guanya qui guanya en més categories, entre Futbol 11 masculí, Futbol Sala masculí i femení, Basquet femení i masculí, i Voley Mixte. En cas d'empat, el Voley compta un i mig. I el marcador aquest any ha estat 3 a 3 i mig. Igualat.
La festa de les Verges és una altra història... Als mallorquins us sonarà la festa laica mallorquina del 20 d'Octubre on es produeix l'intercanvi de clavells i bunyols entre homes i dones. (De fet entre al·lots i al·lotes). Sense oblidar les balades trobadoresques nocturnes per festejat. La festa es complica quan en comptes de clavells vermells es donen roses vermelles i/o roses blanques i/o clavells blancs, ja que cadascún té un significat diferent, que no record... Però més o menys feia referència al grau de celebració de la festa...
A la residència la cosa és diferent... Els mallorquins es curren l'organització d'una festa INSPIRADA en la de casa però amb grans diferències, i en constant transformació per tal d'adaptar-la a la realitat... 200 al·lots al carrer i 200 al·lotes a la terrassa. I els al·lots canten cançons amb lletres... bé... ingenioses que no aptes per a puritans. I als últims anys les al·lotes es varen deixondir i animar a donar la rèplica amb cançons tan o més provocatives que els al·lots. I un cop feta la declaració d'interessos i intencions hi ha la reunió en un territori neutral, on sangría (sense alcohol?) i bunyols són l'excusa per a deixar marques en el territori en forma de clavell vermell (óptica masculina), o per a observar com està el territori i l'aparador. I és que tots som caçadors, depredadors o carronyaires. (Ho som no?)
Però el més important és que tothom s'ho passa bé. I això és l'important. Perquè tot seguit venen els parcials... I no és qüestió d'arribar-hi en mal rollo.

De '7 Vírgenes' a 'Irreversible'

Merodeador em truca. Hi ha plan. '7 Vírgenes'. Una película ambientada a Andalucía: un jove que compleix una condena en un centre de menors té un permís de 48 hores per assistir a la boda del seu germà. Degradació... social i humana. Em varen dir: és positiva. No m'ho va semblar. Tampoc em va semblar bona. El paio de 'El Bola' no em va colar com a andalús. Els altres si, perquè no només eren amateurs i andalusos, sinó que eren de zones similars a la representada. (I no per amateurs vol dir que ho fessin malament...). El que no em va anar va ser la història. I el final em va decebre. A Merodeador tampoc. En paraules seves 'Ni frio ni calor'.

De totes formes hi va haver algun detallet que em va recordar una película que em va agradar moltíssim: Irreversible. És una película molt dura i molt forta no apta per a persones delicades. Però malgrat la duresa de les primeres imatges i escenes la película va costa avall i al final surts amb molt bons gust de boca. Almenys així va ser per a mi. Dirigida per Gaspar Noé i interpretada per la parella a la vida real Mónica Bellucci i Vincent Cassel i un inesperat Albert Dupontel.

En resum: Teniu pensat anar a veure '7 Vírgenes'? No ho feu. Millor aneu al videoclub, demaneu Irreversible, patireu una mica la primera mitja hora però desprès potser us mirareu la vida d'una altra forma.

CMU Penyafort - Montserrat (II)

Ja vaig comentar la riquesa de la vida en una residència... Clar, no cal anar més lluny: sota un sostre 450 persones, 225 noies... Tot un poblet tancat a Barcelona, concretament a la Diagonal, amb tot allò que un universitari podria desitjar... I més!
L'altre dia va sortir l'alarmant notícia de les novatades. Aquestes pràctiques abusiva i cruel que es fa tant en les universitats com a les residències d'estudiants... Suposo que cal ser sincer... N'he patit i n'he fet, seguint amb la tradició. Però una cosa sí que diré, tant les que vaig rebre com les que vaig fer MAI VAREN SER ABUSIVES, tant que gairebé no es podien considerar novatades. Més aviat unes activitats (certament molt semblants a les que s'utilitzen al món del teatre per guanyar la confiança dels companys, alguns les haureu vistes posades en pràctica per Àngel Llatzer a OT) per tal de fer perdre la timidesa i animar la gent nouvinguda a sociabilitzar-se. Totes aquelles a les que jo he assistit activa o passivament, com a víctima o botxí, sempre s'han dut a terme amb el benentés comú que es tracta d'activitats voluntàries, que no son obligacions sinó propostes i que tothom està en el seu dret de negar-se a participar-hi sense cap tipus de conseqüència negativa.
Què vull dir amb això? Realment és una experiència que viscuda de forma intrascendent, almenys en les condicions abans comentades, és fantàstica i inoblidable.
Una anècdota que recordo amb carinyo és que el primer any que em tocava exercir de veterà, va coincidir que n'hi havia molt poc de veterans (uns cincuanta aquell dia en concret) mentre que de nouvinguts (novatos) n'hi devia haver uns 200... Jo em pensava que ens acabarien fent veteranades. Però no! Al principi els veterans teniem una mica de "no-sé-què-fer" i els novatos ens miraven AMB GANES DE VENIR!!!!!!!!!!!!. I sí, varen ser ells els que varen acabar venint. La veritat és que d'això s'en diu uns novatos de primera qualitat. Vaja, que en tenien ganes i tot, de què ens en fessim.
Finalment (quin rollàs), a tall de comentari, volia esmentar que l'any que em va tocar "rebre" jo era el primer que aterrava (no sé si de prendre terra o de terror) amb uns estudis peculiars (i, per què no dir-ho, un caràcter més peculiar encara). I la veritat és que era molt buscat pels veterans a l'hora de trobar víctimes per aquells jocs. I tot i ser una víctima habitual, ho recordo amb un somriure a la boca.
Tant de bó a tot arreu fos així. Per desgràcia no ho és. Però al Penya-Montse és així perquè realment es fa amb molt de respecte. Deu ser cosa de tradició. I esperem que aquesta tradició no canvïi.

CMU Penyafort - Montserrat (I)

Sempre basant-me en les meves experiències personals, no puc estar-me de parlar (encara que sigui breument) d'una cosa que ha omplert 6 anys de la meva vida d'estudiant: el Col·legi Major.
Encara record que escollir la carrera va ser fàcil... Que m'admetessin... No se si va ser fàcil, però ho varen fer, m'admeteren. I hi havia una qüestió important. Pis o residència. Gran dilema. Mentre tots els meus amics de l'època (Bohemi, Calent, Distant, Lletuga, etc... ) volien anar a un pis per l'immens atractiu que la vida sense control els oferia: diversió, independència, festes i disbauxa i tot el que es pugui associar a una vida universitària responsable... Jo per sort o per desgràcia tenia un concepte diferent i vaig decidir endinsar-me al món de les residències, el qual m'oferia l'immens atractiu de conèixer gent (com desprès he pogut comprovar molta gent) i bé, en concret m'havien dit que ara els Col·legis Majors (si esculls bé) ja no exerceixen cap control sobre la teva vida no limitant així la teva independència. I al Penya, que és on vaig anar a parar, això era totalment cert. És més, t'ofereixen recursos per poder dur a terme aquelles coses que sense no serien possibles. Tot un món per descobrir persones amb les mateixes passions que tu... I sobretot per descobrir les passions dels demés que sempre és bo per a augmentar l'ample de mires i els horitzons.
Vaja volia fer un apunt breu i ja no ho és. L'hauré de separar en dos...
Sense anar més lluny hi he conegut grans amics allà, i només per això... i només per això... ja puc dir que és una experiència que no té preu... Clar que tot va per caràcters... Tot té un costat bó i un de dolent... Però persones que formen gran part de la meva vida les he conegudes allà (iLòGica, Àngel, Suprem, Orrom, ElPerno, Relació, Planosfera, Nuriyate i el seu mascle Mentider... entre molts altres que ben segur em veurè obligat a esmentar aquí).
Per concloure aquesta primera part almenys una idea clara: si sou de fora de Barcelona i estau pensant anar-hi a estudiar proveu de passar almenys un any per una residència i/o Col.legi Major. Si no us agrada... almenys podreu dir que ho heu provat.

Transporter 2

iLògica raó: de vegades una pel·lícula banal pot alegrar una tarda-nit. Em confesso amant del gènere del que es podria dir òstia-ficció, és a dir totes aquestes pel·lícules on els dolents són molt dolents, els bons són molt bons i a més, aquests últims sempre guanyen, aixó sí, amb més o menys esforç i patiment. Ah! I si hi ha un poc de carn!!!! Millor... 007, XXX, etc. etc. Pel·lícules banals amb un final cantat però relaxants. Almenys per a mi.
Però tot i així, de vegades apareix algú que afegeix un toc especial. Luc Besson és un d'aquests escriptors-productors dotats d'una excelent habilitat per a l'entreteniment. I no és americà!!!! És francés!
Algunes obres seves com a director són "El gran blau" (Le grand bleu), amb un Jean Reno en la pell d'un expert en competicions d'apnea, "Leon" on també Reno interpreta a un assassí professional que es topa amb una nena que desperta el seu costat tendre. "El cinquè element", més famosa, en la qual és Bruce Willis qui ha d'utilitzar Milla Jovovich per a salvar el món. Aquesta última va repetir sota les seves ordres a "Joana d'Arc".
Com a productor/escritor es poden anomenar Taxi, Taxi 2, Taxi 3 i el recent remake americà de la saga, Wasabi on Jean Reno torna a ser el bondadós assassí implacable. La recent Danny the Dog està escrita per ell.
Al 2002 Transporter em va sorprendre a mi i a molta gent... Genials persecucions a antics i petits poblets europeus... Un ritme trepidant... Cap actor de primera línea, ni falta! I Divendres, empès per la pluja i l'amable companyia vaig comprovar que l'amic Luc segueix en la seva línea. Bé, no espereu una película en la qual es tinguin en compte les lleis de la gravetat o la dinàmica de fluids (l'escena de l'avió em genera molts dubtes, entre altres)... Però sí una horeta i mitja d'entreteniment i òstia-ficció.

Sense Comentaris (III)

La veritat és que si ens ensenyessin a aparcar així a les autoescoles seria molt més fàcil trobar aparcament. Clar que cal una habilitat innata...

Alguns homes de seguida pensaran que ha sigut una dóna, per inèrcia, però potser del que no se n'adonaran de que és pura enveja!!!!!!! El que el seu subconscient realment s'imagina és tota una filera de cotxes superposats... Pagar entre dos la zona blava, o verda!
Una dona i no un home ha trobat la solució al problema de l'aparcament! I això els fa enveja!

A partir d'ara a les autoescoles ensenyaran a aparcar en bateria, en paral·lel i en SUPERPOSAT.
Guerrers i Guerreres que encara us heu de treure el carnet, espavileu!!!!

=============
Gener 2019:
Stop Masclime! M'he hagut d'autocensurar avergonyit del meu mal gust al 2005.
Demano perdó. No hi ha excusa. No em fa gracia.

LLIBRES: Quins Christos!!!

Un sopar. 8 persones. I una mor: cianur. Cianur escumós. Possible suïcidi, però algú està convençut que es tracta d'un assassinat. Però en unes circumstàncies idèntiques aquest també mor. Cianur. Però ara ja no hi ha dubte, es tractava de dos assassinats. Agatha Christie és sens dubte una genial escriptora de novel·la policíaca. Evidentment no solen ser llibres profunds que inspirin grans reflexions sobre la vida, però tampoc són tan banals com es pugui creure. Jo me'n confesso aficionat. Si us agrada el tema policíac-detectivesc proveu-ho, que llevat del misteri i la intriga i la impossibilitat de deixar de llegir fins saber qui és el culpable no produeix efectes secundaris. Potser el que us entraran seran ganes de llegir-ne un altre. Cianur escumós (Sparkling cyanide) és el títol de l'ultim que m'he llegit. I Matrimoni de Detectius (Partners in Crime) el que l'ha sustituit. Però ja li arribarà el moment.

The Belly of an Architect (1987)

De tant en tant una bona película d'autor en versió original és realment gratificant. A Barcelona, entre altres els cinemes Méliès ofereixen una interessant proposta temàtica des de Ingmar Bergman (ho he escrit bé?) a Stanley Kubric. La última que he vist, The Belly of an Architect, escrita i dirigida Peter Greenaway m'ha semblat una història dura i trista sobre problemes matrimonials, infidelitats i obsessions. Un arquitecte americà i la seva dona van a Roma, on el primer ha de dirigir una exposició sobre un arquitecte francés al qual havia dedicat 10 anys d'estudi. Però aviat un altre arquitecte planeja prendre-li tot, primer la dona i al final la exposició.
Homes que es dediquen a la feina menystenint les obligacions conjugals, dones que es senten menystenides i busquen altres espais on sentir-se valorades i els cràpules despietats que aprofiten la més mínima oportunitat per treure'n partit.

Del mateix director he vist una altra pel·lícula, The Draughtsman's Contract (1982), que sens dubte em va agradar menys degut a un ritme excessivament lent, però l'argument he de reconèixer que em va sorprendre: uns nobles encarreguen a un pintor 12 paisatges de les seves possessions, però en empitjorar de sobte l'economia familiar decideixen pagar amb sexe. Una altra dada interessant d'aquesta és que el mític Michael Nyman és l'autor de la banda sonora original.

Tarda agradable amb iLóGiCa Relació.

Algun dia m'agradaria veure Drowning By Numbers del mateix director i amb banda sonora també de Michael Nyman...

Suprem!!!

He d'agrair al meu amic Suprem la descoberta de Terry Pratchett, prolífic autor de llibres eminentment de ciència-fantasia-ficció carregades d'un genial sentit de l'humor que combina totes les disciplínes: humor negre, sarcasme, crítica, parodia, ironia, etc. etc. Com tot autor que s'aprecia, gaudeix de tota una sèrie de llibres dedicades a Discworld (Mundodisco - Discmón), un disc que navega per l'espai sideral a sobre d'una gran tortuga... Un munt de pàgines i pàgines de trepidants aventures amb increibles situacions i encara més increibles personatges. Tot just acabo d'acabar el seté llibre de la col·lecció traduïda al castellà (no estan en ordre cronológic), Pirómides, una corrosiva visió de la lluita entre el tradicionalisme i el progrés... Si busqueu literatura poc convencional, proveu-ho. Comenceu pel "Color de la Magia".

Tenim 1 problema!

Ahir vaig anar a la prèvia de "Tenim 1 problema!" dirigida pel showman d'OT, Àngel Llàtzer, al Teatre Villarroel. L'obra... L'obra... Bé, l'obra no està malament, però tampoc podria dir que sigui genial. És una més de les obres que tracten de forma superficial les complicacions de les relacions personals, en un triangle amorós on es creuen matrimonis infeliços, la por als compromisos, la por a un mateix amb la típica complexitat argumental centrada en impossibles coincidències d'escassa credibilitat. Per tant l'únic que no em va entusiasmar va ser l'argument. Res a dir ni de la direcció ni dels actors.

Sense Comentaris (II)

Ja sé que ara mateix no està el tema per parlar de barreres, però tampoc em negareu que el sistema és molt ingeniós. Només caldria arreglar les faltes d'ortografia. I tanmateix diria que és més ingeniós que no pas efectiu.

Sense Comentaris (I)

Hi ha moltes maneres i molts sistemes diferents per evitar que robin a casa teva, però sempre hi haurà algú que els acabarà trampejant. Per això crec que aquest sistema és una autèntica revolució. Potser et roben igualment, però el malefici no els hi treu ningú.
D'altra banda, els hipotètics lladres haurien d'estar molt penjats per voler entrar precisament a aquest lloc... Segur que n'hi ha molts altres més suculents.

De boda en boda

Ahir vaig tenir la sort d'aconseguir invitacions gratuïtes per a la pre-estrena de la película "De boda en boda", comèdia típica per gent de vint a trenta anys on es mesclen les típiques situacions exagerades d'un parell de gamberros que, qui ho anava a dir, acaben essent més romàntics del que pareixia. Voleu riure? Està bé. Esperau un missatge trascendental? Millor anar a veure Torrente 3, de la qual ja en parlaré en un altre moment, si reuneixo forces i valor. :-).
Particularment, vaig percebre "De boda en boda" com una mostra més del patetisme que poden arribar a assolir els essers humans en les seves relacions sentimentals, sexuals o ambdues. Suposo que el que em va entristir més és que la cómica caricatura oferida potser no s'allunya tant de la realitat.

El Racó: música i arrels

Una de les meves aficions és la música, especialment la d'origen jamaicà: ska, reggae, rocksteady. Però no és la única i m'agrada valorar tots els estils, sonoritats i èpoques. Com que el tema em dóna per molt he cregut convenient crear un blog únicament per aquesta afició, ja que així no saturaré aquesta amb temes musicals i en aquesta em centraré més en les paranoies habituals d'un individu com jo. A la secció d'enllaços trobareu un vincle a EL RACÓ, música i arrels (music and roots).

Un més

A partir d'ara ja sóc un més dels internautes que es decideixen a obrir una finestreta d'opinió virtual. La meva intenció és compartir en aquest weblog les meves principals passions, com són la música (especialment la jamaicana i els seus hereus), la literatura i molts d'altres que poc a poc s'aniran revelant.