Flipo con el subnormal ese! Flipo!
dissabte, d’octubre 31, 2009
divendres, d’octubre 30, 2009
...voluntad de Dios...
- ¿Todo lo que ocurre, ocurre por voluntad de Dios, raboni?
- No lo sé. Pero si es así, debemos perdonarle, porque Dios o los dioses del Olimpo no conocen el dolor de perder a las personas queridas, y esto los hace inferiores a nosotros.
Jesús me miró intensamente y exclamó:
- ¿Eso que dices no es una blasfemia?
- Seguramente sí. Blasfemar es otro privilegio privativo de los hombres. No sirve para mucho, pero, en ocasiones como la presente, no viene mal.
(...)
El asombroso viaje de Pomponio Flato (2008)
Eduardo Mendoza
Seix Barral Biblioteca Breve
Eduardo Mendoza
Seix Barral Biblioteca Breve
dijous, d’octubre 29, 2009
Izarren hautsa - Ken Zazpi
Letra: Gu sortu ginen enbor beretik sortuko dira besteak,
burruka hortan iraungo duten zuhaitz-ardaska gazteak
Izarren hautsa egun batean bilakatu zen bizigai,
hauts hartatikan uste gabean noizpait giûaden gu ernai.
Eta horrela bizitzen gera sortuz ta sortuz gure aukera
atsedenik hartu gabe: lana egiûaz goaz aurrera
kate horretan denok batera gogorki loturik gaude.
Gizonen lana jakintza dugu: ezagutuz aldatzea,
naturarekin bat izan eta harremanentan sartzea.
Eta indarrak ongi errotuz, gure sustraiak lurrari lotuz,
bertatikan irautea: ezaren gudaz baietza sortuz,
ukazioa legetzat hartuz beti aurrera joatea.
Gu sortu ginen enbor beretik sortuko dira besteak,
burruka hortan iraungo duten zuhaitz-ardaska gazteak.
Beren aukeren jabe eraikiz ta erortzean berriro jaikiz
ibiltzen joanen direnak
Ez dadukanak ongi ahi daki euketzea zein den ona,
bere premiak bete nahirik beti bizi da gizona.
Gu ere zerbait ba gera eta gauden tokitik hemendik bertan
saia gaitezen ikusten: amets eroak bazterturikan,
sasi zikiûak behingoz erreta bide on bat aukeratzen.
Gizonen lana jakintza dugu: ezagutuz aldatzea,
naturarekin bat izan eta harremanentan sartzea.
Eta indarrak ongi errotuz, gure sustraiak lurrari lotuz,
bertatikan irautea: ezaren gudaz baietza sortuz,
ukazioa legetzat hartuz beti aurrera joatea.
Gu sortu ginen enbor beretik sortuko dira besteak,
burruka hortan iraungo duten zuhaitz-ardaska gazteak.
Beren aukeren jabe eraikiz ta erortzean berriro jaikiz
ibiltzen joanen direnak
Gu sortu ginen enbor beretik sortuko dira besteak,
burruka hortan iraungo duten zuhaitz-ardaska gazteak.
gertakizunen indar ta argiz
gure ametsa arrazoi garbiz egiztatuko dutenak
Traducción: Del mismo tronco del que nacimos nosotros,
nacerán los demás,
ramas jóvenes que permanecerán en esta lucha.
El polvo de las estrellas se convirtió
un día en materia de vida,
de ese polvo, alguna vez,
despertamos nosotros de improviso.
Y así solemos andar,
creando y creando nuestra oportunidad
sin descanso, seguimos adelante trabajando
estamos todos juntos fuertemente unidos a esa cadena.
El trabajo de los hombres es el conocimiento:
cambiar conociendo,
ser uno con la naturaleza
y entrar en contacto con ella.
Y afianzando bien las fuerzas,
uniendo nuestras raices a la tierra,
permanecer desde ahí:
creando el consentimiento mediante la guerra,
seguir siempre adelante tomando la negación como ley.
Del mismo tronco del que nacimos nosotros, nacerán los demás,
ramas jóvenes que permanecerán en esta lucha.
Dueños de sus oportunidades,se levantarán después de caer.
El que no tiene, bien sabe lo bueno que es tener,
el hombre vive siempre queriendo saciar sus necesidades
Nosotros también somos algo,
y desde donde estamos, desde aquí mismo
intentemos ver, apartando los sueños locos,
las sucias zarzas quemadas de una vez por todas,
intentemos elegir un buen camino.
dimecres, d’octubre 28, 2009
...obsolete...
Above all, the entrepreneur who has succeeded in "being fustest with the mostest" has to make his product or his process obsolete before a competitor can do it. Work on the successor to the successful product or process has to start immediately, with the same concentration of effort and the same investment of resources that led to the initial success.
The Essential Drucker
Peter F. Drucker
Collins Business (2005)
Peter F. Drucker
Collins Business (2005)
dimarts, d’octubre 27, 2009
dilluns, d’octubre 26, 2009
Dia de westerns
Hoy es dia de westerns. Así que los que me seguían por las fotos de chicas buenorras con poca ropa hoy lo tienen chungo, pues no toca.
Para empezar, Duelo de titanes (1957), (originalmente Gunfight at the OK Corral), una de las mil versiones de la clásica história omnipresente en mil westerns. (Ficha de Filmaffinity).
Protagonizada por dos grandes como Kirk Douglas y Burt Lancaster (Qué grandes), y dirigida por John Sturges, que unos años más tarde adaptaría a Kurosawa al género del western con Los Siete Magníficos, se trata sin duda de la mejor versión (o de las 3 mejores versiones) de el famoso duelo de OK Corral que enfrentó al sheriff Wyatt Earp y a su amigo John "Doc" Holliday.
A parte del formidable duelo interpretativo entre Lancaster y Douglas, y de un Dennis Hopper que deja una de sus primeras huellas en la gran pantalla, hay que destacar la gran fotografia de Charles Lang...
Mientras Duelo de Titanes es un western muy clásico, de una história muy clásica... Los profesionales (1966) es algo completamente diferente. De nuevo Burt Lancaster, pero esta vez acompañado de Lee Marvin, Robert Ryan, entre otros y con una Claudia Cardinale que, sinceramente aporta poco más que su físico a este filme fantástico. (Ficha Filmaffinity). Sólo el guión basado en la novela de Frank O'Rourke ya es meritorio. Un puñado de mercenarios contratados por un rico empresario americano para rescatar a su esposa de las manos de un peligroso revolucionario mexicano. Pero la verdad nunca es lo que parece, y el honor de Los profesionales és lo único que jamás les abandona. Como dice Pablo Kurt de Filmaffinity: (Los profesionales) está "inteligentemente sembrada de unos maravillosos diálogos sobre los ideales, el desencanto, la lucha de clases y las causas perdidas. Magistral.". Completamente de acuerdo. Me puso los pelos de punta. Y lo mejor es como acaban cumpliendo su misión.
El principal problema del western moderno, especialmente a partir de los 80, es que ha perdido su carisma, su gracia y su clase.
Arma Joven (1988) no es una mala película. Su problema en realidad es que tampoco es una buena película. (Ficha Filmaffinity). Reparto tiene. Kiefer Sutherland, Charly Sheen, Emilio Estevez, Dermot Mulroney... Entre otros. De todas formas... Solos de guitarra eléctrica no me pegan con una película del oeste... Y las películas para que me convenzan tienen que tener una cierta coherencia... Una cierta ambientación. Un tio tocando una harmónica es wetern. Música moderna no. Es como poner a Beethoven en Fiebre del Sábado Noche. No cuela. Por lo demás el argumento es interesante... De los mas interesantes de lo que podríamos considerar el western moderno. Una versión novedosa del mito de Pat Garret y Billy "el niño" en la que se presenta a unos jovenes desorientados que encuentran sosiego en la granja del viejo Tunstall...
Una peli curiosa y divertida, entretenida pero algo desafinada en algunos momentos.
Y para terminar, una de las obras maestras del que yo llamo western moderno: Sin Perdón (1992) (Filmaffinity). Una de esas películas con el sello de calidad Clint Eastwood, y con un reparto que además incluye a Gene Hackman, Morgan Freeman y Richard Harris. Ganó 4 Óscars. Merecidamente. Eastwood es un forajido retirado. Pero sus problemas económicos y su nostálgia le empujan a aceptar un último trabajo. Acompañado por su inseparable amigo interpretado por Freeman y con un joven e inexperto tirador, se disponen a llevar a cabo su trabajo: vengar a una prostituta que fué duramente maltratada y torturada por un par de cowboys.
Un título tan espléndido como desmitificador.
Para empezar, Duelo de titanes (1957), (originalmente Gunfight at the OK Corral), una de las mil versiones de la clásica história omnipresente en mil westerns. (Ficha de Filmaffinity).Protagonizada por dos grandes como Kirk Douglas y Burt Lancaster (Qué grandes), y dirigida por John Sturges, que unos años más tarde adaptaría a Kurosawa al género del western con Los Siete Magníficos, se trata sin duda de la mejor versión (o de las 3 mejores versiones) de el famoso duelo de OK Corral que enfrentó al sheriff Wyatt Earp y a su amigo John "Doc" Holliday.
A parte del formidable duelo interpretativo entre Lancaster y Douglas, y de un Dennis Hopper que deja una de sus primeras huellas en la gran pantalla, hay que destacar la gran fotografia de Charles Lang...
Mientras Duelo de Titanes es un western muy clásico, de una história muy clásica... Los profesionales (1966) es algo completamente diferente. De nuevo Burt Lancaster, pero esta vez acompañado de Lee Marvin, Robert Ryan, entre otros y con una Claudia Cardinale que, sinceramente aporta poco más que su físico a este filme fantástico. (Ficha Filmaffinity). Sólo el guión basado en la novela de Frank O'Rourke ya es meritorio. Un puñado de mercenarios contratados por un rico empresario americano para rescatar a su esposa de las manos de un peligroso revolucionario mexicano. Pero la verdad nunca es lo que parece, y el honor de Los profesionales és lo único que jamás les abandona. Como dice Pablo Kurt de Filmaffinity: (Los profesionales) está "inteligentemente sembrada de unos maravillosos diálogos sobre los ideales, el desencanto, la lucha de clases y las causas perdidas. Magistral.". Completamente de acuerdo. Me puso los pelos de punta. Y lo mejor es como acaban cumpliendo su misión.
El principal problema del western moderno, especialmente a partir de los 80, es que ha perdido su carisma, su gracia y su clase.Arma Joven (1988) no es una mala película. Su problema en realidad es que tampoco es una buena película. (Ficha Filmaffinity). Reparto tiene. Kiefer Sutherland, Charly Sheen, Emilio Estevez, Dermot Mulroney... Entre otros. De todas formas... Solos de guitarra eléctrica no me pegan con una película del oeste... Y las películas para que me convenzan tienen que tener una cierta coherencia... Una cierta ambientación. Un tio tocando una harmónica es wetern. Música moderna no. Es como poner a Beethoven en Fiebre del Sábado Noche. No cuela. Por lo demás el argumento es interesante... De los mas interesantes de lo que podríamos considerar el western moderno. Una versión novedosa del mito de Pat Garret y Billy "el niño" en la que se presenta a unos jovenes desorientados que encuentran sosiego en la granja del viejo Tunstall...
Una peli curiosa y divertida, entretenida pero algo desafinada en algunos momentos.
Y para terminar, una de las obras maestras del que yo llamo western moderno: Sin Perdón (1992) (Filmaffinity). Una de esas películas con el sello de calidad Clint Eastwood, y con un reparto que además incluye a Gene Hackman, Morgan Freeman y Richard Harris. Ganó 4 Óscars. Merecidamente. Eastwood es un forajido retirado. Pero sus problemas económicos y su nostálgia le empujan a aceptar un último trabajo. Acompañado por su inseparable amigo interpretado por Freeman y con un joven e inexperto tirador, se disponen a llevar a cabo su trabajo: vengar a una prostituta que fué duramente maltratada y torturada por un par de cowboys.Un título tan espléndido como desmitificador.
diumenge, d’octubre 25, 2009
El asombroso viaje de Pomponio Flato, Eduardo Mendoza
Gracias por este regalo Eduardo.
Se da la circumstancia de que la cantidad de libros que tengo pendientes de lectura es un poco exagerada... Yo me compré el libro "El asombroso viaje de Pomponio Flato" hace ya un año, cuando acababa de salir. Pero muchas cosas me han impedido leerlo hasta ahora.
Eduardo Mendoza (wikipedia) es un escritor que siempre me ha gustado... Aunque claro... No siempre mi madurez mental estaba preparada para los libros que caían a mis manos firmados por el barcelonés. Pero de lo que si que estoy seguro es que una parte de mi madurez literaria se la debo a Eduardo. El primer libro que me tragué fue el curioso primer volumen de la conocida como trilogia del detective innombrado: "El misterio de la cripta embrujada" (1979). No sé por qué pero me encantó. Quizás ese libro fué mi primer libro adulto, dónde la aventura y las reflexiones se entremezclaban con mi maraña de sentimientos adolescentes y mis eclécticas inquietudes.
Otro libro que me marcó especialmente, que leí con mucho cariño, fue "La ciudad de los prodigios" (1986). Una novela en la que sirve de escenario la evolución social y urbana de Barcelona entre las dos exposiciones universales de 1888 y 1929. Barcelona, la única ciudad que he amado.
Pero el libro entre los libros, que además por algún extraño milagro fué una lectura obligatoria de alguno de mis centros educativos, fue "Sin Noticias de Gurb" (1990). Una gamberrada literaria de gran calidad y sentido del humor, que no pierde calidad con los años, y que puedo decir que incluso en mi pueblo hay una barca llamada Gurb por inspiración de dicha novela. Un desparrame descontrolado de dos extraterrestres que "sobreviven discretamente" en la tierra para cumplir su misión. Para ello, aprovechan su capacidad de adoptar temporalmente (con más o menos consistencia) formas humanas. Formidable.
Muy grande también, però quizás menos tremenda, és la historia de "El Último Trayecto de Horacio Dos" (2001), otra gamberrada literaria que narra las aventuras y desventuras de un esperpéntico comandante de una nave espacial cargada con presidiarios (Delincuentes, Mujeres Descarriadas y Ancianos Improvidentes, nada más). Una fantástica entrega de literatura cargada del sello de calidad de Mendoza, junto con toneladas de surrealismo, lógica placable y situaciones hilarantes.
Aunque yo personalmente me rindo especialmente a los pies de su último libro, al cual dedico en realidad este apunte: "El asombroso viaje de Pomponio Flato".
No hay duda de que el sentido del humor llenan a rebosar el imaginario de Mendoza, que a su vez nos regala con una mordaz y descarada sátira que no deja títere con cabeza (almenos dentro de la disparatada opereta romana que describe el propio Pomponio en su relato).
Lo único que realmente me atrevo a hacer es poneros algunos fragmentos del libro que son excepcionales, que los he ido poniendo y quizás añada alguno más, y animaros a todos los adictos a la literatura con sentido del humor y un poco de sentido del absurdo leer esta novela que sin duda devoraréis como si fuera un manjar de lujo y llevárais una semana sin comer.
Os lo prometo.
Se da la circumstancia de que la cantidad de libros que tengo pendientes de lectura es un poco exagerada... Yo me compré el libro "El asombroso viaje de Pomponio Flato" hace ya un año, cuando acababa de salir. Pero muchas cosas me han impedido leerlo hasta ahora.
Eduardo Mendoza (wikipedia) es un escritor que siempre me ha gustado... Aunque claro... No siempre mi madurez mental estaba preparada para los libros que caían a mis manos firmados por el barcelonés. Pero de lo que si que estoy seguro es que una parte de mi madurez literaria se la debo a Eduardo. El primer libro que me tragué fue el curioso primer volumen de la conocida como trilogia del detective innombrado: "El misterio de la cripta embrujada" (1979). No sé por qué pero me encantó. Quizás ese libro fué mi primer libro adulto, dónde la aventura y las reflexiones se entremezclaban con mi maraña de sentimientos adolescentes y mis eclécticas inquietudes.
Otro libro que me marcó especialmente, que leí con mucho cariño, fue "La ciudad de los prodigios" (1986). Una novela en la que sirve de escenario la evolución social y urbana de Barcelona entre las dos exposiciones universales de 1888 y 1929. Barcelona, la única ciudad que he amado.
Pero el libro entre los libros, que además por algún extraño milagro fué una lectura obligatoria de alguno de mis centros educativos, fue "Sin Noticias de Gurb" (1990). Una gamberrada literaria de gran calidad y sentido del humor, que no pierde calidad con los años, y que puedo decir que incluso en mi pueblo hay una barca llamada Gurb por inspiración de dicha novela. Un desparrame descontrolado de dos extraterrestres que "sobreviven discretamente" en la tierra para cumplir su misión. Para ello, aprovechan su capacidad de adoptar temporalmente (con más o menos consistencia) formas humanas. Formidable.
Muy grande también, però quizás menos tremenda, és la historia de "El Último Trayecto de Horacio Dos" (2001), otra gamberrada literaria que narra las aventuras y desventuras de un esperpéntico comandante de una nave espacial cargada con presidiarios (Delincuentes, Mujeres Descarriadas y Ancianos Improvidentes, nada más). Una fantástica entrega de literatura cargada del sello de calidad de Mendoza, junto con toneladas de surrealismo, lógica placable y situaciones hilarantes.
Aunque yo personalmente me rindo especialmente a los pies de su último libro, al cual dedico en realidad este apunte: "El asombroso viaje de Pomponio Flato".
No hay duda de que el sentido del humor llenan a rebosar el imaginario de Mendoza, que a su vez nos regala con una mordaz y descarada sátira que no deja títere con cabeza (almenos dentro de la disparatada opereta romana que describe el propio Pomponio en su relato).
Lo único que realmente me atrevo a hacer es poneros algunos fragmentos del libro que son excepcionales, que los he ido poniendo y quizás añada alguno más, y animaros a todos los adictos a la literatura con sentido del humor y un poco de sentido del absurdo leer esta novela que sin duda devoraréis como si fuera un manjar de lujo y llevárais una semana sin comer.
Os lo prometo.
dissabte, d’octubre 24, 2009
Sólo tienes que verme.
(...)
- No te engañes. En verdad me he esforzado siempre por alcanzar la sabiduría, pero ni mis atributos naturales, ni la suerte me han conducido a nada. Sólo tienes que verme.
(...)
El asombroso viaje de Pomponio Flato (2008)
Eduardo Mendoza
Seix Barral - Biblioteca Breve
Eduardo Mendoza
Seix Barral - Biblioteca Breve
divendres, d’octubre 23, 2009
DRAMÀTIC? - Pere Antoni
DRAMÀTIC?
Posa setge als calendaris (desaprofitats)
els devora com una cova encesa:
implacable
sincera
bella com un infant decepcionat
al primer plor
perquè no tots els renous son música
Posa setge als calendaris (desaprofitats)
els devora com una cova encesa:
implacable
sincera
bella com un infant decepcionat
al primer plor
perquè no tots els renous son música
DRAMÀTIC? - Pere Antoni (1999)
Lleonard Muntaner Editor (Col·lecció La Butzeta 2)
Lleonard Muntaner Editor (Col·lecció La Butzeta 2)
dijous, d’octubre 22, 2009
Itxaropena - Ken Zazpi
Letra:
Zugan sinisten ez duzun uneetan
entzun barreneko ahots xume hau
konpromiso eta kontraesanetatik
azaleratzen den garrasi isil hau
Senti ezazu distira bat itzaletan
hitzak lehertzen direnean
behin eta berriz ezintasunen gainetik
aske irauten dugula senti ezazu
Itxaropena ezin da giltzatu
gure bihotz minduetan libre da
zigortu arren bat egiten gaitu
malko bakoitzean, pausu bakoitzean
Senti ezazu....
Bisetako mosuetan
umeen irribarretan
hainbeste maite ditudan
zure begi tristeetan
Ahots isil hau entzun
itzaletatik entzun
bihotz taupadak entzuk
senti nazazu gertu
Senti ezazu....
dimecres, d’octubre 21, 2009
"being fustest with the mostest"
(...) Then, after the innovation has become a successful business, the work really begins. Then the strategy of "being fustest with the mostest" demands substancial and continuing efforts to retain a leadership position; (...) The research budget must be higher after the innovation has successfully been accomplished than it was before. (...). Above all, the entrepreneur who has succeeded in "being fustest with the mostest" has to make his product obsolete before a competitor can do it. (...)
The Essential Drucker
Peter F. Drucker
Collins Business
dimarts, d’octubre 20, 2009
De Faust a Transformers i cinema de literatura
Avui m'he proposat batre un rècord de surrealisme abstracte, aconseguint relacionar quatre películes a primera vista difícilment relacionables, des de Faust de Murnau (1926), fins a Transformers 2 (2009) passant per películes com Los girasoles ciegos (2008) i/o Seda (2007). Tot això sense deixar de banda la meva eterna tradició d'acompanyar aquests apunts amb interessants imatges de les protagonistes principals de les películes.
La película escollida per a començar aquest apunt impensable és Seda (2007). (Més info a Filmaffinity) Seda ha estat escollida per a aquest apunt per ser una película basada en un llibre que casualment jo vaig llegir fa uns anys
.
El llibre, del mateix nom que la película i escrit per Alessandro Baricco, en el seu moment em va emocionar. Publicat l'any 1996, em va ser regalat pels meus pares (traduït al català) i la seva lectura em va arribar molt. És un d'aquests llibres que si be no em va fer plorar, hi va fer molt aprop.
En canvi, la película em va decebre. Era inevitable supòs, que havent llegit i gaudit tant del llibre essent tot just un adolescent impresionable, ara que ja estic curat d'espants em semblés una història molt més simplona del que esperava. El que em va semblar fa 12 anys amor i entrega vertadera per part de la dona que interpreta la prima però bella Keira Knightley (
veure foto) ara em va semblar estupidesa conformista. Una vegada més es demostra que el pas del temps, l'edat ens torna (o almenys a mi), més insensibles, més cruels i més escèptics.
Amb raó perdem de vista la concepció romàntica de la vida pròpia dels adolescents del meu temps, i ens concentrem al materialisme i a les hormones desorbitadament descontrolades dels adolescents d'ara.
Quines ganes no tenc ara mateix de citar Irreversible de Gaspar Noé: Le temps détruit tout!.
El temps ho destrueix tot... Fins i tot l'esquàlida bellesa de Keira Knightley! (No trobau que podria menjar un poc més aquesta al·lota?).
Dit tot això passem al següent títol d'avui, que també compta amb la curiositat que es tracta d'una versió cinematogràfica d'un llibre que havia llegit no fa molt temps. De fet el vaig llegir tant recentment que ja tenia aquest blog, i ja en vaig fer la ressenya pertintent (Resenya de Los Girasoles Ciegos de Alberto Moravia
). Dit aixó no m'entretendré més a comentar coses del llibre. Aniré directament a la jugular de la película, Los girasoles ciegos (2008) de Jose Luis Cuerda. Jose Luis Cuerda és un director estimat. És un clàssic. Només la película "Amanece que no es poco (1988)", un mite del cinema surrealista absurt, ja li val tot el reconeixement que té... (D' "Amanece..." ja en parlaré un altre dia).
Puc dir sense por a equivocar-me massa que Los girasoles ciegos com a película és una mica fallida. Si bé la trama principal es fidedigna, les moltes trames paral·leles fonamentals per entendre el sentiment de dolor i angoixa que el llibre transmet, ambdúes per la desgràcia de la injusta guerra dels feixistes. La història de la filla i el seu xicot esta completament oblidada i menyspreuada a la película, que es centra en el mórbid desig d'un capellà que retorna de la guerra més calent que un adolescent a classe d'anatomia. Ni la guapíssima i impactant (i també clàssica) Maribel Verdú
no arreglen una película de ritme irregular i gran qualitat fotogràfica. Per cert la foto de la Maribel no és precisament actual, l'altra dia la vaig veure (anava al meu davant a la cua per a entrar a un teatre) i si bé es molt baixeta (més del que sembla a les películes) l'edat li està caient molt bé... O es cuida molt, o és d'aquestes dones afortunades que envelleix amb molta classe i sex appeal.
Seguint el fil literari però perdent tots els altres fils, hi ha la gran película revelació de 2009. (Clar que em refereixo a la película revelació de totes les que he vist al 2009). Faust (1929) de Murnau.
El llibre en que es va inspirar aquesta película és del famós escriptor alemany Goethe, i per sort o per desgràcia, jo no l'he llegit mai, en això es diferència dels anteriors títols.
Ara bé, la menció especial, el títol honorífic que ha de tenir històricament aquesta película és sens dubte pels seus efectes especials. En una era en la que la técnica no es que fos poca, es que gairebé no existia... Personatges mítics com Murnau feien ús d'una notable imaginació per crear els efectes especials més impresionants... Molts d'ells molt més realistes dels que ja ens han acostumat les grans factories d'il·lusió mundials.
La història de Faust, també es fantàstica, tot i que compta amb alguns moments que són una mica tediosos (possiblement dedicats al lluiment dels diversos artistes)... La història prou coneguda. Faust fa un pacte amb el dimoni: per tal d'obtenir la joventut eterna es ven la seva ánima. I el final mes que previsible... L'amor ho pot tot... Tanmateix la película és un poema visual... I jo soc un matat, que vaig trigar 4 hores en veure-la ja que cada vegada que hi havia texte a la pantalla (en alemany) la parava per traduir-lo tot emprant el Google Translator... Una proesa de la que no en puc presumir precisament.
Però el que em va quedar clar, després de gaudir d'aquest poema visual, d'aquesta vertadera obra d'art, és que la imaginació, el talent, la dedicació, el treball, l'entrega a un art, és el que el defineix.... Després de veure Faust, emprant 4 hores i tot... Veure películes com Transformers 2 (2009) et deixen un regust de boca patètic. I no es que Transformers 2 no sigui entretenguda. Es que Transformers 2 NOMES es entretenguda. No és innovadora. No és coherent. No és original. I els efectes especials... no són impressionants.
Ni tan sols la participació a la película de la impactant i últimament polèmica Megan Fox (foto) aporta a la història res de nou.
Tanmateix jo he demostrat que efectivament és possible relacionar Seda, Los girasoles ciegos, Faust i Transformers... I segurament tenen mes relacions de les que jo he exposat aquí humilment.
La película escollida per a començar aquest apunt impensable és Seda (2007). (Més info a Filmaffinity) Seda ha estat escollida per a aquest apunt per ser una película basada en un llibre que casualment jo vaig llegir fa uns anys
.El llibre, del mateix nom que la película i escrit per Alessandro Baricco, en el seu moment em va emocionar. Publicat l'any 1996, em va ser regalat pels meus pares (traduït al català) i la seva lectura em va arribar molt. És un d'aquests llibres que si be no em va fer plorar, hi va fer molt aprop.
En canvi, la película em va decebre. Era inevitable supòs, que havent llegit i gaudit tant del llibre essent tot just un adolescent impresionable, ara que ja estic curat d'espants em semblés una història molt més simplona del que esperava. El que em va semblar fa 12 anys amor i entrega vertadera per part de la dona que interpreta la prima però bella Keira Knightley (
veure foto) ara em va semblar estupidesa conformista. Una vegada més es demostra que el pas del temps, l'edat ens torna (o almenys a mi), més insensibles, més cruels i més escèptics.Amb raó perdem de vista la concepció romàntica de la vida pròpia dels adolescents del meu temps, i ens concentrem al materialisme i a les hormones desorbitadament descontrolades dels adolescents d'ara.
Quines ganes no tenc ara mateix de citar Irreversible de Gaspar Noé: Le temps détruit tout!.
El temps ho destrueix tot... Fins i tot l'esquàlida bellesa de Keira Knightley! (No trobau que podria menjar un poc més aquesta al·lota?).
Dit tot això passem al següent títol d'avui, que també compta amb la curiositat que es tracta d'una versió cinematogràfica d'un llibre que havia llegit no fa molt temps. De fet el vaig llegir tant recentment que ja tenia aquest blog, i ja en vaig fer la ressenya pertintent (Resenya de Los Girasoles Ciegos de Alberto Moravia
). Dit aixó no m'entretendré més a comentar coses del llibre. Aniré directament a la jugular de la película, Los girasoles ciegos (2008) de Jose Luis Cuerda. Jose Luis Cuerda és un director estimat. És un clàssic. Només la película "Amanece que no es poco (1988)", un mite del cinema surrealista absurt, ja li val tot el reconeixement que té... (D' "Amanece..." ja en parlaré un altre dia).
Puc dir sense por a equivocar-me massa que Los girasoles ciegos com a película és una mica fallida. Si bé la trama principal es fidedigna, les moltes trames paral·leles fonamentals per entendre el sentiment de dolor i angoixa que el llibre transmet, ambdúes per la desgràcia de la injusta guerra dels feixistes. La història de la filla i el seu xicot esta completament oblidada i menyspreuada a la película, que es centra en el mórbid desig d'un capellà que retorna de la guerra més calent que un adolescent a classe d'anatomia. Ni la guapíssima i impactant (i també clàssica) Maribel Verdúno arreglen una película de ritme irregular i gran qualitat fotogràfica. Per cert la foto de la Maribel no és precisament actual, l'altra dia la vaig veure (anava al meu davant a la cua per a entrar a un teatre) i si bé es molt baixeta (més del que sembla a les películes) l'edat li està caient molt bé... O es cuida molt, o és d'aquestes dones afortunades que envelleix amb molta classe i sex appeal.
Seguint el fil literari però perdent tots els altres fils, hi ha la gran película revelació de 2009. (Clar que em refereixo a la película revelació de totes les que he vist al 2009). Faust (1929) de Murnau.El llibre en que es va inspirar aquesta película és del famós escriptor alemany Goethe, i per sort o per desgràcia, jo no l'he llegit mai, en això es diferència dels anteriors títols.
Ara bé, la menció especial, el títol honorífic que ha de tenir històricament aquesta película és sens dubte pels seus efectes especials. En una era en la que la técnica no es que fos poca, es que gairebé no existia... Personatges mítics com Murnau feien ús d'una notable imaginació per crear els efectes especials més impresionants... Molts d'ells molt més realistes dels que ja ens han acostumat les grans factories d'il·lusió mundials.
La història de Faust, també es fantàstica, tot i que compta amb alguns moments que són una mica tediosos (possiblement dedicats al lluiment dels diversos artistes)... La història prou coneguda. Faust fa un pacte amb el dimoni: per tal d'obtenir la joventut eterna es ven la seva ánima. I el final mes que previsible... L'amor ho pot tot... Tanmateix la película és un poema visual... I jo soc un matat, que vaig trigar 4 hores en veure-la ja que cada vegada que hi havia texte a la pantalla (en alemany) la parava per traduir-lo tot emprant el Google Translator... Una proesa de la que no en puc presumir precisament.
Però el que em va quedar clar, després de gaudir d'aquest poema visual, d'aquesta vertadera obra d'art, és que la imaginació, el talent, la dedicació, el treball, l'entrega a un art, és el que el defineix.... Després de veure Faust, emprant 4 hores i tot... Veure películes com Transformers 2 (2009) et deixen un regust de boca patètic. I no es que Transformers 2 no sigui entretenguda. Es que Transformers 2 NOMES es entretenguda. No és innovadora. No és coherent. No és original. I els efectes especials... no són impressionants.Ni tan sols la participació a la película de la impactant i últimament polèmica Megan Fox (foto) aporta a la història res de nou.
Tanmateix jo he demostrat que efectivament és possible relacionar Seda, Los girasoles ciegos, Faust i Transformers... I segurament tenen mes relacions de les que jo he exposat aquí humilment.
dilluns, d’octubre 19, 2009
La differènce entre les hommes et les femmes
Tout est parfaitement expliqué dans le video!
Merci, My Lovely Polish Princess, pour ce video amusant!
Merci, My Lovely Polish Princess, pour ce video amusant!
diumenge, d’octubre 18, 2009
El meu pare va anar a Mèxic
Una anècdota molt divertida en la meva vida és de quan el meu pare va haver d'anar a Méxic en el moment que la Grip Porcina (que justament estava al seu punt àlgid de pànic social i d'alarma mediàtica) tot just havia brotat com a pandèmia.
Curiosament el meu pare, que hi va haver d'anar per motius de feina, en cap moment va contraure la particular grip. No en va mostrar ni un signe.
Però el pànic social és el que té. I gràcies a aquest a l'empresa el varen enviar a casa per a que passés la quarentena de 15 dies preceptiva i preventiva (tant preceptiva i preventiva com innecessària) que li varen donar un regust de vacances.
A casa, a Portocolom hi vaig coincidir uns dies que jo tenia de vacances. I era fantàstic.
Com solem fer tradicionalment, anàvem a fer unes llargues i tranquiles passejades pels tranquils molls de Portocolom, creuant-nos inevitablement amb veïns i veïnes coneguts.
El que realment era graciós era la unànim reacció dels poblerins impresionables quan el meu pare els comentava que acabava de tornar de Mèxic: tots retrocedien unes passes i alguns fins i tot se n'anaven per tal de reduïr el contacte al màxim amb el meu pare...
Vist aixó, recomano a tots els famosos que no saben com treure's la pressió dels papparazzi i fans de sobre que vagin a un país que tengui molta fama de ser contagiós i així se'ls treuran de sobre. (Per als que no ho hagueu fet us recomano que mireu el documental de per què hi ha tant de rollo amb això del grip porcí. En realitat tot només respon a interessos económics... I els humans som tan bords que hi caiem de peus).
Curiosament el meu pare, que hi va haver d'anar per motius de feina, en cap moment va contraure la particular grip. No en va mostrar ni un signe.
Però el pànic social és el que té. I gràcies a aquest a l'empresa el varen enviar a casa per a que passés la quarentena de 15 dies preceptiva i preventiva (tant preceptiva i preventiva com innecessària) que li varen donar un regust de vacances.
A casa, a Portocolom hi vaig coincidir uns dies que jo tenia de vacances. I era fantàstic.
Com solem fer tradicionalment, anàvem a fer unes llargues i tranquiles passejades pels tranquils molls de Portocolom, creuant-nos inevitablement amb veïns i veïnes coneguts.
El que realment era graciós era la unànim reacció dels poblerins impresionables quan el meu pare els comentava que acabava de tornar de Mèxic: tots retrocedien unes passes i alguns fins i tot se n'anaven per tal de reduïr el contacte al màxim amb el meu pare...
Vist aixó, recomano a tots els famosos que no saben com treure's la pressió dels papparazzi i fans de sobre que vagin a un país que tengui molta fama de ser contagiós i així se'ls treuran de sobre. (Per als que no ho hagueu fet us recomano que mireu el documental de per què hi ha tant de rollo amb això del grip porcí. En realitat tot només respon a interessos económics... I els humans som tan bords que hi caiem de peus).
dissabte, d’octubre 17, 2009
...útiles lecturas...
(...)
Por desdicha, todo cuanto sé sobre los animales proviene de muchas y últiles lecturas, por lo que en la práctica me resulta muy difícil manipularlos, sobre todo si ellos no se dejan.
(...)
El asombroso viaje de Pomponio Flato (2008)
Eduardo Mendoza
Seix Barral - Biblioteca breve
Eduardo Mendoza
Seix Barral - Biblioteca breve
divendres, d’octubre 16, 2009
PULP FICTION - Pere Antoni
PULP FICTION
Esquitxos de sang a la primera fila.
Xiscles, rialles i trets foraden el silenci de la sala.
Els homes de palla no creuen en la sort.
Tampoc s'amaguen de l'ombra del destí
i saben prou bé que només han de venerar
l'ànima metàl·lica del revòlver.
Se'n riuen de la mort.
Tots vivim amagats en un film de Tarantino.
Esquitxos de sang a la primera fila.
Xiscles, rialles i trets foraden el silenci de la sala.
Els homes de palla no creuen en la sort.
Tampoc s'amaguen de l'ombra del destí
i saben prou bé que només han de venerar
l'ànima metàl·lica del revòlver.
Se'n riuen de la mort.
Tots vivim amagats en un film de Tarantino.
Rimbaud - El verí dels Àngels
Pere Antoni (1999)
Lleonard Muntaner Editor (Col·lecció La Butzeta 2)
Pere Antoni (1999)
Lleonard Muntaner Editor (Col·lecció La Butzeta 2)
dijous, d’octubre 15, 2009
Irudi biluztuak - Ken Zazpi
Letra
Zergatik galdu ziren erantzunak?
Nora egin zuten ihes hitz goxoek?
Noiz irentsi gintuen zalantza ezinen olatuak?
Inoiz ikusi ditut ihesean irudi biluztuak jolasean,
Sinetsi eman nizun muxu bakoitza benetan zela.
Denboraz kartazala, biok aldatu gara,
Non sartu zara?
Ze leku gelditu zen bilatzeko
Errudunik ez zela ikusteko
Nola eman genion garrantzi gehiegi ez zeukanari.
Zutaz oroitzen naizen galdetzen didazu begirada batez,
Babesten gaituen muga zeharkatzen.
Beti itxarongo zaitut azken geltokiko iluntasunean,
Amets ezkutuen isiltasunean.
Zergatik galdu ziren erantzunak
Nora egin zuten ihes...
Noiz irentsi gintuen zalantza ezinen olatuak.
Denboraz kartazala, ta ziur, biok aldatu gara,
Non sartu zara?
Zutaz oroitzen naizen galdetzen didazu begirada batez,
Babesten gaituen muga zeharkatzen.
Ezin zaitut utzi gauean galtzeko, agur esateko.
Zutaz oroitzen naizen galdetzen didazu begirada batez,
Babesten gaituen muga zeharkatzen.
Beti itxarongo zaitut azken geltokiko iluntasunean,
Amets ezkutuen isiltasunean.
Traducción:
¿porqué se perdieron las respuestas?
¿a donde huyeron las palabras cálidas?
¿cuándo nos trago la ola de las dudas?
Alguna vez he visto huyendo
figuras desnudas jugando,
Te di a creer que cada beso era de verdad.
El tiempo ha pasado rápido,
los dos hemos cambiado,
¿dónde te has metido?
Que lugar se quedo para buscar
Para ver que no había ningún culpable
Como le dimos demasiada importancia
a lo que no tenía
Me preguntas con una mirada si me acuerdo de ti,
Atravesando la frontera que nos separa.
Siempre te esperare en la oscuridad
de la última estación,
En el silencio de los sueños escondidos.
¿porqué se perdieron las respuestas?
a dónde huyeron…
¿cuándo nos trago la ola de las dudas?
El tiempo ha pasado rápido, y seguro,
los dos hemos cambiado,
¿dónde te has metido?
Me preguntas con una mirada si me acuerdo de ti,
Atravesando la frontera que nos separa.
Sin poder encontrar palabras para perderme
en la noche, para decir adiós.
Me preguntas con una mirada si me acuerdo de ti,
Atravesando la frontera que nos separa.
Siempre te esperare en la oscuridad
de la última estación,
En el silencio de los sueños escondidos.
dimecres, d’octubre 14, 2009
Entrepreneurial Strategies
Just as entrepreneurship requires entrepreneurial management, that is, practices and policies within the enterprise, so it requires practices and policies outside, in the marketplace. It requires entrepreneurial strategies.
Of late, "strategy in business" has become the "in" word, with any numbers of books written about it. However, I have not come across any discussion of entrepreneurial strategies. Yet they are important; they are distinct; and they are different.
There are four specifically entrepreneurial strategies.
- "Being fustest with the mostest"
- "Hitting them where they ain't"
- Finding and occupying a specialized "ecological niche"
- Changing the economic characteristics of a product, a market or an industry.
These four strategies are not mutually exclusive. (...)
The Essential Ducker
Peter F. Drucker
Collins Business
dimarts, d’octubre 13, 2009
Comèdies romàntiques... i altres
Avui retornem al tema de les películes anomenades "comèdies romàntiques".
El principal tret característic es que es un genere ample, i totalment descontrolat.
Tota película comercial té per definició una trama romàntica (excepte els thrillers més estrictes). Per tant el mèrit (o demèrit) d'una película etiquetada com comèdia romàntica resideix més en l'aspecte de comèdia que en l'aspecte romàntic.
I l'aspecte de comèdia és sovint el gran fracàs de les comèdies romàntiques, puix la majoria en comptes de gràcia, en comptes de situacions còmiques, presenten situacions insoportablement absurdes (en el sentit més pejoratiu de la paraula). Situacions que treuen a l'espectador de polleguera o que li generen sentiments exacerbats de vergonya aliena.
La primera película d'avui és Te puede pasar a ti (1994), (filmaffinity) protagonitzada per Nicolas Cage i Britget Fonda. Aquesta película cobreix l'expedient sense destacar.
És la història d'un policia humil de ferma paraula casat amb una insuportable i ambiciosa perruquera que un dia promet com a propina a una cambrera la meitat de tot el que li toqui a la loteria.
Evidentment la loteria li toca. I amb això tot un seguit de maldecaps, que de mica en mica allunyen el policia (ja prou allunyat) de la seva insuportable dona, tot apropant-lo a la bella i simpàtica i agradable cambrera.
Obviament, estructura típica... De l'infern al cel. Del cel a l'infern. I de l'infern a no tenir res mes que l'un a l'altre...
I la sorpresa que ens depara el propi narrador de la película, la tesi del qual és que les bones persones, són bones persones fins i tot en els pitjors moments...
I no aniré més enllà per tal de no desvetllar els misteris de la película.
El que no és un misteri d'aquesta película es la cambrera de somriure angelical interpretada per Bridget Jane Fonda, filla de l'actor Peter Fonda, neta de Henry Fonda i neboda de Jane Fonda.
Ella és única (1996), (filmaffinity) un clàssic del Canal Comedia de Digital Plus i de les tardes sense audiència. La película compta amb un interessant repartiment. Edward Burns, que la dirigeix. Jennifer Aniston, Amanda Peet, Cameron Diaz i una atractiva Maxine Bahns (veure foto) que completa el repartiment. És d'aquestes películes que mumare i jo podem veure sense cap tipus de incompatibilitat o estrés... Dos germans. Un casat, broker d'éxit a Wall Street. L'altre, taxista, acaba de conèixer una noia molt especial, però encara pateix per la ruptura amb la seva promesa. Els germans, eternament enfrentats especialment per les dones, encara han de viure un episodi més en la seva agitada existència. Quan el taxista descobreix que el seu germà és l'home que va veure cepillant-se a la seva promesa a casa seva.
Una comèdia romàntica del subgènere familiar que té els elements típics d'una Cameron Díaz que fa de puton verbenero (que raro no?) i d'una Jennifer Aniston que fa de dona cornuda (últimament he descobert que Aniston té una extranya predilecció per aquests papers... Estic a punt de començar a creure que en realitat o li agrada molt el paper victimista o només li ofereixen aquest tipus de papers.
De totes formes, com que tant la Díaz com la Aniston ja estan molt vistes, avui he escollit la desconeguda Maxine Bahn, com a representant femenina de la película en l'apunt. Cal recordar que el principal motiu de que adjunti fotografies de dones atractives als apunts de cinema respón únicament a dues finalitats: augmentar de forma cutre l'audiència del blog i alegrar-me una mica la vista amb una excusa dolenta que sembla bona.
El següent títol d'aquest apunt és Las novias de mi novio (2004). Una película protagonitzada per Brittany Murphy, una noia que em sembla molt atractiva però no massa bona actriu, a jutjar pels papers que sol fer. El més interessant que ha fet segons el meu paper és el de zorra a 8 millas (recordau aquella fosca película inspirada i protagonitzada per Eminem?).
Las novias de mi novio és una película més propera al registre actual de Brittany. Comèdia lleugera 'romàntica'. Brittany és una jove productora asociada d'un programa de televisió que intenta fer-se respectar per jefes i companys ja que és la que acaba d'arribar. I no se li acut altra manera que juntar la seva feina amb la seva vida personal, que es redueix a un chicot amb fobia al compromís (típic no?). A la tia no se li acut altra que robar-li l'agenda electrónica i interrogar (fent-se passar per altra gent) a les seves ex... Al final al seu programa la traeixen i converteixen el seu patiment en carn de canó per l'audiència assedegada de sang morbosa.
Actuacions mediocres. Temes tópics. Missatge nul. Argument buit. Tot un seguit d'inconvenients en una película que té fragments absurds i fragments sumament avorrits.
La película deixa molt que desitjar, però també reconec que en un cas de necessitat extrema pot suposar un bon recurs d'emergència si no fan res més a la televisió.
Però a part d'això, poca cosa més ofereix la película.
Per a més informació podeu consultar la fitxa de la película a la interessant web Filmaffinity.
La última "comèdia romàntica" d'avui és Lío embarazoso (2007) (filmaffinity).
Hi ha quelcom de sospitós. L'altre dia parlava de Juno, una película d'una noia inteligent però que es queda prenyada i que decideix tenir el fill. Una altra película igual.
El personatge que encarna Katherine Heigl es queda embarassada... Del primer tio que es fa en mesos... Massa alcohol. I un embolic. I la tia decideix tenir el fill... (Tonteria 1...) (A mi em sembla tot plegat una campanya dels lobbys anti-abortistes per donar una visió divertida alegre i desenfadada de la maternitat a edats juvenils). MANDANGUES!
I encara més mandanga el fet que un pallo que es una desferra humana, que té dispositades totes les expectatives en un negoci estúpid i que no té cap futur, de cop li entri la responsabilitat paternal i es vulgui fer càrrec d'una criatura d'una tia que no coneix. Mandangues!
Tot plegat és una película estúpida, per a adolescents que no saben pensar per ells mateixos o per religiosos que intenten conciliar la passió del sexe amb la seva vida religiosa.
I em queda la meva incomprensió cap a l'actriu Katherine Heigl, a qui respectava pel seu paper a "Anatomia de Grey", i que m'a decepcionat enormement a l'involucrar-se en un bodrio d'aquesta magnitud.
Per bona que estigui la Heigl, la película és i serà un bodrio inconnexe. Per molt que la crítica conservadora l'alabi i per molt que abogui per un concepte constructiu de l'amor (l'amor no apareix i desapareix, sinó que es treballa: això seria l'únic amb que estaria d'acord). Tanmateix, això és cert sobre l'amor, però no sobre la passió.
L'altra cosa que em sembla bé que reflexi la película és com de devastador en la vida d'una persona pot esser passar-se amb l'alcohol fins al punt de caure tan baix com cau la protagonista d'aquesta película. Es pot beure alcohol sempre i quan hom controli les propies accions.
El principal tret característic es que es un genere ample, i totalment descontrolat.
Tota película comercial té per definició una trama romàntica (excepte els thrillers més estrictes). Per tant el mèrit (o demèrit) d'una película etiquetada com comèdia romàntica resideix més en l'aspecte de comèdia que en l'aspecte romàntic.
I l'aspecte de comèdia és sovint el gran fracàs de les comèdies romàntiques, puix la majoria en comptes de gràcia, en comptes de situacions còmiques, presenten situacions insoportablement absurdes (en el sentit més pejoratiu de la paraula). Situacions que treuen a l'espectador de polleguera o que li generen sentiments exacerbats de vergonya aliena.
La primera película d'avui és Te puede pasar a ti (1994), (filmaffinity) protagonitzada per Nicolas Cage i Britget Fonda. Aquesta película cobreix l'expedient sense destacar.És la història d'un policia humil de ferma paraula casat amb una insuportable i ambiciosa perruquera que un dia promet com a propina a una cambrera la meitat de tot el que li toqui a la loteria.
Evidentment la loteria li toca. I amb això tot un seguit de maldecaps, que de mica en mica allunyen el policia (ja prou allunyat) de la seva insuportable dona, tot apropant-lo a la bella i simpàtica i agradable cambrera.
Obviament, estructura típica... De l'infern al cel. Del cel a l'infern. I de l'infern a no tenir res mes que l'un a l'altre...
I la sorpresa que ens depara el propi narrador de la película, la tesi del qual és que les bones persones, són bones persones fins i tot en els pitjors moments...
I no aniré més enllà per tal de no desvetllar els misteris de la película.
El que no és un misteri d'aquesta película es la cambrera de somriure angelical interpretada per Bridget Jane Fonda, filla de l'actor Peter Fonda, neta de Henry Fonda i neboda de Jane Fonda.
Ella és única (1996), (filmaffinity) un clàssic del Canal Comedia de Digital Plus i de les tardes sense audiència. La película compta amb un interessant repartiment. Edward Burns, que la dirigeix. Jennifer Aniston, Amanda Peet, Cameron Diaz i una atractiva Maxine Bahns (veure foto) que completa el repartiment. És d'aquestes películes que mumare i jo podem veure sense cap tipus de incompatibilitat o estrés... Dos germans. Un casat, broker d'éxit a Wall Street. L'altre, taxista, acaba de conèixer una noia molt especial, però encara pateix per la ruptura amb la seva promesa. Els germans, eternament enfrentats especialment per les dones, encara han de viure un episodi més en la seva agitada existència. Quan el taxista descobreix que el seu germà és l'home que va veure cepillant-se a la seva promesa a casa seva.
Una comèdia romàntica del subgènere familiar que té els elements típics d'una Cameron Díaz que fa de puton verbenero (que raro no?) i d'una Jennifer Aniston que fa de dona cornuda (últimament he descobert que Aniston té una extranya predilecció per aquests papers... Estic a punt de començar a creure que en realitat o li agrada molt el paper victimista o només li ofereixen aquest tipus de papers.De totes formes, com que tant la Díaz com la Aniston ja estan molt vistes, avui he escollit la desconeguda Maxine Bahn, com a representant femenina de la película en l'apunt. Cal recordar que el principal motiu de que adjunti fotografies de dones atractives als apunts de cinema respón únicament a dues finalitats: augmentar de forma cutre l'audiència del blog i alegrar-me una mica la vista amb una excusa dolenta que sembla bona.
El següent títol d'aquest apunt és Las novias de mi novio (2004). Una película protagonitzada per Brittany Murphy, una noia que em sembla molt atractiva però no massa bona actriu, a jutjar pels papers que sol fer. El més interessant que ha fet segons el meu paper és el de zorra a 8 millas (recordau aquella fosca película inspirada i protagonitzada per Eminem?).Las novias de mi novio és una película més propera al registre actual de Brittany. Comèdia lleugera 'romàntica'. Brittany és una jove productora asociada d'un programa de televisió que intenta fer-se respectar per jefes i companys ja que és la que acaba d'arribar. I no se li acut altra manera que juntar la seva feina amb la seva vida personal, que es redueix a un chicot amb fobia al compromís (típic no?). A la tia no se li acut altra que robar-li l'agenda electrónica i interrogar (fent-se passar per altra gent) a les seves ex... Al final al seu programa la traeixen i converteixen el seu patiment en carn de canó per l'audiència assedegada de sang morbosa.
Actuacions mediocres. Temes tópics. Missatge nul. Argument buit. Tot un seguit d'inconvenients en una película que té fragments absurds i fragments sumament avorrits.La película deixa molt que desitjar, però també reconec que en un cas de necessitat extrema pot suposar un bon recurs d'emergència si no fan res més a la televisió.
Però a part d'això, poca cosa més ofereix la película.
Per a més informació podeu consultar la fitxa de la película a la interessant web Filmaffinity.
La última "comèdia romàntica" d'avui és Lío embarazoso (2007) (filmaffinity).Hi ha quelcom de sospitós. L'altre dia parlava de Juno, una película d'una noia inteligent però que es queda prenyada i que decideix tenir el fill. Una altra película igual.
El personatge que encarna Katherine Heigl es queda embarassada... Del primer tio que es fa en mesos... Massa alcohol. I un embolic. I la tia decideix tenir el fill... (Tonteria 1...) (A mi em sembla tot plegat una campanya dels lobbys anti-abortistes per donar una visió divertida alegre i desenfadada de la maternitat a edats juvenils). MANDANGUES!
I encara més mandanga el fet que un pallo que es una desferra humana, que té dispositades totes les expectatives en un negoci estúpid i que no té cap futur, de cop li entri la responsabilitat paternal i es vulgui fer càrrec d'una criatura d'una tia que no coneix. Mandangues!
Tot plegat és una película estúpida, per a adolescents que no saben pensar per ells mateixos o per religiosos que intenten conciliar la passió del sexe amb la seva vida religiosa.I em queda la meva incomprensió cap a l'actriu Katherine Heigl, a qui respectava pel seu paper a "Anatomia de Grey", i que m'a decepcionat enormement a l'involucrar-se en un bodrio d'aquesta magnitud.
Per bona que estigui la Heigl, la película és i serà un bodrio inconnexe. Per molt que la crítica conservadora l'alabi i per molt que abogui per un concepte constructiu de l'amor (l'amor no apareix i desapareix, sinó que es treballa: això seria l'únic amb que estaria d'acord). Tanmateix, això és cert sobre l'amor, però no sobre la passió.
L'altra cosa que em sembla bé que reflexi la película és com de devastador en la vida d'una persona pot esser passar-se amb l'alcohol fins al punt de caure tan baix com cau la protagonista d'aquesta película. Es pot beure alcohol sempre i quan hom controli les propies accions.
dilluns, d’octubre 12, 2009
Que los dioses te guarden...
Que los dioses te guarden, Fabio, de esta plaga, pues de todas las formas de purificar el cuerpo que el hado nos envía, la diarrea es la más pertinaz y diligente. (...)
El asombroso viaje de Pomponio Flato (2008)
Eduardo Mendoza
Seix Barral Biblioteca Breve
Empezar un libro así, se ha convertido en una de las cosas más deliciosas que me habían pasado en mucho tiempo... Mi alma sigue riendo desde el primer momento que lo ha leido...
Eduardo Mendoza
Seix Barral Biblioteca Breve
diumenge, d’octubre 11, 2009
Assassinats per ordre Alfabétic, Agatha Christie
Ja feia temps que no parlava de la gran Agatha Christie, aquesta escriptora de novel·les policiaques, que va viure dues guerres mundials (viqui wiki) i que va ser molt desafortunada en l'amor, però que va ser agraciada per una enorme creativitat novelística que li ha valgut el títol de reina del crim.
Avui parlaré de tres dels seus llibres... Un que he llegit recentment i dos que vaig llegir ara ja fará més de 7 anys, quan encara no tenía el blog...
Ara ja fa un més vaig llegir-me (molt ràpidament) una de les aventures de Poirot.
Assassinats per ordre alfabètic (títol original: ABC Murders)
Publicada originalment l'any 1936
I traduïda al català l'any 1996 per l'editorial PROA - COLUMNA.
El que si diré és que és una desgracia que cap de les editorials catalanes no tingui una col·lecció com deu mana amb les obres completes de l'Agatha Christie... Em sembla una mica trist. Però què hi farem. Jo he anat recopilant així com he pogut els diferents títols en català que encara resten disponibles.
A 'Assassinats per ordre alfabètic' per primera vegada des de que el coneixem Poirot es troba davant un assassí en sèrie. Un psicòpata que mata segons un criteri molt quadriculat... Un extrany ordre alfabétic... Però el criminal comet un error... Anunciar els seus assassinats amb unes cartes desafiants al més gran investigador de tots els temps (després de Sherlock es clar): Hercule Poirot! Que comptarà amb l'ajut inestimable del seu benvolgut amic i cronista Hastings per descobrir què és allò que no li encaixa en tot aquest assumpte.
Un llibre que sense ser el més impressionant de les aventures de Poirot, si que és novedosa i interessant. D'aquestes que es llegeixen en un dia...
De la mateixa época són:
Tragèdia en Tres Actes (1935): el món del teatre inunda l'imaginari christià. Un reconegut actor fa una festa a casa seva, i un reverend hi és assassinat. Tothom ho atribuirà a una causa natural fins que un temps després a una festa amb gairebé els mateixos convidats, l'escena es repeteix. Poirot que col·laborarà per primera i última vegada amb Mr. Sttaterwhite, conegut colaborador d'un altre personatge christià (Harley Quinn, l'arlequí) es trobarà al mig de la història amb la tasca de desenmascarar la trama. Un llibre excepcional... No sé si en l'actualitat és disponible en català.
Mort als núvols (1936): Poirot és a un vol entre Paris i Croydon. En arribar, hom descobreix que una passatgera ha mort, en principi, per la picadura d'una abella i la reacció alérgica. Però Poirot descobrirà que en realitat la dona ha estat assassinada... Poirot comptarà amb l'ajut de Japp (o és a l'inrevés) per tal de desentrellar el misteri i resoldre, com ell sempre fa, el crim.
dissabte, d’octubre 10, 2009
Macedònia de películes
Avui toca una macedònia de películes
El favor (1994).
El favor és una película rara. Una película molt dels 90.
Una película d'aquestes que en el futur omplirán les tardes de canals de televisió cutres de la TDT i que només serà recordada per algunes fans de Brad Pitt. L'argument tan simple com l'execució de la película. Dues amigues, una casada i amb fills, l'altra lliure. La primera somia en el seu primer xicot a l'institut i sent ganes de tenir una aventura. Però li demana a la amiga, una mica pendona ella, que la visqui en lloc seu... I tot s'acaba d'embolicar quan l'amiga es creua amb un jove amb el cos de Brad Pitt...
Una comèdia d'embolics per a passar l'estona i poc més... Bé, el director, Donald Petrie, sembla especialista de la comèdia i ha fet títols (alguns d'ells interessants) com "Como perder a un chico en 10 dias", (algunes d'horribles com) "Miss Agente Especial" i la última que ha estrenat es "Mi vida en ruinas".
El següent títol d'avui serà amb tota seguretat molt més interessant.
Però tampoc llanceu les campanes al vent.
Es tracta d'Aislados (2005). Una película TOTALMENT ALTERNATIVA. Dirigida per un desconegut David Marqués, és la típica película que a mi em sembla bàsicament pseudo-reflexiva. Un paio arriba a Eivissa a passar uns dies a casa d'un amic... L'amic està d'ocupa però ell li diu d'una altra manera... És el que es descobreix al llarg d'una película marcada per les opinions, sovint estúpides, de dos paios que reflexionen sobre la vida, sense descobrir res de nou. Perfecta per als amants de les coses rares que puguin ser anomenades alternatives. Ai! Adrià Collado! On has anat a parar!
Jo canviaria l'eslògan de la caràtula (veure imatge) per: Ibiza, dos amigos, una casa, un tostón.
És el que hi ha.
El següent títol d'avui és una altra película d'aquestes que volen ser alternatives. Un bitxo raro d'un director que busca la notorietat per la diferència amb resultats desiguals.
Es tracta de Punch-Drunk Love (Embriagado de amor). (2002). Dirigida per Paul Thomas Anderson, responsable de la curiosa Boogie Nights o de la dramàtica obra coral "Magnólia", és una película més en la seva línea per a buscar la seva pròpia identitat cinematogràfica... Amb un resultat desconcertant. Un home criat entre 8 dones, té problemes seriosos per enamorar-se... No m'extranya. I això desencadena mitja història. Un piano. I una noia que s'equivoca... Un concurs mal calculat. I un viatge cap al caos personal d'un estereotipat personatge estrafolari de película altrenativa americana. Interessant. Aclamada per la crítica. Però jo quan vaig veure el trailer no vaig tenir cap gana de veure-la. I quan al final vaig accedir a veure-la vaig veure que tot i tenir punt interessants, no anar a veure-la al cinema no havia estat pas una mala decisió. Típica película de tardes plujoses per a amants de les coses rares que després es volen fer els intelectuals parlant de directors raros...
Es que com la pluja de granotes de Magnòlia... Poca cosa hi ha.
L'apunt d'avui va en augment de qualitat i interés. I això és reflecteix en la aclamada Juno (2007) dirigida per Jason Reitman i guardonada a l'Óscar al millor guió original que fou escrit per Diablo Cody, que es va fer famosa com a bloggista mentres feia la crònica de la seva vida com a stripper, feina que òbviament ja ha deixat.
Juno és una altra película diguem-ne alternativa. Poc convencional però original. Tracta d'una noia de 16 anys que es més llesta i inteligent del que hom podria esperar d'algú de la seva edat. Però... Malgrat tot el noi que estima la deixa embarassada. A la primera. Tot un mestre si senyor. Es planteja abortar però al final li fa por... (Americanada moralista). I al final decideix tenir el nen i donar-lo en adopció a una parella gairebé perfecta. Clar que els problemes de diverses índoles no trigaran a arribar. I la noia haurà de prendre decisions dures.
Em va semblar una película interessant, però em va posar nerviós el plantejament vital que demostren tenir algunes persones especialment els americans. Una película que certament és fresca i original, però que em va deixar un regust de boca una mica extrany. Bé, d'altra banda, les películes de la Jennifer Garner d'Alias sempre són un plaer per a la vista... Tot i que he de reconèixer que ja s'està fent vella...
I ja per acabar de totes les películes de les que he parlat avui em toca la que se'n du el premi a la pel·lícula alternativa més original i refrescant. Vacaciones de ferragosto (2008) és una peca cinematogràfica deliciosa, de la mà de Gianni di Gregorio que dirigeix i protagonitza una comèdia fins ara única.
Un home d'una quarantena d'anys no pot treballar.
El motiu és ben senzill. La seva mare está delicada i no la pot deixar sola a la casa on viuen els dos. Tampoc pot ficar-la a una residència ja que no té diners.
Amb això arriben les vacances d'agost, en concret el ferragosto (veure wikipedia) i els problemes no li falten... No té diners per comprar menjar ni per a pagar la casa. Però el 'casero' l'entén. També li deu alguna cosa addicional... Res, uns 1.500 euros. La solució la troben aviat. El 'casero' li proposa cuidar la seva mare mentres ell està de vacances amb l'amant. Aviat s'estén el rumor i el metge i un amic íntim també li deixen les seves mares a canvi de perdonar deutes o quantitats en efectiu.
I la festa que es monta a casa seva durant els dies que es troba amb les 4 senyores majors, no us la podeu ni imaginar. Una película certament original, divertida, i ben atrevida.
El favor (1994).El favor és una película rara. Una película molt dels 90.
Una película d'aquestes que en el futur omplirán les tardes de canals de televisió cutres de la TDT i que només serà recordada per algunes fans de Brad Pitt. L'argument tan simple com l'execució de la película. Dues amigues, una casada i amb fills, l'altra lliure. La primera somia en el seu primer xicot a l'institut i sent ganes de tenir una aventura. Però li demana a la amiga, una mica pendona ella, que la visqui en lloc seu... I tot s'acaba d'embolicar quan l'amiga es creua amb un jove amb el cos de Brad Pitt...
Una comèdia d'embolics per a passar l'estona i poc més... Bé, el director, Donald Petrie, sembla especialista de la comèdia i ha fet títols (alguns d'ells interessants) com "Como perder a un chico en 10 dias", (algunes d'horribles com) "Miss Agente Especial" i la última que ha estrenat es "Mi vida en ruinas".
El següent títol d'avui serà amb tota seguretat molt més interessant.
Però tampoc llanceu les campanes al vent.
Es tracta d'Aislados (2005). Una película TOTALMENT ALTERNATIVA. Dirigida per un desconegut David Marqués, és la típica película que a mi em sembla bàsicament pseudo-reflexiva. Un paio arriba a Eivissa a passar uns dies a casa d'un amic... L'amic està d'ocupa però ell li diu d'una altra manera... És el que es descobreix al llarg d'una película marcada per les opinions, sovint estúpides, de dos paios que reflexionen sobre la vida, sense descobrir res de nou. Perfecta per als amants de les coses rares que puguin ser anomenades alternatives. Ai! Adrià Collado! On has anat a parar!Jo canviaria l'eslògan de la caràtula (veure imatge) per: Ibiza, dos amigos, una casa, un tostón.
És el que hi ha.
El següent títol d'avui és una altra película d'aquestes que volen ser alternatives. Un bitxo raro d'un director que busca la notorietat per la diferència amb resultats desiguals.
Es tracta de Punch-Drunk Love (Embriagado de amor). (2002). Dirigida per Paul Thomas Anderson, responsable de la curiosa Boogie Nights o de la dramàtica obra coral "Magnólia", és una película més en la seva línea per a buscar la seva pròpia identitat cinematogràfica... Amb un resultat desconcertant. Un home criat entre 8 dones, té problemes seriosos per enamorar-se... No m'extranya. I això desencadena mitja història. Un piano. I una noia que s'equivoca... Un concurs mal calculat. I un viatge cap al caos personal d'un estereotipat personatge estrafolari de película altrenativa americana. Interessant. Aclamada per la crítica. Però jo quan vaig veure el trailer no vaig tenir cap gana de veure-la. I quan al final vaig accedir a veure-la vaig veure que tot i tenir punt interessants, no anar a veure-la al cinema no havia estat pas una mala decisió. Típica película de tardes plujoses per a amants de les coses rares que després es volen fer els intelectuals parlant de directors raros...Es que com la pluja de granotes de Magnòlia... Poca cosa hi ha.
L'apunt d'avui va en augment de qualitat i interés. I això és reflecteix en la aclamada Juno (2007) dirigida per Jason Reitman i guardonada a l'Óscar al millor guió original que fou escrit per Diablo Cody, que es va fer famosa com a bloggista mentres feia la crònica de la seva vida com a stripper, feina que òbviament ja ha deixat.Juno és una altra película diguem-ne alternativa. Poc convencional però original. Tracta d'una noia de 16 anys que es més llesta i inteligent del que hom podria esperar d'algú de la seva edat. Però... Malgrat tot el noi que estima la deixa embarassada. A la primera. Tot un mestre si senyor. Es planteja abortar però al final li fa por... (Americanada moralista). I al final decideix tenir el nen i donar-lo en adopció a una parella gairebé perfecta. Clar que els problemes de diverses índoles no trigaran a arribar. I la noia haurà de prendre decisions dures.
Em va semblar una película interessant, però em va posar nerviós el plantejament vital que demostren tenir algunes persones especialment els americans. Una película que certament és fresca i original, però que em va deixar un regust de boca una mica extrany. Bé, d'altra banda, les películes de la Jennifer Garner d'Alias sempre són un plaer per a la vista... Tot i que he de reconèixer que ja s'està fent vella...I ja per acabar de totes les películes de les que he parlat avui em toca la que se'n du el premi a la pel·lícula alternativa més original i refrescant. Vacaciones de ferragosto (2008) és una peca cinematogràfica deliciosa, de la mà de Gianni di Gregorio que dirigeix i protagonitza una comèdia fins ara única.
Un home d'una quarantena d'anys no pot treballar.El motiu és ben senzill. La seva mare está delicada i no la pot deixar sola a la casa on viuen els dos. Tampoc pot ficar-la a una residència ja que no té diners.
Amb això arriben les vacances d'agost, en concret el ferragosto (veure wikipedia) i els problemes no li falten... No té diners per comprar menjar ni per a pagar la casa. Però el 'casero' l'entén. També li deu alguna cosa addicional... Res, uns 1.500 euros. La solució la troben aviat. El 'casero' li proposa cuidar la seva mare mentres ell està de vacances amb l'amant. Aviat s'estén el rumor i el metge i un amic íntim també li deixen les seves mares a canvi de perdonar deutes o quantitats en efectiu.
I la festa que es monta a casa seva durant els dies que es troba amb les 4 senyores majors, no us la podeu ni imaginar. Una película certament original, divertida, i ben atrevida.
divendres, d’octubre 09, 2009
RIMBAUD - Pere Antoni
RIMBAUD
M'han assassinat la musa!
Al meu davant,
diademes d'or i pedres precioses...
Les meves mans, leproses.
LECTOR, MASTURBA'M
Rimbaud - El verí dels Àngels
Pere Antoni (1999)
Lleonard Muntaner Editor (Col·lecció La Butzeta 2)
Pere Antoni (1999)
Lleonard Muntaner Editor (Col·lecció La Butzeta 2)
dijous, d’octubre 08, 2009
Gaueko Argiak - Ken Zazpi
Letra
Argiak piztuta topatzen ditut kalera irteten naizen orduan iluntzean nork pizten ote ditu argi horiek ezkutuan? Atzo itzaltzen ikusi nituen goizean lanerantz nindoala gaua erretiratzen hasia zen eguzkia jalgitzen zela. Argiak onak dira, jakin nahi nuke nola, jakin nahi nuke nork, zerk pizten dituen... jakin nahi nuke nola pizten diren... jakin nahi nuke... nola pizten diren... Ametsak pizteko, eta esperantza ilunaldietarako, argiak. Batak bestearen egietan ere, desioak ikusteko argiak. Jakin nahi nuke argiak pizten... jakin nahi nuke... jakin nahi nuke.... nola pizten diren... Gogoak ere hirietako argi antzera piztu daitezen gure gauetan.
dimecres, d’octubre 07, 2009
Do not mix
The most important caveat is not to mix managerial units and entrepreneurial ones. Do not ever put the entrepreneurial into the existing managerial component. Do not make innovation an objective for people charged with running, exploiting, optimizing what already exists.
The Essential Drucker
Peter F. Drucker
Collins Business
Peter F. Drucker
Collins Business
dimarts, d’octubre 06, 2009
Por...
Por...Això es el primer que et ve al cap quan mires cap amunt i veus que l'aparença de l'avió (almenys per dins) no és tan consistent com a tu t'agradaria...
Veure el sostre desconjunturat no es la millor imatge...
Gairebé suggeriria que a més del senyal elèctric de no fumar, que n'afegeixin un de NO ESTORNUDAR, no sigui cosa que la cosa no aguanti.
dilluns, d’octubre 05, 2009
Cocacola...
Una foto curiosa... No recordo com vàrem ficar el tap de xampany a dins la llauna...Però era premonitòria...
D'una forta addicció a aquesta beguda, he aconseguit desenganxar-me'n. Ara l'ús que en faig es redueix a complex cafeïnic pels matins, per a acompanyar l'imperdonable pantumaca amb jamón serrano (l'ibèric és massa car!). :)
diumenge, d’octubre 04, 2009
Curioso mensaje...
Un dia subiendo a un avión me fijé en el curioso comentario escrito con bolígrafo en uno de los paneles de información destinado a las azafatas y tal... No dudé en sacar mi iPhone y fotografiarlo. Si no se ve bien una flecha lleva como etiqueta la palabra MAL. Obviamente no es muy alentador... jajaja
dissabte, d’octubre 03, 2009
La paraula!
(...) Je vous assure, Hastings, que no hi ha res de més perillós per a algú que té alguna cosa a amagar que enraonar! La paraula, em va dir un dia un vell francès molt savi, és un dels invents de l'home per evitar de pensar. També es un medi infal·lible per descobrir allò que es desitja amagar. Un ésser humà, Hastings, no pot resistir l'oportunitatde revelar i d'expressar la seva personalitat que li ofereix la capacitat d'enraonar. Cada vegada es deixarà anar més tal com és. (...)
Assassinats per ordre alfabètic (1936)
Agatha Christie
Columna - Proa (1996)
Agatha Christie
Columna - Proa (1996)
divendres, d’octubre 02, 2009
El viatge - Pere Antoni
El viatge
S'inclina irreverent
i neda dins les ferides dels cadàvers,
puja i baixa, em destrueix i em crea
litúrgic com una aranya,
entra a ales parets com en un ventre...
És l'infinit que dins meu rebenta!
S'inclina irreverent
i neda dins les ferides dels cadàvers,
puja i baixa, em destrueix i em crea
litúrgic com una aranya,
entra a ales parets com en un ventre...
És l'infinit que dins meu rebenta!
El viatge - El Verí dels Àngels
Pere Antoni (1999)
Lleonard Muntaner, Editor (Col·lecció La Butzeta, 2)
Pere Antoni (1999)
Lleonard Muntaner, Editor (Col·lecció La Butzeta, 2)
dijous, d’octubre 01, 2009
Amorrua - Ken Zazpi
Letra
lainotuta dator eguna, irratiak esan duena, gazte bat hil dute tiroka palestinan, guda usaina euskal herrian. eta ni amorratzen nau urduri gogoratzen dut eta berriz ikaratzen naiz isilik garrasiak, burdinen hotza, ezin nuen apurtu poltsa, zuloan jasotako kolpe bakoitzean, zure irria oroimenean.
Traducción
el dia ha amanecido nublado, que es lo que dice la radio, han matado a un joven a tiros en palestina, huele a guerra en euskal herria. y yo lleno de rabia lo recuerdo nervioso y vuelvo a asustarme en silencio gritos,ruidos de cadenas, sin poder romper la bolsa, en cada golpe que recibi en aquel agujero tenia tu sonrisa en mente
Subscriure's a:
Missatges (Atom)