Asterix i Obèlix

L'estiu passat com és habitual sempre que tenc vacances vaig passar-lo a Portocolom, el petit i acollidor port de la vila de Felanitx, a la que pertanyen els meus avantpassats més inmediats (pares i avis).

Portocolom, a part de ser la residencia de vacances familiar també, en certa manera, és el magatzem de tots els llibres i mandangues que els meus pares ja dónen per llegits (encara que jo no els hagi llegit). Entre aquestes mandangues s'hi troba bona part de les coses que m'han vist i fet crèixer. Llibretes d'escola, llibres d'institut, i còmics...

I de tots els còmics, n'hi ha dues col·leccions que destaquen per sobre les altres. Una és la de Tintin, que ja tindrà el seu moment donat que Spielberg està preparant una película basada en el popular personatge creat pel belga Hergé.

L'altra és la que toca avui, com heu pogut deduir del títol de l'apunt: Astèrix i Obèlix (Veure article a la wikipèdia).

El motiu és bastant simple.

Un dia d'aquests d'avorriment conspicu, vaig reparar de nou l'esmentada col·lecció de còmics i inmers en una certa curiositat vaig agafar-ne el primer volum cronològicament parlant. La meva intriga consistia en esbrinar fins a quin punt, allò que em feia disfrutar com un boig fa 18 anys encara em faria el mateix efecte.

I quina va ser la meva sorpresa quan em vaig adonar que en un estiu, aprofitant els moments de manca d'hiper-activitat, vaig rellegir-me absolutament tots els volums que hi ha. I disfrutant tant o més que la primera vegada que vaig entrar dins el món del poblet gal.

Una relectura madura d'aquests còmics et permet, des d'una perspectiva cultural més ampla, descobrir petits gags inclosos als còmics, que critiquen actituds polítiques, actituts de la societat... Personatges famosos camuflats com romans... (Mítics els Laurel y Hardy). I l'irreverent humor que despren el vivaç caràcter del petitet Astèrix i la fam de senglars i romans del gros (no gras!) Obèlix. Sense menyprear ni l'imprescindible Ideafix, ni cap dels personatges secundaris tant de l'elenc de vilatans ni de romans.

Així, volum rera volum, a part de aixafar els romans una vegada rera l'altra amb l'ajut de la mítica poció mágica del druida Panoràmix, Astèrix i Obèlix, amics inseparables immersos en una eterna relació d'amor-odi que potser molts interpretarien en una clau sexual, viatgen arreu del món fent amics com els gots, gals de tots els indrets, egipcis, romans, bretons, normands, hispans, helvecis, corsos, belgues, vikings i indis (entre altres) i fan de tot per tal de superar els múltiples entrebancs: es fan gladiadors, legionaris, esportistes olímpics, s'enfronten als especuladors urbanístics (quina enveja), a la burocràcia, a uns simpàtics pirates que sempre naufraguen, fins i tot s'enfronten al mateix Cèsar entre regals i sorpress. Un dels episodis més memorables i ben aconseguits són les famoses dotze proves insipirades en les d'Hèrcules. I a partir d'aquí, travessies, odissees, fills inesperats i fins i tot Asterix i el druida Panoràmix s'enfilen en una lluita contra el sistema capitalista.

Per cert, recomano a tots els "economistes", "capitalistes", "liberalistes", i qualsevol persona interessada en menor o major mesura en aquestes coses la lectura (o relectura) del fantàstic Obèlix i Companyia. Una hilarant i genial crítica al sistema capitalista i mercantil actual. Flipant. Brutal. I que és, de fet, el fet que fou decisiu en la motivació d'escriure aquest apunt.