Aviat farà un any que som a Madrid fent feina.
És una experiència que, globalment, valor de forma molt positiva, perquè m'està enriquint molt com a persona... I com tots els canvis en la vida, m'està fent recuperar o guanyar el gust per a petits plaers oblidats o acabats de descobrir...
Com es pot deduïr del títol de l'apunt, una d'aquestes coses és Catalunya Radio.
Per molts i variats motius m'he mantingut relativament allunyat de la ràdio... (Sobretot de la radiofórmula perquè crec que és un instrument de manipulació dels gustos de la societat més, ja que a força de repetir les cançons poden fer que t'agradi qualsevol cosa, fins i tot "La Gasolina" o la de la Tata Golosa!).
També deu influir que faci tant de temps que no puc gaudir de l'excelentíssim senyor Mikimoto a Catalunya Ràdio... Però bé, el tema que m'ocupa no és aquest.
El que volia explicar realment és que l'immersió lingüística i cultural en un país estranger com és Madrid respecte el món que jo conec (Palma- Barcelona) em fa buscar els petits redols autoidentitaris...
Altres fets, com puguin ser el "tremendo" esbiaixament informatiu de Telemadrid (un fet opinable i de fet ja polemitzat a un apunt antic d'aquest blog) m'empenyen inevitablement a la recerca d'oratges impregnats d'aromes de la meva cultura per tal de poder sobreposar-me al dia a dia a la capital espanyola.
I aquí és on Catalunya Ràdio ha esdevingut un dels manantials d'aigua potable. No intentaré fer creure a ningú que a CatRadio són totalment imparcials... (Almenys des del punt de vista español, perque des del punt de vista catalanocéntric sí que ho son) El que sí que sé es que hi ha molta qualitat professional a aquest mitjà...
De la serietat informativa de l'Antoni Basses, a l'humor surrealista del Llucià Ferrer (amb el genial programa "On vols anar a parar!"), passant pels problemes domèstics amb Fuentes i Cia. I on el més gran és el més petit, perquè els 20 minuts d'Alguna Pregunta Més em fan ser el centre d'atenció a l'oficina quan tothom em veu riure enganxat a l'ordinador amb uns cascos...
Jo em disculpo... Els dic... "És la rádio..." I em poso vermell.
Tot són gustos, jo no puc ni amb el Llucià Ferrer ni amb el Fuentes
ResponEliminaEntenc que puguin no agradar... Tenen estils molt innovadors i la innovació sovint és difícil d'acceptar...
ResponEliminaAl principi no acababa de congeniar amb el Llucià... Però li he acabat agafant el gust!
I el Fuentes sempre m'ha agradat, ma non fanático...
Almenys, millors que el De Los Santos són!
Home, lo d'innovadors... són purs piratejadors aquests dos.
ResponEliminaAlmenys comparteixo el gust per Mikimoto, o no, déu ser que fa un programa de viatges i a mi m'agraden els programes de viatges.
L'APM, sí senyor, és genial.
Bé, en qualsevol cas com tu dius tot són gustos...
ResponEliminaA més jo soc del Mikimoto de Persones Humanes.
I en l'APM coincidim, sense cap dubte!
:D