L'imperialisme perifèric i el Nobel per als Reis Católics

Avui em fa gràcia reproduir la conversa que jo i el SeisCuerdas varem sentir mentres esperavem l'inici de la película El Laberinto del Fauno...
Eren dues dones d'edat avançada comentant-se l'una a l'altra (i donant-se respectivament la raó) temes com l'imperialisme Basc (Ein? Que los bascos quieren Navarra para ellos para así tener el derecho histórico. (Lo cualo?)), l'imperialisme català (que los catalanes querian lo mismo con Baleares y Valencia (vaig estar a punt de girarme i dir-los que no, que eren les Balears les que volien reconquerir el Principat de Catalunya i que a València en el fons es moren de ganes de venir però que els Balears no els volem perquè no volem competir amb ells a veure qui som més alcoholics))...

I clar, després els va venir al cap la idea de treure els reis catòlics, que varen portar la pau a una península ibérica dividida en petits regnes que només es dedicaven a muntar guerres entre ells... Segur que més d'un europeu i algun indígena americà hagués preferit que continuessin matant-se entre ells en comptes d'anar a massacrar a l'estranger... Ara hauriem de concedir el premi nobel de la pau als reis catòlics de forma póstuma per la seva exquisida dedicació a fomentar iniciatives com la Inquisició i aberracions per l'estil.

Increïblement vaig callar i no els vaig dir res... En el fons aquí soc un estranger més.

La gran satisfacció va ser veure que en SeisCuerdas, que és extremeny (de Càrceles) estava tan o més indignat que jo... Ell si que tenia ganes d'enviar-les a pastar... Però al final ens vàrem controlar i vàrem gaudir de la película.

Por cierto señoras, si leen esto sepan que los catalanes agarrados y los bascos violentos se estan organizando junto con los moros sin papeles para invadir Madrid y obligar a todos los madrileños a hablar arabe, catalan y euskera. Así que vayan con cuidado que en cualquier momento Madrid puede convertirse en una ciudad infiel llena de catalanes, bascos y arabes... Por suerte el alcalde de Salamanca tiene un ejercito de soldaditos de plomo para iniciar la reconquista...
(Las cinco líneas anteriores son broma, pero aun así a ver si dejan de decir tonterias, almenos en voz alta, hombre!)

La chispa adecuada, Héroes del Siléncio

Las palabras fueron avispas
y las calles como dunas
cuando aun te espero llegar
(de un momento a otro)

En un ataúd guardo tu tacto y una corona
con tu pelo enmarañado
queriendo encontrar un arcoiris infinito

Mis manos que aún son de hueso
y tu vientre sabe a pan
la catedral que es tu cuerpo
lo será del enemigo

Eras verano y mil tormentas
y yo el león que sonríe a las paredes
que he vuelto a pintar del mismo color

No sé distinguir entre besos y raíces
no sé distinguir lo complicado de lo simple

Y ahora estás en mi lista
de promesas a olvidar
todo arde si le aplicas la chispa adecuada

Escribe con carbón en mi pensamiento
que cruzamos océanos de tiempo
dibujando los garabatos de mis fantasías
poco es tanto cuando poco necesitas

El fuego que era a veces propio
la ceniza siempre ajena
blanca esperma resbalando por la espina dorsal

Ya somos más viejos y sinceros y que más da
si miramos la laguna como llaman ala eternidad
de la ausencia

No sé distinguir entre besos y raíces
no sé distinguir lo complicado de lo simple

Y ahora estás en mi lista
de promesas a olvidar
todo arde si le aplicas la chispa adecuada

No sé distinguir entre besos y raíces
no sé distinguir lo complicado de lo simple

Y ahora estás en mi lista
de promesas a olvidar
todo arde si le aplicas la chispa adecuada

Hache y Jota, Mario Benedetti

HACHE Y JOTA

Aquella noche Hyde y Jekyll
decidieron tomar un trago

silbó bajito el Dr. Jekyll
y dijo hoy me siento ufano
tengo tranquila la conciencia
la digestión de buen talante
creo que vivir vale la pena

bajó los ojos míster Hyde
y dijo torvamente mierda

luego elevaron las dos copas
de vino tinto y vino blanco
y brindaron por esa eterna
y saludable coincidencia

por fin salieron abrazados
como dos buenos enemigos
estornudaron al unísono
y se metieron en el Hombre.

Hache y Jota

Contra los puentes levadizos (1965 - 1966)

Inventario Uno

Mario Benedetti

El Laberinto del Fauno, Guillermo del Toro

Avui fa 10 dies que vaig anar a veure El Laberinto del Fauno.

N'hi ha molts que afirmen que, sense cap dubte, aquesta és la obra mestra del director Guillermo del Toro.

Certament és una gran película. D'aquestes que t'asseus i no mires el rellotge fins que la película ha acabat... Amb un molt bon ritme... Amb una qualitat directiva enorme.

Per a mi una història dual, en la que es barregen dues històries: una és una història històrica (perdò per la redundància): el record de la crueltat d'uns essers que feren de la diferència una arma de doble fil... De la crueltat del feixisme (una mica exagerada, però amb matissos, que ja esmentaré). Dels que varen resistir... Dels que varen morir... Molts innocents... En l'altra història, fantàstica, la imaginació de la nena protagonista recrea un món de bèsties mitològiques. A mi m'encantaria creure que tot aquest món està farcit de simbologies... Però el meu acompanyant al cinema, el SeisCuerdas, em va recordar que aquesta part és subjecta a les interpretacions de cada individu...

En definitiva, per a mi és una gran película... Pero sense arribar a l'excelència... D'una banda sobretot per alguns moments del guió que em semblen inconsistents per petits detalls que em varen deixar mig perplexe... D'altra banda perquè crec que alguns dels personatges mitològics haurien pogut donar molt més joc.

En el capítol de personatges mitològics, aquests són per a mi el gran alicient de la película, conjuntament amb la dificultat de mesclar amb mestria dos temes tan allunyats com la memòria històrica de la guerra civil (una mica novelada) i la mitologia fantàstica. I en definitiva aquest aspecte de la película és molt satisfactori, tot i que podrien haver tingut més paper....

I pel que fa a crítiques negatives destacaria l'abús de escenes escatológiques per part del director... No dic que no n'hagués de fer ús... Dic que potser l'ús de les escenes "asqueroses" (mocs, fangs, bitxos, sangs...) és una mica excessiu sobretot perquè algunes de les esmentades escenes no semblen imprescindibles.

Però dit aixó us recomano que si hi ha algun cinema on encara la facin, que l'aneu a veure...

Intimidation

This IS intimidation...

El Cuadro, Héroes del Silencio

El Cuadro

mis ojos van al cuadro
algo se ha iluminado.
y en su interior
las figuras danzan
me miran fijamente y se agrandan.

mi cuerpo pesa menos
siento que me elevo.
las pistolas warhol
sin munición
se nubla en mi cerebro la situación.

rodeado por miradas
algo difuminadas
y admito los colores de su interior
sufre mi figura la transformación.

y aquellos ojos blancos
formándose a su lado
me obligan a sentirme así
están tras de ti...
...están tras de ti.

For ever and ever...

He says, "Why a hundred years ago, I left my palace and my throne for love of you," And she says, "Yes. But because you were afraid you hid a piece of gold in the lining of your doublet, and the gleam of it enchanted your eyes and we lost each other. But now the whole world is ours and we will wander through it together for ever and ever."

Piece from The Giant's Bread, Mary Westmacott (aka Agatha Christie)

It's hard to read a book about love and passion when in my life love and passion are making me feel sad... But anyway, despite the dispair, always there's a light at the end of the tunnel. Even if its fire.

Luna Congelada, Mario Benedetti

Con esta soledad
alevosa
tranquila
con esta soledad
de sagradas goteras
de lejanos aullidos
de monstruos de silencio
de recuerdos al firme
de luna congelada
de noche para otros
de ojos bien abiertos

con esta soledad
inservible
vacía

se puede algunas veces
entender
el amor.

Luna Congelada
Contra los puentes levadizos (1965 - 1966)
Inventario Uno
Mario Benedetti

Unas lineas de El Séptimo Sello, de Ingmar Bergman

Escudero - ¿Que significa eso?
Pintor - Es la danza de la muerte. (...)
Escudero - ¿Para que pintas esas tontadas?
Pintor - Me parece que conviene advertir al pueblo que tiene que morir.
Escudero - No vas a hacerles muy felices, cerraran los ojos y no verán tus pinturas.
Pintor - Descuida que las mirarán, una calavera resulta mucho mas interesante que una doncella desnuda.
Escudero - Si tu les metes miedo...
Pintor - Reflexionan
Escudero - ¿Y si reflexionan?
Pintor - Les entra mucho más miedo
Escudero - Y se arrojan en los brazos de los curas.
Pintor - Eso no es cuenta mía.
Escudero - TU TE LIMITAS A PINTAR TU DANZA.
Pintor - ESTE ES MI MURAL Y QUE CADA UNO SAQUE SU CONSECUENCIA

Creo que, como muchos, prefiero las mujeres desnudas

Es meu padrí

Es meu padrí és un mite per mi...
Ho és i sempre ho serà...

A la foto hi sortim tots dos...

Però és un mite...
Va nàixer en època d'estretors... I va renunciar a molt... Però no a tot...

Va soportar una guerra cruel. Una guerra que no hem d'oblidar.

L'home, el bon home, ha fet de tot. Des d'empèneyer la cadira de rodes de la seva àvia amunt i avall des de Felanitx fins a Porto Colom (12 km) fins a feines de tot tipus.

Pescador, torero, futbolista, actor... Ciclista, agent d'una gestoria, i barber... Fins i tot va intentar montar una teulera.

Segur que ha fet més coses que no sé... Però per a mi és un mite...

M'han dit que de jove era molt bon dibuixant, però no el varen deixar estudiar art perquè "no servia per res" i necessitaven que fes feina a la casa. Però ara s'expressa amb una de les seves passions, les maquetes de barcos... Cada any monta 4 o 5 d'aquestes maquetes amb una de les coses que mai no ha perdut i que mai no hi han pogut manllevar: la paciència i la il·lusió...

Padrinet...

(Nota: a Mallorca, el Padrí és l'avi)

Com t'enyor...

Entre les coses que enyor... Hi ha el mar... La mar... La sensació que es té a Barcelona o a Mallorca que a qualsevol moment et pot pegar per anar-te'n a passejar aprop de la mar i sentir l'oratge marí... Aquell tan humit i salat... Sentir-lo, sigui fred o calent, copejar-te la cara... Tallar-te-la. Fiblant, però tan meu... Tant de la mar...La nostàlgia salada d'avui l'he de farcir d'aquestes imatges del meu S'Algar... De la bellesa natural que alguns sense escrúpols pretenen (encara ara, perquè tot i que els parin els peus un cop, saben que tenen la pella i els polítics pel mànec) destrossar amb hotels o urbanitzacions o animalades per l'estil...

I res... Que si mir aquestes imatges molta estona em posaré molt nostàlgic... No sé si m'enteneu...

Tell me... Excerpt

"Tell me, Jane, what is life to you?"
She paused a minute and then said:
"A difficult, dangerous, but endlessly interesting adventure."

Excerpt from Mary Westmacott's Giant Bread.

She... an excerpt

Excerpt from Mary Westmacott's Giant Bread

(...)"She, too, expects life to be a fairy story, and is just beginnig to be afraid, poor child, that it mayn't be, after all. She's a Sleeping Beauty waking in the forest. Love, to her, is something very wonderful and very beautiful."

"Isn't it that to you?"
(...)

Infiltrados, de Martin Scorsese

Ahir vaig anar a veure Infiltrados, de Martin Scorsese. I dic de Martin Scorsese per dir alguna cosa... Perquè hauria de dir Infiltrados de Scorsese, DiCaprio, Matt Damon, Jack Nicholson, Martin Sheen, Mark Whalberg, Alec Baldwin...

Un grapat de gegants amb unes interpretacions que em varen agradar. (No dic que fossin bones o dolentes, perquè en sé poc).

DiCaprio, per exemple, normalment no m'acaba de convèncer als seus papers però crec que a aquesta película fa una interpretació molt convincent.

Nicholson fa un elevat ús de les seves cares diabòliques... Però per sort, i segons la meva opinió no n'abusa, tot i que es queda a la frontera...

Matt Damon, dels tres, és el que esta més correcte i menys destacat... Els altres tenen uns papers més breus que no els permet lluiment ni tenen temps tampoc per quedar en evidència... Simplement hi són...

M'ha sorprés molt positivament l'actuació de la per a mi desconeguda Vera Farmiga... Afegeixo una foto perquè pogueu reconèixer-la quan vegeu la película.

A nivell de película... Només puc dir que manté el segell personal d'Scorsese, un segell que des del meu punt de vista no mereix cap Óscar: grans actors amb bones interpretacions (bones, no fantàstiques), un guió interessant amb molts girs... El tema "racial" pel mig (spaghetti & irlandesos)... El resultat és una película llarga però amb un ritme molt bo que resulta molt interessant...

De fet, el ritme és tan bo, que malgrat la llarga durada (2'5 hores) passa volant... Jo em vaig asseure i de cop la peli s'havia acabat. Això, habitualment, és un bon senyal.

En conclusió, una bona película, Imprescindible per als amants del thriller policíac.

Querida Mafalda

Me han dicho que fue el propio Quino quien escribió esto. No sé si es cierto. Pero en cualquier caso vale la pena reproducirlo aquí... A mi, como admirador de Mafalda y sus amigos, y de Quino por extensión (o era al revés), me ha recordado por que me gusta tanto y por que sigue siendo tan actual... Tristemente...

Querida Mafalda:

En este día tan especial me acordé de tu cumpleaños...¡Como pasa el tiempo! Nacimos en el corazón de un país que soñaba.

¡Cuántas utopías! ¡Cuántos deseos de crecer, de mejorar las cosas!

Nos tocó convivir con un tiempo de hombres creativos: Luther King, Che Guevara, Juan XXIII, John Kennedy; nos trasmitieron el sentido de la justicia, el valor de los sentimientos, la maravillosa aventura de pensar con la propia cabeza...

Ayer me preguntaba por nuestra amiga Libertad, aquella pequeñita que un día encontraste en una playa, no me acuerdo si era Santa Teresita o Mar de Tuyú, me acuerdo todavía cuando la presentaste a tus padres...Era vivaracha y quemadita por el sol de febrero. ¿dónde vive Libertad? ¿Es verdad que la mataron durante la dictadura? Dicen que la torturaron y su cuerpo desapareció en el Río de la Plata...Me cuesta pensar que se murieron sus sueños. ¿Y si vive? ¿Estará filosofando sobre la fragilidad de las cosas y el sentido de la vida?

¿Que fue de Susanita? ¿Se casó? ¿Pudo realizar su vocación de ser madre? La imagino viviendo en alguna ciudad de provincia, paseando del brazo del marido (un hombre bajo y calvo) en una tarde de verano, contenta con sus hijos y cuidando el primer nieto, realizada como tantas comunes mujeres....

Supe de Manolito, que perdió sus ahorros durante el corralito y no soportó tanta crisis. Los últimos días lo vieron cabizbajo, mumurando palabras incoherentes, abandonado como un mendigo en una estacion de trenes, triste y abatido como tantos....

Sé que Felipe vive en La Habana, que probó con el cine, que tiene un taxi y que habla a los turistas de Fidel y de la revolución con el mismo entusiasmo de cuando vivía en Buenos Aires...

A Guille, tu hermano, lo escuché tocar, hace poco, en la Scala de Milano. Vive en Ginebra, nunca se arrepiente de haber emigrado en los últimos años de Alfonsín, me contó que es feliz con su nueva pareja...

Y vos, querida amiga, ¿como estás? Hace tanto tiempo que no tengo noticias tuyas. Sé, por otros, que seguís escuchando la radio, que leés los diarios del mundo, que te duele el Irak como te dolía Vietnam, sé que trabajas para la FAO por los pueblos del hambre, que estás indignada por la prepotencia de Bush. Me llegó tu pedido para juntar medicinas para los Médicos sin Fronteras, sé que siguen las reuniones en tu casa de París, que estás confundida, inquieta y preocupada por el futuro del mundo...

En fin, Mafalda, sé lo suficiente como para saber que seguís viva, viva en el alma, niña como siempre...De parte mía sigo escribiendo siempre, renegado porque me falta tiempo; creyendo, como siempre, en el valor de la sinceridad, perdiendo oportunidades por manifestar mis ideas. Algunos días estoy triste y deprimido, pero puede siempre más la alegría que la tristeza...El mundo no mejoró mucho desde la época en que vivíamos juntos en nuestra patria. A veces, cuando miro el globo terráqueo encuentro tu mirada, pienso en todos aquellos que lo miran como vos, en los ojos de los que protestan, de los que no se conforman, y de los que viven en la atmósfera del optimismo y de la justicia...Esos ojos, junto a los míos, te desean un buen día, querida amiga, por otros 40 años tan intensos y jóvenes como los que has vivido.

Un beso grande de tu amigo que te quiere como siempre.

Miguelito.

El efecto optico de la cola

Por eso solo la tomo light...

Tomeu Pinya, un mestre

Avui toca propaganda. Propaganda estil mallorquí...

Perquè en Tomeu Pinya és un mallorquí autèntic...

Però és més que això... És un artista. I no en el sentit de Dinio o el Conde Lequio. És un Artista. En el sentit de persona dedicada a l'art. I no és només dedicació, és creació en si.

Vaig conèixer en Tomeu a la residència d'estudiants... Sí, al CMU Penyafort-Montserrat... I pocs saben la gran quantitat de coses que ha aportat en Tomeu a la residència...

La revista El Pont de la residència va ser una de les seves grans contribucions... Les seves il·lustracions sempre decoraven les parets de la residència... El Festival de Tardor, tot seu... I el Festival de Primavera, sense ell i en Dani no seria. I tot això de feina visible, perquè també va fer molta feina menys visible per la residència tant a la comissió de Medi Ambient com a la de Cultura.

Per ell tot alabances... I merescudes!!! I és segur que em quedaré curt.

En un futur no molt llunyà segur que hi haurà dibuixos de'n Tomeu Pinya a la premsa, quadres seus a museus i obres seves omplint tots els carrers... Molts anuncis i películes tendran storyboards fets per ell... I qui sap... Segurament dirigirà alguna película d'èxit, qualque dia. De moment ja ha assumit la direcció artística d'un parell de curts...

Ara podeu jutjar per vosaltres mateixos si trobau que he exagerat a la seva plana web, on exposa algunes cosetes com aquesta il·lustració per al tríptic d'un cicle de conferències que es va fer a la residència...

Entreu a

www.tomeupinya.com

i si pensau que m'he passat ho podeu deixar com a comentari... (A que no en deixau cap!!!!)

PS: No deixeu de mirar els seus genials còmics, una de les seves grans especialitats!

Hijos de los Hombres, Alfonso Cuarón

Justament el dia que a les notícies anuncien que un grup de científics espanyols han descobert que fumar destrossa l'aparell reproductiu femení (entre altres coses) i per tant augmenta la infertilitat femenina he anat a veure precisament aquesta película:

Hijos de los Hombres (Children Of Men).

En un futur (no massa llunyà) el món sencer està en guerra... El món sencer? No... El Regne Unit resisteix, tot i que amb una forta repressió militar. Els estrangers son tractats com els jueus a l'holocaust. Algunes escenes m'han recordat "la Lista de Schindler".

El principal problema al món, és la infertilitat. En més de 20 anys un sol naixement i a sobre, maten el noi més jove...

Entremig d'aquest enrenou, el personatge encarnat per Clive Owen, es veu embolicat en una trama conspiratòria revolucionària... Un ex-activista que de cop es retroba amb el seu doloròs passat i emprèn una aventura cap a la vida...

Les aportacions relativament breus però contundents i brillants de Julianne Moore i Michael Caine son bastant encertades. I en definitiva, tot i que no és una película fascinant, és entretenguda (tot i que té algun instant lleugerament pesat) i de les que fa pensar.

Una película detallista: passen poques coses a la pantalla que no tinguin un significat. Hi ha pocs detalls, pocs enfocaments que no estiguin pensats i planificats amb cura... Una película molt digna d'un Alfonso Cuarón, que em va sorprendre amb Y a tu mamá tambien..., i que em va meravellar amb la tercera entrega de Harry Potter (i el Presoner d'Azkaban).

Pel meu gust, té un excel·lent enfocament progressista, d'alarma però amb un regust positiu... De denúncia d'un futur massa present. Els més dretans potser es sentiran incòmodes amb algunes de les línees ideológiques del film.

I com a cinta de ciència-ficció, crec que segueix els patrons paradigmàtics d'una bona película de ciència-ficció que té molts números d'esdevenir tot un clàssic a les dvdteques dels amants del gènere... Una película que acabarà sent de culte i que estarà dignament al costat de Doce Monos, Matrix, etc. etc. etc.

En definitiva, que m'ha agradat.

Some lines from Giant's Bread, Mary Westmacott

Mary Westmacott is the alter ego of Agatha Christie. Christie always wanted to prove her writing skills in non-criminal literature. Specially lovers books... Giant's Bread is the first of a series of six book which she decided to sign as Mary Westmacott because she didn't want to make profit of her fame as a detective novel writer: she desired to prove her editors that she could be equally successful writing love stories than writing police stories.

After this short introduction, read this few lines from Giant's Bread...

"The boat drifted slowly downstream - a queer silent enchanted world. Because, he supposed, there were no human beings about. It was, when you came to think of it, an excess of human beings who spoilt the world. Always chattering and talking and giggling - and asking you what you were thinking of when all you wanted was to be let alone."

I love Agatha because from time to time, she always makes me think with short and shocking remarks... Just like this one.

Medicina Húmeda, Héroes del Silencio

Permanece atenta
a los rasgos de la muerte
por amor al transparente
de la carcel de los bosques

Di algo que no es real
las plantas generosas
quizas no te dejen ir
donde las caras se desdoblan
donde el ojo no ve se cubre de enfermedad
figurando ser un rostro el aguila devora a la serpiente

Europa se aburre balbusea
en ves de hablar y deberia parar
de fabricar sus tinieblas

Santa Maria Sabina dice "dios es azul"
las constelaciones dicen
caballo, barache, baston y cruz

Di algo que no es real
las plantas generosas
quizas no te dejen ir
donde las caras se desdoblan
los espectros conocidos con
nombre de gravedad
de sus bienes detiene un derrumbe
que me invita a explorar

Europa se aburre balbusea
en ves de hablar y deberia parar
de fabricar sus tinieblas

Europa se aburre balbusea
en ves de hablar y deberia parar
de fabricar sus tinieblas

Intimidad (1966), de Mario Benedetti

INTIMIDAD

Soñamos juntos
juntos despertamos

el tiempo
mientras tanto
hace o deshace

no le importan
tu sueño
ni mi sueño

somos dóciles
torpes
destructibles
pensamos que no cae
esa gaviota

que hay más allá del fin
hay otra orilla
que la batalla es nuestra
o de ninguno

vivimos juntos
juntos
nos destruimos

pero la destrucción es una broma
un detalle
una ráfaga
un instante
un abrir y cerrarse
de ojos ciegos

ah nuestra intimidad
es tan inmensa
que la muerte la esconde
en su vacío.

Intimidad

Contra Los Puentes Levadizos (1965-1966)

Inventario

Mario Benedetti

Mariah Carey & I

I shouldn't explain this. Maybe I will regret it. But I will.

I don't like Mariah Carey. It's a music style that makes me feel nothing. It tells nothing to me. I understand that to many people it's a king of music lively, lovely and easy to listen. That's out of discussion to me. But well, I find it dull and ordinary.

Anyway, when I was really really young, more than 10 years ago, I saw a TV live show in the Spanish free tv in which Mariah Carey sang Without You. I really liked it very much. From that day on I regarded respectfully Mariah Carey untill I became a teenager, with a more critical point of view. In that point of view, Mariah Carey was devil. I didn't like it when the Disco DJs put her songs... I used to get really bored. But even then I loved that cover, Without You.

Nowadays, my iTunes Library, which contains all the music I love & listen (obviously), I have just 5 song by Mariah Carey: two covers, Without You & Jackson 5's I'll Be There; When You Believe, a duet with Whitney Houston, and two tracks from Butterfly: Fly Away and Honey.

Carey will never be one of my favourite performers... In fact it's quite possible that I might hate deeply most of her songs. But, as you can see, there are some exceptions.

Skunk: la culpa fue del FNAC

La culpa va ser de l'FNAC.
Ja estava a Barcelona, quan vaig començar a ser addicte a comprar-me de tant en tant un CD a l'FNAC. Un cada setmana quan tenia calers... Un cada mes quan no en tenia. O fins i tot més. Grups desconeguts, noves influències. Ofertes impossibles i irresistibles...

Jo ja va temps que sóc un apassionat de la múscia d'influència jamaicana: ska, reggae, rocksteady, i tota la música relacionada... Un apassionat fora de mida. Quan vaig veure aquell CD a l'FNAC. Un cd anomenat #1, d'un grup anomenat Skunk i que tenia cançons com Bailando Ska... No vaig poder resistir-ho, i sense escoltar-lo. Sense tan sols haver sentit mai cap cançó d'aquest grup, m'el vaig comprar.

Va resultar ser un concert enregistrat en directe. Al principi quan me'l vaig escoltar em va deixar intranquil. Allò era diferent a tot el que havia sentit fins aleshores... Al principi fins i tot em vaig fer ràbia a mi mateix. Em vaig sentir decebut: m'havia enganyat a mi mateix.

Amb el temps, però no m'ha sabut greu, doncs recentment he completat la discografia i és un grup especialment agradable... Un reflex del meu sentit de l'aventura a l'hora de conèixer coses noves.

Justament, aquests dies al meu blog de música jamaicana (ska-reggae) El Racó Música i Arrels he fet la ressenya de tots els discs d'aquest grup i hi he posat totes les lletres traduïdes al català (quan era necessari).

El Erasmus

Me ha dado estos dias por hablar de la Universidad...
Y en la Universidad está el programa Erasmus.

El programa Erasmus ha sido una idea que nunca ha parado de moverse en mi cerebro (del lado de las ideas que me parecian buenas al lado de las ideas que no me lo parecian).

Claro, en el marco de lo que comentaba ayer, el programa Erasmus es una gran idea: permites que los estudiantes cambien de ambiente de idioma, que pierdan el miedo a la mobilidad laboral... Promueve que conozcan otras culturas (?? seguro?), que sus horizontes mentales se amplien y con ellas la visión del mundo, la tolerancia... Para las empresas la lectura es clara: un solicitante que ha hecho un Erasmus demuestra una mayor predisposición a los desplazamientos y hay algunas empresas (como la que me ha contratado a mi) que valoran este hecho muy positivamente. Todos mis compañeros de trabajo han hecho Erasmus. Dos chicas de mi trabajo, una de ellas mi jefa, conocieron a sus parejas de Erasmus...

Yo no he hecho ningun Erasmus. Aún así he viajado, relativamente mucho. Y me encanta y tengo predisposición real. Tanta que en 2 semanas decidí mudarme a Madrid, me encontre un piso y me puse a trabajar y conocer gente. Yo tambien acredité mi predisposición a viajar. A canviar de aires.

Otro punto a favor del Erasmus es que te prepara para el cambio, si no estas preparado. Y si lo estás es un cambio de aires que siempre resulta estimulante para las personas. En mi caso, mudarme a Madrid ha resultado ser un cambio de aires muy estimulante. La posibilidad de empezar de cero en una ciudad donde salir de fiesta implica no conocer a nadie. (En BCN esto ya no me era posible).

La realidad tras el Erasmus es la intención de alargar la permanencia de los estudiantes en el sistema universitario... Si... Simple y llanamente. No es así siempre, pero sí en la mayoria de los casos. Yo no hice el Erasmus porque queria cerrar el ciclo en BCN sin alargarme mas de lo necesario. Podria haber hecho el Proyecto fuera, eso me hubiera gustado. Pero me apetecia un tipo de Proyecto poco convencional que no hubiera encontrado fuera.

Además, tengo la sensación que la gente se lo pasa muy bien de Erasmus (yo no puedo juzgar) pero por lo que he oido, la gente aprueba sin estudiar... Les aprueban por ser estudiantes Erasmus. En algunas carreras (ADE, Empresariales) los estudiantes se dejan las asignaturas difíciles para un solo semestre, el del Erasmus, y así se ahorran los "huesos". (Hecho real)

En pocas palabras, yo no he hecho el Erasmus y no puedo valorar realmente, pero tengo la sensación de que esta sobrevalorado, que no es más que una tomadura de pelo... Y que muy pocos estudiantes realmente lo aprovechan.

Tengo la sensación que me ha arrebatado una parte de mi :D... Y más de una vez me ha alejado a mis mejores amigos... Vaya que no me llevo muy bien con Erasmus... Y eso que siempre me he considerado un humanista.

La Universidad

Entre pitos y flautas me he pasado 7 años dentro del sistema universitario.

Muchos me decían: disfruta, ya verás que los años de vida universitaria seran los mejores años de tu vida. Ahora llevo un mes de vida de trabajador post-universitaria y creo que me estoy sintiendo mas realizado que en la universidad.

Mi madre es Pedagoga-Terapeuta en un instituto de un barrio marginal de Palma. Tambien ha sido profesora de EGB y de instituto... Empezó Biologia y lo dejó... Todavia no tengo claras las causas. Hizo magisterio, me hizo a mi (para desgracia de muchos :D) y sacó opos en BCN. Después nos mudamos a Mallorca y se puso a estudiar Pedagogia... Con un hijo adolescente. La verdad es que yo ayudar lo que es ayudar nunca la he ayudado mucho... Pero es una mujer enorme (y no me refiero a su tamaño precisamente)... A mi madre la putearon mucho en la universidad.

Mi padre es catedràtico de universidad... Estudió en la UB, estuvo en la ETSAB de la UPC (ein?: Facultad de Arquitectura de la Politècnica de Catalunya)... Se hizo catedràtico, y luego nos mudamos a Mallorca, donde se convirtió en una pieza del raído engranaje univesitario mallorquín. Tambien reconocido por muchos como uno de los buenos profesores que hay en la UIB... (Las Islas Baleares estan a la cabeza de las listas de fracaso escolar de España y por tanto, de Europa).

Con esto quiero decir que siempre he vivido de cerca el sistema universitario... Desde múltiples i variadas perspectivas. Y creo que esta hecho una mierda. Almenos aquí en España. Yo no he disfrutado en la universidad... Bueno, los primeros tres años quizás si... Pero luego el tedio, el inmovilismo y la falta de creatividad educativa... La falta de auto-crítica del sistema, de capacidad de reinvención me crearon una sensación de estancamiento sólo evitada en las asignaturas de laboratorio. Esas asignaturas que ahora han tenido que desaparecer del plan de estudios por eso que llaman Bolonia y que a pesar de las buenas intenciones ha empezado con muy mal pie.

En resumen... No me fascinó mi paso por la universidad. Aprendí mucho... Viví muchas cosas, que aunque salieran bien o mal, fueron bonitas. He conocido a mucha gente... Pero como diríanLa Gran Orquestra Republicana, espero conocer a mucha más a lo largo del camino.

Espero que algun profesor universitario lea estas líneas y le sirvan para motivar que intente cambiar el enfoque de la enseñanza superior. A veces he oido decir a mi padre, en alguna de sus conferencias, que si cogieras a un profesor universitario de cualquier momento entre el siglo XII y el siglo pasado y lo pusieramos en una clase, reconoceria inmediatamente su entorno, y seria capaz de dar una clase perfectamente... Porque a pesar del progreso de la civilización y sus necesidades, la universidad se ha mantenido muy rígida y reacia a inovar y reinventarse.

Yo esperaba que Bolonia seria el momento, pero de momento no hay buenos indicios...
Mañana: el Erasmus.

L'home que va Pintar Sangtraït

Avui vos deman permís per parlar-vos de com un fenòmen excepcional en la meva vida va donar peu a un altre fenòmen de diferent dimensió...

Pintor. Pintor és un amic... I ho serà sempre. Però ho va ser molt més en una de les meves vides passades. En molts aspectes em va servir d'inspiració, de model... Tenia enveja i admiració sana per moltes característiques de la seva persona. Uns successos tèrbols i els diferents camins de la vida varen provocar que ara gairebé el vegi un cop a l'any i que tingui més relació amb la seva mare, ex-professora meva (una gran i excel·lent persona i professora per cert), que amb ell. Però sempre el recordo... Quan comenci amb les meves memòries ja desenvoluparé més aquests importants personatges...

La qüestió és, però Sangtraït. A aquella época, l'época en que Pintor representava per a mi l'amistat, el seu grup insígnia era Sangtraït... Jo feia molt poc que m'havia introduït al món de la música en català i amb prou feines prestava atenció a Els Pets i Lax'n'busto... I Sopa de Cabra i Gossos en un segon pla... Ell en canvi, no en tenia cap dubte. Sangtraït eren els seus.

Potser per la temàtica, perfecta per a un home enamorat de l'art, la pintura, la tradició i la mitologia... Potser per altres coses. Jo, en canvi, he de reconèixer que em resistia a entrar en el món de Sangtraït. Crec que ho vaig aconseguir, a més de la evident influència de pintor, per el videoclip de Cara i Creu, que apareixia a l'Sputnik.

Quin programa més enorme, l'Sputnik. Em passava hores de cap de setmana mirant videoclips... Hores i hores. Aleshores ja era noctàmbul, gairebé vampir. O més aviat no dormia.

Després vaig anar a BCN a viure i estudiar... Allà vaig anar a dos concerts de Sangtraït: a la Bikini amb la Galactica Versió 1. I desprès a l'últim concert amb la Galàctica i la iLòGiCa... Quin dia aquell... Sangtraït i dues persones importantíssimes en la meva vida...

I ara... Per Madrid, a tots els amants del heavy i del hard-rock i del metal els poso cançons com Bruixes, 15 Abril 1099, La lluna i el navegant i... No posen mala cara.

Per acabar una reflexió: per què els grups catalans no tenen més projecció fora de Catalunya?

Jornada Catalana-Mallorquina

Salvant la redundància del títol ahir vaig celebrar al meu pis a Madrid una vetllada Catalana-Mallorquina. Vaig convidar als companys de pis, als amics de la feina i als veïns, en definitiva, a tota la gent que he conegut fins ara a Madrid al meu pis a fer unes canyes amb ambient català-malloquí.

Primer una picada de 'porqueries' mentre em treia de polleguera el partit del Barça contra el Chelsea... No dic res de la mare de l'àrbitre i del Mourinho perquè crec que tota la civilització ja ho sap prou bé. Però segurament treballen juntes (o hi han treballat en algun moment).

Superada la ràbia i acabades les Voll-Damm va ser el moment de treure la sobrassada i el pa amb tomàquet (i el pa amb oli) que havia preparat especialment per a l'ocasió... Varen triomfar, sense cap dubte... I entre pitos i flautes es varen fer la una i només quedavem els de la feina...

Cadascú havia tirat pel seu cantó. I no sé com varem acabar a un antre el nom del qual no puc recordar fins les 6 del matí, quan ens varen fer fora... Després res més... Agafar el metro i a dormir... Amb el permís dels veïns... Que s'han passat tot el matí cridant.

I avui suposo que observaré impassible com la política catalana segueix el seu camí... Sigui quin sigui...