I si parlo de l'Estatut?

Quan vaig decidir fer aquest bloc hi ha dos temes que vaig decidir no tractar encara que siguin molt populars... Com que hi ha milers de blocs sobre aquests temes, l'interessant és augmentar la diversitat de temàtiques tractades en català a la blogosfera. Em refereixo a la política i als esports. Bé, avui, després de gairebé 3 anys de suplici crec que he de trencar la norma i parlar de l'Estatut de Catalunya. D'aquest que per als terroristes polítics havia de separar Espanya.

Jo voto a les Illes. Això, alhora que em concedeix una certa imparcialitat, per a alguns és motiu suficient per deslegitimar la meva opinió. Aquests només han de deixar de llegir.

La veritat és que si jo fos del Principat de Catalunya em sentiria molt trist...

En el que era un dels millors exemples de democràcia, el Tripartit, amb el qual, de forma inèdita, un major nombre d'ideologies (i per tant de persones) gaudien de representació a la Generalitat, a algú se li va ocòrrer la idea de jugar la carta de la renovació de l'Estatut. Clar feia 30 anys de l'últim i era una conjuntura immillorable, amb un PSOE renovat cap a l'esquerra al Govern Espanyol.

Immillorable per a un PSC-PSOE que volia cremar i treure's del mig la sempre incòmoda figura de Pas(¿cual?) Maragall.
Immillorable per a ERC perquè tenien la oportunitat i el poder per a poder aconseguir quelcom que realment valgués la pena.
Bona per a IC-V, que no pinten gaire per desgràcia... (i tot és bo).

Horrible per a certs catalanistes que havien ostentat el monopoli guvernamental català durant 20 anys, ja que no podien permetre que s'aprovés un Estatut i no poder-se atribuir el mèrit.

I horrible per a la resta, aquests que alguns anomenen terroristes polítics: sembren el terror a tot arreu on tenen presència.

La qüestió és que tot ha estat més que políticament previsible: el PSOE i la seva "cepillada" pública de l'Estatut, més que evident per no donar la sensació als Socialistes Espanyolistes que cedien a la pressió dels independentistes o nacionalistes radicals, (com es coneix ERC a l'Espanya no perifèrica). I aquí els nacionalistes monopolistes han jugat un paper essencial: vendre Catalunya només per emportar-se el mèrit d'un Estatut que s'haurà aprovat quan ells estaven a la oposició. Quina baixada de pantalons, senyores i senyors!!. Reunir-se amb el PSOE a esquenes del PSC per acceptar la cepillada... I després se les donen de casts.

El que ningú no preveia és que hi hauria un partit que fos coherent, al meu entendre. ERC malgrat haver demostrat durant tota la legislatura del Tripartit, una inexperiència política, una inocència... Vaja, que de savoir faire quan han tingut poder no n'han mostrat gens. L'han cagat sempre que han pogut i han caigut a totes les trampes que els han parat. Peró la última acció política s'ha de remarcar per coherent. Una metàfora...

Imaginau que arriba l'hora de dinar, i hi ha tres amics que han decidit passar el dia junts. Allà troben un altre amic a qui li fa ràbia que hagin quedat sense ell i també troben un conegut desagradable que sempre monta merder. Aleshores els tres amics decideixen menjar alguna cosa i demanen els plats que creuen que es menjaran, perqué tenen gana i no han menjat res des del berenar. Plats de qualitat. Aleshores el que monta merder comença a fer el que sap fer i empipa als del restaurant, i els del restaurant porten merda. Llavors és quan es barallen. Dels tres amics, dos diuen: "Menjem-nos la merda que és millor que res". L'altre diu: "jo he demanat una altra cosa, ens ho cobraran com si fos una cosa de qualitat i no volem merda!". L'amic rabiós, que està gelós especialment d'aquest, anima als altres dos a que es mengin la merda. I l'hi fan cas! Definitivament els dos que han menjat merda expulsen del grup l'altre i admeten el que abans no volien admetre. En aquesta història qui és coherent, qui és estúpid i qui és cabró?

Així que en resum. Hi ha hagut un partit líder dividit pel seu (molest per a tothom) cap visible (¿Cual?). Hi ha hagut un partit que no pinta res, ni en roig ni en verd. Hi ha hagut un partit innocent, inexpert i sovint naïf que en l'últim instant ha fet un gran exercici de coherència sacrificant el partit a favor del seu ideari (d'aixó alguns en diuen extremisme). D'altres anomenen extremisme a actituds com les del Partit Agrícola del Terror étic (PATétic), que es dediquen a sembrar odi, a remarcar les diferències negatives i eliminar la riquesa de la diversitat. Peró aquest últim no és greu, ja sabem de què van i estem previnguts. Però el que hauria d'avergonyir a molts és que hi hagi un partit que vagi de nacionalista, la principal virtud o activitat del qual és baixar els patalons de la nació per a que els interessats puguin...