I belong to you, Lenny Kravitz

I Belong To You - Lenny Kravitz

You are the flame in my heart
You light my way in the dark
You are the ultimate star

You lift me from up above
Your unconditional love
Takes me to paradise

I belong to you
And you
You belong to me too

You make my life complete
You make me feel so sweet

You make me feel so divine
Your soul and mind are entwined
Before you I was blind

But since I've opened my eyes
And with you there's no disguise
So I could open up my mind

I always loved you from the start
But I could not figure out
That I had to do it everyday

So I put away the fight
Now I'm gonna live my life
Giving you the most in every way

I belong to you
And you
You belong to me too

You make my life complete
You make me feel so sweet

Oh I belong to you
I belong to you
And you, you
You belong to me too

You make my life complete
You make me feel so sweet

Oh I belong to you
I belong to you
And you, you
You belong to me too

You make my life complete
You make my life complete
You make me feel so sweet

Oh I belong to you
I belong to you
And you, and you
You belong to me too

You make my life complete
You make my life complete
You make me feel so sweet

Éste y no otro, Mario Benedetti

Porqué viene el recuerdo
éste y no otro
si nadie nada nunca
lo llama lo repite lo convoca

si miro claraboyas nubes techos
pálidas astas sin banderas
puertas cerradas mudas
árboles esqueléticos porqué
si estoy vacío
de alarmas
o repleto de paces
que es lo mismo
si nadie vocifera
nadie llora o se esconde o se desangra
si la calle está sola
con sus sonidos y vidrieras
sola
con sus ciegos que piden
y se borran
si nadie nada nunca
lo llama lo repite lo convoca
por qué
viene el recuerdo
éste
y no otro
éste
y no otro
éste.

Próximo Prójimo (1964-1965)
Inventario Uno
Mario Benedetti

Passió pel teatre

Ahir parlava de "De quin color és la mort?".

Durant els múltiples assajos d'aquella obra, jo vaig descobrir una de les meves passions... La direcció escènica... Em va fascinar com jugaven amb l'atrezzo, amb la tramoia, amb tots els recursos escènics...

Em va fascinar tant que va quedar dins meu un cuquet que després acabaria fent sortir el millor i el pitjor de mi uns anys més tard... (Ja parlaré dels Festivals de Primavera al Col·legi Major Penyafort-Montserrat)

I és que sincerament la direcció teatral és quelcom que he tingut la oportunitat de fer 3 cops i que m'ha encantat fer... I si em faltés modèstia diria fins i tot que se'm dona bé.

De quin color és la mort?

Una de les coses que no perdonaré mai a la meva memòria és que no sempre recorda les coses que vull que recordi ni les recorda en el moment en el qual jo vull que les recordi.

De "De quin color és la mort?" recordo moltes menys coses de les que voldria...
Voldria recordar els noms de tots els que hi actuaren... Voldria recordar els noms dels dos directors del grup de teatre... O si que els recordo? Voldria recordar perquè jo només vaig poder fer de tècnic de llums...

El que si que se és que per a mi "De quin color és la mort?" és la millor obra de teatre que resta a la meva consciència... I no perquè jo en formés part de forma molt visible... Sinó perquè sincerament no he vist des d'aleshores una obra de teatre tan completa.

Amor, passió, felicitat, números musicals, fatalitat, humor negre, dramatisme... Tot, absolutament tot en una única obra de teatre...

Una obra... Rodona. Un matxambrat d'escenes, algunes pròpies dels directors (Lacomba & Llinàs) i algunes fragments notables d'altres obres... Exquisidament seleccionats, fantàsticament montats, increïblement descomunals.

Molts riureu, però encarregar-se dels llums en aquesta obra era molt complicat, perquè s'havien de variar constantment i manualment... Per la qual cosa havia de seguir molt atentament l'obra de cap a peus...

La certesa és que direu... L'any tampoc el recordo amb excessiva certesa... Havia de ser l'any 1995 o l'any 1996... El que si recordo és que vàrem ser seleccionats per a participar a la mostra de teatre jove d'aquell any.

El grup de teatre era Xicarandana, un grup de teatre amateur portat per Joan Lacomba i Joan Lluís Llinàs. Que grans! Vinculat a l'institut Guillem Sagrera, aleshores el meu institut.

A l'actuació de la Mostra de Teatre Jove d'aquell any, jo no hi vaig poder ser... Me n'anava a Brasil... D'aquest viatge en parlaré quan toqui. La veritat va ser un gran viatge però em va saber molt de greu no poder ser a la final de la Mostra... Sobretot perquè vàrem guanyar.

I allò volia dir que l'any següent faríem dos bolos al Teatre Municipal de Palma... A aquests sí que hi vàrem ser... Realment va ser una experiència genial... Algun dia, si puc, intentaré buscar el tríptic de l'obra, que per cert vaig fer jo, per veure si recordo alguna cosa més...

Nadal? Respecte i distància

A mi el Nadal no em diu res...

Certament és un bon dia per estar amb la família, però a mi m'agrada estar amb la família sempre.

I si bé guardo un gran respecte cap a totes les creences mísitiques i religioses (i fins i tot un enorme interés) no en practico cap... Bé, cap de les estandard, perquè com a humà limitat que soc hi ha moltes coses que no puc demostrar o conèixer i he d'assumir per creença, però en el meu cas totes aquestes coses resideixen en els paranys de la ciència.

Ara bé, el Nadal, és una expressió de joia i una celebració del natalici de Jesús. (De fet, Nadal té el seu origen en una contracció de Natalici, i alhora Navidad és una contracció de Natividad). Com a tal, per a mi el Nadal no té cap sentit. De la mateixa manera tota la parafernàlia consumista que l'envolta em queda molt llunyana.

Els que em coneixeu més properament sabeu que sí, que segueixo alguns ritus tradicionals de la meva família en aquestes dates, però aquest comportament no es deu a creences sinó a la meva voluntat d'estar amb els meus en els moments que ells consideren importants, sense que sigui important el que jo penso o opino.

Pel que fa al Pare Noel... No sé què dir-vos... Crec que és bonic veure els infants emocionats per la màgia... La imaginació... I els regals... Clar que si no son el que s'esperaven poden acabar molt decebuts... Tres quarts del mateix passa amb el Caga-Tió a Catalunya... A més... No crec que per imposar els meus ideals als meus hipotètics descendents els hagi de sotmetre a l'escarni i les dures discusions amb els companys de classe quan es fan les inevitables comparacions de regals...

Bé... Me'n he anat una mica del tema... Potser només volia dir que és Nadal, que desitjo el millor a aquells que el celebren i el mateix per als que no el celebren... Que jo estic amb els meus... Feliç només per poder estar amb ells... Un dia.

Els camins de la ciència (Segona part)

Quin és el camí de la ciència, i del coneixement?

Realment aquesta pregunta és complicada de respondre... I segurament tota resposta serà inexacta. Però tot i així jo m'arriscaré a fer una aproximació de la meva visió d'aquest camí.

Aquesta reflexió té el seu origen en alguns grupets de persones "alternatives". Massa sovint les persones que haurien de mostrar-se més obertes i raonables acaben mostrant-se intolerants i cap-quadrats. Els neo-hippies, per exemple... (També coneguts com hippijos o pihippis)... Sempre escoltant cançons amb lletres de respecte, tolerància però després mostrant actituds quadriculades i intolerants... Bé, me'n vaig del tema...

El tema és que el primer que cal fer quan es vol debatre amb un mínim de serietat un tema, és definir clarament els conceptes que es debatran amb precisió i consens: és a dir, trobar una definició vàlida per a tothom de cadascun dels conceptes... Si abans he esmentat els "alternatius" és justament perquè aquest punt els sol fer especial alèrgia... Però és crucial que tots els participants del debat associïn a cada paraula un mateix concepte, perquè si no es produeix un diàleg de besugs.

De fet, en Matemàtiques, sempre el primer que es fa es assentar les definicions, els conceptes i els axiomes...
Un axioma és (gr. axios = just) una proposició evidente en sí mateixa que no necessita cap tipus de fonamentació, és a dir, un concepte fonamental no definit que serveix per definir la resta de proposicions.

En una discussió o debat mínimament seriós els axiomes serien els aclariments inicials de definició dels conceptes al voltant dels quals es debat...

Després hi ha un altre punt fonamental que els filòsofs sempre han fet seu, però que també pertany fonamentalment al món de les matemàtiques, i per tant, de la ciència: la lógica... És molt complicat per a algú que ha estat 'sotmés' a mecanismes lógics de demostració de proposicions com la reducció a l'absurd o el contrarecíproc intentar-los fer entendre a algú que no ha estat massa en contacte amb ells.

Alguns pensareu que tinc una visió elitista de la ciència i el coneixement. I no és cert, perquè crec que tothom pot entrar-hi... El que sí defenso és que per entrar al món de la ciència i el coneixement, s'han d'acceptar les regles del joc per tal de poder entendre's bé...

Si no després resulta que els éssers humans ens varen fer amb fang, el món va ser creat amb 7 dies i algunes persones poden ressucitar després de 3 dies de mort.

La memória histórica y el valor de la paz

En la playa de rocas dónde suelo ir siempre, en mi pueblo, hay un búnquer de la guerra civil española. Al ser una bahia relativamente grande era el lugar ideal para desembarcar por lo que alguien decidió construir un búnquer de defensa en la playa.

Este búnquer, que podéis ver en las fotos, esta tan integrado en el paisaje que ya forma parte de él, a modo de imagen bucólica de un pasado que fue. De hecho, se mantiene firme para recordarnos que hubo una guerra fraticida, que hubo perdedores, asesinatos, humillaciones, torturas. Todo lo que aporta una guerra a una sociedad.A veces cuando miramos estos búnquers no vemos todo lo que llevan implícito. Nos olvidamos de su historia a la vez que de la nuestra. Y paradójicamente, mientrastanto, el búnquer se convierte en estandarte de un paisaje lleno de calma y tranquilidad. De un paisaje de paz.

Quizás está ahí todavia para recordanos el valor de la paz. El valor de solucionar las cosas hablando. De evitar la fractura social: se puede disentir sin necesidad de odiar.

Currículum, Mario Benedetti

El cuento es muy sencillo
usted nace
contempla atribulado
el rojo azul del cielo
el pájaro que emigra
el torpe escarabajo
que su zapato aplastará
valiente

usted sufre
reclama por comida
y por costumbre
por obligación
llora limpio de culpas
extenuado
hasta que el sueño lo descalifica

usted ama
se transfigura y ama
por una eternidad tan provisoria
que hasta el orgullo se le vuelve tierno
y el corazón profético
se convierte en escombros

usted aprende
y usa lo aprendido
para volverse lentamente sabio
para saber que al fin el mundo es esto
en su mejor momento una nostalgia
en su pero momento un desamparo
y siempre siempre
un lío

entonces
usted muere.

Proximo Projimo (1964 -1965)
Inventario Uno
Mario Benedetti

Héroe de Leyenda, Héroes del Silencio

siempre en la oscuridad
la voz no tiene sentido.
el silencio lo es todo.
héroe en su propio olvido.

en sus ojos apagados
hay un eterno castigo,
el héroe de leyenda
pertenece al sueño
de un destino.

encerrado en el tiempo
ha perdido el valor
para escapar de su celda
el héroe sin ilusión.

en sus ojos apagados
hay un eterno castigo,
el héroe de leyenda
pertenece al sueño
de un destino.

Els camins de la ciència (Primera part)

Avui he recordat una discussió que vaig mantenir ja fa uns mesos a Barcelona. Clar... De discussions i debats a BCN n'he fet una bona pila... Però aquesta discussió en qüestió me la vaig prendre molt seriosament (massa).

El motiu fou una frase que em va posar molt nerviós:

"La ciència és opinable"

Personalment, com a Llicenciat en Matemàtiques, no puc acceptar aquesta afirmació sense dir-hi la meva. Jo normalment considero les Matemàtiques com LA eina de la ciència... L'instrument que permet vehicular i cohesionar el món científic...

I les matemàtiques, la lógica i el raonament matemàtic no són opinables... Hom podria dir jo opino que el cotxe funciona perquè és la voluntat de Déu... Però si no hi poses gasolina o una costa avall ho tens clar...

La meva visió és que en la ciència i en el coneixement cal defugir les opinions, la subjectivitat... I que precisament l'esforç de la humanitat per des-subjectivitzar la ciència i el coneixement és el que ha permés coses com el progrés... Si no, pregunteu als creacionistes, que son els primers que barregen opinió amb ciència i coneixement...

La ciència preten ser el coneixement del nostre entorn, de nosaltres mateixos i del nostre univers (Física-Química, Biologia, Medicina, Astrologia*)... I encara que ens costi admetre-ho el nostre entorn és com és. No com nosaltres el volem veure...

El que si es pot debatre és com el vol veure cadascú... (Religió, misticisme, política...) Sempre que hom respecti els punts de vista aliens i contraris als propis.

En un altre apunt... Continuarà

------------------------------
*Aclariment: arran del comentari de JAL em veig obligat a fer un aclariment molt important. Per a mi l'Astrologia és el que hom coneix per Astronomia, perquè per a mi, etimològicament parlant, Astro-logia és la ciència que estudia els astres i no les estupideses esotèriques de quatre estafadors plens d'imaginació... Perdoneu perquè no he sigut coherent i no he definit clarament la meva terminologia. Gràcies per la teva aportació JAL perquè si no no me n'hauria adonat.

Lenny Kravitz...

L'any 1998 apareixia a les botigues 5 de Lenny Kravitz, un disc guitarrer d'un reconegut guitarrista... Jo voltava per l'institut... Als últims anys... I si bé mai ha estat sant de la meva devoció algunes de les seves cançons estan molt lligades a una época de la meva vida... Una época que per Gomila (un barri de pubs de Palma de Mallorca de l'época) hi posaven sovint punxaven temes de música alternativa. Era l'era de Oasis, Green Day, Blur, No Doubt, Dover, Offspring, i fins i tot Nirvana...

Lenny Kravitz era un dels que posaven ... I belong to you... Black Velveteen... I sobretot la més punxada, Fly Away.
La veritat és que millor que Ricky Martin, per al meu gust, es clar, sí que ho era...

I així, com qui no vol la cosa, ha acabat formant part de la meva història...

I bé... Al Penyafort, la residència d'estudiants que, com ja he dit molts cops, tant m'ha ensenyat i influït, va caure a les meves mans de nou el disc 5 i me'l vaig copiar... Més per història que per passió musical...

Impacte visual

War...

..."This was what war was really. It took the heart out of your body, the blood out of your veins."...

Excerpt from Mary Westmacott's Giant's Bread

Quin panorama!!!

Hologramas, Héroes del Silencio

imaginas cosas que nunca verás,
a veces piensas que son ... reales.
imágenes que los demás no verán
porque son hologramas sin proyección.

y ahora que tu mente me pertenece
jamás podrás volver a huir.
ahora que ese muro desaparece,
tu nombre volverá a mí.

delante de tus ojos
se estrellan mis ... enojos.
y ahora que los pájaros
vuelven a llorar podrás imaginar.

Los Descansos II, Mario Benedetti

Uno quisiera a veces conseguir un insomnio
para tasar con calma
con cordura
los fracasados las viles resonancias
y aprender del silencio
ese maestro
un insomnio sin miedo
sin ruidos evidentes
agresivos

a lo sumo escuchar la tarea ominosa
de los tercos roedores de la noche
sentir cómo sus dientes
diminutos
constantes
destruyen el futuro

un insomnio sereno
para que el viejo espíritu
o la nueva cabeza
canjeen de una vez sus exiguas angustias
por una angustia grande
crecida
verdadera

pero ya no se puede
no existe ese derecho

a la noche uno cae como a una roca ajena
como un susto
de plomo
y el sueño es nada más que una vacía
sinopsis de la muerte.

Proximo Projimo (1964 -1965)
Inventario Uno
Mario Benedetti

Los Descansos I, Mario Benedetti

Ni ahora ni después
ni al mediodía
ni en la tarde brevísima
ni en la noche pesada
ni mañana
ni dentro de diez díaz
tendré
lo que se dice
tiempo
de ahí que el descanso sea
una gloriosa
inmerecida siesta
que siempre duermen
otros.

Proximo Projimo (1964 -1965)
Inventario Uno
Mario Benedetti

Borat...

Hom podria dir que Borat és una película. Borat: Cultural Learnings of America for Make Benefit Glorious Nation of Kazakhstan n'és el títol complet.

De fet és un fals documental (una película que vol passar per documental) fet per un periodista del Kazajastan sobre els Estats Units. Així el títol original de la cinta seria quelcom com Borat: Aprenentatges culturals d'Amèrica per a que en pugui treure profit la Gloriosa Nació de Kazakhstan.

De fet és una gamberrada... Amb molts gags, algun d'ells bo. Però jo m'esperava molt més d'aquest personatge. He de reconèixer que no he vist Ali G anda suelto, primera disbauxa audiovisual de Sacha Baron Cohen, humorista britànic d'origen jueu, però me n'han parlat molt i me l'han recomanat molt...

A falta de veure-la però vaig decidir veure Borat acompanyat de SeisCuerdas, amic que ja s'ha fet habitual de les sessions cinèfiles. La veritat és que vàrem passar una bona estona, divertida i entretenguda, però a nivell de película en si no va ser especialment impressionant.

De fet, jo tenia unes espectatives tan grans que vaig sortir bastant decebut. Però bé... Entretenguda i amb algun puntet bo de forma puntual sí que és.

I en línees generals, poc més puc afegir: humor corrosiu, bromes característiques dels humoristes jueus, animalades, gamberrades i tot el que es pugui esperar...

"No one can"

"He's got a gift if he's got anything, I've got ability. And yet with all the ability in the world, I can't prevent myself getting hurt."
"No one can"

Mary Westmacott (Agatha Christie)
Giant's Bread

Mamma Mia! el musical de ABBA i Nina

Nunca pensé que iria. Pero al final fui.

En general a mi los musicales ni fu, ni fa... I la música de ABBA me gusta, pero tampoco me fascina... A ver, las cosas como son. Por estas razones yo tenia mis reticencias y mis dudas acerca de mi nivel de entretenimento durante la representación.

De esto ya hace un mes... El tema eran mis padres, que estaban en Madrid y les apeteció ir al musical. Me invitaron y yo con tal de estar un tiempo con ellos (estamos muy unidos, y muy distantes a la vez: yo en Madrid, mi padre en BCN y mi madre en Mallorca). Y como cada dia que pasa el tiempo que tenemos para compartir es más rácano, no me pude negar. Supongo que habia otras razones para no negarme, pero esta era sin lugar a duda la principal.

Y así me encontré a mi mismo a punto de ver un musical con música de ABBA... Resalto este dato porque no quiero que creais que va de la historia del grupo. De hecho es una historia independiente sobre dos mujeres, madre e hija, con una trama tan peculiar como enrevesada y entretenida. Y todo esto vehiculado (generalmente con mucho acierto, si bien no siempre) con música de ABBA con letras más o menos adaptadas al argumento y los personajes.

La verdad es que me sorprendió gratamente: toques de humor adecuados y simpàticos, una trama para nada tensa aunque ligeramente previsible, una actuación/interpretación a un gran nivel (a pesar de sobre-interpretaciones momentanias, quizás intencionadas).

Resumiendo: si teneis lo que cuesta, que es bastante, y no sabeis que hacer un dia cualquiera... Provadlo. Es difícil arrepentirse. Y si soys fans de ABBA fliparéis, como la tia que tenia al lado que no paraba de cantar y bailar (mal, por cierto).

Regal de reis...

Si els reis m'haguessin duit un microones així segur que no em costaria tant manejar-lo.

Opio, Héroes del Silencio

es el opio la flor de la pereza
hasta que llego a ser sólo existencia
el humo de leche muge lento
extendiendo el sabor del universo
el que nada hace nada teme
y de terrenal sabrás lo celeste
un oscuro derecho a la delicia
será un sueño o será mentira

las cosas más triviales se
vuelven fundamentales
eliminando los moldes del azar
como se agita el viento sin alimento
escucha mi canto abierto de par en par.

es el opio la flor de la pereza
hasta que llego a ser sólo existencia
el humo de leche muge lento
extendiendo el sabor del universo
replegado en la madriguera
como un animal acosado
bajo el efecto de la adormidera
y el peso de mis pestañas.

las cosas más triviales se
vuelven fundamentales
eliminando los moldes del azar
como se agita el viento sin alimento
escucha mi canto abierto de par en par.

esquirlas de aire
arcano indescifrable
en el jardín de mis delicias
pertenezco a la brisa
inhalo la niebla
que flota en el ganges
el aceite de incienso
nos servirá de consuelo.

Torturador y Espejo, Mario Benedetti

TORTURADOR Y ESPEJO

Mirate
así

qué cangrejo monstruoso atenazó tu infancia
qué paliza paterna te generó cobarde
qué tristes sumisiones te hicieron despiadado

no escapes a tus ojos
mirate
así

ónde están las walkirias que no pudiste
la primera marmita de tus sañas

te metiste en crueldades de once varas
y ahora el odio te sigue como un buitre

no escapes a tus ojos
mirate
así

aunque nadie te mate
sos cadáver

aunque nadie te pudra
estás podrido

dios te ampare
o mejor
dios te reviente.

Torturador y espejo
Versos Para Rumiar
Letras de Emergencia (1969 - 1973)
Inventario Uno
Mario Benedetti

...the same kind of person...

(...)
'Well, in a way, we're both the same kind of person, aren't we?'
'Are we?'
'I think so. Not superficially, perhaps, but fundamentally. We both like the truth. I think, as far as one can say that of oneself we both see things as they are.'
'And you think most people don't?'
'Of course they don't. Nell Vereker, for instance. She sees things as they've been shown her, as she hopes they are'
(...)

Mary Westmacott (Agatha Christie)
Giant's Bread

Que monos no?

Quien fuera gatito.... / I wish I was a cat / Qui fos gatet! / Comment je voudrais être un chatPero es que son.... / Mais, vous voyez, cette si... / I love it!

No más lágrimas, Héroes del Silencio

Silencio, he oído una voz
es posible que alguien se acuerde
de mí
no puedo, trágica luz
siento tus ojos ocultos
en nombres, tantos nombres

Aunque el aire no sepa
que ocurre
el viento se lleva lo que acontece

Silencio, he oído un rumor
quería encontrarme un
abismo
el miedo, justo a tiempo
sólo un segundo
escarbando en vacío
oh, tan vacío

Aunque el aire
no sepa que ocurre
el viento, te arrastrará, te
arrastrará

No, no puedo oír tu voz
siempre
lejana, oh tan lejana

No, no quiero oír tu voz
siempre quebrada, oh no!

No puedo dormir con esas
lágrimas
goteando encima de mí
no puedo dormir con
esas lágrimas
goteando encima de mí
no puedo dormir
con esas lágrimas
goteando encima de mí
no puedo
dormir con esas lágrimas
goteando encima de mí
uhu,
uuuuhh

Desembre, Nadal, i jo pensant en...

I en què voleu que pensi... Soc un home, i com a tal tots pensam sobretot en tres coses: dormir, menjar i ...
Clar que també som mallorquí... I en què voleu que pensi? En la meva illota... A la qual hi viu molta gent que només hi veu ciment aquí i ciment allà i si no n'hi ha prest ho arreglam...

Però també hi ha gent que s'estima s'illa... I que és allà defensant-la... Vetllant per ella... Pels seus paratges. Per la seva cultura... Pels seus racons. Per la seva identitat... La nostra...

Cuanta bellesa en mans de tants irresponables, sangoneres, especuladors i depredadors...

Aparcar...

Això és aparcar!!!!