Entonces ahora...
...después de todo lo que no hemos hecho...
...después de todo lo que no hemos dicho...
...después de todo lo que no hemos pensado...
... y después de todo lo que no ha pasado...
Entonces ahora...
...tampoco podemos ser amigos?
dimecres, de juny 30, 2010
The Conservative Innovator
Successful innovator are conservative. They have to be. Thay are not "risk-focused"; they are "opportunity-focused".
The Essential Drucker
Peter F. Drucker
Collins Business 2005
Peter F. Drucker
Collins Business 2005
dimarts, de juny 29, 2010
Miedo a la oscuridad - Madadayo - Kurosawa
ALUMNO: Somos adultos profesor, ¿por que iba a darnos miedo la oscuridad?
PROFESOR: Pues os diré que no sois normales
ALUMNO: ¿Porqué profesor?
PROFESOR: Quien no siente temor por la oscuridad tiene un defecto vital como ser humano. Os falta imaginación. Un ser humano normal, concibe la existencia de algo en su imaginación que la oscuridad no le permite ver. Cualquier cosa que haya en la oscuridad puede ser un peligro y pillarnos desprevenidos. Por eso tenemos miedo. Es algo lógico y justificado.
PROFESOR: Pues os diré que no sois normales
ALUMNO: ¿Porqué profesor?
PROFESOR: Quien no siente temor por la oscuridad tiene un defecto vital como ser humano. Os falta imaginación. Un ser humano normal, concibe la existencia de algo en su imaginación que la oscuridad no le permite ver. Cualquier cosa que haya en la oscuridad puede ser un peligro y pillarnos desprevenidos. Por eso tenemos miedo. Es algo lógico y justificado.
Madadayo (1992)
Akira Kurosawa
Akira Kurosawa
dilluns, de juny 28, 2010
The Educated Person
Knowledge is not impersonal, like money. Knowledge does not reside in a book, a databank, a software program; they contain only information. Knowledge is always embodied in a person; carried by a person; created, augmented, or improved by a person; applied by a person; taught and passed on by a person; used or misused by a person. The shift to the knowledge society therefore puts the person in the center. In so doing, it raises new challenges, new issues, new and quite unprecedented questions about the knowledge society's representative, the educated person.
The Essential Drucker
Peter F. Drucker
Collins Business 2005
Peter F. Drucker
Collins Business 2005
diumenge, de juny 27, 2010
Una de terror...
Feia temps que havia abandonat la meva tradicional secció de cinema.
Avui retorna amb una tria de películes de terror - supense.
Comencem amb The Relic (1997 - filmaffinity) una película que ja té més de 10 anys però que en el seu moment va tenir un cert ressó.
The Relic no té massa misteri, és una película bastant estándard. Un vaixell que transporta restes arqueològiques arriba a port tot ple de cadàvers.
Acte seguit es presenta la exposició de les restes a un museu, alhora que uns detectius investiguen les diverses morts associades a les restes arqueológiques...
El que ningú no sospita és que al darrera de les morts hi ha una bèstia terrorífica que ha despertat després d'anys de letàrgia.
La película, tot i ser interessant en el seu gènere falla a la hora de crear tensió ambiental i com sempre, fa molta més por tota la part que omet la bèstia i deixa espai a la imaginació que a mesura que l'amenaça desconeguda es va revel·lant.
Una película perfecta per als amants del gènere de terror que no l'hagin vist encara.
Per a la resta, una cinta completament obviable.
D'una altra índole completament diferent és La Ventana Secreta (2004 - The secret window) de David Koepp, director de El Último Escalón, basada en una novela del 'prolífic' Stephen King.
La ventana secreta més que una película de por és allò que ara s'anomena thriller psicològic. Johnny Depp interpreta un escritor acabat de divorciar de la dona interpretada per Maria Bello. L'escriptor es persequit per un inquietant individu que l'aconseguirà perturbar.
Una desconcertant película que malgrat tot resulta força interessant i si ningú et dona cap pista del que està passant realment pot arribar a ser fins i tot sorprenent... Clar que arriba un moment que hom s'adona que res no és el que sembla i ja és massa tard per la película i la història.
No serà mai una película de culte. Però per als amants del suspens és una forma agradable de passar un diumenge de tempesta.
El següent títol d'avui és Llamada perdida (2008 - One Missed Call). Aquesta película té tot allò que necessita una película per resultar estúpida.
1. Es un remake nord-americà d'una película japonesa que jo no he vist... (Sembla que els nord-americans van al cinema només si hi ha actors coneguts... Que trist... Bé ja sabràn el que es perden)
2. Té un munt d'actrius fallides que fan bulto i clar, van morint una a una. Això és un element tan típic del gènere
3. I no aporta res a part d'un títol que no pinta res: per què es diu Llamada Perdida si el que reben son SMS?? Fins i tot títols cutre com "Un SMS mortal" hi pintarien més.
Entre les actrius destaca una Shannyn Sossamon que duu el paper protagonista de la típica película que més que terror va d'ensurts i morts sanguinoses.
Shannyn (foto) em va seduir a 40 días y 40 noches, y em va deprimir (en el bon sentit) a Las reglas del juego. Es podria dir que ha vingut a menys... Que es una estrella fugaç. I ha acabat passant per la tele com sol ser habitual quan falten els papers a la gran pantalla.
La rèplica masculina li fa un Edward Burns, en la seva línea (també descendent) i el director, francés, Eric Valette, realment aporta poc. (En realitat no aporta res... Un montatge molt clàssic dins del gènere, amb els recursos dels que no saben crear atmósferes asfixiants... clar que això deu ser prou difícil).
A Shannyn i Burns els acompanyen alguns elements notables com l'Ana Claudia Tarancón, una prolífica i maca actriu mexicana que ha fet les seves incursions al cinema nord-americà i al cinema espanyol malgrat provenir del món de les telenovel·les. Treu la respiració (veure foto).
Especialment ara que han demostrat científicament que les noies maques provoquen estrés als homes!
I ja per acabar l'apunt d'avui, la última película que he vist, en aquest cas al cinema (per desgràcia i perquè no hi havia res més que m'anés bé per l'hora...)
Es tracta de la última película de Sam Raimi, prou conegut per ser el responsable de la trilogia Spiderman:
Arrástrame al infierno (2009 - Drag Me to Hell) simbolitza el retorn de Raimi al gènere que li va donar renom. El terror. Malgrat tot aquesta película em va decepcionar enormement. Hi ha caps deslligats pertot arreu. Coses que no encaixen. Coses sense sentit... I el que em fa més ràbia, actituds humanes estúpides completament. Poques vegades he puntuat una película al FilmAffinity amb un 1. I aquesta és una d'aquestes. Potser Raimi, que ara està preparant una adaptació al cinema del videojoc World of Warcraft prevista per a l'any vinent, va voler reinventar el génere de terror creant la película tan dolenta que fa que la gent mori de terror.
En resum, que per la meva opinió aquesta película no s'aprofita per enlloc. Així que si teniu opció d'evitar-la, feu-ho. No us en penedireu! Encara que sigueu fans del Raimi o del génere... Es que no ho val!
Avui retorna amb una tria de películes de terror - supense.
Comencem amb The Relic (1997 - filmaffinity) una película que ja té més de 10 anys però que en el seu moment va tenir un cert ressó.The Relic no té massa misteri, és una película bastant estándard. Un vaixell que transporta restes arqueològiques arriba a port tot ple de cadàvers.
Acte seguit es presenta la exposició de les restes a un museu, alhora que uns detectius investiguen les diverses morts associades a les restes arqueológiques...
El que ningú no sospita és que al darrera de les morts hi ha una bèstia terrorífica que ha despertat després d'anys de letàrgia.
La película, tot i ser interessant en el seu gènere falla a la hora de crear tensió ambiental i com sempre, fa molta més por tota la part que omet la bèstia i deixa espai a la imaginació que a mesura que l'amenaça desconeguda es va revel·lant.
Una película perfecta per als amants del gènere de terror que no l'hagin vist encara.
Per a la resta, una cinta completament obviable.
D'una altra índole completament diferent és La Ventana Secreta (2004 - The secret window) de David Koepp, director de El Último Escalón, basada en una novela del 'prolífic' Stephen King.
La ventana secreta més que una película de por és allò que ara s'anomena thriller psicològic. Johnny Depp interpreta un escritor acabat de divorciar de la dona interpretada per Maria Bello. L'escriptor es persequit per un inquietant individu que l'aconseguirà perturbar.Una desconcertant película que malgrat tot resulta força interessant i si ningú et dona cap pista del que està passant realment pot arribar a ser fins i tot sorprenent... Clar que arriba un moment que hom s'adona que res no és el que sembla i ja és massa tard per la película i la història.
No serà mai una película de culte. Però per als amants del suspens és una forma agradable de passar un diumenge de tempesta.
El següent títol d'avui és Llamada perdida (2008 - One Missed Call). Aquesta película té tot allò que necessita una película per resultar estúpida.1. Es un remake nord-americà d'una película japonesa que jo no he vist... (Sembla que els nord-americans van al cinema només si hi ha actors coneguts... Que trist... Bé ja sabràn el que es perden)
2. Té un munt d'actrius fallides que fan bulto i clar, van morint una a una. Això és un element tan típic del gènere
3. I no aporta res a part d'un títol que no pinta res: per què es diu Llamada Perdida si el que reben son SMS?? Fins i tot títols cutre com "Un SMS mortal" hi pintarien més.
Entre les actrius destaca una Shannyn Sossamon que duu el paper protagonista de la típica película que més que terror va d'ensurts i morts sanguinoses.Shannyn (foto) em va seduir a 40 días y 40 noches, y em va deprimir (en el bon sentit) a Las reglas del juego. Es podria dir que ha vingut a menys... Que es una estrella fugaç. I ha acabat passant per la tele com sol ser habitual quan falten els papers a la gran pantalla.
La rèplica masculina li fa un Edward Burns, en la seva línea (també descendent) i el director, francés, Eric Valette, realment aporta poc. (En realitat no aporta res... Un montatge molt clàssic dins del gènere, amb els recursos dels que no saben crear atmósferes asfixiants... clar que això deu ser prou difícil).
A Shannyn i Burns els acompanyen alguns elements notables com l'Ana Claudia Tarancón, una prolífica i maca actriu mexicana que ha fet les seves incursions al cinema nord-americà i al cinema espanyol malgrat provenir del món de les telenovel·les. Treu la respiració (veure foto).Especialment ara que han demostrat científicament que les noies maques provoquen estrés als homes!
I ja per acabar l'apunt d'avui, la última película que he vist, en aquest cas al cinema (per desgràcia i perquè no hi havia res més que m'anés bé per l'hora...)
Es tracta de la última película de Sam Raimi, prou conegut per ser el responsable de la trilogia Spiderman:
Arrástrame al infierno (2009 - Drag Me to Hell) simbolitza el retorn de Raimi al gènere que li va donar renom. El terror. Malgrat tot aquesta película em va decepcionar enormement. Hi ha caps deslligats pertot arreu. Coses que no encaixen. Coses sense sentit... I el que em fa més ràbia, actituds humanes estúpides completament. Poques vegades he puntuat una película al FilmAffinity amb un 1. I aquesta és una d'aquestes. Potser Raimi, que ara està preparant una adaptació al cinema del videojoc World of Warcraft prevista per a l'any vinent, va voler reinventar el génere de terror creant la película tan dolenta que fa que la gent mori de terror.En resum, que per la meva opinió aquesta película no s'aprofita per enlloc. Així que si teniu opció d'evitar-la, feu-ho. No us en penedireu! Encara que sigueu fans del Raimi o del génere... Es que no ho val!
dissabte, de juny 26, 2010
divendres, de juny 25, 2010
dijous, de juny 24, 2010
La noche/1 - Galeano y LGOR (La Gran Orquesta Republicana)
No consigo dormir
tengo una mujer atravesada entre los párpados
Si pudiera, le diría que se vaya!
Pero tengo una mujer atravesada en la garganta.
No consigo dormir
Bonus Track (Miego Global)
dimecres, de juny 23, 2010
dimarts, de juny 22, 2010
Lo vais a flipar! Palabra!
http://www.estoesdemasiadoparamicabeza.biz/
Fantástic. Inclou l'aplicació per a Android i per a iPhone: iFollon!
Per als amants de APM i de la diversió!
La página recomanada del dia!
Fantástic. Inclou l'aplicació per a Android i per a iPhone: iFollon!
Per als amants de APM i de la diversió!
La página recomanada del dia!
ESPAÑOL: Fantastico. Incluye aplicación para iPhone y Android.
Para los amantes de la diversión.
La web recomendada del dia!
Para los amantes de la diversión.
La web recomendada del dia!
dilluns, de juny 21, 2010
Autofelicitación y frase célebre.
Hoy cumplo 29.
Y me cito a mi mismo para felicitarme:
Y me cito a mi mismo para felicitarme:
***********************************************************
YO EN REALIDAD SOY UN OPTIMISTA
FRUSTRADO
POR LA REALIDAD
diumenge, de juny 20, 2010
Especial Russ Meyer (IV): L'agradable decadència ('72 - '79)
L'agradable decadència de Russ Meyer s'inicià després del seu pas per la FOX.
Als anys 70 les coses estaven canviant molt ràpidament.
L'any 1972, Meyer va sorprendre amb Blacksnake una película sobre el racisme i l'esclavitud colonial. Una extranya película... Potser lleugerament incoherent en algun dels seus passatges. Però interessant. Amb un missatge... Amb una història clara, i sense experiments audiovisuals extranys com els de Cherry, Harry and Rachel!
Una película convincent però fluixa alhora. On redueix dràsticament la carn mostrada i on l'ambició i l'egoïsme marquen el fil de la trama.
3 anys trigà Meyer a trobar i finalitzar un projecte que el convencés. Una mica tancat en si mateix i en el ressó de Vixen!, va aparèixer amb Supervixens (Filmaffinity - 1975). Una película interessant, amb una història coherent i on recupera els seus elements més autèntics: la inspiració en el món dels dibuixos animats, la voluptuositat explícita, la violència... I la colisió entre relacions personals i persones malvades. (Llegir més)
A aquesta película la seguí Up! (1976 - Filmaffinity), també coneguda com Megavixens en una clara alusió a les precedents Vixen! i Supervixens. A aquesta película la incorporació d'un extrany personatge pro-nazi que és assassinat, i la incorporació d'un cor grec d'una sola persona que va introduint i induint a la reflexió alhora, aporten elements nous a Meyer, però que en línees generals comença a repetir-se una mica. Elements de thriller no n'hi falten, i sense cap dubte són aquests elements els que 'salven' (per així dir-ho) la película.
(Llegir més)
El 1978 Russ Meyer va ser involucrat en el projecte Who Killed Bambi?, que estava destinada a ser la primera película sobre Sex Pistols. Estava previst que Meyer la dirigís sobre un guió de Roger Ebert, (que ja havía fet els guions de películes com Beyond the Valley of the Dolls, Megavixens,) i Malcolm McLaren, mánager dels Pistols. L'objetciu principal era fer una versió parodia punk rock de A Hard Day's Night (Que noche la de aquel dia). Al final només hi va haver un dia i mig de rodatge degut a problemes de financiació: la FOX, escandalitzada pel guió, va decidir enretirar la seva inversió. Algunes imatges de l'enregistrament, tanmateix, foren reaprofitades per la película que McLaren va aconseguir rodar amb el director Julien Temple (The Great Rock and Roll Swindle) i al documental de 2009 The Filth and the Fury.
L'any següent, Meyer va reaparèixer amb la que seria la seva última película mínimament etiquetable com "seriosa". Autoparódicament titulada, Beneath the Valley of the Ultra-Vixens (1979 - filmaffinity) (Más allá del valle de las Ultra-Vixens), títol que fa referència a:
Perquè allò que va publicar directament al circuit de video l'any 2001, en cap dels casos es pot considerar película... Pandora Peaks (filmaffinity) no és més que un documental autobiogràfic utilitzant com a vehicle la representació de l'exces excessiu (no, no es una redundancia). Un excés completament antierótic al meu entendre... Aquest documental autobiogràfic és tan insuportable que m'ha costat molt aguantar-ne 1o minuts. Segurament en algún moment trobaré la ocasió per veure'l. Però no pinta gens bé fins ara... Però una cosa us en puc dir. De seguida es detecta el segell Russ Meyer en la direcció... Però falla en el guió... No saps que t'explica ni perquè. Si hagués d'agrupar aquesta película, l'agruparia amb Mondo Topless.
Wikipedia de Russ Meyer
Als anys 70 les coses estaven canviant molt ràpidament.
L'any 1972, Meyer va sorprendre amb Blacksnake una película sobre el racisme i l'esclavitud colonial. Una extranya película... Potser lleugerament incoherent en algun dels seus passatges. Però interessant. Amb un missatge... Amb una història clara, i sense experiments audiovisuals extranys com els de Cherry, Harry and Rachel!Una película convincent però fluixa alhora. On redueix dràsticament la carn mostrada i on l'ambició i l'egoïsme marquen el fil de la trama.
3 anys trigà Meyer a trobar i finalitzar un projecte que el convencés. Una mica tancat en si mateix i en el ressó de Vixen!, va aparèixer amb Supervixens (Filmaffinity - 1975). Una película interessant, amb una història coherent i on recupera els seus elements més autèntics: la inspiració en el món dels dibuixos animats, la voluptuositat explícita, la violència... I la colisió entre relacions personals i persones malvades. (Llegir més)
A aquesta película la seguí Up! (1976 - Filmaffinity), també coneguda com Megavixens en una clara alusió a les precedents Vixen! i Supervixens. A aquesta película la incorporació d'un extrany personatge pro-nazi que és assassinat, i la incorporació d'un cor grec d'una sola persona que va introduint i induint a la reflexió alhora, aporten elements nous a Meyer, però que en línees generals comença a repetir-se una mica. Elements de thriller no n'hi falten, i sense cap dubte són aquests elements els que 'salven' (per així dir-ho) la película.(Llegir més)
El 1978 Russ Meyer va ser involucrat en el projecte Who Killed Bambi?, que estava destinada a ser la primera película sobre Sex Pistols. Estava previst que Meyer la dirigís sobre un guió de Roger Ebert, (que ja havía fet els guions de películes com Beyond the Valley of the Dolls, Megavixens,) i Malcolm McLaren, mánager dels Pistols. L'objetciu principal era fer una versió parodia punk rock de A Hard Day's Night (Que noche la de aquel dia). Al final només hi va haver un dia i mig de rodatge degut a problemes de financiació: la FOX, escandalitzada pel guió, va decidir enretirar la seva inversió. Algunes imatges de l'enregistrament, tanmateix, foren reaprofitades per la película que McLaren va aconseguir rodar amb el director Julien Temple (The Great Rock and Roll Swindle) i al documental de 2009 The Filth and the Fury.
L'any següent, Meyer va reaparèixer amb la que seria la seva última película mínimament etiquetable com "seriosa". Autoparódicament titulada, Beneath the Valley of the Ultra-Vixens (1979 - filmaffinity) (Más allá del valle de las Ultra-Vixens), títol que fa referència a:- Beyond the Valley of Dolls - la seva primera película a Hollywood amb la FOX
- La nissaga Vixen (Vixen!, Megavixen, Supervixens)
Perquè allò que va publicar directament al circuit de video l'any 2001, en cap dels casos es pot considerar película... Pandora Peaks (filmaffinity) no és més que un documental autobiogràfic utilitzant com a vehicle la representació de l'exces excessiu (no, no es una redundancia). Un excés completament antierótic al meu entendre... Aquest documental autobiogràfic és tan insuportable que m'ha costat molt aguantar-ne 1o minuts. Segurament en algún moment trobaré la ocasió per veure'l. Però no pinta gens bé fins ara... Però una cosa us en puc dir. De seguida es detecta el segell Russ Meyer en la direcció... Però falla en el guió... No saps que t'explica ni perquè. Si hagués d'agrupar aquesta película, l'agruparia amb Mondo Topless.Wikipedia de Russ Meyer
dissabte, de juny 19, 2010
Now: pensamiento
El la miró con su pensamiento y dijo con su alma, sin que ella lo oyera:
- Que no te haya intentado besar todavía, no significa que no me muera de ganas de hacerlo.
Al final todo quedó en un suspiro, un silencio, y un dulce sabor a derrota.
- Que no te haya intentado besar todavía, no significa que no me muera de ganas de hacerlo.
Al final todo quedó en un suspiro, un silencio, y un dulce sabor a derrota.
Cita célebre
Me dice una mujer fantástica:
- Joan Genís, si no te quisiera tanto me enamoraría de ti!
Maldigo el afecto! Maldigo la amistad!
Mientrastanto tomémonos unas cañas, con los colegas en el bar!
- Joan Genís, si no te quisiera tanto me enamoraría de ti!
Maldigo el afecto! Maldigo la amistad!
Mientrastanto tomémonos unas cañas, con los colegas en el bar!
divendres, de juny 18, 2010
Especial Russ Meyer (III): L'época d'esplendor ('67 - '71)
Després de la seva época negra, Russ Meyer va decidir entrar al món en color, ampliant horitzons, però oferint la seva particular visió de l'entretenimient audiovisual per a adults.
Si bé la época negra (link) va ser la seva millor época per a mi a nivell de qualitat i d'originalitat creativa, els anys compresos entre 1967 i 1971 suposaren la seva ascenció al lloc més alt. De la mà de la seva esposa i Eve Productions fins que es divorciaren i Russ fitxà per la FOX, Meyer creà tota una sèrie de títols de notable interés.
El primer de tots, fou Common Law Cabin (aka How much loving does a normal couple need?) l'any 1967. Una película curiosament sense un grau especialment alt de nuesa. Però amb una atractiva tendència a fotografiar i parodiar els elements més lamentables de la societat.
Utilitzant i reutilizant un elenc d'actors que l'han acompanyat recurrentment a les seves diverses películes, Common Law Cabin presenta la concurrència geográfica de diversos individus dignes d'un zoológic d'éssers humans. L'amo d'un xiringuito turístic en decadència a la vora d'un riu (els rius són un element recurrent de la filmografia d'un home enamorat de la pesca fluvial). L'home està acompanyat de la seva filla, per la qui sent una malaltissa atracció degut al seu parescut amb la seva finada dona. I la seva acompanyant actual que viu a l'ombra de l'extranya relació que hi ha entre pare i filla.
El vell que porta els clients de la gran ciutat. I els clients... Una dona insatisfeta sexualment i en crisi matrimonial amb el seu marit poca-cosa. Un corpulent polícia corrupte i malvat que està a la fuga mentre intenta fer malbé tot allò que toca, i també passar-se per la pedra a totes les noies del seu voltant... Només li falta a la película un jove príncep milionari a la fuga per tal que la jove filla de l'amo se'n hi pugui enamorar i fugir a complir els seus anhels de veure món.
He llegit que aquesta película és una de les grans olvidades de Meyer. I puc estar-hi molt d'acord. Sense abandonar la seva estética i moviment kamp & sexplotaition, i el particular sentit de l'humor de Meyer, així com el seu "gust" per mostrar dones forçades sexualment, dins un guió força interessant.
El mateix any, 1967, va estrenar una altra película: Good Morning... and Goodbye! (Bon dia..., i adéu). Una película que mostra un amalgama de personatges i els seus conflictes sexuals.
Burt, un home que no és capaç de satisfer la seva jove dona, que s'hi va casar pels diners, i que aprofita totes les oportunitats que té per satisfer les seves necessitats. La filla de Burt, que no acaba d'entendre's amb el seu xicot. Ella vol marxa, i el seu xicot no acaba de donar el pas. I l'amant de la seva madrastra que no en deixa passar cap. I enveja. I tristesa. I ràbia. I venjança. I un final massa optimista i místic per al nostre bon Russ Meyer, que s'inventa una fada misteriosa interpretada per una de les seves muses, Haji, fantàsticament.
Una película que es deixa veure molt bé... Dins la línea més pura Russ Meyer, que després de la seva época negra deixa lleugerament de costat la violència per parlar més dels conflictes relacionals entre les persones, com demostren les dues películes de 1967: Common Law Cabin i Good Morning... and Goodbye!
L'any 1968 també va ser un any amb dues películes 'By Russ Meyer'. A aquesta época Meyer va ser molt prolífic, tot i que les seves obres potser perderen una mica d'instint respecte la seva época negra.
Finders Keepers, Lovers Weepers! una película interessant en la seva línea de películes on colisionen els problemes de relació i sentimentals-sexuals dels protagonistes amb malvades intencions d'individus perillosos però tan cutres que són molt reals.
El títol d'aquesta película és quelcom com:
"Qui l'agafa es seva,
i els amants plorant "
L'amo d'un bar. La seva dona abandonada. El seu soci enamorat d'ella. Els instints strippers d'ella. I dos homes misteriosos que es miren amb atenció la caixa forta.
Sexe. Violéncia. Acció. Misteri.
Russ Meyer en estat pur. Insisteixo, sense el toc obscur de la etapa negra, peró certament interessant.
Es podria dir que Russ té tres películes de culte.
La primera, Faster, Pussycat! Kill! Kill!
De la tercera en parlarem més endavant.
La segona és Vixen! (1969 - Filmaffinity), subtitulada "És uan dona o un animal". Vixen és la dona d'un aviador que viu del seu servei de taxi aeri amb la seva avioneta. Pero Vixen no perd excusa i aprofita les seves absències per fer-li el salt amb tot el que troba, fins i tot ho intenta amb el seu germà! (Com li agrada a Meyer caricaturitzar la perversió més recòndita). A més Vixen es una racista recalcitrant, fet que demostra sense embuts al davant de l'amic del seu germà.
Fins i tot amb els clients del seu marit, una jove parella que s'hospeda a casa seva durant un viatge turístic, aprofita les oportunitats d'intercambiar experiències sexuals... Crec que el subtítol (animal o dona) va en aquest sentit. Els problemes arriben quan un sospitós personatge contracta al marit per un vol que pot ser l'últim...
Vixen va ser una revolució tant al cinema de Meyer com al cinema en general. I encara molts la tenen com una película de culte.
Vixen suposa la demostració de la progressiva evolució de Meyer, que de mica en mica s'anava desencadenant dels fermalls de la censura. A més va sumar-se a la revolució del 68 per ampliar la seva temàtica i augmentar la seva tendència a mostrar nuesa. Les películes d'aquesta época suposen la seva ascenció a l'olimp dels directors... Però també besllumen l'inici de la seva agradable decadència.
Per a mi l'inici de la seva decadència passa per la película que va fer just abans de fitxar per la multinacional hollywoodiana FOX.
La seva última película amb Eve Productions, i com a marit de Eve Meyer, va ser la horrible película de 1969: Cherry, Harry and Rachel (filmaffinity).
L'enfermera Cherry, el policia Harry i Rachel, d'ofici públic, tenen un trío amorós. El ric i minusválid client de Cherry i Rachel, soci de Harry, i Harry tenen un negoci ilegal: tráfic de marihuana.
Això els passarà factura... Perquè un indi ho descobrirà i decidirà acabar amb les seves vides, una a una.
Personalment a mi aquesta película em va decebre força. I l'intent raro-moralista anti?-marihana... Tampoc. L'ingredient 'dona-voluptuosa' hi és. I que no falti!
Però per a mi marca un avís de la seva etapa decadent. Aixó sí, abans havia de fitxar per la FOX, en el que fou el seu únic reconeixement per part de Hollywood, que fins aleshores havia renegat d'ell, per considerar-lo un atac a la moral i a la decéncia nord-americana.
Amb la FOX va firmar per dues películes.
La primera fou Beyond the Valley of Dolls (El valle de los placeres - 1970), una espécie extranya de falsa seqüela de la película Valley of the Dolls de 1967 que narrava l'ascensió i el declivi de tres noies que treballaven al món de l'espectacle. El valle de los placeres, seguint amb la línea, narrava l'evolució d'un grup d'amics (un noi i 3 noies), membres d'una banda de música rock, que igualment troba l'éxit després de ser descoberta. L'éxit es barreja amb sexe, drogues, violéncia... I acaba amb el talent i la amistat. O aixó vol donar a entendre aquesta película de Russ Meyer, considerada com la número tres en la seva llista de películes de culte. Continua mostrant nuesa però, suposo que per imperatiu de la FOX, la deixa en un segon pla. Però per als que coneixen la trajectória cinematográfica de Meyer, hom pot comprovar que continua recorrent als seus actors de sempre, juntament amb algunes estrelles i cares més famoses. (Llegir més sobre aquesta película)
La seva última película d'aquesta época i per la FOX va ser The Seven Minutes (1971), una película també polémica...
Tant, que la FOX no s'ha atrevit a editar-la en DVD.
Actualment és impossible de trobar.
Está basada en un llibre molt polémic.
I el seu subtítol, interessant: "Per què són els set minuts l'experiència més excitant a la vida d'una dona?"
A la espera de que algún dia aparegui aquesta película i la pugui veure, tanco l'extens apunt d'avui....
Però tranquils, que continuará.... Encara queda l'agradable decadència de Russ Meyer.
Si bé la época negra (link) va ser la seva millor época per a mi a nivell de qualitat i d'originalitat creativa, els anys compresos entre 1967 i 1971 suposaren la seva ascenció al lloc més alt. De la mà de la seva esposa i Eve Productions fins que es divorciaren i Russ fitxà per la FOX, Meyer creà tota una sèrie de títols de notable interés.
El primer de tots, fou Common Law Cabin (aka How much loving does a normal couple need?) l'any 1967. Una película curiosament sense un grau especialment alt de nuesa. Però amb una atractiva tendència a fotografiar i parodiar els elements més lamentables de la societat.Utilitzant i reutilizant un elenc d'actors que l'han acompanyat recurrentment a les seves diverses películes, Common Law Cabin presenta la concurrència geográfica de diversos individus dignes d'un zoológic d'éssers humans. L'amo d'un xiringuito turístic en decadència a la vora d'un riu (els rius són un element recurrent de la filmografia d'un home enamorat de la pesca fluvial). L'home està acompanyat de la seva filla, per la qui sent una malaltissa atracció degut al seu parescut amb la seva finada dona. I la seva acompanyant actual que viu a l'ombra de l'extranya relació que hi ha entre pare i filla.
El vell que porta els clients de la gran ciutat. I els clients... Una dona insatisfeta sexualment i en crisi matrimonial amb el seu marit poca-cosa. Un corpulent polícia corrupte i malvat que està a la fuga mentre intenta fer malbé tot allò que toca, i també passar-se per la pedra a totes les noies del seu voltant... Només li falta a la película un jove príncep milionari a la fuga per tal que la jove filla de l'amo se'n hi pugui enamorar i fugir a complir els seus anhels de veure món.
He llegit que aquesta película és una de les grans olvidades de Meyer. I puc estar-hi molt d'acord. Sense abandonar la seva estética i moviment kamp & sexplotaition, i el particular sentit de l'humor de Meyer, així com el seu "gust" per mostrar dones forçades sexualment, dins un guió força interessant.
El mateix any, 1967, va estrenar una altra película: Good Morning... and Goodbye! (Bon dia..., i adéu). Una película que mostra un amalgama de personatges i els seus conflictes sexuals.Burt, un home que no és capaç de satisfer la seva jove dona, que s'hi va casar pels diners, i que aprofita totes les oportunitats que té per satisfer les seves necessitats. La filla de Burt, que no acaba d'entendre's amb el seu xicot. Ella vol marxa, i el seu xicot no acaba de donar el pas. I l'amant de la seva madrastra que no en deixa passar cap. I enveja. I tristesa. I ràbia. I venjança. I un final massa optimista i místic per al nostre bon Russ Meyer, que s'inventa una fada misteriosa interpretada per una de les seves muses, Haji, fantàsticament.
Una película que es deixa veure molt bé... Dins la línea més pura Russ Meyer, que després de la seva época negra deixa lleugerament de costat la violència per parlar més dels conflictes relacionals entre les persones, com demostren les dues películes de 1967: Common Law Cabin i Good Morning... and Goodbye!
L'any 1968 també va ser un any amb dues películes 'By Russ Meyer'. A aquesta época Meyer va ser molt prolífic, tot i que les seves obres potser perderen una mica d'instint respecte la seva época negra.
Finders Keepers, Lovers Weepers! una película interessant en la seva línea de películes on colisionen els problemes de relació i sentimentals-sexuals dels protagonistes amb malvades intencions d'individus perillosos però tan cutres que són molt reals.El títol d'aquesta película és quelcom com:
"Qui l'agafa es seva,
i els amants plorant "
L'amo d'un bar. La seva dona abandonada. El seu soci enamorat d'ella. Els instints strippers d'ella. I dos homes misteriosos que es miren amb atenció la caixa forta.
Sexe. Violéncia. Acció. Misteri.
Russ Meyer en estat pur. Insisteixo, sense el toc obscur de la etapa negra, peró certament interessant.
Es podria dir que Russ té tres películes de culte.
La primera, Faster, Pussycat! Kill! Kill!
De la tercera en parlarem més endavant.
La segona és Vixen! (1969 - Filmaffinity), subtitulada "És uan dona o un animal". Vixen és la dona d'un aviador que viu del seu servei de taxi aeri amb la seva avioneta. Pero Vixen no perd excusa i aprofita les seves absències per fer-li el salt amb tot el que troba, fins i tot ho intenta amb el seu germà! (Com li agrada a Meyer caricaturitzar la perversió més recòndita). A més Vixen es una racista recalcitrant, fet que demostra sense embuts al davant de l'amic del seu germà.Fins i tot amb els clients del seu marit, una jove parella que s'hospeda a casa seva durant un viatge turístic, aprofita les oportunitats d'intercambiar experiències sexuals... Crec que el subtítol (animal o dona) va en aquest sentit. Els problemes arriben quan un sospitós personatge contracta al marit per un vol que pot ser l'últim...
Vixen va ser una revolució tant al cinema de Meyer com al cinema en general. I encara molts la tenen com una película de culte.
Vixen suposa la demostració de la progressiva evolució de Meyer, que de mica en mica s'anava desencadenant dels fermalls de la censura. A més va sumar-se a la revolució del 68 per ampliar la seva temàtica i augmentar la seva tendència a mostrar nuesa. Les películes d'aquesta época suposen la seva ascenció a l'olimp dels directors... Però també besllumen l'inici de la seva agradable decadència.
Per a mi l'inici de la seva decadència passa per la película que va fer just abans de fitxar per la multinacional hollywoodiana FOX.
La seva última película amb Eve Productions, i com a marit de Eve Meyer, va ser la horrible película de 1969: Cherry, Harry and Rachel (filmaffinity).L'enfermera Cherry, el policia Harry i Rachel, d'ofici públic, tenen un trío amorós. El ric i minusválid client de Cherry i Rachel, soci de Harry, i Harry tenen un negoci ilegal: tráfic de marihuana.
Això els passarà factura... Perquè un indi ho descobrirà i decidirà acabar amb les seves vides, una a una.
Personalment a mi aquesta película em va decebre força. I l'intent raro-moralista anti?-marihana... Tampoc. L'ingredient 'dona-voluptuosa' hi és. I que no falti!
Però per a mi marca un avís de la seva etapa decadent. Aixó sí, abans havia de fitxar per la FOX, en el que fou el seu únic reconeixement per part de Hollywood, que fins aleshores havia renegat d'ell, per considerar-lo un atac a la moral i a la decéncia nord-americana.
Amb la FOX va firmar per dues películes.
La primera fou Beyond the Valley of Dolls (El valle de los placeres - 1970), una espécie extranya de falsa seqüela de la película Valley of the Dolls de 1967 que narrava l'ascensió i el declivi de tres noies que treballaven al món de l'espectacle. El valle de los placeres, seguint amb la línea, narrava l'evolució d'un grup d'amics (un noi i 3 noies), membres d'una banda de música rock, que igualment troba l'éxit després de ser descoberta. L'éxit es barreja amb sexe, drogues, violéncia... I acaba amb el talent i la amistat. O aixó vol donar a entendre aquesta película de Russ Meyer, considerada com la número tres en la seva llista de películes de culte. Continua mostrant nuesa però, suposo que per imperatiu de la FOX, la deixa en un segon pla. Però per als que coneixen la trajectória cinematográfica de Meyer, hom pot comprovar que continua recorrent als seus actors de sempre, juntament amb algunes estrelles i cares més famoses. (Llegir més sobre aquesta película)
La seva última película d'aquesta época i per la FOX va ser The Seven Minutes (1971), una película també polémica...Tant, que la FOX no s'ha atrevit a editar-la en DVD.
Actualment és impossible de trobar.
Está basada en un llibre molt polémic.
I el seu subtítol, interessant: "Per què són els set minuts l'experiència més excitant a la vida d'una dona?"
A la espera de que algún dia aparegui aquesta película i la pugui veure, tanco l'extens apunt d'avui....
Però tranquils, que continuará.... Encara queda l'agradable decadència de Russ Meyer.
- 1971 - The Seven Minutes
dijous, de juny 17, 2010
Cita célebre: Tu eres la única
En el chat, Él y Xeripau:
Él: Es que estoy algo de bajón
Ella: nos tenemos q tomar unas cañas
Él: y tu eres la única que tiene arte como para pasar de mi pero hacerme creer lo contrario
Sin palabras.... Cada dia me sorprendo más a mi mismo.
Él: Es que estoy algo de bajón
Ella: nos tenemos q tomar unas cañas
Él: y tu eres la única que tiene arte como para pasar de mi pero hacerme creer lo contrario
Sin palabras.... Cada dia me sorprendo más a mi mismo.
dimecres, de juny 16, 2010
Now: sobredosis emocional
Se suceden acontecimientos históricos.
Se suceden experiencias especiales.
Gente única.
Personas especiales llegan, y se van.
Yo, mientras, sigo estando perdido,
pero convencido de que ese
es el mejor sitio donde puedo estar....
Se suceden experiencias especiales.
Gente única.
Personas especiales llegan, y se van.
Yo, mientras, sigo estando perdido,
pero convencido de que ese
es el mejor sitio donde puedo estar....
Especial Russ Meyer (II): L'época negra... ('63 - '66)
Continuació (Veure primera part)
L'época negra de Russ Meyer va de 1964 a 1965 i comprén les películes més interessants del controvertit director nordamericà. Filmades en Blanc i Negre, i composades per una intensa barreja de violència, males intencions, i recerca d'un mateix, amb un elevat component transgresor.
La primera d'aquesta etapa és Lorna (1964 - Filmaffinity). Lorna està casada amb un jove i atractiu home que treballa a unes mines de sal. Però aquesta vida per a ella no és més que una frustració... Ella té la gran ciutat al cap... El glamour. La diversió.
La estética i l'ambientació industrial i rural de Russ Meyer són per a mi dos dels grans llegats del director, que en comptes de buscar indrets on realitzar una fotografía impressionant, recorre a paranys mediocres i impactats per la humanitat. Així, a Lorna, la mina de sal i el riu -no gaire net- juguen aquest paper ambiental.
El problema que té la voluptuosa Lorna (curiosa obsessió la de Russ de fer que els personatges per norma general s'anomenessin igual que els actors en aquesta etapa) radica en la seva insatisfacció sexual (un altre interessant component polèmic de l'obra de Meyer: era un masclista, o realment posava a la dona en el paper dominant?). El problema del seu marit, en canvi, és haver de suportar contínuament els comentaris i les envejes de la seva dona. En concret, dels seus dos companys de feina, que el recullen cada matí per anar a treballar a les mines, i que constantment insisteixen en que és impossible que una dona com Lorna li sigui fidel. I creix la desconfiança.
Més es complica la cosa quan un presidiari en plena fuga es topa amb Lorna mentres aquesta passeja pel bosc... I la viola.... Almenys al principi. Perquè aquesta experiència fa que Lorna es replantegi la seva vida sexual i comenci una aventura amb el perillós presidiari.
Arribats fins aquí la situació acabarà com el rosari de l'aurora. Cops i violència. Primer del marit amb els companys. Després, entre el marit i el presidiari. I al final... Una història d'insatisfacció... De lluita entre amor i sexe. D'humiliació i d'inseguretat.
Una película molt bona segons el meu parer! I la Lorna realment demostra l'encant i mostra la voluptuositat!
L'any 1965 un Russ Meyer en plena forma ens obsequiava amb 3 películes enmarcades dins de l'época negra. Mudhoney. Motor Psycho! i Faster Pussycat, Kill Kill!
Mudhoney és una història de redempció. De redempció de moltes coses. I una sublim crítica a la desorientació de l'Esglesia, projectada al personatge de l'ebri capellà del poble, clau en la trama.
Hannah viu a les seves terres amb el seu pare i el seu 'marit' o 'xicot', un home que no la respecta i que la maltracta, alhora que freqüenta sovint la casa veïna, ocupada per una família de pecadors, donats a l'alcohol, les drogues, i el sexe. Clara Belle, la seva mare, el seu forçut amic, i la seva 'germana' sorda Eula (una preciosa Rena Horten)...
L'inestable equilibri es trenca amb l'arribada de Calif, un misteriós personatge que va a peu camí de la gran ciutat per trobar una feina i establir-se de nou en societat després d'haver pagat amb la privació de la llibertat pels seus errors del passat.
Hannah i el seu pare li ofereixen feina al ranxo, i a mesura que passen els dies un fort afecte creix entre Calif i Hannah. Però a la nord-américa rural, les xafarderies i la falsa moral son molt fortes. El abans pretendent d'Hannah, mogut per la venjança i la gelosia, confón al capellà del poble, sempre ebri, per tal que aquest ataqui la situació d'inmoralitat que -segons ell- están visquent Hannah i Calif... El poble sencer esclatará d'ira injustificada, i la situació de confusió serà aprofitada pel malvat per prendre foc a la casa i per violar la germana del capellà...
Un final apocalíptic on el sentiment més pur triomfa... Per una vegada.
Motor Phsyco (Filmaffinity) es una película de llibre. De manual. Possiblement, juntament amb la película que mencionarem després (Faster, Pussycat! Kill! Kill!), fou la inspiració directa de Tarantino quan estava maquinant Death Proof per Grindhouse.
4 joves motoristes delinqüents es passejen a ritme de rockabilly sembrant el pànic per allà on passen.
Pallisses.
Assassinats.
Violacions.
Abusos.
I tot al damunt de les seves scooters i mobilettes, tot seguint el líder del grup, que evidentment cada vegada es fa més clar que no hi acaba de ser del tot... Vaja que perd més oli el seu cervell que la seva moto.
Però clar... No pots dedicar-te a putejar a tothom i sortir-ne impune. El veterinari, la dona del qual violen i apallissen a la seva propia casa, destrossant-la alhora, i la dona d'un altre home que assassinen els surten a la caça, amb el seu jeep i un revólver.
Un final trepidant, amb una curiosa persecució, la bojería del líder de la banda que va provocant que paulatinament es vagi quedant cada vegada més sol.
El més interessant és com Meyer utilitza l'humor i el doble sentit per introduïr certes coses. Com l'escena (que repetiria després a una altra película) en que una serp pica al noi que persegueix al jove criminal, i obliga a la noia que l'acompanya a chupar-li el verí de la serp... En una clara insinuació burda i poc delicada d'una felació plena de violència dissimulada en la urgència de l'home per curar la seva ferida.
La última película d'aquesta época és potser la seva millor obra.
de la que ja hem parlat a aquest apunt d'aquí.
Tres perilloses i ambicioses estrippers que disfruten de la violència i de la velocitat...
Un dia assassinen a un noi i segresten la seva jove xicota, i condueixen fins a topar amb una curiosa familia formada per un vell invàlid i els seus dos fills... I descobreixen que aquesta familia amaga una fortuna a algún lloc!
Es clar, valent-se de la seva ambició i els seus voluptuosos encants sedueixen als fills de l'invàlid... Però aquest desconfia... Aviat es descobreix tot l'entramat i tot acaba com el rosari de la aurora.
Hi ha qui defensa la força i la maldat del personatge femení, presentat aquí com a una dona forta i independent (Tura Santana) i amb molt recursos, trencant amb la idea masclista de la dona indefensa i dependent de l'home. Sempre estan, es clar, les falses feministes que veuen en el cult a la bellesa de les corbes femenines un atac a la força de la dona...
A mi m'agrada més la primera interpretació... Que és coherent amb Lorna, on la falta de satisfacció de la protagonista apunta al marit com a culpable i a ella com a víctima... Per què està més ben vista la infidelitat masculina que la femenina? Absurd. Mudhoney en aquest sentit és diferent, ja que mostra un retrat més del camp, on és més creible una situaicó on hi hagi una certa dependencia d ela dona envers la força física de l'home en el treball de la terra. Però només fins a cert punt.
He de dir, que jo crec que són unes películes, les d'aquesta época, dignes d'estudi i de visionat.
Alguna cosa els hi deu veure Tarantino, que està justament inmers en un projecte per a fer un REMAKE de Faster, Pussycat. Kill! Kill!
L'época negra de Russ Meyer va de 1964 a 1965 i comprén les películes més interessants del controvertit director nordamericà. Filmades en Blanc i Negre, i composades per una intensa barreja de violència, males intencions, i recerca d'un mateix, amb un elevat component transgresor.
La primera d'aquesta etapa és Lorna (1964 - Filmaffinity). Lorna està casada amb un jove i atractiu home que treballa a unes mines de sal. Però aquesta vida per a ella no és més que una frustració... Ella té la gran ciutat al cap... El glamour. La diversió.La estética i l'ambientació industrial i rural de Russ Meyer són per a mi dos dels grans llegats del director, que en comptes de buscar indrets on realitzar una fotografía impressionant, recorre a paranys mediocres i impactats per la humanitat. Així, a Lorna, la mina de sal i el riu -no gaire net- juguen aquest paper ambiental.
El problema que té la voluptuosa Lorna (curiosa obsessió la de Russ de fer que els personatges per norma general s'anomenessin igual que els actors en aquesta etapa) radica en la seva insatisfacció sexual (un altre interessant component polèmic de l'obra de Meyer: era un masclista, o realment posava a la dona en el paper dominant?). El problema del seu marit, en canvi, és haver de suportar contínuament els comentaris i les envejes de la seva dona. En concret, dels seus dos companys de feina, que el recullen cada matí per anar a treballar a les mines, i que constantment insisteixen en que és impossible que una dona com Lorna li sigui fidel. I creix la desconfiança.
Més es complica la cosa quan un presidiari en plena fuga es topa amb Lorna mentres aquesta passeja pel bosc... I la viola.... Almenys al principi. Perquè aquesta experiència fa que Lorna es replantegi la seva vida sexual i comenci una aventura amb el perillós presidiari.
Arribats fins aquí la situació acabarà com el rosari de l'aurora. Cops i violència. Primer del marit amb els companys. Després, entre el marit i el presidiari. I al final... Una història d'insatisfacció... De lluita entre amor i sexe. D'humiliació i d'inseguretat.
Una película molt bona segons el meu parer! I la Lorna realment demostra l'encant i mostra la voluptuositat!
L'any 1965 un Russ Meyer en plena forma ens obsequiava amb 3 películes enmarcades dins de l'época negra. Mudhoney. Motor Psycho! i Faster Pussycat, Kill Kill!
Mudhoney és una història de redempció. De redempció de moltes coses. I una sublim crítica a la desorientació de l'Esglesia, projectada al personatge de l'ebri capellà del poble, clau en la trama.Hannah viu a les seves terres amb el seu pare i el seu 'marit' o 'xicot', un home que no la respecta i que la maltracta, alhora que freqüenta sovint la casa veïna, ocupada per una família de pecadors, donats a l'alcohol, les drogues, i el sexe. Clara Belle, la seva mare, el seu forçut amic, i la seva 'germana' sorda Eula (una preciosa Rena Horten)...
L'inestable equilibri es trenca amb l'arribada de Calif, un misteriós personatge que va a peu camí de la gran ciutat per trobar una feina i establir-se de nou en societat després d'haver pagat amb la privació de la llibertat pels seus errors del passat.
Hannah i el seu pare li ofereixen feina al ranxo, i a mesura que passen els dies un fort afecte creix entre Calif i Hannah. Però a la nord-américa rural, les xafarderies i la falsa moral son molt fortes. El abans pretendent d'Hannah, mogut per la venjança i la gelosia, confón al capellà del poble, sempre ebri, per tal que aquest ataqui la situació d'inmoralitat que -segons ell- están visquent Hannah i Calif... El poble sencer esclatará d'ira injustificada, i la situació de confusió serà aprofitada pel malvat per prendre foc a la casa i per violar la germana del capellà...
Un final apocalíptic on el sentiment més pur triomfa... Per una vegada.
Motor Phsyco (Filmaffinity) es una película de llibre. De manual. Possiblement, juntament amb la película que mencionarem després (Faster, Pussycat! Kill! Kill!), fou la inspiració directa de Tarantino quan estava maquinant Death Proof per Grindhouse.4 joves motoristes delinqüents es passejen a ritme de rockabilly sembrant el pànic per allà on passen.
Pallisses.
Assassinats.
Violacions.
Abusos.
I tot al damunt de les seves scooters i mobilettes, tot seguint el líder del grup, que evidentment cada vegada es fa més clar que no hi acaba de ser del tot... Vaja que perd més oli el seu cervell que la seva moto.
Però clar... No pots dedicar-te a putejar a tothom i sortir-ne impune. El veterinari, la dona del qual violen i apallissen a la seva propia casa, destrossant-la alhora, i la dona d'un altre home que assassinen els surten a la caça, amb el seu jeep i un revólver.
Un final trepidant, amb una curiosa persecució, la bojería del líder de la banda que va provocant que paulatinament es vagi quedant cada vegada més sol.
El més interessant és com Meyer utilitza l'humor i el doble sentit per introduïr certes coses. Com l'escena (que repetiria després a una altra película) en que una serp pica al noi que persegueix al jove criminal, i obliga a la noia que l'acompanya a chupar-li el verí de la serp... En una clara insinuació burda i poc delicada d'una felació plena de violència dissimulada en la urgència de l'home per curar la seva ferida.
La última película d'aquesta época és potser la seva millor obra.
Faster, Pussycat! Kill! Kill!
de la que ja hem parlat a aquest apunt d'aquí.
Tres perilloses i ambicioses estrippers que disfruten de la violència i de la velocitat...Un dia assassinen a un noi i segresten la seva jove xicota, i condueixen fins a topar amb una curiosa familia formada per un vell invàlid i els seus dos fills... I descobreixen que aquesta familia amaga una fortuna a algún lloc!
Es clar, valent-se de la seva ambició i els seus voluptuosos encants sedueixen als fills de l'invàlid... Però aquest desconfia... Aviat es descobreix tot l'entramat i tot acaba com el rosari de la aurora.
Hi ha qui defensa la força i la maldat del personatge femení, presentat aquí com a una dona forta i independent (Tura Santana) i amb molt recursos, trencant amb la idea masclista de la dona indefensa i dependent de l'home. Sempre estan, es clar, les falses feministes que veuen en el cult a la bellesa de les corbes femenines un atac a la força de la dona...
A mi m'agrada més la primera interpretació... Que és coherent amb Lorna, on la falta de satisfacció de la protagonista apunta al marit com a culpable i a ella com a víctima... Per què està més ben vista la infidelitat masculina que la femenina? Absurd. Mudhoney en aquest sentit és diferent, ja que mostra un retrat més del camp, on és més creible una situaicó on hi hagi una certa dependencia d ela dona envers la força física de l'home en el treball de la terra. Però només fins a cert punt.
He de dir, que jo crec que són unes películes, les d'aquesta época, dignes d'estudi i de visionat.
Alguna cosa els hi deu veure Tarantino, que està justament inmers en un projecte per a fer un REMAKE de Faster, Pussycat. Kill! Kill!
dilluns, de juny 14, 2010
Especial Russ Meyer (I): Els primers anys
Benvinguts a l'inusual, a l'excèntric, al picant món de Russ Meyer!!!!!
L'home que va revolucionar l'estètica del cinema.
El referent cultural de grans mites actuals.
L'home que va inspirar a Tarantino (veure 'De Meyer a Tarantino').
El director de qui ja hem parlat no Una Vegada, sinó Dues Vegades!
Un repàs en dos apunts a la interessant i polèmica trajectòria d'un home que va fer-se un nom com a fotògraf de pin-ups de Playboy i similars... I que va construir un mite al voltant del cult a la dona voluptuosa y voluminosa. Sense cap dubte ara sería un fanàtic admirador d'Scarlett Johansson. Possiblement Vixen! representa a la perfecció la carrera cinematogràfica de Meyer, però no us deixeu enganyar, perquè la lent de Meyer ha donat a la història del cinema fantàstiques obres (no aptes per a ments sensibles o estretes de mires).
Avui, per començar, farem un repàs a les seves primeres obres, seleccionant especialment aquelles que reflexen la vessant més picant i trapella d'aquest visionari, director de culte dels gèneres de Sexplotaition i l'estètica Camp (una corrent estética que promou la sobreactuació i la exageració). Diguem-li una espècie de sobre-realisme.
Comencem revisitant The Inmoral Mr. Teas (1959). Fa un temps la vaig veure en alemany... I era prou explícita perquè ara que la he tornat a veure en anglés, i llegint la ressenya que en vaig fer puc comprovar que la vaig entendre prou bé.
Hi ha qui diu que la censura és la major motivador de l'artista.
Potser això és cert, ja que Meyer, tot un trasgresor, es va plantejar com a repte personal véncer el codi Hays nord-americà que establia una normativa inherent al cinema amb l'objectiu enganyòs de preservar la moralitat i la decència americanes.
Aquest codi impedia que les películes mostrassin dones despullades o vestides de forma que incitassin sexualment.
La exposició de nuesa només era justificable en la forma de relat documental de la vida quotidiana saludable o com a crítica feroç a la inmoralitat.
I aquí radica la grandesa de L'Inmoral Senyor Teas. Un probre treballador que és sotmés contínuament a la horrible visió de dones exhibint el seu cos... Aquest turment i una dosi d'anestèsia al dentista el porten a somiar en un interessantíssim passeig naturista pels voltants de la ciutat, on casualment coincideix amb la infermera del dentista, la cambrera del bar on esmorza i l'oficinista de la feina que veu cada matí. Així, maquillada com una crítica a l'excés de sensualitat de la vida quotidiana, o com a documental que inclou el naturalisme, aconsegueix el seu propósit... D'una banda evitar la censura (ja que ha arribat als nostres temps) i de l'altra proposar una irònica i paradoxal reflexió. Ah, i permetre a l'espectador gaudir de la bellesa de les obres d'art que tres cossos femenins representen!
La segona película considerable en la trajectòria de Russ Meyer, és sense cap dubte Eve and The Handymen (1960 - Eva i el manetes).
En una línea molt semblant a l'anterior, però en aquest cas sense mostrar nuesa, la película narra la història d'un home que es dedica a fer de manetes (el típic chapusses pluri-empleat que viu de fer mil coses arreu) i que a l'igual que el senyor Teas es veu contínuament temptat per la voluptuositat femenina, així com la seva lleugeresa téxtil a l'hora de vestir...
Però un personatge curiós, femení i força sospitòs el segueix allà on va. Sembla que està supervisant les seves accions...
Aquest persontatge, interpretat per Eve Meyer, dona de Russ Meyer, resultarà la clau d'un senzill misteri... El misteri d'un home fidel que lluita dia a dia per mantenir-se allunyat de les temptacions que l'envolten.
Per cert, Russ Meyer i Eve Meyer es vàren conèixer durant una sessió de fotos per a la revista Playboy.
El seu matrimoni va durar entre 1952 i 1969. Una altra curiositat és que Eve Meyer va convertir-se en productora de totes les seves películes fins el divorci, que curiosament va coincidir amb el fitxatge de Meyer per a dirigir 2 películes per a la gran productora FOX.
Altres películes d'aquest període sembla que no estàn ja disponibles o foren incorporades a altres películes posteriorment: The French Peep Show (1950), This is My Body (1959), Naked Camera (1960), Erotica (1961)...
Si que es conserva en canvi la hilarant i surrealista Wild Gals of the Naked West, (1962 - Noies Despullades del Oest Despullat).
Aquesta película de Meyer ha estat sovint dejectada i amplament criticada en intents de ridiculitzar-la. De nou tenim un home innocent que arriba a un poble del salvatge oest que és ple de violencia, d'inmoralitat, de perversió i de canallisme.
I aquest home, el vertader americà avorrit però moral, pocacosa però heroic, portarà l'ordre i el control al poble.
Una lliçó moral plena de ironía i satirisme.... I sarcasme!
El millor de la película és l'intent de Meyer de portar al cinema real, SENSE EFECTES ESPECIALS dignes de menció, l'imaginari del món dels dibuixos animats, en una película que sembla retre homenatge al mític Tex Avery, anant una mica més enllà dels límits d'aquest, i aportant l'ingredient pseudo-moralista representat per l'avorrit burócrata portador de la llei i la moral.
La última película d'avui és la menys película de totes. Es tracta possiblement de la cinta de Meyer amb menys interés de totes. Clar que és un paradís per als amants de la carn al major.
Estic referint-me a Mondo Topless (1966).
He omitit voluntáriament moltes películes de Russ Meyer realitzades entre Wild Gals of the Naked West i Mondo Topless. El motiu principal és que conformen una línea evolutiva de Russ Meyer molt concreta i els tractaré tots junts al següent post. D'altres, com Heavenly Bodies! (1963), Skyscrappers and Brassieres (1963) o Fanny Hill (1964) están fora del abast del públic, si es que algú en conserva cap còpia.
Mondo Topless, es va muntar a partir de noves filmacions i filmacions antigues que s'havien presentat al curtmetratge Europe in the Raw (1963) que ja no està disponible individualment.
Fonamentalment, Mondo Topless és un documental on una série de strippers Meyer-style ballen despullades música de la época tot explicant les seves històries, les seves sensacions i els plaers que obtenen de la seva feina... Talment com si es tractés d'una filmació de les centerfolds de la mítica playboy, on les noies expliquen els detalls de la seva vida.
Per aixó, el seu valor com a document cinematogràfic, al meu entendre és nul... I malgrat els homes ens posem les botes mirant aquesta película, he de reconèixer que no aporta absolutament res més enllà de la nuesa de noies ballant.
L'home que va revolucionar l'estètica del cinema.
El referent cultural de grans mites actuals.
L'home que va inspirar a Tarantino (veure 'De Meyer a Tarantino').
El director de qui ja hem parlat no Una Vegada, sinó Dues Vegades!
Un repàs en dos apunts a la interessant i polèmica trajectòria d'un home que va fer-se un nom com a fotògraf de pin-ups de Playboy i similars... I que va construir un mite al voltant del cult a la dona voluptuosa y voluminosa. Sense cap dubte ara sería un fanàtic admirador d'Scarlett Johansson. Possiblement Vixen! representa a la perfecció la carrera cinematogràfica de Meyer, però no us deixeu enganyar, perquè la lent de Meyer ha donat a la història del cinema fantàstiques obres (no aptes per a ments sensibles o estretes de mires).
Avui, per començar, farem un repàs a les seves primeres obres, seleccionant especialment aquelles que reflexen la vessant més picant i trapella d'aquest visionari, director de culte dels gèneres de Sexplotaition i l'estètica Camp (una corrent estética que promou la sobreactuació i la exageració). Diguem-li una espècie de sobre-realisme.
Comencem revisitant The Inmoral Mr. Teas (1959). Fa un temps la vaig veure en alemany... I era prou explícita perquè ara que la he tornat a veure en anglés, i llegint la ressenya que en vaig fer puc comprovar que la vaig entendre prou bé.Hi ha qui diu que la censura és la major motivador de l'artista.
Potser això és cert, ja que Meyer, tot un trasgresor, es va plantejar com a repte personal véncer el codi Hays nord-americà que establia una normativa inherent al cinema amb l'objectiu enganyòs de preservar la moralitat i la decència americanes.
Aquest codi impedia que les películes mostrassin dones despullades o vestides de forma que incitassin sexualment.
La exposició de nuesa només era justificable en la forma de relat documental de la vida quotidiana saludable o com a crítica feroç a la inmoralitat.
I aquí radica la grandesa de L'Inmoral Senyor Teas. Un probre treballador que és sotmés contínuament a la horrible visió de dones exhibint el seu cos... Aquest turment i una dosi d'anestèsia al dentista el porten a somiar en un interessantíssim passeig naturista pels voltants de la ciutat, on casualment coincideix amb la infermera del dentista, la cambrera del bar on esmorza i l'oficinista de la feina que veu cada matí. Així, maquillada com una crítica a l'excés de sensualitat de la vida quotidiana, o com a documental que inclou el naturalisme, aconsegueix el seu propósit... D'una banda evitar la censura (ja que ha arribat als nostres temps) i de l'altra proposar una irònica i paradoxal reflexió. Ah, i permetre a l'espectador gaudir de la bellesa de les obres d'art que tres cossos femenins representen!
La segona película considerable en la trajectòria de Russ Meyer, és sense cap dubte Eve and The Handymen (1960 - Eva i el manetes).En una línea molt semblant a l'anterior, però en aquest cas sense mostrar nuesa, la película narra la història d'un home que es dedica a fer de manetes (el típic chapusses pluri-empleat que viu de fer mil coses arreu) i que a l'igual que el senyor Teas es veu contínuament temptat per la voluptuositat femenina, així com la seva lleugeresa téxtil a l'hora de vestir...
Però un personatge curiós, femení i força sospitòs el segueix allà on va. Sembla que està supervisant les seves accions...
Aquest persontatge, interpretat per Eve Meyer, dona de Russ Meyer, resultarà la clau d'un senzill misteri... El misteri d'un home fidel que lluita dia a dia per mantenir-se allunyat de les temptacions que l'envolten.
Per cert, Russ Meyer i Eve Meyer es vàren conèixer durant una sessió de fotos per a la revista Playboy.
El seu matrimoni va durar entre 1952 i 1969. Una altra curiositat és que Eve Meyer va convertir-se en productora de totes les seves películes fins el divorci, que curiosament va coincidir amb el fitxatge de Meyer per a dirigir 2 películes per a la gran productora FOX.
Altres películes d'aquest període sembla que no estàn ja disponibles o foren incorporades a altres películes posteriorment: The French Peep Show (1950), This is My Body (1959), Naked Camera (1960), Erotica (1961)...
Si que es conserva en canvi la hilarant i surrealista Wild Gals of the Naked West, (1962 - Noies Despullades del Oest Despullat).Aquesta película de Meyer ha estat sovint dejectada i amplament criticada en intents de ridiculitzar-la. De nou tenim un home innocent que arriba a un poble del salvatge oest que és ple de violencia, d'inmoralitat, de perversió i de canallisme.
I aquest home, el vertader americà avorrit però moral, pocacosa però heroic, portarà l'ordre i el control al poble.
Una lliçó moral plena de ironía i satirisme.... I sarcasme!
El millor de la película és l'intent de Meyer de portar al cinema real, SENSE EFECTES ESPECIALS dignes de menció, l'imaginari del món dels dibuixos animats, en una película que sembla retre homenatge al mític Tex Avery, anant una mica més enllà dels límits d'aquest, i aportant l'ingredient pseudo-moralista representat per l'avorrit burócrata portador de la llei i la moral.La última película d'avui és la menys película de totes. Es tracta possiblement de la cinta de Meyer amb menys interés de totes. Clar que és un paradís per als amants de la carn al major.
Estic referint-me a Mondo Topless (1966).He omitit voluntáriament moltes películes de Russ Meyer realitzades entre Wild Gals of the Naked West i Mondo Topless. El motiu principal és que conformen una línea evolutiva de Russ Meyer molt concreta i els tractaré tots junts al següent post. D'altres, com Heavenly Bodies! (1963), Skyscrappers and Brassieres (1963) o Fanny Hill (1964) están fora del abast del públic, si es que algú en conserva cap còpia.
Mondo Topless, es va muntar a partir de noves filmacions i filmacions antigues que s'havien presentat al curtmetratge Europe in the Raw (1963) que ja no està disponible individualment.
Fonamentalment, Mondo Topless és un documental on una série de strippers Meyer-style ballen despullades música de la época tot explicant les seves històries, les seves sensacions i els plaers que obtenen de la seva feina... Talment com si es tractés d'una filmació de les centerfolds de la mítica playboy, on les noies expliquen els detalls de la seva vida.Per aixó, el seu valor com a document cinematogràfic, al meu entendre és nul... I malgrat els homes ens posem les botes mirant aquesta película, he de reconèixer que no aporta absolutament res més enllà de la nuesa de noies ballant.
diumenge, de juny 13, 2010
Now
Algo me ha hecho pensar en todos aquellos que he tenido que dejar atrás.
Una chica me dijo una vez, que la vida de cada uno era como una mochila, o una maleta, y la gente que íbamos conociendo iba dejando unos granitos de arena. Cada uno de diferente tamaño y color.
Por eso a medida que vivimos y conocemos gente, esa maleta se va haciendo más y más pesada.
Y sobretodo por aquella gente especial que tanto te aporta, y cuyos granos de arena se convierten más rápido o más poco a poco en piedras, rocas, montañas...
Yo, orgulloso admito que mi maleta es enorme... Mucha gente me ha dado mucho.
Y en un dia nostálgico como hoy, a una hora nostálgica como esta, quiero lanzarles este mensaje en una botella que jamás encontrarán, en un océano de buenos recuerdos, profundo afecto y sincera amistad.
Porque hoy alguien me ha hecho pensar en todos aquellos que he tenido que dejar atrás.
Una chica me dijo una vez, que la vida de cada uno era como una mochila, o una maleta, y la gente que íbamos conociendo iba dejando unos granitos de arena. Cada uno de diferente tamaño y color.
Por eso a medida que vivimos y conocemos gente, esa maleta se va haciendo más y más pesada.
Y sobretodo por aquella gente especial que tanto te aporta, y cuyos granos de arena se convierten más rápido o más poco a poco en piedras, rocas, montañas...
Yo, orgulloso admito que mi maleta es enorme... Mucha gente me ha dado mucho.
Y en un dia nostálgico como hoy, a una hora nostálgica como esta, quiero lanzarles este mensaje en una botella que jamás encontrarán, en un océano de buenos recuerdos, profundo afecto y sincera amistad.
Porque hoy alguien me ha hecho pensar en todos aquellos que he tenido que dejar atrás.
dissabte, de juny 12, 2010
divendres, de juny 11, 2010
dijous, de juny 10, 2010
dimecres, de juny 09, 2010
Si los hombres escribieran en Cosmopolitan
Pregunta: Mi esposo quiere experimentar un trío sexual conmigo y con mi hermana. Respuesta: Tu esposo está perdidamente enamorado de ti. Siente que no tiene suficiente contigo así que va a por lo mejor que sigue: tu hermana. Lejos de cualquier conflicto, la situación unirá a la familia. Invitar a unas primas es también otra posibilidad que ampliará horizontes. Pregunta: Mi pareja siempre quiere que llegue hasta el final con el sexo oral. Respuesta: Hazlo. Sólo ingresarás 10 calorías por cucharada ayudarás a conservar tu figura y tu piel se volverá más tersa. Quizá, tu pareja sabe esto, y de ahí la insistencia en sus peticiones. Además, ten en cuenta que el sexo oral es extremadamente doloroso para el hombre, lo cual prueba cuanto te ama. Pregunta: Mi esposo se pasa las noches con sus amigos. Respuesta: Esta conducta es perfectamente natural y debe ser respetada. El hombre es un cazador nato que necesita probar su fuerza y agilidad con otros hombres. Fuera de ser placentera, una noche de parranda con los amigos es algo estresante entonces, regresar a ti es un alivio para él. Recuerda cuán sentimental y feliz es tu hombre cuando regresa a su estable hogar. Pregunta: Mi esposo no tiene idea de dónde Respuesta: Normal. Tu clítoris no es asunto suyo. Recuerda que él no tiene. Si necesitas jugar con el clítoris, hazlo en tu tiempo libre. Si, además, lo grabas en un vídeo doméstico y lo distribuyes en el bazar de los domingos, ayudarás a sufragar las costosas cargas de la economía doméstica. Pregunta: A mi esposo no le interesa el juego previo al sexo. Respuesta: El juego previo es doloroso para el hombre. Siempre. Pregunta: Mi esposo jamás me ha provocado un orgasmo. Respuesta: El orgasmo femenino es un mito creado por feministas resentidas Pregunta: ¿Cómo sé si estoy lista para tener relaciones sexuales? Respuesta: Pregúntale siempre a tu novio. Él sabrá cuando es el momento justo. En lo referente a sexo, los hombres son mucho más responsables, pues no están tan emocionalmente confundidos como vosotras. Pregunta: ¿Debo tener sexo en la primera cita? Respuesta: Rotundamente, ¡SÍ! Y si puedes antes, mejor. Pregunta: ¿Qué debo hacer exactamente durante mis relaciones sexuales? Respuesta: De nuevo, repetimos: que sea tu novio quien te guíe. Lo importante es que recuerdes que debes hacer todo lo que él te pida, incluso si te parece raro o perverso. En cualquier caso, ¡hazlo! Pregunta: ¿Cuánto es el tiempo promedio para el coito? Respuesta: No hay tiempo promedio; pero más de dos minutos ya es excelente. Pregunta: El tamaño del pene,¿importa realmente? Respuesta: Sí. Aunque muchas mujeres dicen que es mejor calidad que cantidad, estudios científicos demuestran lo contrario. El tamaño promedio del miembro erecto es de 5 centímetros. Una medida más larga es extremadamente rara. Si por alguna enfermedad u otra razón, tu amante tiene un pene de más de 10 centímetros, debes arrodillarte y agradecérselo al Creador, haciendo todo lo posible, en este caso, por complacer a tu pareja. |
dilluns, de juny 07, 2010
CASA RURAL POWER 2010 - La ensalada
Xeripau en su esplendor:
- Esta ensalada me la... voy a tirar
Casi se le cae, vamos. Pero la frase, tela!
- Esta ensalada me la... voy a tirar
Casi se le cae, vamos. Pero la frase, tela!
diumenge, de juny 06, 2010
Más Frases Célebres
A sugerencia de Xeripau:
Él, en un momento de delirio, dice:
Él, en un momento de delirio, dice:
- Tengo ganas de pillarme una guarrilla...
...y darle hasta que quede bien limpia
...y darle hasta que quede bien limpia
dissabte, de juny 05, 2010
CASA RURAL POWER 2010 - Frases Célebres extra
ER la lió... Me enamoró con dos sencillas frases... Que en realidad suenan peor fuera de contexto que dentro de contexto.
Estábamos 5 personas hablando de mil cosas, de forma superagradable y genial, todos juntos...
De repente ER, que es de la Rep. Dominicana (dijo algo que en un contexto de español no dominicano tiene un significado muy diferente al que ella quería transmitir):
- Me encanta hablar de porquerías
Estábamos todos diciendo que esas sobremesas de 5 a 9 de la noche eran geniales.
Pero no contenta con ello, tansolo 10 minutos más tarde, mientras discutíamos acerca de la malsonancia de las palabras, y de la belleza de otras, ER nos obsequió diciendo:
- A mi me gusta 'follar'
Lo que ella no sabía es que después de esas dos frases, yo ya estaba completamente 'enamorado' de ella. Jajajajaa
Estábamos 5 personas hablando de mil cosas, de forma superagradable y genial, todos juntos...
De repente ER, que es de la Rep. Dominicana (dijo algo que en un contexto de español no dominicano tiene un significado muy diferente al que ella quería transmitir):
- Me encanta hablar de porquerías
Estábamos todos diciendo que esas sobremesas de 5 a 9 de la noche eran geniales.
Pero no contenta con ello, tansolo 10 minutos más tarde, mientras discutíamos acerca de la malsonancia de las palabras, y de la belleza de otras, ER nos obsequió diciendo:
- A mi me gusta 'follar'
Lo que ella no sabía es que después de esas dos frases, yo ya estaba completamente 'enamorado' de ella. Jajajajaa
divendres, de juny 04, 2010
dijous, de juny 03, 2010
CASA RURAL POWER 2010 - Frases célebres
ER nos obsequió con grandes frases célebres.
Por ejemplo:
Por ejemplo:
- Esto me recuerda a una cosa que... ya he olvidado.
Enorme!
Que Calamaridad!
Que Calamaridad!
dimecres, de juny 02, 2010
Frase célebre de Merodeador
He dejado de estar en standby
voy a volver a ser una persona
trabajadora
y ambiciosa
voy a volver a ser una persona
trabajadora
y ambiciosa
dimarts, de juny 01, 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)