Una de terror...

Feia temps que havia abandonat la meva tradicional secció de cinema.
Avui retorna amb una tria de películes de terror - supense.

Comencem amb The Relic (1997 - filmaffinity) una película que ja té més de 10 anys però que en el seu moment va tenir un cert ressó.

The Relic no té massa misteri, és una película bastant estándard. Un vaixell que transporta restes arqueològiques arriba a port tot ple de cadàvers.

Acte seguit es presenta la exposició de les restes a un museu, alhora que uns detectius investiguen les diverses morts associades a les restes arqueológiques...

El que ningú no sospita és que al darrera de les morts hi ha una bèstia terrorífica que ha despertat després d'anys de letàrgia.

La película, tot i ser interessant en el seu gènere falla a la hora de crear tensió ambiental i com sempre, fa molta més por tota la part que omet la bèstia i deixa espai a la imaginació que a mesura que l'amenaça desconeguda es va revel·lant.

Una película perfecta per als amants del gènere de terror que no l'hagin vist encara.

Per a la resta, una cinta completament obviable.

D'una altra índole completament diferent és La Ventana Secreta (2004 - The secret window) de David Koepp, director de El Último Escalón, basada en una novela del 'prolífic' Stephen King.

La ventana secreta més que una película de por és allò que ara s'anomena thriller psicològic. Johnny Depp interpreta un escritor acabat de divorciar de la dona interpretada per Maria Bello. L'escriptor es persequit per un inquietant individu que l'aconseguirà perturbar.

Una desconcertant película que malgrat tot resulta força interessant i si ningú et dona cap pista del que està passant realment pot arribar a ser fins i tot sorprenent... Clar que arriba un moment que hom s'adona que res no és el que sembla i ja és massa tard per la película i la història.

No serà mai una película de culte. Però per als amants del suspens és una forma agradable de passar un diumenge de tempesta.

El següent títol d'avui és Llamada perdida (2008 - One Missed Call). Aquesta película té tot allò que necessita una película per resultar estúpida.
1. Es un remake nord-americà d'una película japonesa que jo no he vist... (Sembla que els nord-americans van al cinema només si hi ha actors coneguts... Que trist... Bé ja sabràn el que es perden)
2. Té un munt d'actrius fallides que fan bulto i clar, van morint una a una. Això és un element tan típic del gènere
3. I no aporta res a part d'un títol que no pinta res: per què es diu Llamada Perdida si el que reben son SMS?? Fins i tot títols cutre com "Un SMS mortal" hi pintarien més.

Entre les actrius destaca una Shannyn Sossamon que duu el paper protagonista de la típica película que més que terror va d'ensurts i morts sanguinoses.
Shannyn (foto) em va seduir a 40 días y 40 noches, y em va deprimir (en el bon sentit) a Las reglas del juego. Es podria dir que ha vingut a menys... Que es una estrella fugaç. I ha acabat passant per la tele com sol ser habitual quan falten els papers a la gran pantalla.

La rèplica masculina li fa un Edward Burns, en la seva línea (també descendent) i el director, francés, Eric Valette, realment aporta poc. (En realitat no aporta res... Un montatge molt clàssic dins del gènere, amb els recursos dels que no saben crear atmósferes asfixiants... clar que això deu ser prou difícil).


A Shannyn i Burns els acompanyen alguns elements notables com l'Ana Claudia Tarancón, una prolífica i maca actriu mexicana que ha fet les seves incursions al cinema nord-americà i al cinema espanyol malgrat provenir del món de les telenovel·les. Treu la respiració (veure foto).
Especialment ara que han demostrat científicament que les noies maques provoquen estrés als homes!

I ja per acabar l'apunt d'avui, la última película que he vist, en aquest cas al cinema (per desgràcia i perquè no hi havia res més que m'anés bé per l'hora...)

Es tracta de la última película de Sam Raimi, prou conegut per ser el responsable de la trilogia Spiderman:

Arrástrame al infierno (2009 - Drag Me to Hell) simbolitza el retorn de Raimi al gènere que li va donar renom. El terror. Malgrat tot aquesta película em va decepcionar enormement. Hi ha caps deslligats pertot arreu. Coses que no encaixen. Coses sense sentit... I el que em fa més ràbia, actituds humanes estúpides completament. Poques vegades he puntuat una película al FilmAffinity amb un 1. I aquesta és una d'aquestes. Potser Raimi, que ara està preparant una adaptació al cinema del videojoc World of Warcraft prevista per a l'any vinent, va voler reinventar el génere de terror creant la película tan dolenta que fa que la gent mori de terror.

En resum, que per la meva opinió aquesta película no s'aprofita per enlloc. Així que si teniu opció d'evitar-la, feu-ho. No us en penedireu! Encara que sigueu fans del Raimi o del génere... Es que no ho val!