L'época negra de Russ Meyer va de 1964 a 1965 i comprén les películes més interessants del controvertit director nordamericà. Filmades en Blanc i Negre, i composades per una intensa barreja de violència, males intencions, i recerca d'un mateix, amb un elevat component transgresor.
La primera d'aquesta etapa és Lorna (1964 - Filmaffinity). Lorna està casada amb un jove i atractiu home que treballa a unes mines de sal. Però aquesta vida per a ella no és més que una frustració... Ella té la gran ciutat al cap... El glamour. La diversió.La estética i l'ambientació industrial i rural de Russ Meyer són per a mi dos dels grans llegats del director, que en comptes de buscar indrets on realitzar una fotografía impressionant, recorre a paranys mediocres i impactats per la humanitat. Així, a Lorna, la mina de sal i el riu -no gaire net- juguen aquest paper ambiental.
El problema que té la voluptuosa Lorna (curiosa obsessió la de Russ de fer que els personatges per norma general s'anomenessin igual que els actors en aquesta etapa) radica en la seva insatisfacció sexual (un altre interessant component polèmic de l'obra de Meyer: era un masclista, o realment posava a la dona en el paper dominant?). El problema del seu marit, en canvi, és haver de suportar contínuament els comentaris i les envejes de la seva dona. En concret, dels seus dos companys de feina, que el recullen cada matí per anar a treballar a les mines, i que constantment insisteixen en que és impossible que una dona com Lorna li sigui fidel. I creix la desconfiança.
Més es complica la cosa quan un presidiari en plena fuga es topa amb Lorna mentres aquesta passeja pel bosc... I la viola.... Almenys al principi. Perquè aquesta experiència fa que Lorna es replantegi la seva vida sexual i comenci una aventura amb el perillós presidiari.
Arribats fins aquí la situació acabarà com el rosari de l'aurora. Cops i violència. Primer del marit amb els companys. Després, entre el marit i el presidiari. I al final... Una història d'insatisfacció... De lluita entre amor i sexe. D'humiliació i d'inseguretat.
Una película molt bona segons el meu parer! I la Lorna realment demostra l'encant i mostra la voluptuositat!
L'any 1965 un Russ Meyer en plena forma ens obsequiava amb 3 películes enmarcades dins de l'época negra. Mudhoney. Motor Psycho! i Faster Pussycat, Kill Kill!
Mudhoney és una història de redempció. De redempció de moltes coses. I una sublim crítica a la desorientació de l'Esglesia, projectada al personatge de l'ebri capellà del poble, clau en la trama.Hannah viu a les seves terres amb el seu pare i el seu 'marit' o 'xicot', un home que no la respecta i que la maltracta, alhora que freqüenta sovint la casa veïna, ocupada per una família de pecadors, donats a l'alcohol, les drogues, i el sexe. Clara Belle, la seva mare, el seu forçut amic, i la seva 'germana' sorda Eula (una preciosa Rena Horten)...
L'inestable equilibri es trenca amb l'arribada de Calif, un misteriós personatge que va a peu camí de la gran ciutat per trobar una feina i establir-se de nou en societat després d'haver pagat amb la privació de la llibertat pels seus errors del passat.
Hannah i el seu pare li ofereixen feina al ranxo, i a mesura que passen els dies un fort afecte creix entre Calif i Hannah. Però a la nord-américa rural, les xafarderies i la falsa moral son molt fortes. El abans pretendent d'Hannah, mogut per la venjança i la gelosia, confón al capellà del poble, sempre ebri, per tal que aquest ataqui la situació d'inmoralitat que -segons ell- están visquent Hannah i Calif... El poble sencer esclatará d'ira injustificada, i la situació de confusió serà aprofitada pel malvat per prendre foc a la casa i per violar la germana del capellà...
Un final apocalíptic on el sentiment més pur triomfa... Per una vegada.
Motor Phsyco (Filmaffinity) es una película de llibre. De manual. Possiblement, juntament amb la película que mencionarem després (Faster, Pussycat! Kill! Kill!), fou la inspiració directa de Tarantino quan estava maquinant Death Proof per Grindhouse.4 joves motoristes delinqüents es passejen a ritme de rockabilly sembrant el pànic per allà on passen.
Pallisses.
Assassinats.
Violacions.
Abusos.
I tot al damunt de les seves scooters i mobilettes, tot seguint el líder del grup, que evidentment cada vegada es fa més clar que no hi acaba de ser del tot... Vaja que perd més oli el seu cervell que la seva moto.
Però clar... No pots dedicar-te a putejar a tothom i sortir-ne impune. El veterinari, la dona del qual violen i apallissen a la seva propia casa, destrossant-la alhora, i la dona d'un altre home que assassinen els surten a la caça, amb el seu jeep i un revólver.
Un final trepidant, amb una curiosa persecució, la bojería del líder de la banda que va provocant que paulatinament es vagi quedant cada vegada més sol.
El més interessant és com Meyer utilitza l'humor i el doble sentit per introduïr certes coses. Com l'escena (que repetiria després a una altra película) en que una serp pica al noi que persegueix al jove criminal, i obliga a la noia que l'acompanya a chupar-li el verí de la serp... En una clara insinuació burda i poc delicada d'una felació plena de violència dissimulada en la urgència de l'home per curar la seva ferida.
La última película d'aquesta época és potser la seva millor obra.
Faster, Pussycat! Kill! Kill!
de la que ja hem parlat a aquest apunt d'aquí.
Tres perilloses i ambicioses estrippers que disfruten de la violència i de la velocitat...Un dia assassinen a un noi i segresten la seva jove xicota, i condueixen fins a topar amb una curiosa familia formada per un vell invàlid i els seus dos fills... I descobreixen que aquesta familia amaga una fortuna a algún lloc!
Es clar, valent-se de la seva ambició i els seus voluptuosos encants sedueixen als fills de l'invàlid... Però aquest desconfia... Aviat es descobreix tot l'entramat i tot acaba com el rosari de la aurora.
Hi ha qui defensa la força i la maldat del personatge femení, presentat aquí com a una dona forta i independent (Tura Santana) i amb molt recursos, trencant amb la idea masclista de la dona indefensa i dependent de l'home. Sempre estan, es clar, les falses feministes que veuen en el cult a la bellesa de les corbes femenines un atac a la força de la dona...
A mi m'agrada més la primera interpretació... Que és coherent amb Lorna, on la falta de satisfacció de la protagonista apunta al marit com a culpable i a ella com a víctima... Per què està més ben vista la infidelitat masculina que la femenina? Absurd. Mudhoney en aquest sentit és diferent, ja que mostra un retrat més del camp, on és més creible una situaicó on hi hagi una certa dependencia d ela dona envers la força física de l'home en el treball de la terra. Però només fins a cert punt.
He de dir, que jo crec que són unes películes, les d'aquesta época, dignes d'estudi i de visionat.
Alguna cosa els hi deu veure Tarantino, que està justament inmers en un projecte per a fer un REMAKE de Faster, Pussycat. Kill! Kill!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada