Especial Russ Meyer (I): Els primers anys

Benvinguts a l'inusual, a l'excèntric, al picant món de Russ Meyer!!!!!
L'home que va revolucionar l'estètica del cinema.
El referent cultural de grans mites actuals.

L'home que va inspirar a Tarantino (veure 'De Meyer a Tarantino').
El director de qui ja hem parlat no Una Vegada, sinó Dues Vegades!
Un repàs en dos apunts a la interessant i polèmica trajectòria d'un home que va fer-se un nom com a fotògraf de pin-ups de Playboy i similars... I que va construir un mite al voltant del cult a la dona voluptuosa y voluminosa. Sense cap dubte ara sería un fanàtic admirador d'Scarlett Johansson. Possiblement Vixen! representa a la perfecció la carrera cinematogràfica de Meyer, però no us deixeu enganyar, perquè la lent de Meyer ha donat a la història del cinema fantàstiques obres (no aptes per a ments sensibles o estretes de mires).

Avui, per començar, farem un repàs a les seves primeres obres, seleccionant especialment aquelles que reflexen la vessant més picant i trapella d'aquest visionari, director de culte dels gèneres de Sexplotaition i l'estètica Camp (una corrent estética que promou la sobreactuació i la exageració). Diguem-li una espècie de sobre-realisme.

Comencem revisitant The Inmoral Mr. Teas (1959). Fa un temps la vaig veure en alemany... I era prou explícita perquè ara que la he tornat a veure en anglés, i llegint la ressenya que en vaig fer puc comprovar que la vaig entendre prou bé.
Hi ha qui diu que la censura és la major motivador de l'artista.
Potser això és cert, ja que Meyer, tot un trasgresor, es va plantejar com a repte personal véncer el codi Hays nord-americà que establia una normativa inherent al cinema amb l'objectiu enganyòs de preservar la moralitat i la decència americanes.
Aquest codi impedia que les películes mostrassin dones despullades o vestides de forma que incitassin sexualment.
La exposició de nuesa només era justificable en la forma de relat documental de la vida quotidiana saludable o com a crítica feroç a la inmoralitat.

I aquí radica la grandesa de L'Inmoral Senyor Teas. Un probre treballador que és sotmés contínuament a la horrible visió de dones exhibint el seu cos... Aquest turment i una dosi d'anestèsia al dentista el porten a somiar en un interessantíssim passeig naturista pels voltants de la ciutat, on casualment coincideix amb la infermera del dentista, la cambrera del bar on esmorza i l'oficinista de la feina que veu cada matí. Així, maquillada com una crítica a l'excés de sensualitat de la vida quotidiana, o com a documental que inclou el naturalisme, aconsegueix el seu propósit... D'una banda evitar la censura (ja que ha arribat als nostres temps) i de l'altra proposar una irònica i paradoxal reflexió. Ah, i permetre a l'espectador gaudir de la bellesa de les obres d'art que tres cossos femenins representen!

La segona película considerable en la trajectòria de Russ Meyer, és sense cap dubte Eve and The Handymen (1960 - Eva i el manetes).

En una línea molt semblant a l'anterior, però en aquest cas sense mostrar nuesa, la película narra la història d'un home que es dedica a fer de manetes (el típic chapusses pluri-empleat que viu de fer mil coses arreu) i que a l'igual que el senyor Teas es veu contínuament temptat per la voluptuositat femenina, així com la seva lleugeresa téxtil a l'hora de vestir...

Però un personatge curiós, femení i força sospitòs el segueix allà on va. Sembla que està supervisant les seves accions...

Aquest persontatge, interpretat per Eve Meyer, dona de Russ Meyer, resultarà la clau d'un senzill misteri... El misteri d'un home fidel que lluita dia a dia per mantenir-se allunyat de les temptacions que l'envolten.


Per cert, Russ Meyer i Eve Meyer es vàren conèixer durant una sessió de fotos per a la revista Playboy.

El seu matrimoni va durar entre 1952 i 1969. Una altra curiositat és que Eve Meyer va convertir-se en productora de totes les seves películes fins el divorci, que curiosament va coincidir amb el fitxatge de Meyer per a dirigir 2 películes per a la gran productora FOX.

Altres películes d'aquest període sembla que no estàn ja disponibles o foren incorporades a altres películes posteriorment: The French Peep Show (1950), This is My Body (1959), Naked Camera (1960), Erotica (1961)...

Si que es conserva en canvi la hilarant i surrealista Wild Gals of the Naked West, (1962 - Noies Despullades del Oest Despullat).

Aquesta película de Meyer ha estat sovint dejectada i amplament criticada en intents de ridiculitzar-la. De nou tenim un home innocent que arriba a un poble del salvatge oest que és ple de violencia, d'inmoralitat, de perversió i de canallisme.

I aquest home, el vertader americà avorrit però moral, pocacosa però heroic, portarà l'ordre i el control al poble.
Una lliçó moral plena de ironía i satirisme.... I sarcasme!

El millor de la película és l'intent de Meyer de portar al cinema real, SENSE EFECTES ESPECIALS dignes de menció, l'imaginari del món dels dibuixos animats, en una película que sembla retre homenatge al mític Tex Avery, anant una mica més enllà dels límits d'aquest, i aportant l'ingredient pseudo-moralista representat per l'avorrit burócrata portador de la llei i la moral.

La última película d'avui és la menys película de totes. Es tracta possiblement de la cinta de Meyer amb menys interés de totes. Clar que és un paradís per als amants de la carn al major.

Estic referint-me a Mondo Topless (1966).

He omitit voluntáriament moltes películes de Russ Meyer realitzades entre Wild Gals of the Naked West i Mondo Topless. El motiu principal és que conformen una línea evolutiva de Russ Meyer molt concreta i els tractaré tots junts al següent post. D'altres, com Heavenly Bodies! (1963), Skyscrappers and Brassieres (1963) o Fanny Hill (1964) están fora del abast del públic, si es que algú en conserva cap còpia.

Mondo Topless, es va muntar a partir de noves filmacions i filmacions antigues que s'havien presentat al curtmetratge Europe in the Raw (1963) que ja no està disponible individualment.

Fonamentalment, Mondo Topless és un documental on una série de strippers Meyer-style ballen despullades música de la época tot explicant les seves històries, les seves sensacions i els plaers que obtenen de la seva feina... Talment com si es tractés d'una filmació de les centerfolds de la mítica playboy, on les noies expliquen els detalls de la seva vida.

Per aixó, el seu valor com a document cinematogràfic, al meu entendre és nul... I malgrat els homes ens posem les botes mirant aquesta película, he de reconèixer que no aporta absolutament res més enllà de la nuesa de noies ballant.