Una altra de James Bonds

Avui toca una entrega més dedicada a la nissaga de películes del mític personatge de l'espionatge britànic James Bond.
De les seves películes ja n'he parlat a:
James Bond (I).
Casino Royale

Però fins ara sembla que encara no havía fet referència a les dues primeres películes de la dinastia.

La primera, 007 contra Dr. No (1962 - filmaffinity) va suposar una completa revolució al món del cinema. Suposo que per aixó el seu llegat, tot i que ha evolucionat molt des d'aleshores, va definir les bases del que seria una existosa era de películes d'acció i espionatge. Noies maques, un elegant i inteligent però misògen espia al servei de sa majestat. A les primeres películes, tant Dr. no com Desde Rúsia con amor i algunes més, l'enemic es una organització criminal internacional Spectra, de la que el Dr. No és el cap més visible. I que té finalitats més que malévoles.
La seva particular lluita continúa a Desde Rússia amb Amor (1963 - Desde Rúsia con Amor - filmaffinity). Una películaque casualment, malgrat el títol, no trascorre a Rússia sinó a múltiples i diferents localitats. Però com a segona película de James Bond, ja tenia les bases i les premises més que establides, amb la magnética personalitat de Sean Connery, per a molts el Bond autèntic. Amb classe. Amb estil. Amb els interessants gadgets de Q. I l'habilitat de l'espía per a infiltrar-se, i desmembrar tot allò susceptible de ser desmembrat.

L'any 1967 Sean Connery interpretava suposadament per últim cop el paper de 007 a Sólo se vive dos veces (filmaffinity). Després d'aquesta película un actor desconegut substituiria Connery.

Sólo se vive dos veces, igual que sempre, reflexa clarament l'esperit de la cojuntura política de l'época. Guerra freda entre nord-amèrica i rússia i els britànics enmig per arreglar els problemes dels altres. Una mostra fantàstica de l'humor britànic.

I amb aixó, quan dos cohets (un nord-americà i un de rus) desapareixen a l'espai, les sospites creuades albiren un perillós conflicte internacional.

Al darrera hi ha la clara intenció de una organització criminal (la de torn) amb interessos diversos, cap d'ells benéfic o solidari.

Per la resta... Un esquema molt estándard de película Bond... Per tal d'acomiadar (en teoria) Sean Connery.

El substitut de Connery fou un desconegut George Lazenby, que ha sigut, segons el meu parer maltractat per la història. Els responsables de la nissaga varen intentar donar un gir sentimental al personatge de Bond, amb nous guionistes i un nou plantejament per a la primera película post-Connery.

El resultat fou un estrepitós fracàs: ningú volia veure a un espia vulnerable que es casa... I que pateix... També la direcció de la película va intentar ser molt innovadora en ritme i en imatge.

Només el títol de la película ja era molt menys atractiu que els anteriors. 007 Al Servicio Secreto de su Majestad (1969 - filmaffinity) va fallar per moltes coses. Però malgrat que l'estrepitós fracàs va ser altament atribuït a Lazenby, en realitat va ser degut a una série de factors que varen influir molt... Sense anar més lluny, revisionant-la ara, fins i tot resulta una película que está lleugerament per sobre de les altres en els seus múltiples i variats registres. En definitiva que fins i tot es podria dir que allò que la va fer fracassar en el seu moment, ara es converteix en una série d'atributs que la converteixen en una de les més interessants i originals películes de la saga Bond. I ho dic ben tranquil, a risc de generar molts detractors. Evidentment la qualitat de la película no resideix en els seus elements típics 007, que justament manquen a la película, sinó en les seves rareses, que l'han convertit en la película Bond menys retransmesa i en la película menys reconeixible de l'era.

Tanmateix la reacció dels productors (propietaris de EON Productions) Albert R. Broccoli i Harry Saltzman va ser la d'acudir a buscar auxili a la desesperada. Això els va portar a solicitar els servéis de Sean Connery de nou (a l'espera de contractar un successor amb més futur) i com a director varen recórrer també a un clàssic de la nissaga (un Guy Hamilton que ja havia portat Goldfinger a l'éxit i que continuaría colaborant amb la franquícia 007 en el futur) per tal d'intentar reflotar el vaixell que l'anterior película havia deixat mig enfonsat.

El resultat fou Diamantes para la eternidad (1971 - filmaffinity), una película que semblava ser la definitiva de Connery, clar que mai no es pot dir mai més!

Finalment trobaren un successor idoni per a encarnar el vigorós i flamant personatge creat per Ian Flemming (diuen que a imatge de si mateix): es tracta de Roger Moore, l'altra mítica encarnació de Bond, suficientment mítica com per que al carrer el debat es limiti a Connery vs Moore.

A favor de Moore, la seva joventut; el seu estil; i la seva experiència interpretant espíes (ref. El Santo).

El seu debut fou Vive y Deja Morir (1973 - filmaffinity) en la que Guy Hamilton repetí a la direcció. Per a molts aquesta és de les millors entregues de la franquícia. Per a mi sense cap dubte el millor de Vive y deja morir (Live and Let Die en anglés) és la fantástica cançó principal del mateix títol composada i interpretada per Paul McCartney i la seva dona. Es clar que la millor interpretació d'aquesta cançó segons el meu parer la obsequià Guns'n'Roses. Fantàstica.

Val a dir que la película és original i extranya. On una curiosa organització criminal particularment integrada per persones de color s'enfronta al renovat Bond, que tot i que li dona el seu estil personal, no s'allunya excessivament de l'estereotip creat pel seu precursor Sean Connery.

Per a mi la película no es de les millors (opinió personal) i té l'honor de ser la única película de l'agent secret que he vist per primer cop ja amb més de 20 anys. Un dubtós mèrit!

Aviat, més Bond!