Especial Tinto Brass (I) - 1958 a 1964

Havent acabat ja els especials del peculiar món erótico-festiu de Russ Meyer, em toca ara iniciar el llarg repàs de la trajectòria d'un altre personatge ben peculiar del món erótic.

Tinto Brass

Giovanni Brass nasqué el 26 de Març de 1933 en una família vinculada al món de l'art mitjançant el seu avi Italico Brass, un conegut artista de l'época. Fou el propi Italico qui posà a Brass el malnom de Tintoretto, que després es transformaria en el seu nom artístic cinematográfic: Tinto Brass.

Amb un particular talent revolucionari, Tinto Brass es decantà per aplicar la seva peculiar visió al món del cinema, en comptes de la pintura que popularitzà al seu avi.

El primer que crida l'atenció de Tinto Brass en la seva biografia es que només entrar la indústria cinematográfica va treballar amb personatges de la categoria de Federico Fellini (el seu ídol) i Roberto Rosellini.

1958 Entre els seus primers passos al món del cel·luloide figura la seva participació com a Editor Assistent al documental Chagall de Henri Langlois (1958) que mai va veure la llum per algun extrany motiu. El mateix any va participar com a director en el curt Spatiodynamisme (més info) (1958) un curt de 6 minuts sobre la esculptura robótica interactiva de Schöffer que reaccionava de forma sorprenent a estímuls lluminosos. Aquest curt és actualment disponible a la pagina web de la fundació de Schöffer (http://www.olats.org/schoffer/Spatiodynamisme.html) Langlos va actuar de productor del film. Els esquemes de colors de Schöffer, segons alguns crítics, influirïen notablement Brass en els seus futurs films vanguardistes o no.

També el 1958 va participar de la mà de Rossellini de l'enregistrament de India - matri bhuni, que obria com un documental però que en realitat era una història de ficció escrita per Sonali Sen Roy, amant de Rossellini que va provocar que aquest hagués de deixar el país perseguit per les autoritats acusat d'adulteri (Sonali era casada). El film va ser estrenat sense massa éxit... Tinto participà segons els títols de crèdit com a Director Assistent, però es probable que la seva participació anés més enllà d'això. Alhora que s'enregistrava la película també es rodà material per a un documental. Rosellini cedí el material a Tinto Brass que el va editar en un documental de 4 hores totals de durada en 10 parts que va ser emés a Italia en blanc i negre amb el títol India vista da Rossellini i que després s'emetria a França sota el títol J'ai fait un beau voyage.

1958 va acabar per Tinto Brass amb la seva participació com a director assistent a la película Les noces vénitiennes (Venetian Honeymoon (USA), La prima notte (Italia), 1959). Tanmateix la cinta, protagonitzada per Vitorio De Sica i dirigida per Cavalcanti, no va transcendir i va caure en l'oblit.

1959 Aquest any Tinto Brass va tornar a treballar com a assistent de Rossellini a la película Il Generalle della Rovere, un film que el propi Rossellini acabà aborrint, i que, per cert, quan substituïren per a la versió anglesa els títols de crédit, eliminaren maliciosament la referència a Tinto Brass com a Director Assistent.

1960 Tinto Brass participà al rodatje del documental del director alemany Joris Ivers "Italia non é un paese povero" (Itàlia no és un país pobre). Hi ha qui diu que l'extravangant estil impressionista de Ivers deixà una important empremta en Brass. La tensió política queva provocar a Itàlia aquest documental el va marcar per a la seva destrucció. Tanmateix, el director Ivers, quan se n'assabentà del futur que li esperava a la película demanà a Tinto Brass que en salvès una còpia completa i gràcies a aquesta rebel·lia es va poder salvar i estrenar a Itàlia 16 anys més tard. A aquesta web, font principal d'aquest apunt defensa molt sàviament l'important paper dels lladres i estraperlistes en la preservació d'una cultura que d'altra banda hauria desaparegut fruit de la tensió política o de les limitacions d'emmagatzemament o de burocràcia.

1962 "Ça ira, il fume della rivolta": Tinto Brass durant el rodatge de Il Generalle della Rovere, contactà amb Moris Ergas i li proposà fer un documental sobre les revolucions del segle 21 mitjançant material ja filmat. Tinto inexplicablement aparegué amb tones i tones, metres i metres de metratge i engrescà Giancarlo Fusco per que escrivís els comentaris. Clar que un cop més complicacions burocràtiques ( i segurament polítiques) mantingueren la cinta en un prestatge durant anys. Mentrestant Brass convencé Ergas per a que li financiàs una altra película, que sería la primera que està fàcilment disponible per a ser vista: In capo al mondo (aka Chi lavora e perduto). Al final Ça ira fou mostrada al Festival de Venècia de cinema de 1964, amb una recepció contradictòria però majorment positiva. La película havia de ser mostrada a NY però el govern i la censura italians ho frustaren impedint l'exportació de la película... Que patiria importants talls de fins a 15 minuts. Fins i tot li canviaren el nom per Thermidor, en referència al 11è mes del calendari revolucionari. També fou comercialitzada als EEUU com "Tell it like it is" (Digue-ho tal com és).

1964 Tinto Brass tingué un any força prolífic... A més de veure el seu film "Ça Ira" a la mostra de Venècia, i de patir les constants interferències polítiques i administratives a la seva obra, veiè com el seus productors (Ergas i Zebra) li cancel·laven el seu projecte Imago per al qual Brass ja n'havia completat el guió. Hi ha qui defensa que es possible que el guió per a Imago servís de base per a la seva posterior interessant película "NEROSUBIANCO", de la que ja en parlarem més endavant.

Umberto Eco, seduït per Chi Lavora é Perduto, encarregà a Brass dos documentals de 10 minuts per a la fira de Milà d'aquell any. Els resultats de l'encàrreg foren Il tempo lavorativo i Il tempo livero (El temps laborable i El temps lliure). Actualment no están disponibles en format digital que nosaltres sapiguem.

Però les tres peces més significatives de l'any començaren amb Il disco volante (El disc volador). Una comèdia satírica al voltant d'uns extra-terrestres que visiten una zona d'Itàlia i com les autoritats tracten de bojos tots aquells que entren en contacte amb els extra-terrestres. Es una película molt xapada a l'antiga, però amb el toc especial de Brass present a tothora. Per a alguns és considerada com una perla de la comèdia dels anys 60. Per a mi és una mostra dels inicis comercials de Brass, intentant refer la seva imatge junt amb el productor Dino De Laurentiis, després dels escàndols polítics passats.

També amb De Laurentiis dirigí els dos episodis més curts de La mia signora, una altra comèdia formada per cinc històries curtes dirigides per diferents directors (Tinto Brass, Mauro Bolognini, Luigi Comencini) i protagonitzades per la dona de Dino, Silvana Mangano. Aquí Brass mostra el seu cantó més convencional no sense dotar d'una elevada dosi del seu particular geni als dos curts que ell dirigeix: L'ucellino i L'automobile.

Brass completà l'any actuant a "La donna é una cosa meravigliosa" (La dona és una cosa meravellosa) película produida pel seu amic Ergas i dirigida per Mario Bolognini amb qui havia compartit cartell a La mia signora aquell mateix any. La película te dues histories, La balena bianca, una poesia protagonitzada per membres d'un circ. Un nan està enamorat d'una nana però està casat amb la dona-balena, una dona indestructible malgrat els intents del nan d'acabar amb la seva vida. La segona historia és: Una donna dolce dolce, que és on apareix Tinto.

(continuarà...)

Font principal: http://rjbuffalo.com/tinto1a.html